La paraula mercat defineix a la perfecció la nostra vida. Com us podeu imaginar, no em refereixo als espais romàntics existents en molts pobles on la gent compra tot tipus de productes mentre xerra pels descosits amb qui es topa de front. Parlo de la base de tots els moviments a l’engròs que trobem al nostre voltant. Un s’aixeca un dijous i descobreix que València, a canvi de no sé quants milions d’euros, es convertirà en un circuit on uns conductors incívics faran de les seves finançats per unes empreses d’allò més eficients. Agafa el metro i arriba a una manifestació en contra del Procés de Bolonya. Un projecte a nivell europeu que, segons informen els manifestants, serveix per convertir l’educació en un bé més per comercialitzar i obtenir beneficis. Acaba la protesta, es fa fosc i comença el mercat dels vots. Aviam qui dóna més i demana menys. Divendres, circulo per Girona i, un any més, ha arribat “Temps de Flors”. La ciutat aparador, experta en oferir ben poca cosa al jovent i a la ciutadania la gran part de l’any, mostra la seva imatge de gala per atreure diners i establir nous rècords de despesa i visitants. Enmig d’aquesta ciutat sotmesa al negoci de la imatge, d’altra banda una imatge d’allò més bonica perquè negar-ho, emigro a peu de Canigó on descobreixo un nou mercat, la identitat catalana. Prou!!! I és que, a una persona que “anar a plaça” sempre l’ha encisat, es pregunta si això del mercat de l’educació, de l’espai públic, de la política,... no és res més que un clar exemple de com el capitalisme devora espais que, fins ara, havien resistit la seva fam.
Ep,...aquesta és una opinió un pèl extrema, ho reconec. Però l’he feta amb la idea d’intentar conscienciar de com a poc a poc es mercantilitza tot allò del nostre entorn. També estan intenta-ho amb l’amor i cal protegir-nos no creieu? Ei, que si parlem de proteccions i aquestes martingales, toca recordar aquells moments que al pati de l’escola jugues a futbol contra els de vuitè i estan a punt de xutar una falta. Agafes la mà esquerra amb la mà de dreta i et protegeixes els catiplins. Llàstima que la pilota et va directa a la cara i quedes tombat a terra. Tu, davant del que penses que és una atenta mirada de les mosses de la teva classe i imitant comportaments inútils i penosos de les pelis de Hollywood fas veure que no ha passat res. Una vegada més perds la possibilitat de plorar i d’expressar els teus sentiments. Tot una llàstima. Però ja se sap que el més important és participar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada