breus d'interès!!!

Aquests dies de transpàs entre el final del meu curs a la Pompeu Harvard i la meva entrada al diari comarcal per excel·lència, em trobo en una situació després de cert temps nova per a mi. Tinc temps lliure per fer allò que més em ve de gust. Així agafut la bici i volto, vaig a fer alguns tocs o llegeixo. És així com arribo a divendres dia 29 de juny i em decideixo a destacar dos textos que m'he llegit o estic llegint perquè està aportant moltes cosetes a la meva visió internacional del món.

D'una banda, l'article que apareix a le Monde Diplomatique d'Eric Touissant sobre el "Banco del Sur" que pretenen crear estats com Equador, Bolívia i Veneçuela. I és en l'article l'autor planteja les diferències essencials entre aquest banc i el Banc Mundial. Més enllà, de si hauríem d'acabar amb les formes de fer i els pensaments bàsicament mercantilistes,....només cal veure quins dels dos projectes s'adequa més a la justícia social. Segons Quito, el Banc funcionaria

- En base democràtica (al BM i al FMI, EUA té dret de vet de facto), aquí seria un país, un vot!

- Seria l'encarregat d'aplicar els tractats internacionals sobre Drets Humans, socials i culturals (el BM no ha actuat mai tenint-los en compte)

- Hauria de finançar projectes públics (BM i FMI privilegien el sector privat)

- Els funcionaris podrien ser portats davant de la justícia (els del BM tenen immunitat)

- No hi haurien deutes amb el mercat de capitals i es funcionaria per la Tassa Tobin (BM,...hehehe)

Més enllà, d'aquest apartat més econòmic,...el cert és que aquests dies, de fet ahir, m'han permès descobrir el llibre: "La Gran Guerra per la Civilització" de Robert Fisk. Increïble. 1500 pàgines d'experiències personals com a periodista a tots els conflictes internacionals de l'Orient Mitjà en els últims trenta anys des d'un punt de vista crític amb el poder i amb l'Imperi.

Només cal veure com defineix periodisme: controlar els centres de poder; desafiar l'autoritat - qualsevol autoritat- especialment quan els governs i els polítics ens conviden a la guerra, quan han decidit que uns moriran i que els altres viuran.

Sublim. Sublim. La sensació del mestre d'en sushi s'apodera de mi,.....buffff!!!!! Pels que volgueu ser periodistes, no hi ha dubte que ha de ser un llibre de referència!!!!

Apa,...me'n vaig dos dies a la muntanya!!!!!

Aquest diumenge un atemptat provocava la mort de sis soldats de l'exèrcit espanyol al líban. Per no ser massa llarg i perquè tinc un dia una mica espès he decidit plantejar quatre preguntes que crec que són necessàries i que poca gent està fent:

- Primer de tot, quina és la causa de la presència de tropes espanyoles al Líban? Doncs, com ja sabreu, la resposta rau en el fet que l'any passat l'Estat d'Israel va decidir unilateralment bombardejar la meitat sud del Líban. El bombardeig va destrossar tota la zona, sense tenir el vistiplau "oficial" de ningú,.....imagineu-vos si ho hagués fet Iran o Corea del Nord,...què hauria passat....

- Sabeu quina és la inversió de l'Estat Espanyol en missions militars com Afganistan, Haiti o el Líban anualment??? Doncs de més de 400 millions d'euros segons l'ONG, Justícia i Pau. Cal recordar que totes les tropes que van ser retirades de l'Iraq han estat posades a l'Afganistan, un país on fins i tot el titella d'EUA a la zona, Karzai, ha denunciat les massacres comeses per les forces internacionals. Cal recordar totes les necessitats de finançament del sector públic en el nostre estat?,....

- L'exèrcit espanyol és espanyol o és de mercenaris?? Em refereixo a si el fet que tres dels morts fossin colombians no respon a la política de xantatge dels governs espanyols als immigrants per tal d'aconseguir els papers???

- L'última és dubtosa, i és que no tinc clar que es pugui parlar d'atemptats terroristes si fa referència a atacs contra els exèrcits i els atacs dels exèrcits contra la població no siguin atemptats terrporistes. I és que el concepte terrorista significa "causant de terror".

Bé,....són alguns dels dubtes i preguntes que volia llançar a l'aire per si algú em podia contestar. Com veieu són un pèl retòriques,...però crec que són interessants!!!

28 de juny: dia de l'orgull gai!

Aquests dies, abans i després de l’única festa nacional dels Països Catalans, Sant Joan, m’he trobat en un petit turó difícil d’escalar, però que a poc a poc ho estic aconseguint, i a més, estic aprenent força. I és que aquesta setmana m’ha tocat fer un reportatge per La DIRECTA, sobre el moviment GLTB (Gai, Lèsbic, Transsexual i Bisexual) i si dimecres al vespre, quan ho vaig decidir, em movia en un terreny estrany i llunyà per mi, avui dilluns ja estic content perquè em semblut més coneixedor de l’entorn en el qual visc. Per això m’agradaria fer algunes reflexions.

