...m'atura i caic a terra, porteu tots els meus cants i un ram de flors vermelles a qui tan he estimat, si guanyem el combat. Bloc d'en Lluc Salellas i Vilar
divendres, 29 de juny del 2007
breus d'interès!!!
dimarts, 26 de juny del 2007
dilluns, 25 de juny del 2007
28 de juny: dia de l'orgull gai!
dimarts, 19 de juny del 2007
el perill de 10 anys de blairisme
Blair,...va assolir el poder amb un discurs que alguns van anomenar la tercer via, defensada per teòrics com Anthony Giddens, que volia mostrar la possibilitat d'un sistema netament capitalista però just socialment. 10 anys més tard no hi ha dubte que ha fracassat. El Regne Unit té actualment l'índex més alt de pobresa en edat infantil i les desigualtats socials no paren de créixer.
Les mesures privatitzadores de Blair han fet créixer lleugerament l'economia però aquest no s'ha reproduït en un augment de la igualtat social. Fins i tot els conservadors han arribat a criticar mesures liberalitzadores per la seva aposta descarada pel sector privat i l'abandó permanent del sector públic. I és que al Regne Unit, com molt bé diu Richard Gott a Le Monde Diplomatique, les esquerres han desparegut i el pitjor de tot és que entre els mitjans de comunicació europeus ens ho posen com a exemple.
De fet Gott, fa una de les apreciacions més interessants que he llegit en els últims temps sobre la pugna poítica entre dretes i esquerres i el seu enfrontament electoral: la política ya no está asociada a las ideas, sino a la eficacia de la maquinária administrativa. La única opción que se ofrece a los electores es designar al personal considerado más apto para implementar estas reformas administrativas. I té tota la raó del món. El problema rau en què aquest sistema em recorda a la tecnocràcia i als règims autoritaris on es sistema és inamobible i al final et mous per criteris purament tècnics, o no?
Vaja,...i per no allargar-me,....potser cal concloure que els anys de Blair han fet tant de mal com el fracàs de l'experiment soviètic dins l'esquerra política. I és que els mitjans de comunicació l'han erigit com l'exemple de l'esquerra del segle XXI i els seus resutats són: més pobresa, més conflictes internacionals, seguidisme dels Estats Units, desaparició de base social d'esquerres (el laborisme ha perdut desenes de milers de militants) i, segons expliquen els experts, ha construït el mateix discurs que sarkozy amb el lema: eficàcia econòmica, justícia social que només veient l'ordre de la frase ja veiem per on van els trets.
Però, per sobre de tot, ens haurem de posar alerta perquè es veu que a part de carregar-se les bases de l'esquerra anglesa, Balir ha destrossat a través de les polítiques laborals de precarització, la tradició de visitar el PUB. O sigui que als obrers anglesos, ni tant sols els queda la Guinness.
Salut i repensem l'esquerra cap a l'esquerra!!!!!
Pel que fa als recordatoris,...avui i ja que parlo de terres britàniques m'agradaria fer ressó d'aquells 15 dies que amb el k1 vam anar per aquelles terres. teníem 15 anys i passejàvem per Londres creient-nos sabedors del món. Quina gràcia tot el viatge i quin humor els nostres caps per arriscar-se a portar-nos allà amb gent com en Fèlix, en Clotas, la Laura o l'Elena. Una experiència inolbidable igual que el nom del gimnàs on dormíem: Tombrigde!!!!! Cues de pansa,...ai becuts segur que no!
diumenge, 17 de juny del 2007
palestina,....
Desde luego que resulta fácil echar una maldición sobre ambos. Pero así nos pasa con todo el Oriente Medio. Si tan sólo Bashar al-Asad no fuera Presidente de Siria (sólo el cielo sabe cuál sería la alternativa) o si el chiflado Presidente Mahmud Ahmedineyad no controlara Irán (aunque actualmente no conoce dónde empieza y dónde termina un misil nuclear). Si Líbano fuera sólo una democracia de nuestra propia cosecha como nuestros pequeños países de patio trasero de césped, por ejemplo, Bélgica o Luxemburgo. Pero no, esos molestos medio-orientales votan siempre por la gente equivocada, apoyan a la gente equivocada, aman a la gente equivocada, no se comportan como nosotros, los civilizados occidentales.
divendres, 15 de juny del 2007
les estrelles
Enmig del desenvolupament, per part de
Tot fa pensar que la nova serà un pas més en l’evolució de la relació entre l’home i l’espai. Aquest octubre farà 50 anys que el satèl·lit rus Sputnik es convertia en la primera andròmina que els humans enviaven a l’espai. 12 anys més tard, Neil Armstrong deixava el primer rastre humà a
Diversos anys després, ha estat l’Agència Europea, nascuda l’any 1975 i finançada a través dels ciutadans dels diferents estats que la conformen, un total de 17, qui ha fet un saltiró i ha dissenyat un objecte que permetrà portar diferents passatgers a l’hora a la zona on s’inicia l’espai exterior. Aquesta nova atracció inclourà la sensació de la ingravidesa durant tres minuts i podrà enlairar-se i aterrar en aeroports comercials. La història de bona part de la ciència es repeteix. La investigació finançada públicament descobreix, elabora, proposa i al cap d’un temps, el finançament públic es queda només en l’àmbit de la seguretat com han denunciat investigadors de
Ei,....avui i ja que el tema és tan estrany entre nosaltres,...avui els records van per als somnis que hem tingut mentre tenim els ullets tancadets!!! bona nit
dimecres, 13 de juny del 2007
biografia recomenada
Un comunista búlgar defensa la seva ideologia davant els tribunals de l’Alemanya nazi juntament amb la vida d’un matemàtic hongarès a qui ni tan sols
ix partit sentia admiració per l’estratègia militar de Stalin. Fins i tot, l’aparició de parents d’aristòcrates i de Bismarck com a directors de revistes d’extrema esquerra sorprenen un lector que rep en un atac de sinceritat, l’opinió de revolucionaris assegurant ser conscients que no veuran mai l’arribada del socialisme als Estats Units. Per últim, la constatació de l’horror de l’holocaust amb la pèrdua de familiars propers i les causes de la superioritat russa en la victòria sobre els alemanys.
Tot aquest reguitzell anecdòtic sorgeix de la biografia d’un dels historiadors més importants del segle XX, Eric Hobsbawn. Un llibre que va aparèixer en la seva primera edici
ó l’any 2000 i que recull la vida d’aquest intel·lectual que ha viatjat mig món i ha viscut de ben a prop la gran majoria de conflictes que han definit el nostre present a escala internacional. La publicació en castellà a través de l’Editorial Crítica porta per nom: Años interesantes. Una vida del siglo XX. Quasi quatre-centes pàgines que recorren els capítols més importants de la història a través d’allò viscut per Hobsbawn: des de l’educació i la societat després de la 1a Guerra Mundial fins als atemptats a les torres bessones d’11 de setembre de 2001.
El text és una visió d’allò succeït en els últims decennis totalment necessària. Amb ell, l’autor vol aprofitar fets com haver estat intèrpret del Che, membre del Partit Comunista del
Regne Unit o catedràtic i expert en història econòmica contemporània per donar una visió personal dels fets més transcendentals des d’una perspectiva política d’esquerres. Hobsbawn aprofita la seva experiència, doncs, per criticar l’origen de la majoria de conflictes, la societat de classes, el despotisme de l’estalinisme o l’imperi dels Estats Units. L’historiador mostra exemples de la seva pell per il·lustrar de forma gràfica que ha estat el segle dels nostres pares i avis.
D’aquesta manera, Hobsbawn aconsegueix matar dos pardals d’un tret. Per un costat fa una autèntica lliçó magistral de la història recent i per l’altre, enfoca el seu text d
es d’una perspectiva independent i allunyada dels valors morals i polítics que imperen a l’actualitat, de tal manera que permeten a tots aquells que no creuen amb l’actual funcionament de les coses, obtenir informació rigorosa, acadèmica però també crítica. És un llibre històric i biogràfic imprescindible. Enmig d’aquest mar d’elogis, cal destacar un únic error: la manca de didàctica a l’hora d’exposar els fets. És cert que si vols aprofitar el llibre, t’has de concentrar per entendre-ho Ara bé, un cop ho aconsegueixes rebràs una gran dosi de fruïment.
