Amb puntualitat britànica aquest cap de setmana arribaran dos fets que han estat indissociables els últims anys en el nostre país: la fred i les castanyades. Per raons geogràfiques, alguns no entenem les castanyes sense barrejar-les amb les històriques Fires de Sant Narcís, festa major de la ciutat de Girona. Sense voler treure protagonisme al best-seller del clan Nadal, relat oficial de ciutat que aquests dies sembla que te l'hagis de trobar a tots els racons de la ciutat, aquests són dies de palestí al coll, abric gruixut i got a la mà per anar-lo omplint a la barraca de l'entitat de torn mentre vas saludant tots aquells amb qui no has coincidit durant l'any. Passeges una estona per les atraccions per veure un ambient que mai t'ha convençut, a mesura que et fas gran gaudeixes amb més distància de l'espectacular correfoc dels Diables de l'Onyar, el diumenge al matí, encara amb la gola dura, presencies els castells de Marrecs i de Minyons i participes, gràcies a l'Ateneu 24 de Juny i el Casal Independentista El Forn a les Fires Populars que enguany arriben a la 13a edició.
Podria prosseguir amb el relat costumista d'unes Fires que són màgiques per als gironins i les gironines. Però prefereixo fer una curva perquè més enllà de Sant Narcís, fa poc hem tingut les festes a Banyoles, la Fira de Sant Lluc a Olot i a principis de novembre a Santa Coloma de Farners hi fan la Fira de la Ratafia. Totes elles provenen d'una tradició popular, i han crescut i s'han mantingut vives gràcies, en bona part, a l'autoorganització a través de col·lectius, organitzacions i associacions i de la perseverança de milers de persones que s'hi han deixat bona part del seu convenciment. Així, més enllà dels focs artificials i de les magnificiències que agraden a als nostres representants polítics de sèrie, les Fires i les festes populars són obra d'una voluntat col·lectiva. I del que es tracta és que això continuiï essent exactament així.
I clar, quan un mira les actuacions del Govern autonòmic, però també de moltes de les administracions municipals del nostre territori un es pregunta si realment aquest és l'anàlisi que en fan les elits que ens governen des de fa 35 anys. És exactament això el que pensa el sr. Carles Puigdemont, alcalde de Girona quan prohibeix que algunes organitzacions tinguin presència a les barraques de Girona, un espai que ha passat de l'autoorganització al control absolut? És el que els passa pel cap als gestors municipals quan malvenen la capacitat de decisió del que passarà a espais com les barraques a empresaris amb finalitats lucratives?
Som plenament conscients que, en un moment com l'actual, les Fires i festes de tardor de les comarques gironines van molt més enllà de la cultura i dels espais lúdics ja que s'han convertit en un aparador comercial per a molts. I ens sembla bé. Tot el que generi dinamisme, moviment, punts de trobada i de sortida són benvinguts. Ara bé, el que ja no entra dins la nostra lògica és que el sentit comercial, el control i els "duros" puguin passar per sobre de tota la resta d'activitats i voluntats col·lectives que des de fa anys associacions i entitats desenvolupen de forma compromesa. I ja no parlem dels sense veu, aquells que a Fires i festes mai són benvinguts. Aquells que no representen prou bé l'ambient que els agrada que es vegi aquests dies a la nostra ciutat.
Cal pensar i reflexionar sobre aquests i molts altres aspectes del model de Fires i festes a les comarques gironines. Calen més eines perquè les entitats tinguin més capacitat per poder desenvolupar totes les seves il·lusions i idees en una festa major. Hem de dotar-los de més capacitat de decisió. Calen menys impediments i més bones voluntats. Calen noves idees per fer partíceps de les festes a tota la població, no només els que vulgarment en diem "de tota la vida". Cal no tallar les ales aquells que més t'incomoden i cal que treballem perquè sigui una festa total de tots i per a tots. Sinó, poc a poc, veurem com les voluntats, les associacions i el teixit que forma la societat civil s'anirà apagant en favor d'aquells que amb una bitlletera plena sempre estan a punt per conquerir un nou espai de producció. Trist, però serà així.
I si això succeeix, valdrà més que tanquem la paradeta i ens encomanem a les paraules d'aquell geni de la cançó que parlava de les Fires com nits de foc, fang i castanyes, nits de bars, boira i desguaç...nits d'autisme i nits d'antics amics....Girona és immortal!
...m'atura i caic a terra, porteu tots els meus cants i un ram de flors vermelles a qui tan he estimat, si guanyem el combat. Bloc d'en Lluc Salellas i Vilar
divendres, 26 d’octubre del 2012
dimecres, 24 d’octubre del 2012
Un entre tants
"No sóc presidenciable. Sóc un entre tants, com deia Ovidi Montllor" David Fernández a l'entrevista de l'Oracle de Catalunya Ràdio.
El 22 de maig de maig la CUP entrava amb força a diversos ajuntaments de les comarques gironines. Banyoles, Figueres, Farners de la Selva, Bordils, Girona, Viladamat o Celrà en són alguns exemples. Poc més d'un any i mig després aquell projecte s'ha consolidat als municipis i ha decidit fer un pas ferm i segur cap al Parlament de Catalunya. Tant és així que quan expliquem els motius pels quals serem a les eleccions del 25 de novembre m'agrada posar sempre l'exemple la nostra pràctica política diària en els municipis basada en la radicalitat democràtica per transformar la política que es fa i es desfà als Països Catalans.
