dilluns, 3 de desembre del 2007

els orígens varien, els problemes persisteixen

Ep!! Perdoneu colla d'individus i indívidues,...com ja sabeu porto unes setmanes molt atrafegades i no he tingut temps d'actualitzar el meu estimat i estimat bloc atzarós. Esperem, que d'ara endavant, l'atzar em sigui favorable!!!! Salut.

Avui, en dies com aquests, cal recordar els silenciats, els que no ocupen portades, els que són víctimes del silenci del poder. Als companys del 18/98 que per lluitar per una causa justa des de la societat civil han anat a parar a les garjoles de l'estat, als que creuen l'estret i es juguen la vida per superar les desigualtats del capitalisme i es troben amb un rebuig vergonyós quan arriben aquí, a les companyes dels barris de Caracas que s'hauran d'esperar per tenir un nou model constitucionals, als companys antimonàrquics que continuen a l'espera que l'Audiència Nacional Espnayola digui alguna cosa, a les companyes de Gènova que poden ser condemnades a una condema al doble de dura que la del policia que va afusellar a Carlo Giuliani, i per suposat, a en Carlos, a en Roger i a tots els que defensen una societat més justa i més lliure!

En qualsevol debat sobre política catalana és quasi impossible evitar parlar de l’anomenat “Cinturó Roig” barceloní i la classe treballadora immigrada des de l’Estat Espanyol que va ser el pal de paller de la recuperació econòmica dels anys 60 i 70 del segle XX. De fet, és innegable que tots aquells que durant el segle XX van arribar a Catalunya van fer un enorme esforç per aixecar el país tot i les condicions de vida en les quals molts van haver de viure. Ara, quan molts d’aquests protagonistes, o si més no els seus fills i filles, han aconseguit pujar algun esglaó en l’escala social, un té la sensació que la història es repeteix.

Sí, com us podeu imaginar, em refereixo als nous immigrants, als nous ciutadans de Catalunya, aquells nascuts en la globalització, però igual que fa cent anys feien els espanyols, fugen de la misèria en la cerca d’un paradís que té molt de terrenal i poc de celestial. Els treballadors més precarietzats, els que dia a dia viuen situacions de discriminació, com aquell “xarnego” de fa uns anys, els que tenen com a rutina la vida en els “pisos patera”, uns habitatges que recorden massa aquell barraquisme protagonista de la Barcelona de l’època franquista. Fa aproximadament 30 anys el periodista Huertas Claveria, conjuntament amb Jaume Fabre i Josep Martí, ens descrivia les barraques de Montjuïc de la següent manera: “Carrers que no són carrers, la dona malalta que no pot sortir de casa seva, les incongruències de la segona generació que ja són catalans, uns salaris insuficients, una barraca en qualsevol racó” i, ens afegia “ningú sap exactament quantes barraques hi ha a Montjuïc. S’hi barregen tota mena de xifres, tant per les autoritats que les acostumen a rebaixar com pels periodistes” . Tot plegat força semblant al món dels immigrats actuals. Ningú sap quants són, però si que som coneixedors de les situacions amb les quals viuen molts d’ells: aglomeracions, manca d’higiene, manca de recursos, al llindar de la misèria,... i és que com Huertas ens deia, això no els fa enrere: “han arribat cosins de fora o parents més llunyans, o simplement veïns del poble, i s’han quedat a casa, amb aquesta solidaritat que a vegades només es troba entre els qui menys coses tenen per a compartir”.

És així com últimament he pensat en el protagonisme públic que se’ls dóna als nouvinguts en comparació al que es va donar i encara es dóna, per mi de forma totalment legítima, als immigrants espanyols del segle XX. Com haureu deduït no hi ha punt de comparació. Fa uns anys, amb els periodistes joves acabats de sortir del forn, com aquell qui diu, i en ple declivi del sistema autoritari franquista, els temes socials i l’habitatge de la classe més desafavorida com un exemple eren temes que apareixien als diaris en forma de denúncia. A l’actualiat se’n fan simples descripcions, quan se’n fan, i sempre molt lligades a la morbositat i a la coneguda “premsa groga”. Les reclamacions dels immigrats actuals de participació ciutadana, de pisos amb les mínimes condicions són ignorades per tothom, inclosos els ajuntaments de l’àrea del Llobregat que fa trenta anys van regalar habitatges a molts dels que vivien en barraques a Barcelona i els seus voltants. I mentrestant, els propis periodistes, les noves fornades, però també aquells que tant parlen de la seva època de periodista “rebel” han abandonat les problemàtiques dels nous subjectes. Així els tòpics i la desinformació al respecte s’apodera dels nostres carrers, perquè cal recordar que de periodistes en sentit contrari si que n’hi ha, i van deixant petja en la nostra societat, alguna cosa semblant allò que Huertas, Fabre i Martí explicaven sobre els habitants de Montjuïc: “A base de sentir-ho repetir, són molts els qui han cregut fermament que l’habitant de Montjuïc és un dròpol, que o viu sense treballar o li agrada poc, que està molt pròxim a la delinqüència, que, a més, com que la majoria són andalusos han de respondre al clixé de rondatavernes,...” .

I és que tot plegat fa que em pregunti com pot ser que realitats que presenten tantes semblances es puguin tractar de formes tan diferents? Com pot ser que aquells que als anys 70 es vanagloriaven de la defensa de persones que vivien en condicions de màxima precarietat, vegin els nouvinguts com a simples subjectes de treball? Com pot ser que parlem tant de la importància social de la immigració espanyola i evitem parlar d’aquests temes si ens referim als treballadors i treballadores hondurenys, magrebins o subsaharians? Si seguim així, no hi ha dubte que aquells que tan lluitaven contra la societat de classes als anys 70, seran els que mantindran una divisió de classes encara més dura que l’anterior ja que estarà barrejada amb asepctes culturals i ètnics. I llavors, tot seran crits al cel, o potser ni això.

dimarts, 6 de novembre del 2007

Investigar i publicitat: dos pols oposats

A vegades, les essències més importants dels documentals i dels documents didàctics s'han de buscar en l'entrelínies i potser no tant en les grans afirmacions que fan els protagonistes. Aquesta premissa m'ha tornat a venir al cap després de veure i analitzar la setmana passada la peça “Investigar es sufrir” dirigida per la professora de periodisme de la Universitat Pompeu Fabra, Montse Quesada. En aquest curt, però interessant document sobre la idiosincràsia del periodisme d'investigació, apareixen diferents declaracions, de la mateixa directora i d'altres tres coneguts periodistes catalans d'aquest àmbit, alguns dels quals havien patit actes severs contra la seva persona per haver practicat aquesta modalitat de periodisme.

En les seves intervencions, els protagonistes expressen la seva opinió i ja en l'inici de la peça es defineix un dels dos principals problemes que, des del meu punt de vista, afecten i impedeixen una bona pràctica de la investigació periodística a l'Estat Espanyol: la rapidesa del món en el qual vivim i pel qual treballem. En la meva opinió, una de les claus de volta és que la immediatesa a la qual volen arribar la premsa, la televisió o la ràdio impossibiliten que es dediquin recursos abundants i reals a la investigació periodística. Sobre aquest tema, precisament l'altre dia, el professor Jaume Guillament explicava en una sessió d'història del periodisme que en el cas “dels Papers del Pentàgon” (1971), el The New York Times havia posat durant mesos fins a 12 periodistes per tal que estudiessin i tiressin la investigació endavant. Aquest és, doncs, un exemple que es contraposa a la idea de velocitat i imminència que, per cert, amb l'explosió de la informació a la xarxa, perd sentit en mitjans com la premsa.

D'altra banda, una altra idea comentada al vídeo que per mi cal remarcar, és la de la influència de la publicitat i, el poder determinant que té aquesta en els mitjans de comunicació actuals. Com pretenem que es faci un periodisme d'investigació complert i potent si els mitjans de comunicació que l'han de potenciar es troben condemnats i dependents de les mitjanes i grans corporacions pel que fa a la seva supervivència a nivell econòmic? No trobeu inviable que el periodisme d'investigació tregui fruits de qualitat si aquells que acostumen a ser els investigats són els que han de finançar els sous dels investigadors?? Quina enorme paradoxa.

I és que més enllà de les qüestions tècniques com ara el fet de mimar la font, mantenir ad perpetum un off the record, o buscar les formes més professionals a l'hora d'investigar, el que per mi explica el pobre periodisme d'investigació que tenim a casa nostra és el context actual i el moment històric en el qual ens trobem. Un món on, com ja deia Naomi Klein, la publicitat és el motor de l'economia no pot donar gaire esperances a modalitats com ara el periodisme d'investigació que representa, des del meu punt de vista, els valors antagònics. Tant és així que qui dicta si es fa un postgrau de periodisme d'investigació o no, en el cas de la Universitat Pompeu Fabra, és un ens com l'IDEC on la majoria de cursos estan finançats des del sector privat i, especialment el sector financer. Ja hi tornem a ser. Pobre periodisme d'investigació: en quin món t'ha tocat viure.

dimarts, 16 d’octubre del 2007

viatge a l'hades

Parafresant la molt comentada terra d'Ulisses, aquest principi de setmana m'han obligat a fer un viatge a l'hades, l'Audiència Nacional, hereva del Tribunal d'Orden Público franquista, de Madrid. Els primeres moments que em vaig plantejar el viatge eren amb la meva parella i ho veiem com la possibilitat de complir allò que havíem dit que faríem aquest estiu: un viatge per les espanyes amb una furgoneta,....però com bé us podeu imaginar,...res més lluny de la crua realitat. 10 hores de viatge de nit, fosc, amb avaries de furgonetes incloses ens van translladar fins al peatge (no us equivoqueu també existia la possibilitat d'anar per autovia de dos carrils gratuïta) on el sargento Casillas i els seus companys ens van sorprendre amb les seves peculiars habilitats. Ens escorten, com ja és habitual, fins a l'Audiència i allà patapam: ens tocar esperar-nos pel simple fet de voler declarar en català,....i de sobte ja sóc amb en Marlaska: cinc minuts i feina feta no fa estorb. Sortir. 10 hores més de viatge i el resultat: avui estic malalt i a sobre,....toca l'espera de saber si hi hauré de tonrar,....

per cert,....tot això per cremar una fotografia,....siomplement un estat de dret, del dret al revés.

dijous, 11 d’octubre del 2007

atemptats

Més enllà de la tradicional discussió sobre Euska Herria, ETA, la policia, el govern espanyol,...aquests dies han servit per constatar un fet que, des del meu punt de vista, mostra una vegada més la situació terriblement preocupant que estem vivint d'ofensiva mediàtica en tots els sentits. I és que el mateix dia que explotava un artefacte a Bilbao, el Bloc Nacionalista Valencià feia una roda de premsa exposant que la nit abans una bomba havia explotat a la seva seu nacional de la ciutat de València. Per suposat no es tractava d'ETA, ni tampoc de radicals catalans amb encenedors sinó que era un ataca més de l'espanyolisme d'extrema dreta. De fet, era el cinquantè, si el 50È, atac d'aquest estil que han rebut els catalanistes que viuen al País Valencià en els últims 365 dies i com va dir Déu: el silenci es va apoderar de tot plegat.


Els mitjans parlaven només de Bilbao, dels independentistes, d'en Laporta,...i ningú, a part d'una paupèrrima notícia a El Punt esmentava l'atemptat a la seu del Bloc. Quin escàndol. Quin cas hem de fer a uns polítics i a uns mitjans que només afronten la realitat que els convé? Per què El País no treu aquest conjunt d'atacs en portada???,.....per cert la cirereta del pastís la posava el PP valencià en dir que no condemava l'atemptat ja que no tenia constància del que havia passat,....., Garzón on ets???? a la panxa de l'Audiència que no hi neva ni plou......


Tot plegat un escàndol ja que demostra la perversió del sistema, dels seus arguments i la capcitat mediàtica i de poder per fer-nos sentir culpables en temes com la llengua, la cremada d'imatges,....quan ells són simplement ELS REIS del mambu!!!!
I mentrestant ells van fent i van creant discurs sense que ningú faça ni diga res,...n'hi ha per pujar-hi de peus




dimarts, 9 d’octubre del 2007

abatut

Cansat, empipat, empastifat, destrossat, enfonsat, complicat, entristit, malaestrugançat,....aquests dies un quan obre els ulls, sent la ràdio, percep l'ambient o nota el ritme que es porta des d'altres espais de la península, només li queda pensar: en quin lloc he anat a parar,....com pot ser que les coses, que la política espanyola, que els polítics d'arreu estiguin arribant a aquests punts,.... de perversió, demagògia, fantasmagòrics,....ja n'hi ha prou. Espero que arribi aquell despertador que faci que em desperti amb tot un reguitzell de noves sensacions de la felicitat. Rinnnnnnnnnnggggggggg ha arribat l'hora d'aixecar-nos del llit i rentar-nos les dents......despertem

dilluns, 1 d’octubre del 2007

del no res


Aquests últims dies s’està repetint una situació molt peculiar i pròpia del món dels mitjans de comunicació de masses actuals que consisteix en rescatar de l’oblit col·lectius, estats, agrupacions, etc. sense que en cap moment acabin d’explicar de forma exhaustiva els motius que els duen a fer aquest tipus d’actes. Ara, per exemple, existeix Birmània. Em refereixo que després de 40 anys de dictadura militar i múltiples agressions als drets personals i col·lectius dels habitants d’aquest estat asiàtic sense que aquí haguéssim sentit gaire més que alguna remor, resulta que Birmània s’ha convertit en el principal focus d’atenció internacional i tots els tertulians ja en són especialistes. De fet, això no seria del tot estrany, seguint la lògica de les de poca informació analítica del món que tenen les grans empreses comunicatives, si realment en aquest estat hi estigués havent una gran transformació política i/o social, però el cert és que les manifestacions de monjos budistes porten molts mesos existint i als Països Catalans, ni la visitada del Dalai Lama ens havia portat noves sobre aquestes. Vaja, aquesta premissa em porta a preguntar-me quin són realment els motius que porten a aquesta paradoxa informativa? Serà que simplement sóc un paranoic que veig aliances conspiratives on només hi ha aplicació al peu de la ratlla d’uns criteris professionals? O serà que després de la mort de dos soldats espanyols a Afganistan i el fracàs dels Estats Units a l’Iraq, ara no toca parlar d’aquest tipus de conflictes i s’han de rescatar estats oblidats on els governs occidentals han fet l’agost gràcies a la col·laboració amb els responsables de la dictadura? Per què ara tothom critica aquells genocides a qui s’ha donat suport a canvi de petroli?. Que consti que trobo molt legítimes, raonables i necessàries les demandes dels ciutadans birmans. Simplement cal ser conscients que res no surt del no res perquè si. Que no sigui que els interessos dels responsables de les agències de notícies internacionals hi tinguin alguna cosa a veure. Potser s’han fet budistes. Potser fan el que sempre han fet: negoci

dilluns, 24 de setembre del 2007

una petita victòria i el ganivet de la "nocilla"


Quina setmana més trepidant. Des que el monarca espanyol va ser convidat pels empresaris i
l’equip de govern de la UdG a trepitjar la ciutat de Girona, la sensació que s’ha anat estenent és que, a mesura que passaven les concentracions, “l’excursió” amb autocar a Madrid i, finalment, la cremada popular de fotografies de dissabte, tots plegats havíem assolit una petita victòria. Un triomf que s’expressava, per exemple, en les cares i les consignes de les concentrades a Madrid quan en Met es retrobava amb nosaltres després de declarar en català a l’Audiència Nacional, quan superàvem “per golejada”, amb la seguretat de saber-nos legítims vencedors, les constants provocacions de les forces policials el dissabte 15 a Girona o el divendres 21 a Madrid, o finalment, quan es cremaven conjuntament fotografies dels reis, dissabte al vespre. De fet, no hi ha dubte que el que va començar com a una acció reivindicativa contra el rei espanyol ha servit per demostrar, de forma evident, l’estupidesa i la fragilitat de la majoria dels fonaments i arguments que s’utilitzen per defensar una institució com la monarquia o un Estat com l’espanyol. Per cert, la petita victòria ha estat revestida, com no podia ser d’altra manera, amb episodis tan esperpèntics, però suposo que lògics des del seu punt de vista, com ara requisar els ganivets sense serra per untar ”nocilla” o melmelada que ens vam endur a Madrid o les multes per concentrar-nos allà on la policia ens havia situat per qüestions de seguretat. Lògica pura.

dilluns, 17 de setembre del 2007

assetjament


Després d'aquest cap de setmana de linxament mediàtic i "matança del porc" comunicativa per part de la gran majoria de mitjans espanyols, crec que és necessari ser concret, curt, entenedor, clar, concís, torrecollons, explícit, reivindicatiu, evident, reiteratiu, explicatiu, dur, i totes aquells adjectius que resumeixin el lema aparegut, encara que amagat per la majoria dels mitjans, durant l'època de la Guerra dels Segadors (1640) i que encara avui presenta una legitimat indiscutible.


SI EL REI VOL CORONA, CORONA LI DAREM, QUE VINGUI A BARCELONA......


O LA VERSIÓ DE 2007


SI EL REI VOL CORONA, CORONA LI DAREM, QUE VINGUI A GIRONA QUE LA IMATGE CREMAREM


Em sap greu haver de fer aquest tipus de blocs incendiaris (mai millor dit), però el que ha passat aquests dies demostra per enèssima vegada en quin tipus d'Estat vivim i que potser ens tocaria a tots plegats fer un plantejament i exigir amb la paraula els nostres anhels!

divendres, 14 de setembre del 2007

El Marroc, el país de les desoportunitats


Sí senyor! Les vacances s'esfumen tan ràpid com els retrats del rei a Girona i ja sóc de volta a terres gironines. De retornada amb tren des de Càdis cap a terres catalanes anava reflexionant amb Marroc. Què era aquell estat situat a tan sols vuit quilòmetres de la península i espoliada durant tant de temps per l'Estat Francès i l'Estat Espanyol (recordem Sebta i Melilla)??? Com funcionava? i, especialment quin collons de futur li esperava??? Tot plegat complicat.


I és que només vuit dies al nord del país i unes quantes converses amb ciutadans amb orígen marroquí o amazigh, alguns residents a Barcelona, altres a Tànger, Asilah o Fes et fan entrar una basarda dins al cos que t'omple la ment de pessimisme. Joves, com tants arreu del tercer món, enganxats a la cola, milers de treballadors aturats, consciència ecològica nul·la que sumada a la nostra imposició de la cultura del plàstic provoca una alteració gegantina del paisatge, l'especulació salvatge de les costes mediterrània i atlàntica o la Monarquia dictatorial desconeguda i silenciada per les potències del món no deparen bons auguris.


Ara bé, davant aquest esdevenir, cal destacar, en sentit contrari i de forma molt positiva, el caràcter de la població que recorda a les històries d'infància dels nostres pares i basades en la solidaritat entre veïns i veïnes per tal de fer front a totes les problemàtiques que es troben en el seu dia a dia. A mi, amb el record dels seus somriures, només em queda desitjar a la societat marroquina, que aporifiti aquests lligams i aquestes xarxes socials per tal d'aconseguir transformar el futur que se'ls ha marcat des de les grans instàncies de poder i, sobretot, que treballin per la igualtat (també de gènere), la democràica i el dret a decidir i a fer tot el que desitgin. De fet, que es descolonitzin de nosaltres i de tots aquells que volen aprofitar-se de la seva situació geogràfica!!!!!


Apa,....s'acaben les vacances, tornen les classes, torna l'activitat del bloc!!!


Una abraçada per totes i tots els companys de viatge

dimecres, 29 d’agost del 2007

11 de setembre


Després de la meva estada com a periodista a un lloc tan emblemàtic com és la Universitat Catalana d'Estiu d'on he tret moltes impressions, algunes d'increïblament bones i d'altres menys extraodinàries, em disposo a acabar la meva feina com a becari-precari d'el Punt per eixir uns dies cap al Marroc i el sud d'Andalusia amb el grup d'escoltes que monitoritzo. Aquest fet fa que en una data tan assemnyalada com l'11 de setembre, un servidor es trobarà lluny de la seva terra i per tant, després de molts anys, haurà d'improvitzar alguna mena d'acte commemoratiu enmig de les platges de Càdis o dels mercats de Tànger. És per això que abans de marxar m'agradaria fer una reflexió sobre l'11 de setembre.


Primer de tot i abans de parlar sobre el de 2001, crec necessari que en el procés de memòria històrica,tal com deia l'historiador Joan F. Mira a Prada, cal recuperar tota la història més enllà dels fets que han succeït a tots els espanyols iguals en els últims anys. I és que sembla ser que des de Madrid només es vol parlar de memòria històrica de l'Estat Espanyol però no de la història de quan l'Estat Espanyol no existia com a tal ja que això, és clar, els faria perdre legitimitat per exisitir. Vaja, que m'agradaria escriure un moment 11 de setembre de 1714 i deixar-ho aquí per tal que cadascú i reflexioni.


La llàstima del nostre 11 de setembre és que la data coincideix amb dues dates claus per l'evolució del món actual cap el model capitalista salvatge i la societat control. Així és com el de 1973 serveix per demostrar que Estats Units no pensa permetre que la democràcia i la justícia s'imposin en lloc si no és de la seva manera i menys si no entra clarament dins un bloc dels que ells defineixen a nivell teòric. I el de 2001 és la clau de volta. Si qualsevol persona analitza cap on ha derivat la societat en els últims anys cal que busqui l'inici en l'11 de setembre de 2001. Només cal fer un llistat de transformacions.


- Pèrdua de la defensa dels drets humans per determinats col·lectius des de governs que fins aquell moment els havien defensat

- Recuperació del dret a conquesta i abolició pràctica de les Nacions Unides

- Increment del control per part dels governs de la seva societat a través de múltiples canals

- o i ja és l'última, i segons Le Monde Diplomatique, augment evident de l'ús d'armes farmacològiques per sobre de les destructives directament


Bé, en definitiva, només cal lluitar, posar ganes i ser ferms per tal que algun 11 de setembre, girem la truita.

dilluns, 13 d’agost del 2007

xirimiri



En ple viatge a Euskal Herria m'arriba la notícia que Lluís Maria Xirinachs s'ha tret la vida com una última acció en defensa de la seva terra i com a "contrapunt a la covardia dels nostres líders". Estranya coincidència la de redescobrir dos paisatges i formes d'entendre l'amor cap a la terra alhora, la basca i la d'en Xirinachs, que m'han provocat un cert efecte despertador en la meva consciència nacional enmig d'aquest període de tombones, tempestes de mitja tarda i xafogor impregnadora.


I és que després de visitar la verda terra d'Euskal Herria, un ja surt més convençut de tot plegat. Si més no, a mi aquest viatge m'ha provocat certa fermesa en la meva actitud i en els meus ideals ja que he tingut la sensació que els habitants d'aquell d'indret tenen molt clars els punts claus de la seva situació. Tenen clar el que són i el que volen ser, situació que de moment no tenim aquí i per la qual hem de continuar treballant totes juntes. I per assolir-ho, l'exemple d'en Xirinachs ens ha de servir. Segurament la seva forma de fer ens ha de guiar, si més no al principi, per aconseguir com bé indica el seu nom que, a través d'un constant xirimiri, els ciutadans dels Països Catalans prenguin la paraula, l'exerceixin i apostin per l'autodeterminació des de la base per la nostra nació. De fet, Xirinachs va continuar fins a la mateixa mort la lluita que va iniciar en l'única etapa per la qual ha rebut felicitacions dels polítics "covards", l'antifranquisme!! Sembla que tots els professionals de la política volen deixar de banda que ha estat un ferm defensor de la democràcia als Països Catalans fins a les últimes conseqüències i això se li ha d'agrair. Especialment les seves ganes de viure en una terra lliure. Com a petit homenatge des d'aquest post m'agradaria deixar algunes de les frases que va dir últimament, la seva nota póstuma i el poema que li van recitar ahir mateix al Fossar de les Moreres. In memoriam!!!