La suposada normalització de la homosexualitat feta pel govern Zapatero, tot i ser una petita victòria, no ha comportat cap avenç en les relacions i en les discriminacions que pateixen aquest col·lectiu. Tot i que l’esfera institucional s’ha mogut, el nivell social manté els mateixos rols que dia a dia fan que els companys del col·lectiu GLTB visquin un present més cru en diferents àmbits de la seva vida

És necessària la implicació de tots i totes en la lluita contra el patriarcat i l’heterosexisme, autèntiques claus de volta per entendre la situació de totes aquestes persones. Si lluitem contra la discriminació de raça, de cultura, de minusvalia,....fa falta que ataquem tot intent de criminalització de sectors diversos que, al mateix temps ens afecten a nosaltres. De fet, tots estem submisos al patriarcat i a l’heterosexisme i en rebem les seves conseqüències,...per tant, hem d’entendre la lluita contra aquestes característiques d’una forma universal.

S’ha d’aturar l’intent d’estigmatitzar el col·lectiu GLBT i dividir-los en bons i dolents. I és que com denunciava Eugeni Martínez al Diagonal, si no ets ric, et cuides el cos més que ningú i no acudeixes a les desfilades megacomercials existents, ja no ets un bon gai. Segons els mitjans i el sector empresarial, només interessen aquells i aquelles que consumeixin i formin part de l’anomenat “mercat rosa” (botigues, bars,...), un nou element del capitalisme per tal de mantenir l’estatus quo sense miraments.

Per tal, animo a tots els heteros com jo que entrem també en les reivindicacions de la lluita GLBT com a forma per intentar aturar el sistema patriarcal que ens oprimeix a totes i aconseguir que cada persona pugui construir el gènere que més li vingui de gust!

Apa, i avui un record molt i molt recent: la inauguració del Csa LA Ferralla (Vall de Sant Daniel) l’última revetlla de Sant Joan. Felicitats a tots els que hi vam posar els nostres esforços i vam aconseguir donar definitivament el tret de sortida a aquest centre social que esperem que duri tot

el perill de 10 anys de blairisme

Aquest mes de juliol sir Gordon Brown substituirà a Sir Anthony Blair al capdavant del Partit Laborista Britànic. Blair va arribar al poder l'any 1997 després de derrotar els conservadors que ostentaven el poder des de principis dels 80 quan la "dama de ferro" Tatcher havia començat a impulsar les reformes neoliberals en l'àmbit econòmic com a recepta a tots els maldecaps que hi poguessin haver.


Blair,...va assolir el poder amb un discurs que alguns van anomenar la tercer via, defensada per teòrics com Anthony Giddens, que volia mostrar la possibilitat d'un sistema netament capitalista però just socialment. 10 anys més tard no hi ha dubte que ha fracassat. El Regne Unit té actualment l'índex més alt de pobresa en edat infantil i les desigualtats socials no paren de créixer.

Les mesures privatitzadores de Blair han fet créixer lleugerament l'economia però aquest no s'ha reproduït en un augment de la igualtat social. Fins i tot els conservadors han arribat a criticar mesures liberalitzadores per la seva aposta descarada pel sector privat i l'abandó permanent del sector públic. I és que al Regne Unit, com molt bé diu Richard Gott a Le Monde Diplomatique, les esquerres han desparegut i el pitjor de tot és que entre els mitjans de comunicació europeus ens ho posen com a exemple.

De fet Gott, fa una de les apreciacions més interessants que he llegit en els últims temps sobre la pugna poítica entre dretes i esquerres i el seu enfrontament electoral: la política ya no está asociada a las ideas, sino a la eficacia de la maquinária administrativa. La única opción que se ofrece a los electores es designar al personal considerado más apto para implementar estas reformas administrativas. I té tota la raó del món. El problema rau en què aquest sistema em recorda a la tecnocràcia i als règims autoritaris on es sistema és inamobible i al final et mous per criteris purament tècnics, o no?

Vaja,...i per no allargar-me,....potser cal concloure que els anys de Blair han fet tant de mal com el fracàs de l'experiment soviètic dins l'esquerra política. I és que els mitjans de comunicació l'han erigit com l'exemple de l'esquerra del segle XXI i els seus resutats són: més pobresa, més conflictes internacionals, seguidisme dels Estats Units, desaparició de base social d'esquerres (el laborisme ha perdut desenes de milers de militants) i, segons expliquen els experts, ha construït el mateix discurs que sarkozy amb el lema: eficàcia econòmica, justícia social que només veient l'ordre de la frase ja veiem per on van els trets.

Però, per sobre de tot, ens haurem de posar alerta perquè es veu que a part de carregar-se les bases de l'esquerra anglesa, Balir ha destrossat a través de les polítiques laborals de precarització, la tradició de visitar el PUB. O sigui que als obrers anglesos, ni tant sols els queda la Guinness.


Salut i repensem l'esquerra cap a l'esquerra!!!!!

Pel que fa als recordatoris,...avui i ja que parlo de terres britàniques m'agradaria fer ressó d'aquells 15 dies que amb el k1 vam anar per aquelles terres. teníem 15 anys i passejàvem per Londres creient-nos sabedors del món. Quina gràcia tot el viatge i quin humor els nostres caps per arriscar-se a portar-nos allà amb gent com en Fèlix, en Clotas, la Laura o l'Elena. Una experiència inolbidable igual que el nom del gimnàs on dormíem: Tombrigde!!!!! Cues de pansa,...ai becuts segur que no!

palestina,....

avui,...i amb la línia d'aprofitar cosetes i talls,...he deicidit publicar l'article de Robert fisk sobre la situació a Palestina i al Pròxim Orient,....personalment, la trobo imprescindible i expressa de forma clara bona part del que penso,....salut!!!!!