Des d'aquella jornada electoral, hem demostrat que allò que dèiem abans de presentar-nos, i pocs es creien, és exactament el que hem vingut fent dins els consistoris. Exemples? Molts. A Viladamat, on la CUP governa amb majoria absoluta, ja s'ha fet el primer referèndum per decidir una de les inversions municipals més importants de la legislatura i la democràcia participativa guanya terreny dia a dia. A Celrà, on la CUP governa amb coalició, aquesta setmana s'estan fent sessions participatives i de debat sobre els pressupostos, ordenances i sobre la implentació del porta a porta. Mentrestant, a la resta de consistoris ja hem renunciat als privilegis pactats per la resta de partits polítics, hem publicat i dinamitzat informació per garantir la transparència dels Ajuntaments i, com a Girona, hem aconseguit que les entitats puguin participar en els plens, tema vetat fins l'any 2011. I tot, evidentment, sense abandonar les lluites diàries del carrer (manifestacions, vagues, accions, assemblees,...) on ens hem fet grans, i sense bastir lideratges i personalismes estèrils en una democràcia cooperativa per la qual lluitem.
I ara? Doncs, ens mantenim amb la filosofia de l'"un entre tants" i de la radicalitat democràtica. Paraules? No, fets. La decisió d'anar a les eleccions l'hem feta i la continuem treballant amb assemblees obertes perquè el nostre és un projecte del poble i per al poble. Ja hem anunciat que els diputats només participarem 4 anys, una legislatura, del Parlament de Catalunya on anem a ser la veu dels sense veu i no a establir-hi una segona residència. Ens reduirem el sou a 1600 euros, crearem mecanismes de control i d'avaluació més enllà dels estrictament interns de la CUP perquè tothom pugui saber què i com ho fem. No demanarem crèdits ni agafem compromisos amb les empreses vampiroides anomenades bancs i, finalment, transformarem la manera d'entendre i fer la política a dins de l'hemicicle agafant l'exemple d'allò que fa anys que practiquem al carrer. Perquè com s'ha vist, allà on hem sigut ben presents i hem dit les coses clares, res s'ha mantingut igual i tothom s'ha hagut d'espavilar.
I aquells que no ens creguin o es pensin que farem com el Tripartit és que no han resseguit la història i encara no han entès on volem anar. Som molts i representem una voluntat col·lectiva que no deixarem que es perverteixi amb el funcionament arcaic del Parlament de Catalunya. Venim a plantejar nous horitzons, noves formes de practicar la política. Venim a fer possible els somnis de molts i moltes compromeses socialment per un món més just i uns Països Catalans més lliures. I ho venim a fer des de la radicalitat democràtica, donant veu al poble i a la majoria social catalana. Que ens esperin asseguts, que no només ho volem tot sinó que venim amb les ganes i l'energia d'aconseguir-ho tot.
El 22 de maig de maig la CUP entrava amb força a diversos ajuntaments de les comarques gironines. Banyoles, Figueres, Farners de la Selva, Bordils, Girona, Viladamat o Celrà en són alguns exemples. Poc més d'un any i mig després aquell projecte s'ha consolidat als municipis i ha decidit fer un pas ferm i segur cap al Parlament de Catalunya. Tant és així que quan expliquem els motius pels quals serem a les eleccions del 25 de novembre m'agrada posar sempre l'exemple la nostra pràctica política diària en els municipis basada en la radicalitat democràtica per transformar la política que es fa i es desfà als Països Catalans.
Des d'aquella jornada electoral, hem demostrat que allò que dèiem abans de presentar-nos, i pocs es creien, és exactament el que hem vingut fent dins els consistoris. Exemples? Molts. A Viladamat, on la CUP governa amb majoria absoluta, ja s'ha fet el primer referèndum per decidir una de les inversions municipals més importants de la legislatura i la democràcia participativa guanya terreny dia a dia. A Celrà, on la CUP governa amb coalició, aquesta setmana s'estan fent sessions participatives i de debat sobre els pressupostos, ordenances i sobre la implentació del porta a porta. Mentrestant, a la resta de consistoris ja hem renunciat als privilegis pactats per la resta de partits polítics, hem publicat i dinamitzat informació per garantir la transparència dels Ajuntaments i, com a Girona, hem aconseguit que les entitats puguin participar en els plens, tema vetat fins l'any 2011. I tot, evidentment, sense abandonar les lluites diàries del carrer (manifestacions, vagues, accions, assemblees,...) on ens hem fet grans, i sense bastir lideratges i personalismes estèrils en una democràcia cooperativa per la qual lluitem.
I ara? Doncs, ens mantenim amb la filosofia de l'"un entre tants" i de la radicalitat democràtica. Paraules? No, fets. La decisió d'anar a les eleccions l'hem feta i la continuem treballant amb assemblees obertes perquè el nostre és un projecte del poble i per al poble. Ja hem anunciat que els diputats només participarem 4 anys, una legislatura, del Parlament de Catalunya on anem a ser la veu dels sense veu i no a establir-hi una segona residència. Ens reduirem el sou a 1600 euros, crearem mecanismes de control i d'avaluació més enllà dels estrictament interns de la CUP perquè tothom pugui saber què i com ho fem. No demanarem crèdits ni agafem compromisos amb les empreses vampiroides anomenades bancs i, finalment, transformarem la manera d'entendre i fer la política a dins de l'hemicicle agafant l'exemple d'allò que fa anys que practiquem al carrer. Perquè com s'ha vist, allà on hem sigut ben presents i hem dit les coses clares, res s'ha mantingut igual i tothom s'ha hagut d'espavilar.
