els extrems pugen

aquest és un article elaborat per l'assignatura redacció periodística:

Les eleccions municipals acostumen a ser una mica més entretingudes que la resta de comicis. I és que la facilitat amb la qual apareixen múltiples escenaris a analitzar, la sensació que tots els partits guanyen i, especialment, les sorpreses de noves formacions en algunes poblacions provoquen més discussions i converses d’allò normal.

Aquesta vegada la Plataforma X Catalunya (PXC) i les Candidatures d’Unitat Popular (CUP) han estat les grans guanyadores de la nit electoral. Oblidades en la majoria d’enquestes i anàlisi, aquestes dues formacions, antagòniques ideològicament, han augmentat els seus representants i han deixat un missatge clar als representants dels partits polítics tradicionals. Si Mas, Montilla, Piqué, Saura o Carod segueixen aquesta dinàmica, el futur pot ser més incert i interessant davant les possibiltats que les alternatives es vagin fent lloc. D’una banda, a la dreta, la xenòfoba PXC ha obert forat especialment en ciutats com Vic o El Vendrell on han aconseguit vots de la dreta catalana (CiU) i han demostrat un problema en l’enf

ocament de la situació de la immigració per part de les institucions. Aquest fet, doncs, és un clar exemple que cal reflexionar. Cal que el govern augmenti la despesa pública en sanitat i en educació si vol que el discurs xenòfob no acabi calant en bona part de catalans, especialment els penúltims a arribar al país i en aquells que són culturalment essencialistes radicals. I cal també que tots nosaltres treballem en el camp de la conscienciació ciutadana i fem front comú davant el racisme i la xenofòbia encobertes.

D’altra banda, la segona sorpresa va venir per part de l’esquerra independentista, les CUP. Aquestes candidatures municipalistes representen, després de molt de temps, el primer procés seriós d’unió entre les diferents formes i persones que defensen la independència dels Països Catalans des de l’extrema esquerra i des dels m

oviments socials. I el seu resultat ha sorprès a tothom amb quasi 20000 vots i una vintena de regidors en ciutats com Vilafranca i Sant Celoni, on són tercera força política, o a Berga, Manresa, Vic i Mataró. El conseqüent sotrac se l’han endut Iniciativa i Esquerra que han perdut vots i regidors en la majoria de poblacions on les CUP es presentaven. El missatge en aquest cas també sembla evident. Les postures moderades i centristes dels dos partits dins molts equips municipals i, especialment a la Generalitat, ha provocat una confiança ciutadana en aquest nou projecte que, de moment, ha sabut donar una imatge d’apropament i de vinculació amb les problemàtiques socials que ha convençut a una part important de l’electorat.

Davant d’aquestes novetats, els pronòstics són difícils de fer. Tanmateix, tot sembla apuntar que si el Govern de la Generalitat manté la mateixa línia i els partits tradicionals no fan un gir en les seves polítiques, en el cas de l’esquerra tornar als orígens, i en la dreta derivar cap a postures xenòfobes, les alternatives poden anar fent-se un lloc a curt o mitjà termini.

I avui, després d'aquesta instantània d'un dels carrers més bonics de Viladamat, vull recordar la feina que hem fet i ens queda per fer amb la gent de la CUP d'aquest poble. Som l'alternativa a en Bardera, hem consolidar le projecte i hi ha més gent que confia en nosaltres. Ara només cal treball, força, ganes i motivació i d'aquí quatre anys donarem la sorpresa: primera alcaldia per la CUP!!!

democràcia, on?

Els comicis municipals del proper diumenge comptaran amb algunes deficiències democràtiques que no podem passar per alt. Més enllà, d’aquells a qui els mitjans de comunicació classifiquen dins el marc del españolito medio, hi haurà milers de treballadors al nostre país que no podran exercir el dret a vot. En Mostafà, veí de Salt (Gironès) vingut fa anys del Marroc i treballador de la construcció o la Nekane, jove abertzale de la ciutat de Bilbao, són només dos exemples, que conec personalment, que pateixen aquesta situació tan poc democràtica.