Qué molestos resultan esos musulmanes del Oriente Medio! En primer lugar, les pedimos a los palestinos que abracen la democracia y entonces van y eligen al partido equivocado –Hamas-, y Hamas va y gana una mini-guerra civil pasando a dominar la Franja de Gaza.

Y nosotros, occidentales, aún queremos negociar con el desacreditado Presidente, Mahmud Abbas. Hoy, “Palestina” –y permítanme que mantenga esas comillas en su sitio- tiene dos primeros ministros. Bienvenidos a Oriente Medio. ¿Con quién negociaremos? ¿A quién nos dirigiremos para hablar? Por supuesto que deberíamos haber hablado hace meses con Hamas. Pero no nos gustaba el gobierno elegido democráticamente por el pueblo palestino. Se suponía que iban a votar por Fatah y por sus corruptos dirigentes. Pero votaron por Hamas, que rechaza reconocer a Israel o acatar el totalmente desacreditado Acuerdo de Oslo.

Nadie preguntó –desde nuestra parte- a qué particular Israel se suponía que Hamas tenía que reconocer. ¿El Israel de 1948? ¿El Israel de las fronteras posteriores a 1967? ¿El Israel que construye –y continúa construyendo- inmensos asentamientos para judíos y sólo para judíos en la tierra árabe, engullendo hasta más del 22% de la “Palestina” sobre la que aún hay que negociar?

Y por eso, hoy se supone que tenemos que hablar con nuestro fiel policía, el Sr. Abbas, el “moderado” (como le denominan la BBC, la CNN y Fox News) dirigente palestino, un hombre que escribió un libro de 600 páginas sobre Oslo sin mencionar ni una sola vez la palabra “ocupación”, refiriéndose siempre a la “reorganización israelí” como “retirada”, un “dirigente” en el que podemos confiar porque mantiene lazos y va a la Casa Blanca y siempre dice todo lo que nos resulta conveniente. Los palestinos no votaron a Hamas porque quisieran una república islámica –que es cómo se representará la sangrienta victoria de Hamas- sino porque estaban cansados de la corrupción del Fatah del Sr. Abbas y de la naturaleza putrefacta de la “Autoridad Palestina”.

Recuerdo que hace años me convocaron a la casa de un funcionario de la AP cuyos muros acababan de ser perforados por el proyectil de un tanque israelí. Y así era. Pero lo que me dejó atónito fueron los grifos chapados en oro de su baño. Esos grifos –o cualquiera de sus múltiples variantes- fueron los que le costaron las elecciones a Fatah. Los palestinos querían que la corrupción –el cáncer del mundo árabe- se acabara y por eso votaron a Hamas, y a continuación, nosotros, los siempre tan sabios y tan buenos occidentales, decidimos sancionarles y matarles de hambre e intimidarles por ejercer su voto libre. ¿Ofreceríamos quizá a “Palestina” ser miembro de la UE si hubieran sido lo suficientemente graciosos como para votar por la gente correcta?

En Oriente Medio, ocurre lo mismo con todo. Apoyamos a Hamid Karzai en Afganistán, aunque mantenga en su gobierno a señores de la guerra y a barones de la droga (y, a propósito, lamentamos mucho todas esas muertes de civiles afganos inocentes de nuestra “guerra contra el terror” en los páramos de la provincia de Helmand).

Amamos al Hosni Mubarak de Egipto, cuyos torturadores no han terminado aún con los políticos pertenecientes a los Hermanos Musulmanes arrestados recientemente fuera de El Cairo, cuya presidencia recibió el cálido apoyo de la Sra. –sí, la señora- George W Bush, y cuya sucesión pasará casi con seguridad a su hijo, Gamal.

Adoramos a Muammar Gaddafi, el enloquecido dictador de Libia cuyos hombres lobo han asesinado en el extranjero a sus oponentes, cuyo complot para asesinar al Rey Abdullah de Arabia Saudí precedió a la reciente visita de Tony Blair a Trípoli –debería recordarse que el Coronel Gaddafi fue llamado “hombre de estado” por Jack Straw por abandonar sus no existentes ambiciones nucleares- y cuya “democracia” es perfectamente aceptable para nosotros porque está a nuestro lado en la “guerra contra el terror”.

Si, y amamos también la inconstitucional monarquía del Rey Abdullah en Jordania y de todos los príncipes y emires del Golfo, especialmente todos aquellos a los que nuestras empresas de armamento pagan sobornos tan escandalosos que hasta Scotland Yard tiene que cerrar sus investigaciones por orden de nuestro Primer Ministro –y sí, puedo comprender, en efecto, por qué no le gusta la cobertura que “The Independent” hace sobre lo que él llama “el Oriente Medio”. Si los árabes –y los iraníes- apoyaran tan sólo a nuestros reyes y shahs y príncipes cuyos hijos e hijas se educan en Oxford y Harvard, cuán fácil nos resultaría controlar “el Oriente Medio”.