I aquells que no ens creguin o es pensin que farem com el Tripartit és que no han resseguit la història i encara no han entès on volem anar. Som molts i representem una voluntat col·lectiva que no deixarem que es perverteixi amb el funcionament arcaic del Parlament de Catalunya. Venim a plantejar nous horitzons, noves formes de practicar la política. Venim a fer possible els somnis de molts i moltes compromeses socialment per un món més just i uns Països Catalans més lliures. I ho venim a fer des de la radicalitat democràtica, donant veu al poble i a la majoria social catalana. Que ens esperin asseguts, que no només ho volem tot sinó que venim amb les ganes i l'energia d'aconseguir-ho tot.
dimarts, 23 d’octubre del 2012
Igualtat
A Ignasi Forcano, capellà i lluitador
Diuen que la capacitat de síntesi és una qualitat. Jo també ho penso. I per això, avui he decidit escriure un text amb un títol curt i ras: 'Igualtat'. I ho he fet perquè crec que resumeix molt bé el que anirem a fer el Parlament a partir del 25 de novembre. Explica molt bé com som nosaltres, els de la CUP-Alternativa d'Esquerres. Com som els que hem nascut amb la participació i el compromís social sota el braç.
Sí, perquè nosaltres, com molts de vosaltres, vam sortir al carrer aquest 11 de setembre. I portem fent-ho cada any des de la dècada dels 80 perquè creiem en la llibertat i igualtat entre les nacions i els pobles del món. Rebutgem l'imperialisme i, evidentment, ens solidaritzem i estimem tots aquells pobles que pateixen l'opressió d'un Estat. Som dels que fa anys que llancem el crit paraules com "independència", "llibertat" "Països Catalans" i ho fem no perquè ens creguem superiors a ningú, sinó precisament perquè ens entenem iguals a tothom. Nosaltres som els que defensem la terra.
I aquest 14 de novembre tornarem a sortir al carrer. Ho farem de la mà d'una vaga general. I ho farem per protestar contra un model de retallades que vol tornar el nostre país al model social que ja vivien els nostres besavis ara fa un segle. Ho farem també per continuar creant sinèrgies amb les milions de persones compromeses i lluitadores que hi ha a les nostres comarques. Com hem fet sempre. Però crec que ho farem sobretot per mostrar que nosaltres volem construir un nou model social basat en la igualtat.
I ho farem amb aquell optimisme desbordant dels que volen garantir les mateixes condicions perquè tots els catalans i les catalanes puguin desenvolupar els projectes personals i col·lectiu de país des d'un punt de partida equitatiu. I ho farem posant èmfasi en aturar la discriminació i l'atac permanent que pateixen les dones, els homosexuals, les lesbianes i els transexuals en l'actual sistema patriarcal. I ho farem colze a colze amb companys i companyes vingudes d'arreu del planeta, de tots els colors i de totes les cultures. Perquè nosaltres som fills de la igualtat.
D'aquesta filosofia parteix la nostra lluita al carrer i es mantindrà, a partir del 25 de novembre, també dins del Parlament. Perquè allà, nosaltres no ens veurem ni millors ni superiors als que treballeu al camp, a l'institut, al magatzem o a les oficines. Allà serem una veu. Una nova forma de fer política. Un fil conductor que transmetrà allò que dia a dia ens expliqueu a cau d'orella, en una conversa o amb un megàfon en una manifestació. Una veu que dugui el carrer al Parlament i que permetei fer avançar el país lluny d'uns centres de poder des d'on Millets, Montunys, Matas, Zaplanas, Alavedras i companyia han mogut el país amb una sola idea al cap: la desigualtat. És a dir: Per a mi tot i per a ells res.
Com deia ahir en David Fernández en la presentació de la llista CUP-Alternativa d'Esquerres per la circumscripció de Barcelona: "Nosaltres som una esmena general a aquest segrest de la sobirania"
Diuen que la capacitat de síntesi és una qualitat. Jo també ho penso. I per això, avui he decidit escriure un text amb un títol curt i ras: 'Igualtat'. I ho he fet perquè crec que resumeix molt bé el que anirem a fer el Parlament a partir del 25 de novembre. Explica molt bé com som nosaltres, els de la CUP-Alternativa d'Esquerres. Com som els que hem nascut amb la participació i el compromís social sota el braç.
Sí, perquè nosaltres, com molts de vosaltres, vam sortir al carrer aquest 11 de setembre. I portem fent-ho cada any des de la dècada dels 80 perquè creiem en la llibertat i igualtat entre les nacions i els pobles del món. Rebutgem l'imperialisme i, evidentment, ens solidaritzem i estimem tots aquells pobles que pateixen l'opressió d'un Estat. Som dels que fa anys que llancem el crit paraules com "independència", "llibertat" "Països Catalans" i ho fem no perquè ens creguem superiors a ningú, sinó precisament perquè ens entenem iguals a tothom. Nosaltres som els que defensem la terra.
I aquest 14 de novembre tornarem a sortir al carrer. Ho farem de la mà d'una vaga general. I ho farem per protestar contra un model de retallades que vol tornar el nostre país al model social que ja vivien els nostres besavis ara fa un segle. Ho farem també per continuar creant sinèrgies amb les milions de persones compromeses i lluitadores que hi ha a les nostres comarques. Com hem fet sempre. Però crec que ho farem sobretot per mostrar que nosaltres volem construir un nou model social basat en la igualtat.
I ho farem amb aquell optimisme desbordant dels que volen garantir les mateixes condicions perquè tots els catalans i les catalanes puguin desenvolupar els projectes personals i col·lectiu de país des d'un punt de partida equitatiu. I ho farem posant èmfasi en aturar la discriminació i l'atac permanent que pateixen les dones, els homosexuals, les lesbianes i els transexuals en l'actual sistema patriarcal. I ho farem colze a colze amb companys i companyes vingudes d'arreu del planeta, de tots els colors i de totes les cultures. Perquè nosaltres som fills de la igualtat.
D'aquesta filosofia parteix la nostra lluita al carrer i es mantindrà, a partir del 25 de novembre, també dins del Parlament. Perquè allà, nosaltres no ens veurem ni millors ni superiors als que treballeu al camp, a l'institut, al magatzem o a les oficines. Allà serem una veu. Una nova forma de fer política. Un fil conductor que transmetrà allò que dia a dia ens expliqueu a cau d'orella, en una conversa o amb un megàfon en una manifestació. Una veu que dugui el carrer al Parlament i que permetei fer avançar el país lluny d'uns centres de poder des d'on Millets, Montunys, Matas, Zaplanas, Alavedras i companyia han mogut el país amb una sola idea al cap: la desigualtat. És a dir: Per a mi tot i per a ells res.
Com deia ahir en David Fernández en la presentació de la llista CUP-Alternativa d'Esquerres per la circumscripció de Barcelona: "Nosaltres som una esmena general a aquest segrest de la sobirania"
dilluns, 22 d’octubre del 2012
Transitem cap a una nova esquerra política
Les eleccions d’ahir a les nacions germanes de Galícia i d’Euskadi (part d’Euskal Herria) són un exemple més de la transformació que estem vivint les persones que ens considerem part de l’esquerra, és a dir d’aquells que volem el final de l’actual sistema econòmic i social anomenat capitalisme per garantir la justícia social, i formem part de l’independentisme, és a dir aquells que volem la ruptura amb uns Estats espanyol i francès que fa segles que proven d’uniformitzar les nacions sense estat.
Mentre la dreta, preocupada únicament i exclusiva per aferrar-se al poder des d’on empènyer els seus negocis privats ha evolucionat fent-se forta tot i aplicar mesures draconianes (mireu victòries PNB/PP), l’esquerra tradicional i hegemònica es desmorona. El PSC-PSOE és un partit que transita poc a poc cap a la marginalitat, especialment allà on hi ha alternatives nacionals i d’esquerres més creïbles com són el cas de Galícia, Euskal Herria i els Països Catalans (amb l’excepció de les Illes on el procés encara és latent).
Paral•lelament, l’esquerra es reorganitza i noves apostes, innovadores i nascudes des de la base d’aquells que fa temps que articulen discurs al carrer van prenent força i forma en la majoria d’aquestes nacions. Al País Basc, EH Bildu ha fet un resultats històrics amb el 25% del vot i s’ha convertit en l’única alternativa de govern possible al PNB. A Galícia, tot i estar encapçalada per un vell conegut, la proposta d’Anova ha canviat el mapa polític del nacionalisme majoritari gallec i ha enfonsat el PSdG que ha quedat en tercer lloc en algunes capitals. A més a més, ANOVA ha trencat completament l’argument fals del vot útil que tant sentim aquests dies a Catalunya. Mireu les dades, sinó. Fa 3 anys, el nacionalisme galleguista va treure 12 diputats, els del BNG. Ahir, en va treure 16, els 9 d’Anova i els 7 del BNG.
Aquestes realitats electorals, conjuntament amb els canvis de prioritats polítiques que hem observat en els darrers anys entre els ciutadans que se situen a l’esquerra de l’eix polític (exigint noves formes de fer política, el 15M, el creixement de la consciència nacional, la percepció del fracàs de l’institucionalisme d’esquerres tradicional,...) fa que ens trobem en una transició política cap a una nova esquerra política que abandona definitivament el marc de la transición española que imperava fins el govern Zapatero i es basa en uns nous paràmetres que tinc la sensació que, a casa nostra, és la CUP qui millor els representa.
I ho dic sincerament. Tot i tenir una llarga trajectòria política, el projecte de la CUP i de la unitat popular s’ha forjat especialment en els darrers anys, colze a colze amb aquesta transformació de maneres de fer política, de les idees, de les alternatives que han de permetre bastir uns Països Catalans lliures i justos. És germana d'aquesta adaptació de l'esquerra catalana com així ja vam percebre a les municipals 2011 on la CUP va fer uns resultats magnífics. És cert que existeixen altres opcions situades a l’esquerra política. D’una, ja hem dit que camina a poc a poc cap a la marginalitat (PSC). Una altra ha apostat per ser garantia que en Mas acabi fent un pas cap a una consulta deixant completament a la nevera el discurs social (Esquerra) i, finalment, a ICV-EUiA, tot i el creixent independentisme, encara no accepten la necessitat que el país s’alliberi de les cadenes espanyoles. Unes posicions que, des del meu punt de vista, els compliquen la possibilitat d'acumular la força d'aquesta nova esquerra nascuda en els darrers anys.
Treure conclusions l’endemà d’unes eleccions mai pot ser ciència certa. Però sí que penso que existeixen prou dades per parlar d’una transició evident de l’esquerra a Europa, d'una evolució. Si la dreta ha partit amb força el viatge cap el neoliberalisme salvatge, l’esquerra, poc a poc, va bastint noves formes d’entendre la política, de lluitar per la transformació social que, als Països Catalans passa també per aconseguir, sens dubte, la independència política. I en aquest marc, els que formem part de la CUP tenim la responsabilitat de no defallir en l’intent i de representar en el nou Parlament la veu dels sense veu mentre no deixem de tenir el peu al carrer on la política és present les 24 hores del dia.
Mentre la dreta, preocupada únicament i exclusiva per aferrar-se al poder des d’on empènyer els seus negocis privats ha evolucionat fent-se forta tot i aplicar mesures draconianes (mireu victòries PNB/PP), l’esquerra tradicional i hegemònica es desmorona. El PSC-PSOE és un partit que transita poc a poc cap a la marginalitat, especialment allà on hi ha alternatives nacionals i d’esquerres més creïbles com són el cas de Galícia, Euskal Herria i els Països Catalans (amb l’excepció de les Illes on el procés encara és latent).
Paral•lelament, l’esquerra es reorganitza i noves apostes, innovadores i nascudes des de la base d’aquells que fa temps que articulen discurs al carrer van prenent força i forma en la majoria d’aquestes nacions. Al País Basc, EH Bildu ha fet un resultats històrics amb el 25% del vot i s’ha convertit en l’única alternativa de govern possible al PNB. A Galícia, tot i estar encapçalada per un vell conegut, la proposta d’Anova ha canviat el mapa polític del nacionalisme majoritari gallec i ha enfonsat el PSdG que ha quedat en tercer lloc en algunes capitals. A més a més, ANOVA ha trencat completament l’argument fals del vot útil que tant sentim aquests dies a Catalunya. Mireu les dades, sinó. Fa 3 anys, el nacionalisme galleguista va treure 12 diputats, els del BNG. Ahir, en va treure 16, els 9 d’Anova i els 7 del BNG.
Aquestes realitats electorals, conjuntament amb els canvis de prioritats polítiques que hem observat en els darrers anys entre els ciutadans que se situen a l’esquerra de l’eix polític (exigint noves formes de fer política, el 15M, el creixement de la consciència nacional, la percepció del fracàs de l’institucionalisme d’esquerres tradicional,...) fa que ens trobem en una transició política cap a una nova esquerra política que abandona definitivament el marc de la transición española que imperava fins el govern Zapatero i es basa en uns nous paràmetres que tinc la sensació que, a casa nostra, és la CUP qui millor els representa.
I ho dic sincerament. Tot i tenir una llarga trajectòria política, el projecte de la CUP i de la unitat popular s’ha forjat especialment en els darrers anys, colze a colze amb aquesta transformació de maneres de fer política, de les idees, de les alternatives que han de permetre bastir uns Països Catalans lliures i justos. És germana d'aquesta adaptació de l'esquerra catalana com així ja vam percebre a les municipals 2011 on la CUP va fer uns resultats magnífics. És cert que existeixen altres opcions situades a l’esquerra política. D’una, ja hem dit que camina a poc a poc cap a la marginalitat (PSC). Una altra ha apostat per ser garantia que en Mas acabi fent un pas cap a una consulta deixant completament a la nevera el discurs social (Esquerra) i, finalment, a ICV-EUiA, tot i el creixent independentisme, encara no accepten la necessitat que el país s’alliberi de les cadenes espanyoles. Unes posicions que, des del meu punt de vista, els compliquen la possibilitat d'acumular la força d'aquesta nova esquerra nascuda en els darrers anys.
Treure conclusions l’endemà d’unes eleccions mai pot ser ciència certa. Però sí que penso que existeixen prou dades per parlar d’una transició evident de l’esquerra a Europa, d'una evolució. Si la dreta ha partit amb força el viatge cap el neoliberalisme salvatge, l’esquerra, poc a poc, va bastint noves formes d’entendre la política, de lluitar per la transformació social que, als Països Catalans passa també per aconseguir, sens dubte, la independència política. I en aquest marc, els que formem part de la CUP tenim la responsabilitat de no defallir en l’intent i de representar en el nou Parlament la veu dels sense veu mentre no deixem de tenir el peu al carrer on la política és present les 24 hores del dia.
divendres, 19 d’octubre del 2012
És L'Albera. És l'Ebre. És el Mediterrani. Som Països Catalans
No sé si heu tingut mai l'oportunitat de passar uns dies a cavall de l'Albera i de l'Alta Garrotxa. Recordo quan era petit les meves vacances a Darnius. Anàvem a banyar-nos al "pantanu", jugàvem al billar a la Concòrdia i fèiem anar les bicicletes a tot drap per als carrers de la que havia sigut la tercera vila més important de l'Alt Empordà a principis del segle XX gràcies, en bona part, als traginers i a la indústria del suro. Els meus besavis n'eren fills d'aquell model de vida. Uns quilòmetres més amunt de Darnius arribes a Maçanet de Cabrenys i, poc després, encara dins d'aquesta serralada, ja creues la frontera administrativa cap a l'Estat francès. Quasi sense adonar-te'n canvies d'Estat com a conseqüència del pacte entre Espanya i França de l'any 1659. Tot i la seva voluntat, però, no canvies de país.
L'acceleració del debat independentista en les darreres setmanes ha generat il·lusió entre els habitants de la Catalunya administrativa. El dia 25 de novembre votarem un nou Parlament que ens hauria de conduir cap a la independència. I ho farem convençuts que la gran majoria ha dit prou. Hem tancat la porta a l'Estat espanyol i ja no hi ha marxa enrere. Paral·lelament a aquest estat d'eufòria compartit però, aquests dies m'han aparegut també molts dubtes sobre quin país s'imaginen els que es vanten de liderar aquest procés d'alliberament nacional. De quin país estem parlant? Les seves són les fronteres que l'Estat Francès i l'Estat espanyol ens han imposat en els darrers segles trossejant els Països Catalans i atacant aquells que defensem que és Elx, és Maó, és Palma, és Sant Llorenç de Cerdans i som Països Catalans?
M'ho pregunto perquè no crec que sigui un simple debat simbòlic o intranscendent com alguns s'afanyen a dir. No és cert que debatre sobre quina és la nació catalana sigui quelcom superflu com tampoc ho és afirmar que paral·lament al procés independentista cal que debatem quin model d'Estat volem un cop trenquem amb Espanya. Puc entendre que després de la imatge trista i esbiaixada que han donat els mitjans catalans del País Valencià i de les Illes, com si aquí no hi hagués corrupció i obviant bona part de les iniciatives constructives i de país que s'hi desenvolupen, o de l'abscència d'informació permanent dels territoris de la Franja o de la Catalunya del Nord, molts no vulguin mirar més enllà de les fronteres de la Comunitat Autònoma de Catalunya. És normal. No ens han espanyolitzat, però hem permès que ens introduissin les seves fronteres en les nostres ments.
Ara bé, el que no puc compartir ni avalar és que projectes que diuen voler la independència del país encara no hagin no ja pensat com volen conduir el país sencer a la llibertat sinó que ni tan sols hagin esmentat els Països Catalans en els seus discursos. Des de la CUP, ho tenim clar. Són milions les persones que viuen al País Valencià, a les Illes, a la Franja o la Catalunya del Nord que no només comparteixen l'eufòria del moment sinó que volen participar d'un projecte comú amb Catalunya. Som una història compartida, com deien aquells. I nosaltres, si hi som, és per garantir que aquest projecte comú que ens imaginem i que alguns han volgut esquinçar, algun dia sigui realitat.
Quan la CUP entri al Parlament, hi entraran també els Països Catalans. El procés d'alliberament que estem vivint no podem permetre que sigui un debat tancat de Portbou a Alcanar. Cal que havent arribat on som, plantegem alternatives i possibilitats per aconseguir que la nació catalana pugui esdevenir un subjecte polític més d'hora que tard. Pensem-hi, donem-hi voltes, plantegem propostes, incloguem valencians, illencs,... en el debat. Caminem plegats fins on ens sigui possible i, sobretot, no siguem nosaltres mateixos qui ens posem els límits. Recordo molt bé el dia que a classe de periodisme una excel·lent professional i ex-directora de TV3 ens va explicar que no hi ha pitjor censura que l'autocensura. Agafant aquesta idea, m'atreviria a dir que no hi ha pitjor heretgia política que escapçar els anhels d'un poble abans que ho faci algú altre per tu.
L'Albera, l'Ebre o el Mediterrani han permès que durant segles s'anessin forjant una cultura, una llengua, una història i, per tant, una manera de veure i entendre el món. Per la CUP, en termes nacionals, el nou Parlament no només té l'obligació de convocar un referèndum d'autodeterminació sinó que també té el deure de pensar i treballar en com garantirem la viabilitat dels Països Catalans. I com dic, no és un tema intranscendent, sinó que es tracta d'un eix central de la nostra acció política. Sincerament, no m'imagino passejant per Sant Llorenç de Cerdans, Elx, Palma i València el gener del 2015 amb la sensació d'haver girat la cara davant del genocidi lingüistic i cultural existent mentre cofois fardem d'un nou Estat que no representa ni la meitat del territori històric. Com a mínim, no m'ho imagino amb el nostre nom.
L'acceleració del debat independentista en les darreres setmanes ha generat il·lusió entre els habitants de la Catalunya administrativa. El dia 25 de novembre votarem un nou Parlament que ens hauria de conduir cap a la independència. I ho farem convençuts que la gran majoria ha dit prou. Hem tancat la porta a l'Estat espanyol i ja no hi ha marxa enrere. Paral·lelament a aquest estat d'eufòria compartit però, aquests dies m'han aparegut també molts dubtes sobre quin país s'imaginen els que es vanten de liderar aquest procés d'alliberament nacional. De quin país estem parlant? Les seves són les fronteres que l'Estat Francès i l'Estat espanyol ens han imposat en els darrers segles trossejant els Països Catalans i atacant aquells que defensem que és Elx, és Maó, és Palma, és Sant Llorenç de Cerdans i som Països Catalans?
M'ho pregunto perquè no crec que sigui un simple debat simbòlic o intranscendent com alguns s'afanyen a dir. No és cert que debatre sobre quina és la nació catalana sigui quelcom superflu com tampoc ho és afirmar que paral·lament al procés independentista cal que debatem quin model d'Estat volem un cop trenquem amb Espanya. Puc entendre que després de la imatge trista i esbiaixada que han donat els mitjans catalans del País Valencià i de les Illes, com si aquí no hi hagués corrupció i obviant bona part de les iniciatives constructives i de país que s'hi desenvolupen, o de l'abscència d'informació permanent dels territoris de la Franja o de la Catalunya del Nord, molts no vulguin mirar més enllà de les fronteres de la Comunitat Autònoma de Catalunya. És normal. No ens han espanyolitzat, però hem permès que ens introduissin les seves fronteres en les nostres ments.
Ara bé, el que no puc compartir ni avalar és que projectes que diuen voler la independència del país encara no hagin no ja pensat com volen conduir el país sencer a la llibertat sinó que ni tan sols hagin esmentat els Països Catalans en els seus discursos. Des de la CUP, ho tenim clar. Són milions les persones que viuen al País Valencià, a les Illes, a la Franja o la Catalunya del Nord que no només comparteixen l'eufòria del moment sinó que volen participar d'un projecte comú amb Catalunya. Som una història compartida, com deien aquells. I nosaltres, si hi som, és per garantir que aquest projecte comú que ens imaginem i que alguns han volgut esquinçar, algun dia sigui realitat.