I és que mentre els nostres polítics parlen de la necessitat d’acudir a les urnes aquest diumenge, són moltes les persones que voldrien i no poden fer-ho de tot dret. Ara bé, potser el pitjor de tot és la dinàmica que estan agafant bona part dels partits ancorats a la dreta de l’espectre polític. Fa anys era normal sentir a grups com España 2000 o la Falange Española, hereus del Franquisme, defensant la democràcia només per a uns quants, però cada vegada més, per exemple el PP, s’acosta a aquests postulats. Així, més enllà de creure que l’esquerra abertzale no pot concórrer a les eleccions en cap situació, el populars ja aposten descaradament per negar el dret a vot als treballadors immigrats. Les tornes s’han tornat a girar. L’Estat Espanyol, a diferència de molts països d’Europa, tenia la sort de ser una democràcia jove i com a tal, que els seus habitants creguessin molt en els valors d’aquest sistema. Tanmateix, l’estratègia de candidats com Alberto Fernández Diaz, Albiol o directament de càrrecs com Josep Piqué ajuden a desgastar aquesta confiança en els valors de la igualtat, la fraternitat o la llibertat.

Per a més Inri, els partits nacionalistes o regionalistes de dretes no han sabut actuar com a contrapès davant de la por de l’efecte Sarkozy i han mostrat actituds força ambigües. Així tan el PNB com CiU han mostrat escepticisme i, en l’àmbit del País Basc, s’han mostrat menys contundents a l’hora d’assenyalar els dèficits democràtics en molts pobles que no pas fa quatre anys.

Aquest gir, d’altra banda molt comú en el marc de la Unió Europea, és perillós. I ho és perquè no ajuda a construir una societat democràtica on tots totes les seves ciutadanes s’hi sentin a gust. Si Espanya vol ser un Estat modern és necessari que aposti decididament pel dret a decidir de tots els treballadors del país. I per aconseguir-ho cal també que els partits que d’esquerres facin un pas ferm i defensin aquestes postures.

Ai, pel que fa el recordatori blocaire, avui el dedico a Josep Vilar i Serra. Una persona amb qui he après com era la societat fa unes dècades. Amb ell, m’he fet la idea de què movia als joves catalans de principis de segle per fer tot allò que van fer i a qui hem d’estar tan agraïts. També amb ell, he après secrets del bosc, del camp i dels camins. Un espàrgul i una carrota m’has ensenyat a estimar i per l’alzinar on rauràs a partir d’ara hem passejat plegats. Continuo treballant.

Definitivament, no és el meu país!

Senyores i senyors amb tots vosaltres l'espanyol de la història és: Joan Carles I. Alça manela. Aquest és el resultat de l'interessant experiment sociològic que ha promogut la cadena A3 consistent en fer una macroenquesta a la ciutadania d'arreu de l'Estat perquè expressés qui consideraven que era el personatge "espanyol" més important de la història. Com podeu observar el primer lloc el va copar l'actual rei d'Espanya, un borbó, vividor, col·locat per en Pacu i màxim representant de la institució monàrquica espanyola.

Ara bé, si només fós això, encara. El més preocupant és que tot el programa va estar plegat d'anècdotes, fets, comentaris molt greus. Comnecem:

- Número 3: Cristòfol Colom: Invasor d'origen poc clar

- Número 4: Reina Sofia: Perdó, aquesta xiqueta no era grega? Ah, que si ets reina ets super espanyola pura i si ets una simple treballadora ets una persona de nacionalitat espanyola d'orígen africà, no? Ja m'ho imaginava jo.

- Número 7 i 15: Felip de Borbó i Letizia Ortiz: Algú em podria dir tres activitats que han fet aquesta parella per merèixer alguna mena de premi? Segons el comentari que es va poder sentit, ell és el príncep europeu amb més formació intel·lectual de tot Europa. Els altres estats deuen estar al pou, no?