En cuanto a eso –control-, hay lo que hay, y esa es la razón por la que tenemos que ofrecer, y retirar, los favores de nuestros líderes. Ahora Gaza pertenece a Hamas, ¿qué harán nuestros electos dirigentes? ¿Tendrán que dialogar nuestros pontífices de la UE, de las Naciones Unidas, de Washington y Moscú con esa gente horrible y desagradecida (no tengan miedo, que ellos no les van a estrechar la mano) o tendrán que reconocer la versión cisjordana de Palestina (en las buenas manos de Abbas) mientras ignoran al elegido y militarmente victorioso Hamas en Gaza?
Desde luego que resulta fácil echar una maldición sobre ambos. Pero así nos pasa con todo el Oriente Medio. Si tan sólo Bashar al-Asad no fuera Presidente de Siria (sólo el cielo sabe cuál sería la alternativa) o si el chiflado Presidente Mahmud Ahmedineyad no controlara Irán (aunque actualmente no conoce dónde empieza y dónde termina un misil nuclear). Si Líbano fuera sólo una democracia de nuestra propia cosecha como nuestros pequeños países de patio trasero de césped, por ejemplo, Bélgica o Luxemburgo. Pero no, esos molestos medio-orientales votan siempre por la gente equivocada, apoyan a la gente equivocada, aman a la gente equivocada, no se comportan como nosotros, los civilizados occidentales.

Así pues, ¿qué es lo que vamos a hacer? ¿Apoyar que se vuelva a ocupar Gaza, quizás? En todo caso, lo que no haremos será criticar a Israel. Y seguiremos reservando nuestros afectos para los reyes y princesas y poco atractivos presidentes del Oriente Medio hasta que toda la zona nos estalle en la cara y entonces diremos lo mismo que estamos diciendo ya de los iraquíes: que no se merecen nuestro sacrificio y nuestro amor.

¿Cómo vamos a abordar un golpe de estado de un gobierno elegido?

i pel que fa al particular recordatori,.....avui i com és lògic, com a bon antimadridista em toca deixar anar una paraula a l'aire: tenerife! bona nit, entre petards i altres fresses!!!

les estrelles

com que últimament no tinc gaire temps,....us vaig deixnt perles que he hagut de fer,...avui un article sobre coets i estrelles,....hehehehe. Espero la setmana que ve tornar a les meves dissertacions sobre la política i societat,....hehehehe,...apa aprofiteu la caloreta!!!!

Enmig del desenvolupament, per part de la NASA, dels projectes Apolo, entre 1960 i 1972, Stanley Kubrick ens oferia una sensacional pel·lícula, vista per més d’un, com una profecia: Odissea 2001 a l’Espai. Aquest film ens mostrava un futur amb vols comercials i rutinaris a l’espai. Ara, més de trenta anys després, l’Agència Espacial Europea ha anunciat, segons publicava ahir el diari El País, que ha dissenyat un avió que permet ascendir passatgers fins a uns 100 quilòmetres d’alçada, just el límit de l’atmosfera.

Tot fa pensar que la nova serà un pas més en l’evolució de la relació entre l’home i l’espai. Aquest octubre farà 50 anys que el satèl·lit rus Sputnik es convertia en la primera andròmina que els humans enviaven a l’espai. 12 anys més tard, Neil Armstrong deixava el primer rastre humà a la Lluna i, finalment, un nou avenç en la presència de l’home a l’espai s’assolia fa 6 anys, amb el viatge turístic del multimillonari Dennis Tito a l’Estació Espacial Internacional. Tot i que Tito no va ser la primera persona amb finalitats no científiques o militars que va anar a l’espai, si que va significar un punt i a part en el camp de l’astronomia. D’una banda, perquè representava l’obertura clara d’un sector econòmic com és el turístic en l’àmbit de l’astronomia i dels viatges espacials. I de l’altra, perquè, com explica el professor mexicà, Antonio Sánchez Ibarra, era l’evidència del final d’un dels camps de batalla més durs de la Guerra Freda: Rússia engegava la promoció turística, però la manca de recursos feia que Estats Units hagués d’assumir la pràctica. Es demostrava, doncs, que els governs d’arreu del món es coordinaven per tirar endavant la via civil i comercial dins l’aeronàutica.

Diversos anys després, ha estat l’Agència Europea, nascuda l’any 1975 i finançada a través dels ciutadans dels diferents estats que la conformen, un total de 17, qui ha fet un saltiró i ha dissenyat un objecte que permetrà portar diferents passatgers a l’hora a la zona on s’inicia l’espai exterior. Aquesta nova atracció inclourà la sensació de la ingravidesa durant tres minuts i podrà enlairar-se i aterrar en aeroports comercials. La història de bona part de la ciència es repeteix. La investigació finançada públicament descobreix, elabora, proposa i al cap d’un temps, el finançament públic es queda només en l’àmbit de la seguretat com han denunciat investigadors de la NASA davant la decisió de Bush d’abandonar el telescopi Hubble. La resta d’àmbits es liberalitzen com ja va passar amb l’avió. Així són les empreses privades qui s’encarregaran, i de fet ja ho estan fent, dels vols espacials, encara que sigui només anar i tornar al límit de l’atmosfera. Si, finalment, aquest mercat prospera, n’apareixeran de nous i les pedres del Mur de Berlín es veuran substituïdes per les de la Lluna. Per cert, potser tot plegat també servirà per descobrir que Mart és com en aquell conte de Saramago on un nen el descriu com un planeta on tothom és responsable dels altres, no hi ha guerres i ni tan sols entenen allò que significa.