Avui el record dirigit a tots els moments, instants,....que he tingut amb les dues mans agafant un llibre. La lectura sempre ha sigut una bona via d'imaginacions, escapatòries i creixement personal. Esperem que la modernitat no ho espatlli,....
divendres, 8 de juny del 2007
Preocupació
Per començar vull dir que estic decepcionat. I ho estic amb ETA, pel seu trencament de la treva i la seva aposta per la guerra, però ho estic també amb el govern espanyol. Zapatero m'ha demostrat molt poc durant aquest temps. M'ha ensenyat una manca de coratge, una no voluntat de resoldre el conflicte polític, més enllà del pau per presos, i una nul·la capacitat de moure els fils des de la cúpula del govern polític espanyol per aconseguir allò que tots i totes volem: la pau i la justícia. De fet, Zapatero ha perdut tota possibilitat d'encapçalar un procés de pau perquè tinc la sensació que no hi ha acabt de creure mai. Tinc la sensació que no ha decidit tirar-se a la piscina per por a trencar-se el banyador i clar, si vols resoldre un conflicte polític amb centenars de morts, assassinats, presos, dogmatismes,....necessites tenir-ho clar i entendre que hi ha uns mínims que són els que fan possible una negociació.
No és cert que Blair ha negociat i ha entès que negociar significa consens. Igual que ho ha entès l'IRA. No és cert que a Colòmbia, fins i tot l'extrema dreta com Uribe, creu que s'ha de discutir i arribar a acords amb les FARC?? No és veritat que en tota lluita laboral hi ha vagues, hi ha lluites,....i les coses s'acaben solucionant a través de pactes en els quals ningú hi pot anar amb màxims?,.....
Zapatero no ha respectat els mínims i ETA a mesura que passava el temps tampoc. I és que durant aquest temps:
- No s'han acostat presos
- El govern ha fet bandera de negociar menys que el PP
- Han continuat les detencions i els judicis.
- Les llistes electorals abertzales han estat il·legalitzades
1 any de treva i el màxim que ha fet el govern és mantenir el màxim dirigent de Batasuna al carrer i deixar presentar a algunes llistes abertzales. Així no es pot avançar, i els d'ETA, impacients decideixen posar una bomba i maten dues persones,....quin camí de pedres, siuplau.
Bé, la qüestió és que ETA, de forma comprensible des del seu punt de vista, tot i que des del meu s'equivoca, trenca la treva i abans que passi res,...en només dos dies la situació passa a estar pitjor que fa quatre anys. Zapatero, una persona que fa una legislatura tenia aire fresc, portava talant i semblava voler arreglar les coses s'ha fos. Ha passat a forçar l'entrada d'Otegi a la presó i ha assegurat que mai parlarà de política amb ETA. De fet, s'ha posat definitivament a la línia del PP. I els d'ETA, que semblava que, després de l'11 de març iniciaven sense dubtes un procés de pau, tornen a les armes i els mitjans ens diuen que amb més ganes que mai.
Vaja,.....estic preocupat perquè no veig llum al fons del túnel. Crec que venen temps molt durs i difícils a Euskal Herria. I de retruc ens tocarà a nosaltres. La solució passa per la maduresa política.
I, crec que hem de ser els i les catalanes els que ens alcem i diem que volem un procés de pau. Que aquest procés és necessari. Que el govern ha d'acceptar que hi ha un conflicte polític al País Basc i ha de deixar d'il·legalitzar, condemnar i detenir indiscriminadament a la gent per pensar d'una determinada manera. I a ETA li toca reflexionar, veure que és hora per la pau i apostar definitivament per desmilitaritzar el conflicte. Per aconseguir-ho la societat civil hem de moure'ns i sortir al carrer, parlar amb els amics, especialment els espanyols i confiar que és hora que tothom posi una mica de maduresa i apostem per una pau justa i democràtica.
quin rotllo que he cardat,....perdoneu les molèsties. Deu ser illegible,...però és el que hi ha. salut i ànims!!!
dijous, 7 de juny del 2007
La incertesa i l'ermós
La incertesa aflora avui en la pell de tots els ciutadans, especialment els habitants d’Euskadi, després de la declaració d’intencions feta ahir, a tocar de l’hora de la ventafocs, per part de l’aplec de socis armats d’ETA. Sembla ser, doncs, que el talant de Zapatero ha estat erm per resoldre el conflicte, i no només aquest, que pateixen les valls compartides per la boira, les txapeles, els museus contemporanis i una parla quasi intel·ligible i primitiva.
La fertilitat, que fa poc més d’un any semblava haver de produir per tots els racons el govern central, s’ha anat esfumant a base de petits xàfecs que han posat fi, doncs, a la collita d’esperança que s’havia sembrat arreu. Deu ser que en el fons tot plegat, i seguint amb la visió camperola de l’actualitat, i més concretament, la política, s’ha transformat en un “molt soroll per a res”. De fet, hom hauria de concloure, com deia José Martí, que “en la política, l’únic que és vertader és allò que no es veu” i que els ressons de tamborinades i de campanades de festivitat foren un instant de pura aterietat i somiatruites del moment, i que, per contra, ara, senyors, ens trobem novament, com fa prop d’un lustre, davant els mateixos murs i les mateixes incerteses, ara però, amb l’horrorós afegit del fracàs del talant i els somriures zapaterils.
Sense voler compartir, res més lluny de ma intenció, la trinxera dels hereus de la reaccionariatat, cal conscienciar-nos que els quatre anys del mandat del PSOE no ens han dut la panacea que molts esperaven, ans el contrari. Especialment, en aquells indrets on llurs mentalitats i llurs cultures es diferencien dels molins, els ganivets i els entrepans a la romanesa tan típicament castellans. Les terres, apartades, en certa mesura, de la filosofia i el savóir a faire de personatges, definició precisa en aquests exemples, com Paco Martínez Soria i Manolo Escobar anhelaven transformacions, enteses i avenços que, a l’hora de la veritat, han quedat en una mena de pols, que tot ens fa pensar, que a diferència de la tonada del riu vermell, se l’endurà la ventada popular. El precipici s’apropa o, si més no, no s’allunya. I és que, més enllà de la protecció femenina, l’amor entre virils o la retirada dels mercenaris d’Iraq, principal cavall de Troia de la, nogensmenys, més pèssima administració Aznar, “els punts de la i” per solucionar el conflicte permanent que pateix l’Estat Espanyol continuen més presents que mai.
Així, el present ens pot portar la incertesa com a primer plat dels nostres àpats en un futur. Potser la solució rau a apel·lar a aquella cita, precisament d’un autor lletraferit genuïnament castellà, que ens recordava allò de “Caminante no hay camino, se hace camino al andar” i esperar que el futur aclareixi i aplani el sender per poder ser ferms, que no erms. En tot cas, i com ens recordava Salvador Allende, “La història ens jutjarà”.
dimarts, 5 de juny del 2007
Segona part de la Coca-Cola
Ara bé, els diferents punts foscos que marquen els inicis de Coca-Cola podrien ser simples anècdotes en comparació al que és considerada la clau del triomf mundial de la multinacional per Reymond,
D’aquesta manera, l’empresa hauria jugat a dues bandes. D’un costat, i tenint clar des dels orígens que per triomfar havia de convertir el seus objectius en interès nacional, va aconseguir vincles de col·laboració amb el Pentàgon que li permetien diferents avantatges: en primer lloc quedava fora de les restriccions de matèries primes com el sucre, podent mantenir així el mateix ritme de producció, en segon lloc, es convertia en la beguda oficial de l’exèrcit amb el lema”pausa refrescant” i, finalment, allà on les tropes nordamericanes posaven el peu, passava a ser territori explotat comercialment per Coca-Cola. Aquest últim fet va facilitar, i molt, l’expansió de la companyia.
