dijous, 29 de gener del 2009

treva

No us sorprendreu si afirmo que una de les meves dèries és analitzar el llenguatge i el tipus de notícies que apareixen als mitjans de comunicació, especialment aquells que em són més propers. Doncs bé, després d'une setmanes més aviat calladet en aquest sentit, avui ja no he pogut aguantar més. I és que ahir llegia als mitjans digitals que 'Israel havia bombardejat, de nou. diversos edificis i carrers de Gaza. La majoria de titulars anaven en aquesta direcció i duien com a subtítols uns curiosos enunciats del tipus "en les properes hores es podria posar punt i final a la treva existent a Palestina".

Quan dic 'curiosos', podria dir 'comparativament odiosos' o 'proisraelians' si ens fixéssim en com els mateixos mitjans acostumen a tractar aquests esdeveniments. L'exemple més evident el trobaríem en l'acció que ETA va perpetrar a l'aparcament de la terminal T4 de Madrid el gener de 2008. En aquell moment, recordeu quins van ser els titulars i les declaracions en les majories de mitjans? Molt senzill, "ETA dinamita la treva", "Los terroristas ponen fin a la tregua" o "Se acaba la tregua de Zapatero y ETA".

En tot cas, com podeu veure, en aquella ocasió, una acció armada va suposar directament el fi de la treva per la majoria de mitjans. No hi havia dubte que si hi havien atacs, no es podia parlar de treva. En canvi, si el tema es Israel a Palestina o l'ONU a l'Afganistan, les interpretacions dels mitjans canvien substancialment. La pregunta clau, però, és si els mitjans de comunicació tenen aquesta actitud de forma conscient o inconscient. Tant de bo m'equivoqués i fós una qüestió política que es pogués transformar, però tot plegat em fa pudor a incapacitat i a manca d'anàlisi i temps del món periodístic. Cas a part són els opinòlegs.

m'empenyen




Perquè hi ha esdeveniments que sempre fan il·lusió. Perquè resulta que un company de lluita gallec ha volgut destacar el meu bloc com el millor de parla no galego-protuguesa i m'ha fet una il·lusió tremenda.

http://estrelapadeira.blogspot.com/2009/01/dardos.html

Perquè són d'aquells petits gestos simbòlics que fan que un segueixi pensant que cal escriure, actualitzar el bloc i, evidentment, lluitar fins a segar les cadenes que ens oprimeixen. Avui, potser toca deixar la metàfora i cridar als quatre vents: Independència i Socialisme pels Països Catalans i Galiza

diumenge, 25 de gener del 2009

pagesos




Avui, com molts diumenges, he gaudit de la típica cuina casolana empordanesa a casa la meva àvia a Viladamat (Empordà unificat i independent). La Llúcia estava un pèl moixa, ella parlava d'un 'dia estrany'. Tot i i això no s'ha pogut estar d'explicar-me les persones i les respectives famílies que viuen al carrer on en Robert i la Roser han decidit emprendre un nou projecte, que tinguin sort. L'he escoltat a fons, com sempre. Ara fa una estona he arribat a casa i quan encara paeixo un rostit per llepar-s'hi els dits, he anat directe a rescatar 'Els pagesos' de Josep Pla per veure si podia entendre un pèl més la filosofia i la manera de fer que veig a la Llúcia i que, diverses vegades, he compartit amb vosaltres referint-nos als nostres parents de la terra. Remenant, he trobat dos paràgrafs que m'agraden prou i que, després d'aquest 'dia estrany' vull dedicar especialment a la Llúcia Magret, una dona treballadora de la terra i, per suposat, pagesa amb tot el que significa, que és molt més del que sembla una paraula de sonoritat bonica però de només sis lletres.



"Hi ha dues classes de pageses: les pageses seques de pit pla, ratllades de cara, una mica escabellades, que tendeixen al tipus bruixa, rosses o morenes, que porten sempre les faldilles una mica més llargues de la llargada normal, i les pageses grasses i plenes, rodones, vermelles, plantades admirablement sobre la terra, amb una tendència a la pepa, que sempre porten les faldilles una mica més curtes del que són a la realitat.
En dia de mercat, contemplo una família pagesa articulada sobre la senyora pagesa, sigui de la classe rodona o de la forma vertical. Hom sent el matriarcat. La senyora pagesa domina."