Ei,....avui i ja que el tema és tan estrany entre nosaltres,...avui els records van per als somnis que hem tingut mentre tenim els ullets tancadets!!! bona nit

biografia recomenada

avui vaig d'intel·lectual i us deixo una crítica que he fet per l'assignatura de redacció periodística sobre la biografia d'Eric Hobsbawn,....cuideu-vos

Un comunista búlgar defensa la seva ideologia davant els tribunals de l’Alemanya nazi juntament amb la vida d’un matemàtic hongarès a qui ni tan sols la Guerra Freda va aconseguir aturar les seves anades i vingudes per arreu del planeta. L’enamorament durant la Segona Guerra Mundial entre un jove dibuixant i una directora d’una revista satírica o la possible aliança de Lord Halifax, líder conservador britànic, amb les tropes de Hitler. Així mateix, el descobriment que les doctrines dels Partits Comunistes a l’Europa en guerra eren molt poc seguides pels seus militants mentre molta gent externa al mate

ix partit sentia admiració per l’estratègia militar de Stalin. Fins i tot, l’aparició de parents d’aristòcrates i de Bismarck com a directors de revistes d’extrema esquerra sorprenen un lector que rep en un atac de sinceritat, l’opinió de revolucionaris assegurant ser conscients que no veuran mai l’arribada del socialisme als Estats Units. Per últim, la constatació de l’horror de l’holocaust amb la pèrdua de familiars propers i les causes de la superioritat russa en la victòria sobre els alemanys.

Tot aquest reguitzell anecdòtic sorgeix de la biografia d’un dels historiadors més importants del segle XX, Eric Hobsbawn. Un llibre que va aparèixer en la seva primera edici

ó l’any 2000 i que recull la vida d’aquest intel·lectual que ha viatjat mig món i ha viscut de ben a prop la gran majoria de conflictes que han definit el nostre present a escala internacional. La publicació en castellà a través de l’Editorial Crítica porta per nom: Años interesantes. Una vida del siglo XX. Quasi quatre-centes pàgines que recorren els capítols més importants de la història a través d’allò viscut per Hobsbawn: des de l’educació i la societat després de la 1a Guerra Mundial fins als atemptats a les torres bessones d’11 de setembre de 2001.

El text és una visió d’allò succeït en els últims decennis totalment necessària. Amb ell, l’autor vol aprofitar fets com haver estat intèrpret del Che, membre del Partit Comunista del

Regne Unit o catedràtic i expert en història econòmica contemporània per donar una visió personal dels fets més transcendentals des d’una perspectiva política d’esquerres. Hobsbawn aprofita la seva experiència, doncs, per criticar l’origen de la majoria de conflictes, la societat de classes, el despotisme de l’estalinisme o l’imperi dels Estats Units. L’historiador mostra exemples de la seva pell per il·lustrar de forma gràfica que ha estat el segle dels nostres pares i avis.

D’aquesta manera, Hobsbawn aconsegueix matar dos pardals d’un tret. Per un costat fa una autèntica lliçó magistral de la història recent i per l’altre, enfoca el seu text d

es d’una perspectiva independent i allunyada dels valors morals i polítics que imperen a l’actualitat, de tal manera que permeten a tots aquells que no creuen amb l’actual funcionament de les coses, obtenir informació rigorosa, acadèmica però també crítica. És un llibre històric i biogràfic imprescindible. Enmig d’aquest mar d’elogis, cal destacar un únic error: la manca de didàctica a l’hora d’exposar els fets. És cert que si vols aprofitar el llibre, t’has de concentrar per entendre-ho Ara bé, un cop ho aconsegueixes rebràs una gran dosi de fruïment.

Avui el record dirigit a tots els moments, instants,....que he tingut amb les dues mans agafant un llibre. La lectura sempre ha sigut una bona via d'imaginacions, escapatòries i creixement personal. Esperem que la modernitat no ho espatlli,....

Preocupació

M'he decidit. La detenció i l'empresonament d'Arnaldo Otegi, líder de Batasuna, m'ha empès a escriure un petit escrit sobre el que està passant a Euskal Herria i a l'Estat Espanyol a partir de la declaració de la treva d'ETA fa més d'un any. Ho escric en calent i, a vegades no és del tot correcte, però ho vull aprofitar.

Per començar vull dir que estic decepcionat. I ho estic amb ETA, pel seu trencament de la treva i la seva aposta per la guerra, però ho estic també amb el govern espanyol. Zapatero m'ha demostrat molt poc durant aquest temps. M'ha ensenyat una manca de coratge, una no voluntat de resoldre el conflicte polític, més enllà del pau per presos, i una nul·la capacitat de moure els fils des de la cúpula del govern polític espanyol per aconseguir allò que tots i totes volem: la pau i la justícia. De fet, Zapatero ha perdut tota possibilitat d'encapçalar un procés de pau perquè tinc la sensació que no hi ha acabt de creure mai. Tinc la sensació que no ha decidit tirar-se a la piscina per por a trencar-se el banyador i clar, si vols resoldre un conflicte polític amb centenars de morts, assassinats, presos, dogmatismes,....necessites tenir-ho clar i entendre que hi ha uns mínims que són els que fan possible una negociació.




No és cert que Blair ha negociat i ha entès que negociar significa consens. Igual que ho ha entès l'IRA. No és cert que a Colòmbia, fins i tot l'extrema dreta com Uribe, creu que s'ha de discutir i arribar a acords amb les FARC?? No és veritat que en tota lluita laboral hi ha vagues, hi ha lluites,....i les coses s'acaben solucionant a través de pactes en els quals ningú hi pot anar amb màxims?,.....




