diumenge, 22 de febrer del 2009

plaer (3)

Posaria la mà al foc que la primera ocasió que vaig tenir la fortuna de sentir-te encara em trobava al ventre d'escalfor matern. Ella t'escoltava. Ell també. De fet, ambdós em van desgranar a la perfecció les claus per entendre i viure amb profunditat les teves notes. Exemples en són les tardes caloroses, de gelat i amanida de pollastre tot anant cap a la platja de Llafranc on ella immòbil parava el sol com si fos imprescindible per superar les pedres que el camí tossut li havia decidit posar o els matins d'hivern just abans d'anar cap a l'Empordà a la llar familiar on ell repassava exhaustivament tota la premsa que el quiosc oferia en l'unica d'estona que es prenia de descans a la setmana. Instantànies d'una rutina, d'una educació, d'un fer-me gran que sempre han anat en paral·lel a les teves músiques i a les teves lletres. A la teva formosa manera d'explicar les interioritats de la nostra terra, de dibuixar de forma precisa i preciosa el ventall de sentiments que tots vivim i de musicar els estimats poetes que, per sort, les contrades ens han ofert.

No hi ha dubte que des de ben petit, deixant de banda la rebel·lia del pollastre, m'he sentit apassionat per la teva capacitat de transmetre. Serenor, amor, terra, respecte, persistència, i tants altres qualificatius t'identifiquen. Ara, vint-i quatre anys després et recupero per tots els moments especials. No et vull banalitzar. Com si d'un tresor et tractessis, et guardo per les grans ocasions. Pels moments de plaer interior. Pels moments de record. Aquella nit d'inici de primavera de fa dos anys quan ens deies àdeu va ser magnífica. Les llàgrimes van aflorar, especialment perquè al meu costat ella no hi era,... Avui, sols desitjo que escoltar-te mai deixi de ser un plaer... i que sempre em recordis la noia que prenia el sol i el noi que llegia els diaris! Gràcies!

dijous, 19 de febrer del 2009

matí de crisi

Avui estic lent. Pocs reflexes. El turbio d'anit encara deu fer efecte. Surto al carrer després de tenir unes quantes discussions per les ciberesferes. Al carrer, el sol brilla i res sembla haver canviat respecte fa un any. Giro dues cantonades fins a l'estanc i topo amb dos amics de l'institut. Com jo i tants altres, estan sense una feina estable i fiable. Ens lamentem i els explico que emigro com els ocells que tenen intuicions i volen fins a anar a parar a uns aiguamolls on resguardar-se un temps. Ells, de moment, continuaran amb la prestació i amb la cerca d'un jornal per no haver de tornar a la seva llar d'infància que ja havien deixat amb orgull. Compro un segell i envio una carta a Llagostera. Camino fins al col·legi de les finques i els administradors. Entro a fer un tràmit per l'aparcament i el silenci okupa l'espai. Ningú. El negoci de les finques sembla desert. Marxo ràpid d'aquella mena d'àrea fantasgamòrica. Alço la mirada durant una estona i abans d'anar a la carnisseria i a la fruiteria m'adono que al meu carrer hi ha tres locals que han tancat en la darrera setmana. Tres. Un bar, una petita empresa d'audiovisuals i un centre bronzejador. Aquest darrer no em sap greu. Penso i torno a pensar. Finalment em decideixo anar a la carnisseria. Entro i és buida. L'aire que hi corre és trist. Només hi ha el dependent amb un somriure forçat. Em serveix i em descompta cinc cèntims tot dient 'perquè ets tu'. Recordo que era la segona vegada que anava a aquesta carnisseria...




dimarts, 17 de febrer del 2009

plaer (2)

Sembla que duguis rocs a l'esquena. El sol impacta contra el teu cos en una barreja de fred i calor. La samarreta, xopa, no la podria fer neta ni una bugada amb aigua de la riera més pura d'una vall. Tu, mentrestant, et sobreposes als incovenients i, pas a pas et vas enfilant. Superes els petits atacs de vertígen, la roca que t'entrebanca i la sensació d'ofec que els teus pulmons t'imposen. De tant en tant alces la mirada i observes a la llunyania el que per tu ha de ser el final d'aquell camí. Agafes el ritme. Xino-xano. Saludes persones somrients que ja ho han fet i que duen un pas lleuger ajudats per la gravetat. Insisteixes. El pendent creix i amb ell les sensacions que ets incapaç. Et superes, una vegada més. De sobte, l'aire que prové de l'altra banda de la carena s'afegeix a l'impacte del sol. Pas a pas amb fermesa, comences a somriure. Has passat una estona, mai llarga, i ets a punt de cloure el trajecte. És en aquell moment que et mires, et penses, et toques i t'adones que ja has fet el cim. El que veus és indescriptible. Podríem utilitzar el tòpic de l'orgasme, però, per mi, fer el cim és incomparable. Les vistes, l'ambient, la immensitat, el huge anglès, la profunditat, la solitud, i per suposat, el camí que has fet i que dóna sentit a tot allò que perceps quan a dalt d'un pic ets tu i la natura.

