A vegades, les essències més importants dels documentals i dels documents didàctics s'han de buscar en l'entrelínies i potser no tant en les grans afirmacions que fan els protagonistes. Aquesta premissa m'ha tornat a venir al cap després de veure i analitzar la setmana passada la peça “Investigar es sufrir” dirigida per la professora de periodisme de la Universitat Pompeu Fabra, Montse Quesada. En aquest curt, però interessant document sobre la idiosincràsia del periodisme d'investigació, apareixen diferents declaracions, de la mateixa directora i d'altres tres coneguts periodistes catalans d'aquest àmbit, alguns dels quals havien patit actes severs contra la seva persona per haver practicat aquesta modalitat de periodisme.
En les seves intervencions, els protagonistes expressen la seva opinió i ja en l'inici de la peça es defineix un dels dos principals problemes que, des del meu punt de vista, afecten i impedeixen una bona pràctica de la investigació periodística a l'Estat Espanyol: la rapidesa del món en el qual vivim i pel qual treballem. En la meva opinió, una de les claus de volta és que la immediatesa a la qual volen arribar la premsa, la televisió o la ràdio impossibiliten que es dediquin recursos abundants i reals a la investigació periodística. Sobre aquest tema, precisament l'altre dia, el professor Jaume Guillament explicava en una sessió d'història del periodisme que en el cas “dels Papers del Pentàgon” (1971), el The New York Times havia posat durant mesos fins a 12 periodistes per tal que estudiessin i tiressin la investigació endavant. Aquest és, doncs, un exemple que es contraposa a la idea de velocitat i imminència que, per cert, amb l'explosió de la informació a la xarxa, perd sentit en mitjans com la premsa.
D'altra banda, una altra idea comentada al vídeo que per mi cal remarcar, és la de la influència de la publicitat i, el poder determinant que té aquesta en els mitjans de comunicació actuals. Com pretenem que es faci un periodisme d'investigació complert i potent si els mitjans de comunicació que l'han de potenciar es troben condemnats i dependents de les mitjanes i grans corporacions pel que fa a la seva supervivència a nivell econòmic? No trobeu inviable que el periodisme d'investigació tregui fruits de qualitat si aquells que acostumen a ser els investigats són els que han de finançar els sous dels investigadors?? Quina enorme paradoxa.
I és que més enllà de les qüestions tècniques com ara el fet de mimar la font, mantenir ad perpetum un off the record, o buscar les formes més professionals a l'hora d'investigar, el que per mi explica el pobre periodisme d'investigació que tenim a casa nostra és el context actual i el moment històric en el qual ens trobem. Un món on, com ja deia Naomi Klein, la publicitat és el motor de l'economia no pot donar gaire esperances a modalitats com ara el periodisme d'investigació que representa, des del meu punt de vista, els valors antagònics. Tant és així que qui dicta si es fa un postgrau de periodisme d'investigació o no, en el cas de la Universitat Pompeu Fabra, és un ens com l'IDEC on la majoria de cursos estan finançats des del sector privat i, especialment el sector financer. Ja hi tornem a ser. Pobre periodisme d'investigació: en quin món t'ha tocat viure.