Quan la CUP entri al Parlament, hi entraran també els Països Catalans. El procés d'alliberament que estem vivint no podem permetre que sigui un debat tancat de Portbou a Alcanar. Cal que havent arribat on som, plantegem alternatives i possibilitats per aconseguir que la nació catalana pugui esdevenir un subjecte polític més d'hora que tard. Pensem-hi, donem-hi voltes, plantegem propostes, incloguem valencians, illencs,... en el debat. Caminem plegats fins on ens sigui possible i, sobretot, no siguem nosaltres mateixos qui ens posem els límits. Recordo molt bé el dia que a classe de periodisme una excel·lent professional i ex-directora de TV3 ens va explicar que no hi ha pitjor censura que l'autocensura. Agafant aquesta idea, m'atreviria a dir que no hi ha pitjor heretgia política que escapçar els anhels d'un poble abans que ho faci algú altre per tu.
L'Albera, l'Ebre o el Mediterrani han permès que durant segles s'anessin forjant una cultura, una llengua, una història i, per tant, una manera de veure i entendre el món. Per la CUP, en termes nacionals, el nou Parlament no només té l'obligació de convocar un referèndum d'autodeterminació sinó que també té el deure de pensar i treballar en com garantirem la viabilitat dels Països Catalans. I com dic, no és un tema intranscendent, sinó que es tracta d'un eix central de la nostra acció política. Sincerament, no m'imagino passejant per Sant Llorenç de Cerdans, Elx, Palma i València el gener del 2015 amb la sensació d'haver girat la cara davant del genocidi lingüistic i cultural existent mentre cofois fardem d'un nou Estat que no representa ni la meitat del territori històric. Com a mínim, no m'ho imagino amb el nostre nom.
dimecres, 17 d’octubre del 2012
La il·lusió de voler-ho tot
Us ho confesso: no m'ho esperava. Des de dissabte que la militància de la CUP va considerar que era la persona idònia per encapçalar la llista electoral a la demarcació de Girona que no he parat de rebre trucades, correus, missatges a les xarxes socials,... Rere les paraules de suport pel pas endavant que he(m) fet, hi ha, en la gran majoria dels casos, escrits d'il·lusió, d'esperança en el projecte que des de fa temps s'està treballant des de la unitat popular.
Són persones anònimes. Unes quantes amigues, d'altres conegudes i algunes saludades. La majoria d'elles, però, són d'esperit lliure, de base associativa, de les que han participat de forma voluntària i convençuda en moviments socials, associatius, educatius, per l'autodeterminació del país... La majoria, doncs, han aportat el seu granet de sorra a transformar l'entorn ple de desequilibris i injusticies que tenim als Països Catalans.
En ells, he trobat somriures, ulls d'emoció, voluntat de col·laborar, mostres d'agraïment per haver fet un pas que tants veien necessari per començar a acabar amb anys de foscor i opacitat política. Les persones, amigues, conegudes i saludades, les implicades que s'emocionen amb la manifestació de l'11 de setembre, quan s'atura un desnonament o quan una persona s'encadena perquè la construcció de la MAT no es carregui les Guilleries. A totes elles, les veig il·lusionades amb la possibilitat que la CUP-Alternativa d'Esquerres faci un bon resultat a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. I sinó, observeu l'afer dels avals i la resposta de la societat civil catalana. Però el millor no és això, ni molt menys. El resultat serà, tan sols, una anècdota, una traposició de vots en escons, en el millor dels casos. El millor d'aquests dies és poder veure i llegir la il·lusió de molts catalans i catalanes que fa temps van decidir que ho volien tot i que el nostre procés d'alliberament nacional no havia de servir per quedar-nos a mig camí ni deixar-ho en mitges tintes.
Si la decisió que la CUP va prendre dissabte serveix perquè tots ells, tots nosaltres, puguem treballar plegats amb aquesta il·lusió de voler-ho tot, ja haurem aconseguit una primera victòria. Saber-nos un mateix subjecte polític és, sens dubte, un primer pas per poder arribar a aconseguir unes fites que alguns ens intenten amagar rere paraules buides. Treballem. Penquem. Fem tot el que estigui el nostre abast perquè el 26 de novembre tinguem els somnis més a prop. I sobretot, no permetem que res ni ningú ens robi aquesta il·lusió. #hovolemtot
Són persones anònimes. Unes quantes amigues, d'altres conegudes i algunes saludades. La majoria d'elles, però, són d'esperit lliure, de base associativa, de les que han participat de forma voluntària i convençuda en moviments socials, associatius, educatius, per l'autodeterminació del país... La majoria, doncs, han aportat el seu granet de sorra a transformar l'entorn ple de desequilibris i injusticies que tenim als Països Catalans.
En ells, he trobat somriures, ulls d'emoció, voluntat de col·laborar, mostres d'agraïment per haver fet un pas que tants veien necessari per començar a acabar amb anys de foscor i opacitat política. Les persones, amigues, conegudes i saludades, les implicades que s'emocionen amb la manifestació de l'11 de setembre, quan s'atura un desnonament o quan una persona s'encadena perquè la construcció de la MAT no es carregui les Guilleries. A totes elles, les veig il·lusionades amb la possibilitat que la CUP-Alternativa d'Esquerres faci un bon resultat a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. I sinó, observeu l'afer dels avals i la resposta de la societat civil catalana. Però el millor no és això, ni molt menys. El resultat serà, tan sols, una anècdota, una traposició de vots en escons, en el millor dels casos. El millor d'aquests dies és poder veure i llegir la il·lusió de molts catalans i catalanes que fa temps van decidir que ho volien tot i que el nostre procés d'alliberament nacional no havia de servir per quedar-nos a mig camí ni deixar-ho en mitges tintes.
