divendres, 31 de juliol del 2009

paisatge d'estiu


Avui que agafaria el cotxe i fugiria muntanya amunt, recordo a la perfecció aquells estius ...

aixecàvem pocs pams de terra però amb les bicicletes anàvem amunt i avall procurant impressionar les noies del poble. Eren vespres assolellats alleugerits amb una marinada que refrescava els carrers. Eren olors de fems. Eren estones d'anar a buscar llet a can Barretina, sardanes de festa major, migdiades familiars sota el pi de l'era mentre escoltàvem com l'uncle Tià i l'avi Pitu ens explicaven amb gràcia, sentiment i passió les més intenses batalletes que cap persona pot haver escoltat. Eren, sens dubte, dies de felicitat.

M'enamorava de la terra mentre mirava les estrelles. Caminava fins al Mas de Sant Feliu, fins a Palauborrell, jugava a can Feliu, saludava al poble i, sobretot, quan tornava de comprar el gelat a Can Catoi podia veure, gràcies a les finestres obertes, com els homes grans seien al sofà del menjador amb la samarreta imperi mentre escoltaven, a vegades atentament, el que la televisió els oferia. Eren també dies de festa major.

Avui que agafaria el cotxe i marxaria muntanya amunt, recordo a la perfecció aquells estius...


dimecres, 22 de juliol del 2009

ni que només fos

Se li va fer difícil aclucar els ulls aquella nit. Lluny de la tristesa, se sabia deutor, cor encès, mans suaus, ulls brillants. Es notava ple, sencer, energètic. Els cims semblaven simples turons, el fort vent esdevenia una brisa lleugera i els menjar pobre recuperava gustos perduts temps ençà. Com un meandre més esperava el moment perquè les seves aigües es trobessin de nou la resta amb la que formaven aquell gran riu. Cercava trobar-se amb el braç imprescindible, amb el somrient, amb el rialler, amb el trist, amb el brillant, amb el vetllador, amb el bonic. S’havia adonat que la solitud temporal l’havia fet créixer. Es veia ferm. La llera era incerta però no li importava perquè feia temps que esperava aquell instant. La retrobada seria inevitablement bonica.



“Ni que només fos per veure't la claror dels ulls mirant el mar”

Particularitats escoceses


Aquest és un escrit que vull anar refent a mesura que l’Ernest Estany passi els seus mesos espiant i estudiant per aquesta terra. Espero que els dubtes es vagin resolvent.

Sens dubte, Escòcia és un país particular. Coneguda arreu del món com si es tractés d’Itàlia, Polònia o Romania, Escòcia és, a l’hora de la veritat, una simple autonomia del Regne Unit amb un autogovern dèbil. Tot i això, els carrers s’allunyen i molt d’una ‘imaginada’ transició cap a l’alliberament nacional que alguns auguren proper. De fet, en termes de presència i de notioretat, Escòcia i el moviment que tèoricament dóna suport a la seva independència és més aviat pobre. No crec que sigui descabellat assegurar que passejant pels carrers d’Edinburgh hom pot pensar que les gaites, les faldilles i els monuments d’històrics lluitadors idolatrats per Hollywood són exactament el mateix que les sevillanes, el flamenco i els monuments àrabs a Andalusia, una simple i treballada atracció turística.

Ara bé Escòcia camina ferma cap a una independència o, si més no, això diuen molts dels que hi viuen. És per això que inevitablement apareix la pregunta de com pot ser que sense una visualització política d’un moviment de masses que proposi aquesta via, tothom tingui prou clar que a mitjà termini, Europa tindrà una mena de nou Estat?

M’agradaria poder-vos donar les respostes, però crec que seria massa agosarat per la meva part pensar que les tinc quan ni tan sols he fet una petita investigació seriosa sobre el tema i em baso únicament en sensacions i impressions que he anat recollint en aquests mesos. Avui, m’agradaria apuntar-les simplement. Més endavant espero desenvolupar-les. Només recordar-vos que tot i que el moviment nacionalista escocès, com la gran majoria, apareix en la seva forma moderna al segle XIX, no és fins a final del segle XX que la voluntat d’esdevenir escocesos i escoceses de forma plena es comença a visualitzar de forma seriosa en la política parlamentària.

Així doncs, aquí teniu, a part pròpiament de la història, un seguit d’idees que caldria desenvolupar.

-La geografia que la diferencia de la resta de la illa.
-La mentalitat i el pensament dels escocesos. Es veuen i es volen diferenciats dels anglesos. La seva actitud davant la vida és clara: ells són esocesos i escoceses.
-Un poder econòmic, com a mínim en determinats sectors, que es posiciona clarament en el fet escocès. En aquest sentit és important el paper jugat per part de la immigració escocesa dispersada arreu del planeta.
-El fet de tenir símbols reconeguts a nivell oficial ja sigui a nivell esportiu i cultural.