De l’altre costat, Coca-Cola va utilitzar el règim de Hitler per mantenir la capacitat productiva a Europa durant
El naixement de Fanta
L’imperi de Coca-Cola
D’aquesta manera, Reymond argumenta, a través de diversos documents, que el mite de Coca-Cola és una fal·làcia construïda a través de molts anys que ha permès a la companyia convertir-se en un autèntic imperi. En el seu assaig, l’autor francès, especifica, a tall d’exemple, que, en l’actualitat, Coca-Cola arriba a 197 països, sis més dels que formen l’ONU. A més, la marca nordamericana ha estat capaç de silenciar i arreglar els problemes a través de discursos basats en la quantitat de llocs de treball que genera o els diners que produeix en un Estat. Finalment, cal destacar que la companyia, tot i la pugna amb PEPSI, mereixedora d’un capítol a part, s’ha acostumat a tenir el suport de la majoria de les administracions nordamericanes, tot i que tradicionalment s’havia acostat únicament als demòcrates.
diumenge, 3 de juny del 2007
ètica i estètica a TV3
divendres, 1 de juny del 2007
El mite de la Coca-Cola s'esbrava (I)
Aquí us deixo la primera part del meu article sobre la història de la Coca-Cola,...la segona la podreu trobar d'aquí uns dies en aquest mateix espai, o si us ho curreu una mica més, al magnífic setmanari LA DIRECTA! Ja us adverteixo que la segona part té més cosetes desconegudes,.....és el berberetxu o escopinya de l'aperitiu
Coca-Cola, segurament la multinacional més coneguda del món, té un passat obscur que ha estat silenciat permanentment per la mateixa companyia per raons comercials. Aquesta és la tesis que desenvolupa William Reymond en el seu llibre “Coca-Cola la investigació prohibida” publicat en català aquest 2007. Segons Reymond, l’empresa de begudes ha mantingut, des dels seus inicis, la vocació i la necessitat de construir una història paral·lela de caràcter públic amb l’objectiu d’encobrir fets com la col·laboració de la multinacional amb el règim nazi o els orígens dels seus propis productes.
Orígens
Precisament, un dels mites més utilitzats pels publicistes de la marca nordamericana és que Coca-Cola va aparèixer gràcies a un conjunt de casualitats quasi màgiques en un magatzem humit d’Atlanta, Estats Units. La veritat, però, segons l’autor francès, lluny de postals de bruixeria, és que el naixement de la beguda es deu a un dels múltiples experiments, molt corrents a finals del segle XIX, finançats per les empreses farmacèutiques.
Deixant de banda, el poc glamour de la invenció del producte, el cert és que els primers anys de la seva comercialització, amb la fundació de l’empresa Coca-Cola, es van caracteritzar pels negocis bruts, segurament tacats de sang, l’alta inversió dels productors i l’avantatge per l’existència de lleis antialcohol. Precisament, la legislació que prohibia substàncies alcohòliques i la inclusió de cocaïna durant els primers vint anys de Coca-Cola, són dues de les raons que destaca Reymond per comprendre l’augment de vendes i la consolidació de l’empresa en els seus inicis.
La cocaïna, que juntament amb l’aigua, el caramel, la cafeïna, l’àcid de fòsfor, el sucre i extractes de nou de cola entre d’altres formen la suposadament desconeguda fórmula màgica, va provocar un alt grau d’adicció al producte i no va ser prohibida fins a partir dels anys 10 del segle vint. De fet, un dels motius dels èxits com a empresa de Coca-Cola durant els primers anys, és la seva comercialització entre els grans propietaris que la utilitzaven com a únic aliment per als esclaus. Aquesta pràctica, però, va acabar provocant efectes contraris als desitjats pels propietaris, quan la cocaïna va servir als esclaus per organitzar diverses revoltes.
Pel que fa al recordatori, avui era senzill. Dedico a l'empresa aquesta, tots els instants de la meva vida que he estat amb companyia tot gaudint d'una cervesa, un CUBA-LIBRE (merda hi ha caca-cola) o un got de vi. Per a tots i totes aquelles persones que hem viscut plegats això, ja sigui estressats, descansats, cansats, desfassats,....espero que ho continuem fent molt i molt durant els propers anys!!!