diumenge, 15 de febrer del 2009

plaer (1)

Ring Ring, el despertador treu fum. M'aixeco amb la calma i la pausa de saber que aquell dia no tinc res especial que em pugui fer córrer amunt i avall. Camino lentament, a voltes només amb l'ull esquerre obert. El dret pren el seu temps. Creuo tot el passadís i, sense pensar encara en res, bec el got d'aigua que parcialment m'activa. Endollo la torradora i vaig cap el congelador on hi guardo pà de pagès per treure'n una llesca. La poso a fer-se cruixent. Mentrestant tallo un parell de tallets de formatge més aviat sec, un bon tros de fuet i, si m'he espavilat els dies anteriors, una mica de botifarra blanca, pernil dolç o salat. Agafo la tomata i la xuco sobre la torrada. Hi poso sal i oli (mai oli i sal). Agafo el plat on he estat preparant aquell magnífic àpat i m'assec a la taula de la cuina. El silenci m'ha acompanyat durant tota l'estona i així ho mantinc. Esplèndid. És l'anunci d'un gran dia.

divendres, 13 de febrer del 2009

silenci!




a vegades m'agrada i és necessari ser explícit....







Avui sóc feliç. No ho puc negar. Ho sóc, però, fins que abandono el jo i miro cap a l'oest. Allà, els meus companys i companyes els tapen la boca, una vegada més. Ion, Maite, Hodeiertz, Laida, Galder, Oihana, Igor i tants altres, en dies de tristor i ràbia com el d'avui només us puc dir que des de la meva petita i finita vida teniu el meu suport: la meva boca per parlar, les meves mans per destrossar els barrots i els murs, les meves galtes per rebre cops de puny i els meus peus per córrer són simples eines que us vull oferir per tal de vèncer la foscor de l'Estat i de la mentida i brindar plegats per la llibertat que anhelem i que aconseguirem.

avui, demà i sempre, una abraçada forta, sincera i solidària des del cor dels Països Catalans! Borroka da bide bakarra.







dimecres, 11 de febrer del 2009

topada

Surto de la taverna del poble de la meva ciutat. Camino sol. És la primera nit, després de dies, que la lluna ja no és plena i somnio molt. Segueixo caboriejant i ressegueixo el recorregut pel parc infantil, la premsa groga, l'edifici lleig, la plaça a un dels grans poetes de la lietartura catalana amb orelles enormes i, finalment, just abans del rei de la selva, deixo l'espai de vida més important de la ciutat a mà dreta. En aquell moment, després de pensar, somriure, fer males cares tot sol,.... topo amb ell. És jove, barbut, té la mirada perduda. Abrigat, regira entre les bosses desfetes que deu haver recollit. La seva mirada no em trasnmet res, més aviat resignació. Jo, covard, li giro la cara. Interiorment m'insulto i em flagelo. El torno a mirar. Ell ja no em fa cas i segueix cercant enmig de les coses que ha arreplegat. Cert, fa poc que ha sonat la mitjanit i inevitablement em ve al cap que jo em posaré el llit en breu mentre ell seguirà allà, o més enllà, és indiferent, en la mateixa situació.

Encara estic reflexionant sobre el jo, l'ell i la societat, quan, sense voler, quasi topo físicament amb un altre jove. Aquest, amb el cabell més rossejat, però barbut igual i lluent un anorac de colors, camina sense rumb. A aquelles hores, poca gent camina amb parsimònia i sense un destí. Ell ho fa. Desprén una gamma d'olors molt diverses, algunes d'elles, a primer cop d'aire i amb la nariu aburgesada, molesten. Un cop ha passat pel meu costat no puc evitar seguir-lo amb la mirada uns metres més. Segueix sense rumb.

Arribo a casa, al llit i abans d'adormir-me em vénen ganes de cridar contra aquesta ciutat, contra la societat que construïm, però també, en un atac d'autocrítica en contra de com ens tornem els humans. Hi ha gent sense rumb al carrer, quieta i en moviment. Tothom ho sap. Mentrestant la majoria ens ho mirem i simplement caboriegem. Reaccionarem?

dilluns, 9 de febrer del 2009

pau interior




Allà on la plana es fa extensa, la gent nostrada de la terra explica la següent història:

Expliquen que hi havia un noiet que, sempre que no havia d'ajudar a casa, recorria els boscos de les contrades tot cercant les plantes i les flors que més li agradaven. El noiet en qüestió duia un temps moix, tristot, desencaminat. Per ell, els arbres havien perdut les arrels, les plantes les tijes i les flors els colors. Els boscos, que sempre havien estat plens de llum, eren foscos, negres, i recordaven aquells contes on els roures esdevenen malvats enemics de la gent que passeja enmig dels seus enormes troncs. El minyó, que seguia recorrent tots els indrets que era capaç, passejava arraulit, atemorit i ple d'angoixa.

Una nit de lluna plena, però, va mirar a l'horitzó d'una fageda i hi va veure una petita llum a sobre d'una pedra. La llum era suau i molt bonica. Inevitablement s'hi va acostar. L'observava enbadalit i la va agafar amb por de cremar-se. De seguida va veure que no havia de tenir por. Podia somriure. Aquella era la primera llum que li apareixia després de jorns de foscor. De sobte es va fixar que si acostava la llum a les plantes, fulles i pedres, aquestes recuperaven el color que feia temps havien perdut.

La llum, amb una veu dolça i poètica va decidir parlar i li va dir que se l'endugués amb ell a visitar tota aquella terra que ell tant bé es coneixia. Això sí, ella el va avisar que la seva llum duraria només unes setmanes. Ell li va respondre que ell també havia d'anar a les feixes de vinyes a fer la verema i que no podria acompanyar-la molt de temps. Van estar d'acord d'unir-se i descobrir plegats els colors i les belleses d'aquelles contrades. Van ser dies intensos i bonics. Van passar dies, molts, però per ells, semblava que haguessin estat només dos instants en el temps.

El dia D va arribar, quin remei. Segurament cap dels dos es volia separar de l'altre. Tanmateix, la llum va avisar que era moment d'apagar-se. Es van abraçar. Ell patia per si després de perdre la llum tot tornaria a ser com abans. Es van abraçar de nou i ella, la llum, a poc a poc va desaparèixer. Van ser instants que ningú que els veiés podria esborrar de la ment. Ell sentia una remor que li recordava la veu de la llum. Confiava que es tornarien a trobar. Rumiava. I enmig dels pensaments, va obrir els ulls. Els boscos havien recuperat la seva esplendor. Els camps brillaven i les olors de la natura eren profundes i intenses. El noiet era feliç. La llum havia marxat, potser només per un temps, qui sap, però el minyó somreia tot caminant cap a la verema mentre prenia consciència de la sort que havia tingut descobrint la llum. Ara s'iniciava el camí sense fronteres.

divendres, 6 de febrer del 2009

quan pensen reaccionar?



No és nou. Cada setmana el món del periodisme m'escandalitza. Millor dit, em sulfura i em posa dels nervis. La dinàmica del periodisme actual és un sense sentit que no pot dur gaire enlloc. Fan falta nous projectes, noves idees i sobretot, ètica periodistica, sentit comú i abandonar la principal premisa que guia, avui en dia, la majoria de periodistes: trepitjar el del costat. Mirem els exemples més flagrants dels darrers dies?

Una setmana més, com si es tractés de jugar a la loteria, la policia espanyola deté onze persones al Raval de Barcelona. Som a dimarts. Les detencions es venen ràpidament com una nova operació dels que ells anomenen antiterrorisme. Els periodistes, encara més veloçment, s'ho empassen com un si fos un tocinillu de pastisseria. Hi afegeixen adjectius. Pretenen ser els que més coses saben sobre el tema i no dubten d'acusar els paquistanesos d'haver fet tres-centes mil malifetes. Al cap de poques hores, ja se sap que, altra vegada, de terrorisme res de res. El que hi ha és falsificació de documents. Dit d'una altra manera, DNI's, passaports i fulls d'impostos falsos. Moltes felicitats periodistes. Fa una setmana, us van colar el mateix gol i patapam,...ja hi tornem a ser. Però bé,...no ens quedem aquí. Ningú rectifica gaire. Petites notícies redueixen els fets explicats amb anterioritat. Ningú vol dir que s'ho ha empassat, que no ha contrastat fonts, que si ha actuat d'aquella manera és perquè els detinguts eren paquis i no autòctons, que ha actuat com una persona que tot just inicia la carrera,...

Grrrrr, deunidó, quins nervis que afloren. Bé, però és que l'altre tema, el de la vaga dels jutges és de jutjat de guàrdia i perdoneu la redundància. Resulta que un dels sectors més poderosos de l'Estat, el de la juridicatura, ha decidit fer una vaga per reivindicar x demandes. Molt bé, fins aquí, més enllà de la curiositat que aquells que més bé viuen facin vaga no hi ha gaire res a dir, no?. El problema ve quan ens fixem amb el tractament que fan els periodistes en comparació a altres situacions semblants. A veure, algú recorda la darrera vaga de l'ensenyament públic? o la de qualsevol fàbrica que deslocalitzen? Ja us refresco jo: les cròniques i les anàlisis, plenes de connotacions negatives tot oferint una imatge més aviat poc prestigiosa d'aquells que lluiten. Doncs bé, aquesta dinàmica informativa ha variat per la vaga de la juridicatura. Tenen enormes espais per explicar-se, els opinòlegs els comprenen i tot i no compartir les demandes, recorden els drets dels jutges a fer vaga, etc. Quina vergonya.

El cert és que si no estic treballant en algun mitjà és perquè estic a punt de marxar i perquè no hi ha feina, però, si mai acabo així, desitjo, anhelo i confio que no, només cal que em foteu un bon clatellot. Hi tindreu tot el dret, com, segons sembla, els jutges a fer vaga (els mestres i els operaris, no), i els periodistes a actuar a partir de criteris xenòfobs.


dimecres, 4 de febrer del 2009

els invisibles



dedicat al pagès de les tres tomates i els 75 cèntims


Tot just aixecat i després de rentar-me la cara, tanco la porta del pis i deixo un mar de silenci darrere meu. Surto al carrer, en prou feines passen cinc minuts de dos quarts de set del matí. És negre nit. El meu pas és lleuger. No noto les poques hores dormides. Estanyament en mi, tinc els ulls ben oberts i observo amb claredat el meu voltant. Prop meu, una jove, rossa tenyida, obre el bar de davant de l'Ajuntament. Em mira. La seva cara és de pena, son i de pocs amics. L'intento animar amb un somriure que li deu semblar rídicul. Continuo.

Una mica més endavant, observo un aparador d'una coneguda botiga de roba i veig dues dones netejant a fons el terra per on desenes de persones passejaran hores després. Segueixo el trajecte previst. Giro el cap i em trobo un auge d'activitat dins el mercat. A 'Plaça', desenes de persones ja fa estona que carreguen, descarreguen, monten, apilonen, treballen. Un grup de treballadors negres ja vestits amb la granota passen amb bicicleta pel meu costat. 'Deuen anar a l'estació a agafar el tren', penso. Ja són vora les set i un cop m'he trobat el tercer cotxe en poc més de deu minuts, quan ja estic a punt de cloure el primer viatge del dia, passo per la fleca. Una dona, de mitjana edat i molt amable, em cobra un croissant de xocolata. Em somriu i em desitja 'un bon dia' amb una veu ferma i forta. Ara sí, obro el pany de casa i corro cap a la dutxa mentre dic en veu alta: Gràcies!


diumenge, 1 de febrer del 2009

estirat al llit


de tant en tant succeeix. de tant en tant madures i et fas un pèl més savi i més gran:


Camino sense rumb per casa. A fora plou, és fosc, i el dia no m'ha ajudat gaire. M'estiro al llit. Abans, però, he anat a la lleixa a buscar algun llibre. Acostumo a agafar un text que ja me l'he intentat fullejar moltes vegades i mai me n'he sortit. És igual, ho torno a provar. Ara sí, ja sóc damunt dels llençols nets de la bugada. Intento endinsar-me en el text, però el cap va a la seva. El cos vol reposar i ho fa. El cap, per la seva banda, segueix rondant. Estic una estona angoixat, més aviat inquiet. M'observo. M'analitzo. Penso en el que ha succeït els mesos anteriors. i en el futur magre que es projecta. Començo sota mínims. Perverteixo fets i els dono la volta en un sense sentit plenament fora de lloc. Lluny de la raó, concloc barbaritats i poc a poc segueixo un camí sense orientació que em porta a un jo antipàtic, pesat, poc comprensiu, irresponsable, mala persona. L'exageració dels defectes plana sobre meu. Penso en com de malament em deuen veure els que m'estimen, els que viuen a prop meu el dia a dia. Em dic a mi mateix que val més que deixi de donar-los la tabarra. Val més fugir cap a la muntanya i iniciar una nova vida, penso.

De sobte, quan ja estic enmig d'aquest pou, curt però profund, giro el cos. Obro els ulls. Els tinc plorosos. Trec la ràbia i el seny a l'hora. Vull seguir lluitant i la vida és únicament en positiu. Valoro el que em rodeja i qui m'envolta. Us veig les cares somrients. Recordo les divertides i inimaginables situacions què hem viscut. M'imagino els que no hi són. El cos s'engega. El cap es va centrant. És un procés invers a l'anterior. Poc a poc torno. Penso en el sarró, el bastó i l'armilla de llana. En la boina i en els guants que m'escalfen. Somric. Sóc feliç. Al carrer potser ha deixat de ploure. De fet, m'és igual. Cardo un bot i ja sóc dret. Una vegada més, el text s'ha quedat sense ser llegit. Una vegada més, l'energia torna a brollar dins les meves venes. Ja puc sortir al carrer. Ja puc dir el que penso, el que crec i el que sento. Abans, però, deso el llibre a la lleixa, m'assec a escriure i penso en lo afortunat que sóc