- Número 11: Isabel la Catòl·lica: El pitjor d'aquest cas varen ser els comentaris dels experts defensant a mort aquesta figura en el tractament especial que van fer-li. Segons ells va ser la primera que va tenir una idea d'Imperi, va ser la primera que va crear la gran nació espanyola. Era bona perquè va crear una gran nació sota el pilar de la fe. Increïble, els experts la defensaven per haver tingut valors ferms i haver creat "nuestra España". El punt culminant, però, el va posar Matías Prats amb una frase del tipus: "es verdad que los judíos tuvieron que huir pero Isabel conquistó Granada y llegó a América, es obligación reconocerlo". Sort que un tiu poc simpàtic com l'Antonio Gala va posar les coses al seu lloc i va criticar-la. Tot i això, un espectacle deplorable.

Més enllà d'aquestes primeres posicions decidides en aquesta macroenquesta, hi ha algunes consideracions que crec necessari fer. D'una banda, a l'explicació de qui era Franco, número 23, l'expressió més negativa que vam poder sentir per part d'A3 va ser que va governar amb mà de ferro. Ni va ser un dictador, ni va fer un cop d'Estat, ni va ser un homicida,....vaja surrealista. De l'altra que Jordi Pujol va ser el número 51. M'he perdut. O tots els catalans només l'han votat a ell, o l'han votat molts castellans, bascos,....i si l'han votat per què serà? No deu ser que és un gran espanyol amb tot el que això comporta?????

Bé, un cop destacada la classificació, m'agradaria fer dos comentaris més que crec necessaris. Primer, la duresa dels comentaris de Bono i Gala expressant que el millor espanyol de la història és la llengua espanyola ja que la parlen 400 milions de persones i ha estat la millor de totes. Quina mena de patriotisme és aquest? Cal recordar perquè milions de persones parlen l'espanyol? Cal caure en el patriotisme ranci? I segon, quines fronteres han agafat per definir qui és espanyol i qui no? Em refereixo que molts dels personatges que apareixien en la clasificació eren nascuts en regnes com la corona Catalano-aragonesa, el de Navarra o regions com la Provença,.....de fet com que Espanya no existeix com a ens, nació encara no ho és avui en dia, fins a molt endavant a la història, l'enquesta amagava falsedats històriques i era poc precisa. Optaven als guardons els artistes de Flandes de l'època de Felip II i els cubans nascuts i viscuts abans de 1899?

En tot cas, no tot el que vaig observar va ser negatiu. Així, i parant atenció, vaig descobrir que cap dels 5 primers va ser el més votat a Catalunya. Ufff!!!! Ens queda el misteri dde saber a qui van votar majoritàriament els ciutadans de Catalunya. A Pujol? a Gasol? a Camarón? Jo, sincerament crec que a Pablo Picasso.

Vaja, en set paraules: definitvament, Espanya, no és el meu país!

Apa,...ja n'hi ha prou de rotllo. Avui descanso de records perquè el record, a vegades, s'ha de dur en silenci.

a una setmana vista

D'aquí poc ens tornarem a trobar enmig d'una jornada electoral. Ens aixequerem i mentre anem a votar, veurem la gent gran sortint de casa seu i de l'anomenada casa del senyor i anant ràpid cap a les urnes. Potser sense saber-ho, toparem amb alguns joves que tot just tornen d'alguna festa participativa en un prat i de ben segur, xocarem amb la mainada i la seva família que van a passar una estona entretinguda a les zones de jocs de la ciutat.

Entre tota aquesta imatge, quasi bucòlica, quan arribi la vesprada veurem sortir per la TV els polítics, aquells que es dediquen a la política de forma tan professional que arriben a no saber viure sense ella. Aquells que segurament no han anat de festa i no han passejat amb la canalla ni han anat a la platja amb ella. Aquells que viuen en el seu món, el cinquè món, i abandonen tota mena de relació amb la realitat, amb la societat, amb els qui volen i protesten per un món més just. Segurament, i reconeixent que hi ha excepcions, la causa és que aquests polítics es veuen influïts per: un suport d'una estructura tancada i burocràtica com el partit, l'arribada a qualsevol lloc on t'esperen els militants que t'aplaudeixen passi el que passi,...