Zapatero no ha respectat els mínims i ETA a mesura que passava el temps tampoc. I és que durant aquest temps:

- No s'han acostat presos
- El govern ha fet bandera de negociar menys que el PP
- Han continuat les detencions i els judicis.
- Les llistes electorals abertzales han estat il·legalitzades



1 any de treva i el màxim que ha fet el govern és mantenir el màxim dirigent de Batasuna al carrer i deixar presentar a algunes llistes abertzales. Així no es pot avançar, i els d'ETA, impacients decideixen posar una bomba i maten dues persones,....quin camí de pedres, siuplau.




Bé, la qüestió és que ETA, de forma comprensible des del seu punt de vista, tot i que des del meu s'equivoca, trenca la treva i abans que passi res,...en només dos dies la situació passa a estar pitjor que fa quatre anys. Zapatero, una persona que fa una legislatura tenia aire fresc, portava talant i semblava voler arreglar les coses s'ha fos. Ha passat a forçar l'entrada d'Otegi a la presó i ha assegurat que mai parlarà de política amb ETA. De fet, s'ha posat definitivament a la línia del PP. I els d'ETA, que semblava que, després de l'11 de març iniciaven sense dubtes un procés de pau, tornen a les armes i els mitjans ens diuen que amb més ganes que mai.



Vaja,.....estic preocupat perquè no veig llum al fons del túnel. Crec que venen temps molt durs i difícils a Euskal Herria. I de retruc ens tocarà a nosaltres. La solució passa per la maduresa política.





I, crec que hem de ser els i les catalanes els que ens alcem i diem que volem un procés de pau. Que aquest procés és necessari. Que el govern ha d'acceptar que hi ha un conflicte polític al País Basc i ha de deixar d'il·legalitzar, condemnar i detenir indiscriminadament a la gent per pensar d'una determinada manera. I a ETA li toca reflexionar, veure que és hora per la pau i apostar definitivament per desmilitaritzar el conflicte. Per aconseguir-ho la societat civil hem de moure'ns i sortir al carrer, parlar amb els amics, especialment els espanyols i confiar que és hora que tothom posi una mica de maduresa i apostem per una pau justa i democràtica.





quin rotllo que he cardat,....perdoneu les molèsties. Deu ser illegible,...però és el que hi ha. salut i ànims!!!

La incertesa i l'ermós

avui, i en la meva dinàmica de deixr-vos feinetes de la universitat, us deixo el meu article a l'estil umbral. Es basa en la pedanteria, ja us aviso i té el mèrit o demèrit d'haver-lo fet en català!

La incertesa aflora avui en la pell de tots els ciutadans, especialment els habitants d’Euskadi, després de la declaració d’intencions feta ahir, a tocar de l’hora de la ventafocs, per part de l’aplec de socis armats d’ETA. Sembla ser, doncs, que el talant de Zapatero ha estat erm per resoldre el conflicte, i no només aquest, que pateixen les valls compartides per la boira, les txapeles, els museus contemporanis i una parla quasi intel·ligible i primitiva.

La fertilitat, que fa poc més d’un any semblava haver de produir per tots els racons el govern central, s’ha anat esfumant a base de petits xàfecs que han posat fi, doncs, a la collita d’esperança que s’havia sembrat arreu. Deu ser que en el fons tot plegat, i seguint amb la visió camperola de l’actualitat, i més concretament, la política, s’ha transformat en un “molt soroll per a res”. De fet, hom hauria de concloure, com deia José Martí, que “en la política, l’únic que és vertader és allò que no es veu” i que els ressons de tamborinades i de campanades de festivitat foren un instant de pura aterietat i somiatruites del moment, i que, per contra, ara, senyors, ens trobem novament, com fa prop d’un lustre, davant els mateixos murs i les mateixes incerteses, ara però, amb l’horrorós afegit del fracàs del talant i els somriures zapaterils.

Sense voler compartir, res més lluny de ma intenció, la trinxera dels hereus de la reaccionariatat, cal conscienciar-nos que els quatre anys del mandat del PSOE no ens han dut la panacea que molts esperaven, ans el contrari. Especialment, en aquells indrets on llurs mentalitats i llurs cultures es diferencien dels molins, els ganivets i els entrepans a la romanesa tan típicament castellans. Les terres, apartades, en certa mesura, de la filosofia i el savóir a faire de personatges, definició precisa en aquests exemples, com Paco Martínez Soria i Manolo Escobar anhelaven transformacions, enteses i avenços que, a l’hora de la veritat, han quedat en una mena de pols, que tot ens fa pensar, que a diferència de la tonada del riu vermell, se l’endurà la ventada popular. El precipici s’apropa o, si més no, no s’allunya. I és que, més enllà de la protecció femenina, l’amor entre virils o la retirada dels mercenaris d’Iraq, principal cavall de Troia de la, nogensmenys, més pèssima administració Aznar, “els punts de la i” per solucionar el conflicte permanent que pateix l’Estat Espanyol continuen més presents que mai.

Així, el present ens pot portar la incertesa com a primer plat dels nostres àpats en un futur. Potser la solució rau a apel·lar a aquella cita, precisament d’un autor lletraferit genuïnament castellà, que ens recordava allò de “Caminante no hay camino, se hace camino al andar” i esperar que el futur aclareixi i aplani el sender per poder ser ferms, que no erms. En tot cas, i com ens recordava Salvador Allende, “La història ens jutjarà”.