"Sovint se sent a dir, es proclama en els discursos rodons i solemnes, es llegeix en les publicacions serioses i avorrides, que els pagesos són la tradició, que encarnen l'esperit del passat, que passen per la Història a cavall d'un carro que lentament travessa els segles. Se sent a dir això o alguna cosa semblant i se li dóna sempre el mateix sentit, idèntica, tòpica significació. Sospito que tota aquesta segregació, malgrat ésser tan utilitzada i repetida, és pura gratuïtat, flatus vocis incoherent, mer galimaties. Se'm fa difícil comprendre que els pagesos són la tradició, perquè l'experiència em porta a creure, em demostra a cada moment, que són els espècimens humans menys tradicionalistes que existeixen".


Com ja vaig dir fa un temps, quina llàstima que deixem perdre la pagesia per erigir-nos en mers ciutadans del capital. Bona nit.

dimecres, 21 de gener del 2009

crònica d'un viatge íntim

passejant pels estranys boscos de la creació he trobat un text que m'ha agradat del company Feliu Font. Em limito a reproduir-lo...

S'enlaira l'avió. Pateixo, ja ho saps. Uns minuts i sobrevolo els blancs i escarpats alps. Quina bellesa! Inevitablement penso en tu. Deixo el llibre antic farcit de política i de magnífiques i compartides utopies. Prefereixo tancar els ulls, petits però eixerits. T'imagino, a voltes nua, a voltes vestida. El teu somriure murri, feliç, encantador m'observa. No m'aturo, continuo. El cabell et cobreix el cos esbelt i trempador. El toco, m'hi encnato. No tinc pressa. Et ressegueixo. T'escolto embadalit, t'admiro. Les teves paraules m'absorveixen, aïllat de l'entorn. Ens imagino al Canigó, al bell Empordà, perduts en qualsevol indret de la nostra estimada i degradada terra. Ens observo mentre agafem les banderes i pintem els cartells del futur millor. Ens escolto mentre recitem la preciosa que fa estimar-nos la vida...
De sobte, aterro. Un vol plàcid, tranquil, fins i tot, de plaer. Que estrany! Amb la fòbia que tinc als ocells de foc, concloc. Continuo amb els meus dies germànics. Descobreixo indrets paradisíacs, m'enamoro dels carrers i la cultura de la ciutat. Camino sense parar. Bec. Visc enmig d'uns edifics amb una història que em pren. I tot ho faig amb tu. Et penso. Et vull. Et porto a dins perquè visquis tot el que estic experimentant. Ets allà, amb mi, i això m'agrada. Reflexiono. Uns dies lluny que em mantenen i em reafirmen a prop teu. Quin plaer! Quina alegria! Confirmo els meus sentiments i els meus desitjos. La ciutat esdevé encara més especial. L'amor omple el cos d'energia. Mentrestant t'estimo.

dimecres, 14 de gener del 2009

carta a la sra Rahola





Sra Rahola:

No em fa cap pena. Ja pot plorar enmig de les càmeres. Ja pot cridar. Ja pot esbombar als set vents que rep correus que diuen no sé quines barbaritats. I és que tinc clar que vostè pertany al poder. Vostè arriba a comissaria i es reuneix amb el Director General de la Policia, en lloc de topar-se amb la burocràcia d'ineptes vestits d'uniforme. Vostè escriu articles grans, no pas grans articles, mentre altres ens conformem amb les cartes al director. Vostè té mitja hora al dia per dir totes les seves opinions, moltes d'elles mancades d'arguments i demagògiques, a la tel·levisió i la resta ens hem de limitar a veure-la. Vostè és convidada als millors espais, a les reunions dels grans gurus d'aquesta societat, és influenciada i té assessors que li diuen el que ha de dir ii li escriuen la meitat dels articles. Que li quedi clar que no em fa pas cap mena d'enveja, més aviat el contrari. Simplement, veig evident que vostè, és un exemple de manual del que es pot anomenar 'representant dels poders fàctics' i, per això, no es pot queixar si la gent la defineix, la culpa o li explica a la cara i sense miraments les veritats que hom pot observar. Accepti el paper que juga en el nostre país. Com es diu popularment, a les verdes i a les madures.


