dijous, 25 de març del 2010

D'aquí un mes!


Doncs sí! D'aquí un mes, tots hauríem d'anar a posar la papereta dins de l'urna. Espero que ens hi trobem. Girona Decideix

dimarts, 23 de març del 2010

nin, te'n vas per tornar...

Hi ha amistats que saps que no es perdran. Començo categòric, però no per això dient cap mentida. I és que, cap dels dos ens podíem imaginar que quan ens trobàrem aquell vespre de setembre, les nostres vides en els següents mesos anirien tan lligades. Moltes vegades parlem de l'amor, de la passió, de l'enamorament, però a voltes incomprensiblement ens oblidem d'aquells que hi són dia a dia com a amics, com a persones que sense saber-ho ens protegeixen de tota mena d'adversitats . És d'ells de qui vull parlar avui, una de les primeres nits de primavera. I entre ells, especialment d'un nin que se'n va per tornar a la ciutat dels capvespres passades les festes majors.

Un noi eixerit, alt, valent i segur de si mateix. Un nin dels que envalentona tenir al costat. Una persona de les que saps que amb ella hi pots comptar i més quan tots dos sou lluny de la llar que us ha vist créixer. Les anècdotes em ballen pel cap. Les trobades a soles fent un tè arreglant el país o parlant de les noies que ens envolten, les festes boges en pisos coneguts, els soparets amb un vinet que ajuda a arreglar aquest món podrit que encadena pobles i persones, les passejades un diumenge qualsevol, les complicitats bastides hora rera hora...

Dimarts que ve ell se'n va de la ciutat que ens ha trobat, però això no canvia res. Ell tornarà, jo marxaré, però els nostres camins han topat per sempre. Nin, no t'oblidaré. Enmig de la mar o a terra ferma sempre hi haurà un lloc per nosaltres, per dos amics que s'han fet la vida, simplement, més vida!

(aquest és el meu petit regal)

perquè tu sempre dius que no és trista,...



dilluns, 1 de març del 2010

de l'1/11 a l'1/03!

Era un matí fosc. Per suposat, la festa de la nit anterior hi tenia a veure. Ell, mig poruc , mirava per la finestra i un ruixat inundava la ciutat dels capvespres. Era fosc, molt fosc. Va ser dinar de pasta, de migdiada llarga, de pel·lícula d'amor enmig de dances i de preparar una presentació per la classe que tenia pocs dies després. Se sentia estrany. Era la primera vegada que celebrava aquella festa anomenada Halloween i s'ho havia passat bé, molt bé.

Sense saber-ho, però, aquella havia sigut la darrera festa d'aquella tardor de terres forasteres. Un hivern sever havia decidit que no volia esperar més darrere les muntanyes i va fer acte de presència.

Així, el dia 1/11, un diumenge, va ensenyar la foscor, la fred i una temporada que només seria salvada per visites alegres i energètiques, un al·lot de barret, viatges a casa i a terres on tocava fer el barretinaire, uns estranys companys pujats a la torre de Babel i la companyia d'una mirada i un somriure amb qui gaudir de la multitud de matisos clars enmig de la foscor i la fred hivernal. Passaren els mesos i....

....un dia, l'1/03, el cel es va despertar blau, el Sol semblava que tingués ganes de brillar. Era aquell l'inici de la primavera? ell no ho sabia, però el temps li diria? ell, per això , així ho esperava i va decidir posar-se a ballar!