Crec que aquestes hipòtesis improvisades poca estona abans d’adormir-me podrien donar-nos algunes claus per entendre el que pot passar amb Escòcia en un futur i, per suposat, aprendre algunes lliçons en allò que sigui possible.

diumenge, 19 de juliol del 2009

si almenys

Si almenys pogués passejar amb tu vora el llac que tot just ahir vaig descobrir enmig d’unes belles muntanyes. Si almenys em dediquessis unes paraules ben pensades amanides d’amor i afecte com tu sempre vas fer. Si almenys anéssim a un concert junts d’en Lluís. Si almenys em visitesis una volta després de volar tot aquests anys. Si almenys em preparessis una rebuda de divendres a la nit entremig de somriures, noves i escudella. Si almenys em fessis aquell petó de bona nit. Si almenys m’inflessis de força i energia per superar les injustícies. Si almenys t’enfadessis amb mi. Si almenys em portessis al mar. Si almenys et pogués regalar una rosa per Sant Jordi. Si almenys notés com m'agafes la mà. Si almenys fos tant valent i fort com tu. Si almenys poguéssim fer realitat alguna conversa de somni....tot seria diferent, bonic i senzill. Mentre això no sigui així sempre ens quedarà l’amor conegut, l’estima única, el saber-te dins meu. Bona nit m.


divendres, 17 de juliol del 2009

per una tarda d'hivern a ple estiu

Mans

Sigues el meu coixi mentre la nit s'enfila
pels rostos de l'hivern.
Acompanya el meu son fins que la llum germini
als ulls del finestro
Vetlla'm el pensament, tu que vas vencer les ombres,
tu que portes als dits les ales dels meus somnis
i el pes del meu silenci al vidre de les mans

Rosa Font, Des de l'arrel


dimecres, 15 de juliol del 2009

el nord d'Irlanda



L’avió va aterrar en un petit aeroport prop del mar. Decidit, vaig sortir a cercar amb passió l’atmosfera que tothom m’havia dit que es respirava al nord d’Irlanda i, sens dubte, la vaig trobar. Vaig passejar-me per les arrels del conflicte, pels carrers decorats amb enormes banderes, murals i símbols. Vaig recórrer bars, locals i barris on descobrir què en quedava d’un conflicte polític que va començar ara fa més de 800 anys i que, durant el segle XX, va esdevenir un referent per molts dels moviments d’alliberament nacional a Europa .

Belfast és una ciutat especial. Estèticament poc afortunada, la ciutat guarda milers de records en les seves parets. La història dels seus carrers va més enllà de qualsevol producció de ciència ficció. Vides, morts, lluites, policies, volunteers, llàgrimes, somriures, diàleg, violència, drets civils, imposició militar, opressors i oprimits, gent que desperta simpaties i aquells que es mereixen l’odi. És evident que la història l’escriuen i l’escriuran els vencedors tal i com ens assegura Galeano ("fins que els lleons no tinguin els seus propis historiadors, les històries de caça seguiran glorificant els caçadors"). Tanmateix si una cosa he après aquests dies és que el coratge i la fermesa dels irlandesos és i ha estat, sens dubte, admirable.

El passeig pels murals de Belfast, l’excursió a la costa nord, la visita a Derry, on hi hagué el famós ‘Bloody Sunday’, i les converses amb els habitants d’aquest magnífic país dividit a causa de la potència d’un Estat imperialista i les pròpies divisions internes en les files irlandeses m’ha fet recordar i pensar en aquells que ens han deixat: en els que van deixar-se la pell per transformar el que els envoltava i que, per mala sort, encara ens rodeja. Per ells, per en Bobby Sands, pels altres 9 morts en la vaga de fam del bloc H l’any 1981, per la resta de volunteers irlandesos caiguts de forma directa o indirecta a causa del conflicte i per suposat pels i les invisibles que van bastir i basteixen el moviment d’alliberament nacional al nord d’Irlanda.

I si algun dia sentiu a dir que vull paisatges, tranquil•litat, vent, pluja i silenci busqueu l’Ernest Estant en algun turonet de camí entre Derry i Belfast....verd magnífic i vent silenciós per perdre’t enmig de ramats i aigua.


dimecres, 8 de juliol del 2009

La Lola, la Cati i la Cedes

Ara que la fred ha tornat als carrers de la ciutat dels capvespres, passejo de bon matí de camí a la universitat. El trajecte és llarg i divers. Paisatges verds, grisos i grocs. Joves, gent gran i nens que es mouen sense un destí clar. Poc després d’enfilar el darrer carrer del meu viatge rutinari i quan les campanes ja repiquen tres quarts de nou del matí passo per davant de les tres mestresses, la Lola, la Cati i la Cedes. No puc evitar mirar-les cada dia. Les tres juntes, una estona abans que jo passi es deuen posar just davant d’una botiga de te que tot i brutejar té un encant especial. No us sabria dir si les botiga els hi pertany o si només es reuneixen allà com a espai social on es troben a gust. El tema és que la Lola, la Cati i la Cedes em transporten sense ni tan sols imaginar-s’ho a qualsevol poblet petit del país:

Amb davantals de diferents colors, les tres se situen davant d’aquella finestra que dóna al carrer amb l’única intenció de comenta-se les poques novetats que els ha donat la vida en les darreres 24 hores i les moltíssimes noves que la resta de persones els han servit en safata. Comenten, xerren, poques vegades s’escolten i, sobretot critiquen. Són la Lola, la Cati i la Cedes. Són les tres senyores amb més vida d’aquell carrer ple de gent amb presses, ciclistes i cotxes. Són el tret distintiu que em fa somriure cada dia. Són les protagonistes d’un petit viatge que faig cada matí camí de la universitat. Són la Lola, la Cati i la Cedes que, com és evident, es converteixen en escoceses quan intentes captar alguna paraula de les que diuen o les veus fumar cigarretes com unes adolescents que busquen seguir la moda. Xaferderes made in Scotland

fora de casa, esmolem la falç

Pels dies que et vé de gust arreglar el món,.....una arenga

Vivint fora de casa un es torna enyoradís de la seva terra. Com a mínim, jo. Tot i això, lluny de quedar-me en la resignació, en el plor, en el somriure que em ve quan m’imagino allà, procuro continuar pensant activament en ella. Reflexiono sobre els problemes, aquells que hi viuen i, per suposat, en les solucions que es podrien apropar a desencallar aquelles converses de bar, de casal, de carrer, de sopar i de festa; aquelles discussions plenes de fum, passió, desavinences i, massa sovint, impotència, males cares i expressions com ‘què hi farem?’.

Ara, a Escòcia m’he adonat del paper important que juguem aquells que som fora del país encara que sigui de forma temporal. Tenim un deure i l’hem de saber acomplir. Cal seguir treballant pel projecte en el qual creiem, sigui quin sigui, en aquest cas el polític. Tal i com han fet els escocesos i els irlandesos emigrats al llarg de la història. Com actualment estan fent els companys amazighs o palestins als Països Catalans, salvant, per suposat, les diferències dels contextos. Aquells que som a l’estranger hauríem de tenir clar que no deixem de ser actors polítics quan l’avió s’enlaira al Girona-Costa Brava. És necessari que complim un paper. Sabem que és avorrit, complicat, pesat i molt poc funcional, però ningú ens va assegurar un camí fàcil quan vam decidir deixar-nos la pell en aconseguir una terra lliure i socialista. Es tracta d’aconseguir allò, per exemple, que els escocesos ja han aconseguit: que molts ciutadans del món tinguin el dubte sobre si Escòcia és un país o és el que és a la realitat: una simple regió amb un poder polític més aviat pobre i amb un treball de carrer quasi inexistent en tots els sentits.

Cal explicar-te davant dels jacobins francesos o els esbojarrats italians. Cal reformular els termes en converses amb polonesos, russos o romanesos. És important exposar i donar de conèixer que som més que un simple equip de futbol a xinesos, japonesos i àrabs. No ens ha de fer vergonya buscar les complicitats amb escocesos, irlandesos, bascos o sards. Amb estratègia, intel•ligència i coherència, cal passejar per l’estranger amb la mateixa simplicitat que mostra un company anarquista de Madrid, un autònom de Pàdova o un internacionalista francès. Sense pors de ser maltractats. Amb arguments, amb calma i valentia, els que som fora també hem de jugar la nostra pròpia partida. Perquè si no treballem entre tots i totes, mai podrem aconseguir allò que tant valorem. Ahir en una assemblea, avui en una conversa, demà en la victòria. Ens hi trobem?

dissabte, 4 de juliol del 2009

de somnis i somriures


Com si fossin cosines germanes les paraules somnis i somriures tenen una aparença similar. Ara bé com tots sabem, l’aparença deixa de ser un aspecte important quan un descobreix que la bellesa de la similitud de les dues rau en el fet que els somnis ens encaminen inevitablement als somriures. Fins i tot aquells que anomenem malsons moltes vegades ens fan obrir lleugerament la boca i deixar anar una petita alenada d’aire tot just després de llevar-nos. Tenir somnis no deixa de ser una experiència innovadora, bonica i viva. Quan t’imagines aquella terra lliure de cadenes plena de germanor, convivència, treball, rauxa i amistat, quan aquells que ja no hi són apareixen per viure anècdotes i moments intrascendents amb tu, quan aconsegueixes tirar enrere al temps i arreglar tot allò que has espatllat i que t’ha donat l’experiència de la qual beus encara avui o, sens dubte, quan vius aquella història d’amor, extremadament i potser excessivament romàntica que ni tan sols t’havies arribat a plantejar mai.

Els somnis ens fan somriure i els somriures ens fa viure. De moment, mentre espero enfilar el camí del llit desitjant que la meva ment voli lliure, sense perjudicis, sense pors però també amb perjudicis i amb pors, alço la copa de vi i brindo pels somnis i perquè no ens els arrebatin mai. Pels somnis i pels somriures, ens trobem en ells aquesta nit plujosa d’estiu.