http://www.e-noticies.tv/actualitat/canal-actualitat/pilar-rahola-no-em-penso-callar-3709.html

I és que després de mirar aquestes imatges, m'han quedat les ganes d'exposar quatre idees. Vaig tenir la sort de poder llegir l'article al qual fa referència abans que sortís publicat. Vaig pensar: ja era hora que les entitats palestines assenyalessin com alguns opinòlegs, quina gran professió Pilar, poden arribar a intentar controlar l'opinió pública d'un país pels seus interessos personals. Per sort, dissabte es va poder veure que la societat catalana va un pas endavant de vosaltres i els vostres arguments per defensar a ultrança a Israel. Potser és això el que li fa ràbia, Pilar, no?

En tot cas, vull dir en aquest espai que els que us critiquem no us estem intentant fer callar. Us deixem parlar. Simplement expliquem què hi ha darrera les vostres paraules. Pilar, si defensea Israel, molt bé, però sàpiga que està defensant un genocidi. Està defensant la mort de nens, nenes i de civils. Està defensant l'imperialisme com a dret legítim de conquesta. Estàsdefensant l'autoritarisme de no acceptar el resultat d'unes eleccions democràtiques. Està defensant el 'tret al palestí' com a esport civil a practicar els diumenges al matí pels colons jueus. Està defensant, en definitiva, un Estat feixista. Si ho té clar, doncs cap problema. Vostè sabrà? Ara bé, no es queixi si diem que és còmplice d'Israel. No blasmi si diem que fer el que fa vostè és fer el mateix que els que defensaven el règim de Hitler, per qui els jueus també eren "terroristes", "perillosos" i una "amenaça". I sobretot, no critiqui que informem als catalans i a les catalanes. No sigui tant hipòcrita per negar el dret a la informació. Plori, si vol, però, com he dit, a mi no em fa cap pena!

divendres, 9 de gener del 2009

Foraster



Era d'aquells dies que t'aixeques amb el peu esquerre. Després d'una nit anhelada, el matí es despertava sense poder fer un cafetó dels que posen un bonic punt i seguit. Volia córrer per destruir el Nadal i el temps m'ha jugat una mala passada, així que he anat directe a l'ordinador. Sí, segurament penseu que hi ha altres activitats més interessants a fer que seure davant d'una pantalla però és que la feina em sortia pels descosits. Tot i això, quan el cul ja em començava a agafar la forma de la cadira i els ulls es començaven a centrar amb la pantalla i amb el complex text que procurava escriure, una excursioneta espontània i atzarosa als calaixos de la paperassa ha fet adornar-me'n que no tenia en regla cap document d'acreditació espanyol. El cert és que en sí, aquest fet em preocupa ben poc, tanmateix la setmana vinent m'enfronto de nou a la por dels ocells de foc i me'n vaig direcció la millor ciutat d'Europa, Berlín, així que l'anècdota identitària espanyola s'erigia en un vertader problema.

Ja veieu, doncs, que el dia gris i fosc esdevenia negre i pudent només de pensar que havia d'anar escopetejat cap al puesto, no té cap altre nom, dels dni's. Surto de casa. De sobte el signe es capgira. A la porta del replà em trobo el meu veí Lluc, només uns mesos de vida però una cara d'energia terrible. Tot seguit, pel camí m'acompanya una bonica veu, segurament prové d'una criatura dolcíssima. Arribo a puesto i dos policies dels de 'tota la vida', en un castellà perfecte, deliciosament curat, m'indiquen que he tingut sort i que si em faig una afoto avui mateix surto amb el document espanyol a la butxaca. Quina sort, penso jo. Mentre m'espero, reflexiono:

"Cert. Sóc a l'espai que més representa la nacionalitat espanyola i em sento un complet estranger. Sóc un autèntic foraster en aquest puesto i me n'alegro". Aturo el pensament i no puc evitar un somriure. Segueixo observant el panorama i m'adono que a la seva cara també se'ls veu que se senten forasters fora d'aquella sala blanca decorada de la forma més horrosa possible. Em criden. S'esforcen amb el català. Ho agraeixo. Després del ritual dactilar, una màquina expulsa un carnet amb una bendibuixada estanquera perquè em quedi clar a qui fa referència aquell paperot. No em fa falta. Tinc clar que quan vaig a l'estranger, sóc fora de casa.No m'immuto. Ans al contrari, somric satisfet de comprovar que sóc espanyolament parlant, un autèntic foraster. Sense ràbia, sense odi, sense exaltar-me. Amb serenor, calma i rutina, paraddoxalment, el DNI espanyol ratifica la meva catalanitat.

Surto d'allà. Ha deixat de ploure. Em fumo un cigarro ajegut en un parc. Penso, mentre segueixo somrient. Recordo anit, m'imagino la següent. Mantinc el somriure. Miro en direcció d'allà on vinc i definitivament ric mentre deixo anar en veu baixa, però convincent: "quin puesto més rídicul. Per sort no és casa meva".

dilluns, 5 de gener del 2009

2009

un pensament en veu alta als inicis d'aquest nou any.....


Un segle ençà de la Setmana Tràgica, cinquanta anys després que Cuba fos alliberada, ja ens trobem immersos en un nou any. Un 2009 que es presenta molt ferm i preciós en el present i d'allò més incert en el futur, però que, en cap cas em genera més tensió ni preocupacions que les que són lògicament imprescindibles per sentir-se viu. A finals de març esdevindré uncle o, per allò de la meva joventut, tiet. Poc després fugiré en un sentit físic cap a terres escoceses on m'espera una terra humida, fresca, diferent de la nostra per dictar-me quin és el camí que cal seguir en els propers mesos. No us imagineu Escòcia com un barbut que separa els mars d'Egipte seguit de centenars de fidels, però és evident que si trasllado la meva vida allà, aquella formosa terra m'afectarà. Potser em porta cap a la transhumància, potser em sorprèn i esdevinc un jugador famós de cricket, fins i tot ens podria deixar a tots bocabadats i em trobeu d'aquí un temps erigit en un comandant del hoolliganisme. Tanmateix, del que no hi ha dubte és que Escòcia serà casa meu durant bona part de 2009 i, si tot em surt rodat i encara se'm resisteixen les ganes de tornar a casona, també del 2010.

Però bé, abans de l'abril queden moltes coses per fer, per viure. Mentrestant seguiré treballant, procurant créixer amb aquells qui vulguin envoltar-me, plorant una vesprada fosca d'un gener fred, somrient un matí assolellat quan els ametllers ja floreixin, desvetllant-me qualsevol nit que hagi anat a parar al bonic sarró i fruint de les ratafies i altres begudes tot descobrint com nosaltres sí que serem capaços d'arreglar aquest maleït món. No oblido tampoc la menjada de fruita seca dalt d'un cim en qualsevol comarca dels Països Catalans ni la timba de botifarra (quin enyor) d'aquelles que es fan amb una copeta i tota la calma d'un jorn negre i ensopit. Potser tindré temps d'escriure més, d'escoltar les cançons per (re)descobrir d'en Lluís o, fins i tot, d'endinsar-me en determinades lectures que sempre se m'han resistit. En tot cas, no hi ha dubte, que ens seguirem trobant al carrer, als centres socials, als casals i seguirem treballant colze a colze per transformar tot això que ens envolta mentre nosaltres mateixos anem canviant. Somniem i vivim plegats, que val molt la pena.

bon any ferm. Que el 2009 sigui el vostre, el nostre!