Si la decisió que la CUP va prendre dissabte serveix perquè tots ells, tots nosaltres, puguem treballar plegats amb aquesta il·lusió de voler-ho tot, ja haurem aconseguit una primera victòria. Saber-nos un mateix subjecte polític és, sens dubte, un primer pas per poder arribar a aconseguir unes fites que alguns ens intenten amagar rere paraules buides. Treballem. Penquem. Fem tot el que estigui el nostre abast perquè el 26 de novembre tinguem els somnis més a prop. I sobretot, no permetem que res ni ningú ens robi aquesta il·lusió. #hovolemtot
diumenge, 14 d’octubre del 2012
La independència és perquè res continuï igual
Ahir al migdia vaig tenir l'honor de ser la primera persona a pronunciar un parlament després que la CUP decidís que es presentava a les eleccions del Parlament de Catalunya. Parlava com a cap de llista per la demarcació de Girona. Va ser un plaer. Barreja d'il·lusió, nervis, esperança i molt de futur. Comencen unes setmanes apassionants. Les gaudirem i farem el possible per fer arribar el nostre discurs a cadascun dels racons dels pobles de les comarques de la Cerdanya, Ripollès, Garrotxa, Pla de l'Estany, Empordà, Gironès i La Selva. Aquí us deixo el text que vaig pronunciar. I sobretot gràcies per deixar-me viure aquesta experiència.
Seria tan senzill estimar els arbres, els cims nevats, les planes enflocades de flors i de sembrats, els dies lluminosos, els colors de les teles, la música de Bach, la pluja i els núvols cabdellats a un cel espasmòdic, les aigües rogalloses del rec, les veles del circ, els decorats dels teatres del món.
Seria senzill estimar cadascun dels arbres, dels núvols, de les àries,
dels sembrats, si no hi haguessin nens desangelats, mares oblidades,
arlequins sense maquillar, sembradors de terres hostils, destrals que
colpegen els justos, països de la set i de la por, cecs que consolen els
que hi veuen, horitzons rúfols.
Miserere, de Rosa Font (2009)
Estimades companyes i estimats companys,
Primer de tot, i encara que soni com un tòpic darrerament, deixeu-me dir que estic, estem en un moment històric. Segurament, les paraules les pronunciarem els que estem aquí dalt, però els pensaments són compartits entre tots nosaltres.
Avui fem un pas endavant. I ja en són molts. El primer, el que fa ja molts anys, va decidir fer l'esquerra independentista, el de l'estratègia de la unitat popular. Jo en sóc fill d'aquesta filosofia. A la meva època d'estudiant vaig començar a militar a plataformes i organitzacions que no eren de l'esquerra independentista. Va ser més tard quan, com molts hem anat fent en els darrers anys, em vaig sumar a la unitat popular, al compromís permanent per uns Països Catalans lliures i socialistes. El d'avui és tan sols un pas més en aquesta idea que fa temps que anem bastint. La decisió que hem pres i, també com l'hem pres, és caminar cap a aquesta unitat popular necessària per transformar el nostre entorn.
Avui ens dotem d'una eina més, una de molt important, la de presentar-nos a unes eleccions en una de les regions del nostre país. Així doncs, que som-hi perquè ningú ens aturarà- Puc dir-vos que és un plaer, una responsabilitat, un orgull i una dosi molt forta de felicitat ser ara aquí dalt amb tots aquests companys i la vostra confiança. Ara bé, cal ser conscients que no hem vingut a jugar al joc de la política de l'establishment. Som la veu del carrer, la veu col·lectiva i com sempre hem fet, ens toca a tots i no només a uns quants liderar aquest procés.
Sí. Perquè nosaltres no som líders sinó persones que formem part de les classes populars organitzades que han de portar la llibertat al nostre país. Avui agafem una nova responsabilitat però com sempre, l'agafem plegats, units, alegres i combatius. Així doncs, lidereu-nos i exiginiu-nos al mateix temps que ens doneu tota l'escalfor necessària
Quan algú em pregunta per què ens presentem? Li responc: Artur Mas deia en una entrevista que l'Estat propi serà un simple canvi d'estatus perquè tot continuï igual. Els independentistes, en canvi, el que pensem és que la independència és precisament perquè res continuï igual.
Venim a fer obres a la casa, des del terra fins a la teulada. I venim per quedar-nos-hi. Companys i companyes, és l'hora de l 'independentisme. Dit d'una altra manera, dels Països Catalans. És l'hora del socialisme, de la lluita per la igualtat d'oportunitats, de gènere i d'opció sexual. És l'hora del territori i sobretot de la nova manera de fer política, de la democràcia i la transparència.
Deixeu-me, finalment, agrair la confiança, en especial, de la territorial i la gent del Ripollès. Ha estat un procés llarg, però avui estem contents de poder ser on som. I evidentment, deixeu-me agrair el suport a la gent de Viladamat, de Girona, de la parella, del meu germà, dels amics, companys, etc. Sense ells i sense el coratge i la dignitat que els meus pares i avis i àvies em van ensenyar avui no seria aquí dalt preparat per assumir el repte.
Independència i socialisme. Països Catalans. Visca la terra!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)