Segona part de la Coca-Cola

us deixo amb la segona part del meu reportatge,...aviam si fem algun comentari, no??hehehehe

Ara bé, els diferents punts foscos que marquen els inicis de Coca-Cola podrien ser simples anècdotes en comparació al que és considerada la clau del triomf mundial de la multinacional per Reymond, la Segona Guerra Mundial. I és que per l’autor francès, la imatge de llibertat, democràcia i modernitat que ha promocionat Coca-Cola des del final de la guerra es contraposa de ple amb l’actitud que va tenir la multinacional aquells anys. Així, segons la investigació, Coca-Cola no hauria estat una empresa que s’hauria sacrificat, com apunta la història oficial, per tal que els aliats vencessin a Hitler, sinó que s’hauria aprofitat de la situació bèl·lica i hauria col·laborat de forma constant amb el règim nazi.

D’aquesta manera, l’empresa hauria jugat a dues bandes. D’un costat, i tenint clar des dels orígens que per triomfar havia de convertir el seus objectius en interès nacional, va aconseguir vincles de col·laboració amb el Pentàgon que li permetien diferents avantatges: en primer lloc quedava fora de les restriccions de matèries primes com el sucre, podent mantenir així el mateix ritme de producció, en segon lloc, es convertia en la beguda oficial de l’exèrcit amb el lema”pausa refrescant” i, finalment, allà on les tropes nordamericanes posaven el peu, passava a ser territori explotat comercialment per Coca-Cola. Aquest últim fet va facilitar, i molt, l’expansió de la companyia.

De l’altre costat, Coca-Cola va utilitzar el règim de Hitler per mantenir la capacitat productiva a Europa durant la Segona Guerra Mundial a través de marques poc conegudes. Les relacions entre Coca-Cola i el règim nazi, però, apareixen força anys abans. A finals de la dècada dels 20, una vegada ja ha conquerit el nord del continent americà, la multinacional de la beguda decideix expandir-se per Europa. En aquesta estratègia, la companyia busca tot tipus de mecanismes i arriba a Alemanya poc abans de l’ascens de Hitler. Els anys següents, amb els nazis al poder, l’empresa estableix empreses arreu del país i es converteix en la principal font de finançament dels Jocs Olímpics de Berlín. La relació es manté al llarg del temps i, tot i que la versió oficial assegura que amb la guerra iniciada, Coca-Cola desapareix d’Alemanya, el cert és que, segons Reymond, la companyia continua produint i col·laborant amb el règim.

El naixement de Fanta

L’any 1939, mentre a la resta d’Europa ja té problemes de producció, a Alemanya Coca-Cola fabrica 100 milions d’ampolles. A partir d’aquell moment, amb el temor que la guerra que està a punt d’esclatar acabi amb la presència de l’empresa al continent europeu, la companyia idea un pla: cedir la fórmula màgica a científics alemanys afins perquè elaborin una nova forma de fer el producte a través de materials exclusivament alemanys per evitar la dependència del comerç amb els Estats Units.T ot i la guerra, les diferents cadenes de producció que queden funcionant ho apliquen i sorgeix un nou producte fet amb la col·laboració i l’ajuda del Règim Nazi que durà per nom: Fanta. Un producte que, una vegada s’ha alliberat Berlín, no apareixerà al mercat fins a 20 anys després. El motiu: evitar qualsevol problema amb la justícia alemanya en relació a la col·laboració amb el règim nazi.

L’imperi de Coca-Cola

D’aquesta manera, Reymond argumenta, a través de diversos documents, que el mite de Coca-Cola és una fal·làcia construïda a través de molts anys que ha permès a la companyia convertir-se en un autèntic imperi. En el seu assaig, l’autor francès, especifica, a tall d’exemple, que, en l’actualitat, Coca-Cola arriba a 197 països, sis més dels que formen l’ONU. A més, la marca nordamericana ha estat capaç de silenciar i arreglar els problemes a través de discursos basats en la quantitat de llocs de treball que genera o els diners que produeix en un Estat. Finalment, cal destacar que la companyia, tot i la pugna amb PEPSI, mereixedora d’un capítol a part, s’ha acostumat a tenir el suport de la majoria de les administracions nordamericanes, tot i que tradicionalment s’havia acostat únicament als demòcrates.

avui,....com a recordatori us deixo un punt d'actualitat: l'esperança que vam tenir moltes persones el 22 de març de 2006 quan ETA i, també el govern, van acordar fer un pas endavant en la resolució del conflicte. Sembla que un any i uns mesos després tot ha anat en orris. Esperem, però, que la solució no trigui a arribar! Perquè el diàleg és l'única solució: Autodeterminació pel poble basc i aturar la violència són els passos imprescindibles. A sota la foto dels membres d'ETA declaranr la treva.

ètica i estètica a TV3

Diumenge de tranquil·litat i bona feina. Després d'una bona vetllada a les Guilleries, avui el matí m'he aixecat, he anat fent la feina que em pertoca com a estudiant exemplar, he anat a dinar amb grata companyia, he fet les meves activitats socials i he tornat davant de l'ordinador,...... i m'he quedat bocabadat amb la notícia de la pàgina web del telenotícies de tv3.