L'altre dia em comentaven que més d'una persona que porta massa anys en aquest món,.....i ho ha hagut de deixar, ha passat males estones i fins i tot, han intentat suicidar-se. Fins a quin punt hem arribat? Són necessàries aquestes situacions?

Tota aquesta reflexió densa sorgeix de la creença que necessitem més gent que participi en el dia a dia de la societat civil. Més ciutadans i ciutadanes que organitzin activitats, practiquin el lleure, participin en les activitats populars,....i que algunes d'aquestes dediquin una estona més a fer política municipal. La política municipal ha de ser un punt més de la vida d'una persona. Hem de transformar la política i evitar que es converteixi en un modus vivendi de qualsevol persona ja que llavors perd tot el seu sentit. Hem d'anar de baix cap a dalt i evitar pervertir allò que podria ser bonic.

Sóc un romàntic de la política renegat,...hehehehe


Ei i pel record. Avui, i ja que les eleccions són tan properes i em trobo a bcn,....vull fer memòria de tots els instants que he viscut al costat d'un kebab d'aquells per llepar-se'n els dits. En trobades romàntiques amb la noia dels sabons especials, amb els companys fent xafarderies masculines, amb la clase, amb el conjunt d'amics i amigues d'aquests últims anys, amb la meu mare, amb cinc cerveses a l'estòmac,...vaja,...moltes estones gracioses i boniques al costat d'un dels millors plats, el kebab!

la rutina del dia a dia

Enmig d'una setmana de les més normals: cinc dies de classes, pràctiques, reunions, birretes, amunt, avall, imprevistos, gestions, males estones, bloquejos mentals, unes quantes reflexions i trobades amb antics companys he arribat a port.


I és que si et pares a pensar, un s'aixeca, surt al carrer i veu estrés, males cares, agobiuts,...i en lloc de parar la màquina, la gent et respon que l'agost és aquí a la cantonada i que mil euros són mil euros. Ja n'hi ha prou. I no ho dic per la Plataforma espanyolista, sinó que la conclusió on hauríem d'anar a parar és : calma, serenitat, reflexió i aprofundiment en allò que ens agrada. Sóc conscient que moltes de les coses que fem són obligacions, però la recepta és: fer el màxim d'agradable allò que ens toca fer per nassos i aprofundir en totes aquelles coses que realment gaudim.

Doncs això, que em venia de gust escriure alguna coseta i com que no em venia de gust escriure sobre res d'actulitat, cultura, esports,....he pensat en explicar que trobava molt necessari que la gent fés allò que li vingués de gust. I ja us dic que amb aquesta filosofia un ha pres decisions importants en la seva vida, ha decidit amb què, com, on, quan i sobretot amb qui tenia ganes de passar l'estona i ha fet un pas endavant amb tot plegat. No vull anar de descobridor de la sopa d'all, simplement parlo sol amb veu alta.

Ah, per cert i abans d'cabar, una abraçda per tots aquells que llegiu aquest post tan feixuc, a tots i totes els que comprtiu moments amb mi i els que teniu ganes de canviar el que ens envolta al meu costat. Per suposat, una abraçada també a qui li agrada rentar-se la cara amb sabons especials.

I pel que fa al record setmanal, avui el dedico a un mestre dels mestres que ha aterrat a terres catalanes després de molt de temps meditant i voleiant per les europes. Gràcies per totes les estones que has dedicat tots els altres. Vgi bé a Montserrat, al Tibet o a Finisterre, saps que et tenim entre nosltres, eh que si?

PD: Sóc un hippie renegat, ho reconec,...hahhahhahaha

El dilluns llums, el dimarts naps, dimecres nespres,..

La paraula mercat defineix a la perfecció la nostra vida. Com us podeu imaginar, no em refereixo als espais romàntics existents en molts pobles on la gent compra tot tipus de productes mentre xerra pels descosits amb qui es topa de front. Parlo de la base de tots els moviments a l’engròs que trobem al nostre voltant. Un s’aixeca un dijous i descobreix que València, a canvi de no sé quants milions d’euros, es convertirà en un circuit on uns conductors incívics faran de les seves finançats per unes empreses d’allò més eficients. Agafa el metro i arriba a una manifestació en contra del Procés de Bolonya. Un projecte a nivell europeu que, segons informen els manifestants, serveix per convertir l’educació en un bé més per comercialitzar i obtenir beneficis. Acaba la protesta, es fa fosc i comença el mercat dels vots. Aviam qui dóna més i demana menys. Divendres, circulo per Girona i, un any més, ha arribat “Temps de Flors”. La ciutat aparador, experta en oferir ben poca cosa al jovent i a la ciutadania la gran part de l’any, mostra la seva imatge de gala per atreure diners i establir nous rècords de despesa i visitants. Enmig d’aquesta ciutat sotmesa al negoci de la imatge, d’altra banda una imatge d’allò més bonica perquè negar-ho, emigro a peu de Canigó on descobreixo un nou mercat, la identitat catalana. Prou!!! I és que, a una persona que “anar a plaça” sempre l’ha encisat, es pregunta si això del mercat de l’educació, de l’espai públic, de la política,... no és res més que un clar exemple de com el capitalisme devora espais que, fins ara, havien resistit la seva fam.

Ep,...aquesta és una opinió un pèl extrema, ho reconec. Però l’he feta amb la idea d’intentar conscienciar de com a poc a poc es mercantilitza tot allò del nostre entorn. També estan intenta-ho amb l’amor i cal protegir-nos no creieu? Ei, que si parlem de proteccions i aquestes martingales, toca recordar aquells moments que al pati de l’escola jugues a futbol contra els de vuitè i estan a punt de xutar una falta. Agafes la mà esquerra amb la mà de dreta i et protegeixes els catiplins. Llàstima que la pilota et va directa a la cara i quedes tombat a terra. Tu, davant del que penses que és una atenta mirada de les mosses de la teva classe i imitant comportaments inútils i penosos de les pelis de Hollywood fas veure que no ha passat res. Una vegada més perds la possibilitat de plorar i d’expressar els teus sentiments. Tot una llàstima. Però ja se sap que el més important és participar.

La raó de la força

Amb l’arribada d’Iniciativa a la Conselleria d’Interior semblava que el somni dels nostres pares es feia realitat. A partir de 2007 tindríem una policia catalana, engegada per l’ogre Pujol i d’esquerres gràcies a l’amic Saura. Aquelless instantànies hippies d’un policia ajudant la gent del carrer, mediant, tolerant, parlant en català haurien de ser simple realitat si seguíssim totes les lògiques possibles. Doncs us explicaré què en diu d’això la meva experiència personal.


Circulo pel carrer Ferran, em dirigeixo amb alegria i convenciment cap a una concentració a Plaça Sant Jaume. Les “lleteres”, furgonetes plenes d’agents antiavalots s’acumulen a l’horitzó i dos agents m’agafen i em porten a una de les dues voreres. Allà, el més calvet em deixa anar que li ensenyi la motxilla amb la llengua de l’Imperi. Compleixo la seva ordre, que no demanda, però li pregunto, utilitzant tota mena de perdona, siusplaus, li faria res,....si podria parlar-me en català. Ell, sense cap tipus de mirament em respon: tu eres un niñato que no tiene dos dedos de frente. Yo tengo estudios superiores y nivel D de catalán. Tu no tienes nada. Yo hablo lo que a mí me sale de los cojones, lo entiendes?. Davant d’això, i del fet que sóc coneixedor que ells tenen la raó de la força i nosaltres la força de la raó, deixo que em capgiri per totes bandes la motxilla. Enmig de paperassa variada, l’agent que en cap moment d’identifica troba unes enganxines independentistes i reacciona dient: vaya pallasada. Tu eres un pallaso. Finalment, i com que suposo que la meva motxilla no és suficientment perillosa em deixen avançar fins a la plaça Sant Jaume on trobo altres companys i companyes que han patit situacions similars.

On és la Guàrdia Civil? On és la patxanga i el bon rotllo? On són els agents de la pel·lícula “Airbag”? Arriba un punt que un ja no sap si pensar que el remei és pitjor que la malatia, no creieu?

Prou!!! I com que avui he explicat un record recent, canvio l’ordre dels meus posts i ara destaco tres notícies per reflexionar del dia:

- L’Audiència Espanyola reobre el cas Egunkaria
- 38 hematomes a la Comissaria de les Corts
- El cap de l’Armada Veneçolana oficialitza el lema: Pàtria, Socialisme o Mort

Apa bon cap de setmana i sigueu bons minyons que si no vindrà la policia moderna i catalana dels Mossos!!!

Un nou pas

Bona nit personal! Només un petit apunt. I és que avui s'ha constituït el govern de coalició entre els unionistes radicals i els republicans del Sinn Féin a Irlanda del Nord que ha de servir per resoldre el conflicte polític i armat que fa desenes d'anys que pateix la població nordirlandesa. És un pas de gegant cap a l'entesa, cap a la democràcia i cap als drets humans com el d'autodeterminació. I tot plegat gràcies a la voluntat política de tots els actors de la pel·lícula i, especialment, dels catòl·lics i tot sovint, el govern de Tony Blair. Aviam si aquesta bona nova serveix perquè el govern espanyol i el principal partit a l'oposició aprenguin algunes lliçons i entenguin que per resoldre conflictes com el del País Basc fan falta una sèrie de coses:

- Reconèixer que hi ha un conflicte

- Tenir voluntat per resoldre'l

- Saber cedir i respectar el dret dels pobles a decidir

No creieu? Potser els últims posts que he escrit s'assemblen una pèl. Prometo esmerar-m'hi més i parlar d'altres temàtiques properament, però, avui, no podia passar per alt aquesta notícia. I ja que avui pareix que tot plegat va d'enteses i d'acords, m'agradaria recordar tots aquells instants durant assemblees de cau, sepc, d'estudiants, de joves, de família,.... quan semblava que ja no hi havia res a fer, ha aparegut aquella voluntat, aquella força interior i aquell amor que ens fa persones i hem arribat a un consens que ens ha permès eixir tots i totes amb un somriure de galta a galta. Perquè la millor discussió és aquella que aprenem arguments, ens enfrontem i acabem sota una mateixa opció. Brindo per a totes aquelles que heu patit aquests magnífics moments!

Ep, abans d'acabar i en imitació del company andorrà, dirk negrín nowitzki, us recomano dues grans pel·lícules: En el nom del Pare i En el nom del Fill. Feu sessió contínua i us ho passareu d'allò més bé!

El centre de València, col·lapsat sota el lema 'Ja n'hi ha prou!

La nova cau en l'oblit. En un diumenge marcat per la perillosa victòria de l'ultraconservador, amagat en definicions com neoconservador, Sarkozy, la notícia que ahir desenes de milers de persones vam recórrer el centre de la capital de l'Horta per commemorar els 300 anys de la derrota en la batalla d'Almansa ha passat desaparcebuda. Mitjans privats i públics no es volen fer ressó de la manifestació pública més gran que es fa anualment en defensa de l'existència i la realitat dels Països Catalans.

I és que mentre Ciudadanos reunia 100 persones a la Plaça Universitat de Barcelona apareixent avui a tot arreu, els catalanistes inundaven, a manca d'aigua del Túria, València. Els populars i blaveros ja han avisat que tothom era de Catalunya, però el cert és que com comença a ser costum, menteixen. La gran majoria de gent que va assistir a la manifestació era del País Valencià.

Xàtiva, Burriola, Pego, Alcoi, Vila-real,...són pobles on també hi ha molta gent amb el mateix sentiment que nosaltres. I cal recordar, que té mèrit. Com qualsevol persona pot comprovar amb només unes hores a la zona, defensar els Països Catalans al País Valencià és d'allò més difícil.

La més gran manifestació catalana en tot l'any i els diaris han callat. TV3 en diu cinc cèntims. Els partits polítics centrats únicament en la campanya electoral i un llarg etcètera que demostren que el nostre país no és gaire normal. En tot cas, i just després de fer més de 4 hores de tornada en cotxe, només em queda recomenar-vos l'assistència a una jornada de celebració del 25 d'abril a València. És, simplement, una passada. No us quedareu indiferents, com si que fan els mitjans. Us ho prometo. No només per la manifestació, el concert, l'ambient, sinó per veure com es pot destruir el territori més ràpid que a Catalunya, fet quasi impossible però real. Sé que si hagués de portar un souvenir a casa, no dubtaria en un clauer en forma de grua de la construcció.

A toc de muixaranga, bona nit!!!

I recordeu allò de: "El mal d'Almansa a tot el món alcança"

no MATaràs el futur del poble

El títol de l'article és el lema d'una de les pancartes que et pots trobar passejant per les comarques gironines. Més concretament al petit municipi de Llampaies. I és que la línia de molta alta tensió ha estat un dels esdeveniments que ha mobilitzat a més personal en els últims anys a les comarques del nord del país (a un costat i a l'altre del Pirineu). De fet, les múltiples mobilitzacions que s'han dut a terme han reunit milers de persones i algun cop s'han acostat a les xifres de la moda, pel que sembla passatgera, del No a la Guerra. La Mat, però, sembla que tira endavant. L’oposició de més d’una cinquantena de municipis, els estudis d’enginyers, biòlegs, ambientòlegs, els milers de persones al carrer....sembla que no són suficients per aturar aquesta obra faraònica. Per fi tindrem una cadena de piràmides a les comarques gironines.

Avui s’ha presentat un recurs al Tribunal Suprem perquè es posposi, de moment, l’inici de les obres de la MAT. Tot i que encara no se’n sap el resultat, m’ensumo que, una vegada més, hem perdut. Hem perdut els gironins i les gironines que ens hem manifestat, els que no ho han fet, els “xaves” que cada dissabte ens fan una visita i ens omplen les carreteres, la fauna de les Gavarres, de les Guilleries i de les Alberes, les gambes de Bèlgica i Holanda que viatgen amb roulotte,...En definitiva ens han vençut una batalla més. El creixement desproporcionat, el capitalisme desenfrenat, la construcció sense límits, les perspectives a curt termini,...han guanyat una altra vegada i per enèsim cop hem abaixat els braços.

Riiiiiiinnnnggggg! Despertem amics i amigues. Agafem-nos de les mans, esprimim els cervells i fem alguna cosa. Caminem, lluitem, fem l’amor, construïm no materialment, reunim-nos, mirem, observem, avancem, aturem, reflexionem, pensem,....fem-ho plegats i no ens MATem entre nosaltres. Si cal, ressuscitem a Ramsès III i construïm piràmides de veritat, però, i com deia el mestre Lluís:

No em MATeu que tinc dos fills i una esposa.....

Avui el record per les tardes de casal d’estiu a Viladamat. Agafo la bici. Me’n vaig al casal. Riem. Pintem. Ens banyem i fem el tanoca. S’acaba. Anem amb bici a casa i agafem el pa amb tomata i xocolata. Tornem a emprendre la bici. Fem dues-centres trenta-cinc voltes al poble i seiem a la plaça on les iaies ens saluden i ens comenten allò de “que gran t’has fet”. Arriba el capvespre, fem un partidet de futbol i veiem l’equip del poble com entrena. Sóc al costat de casa. Suat, arribo i m’estiro a les tombones sota el pi on l'avi m'explica la història, mentre espero amb ganes boges poder sopar coca de pa de Viladamat amb embotits casolans. Quines tardes. Santa Innocència.