I és que resulta que han detingut tres okupes per agredir als vigilants de seguretat del metro de Barcelona. Jo, tot encuriosit, m'he empestifat de preguntes tipus: okupes deu voler dir que viuen en una casa okupada, no? o potser significa que pertanyen a una assemblea d'un espai alliberat? o és que, es refereix que aquestes persones a vegades van a xerrades, tallers o festes en un centre social okupat? Doncs, no!!!! Sembla ser que per TV3 els tres detinguts tenen estètica okupa.

I el qui us escriu que, perquè no dir-ho, coneix una part dels moviments antisistema s'ha quedat esmaperdut (dedicat al company ivarsenc) en intentar imaginar-se l'estètica okupa. De fet, a diferència de TV3, l'ètica dels okpues és més fàcil de definir i de concretar que no pas la seva estètica. Algú, si fa falta en Joan Carles Peris em podria descriure l'estètica okupa. Llibres, gossos, arracades, cresta, ulleres, xandall adidas, cabell curt a davant i llarg a darrera, model "Rafa" Ventdelplà, ben afaitat, alt, roba de cuir,...aquest seguit de característiques estètiques tan diverses les he vistes en okupes.

Personalment m'agradaria que TV3 i els altres mitjans s'esprimissin més el cervell en seguir una ètica professional en la seva programació i la seva edició de notícies i que no es dediquessin a parlar d'estètiques o qualsevol tema tipus "nacionalitat marroquina" per tal de criminalitzar un determinat grup de gent. Si no ens agrada que a Madrid ens criminalitzin per sol fet de ser catalans, hauríem d'aplicar-nos la regla de tres i com a periodistes amb ètica i sense estètica hauríem de ser seriosios i rigorosos.

Apa,... a l'espera que algú em respongui què és per a ell l'estètica okupa us deixo amb el recordatori.....Avui i ja que els companys de Guillables han fet cinc anys,....dedico aquest petit espai que ningú es llegeix per fer memòria de tots els moments bons i dolents, especialment cremades, que he tingut participant de la Colla dels Diables de l'Onyar. Perquè fer un correfoc és un descàrrega d'adrenalina quasi incomparable i segur que, malgrat la cremada, és una sensació insuperable!!! Llarga vida als correfocs! Que no s'apague la llum!

El mite de la Coca-Cola s'esbrava (I)

Aquí us deixo la primera part del meu article sobre la història de la Coca-Cola,...la segona la podreu trobar d'aquí uns dies en aquest mateix espai, o si us ho curreu una mica més, al magnífic setmanari LA DIRECTA! Ja us adverteixo que la segona part té més cosetes desconegudes,.....és el berberetxu o escopinya de l'aperitiu

Coca-Cola, segurament la multinacional més coneguda del món, té un passat obscur que ha estat silenciat permanentment per la mateixa companyia per raons comercials. Aquesta és la tesis que desenvolupa William Reymond en el seu llibre “Coca-Cola la investigació prohibida” publicat en català aquest 2007. Segons Reymond, l’empresa de begudes ha mantingut, des dels seus inicis, la vocació i la necessitat de construir una història paral·lela de caràcter públic amb l’objectiu d’encobrir fets com la col·laboració de la multinacional amb el règim nazi o els orígens dels seus propis productes.

Orígens

Precisament, un dels mites més utilitzats pels publicistes de la marca nordamericana és que Coca-Cola va aparèixer gràcies a un conjunt de casualitats quasi màgiques en un magatzem humit d’Atlanta, Estats Units. La veritat, però, segons l’autor francès, lluny de postals de bruixeria, és que el naixement de la beguda es deu a un dels múltiples experiments, molt corrents a finals del segle XIX, finançats per les empreses farmacèutiques.

Deixant de banda, el poc glamour de la invenció del producte, el cert és que els primers anys de la seva comercialització, amb la fundació de l’empresa Coca-Cola, es van caracteritzar pels negocis bruts, segurament tacats de sang, l’alta inversió dels productors i l’avantatge per l’existència de lleis antialcohol. Precisament, la legislació que prohibia substàncies alcohòliques i la inclusió de cocaïna durant els primers vint anys de Coca-Cola, són dues de les raons que destaca Reymond per comprendre l’augment de vendes i la consolidació de l’empresa en els seus inicis.

La cocaïna, que juntament amb l’aigua, el caramel, la cafeïna, l’àcid de fòsfor, el sucre i extractes de nou de cola entre d’altres formen la suposadament desconeguda fórmula màgica, va provocar un alt grau d’adicció al producte i no va ser prohibida fins a partir dels anys 10 del segle vint. De fet, un dels motius dels èxits com a empresa de Coca-Cola durant els primers anys, és la seva comercialització entre els grans propietaris que la utilitzaven com a únic aliment per als esclaus. Aquesta pràctica, però, va acabar provocant efectes contraris als desitjats pels propietaris, quan la cocaïna va servir als esclaus per organitzar diverses revoltes.

Pel que fa al recordatori, avui era senzill. Dedico a l'empresa aquesta, tots els instants de la meva vida que he estat amb companyia tot gaudint d'una cervesa, un CUBA-LIBRE (merda hi ha caca-cola) o un got de vi. Per a tots i totes aquelles persones que hem viscut plegats això, ja sigui estressats, descansats, cansats, desfassats,....espero que ho continuem fent molt i molt durant els propers anys!!!