La nota


En ple ús de les meves facultats marxo perquè vull acabar els meus dies en la soledat i el silenci.Si em voleu fer feliç no em busqueu. Si algú em troba li prego que, estigui jo com estigui, no vulgui ell pertorbar la meva soledat i el meu silenci.Gràcies!

ACTE DE SOBIRANIA

He viscut esclau setanta-cinc anysen uns Països Catalansocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitudtots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,és una vergonya de la humanitat i de l’univers.Però una nació mai no serà lliuresi els seus fills no volen arriscarllur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-meaquest final absolut victoriósde la meva contesa,per contrapuntar la covardiadels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nacióesdevé sobirana absoluta en mi.Ells han perdut un esclau.ella és una mica més lliure,perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Frases a reflexionar


- ...És la força del poble sencer, que cabalment això vol dir democràcia... Que la força estigui en el poble. Quan s'apropi aquell dia en què l'Assemblea dels Països Catalans estigui a punt per exigir la independència, els polítics més febles s'afanyaran a declarar la nostra independència des dels Parlaments per tal que no ho faci el poble.

- És molt diferent un exèrcit ofensiu que un exèrcit defensiu...Gandhi deia que el no violent no pot tractar amb neutralitat les parts d'un conflicte violent: l'agressor és l'enemic, l'agredit és l'amic, tot i que sigui violent!!!!


El poema

Presència de Xirinacs


"Quan em senti morir aniré a la muntanya de Sant Amanç, i allà em deixaré morir. Així ho feien a l'Índia: els vells, quan se senten morir, se'n van de casa, s'enfilen a una muntanya i allà es deixen morir. Lluís, deixaves anar les paraules amb lentitud, somrient plàcidament, com vivint-ho. Commoció i silenci. La teva mirada penetrant i aclarida. Vares copsar que eres comprès. .... Avui hem sentit la notícia per la ràdio: t'han trobat mort. A la muntanya. Com tu volies. Un dia hi anirem a posar una pedra trobada i hi gravarem el teu nom, per perpetuar la teva vida en el lloc de la teva mort: la Natura. Si et volem recordar hem de lluitar per la Independència. Lluitem! Lluitarem!


T.C





dilluns, 6 d’agost del 2007

dinar de tàper


Reflexionant sobre tot el que està passant aquests dies de màxima esplendor vacacional en les nostres infraestructures, se m'ha acudit que tinc molta sort d'haver tastat el món escolta. Si, si, els que porten aquell mocador lligat al coll i hom creu que és una secta. I és que si t'atreveixes a agafar el tren, o ets més agosarat i apostes per no utilitzar les carreteres comarcals de paisatges idíl·lics ja que penses: tant per tant sabates grosses i passes per l'autopista, doncs mai saps què et pot passar. Així que l'experiència d'un raid, una excursió pirineica o qualsevol situació de supervivència poden ser positives. I això significa: cantimplora amb aigua (opció ratafia pels qui ho preferixin), una guitarra i un cançoner (ràdiocassette pels més urbanites o pels mancats de ritme com jo), un tàper ple d'amanida de pasta i de carn arrebossada (opció suc d'alvocat pels supervegetes) i una màrfega per poder apalancar-te en qualsevol espai.

Vaja, com veieu, es confirma aquella tesi que els catalans ens agrada el rotllo kumba. Cada dissabte i diumenge, i fins i tot dilluns i divendres, quan no dimecres, dimarts i dijous d'agost, ens parem en qualsevol punt de la xarxa i apa a passar la tarda. La resta de l'Estat ens enveja, no ho dubteu. De fet, tinc la sensació que tot aquest merder, en el fons, és una política social d'Iniciativa perquè disfrutem de la natura. I ens venen la moto que les infraestructures fallen perquè tingui més pedigri quan tornes de vacances explicar-ho als teus companys de feina!!!!Reflexioneu-hi!!!


Ara me'n vaig a Euskal Herria i he decidit que m'enduré el pack "escolta en carretera", però una certa intuició em fa pensar que un cop passat Lleida, el pack valdrà més que el llenci. Potser el més efectiu seria que m'endugués una estelada i anés convencent tothom que el govern espanyol ens deixi d'una vegada una mica de llibertat, el dret a decidir i per tant, el dret a escollir a quina carretera volem treure el tàper amb la carn arrebossada, no creieu???

dimarts, 31 de juliol del 2007

Centralisme comunicatiu

Aquest és un email de queixa. Ho reconec. La meva família potser m'ha criat massa en aquest paradigma. O potser és que és pura realitat i constatació empírica. Els xaves sempre són protagonistes i els altres que ens bombin. Puc entendre que són molts milions de persones i que cada ciutadà té els mateixos drets, però, igual que amb la llei electoral, és necessari que hi hagi mecanismes de compensació territorial.
Tota aquesta reflexió la faig després que aquesta última setmana de juliol, protagonitzada per les apagades i les cues, un tingui la sensació que tot plegat només es desenvolupa al rovell de l'ou. L'apagada va protagonitzar centenars de comentaris, i fins a cert punt, era normal. Tot i que ja m'agradaria veure què dirien tots els periodistes i opinadors (molt pocs viuen fora del pol d'atracció de la gran ciutat) si l'apagada fos a Puigcerdà, Calella (bé, aquests casos no són bons exemples perquè hi tenen la casa d'hivern i d'estiu) Vic, Olot o Solona. Segur que tot plegat seria menys transcendental,...però bé, fugint d'aquest exemple, només cal anar al tema de les cues. Ahir tornava de la Bisbal amb quilòmetres de retencions i a les notícies de RAC1 connecten amb el Servei Català de Trànsit que respon que no hi ha problemes a la xarxa viària catalana. Perdona??? he trigat una hora i quart a fer entre 25 i 30 quilòmetres i a les notícies fetes des de la Diagonal no existeixo????? Exacte. És així. Passa el mateix si és el bàsquet Girona qui juga un partit. Per TV3 no és gaire importrant. Per a ells és més noticiable que el Barça de bàsquet s'ha enternat. I és que, per no parlar de la contínua explicació dels problemes de Rodalies, deixant de banda el dels regionals cap a Girona i, especialment greu, els que van a Lleida!!!
Suposo que tot plegat són manies de gent forastera de la gran ciutat, però tot plegat explota quan un engega TV3 a les 10 del matí, i es troba que la primera notícia del dia és que hi ha un incendi a Gran Canària!!!!
Bon estiu a comarques!!!!

diumenge, 22 de juliol del 2007

el dimecres




Hi va haver una temporada de la meva vida, aquella que la majoria de nanos tenen grans (pas jo) i es dediquen a fer els primers passos en molts dels vicis que anys més tard has mantingut i potser encara practiques (fumar, agafa alguna borratxera, sacsejar-la, diria escriure poemes, però estaria feent el préssec i vosaltres em diríeu pedant,...) que em vaig aficionar a llegir una revista d'humor que es diu El Jueves i que com tots sabeu surt el dimecres. Eren èpoques de descobriment del món polític i a través de l'humor i la vinyeta doncs m'hi vaig aficionar. Anys més tard, l'abandonaria per motius polítics com el fet que sigui molt espanyolista i no tracti els temes molt a fons, per motius de temps i pel motiu, segurament el fonamental, que ja no em feia gràcia.

Quasi deu anys més tard, aquella revista ha tornat a aparèixer a la meva vida gràcies al magnífic sistema judicial que tenim en aquest estat. L'Estat Espanyol mostra una vegada més el seu tarannà i el que ens toca viure. Quina vergonya que un jutge es dediqui a segrestar una publicació perquè se'n riuen de la casa reial. A mi només em queda formular cinc preguntes que m'agradaria que responguéssiu:


- On són tots aquells que criticaven i s'omplien la boca sobre els musulmans que es manifestaven per les caricatures de Mahoma? Perquè a més, aquí, no conec ningú que s'hagi sentit molestat per la portada, no???

- Després d'Egunkaria i El Jueves, qui toca?

- Quin futur ens espera amb partits com el PSOE, no ho jutja negativament, i CiU, posa més enfàsi en criticar la portada pel "mal gust" que no en criticar la decisió del jutge????

- Quina és la costa més bonica del país???


Bé,.....i per acabar només recordar una frase que m'ha dit avui un amic meu i que m'ha fet molta gràcia:


A Figueres, figues, a Porqueres, porques i a Verges, mentideres!!!


Bona setmana

diumenge, 15 de juliol del 2007

un dissabte d'utopia


Sona el despertador. En Pere Tàpies o la moto xucu pa pa pa fa de les seves. El cap es troba un pèl tèrbol com a conseqüència d'alguna ratafia que encara busca el seu espai en el meu cos apagesat/aburgesat. Ersmorzo tot llegint les inclemències gironines i altres martingales. Goito per la finestra i fa un solet d'aquells que enrogen fins i tot el més fatxa del barri. Despenjo el telèfonut i ens decidim a marxar amb la "ninyut" a fer una volta per alguna cala, estany o, perquè no , i per sentir-nos amb la massa popular, per alguna platja massificada a l'estil pot d'anxoves de l'Escala. Per suposat, després de repassar altre cop el diari, ja m'he cremat. Recorxut, un cop de tornada crema per aquí, crema per allà,....deu ser que a l'estiu val més curar que preveure. I és que les vacances serveixen per trencar tòpics. Bé, tornant al "Timetable", arriba l'hora de la vianda, i a posteriori, la de jaure. Si, si. La de jaure. Però no jaure de qualsevol manera, no. Ans faltaria. Avui toca els Alps francesos o els Pirineus catalano-occitano-bascos. Els ciclistes ens deleiten amb una nova jornada de dopatge extraodinari i solemne que posa fi al Galibier o al Tourmalet. Després de veure rodes, escatimo detalls, així avanço, i toca fer passeig, a voltes reivindicatiu, a voltes consumista, a voltes reflexiu. La qüestió és que toquen a capvespre i després d'un tall de xíndria per concloure un pa amb tomata i botifarres de tota mena,.....toca fruir de la fresca o de la rasca. Arriba l'hora de moure't i conèixer el terrori tot fent cultura popular!!!! òstia puta. Això és esplèndid!!!! Acabes la nit,....i només et queda confirmar que cada nit pot sortir el sol!!!!


bons caps de setmana per tothom,...i si el del 27, no sabeu què fer,...veniu a Viladamat que sereu benvinguts com la Blancaneus, en Pinotxo o l'Ali Babà. Per cert,..."ninyuut" forever!

dissabte, 7 de juliol del 2007

Els trens, un mal més enllà de les competències

La setmana passada la gran majoria de mitjans i opinadors aplaudien la mesura del govern espanyol de traspassar les competències de rodalies de Renfe al govern català. Tanmateix, aquest canvi pot arribar a significar un “sortir del foc per caure a les brases”. I és que, més enllà de qui ostenta la gestió del servei, el que ens hauria de preocupar són les inversions que realment faci el govern central per acompanyar aquesta mesura i per suposat, allò que sembla oblidat en moltes ments, que el servei ferroviari continuï sent públic tot aturant l’escalada d’externalitzacions i subcontractacions a Renfe i a Adif. Si pensem que amb el fet d’aconseguir una competència, demà els trens funcionaran anem ben equivocats.






Ara, el que toca exigir als nostres polítics és que abandonin la idea, expressada pel Conseller del tripartit català Joaquim Nadal més d’una vegada, de privatitzar totalment el servei de rodalies. Els trens són un eix comunicatiu bàsic i que, com és evident, cal potenciar. Per fer-ho, hem de tenir clar que les prioritats no són els trens d’alta velocitat sinó la inversió en aquells serveis més necessaris i propers per al conjunt de ciutadania, com per exemple el de Rodalies o la xarxa de regionals. I això, s’allunya molt de les polítiques actuals de subcontractacions i faltes d’inversions, de la manca de coordinació entre Adif i Renfe, i en general, de l’abandó del servei públic ferroviari a la mà invisible empresarial. Si continuem així, no hi ha marge de millora per molt que el tren es gestioni a partir de l’any que ve des de Barcelona.





Per cert, i com a aspecte curiós, quasi paranormal, que pateixo cada cop que escric al word del meu ordinador. Quan començo a redactar, i amb la típica conya de microsoft de no poder predeterminar el català com a llengua, em corregeix en espanyol, fins que al cap d'una estona, ell solet es posa a corregir en francès. És que sap que estem prop de la Catalunya nord??? És per què el francès i català s'assemblen més que amb el castellà??? Per què si canvia ell solet a francès, no ho pot fer a català????......microsoft i l'enigmàtic camí de les paranoies col·lectives!!!!

diumenge, 1 de juliol del 2007

por

Bum, bam, catacrack, patapum, scraix,....fresses, perills, mocadors, cotxes en flames, relacions estrafolàries,...Al-Qaida,... Eivissa, JFK,...avui t'asseies a la poltrona per informar-te a través dels informatius audiovisuals i et trobaves amb cinc minuts d'explicació del terror en el qual sembla que viu el Regne Unit. La setmana passada era el Líban, fa dues o tres la cimera a Alemanya,.....vaja, que la seguretat s'ha convertit en l'element més important pels polítics i dirigents que, a través dels seus canals d'expressió i comunicació, estan aconseguint transmetre aquesta sensació de forma meravellosa al conjunt de la població. Però, realment què en sabem d'aquest terror?? d'Al Qaida,??? qui eren les persones que anaven en un cotxe en flames??? com és que només portaven flames i no centenars d'explosius??? Bin Laden? Al-Zarqaui?
Massa preguntes per un tema que la policia i els polítics semblen tenir tan clar, si més no en quines polítiques han d'aplicar,....any rera any augmenta el pressupost en defensa, les policies cobren cada vegada més, la venda d'armes augmenten, els conflictes internacionals i estatals, lluny de buscar vies de diàleg per resoldre, incrementen la seva violència,....I és que els països "bons" no som cap exemple de res. Els governs dels principals estats del món també són terroristes en molts indrets lluny de casa seva i si no, pregunteu-ho a Afganistan on, com bé sabeu el terrorisme de l'OTAN ha matat més civils que totes les accions d'Al Qaida des de 2001 a estats fora de l'Afganistan,....però, ja se sap que les desigualtats són a tot arreu i la informació en aquest estat només va en una direcció,...
demà inicio la meva feina com a becari estiuenc d'El PUNT. Desitjeu-me sort,...

divendres, 29 de juny del 2007

breus d'interès!!!

Aquests dies de transpàs entre el final del meu curs a la Pompeu Harvard i la meva entrada al diari comarcal per excel·lència, em trobo en una situació després de cert temps nova per a mi. Tinc temps lliure per fer allò que més em ve de gust. Així agafut la bici i volto, vaig a fer alguns tocs o llegeixo. És així com arribo a divendres dia 29 de juny i em decideixo a destacar dos textos que m'he llegit o estic llegint perquè està aportant moltes cosetes a la meva visió internacional del món.


D'una banda, l'article que apareix a le Monde Diplomatique d'Eric Touissant sobre el "Banco del Sur" que pretenen crear estats com Equador, Bolívia i Veneçuela. I és en l'article l'autor planteja les diferències essencials entre aquest banc i el Banc Mundial. Més enllà, de si hauríem d'acabar amb les formes de fer i els pensaments bàsicament mercantilistes,....només cal veure quins dels dos projectes s'adequa més a la justícia social. Segons Quito, el Banc funcionaria



- En base democràtica (al BM i al FMI, EUA té dret de vet de facto), aquí seria un país, un vot!

- Seria l'encarregat d'aplicar els tractats internacionals sobre Drets Humans, socials i culturals (el BM no ha actuat mai tenint-los en compte)

- Hauria de finançar projectes públics (BM i FMI privilegien el sector privat)

- Els funcionaris podrien ser portats davant de la justícia (els del BM tenen immunitat)

- No hi haurien deutes amb el mercat de capitals i es funcionaria per la Tassa Tobin (BM,...hehehe)



Més enllà, d'aquest apartat més econòmic,...el cert és que aquests dies, de fet ahir, m'han permès descobrir el llibre: "La Gran Guerra per la Civilització" de Robert Fisk. Increïble. 1500 pàgines d'experiències personals com a periodista a tots els conflictes internacionals de l'Orient Mitjà en els últims trenta anys des d'un punt de vista crític amb el poder i amb l'Imperi.
Només cal veure com defineix periodisme: controlar els centres de poder; desafiar l'autoritat - qualsevol autoritat- especialment quan els governs i els polítics ens conviden a la guerra, quan han decidit que uns moriran i que els altres viuran.
Sublim. Sublim. La sensació del mestre d'en sushi s'apodera de mi,.....buffff!!!!! Pels que volgueu ser periodistes, no hi ha dubte que ha de ser un llibre de referència!!!!


Apa,...me'n vaig dos dies a la muntanya!!!!!





dimarts, 26 de juny del 2007

Aquest diumenge un atemptat provocava la mort de sis soldats de l'exèrcit espanyol al líban. Per no ser massa llarg i perquè tinc un dia una mica espès he decidit plantejar quatre preguntes que crec que són necessàries i que poca gent està fent:
- Primer de tot, quina és la causa de la presència de tropes espanyoles al Líban? Doncs, com ja sabreu, la resposta rau en el fet que l'any passat l'Estat d'Israel va decidir unilateralment bombardejar la meitat sud del Líban. El bombardeig va destrossar tota la zona, sense tenir el vistiplau "oficial" de ningú,.....imagineu-vos si ho hagués fet Iran o Corea del Nord,...què hauria passat....
- Sabeu quina és la inversió de l'Estat Espanyol en missions militars com Afganistan, Haiti o el Líban anualment??? Doncs de més de 400 millions d'euros segons l'ONG, Justícia i Pau. Cal recordar que totes les tropes que van ser retirades de l'Iraq han estat posades a l'Afganistan, un país on fins i tot el titella d'EUA a la zona, Karzai, ha denunciat les massacres comeses per les forces internacionals. Cal recordar totes les necessitats de finançament del sector públic en el nostre estat?,....
- L'exèrcit espanyol és espanyol o és de mercenaris?? Em refereixo a si el fet que tres dels morts fossin colombians no respon a la política de xantatge dels governs espanyols als immigrants per tal d'aconseguir els papers???
- L'última és dubtosa, i és que no tinc clar que es pugui parlar d'atemptats terroristes si fa referència a atacs contra els exèrcits i els atacs dels exèrcits contra la població no siguin atemptats terrporistes. I és que el concepte terrorista significa "causant de terror".
Bé,....són alguns dels dubtes i preguntes que volia llançar a l'aire per si algú em podia contestar. Com veieu són un pèl retòriques,...però crec que són interessants!!!

dilluns, 25 de juny del 2007

28 de juny: dia de l'orgull gai!



Aquests dies, abans i després de l’única festa nacional dels Països Catalans, Sant Joan, m’he trobat en un petit turó difícil d’escalar, però que a poc a poc ho estic aconseguint, i a més, estic aprenent força. I és que aquesta setmana m’ha tocat fer un reportatge per La DIRECTA, sobre el moviment GLTB (Gai, Lèsbic, Transsexual i Bisexual) i si dimecres al vespre, quan ho vaig decidir, em movia en un terreny estrany i llunyà per mi, avui dilluns ja estic content perquè em semblut més coneixedor de l’entorn en el qual visc. Per això m’agradaria fer algunes reflexions.












La suposada normalització de la homosexualitat feta pel govern Zapatero, tot i ser una petita victòria, no ha comportat cap avenç en les relacions i en les discriminacions que pateixen aquest col·lectiu. Tot i que l’esfera institucional s’ha mogut, el nivell social manté els mateixos rols que dia a dia fan que els companys del col·lectiu GLTB visquin un present més cru en diferents àmbits de la seva vida




És necessària la implicació de tots i totes en la lluita contra el patriarcat i l’heterosexisme, autèntiques claus de volta per entendre la situació de totes aquestes persones. Si lluitem contra la discriminació de raça, de cultura, de minusvalia,....fa falta que ataquem tot intent de criminalització de sectors diversos que, al mateix temps ens afecten a nosaltres. De fet, tots estem submisos al patriarcat i a l’heterosexisme i en rebem les seves conseqüències,...per tant, hem d’entendre la lluita contra aquestes característiques d’una forma universal.




S’ha d’aturar l’intent d’estigmatitzar el col·lectiu GLBT i dividir-los en bons i dolents. I és que com denunciava Eugeni Martínez al Diagonal, si no ets ric, et cuides el cos més que ningú i no acudeixes a les desfilades megacomercials existents, ja no ets un bon gai. Segons els mitjans i el sector empresarial, només interessen aquells i aquelles que consumeixin i formin part de l’anomenat “mercat rosa” (botigues, bars,...), un nou element del capitalisme per tal de mantenir l’estatus quo sense miraments.





Per tal, animo a tots els heteros com jo que entrem també en les reivindicacions de la lluita GLBT com a forma per intentar aturar el sistema patriarcal que ens oprimeix a totes i aconseguir que cada persona pugui construir el gènere que més li vingui de gust!










Apa, i avui un record molt i molt recent: la inauguració del Csa LA Ferralla (Vall de Sant Daniel) l’última revetlla de Sant Joan. Felicitats a tots els que hi vam posar els nostres esforços i vam aconseguir donar definitivament el tret de sortida a aquest centre social que esperem que duri tot

dimarts, 19 de juny del 2007

el perill de 10 anys de blairisme

Aquest mes de juliol sir Gordon Brown substituirà a Sir Anthony Blair al capdavant del Partit Laborista Britànic. Blair va arribar al poder l'any 1997 després de derrotar els conservadors que ostentaven el poder des de principis dels 80 quan la "dama de ferro" Tatcher havia començat a impulsar les reformes neoliberals en l'àmbit econòmic com a recepta a tots els maldecaps que hi poguessin haver.


Blair,...va assolir el poder amb un discurs que alguns van anomenar la tercer via, defensada per teòrics com Anthony Giddens, que volia mostrar la possibilitat d'un sistema netament capitalista però just socialment. 10 anys més tard no hi ha dubte que ha fracassat. El Regne Unit té actualment l'índex més alt de pobresa en edat infantil i les desigualtats socials no paren de créixer.

Les mesures privatitzadores de Blair han fet créixer lleugerament l'economia però aquest no s'ha reproduït en un augment de la igualtat social. Fins i tot els conservadors han arribat a criticar mesures liberalitzadores per la seva aposta descarada pel sector privat i l'abandó permanent del sector públic. I és que al Regne Unit, com molt bé diu Richard Gott a Le Monde Diplomatique, les esquerres han desparegut i el pitjor de tot és que entre els mitjans de comunicació europeus ens ho posen com a exemple.

De fet Gott, fa una de les apreciacions més interessants que he llegit en els últims temps sobre la pugna poítica entre dretes i esquerres i el seu enfrontament electoral: la política ya no está asociada a las ideas, sino a la eficacia de la maquinária administrativa. La única opción que se ofrece a los electores es designar al personal considerado más apto para implementar estas reformas administrativas. I té tota la raó del món. El problema rau en què aquest sistema em recorda a la tecnocràcia i als règims autoritaris on es sistema és inamobible i al final et mous per criteris purament tècnics, o no?

Vaja,...i per no allargar-me,....potser cal concloure que els anys de Blair han fet tant de mal com el fracàs de l'experiment soviètic dins l'esquerra política. I és que els mitjans de comunicació l'han erigit com l'exemple de l'esquerra del segle XXI i els seus resutats són: més pobresa, més conflictes internacionals, seguidisme dels Estats Units, desaparició de base social d'esquerres (el laborisme ha perdut desenes de milers de militants) i, segons expliquen els experts, ha construït el mateix discurs que sarkozy amb el lema: eficàcia econòmica, justícia social que només veient l'ordre de la frase ja veiem per on van els trets.

Però, per sobre de tot, ens haurem de posar alerta perquè es veu que a part de carregar-se les bases de l'esquerra anglesa, Balir ha destrossat a través de les polítiques laborals de precarització, la tradició de visitar el PUB. O sigui que als obrers anglesos, ni tant sols els queda la Guinness.


Salut i repensem l'esquerra cap a l'esquerra!!!!!

Pel que fa als recordatoris,...avui i ja que parlo de terres britàniques m'agradaria fer ressó d'aquells 15 dies que amb el k1 vam anar per aquelles terres. teníem 15 anys i passejàvem per Londres creient-nos sabedors del món. Quina gràcia tot el viatge i quin humor els nostres caps per arriscar-se a portar-nos allà amb gent com en Fèlix, en Clotas, la Laura o l'Elena. Una experiència inolbidable igual que el nom del gimnàs on dormíem: Tombrigde!!!!! Cues de pansa,...ai becuts segur que no!

diumenge, 17 de juny del 2007

palestina,....

avui,...i amb la línia d'aprofitar cosetes i talls,...he deicidit publicar l'article de Robert fisk sobre la situació a Palestina i al Pròxim Orient,....personalment, la trobo imprescindible i expressa de forma clara bona part del que penso,....salut!!!!!




Qué molestos resultan esos musulmanes del Oriente Medio! En primer lugar, les pedimos a los palestinos que abracen la democracia y entonces van y eligen al partido equivocado –Hamas-, y Hamas va y gana una mini-guerra civil pasando a dominar la Franja de Gaza.


Y nosotros, occidentales, aún queremos negociar con el desacreditado Presidente, Mahmud Abbas. Hoy, “Palestina” –y permítanme que mantenga esas comillas en su sitio- tiene dos primeros ministros. Bienvenidos a Oriente Medio. ¿Con quién negociaremos? ¿A quién nos dirigiremos para hablar? Por supuesto que deberíamos haber hablado hace meses con Hamas. Pero no nos gustaba el gobierno elegido democráticamente por el pueblo palestino. Se suponía que iban a votar por Fatah y por sus corruptos dirigentes. Pero votaron por Hamas, que rechaza reconocer a Israel o acatar el totalmente desacreditado Acuerdo de Oslo.


Nadie preguntó –desde nuestra parte- a qué particular Israel se suponía que Hamas tenía que reconocer. ¿El Israel de 1948? ¿El Israel de las fronteras posteriores a 1967? ¿El Israel que construye –y continúa construyendo- inmensos asentamientos para judíos y sólo para judíos en la tierra árabe, engullendo hasta más del 22% de la “Palestina” sobre la que aún hay que negociar?


Y por eso, hoy se supone que tenemos que hablar con nuestro fiel policía, el Sr. Abbas, el “moderado” (como le denominan la BBC, la CNN y Fox News) dirigente palestino, un hombre que escribió un libro de 600 páginas sobre Oslo sin mencionar ni una sola vez la palabra “ocupación”, refiriéndose siempre a la “reorganización israelí” como “retirada”, un “dirigente” en el que podemos confiar porque mantiene lazos y va a la Casa Blanca y siempre dice todo lo que nos resulta conveniente. Los palestinos no votaron a Hamas porque quisieran una república islámica –que es cómo se representará la sangrienta victoria de Hamas- sino porque estaban cansados de la corrupción del Fatah del Sr. Abbas y de la naturaleza putrefacta de la “Autoridad Palestina”.


Recuerdo que hace años me convocaron a la casa de un funcionario de la AP cuyos muros acababan de ser perforados por el proyectil de un tanque israelí. Y así era. Pero lo que me dejó atónito fueron los grifos chapados en oro de su baño. Esos grifos –o cualquiera de sus múltiples variantes- fueron los que le costaron las elecciones a Fatah. Los palestinos querían que la corrupción –el cáncer del mundo árabe- se acabara y por eso votaron a Hamas, y a continuación, nosotros, los siempre tan sabios y tan buenos occidentales, decidimos sancionarles y matarles de hambre e intimidarles por ejercer su voto libre. ¿Ofreceríamos quizá a “Palestina” ser miembro de la UE si hubieran sido lo suficientemente graciosos como para votar por la gente correcta?



En Oriente Medio, ocurre lo mismo con todo. Apoyamos a Hamid Karzai en Afganistán, aunque mantenga en su gobierno a señores de la guerra y a barones de la droga (y, a propósito, lamentamos mucho todas esas muertes de civiles afganos inocentes de nuestra “guerra contra el terror” en los páramos de la provincia de Helmand).


Amamos al Hosni Mubarak de Egipto, cuyos torturadores no han terminado aún con los políticos pertenecientes a los Hermanos Musulmanes arrestados recientemente fuera de El Cairo, cuya presidencia recibió el cálido apoyo de la Sra. –sí, la señora- George W Bush, y cuya sucesión pasará casi con seguridad a su hijo, Gamal.


Adoramos a Muammar Gaddafi, el enloquecido dictador de Libia cuyos hombres lobo han asesinado en el extranjero a sus oponentes, cuyo complot para asesinar al Rey Abdullah de Arabia Saudí precedió a la reciente visita de Tony Blair a Trípoli –debería recordarse que el Coronel Gaddafi fue llamado “hombre de estado” por Jack Straw por abandonar sus no existentes ambiciones nucleares- y cuya “democracia” es perfectamente aceptable para nosotros porque está a nuestro lado en la “guerra contra el terror”.

Si, y amamos también la inconstitucional monarquía del Rey Abdullah en Jordania y de todos los príncipes y emires del Golfo, especialmente todos aquellos a los que nuestras empresas de armamento pagan sobornos tan escandalosos que hasta Scotland Yard tiene que cerrar sus investigaciones por orden de nuestro Primer Ministro –y sí, puedo comprender, en efecto, por qué no le gusta la cobertura que “The Independent” hace sobre lo que él llama “el Oriente Medio”. Si los árabes –y los iraníes- apoyaran tan sólo a nuestros reyes y shahs y príncipes cuyos hijos e hijas se educan en Oxford y Harvard, cuán fácil nos resultaría controlar “el Oriente Medio”.


En cuanto a eso –control-, hay lo que hay, y esa es la razón por la que tenemos que ofrecer, y retirar, los favores de nuestros líderes. Ahora Gaza pertenece a Hamas, ¿qué harán nuestros electos dirigentes? ¿Tendrán que dialogar nuestros pontífices de la UE, de las Naciones Unidas, de Washington y Moscú con esa gente horrible y desagradecida (no tengan miedo, que ellos no les van a estrechar la mano) o tendrán que reconocer la versión cisjordana de Palestina (en las buenas manos de Abbas) mientras ignoran al elegido y militarmente victorioso Hamas en Gaza?
Desde luego que resulta fácil echar una maldición sobre ambos. Pero así nos pasa con todo el Oriente Medio. Si tan sólo Bashar al-Asad no fuera Presidente de Siria (sólo el cielo sabe cuál sería la alternativa) o si el chiflado Presidente Mahmud Ahmedineyad no controlara Irán (aunque actualmente no conoce dónde empieza y dónde termina un misil nuclear). Si Líbano fuera sólo una democracia de nuestra propia cosecha como nuestros pequeños países de patio trasero de césped, por ejemplo, Bélgica o Luxemburgo. Pero no, esos molestos medio-orientales votan siempre por la gente equivocada, apoyan a la gente equivocada, aman a la gente equivocada, no se comportan como nosotros, los civilizados occidentales.


Así pues, ¿qué es lo que vamos a hacer? ¿Apoyar que se vuelva a ocupar Gaza, quizás? En todo caso, lo que no haremos será criticar a Israel. Y seguiremos reservando nuestros afectos para los reyes y princesas y poco atractivos presidentes del Oriente Medio hasta que toda la zona nos estalle en la cara y entonces diremos lo mismo que estamos diciendo ya de los iraquíes: que no se merecen nuestro sacrificio y nuestro amor.


¿Cómo vamos a abordar un golpe de estado de un gobierno elegido?
i pel que fa al particular recordatori,.....avui i com és lògic, com a bon antimadridista em toca deixar anar una paraula a l'aire: tenerife! bona nit, entre petards i altres fresses!!!

divendres, 15 de juny del 2007

les estrelles

com que últimament no tinc gaire temps,....us vaig deixnt perles que he hagut de fer,...avui un article sobre coets i estrelles,....hehehehe. Espero la setmana que ve tornar a les meves dissertacions sobre la política i societat,....hehehehe,...apa aprofiteu la caloreta!!!!


Enmig del desenvolupament, per part de la NASA, dels projectes Apolo, entre 1960 i 1972, Stanley Kubrick ens oferia una sensacional pel·lícula, vista per més d’un, com una profecia: Odissea 2001 a l’Espai. Aquest film ens mostrava un futur amb vols comercials i rutinaris a l’espai. Ara, més de trenta anys després, l’Agència Espacial Europea ha anunciat, segons publicava ahir el diari El País, que ha dissenyat un avió que permet ascendir passatgers fins a uns 100 quilòmetres d’alçada, just el límit de l’atmosfera.

Tot fa pensar que la nova serà un pas més en l’evolució de la relació entre l’home i l’espai. Aquest octubre farà 50 anys que el satèl·lit rus Sputnik es convertia en la primera andròmina que els humans enviaven a l’espai. 12 anys més tard, Neil Armstrong deixava el primer rastre humà a la Lluna i, finalment, un nou avenç en la presència de l’home a l’espai s’assolia fa 6 anys, amb el viatge turístic del multimillonari Dennis Tito a l’Estació Espacial Internacional. Tot i que Tito no va ser la primera persona amb finalitats no científiques o militars que va anar a l’espai, si que va significar un punt i a part en el camp de l’astronomia. D’una banda, perquè representava l’obertura clara d’un sector econòmic com és el turístic en l’àmbit de l’astronomia i dels viatges espacials. I de l’altra, perquè, com explica el professor mexicà, Antonio Sánchez Ibarra, era l’evidència del final d’un dels camps de batalla més durs de la Guerra Freda: Rússia engegava la promoció turística, però la manca de recursos feia que Estats Units hagués d’assumir la pràctica. Es demostrava, doncs, que els governs d’arreu del món es coordinaven per tirar endavant la via civil i comercial dins l’aeronàutica.

Diversos anys després, ha estat l’Agència Europea, nascuda l’any 1975 i finançada a través dels ciutadans dels diferents estats que la conformen, un total de 17, qui ha fet un saltiró i ha dissenyat un objecte que permetrà portar diferents passatgers a l’hora a la zona on s’inicia l’espai exterior. Aquesta nova atracció inclourà la sensació de la ingravidesa durant tres minuts i podrà enlairar-se i aterrar en aeroports comercials. La història de bona part de la ciència es repeteix. La investigació finançada públicament descobreix, elabora, proposa i al cap d’un temps, el finançament públic es queda només en l’àmbit de la seguretat com han denunciat investigadors de la NASA davant la decisió de Bush d’abandonar el telescopi Hubble. La resta d’àmbits es liberalitzen com ja va passar amb l’avió. Així són les empreses privades qui s’encarregaran, i de fet ja ho estan fent, dels vols espacials, encara que sigui només anar i tornar al límit de l’atmosfera. Si, finalment, aquest mercat prospera, n’apareixeran de nous i les pedres del Mur de Berlín es veuran substituïdes per les de la Lluna. Per cert, potser tot plegat també servirà per descobrir que Mart és com en aquell conte de Saramago on un nen el descriu com un planeta on tothom és responsable dels altres, no hi ha guerres i ni tan sols entenen allò que significa.


Ei,....avui i ja que el tema és tan estrany entre nosaltres,...avui els records van per als somnis que hem tingut mentre tenim els ullets tancadets!!! bona nit

dimecres, 13 de juny del 2007

biografia recomenada

avui vaig d'intel·lectual i us deixo una crítica que he fet per l'assignatura de redacció periodística sobre la biografia d'Eric Hobsbawn,....cuideu-vos

Un comunista búlgar defensa la seva ideologia davant els tribunals de l’Alemanya nazi juntament amb la vida d’un matemàtic hongarès a qui ni tan sols la Guerra Freda va aconseguir aturar les seves anades i vingudes per arreu del planeta. L’enamorament durant la Segona Guerra Mundial entre un jove dibuixant i una directora d’una revista satírica o la possible aliança de Lord Halifax, líder conservador britànic, amb les tropes de Hitler. Així mateix, el descobriment que les doctrines dels Partits Comunistes a l’Europa en guerra eren molt poc seguides pels seus militants mentre molta gent externa al mate

ix partit sentia admiració per l’estratègia militar de Stalin. Fins i tot, l’aparició de parents d’aristòcrates i de Bismarck com a directors de revistes d’extrema esquerra sorprenen un lector que rep en un atac de sinceritat, l’opinió de revolucionaris assegurant ser conscients que no veuran mai l’arribada del socialisme als Estats Units. Per últim, la constatació de l’horror de l’holocaust amb la pèrdua de familiars propers i les causes de la superioritat russa en la victòria sobre els alemanys.

Tot aquest reguitzell anecdòtic sorgeix de la biografia d’un dels historiadors més importants del segle XX, Eric Hobsbawn. Un llibre que va aparèixer en la seva primera edici

ó l’any 2000 i que recull la vida d’aquest intel·lectual que ha viatjat mig món i ha viscut de ben a prop la gran majoria de conflictes que han definit el nostre present a escala internacional. La publicació en castellà a través de l’Editorial Crítica porta per nom: Años interesantes. Una vida del siglo XX. Quasi quatre-centes pàgines que recorren els capítols més importants de la història a través d’allò viscut per Hobsbawn: des de l’educació i la societat després de la 1a Guerra Mundial fins als atemptats a les torres bessones d’11 de setembre de 2001.

El text és una visió d’allò succeït en els últims decennis totalment necessària. Amb ell, l’autor vol aprofitar fets com haver estat intèrpret del Che, membre del Partit Comunista del

Regne Unit o catedràtic i expert en història econòmica contemporània per donar una visió personal dels fets més transcendentals des d’una perspectiva política d’esquerres. Hobsbawn aprofita la seva experiència, doncs, per criticar l’origen de la majoria de conflictes, la societat de classes, el despotisme de l’estalinisme o l’imperi dels Estats Units. L’historiador mostra exemples de la seva pell per il·lustrar de forma gràfica que ha estat el segle dels nostres pares i avis.

D’aquesta manera, Hobsbawn aconsegueix matar dos pardals d’un tret. Per un costat fa una autèntica lliçó magistral de la història recent i per l’altre, enfoca el seu text d

es d’una perspectiva independent i allunyada dels valors morals i polítics que imperen a l’actualitat, de tal manera que permeten a tots aquells que no creuen amb l’actual funcionament de les coses, obtenir informació rigorosa, acadèmica però també crítica. És un llibre històric i biogràfic imprescindible. Enmig d’aquest mar d’elogis, cal destacar un únic error: la manca de didàctica a l’hora d’exposar els fets. És cert que si vols aprofitar el llibre, t’has de concentrar per entendre-ho Ara bé, un cop ho aconsegueixes rebràs una gran dosi de fruïment.


Avui el record dirigit a tots els moments, instants,....que he tingut amb les dues mans agafant un llibre. La lectura sempre ha sigut una bona via d'imaginacions, escapatòries i creixement personal. Esperem que la modernitat no ho espatlli,....

divendres, 8 de juny del 2007

Preocupació





M'he decidit. La detenció i l'empresonament d'Arnaldo Otegi, líder de Batasuna, m'ha empès a escriure un petit escrit sobre el que està passant a Euskal Herria i a l'Estat Espanyol a partir de la declaració de la treva d'ETA fa més d'un any. Ho escric en calent i, a vegades no és del tot correcte, però ho vull aprofitar.

Per començar vull dir que estic decepcionat. I ho estic amb ETA, pel seu trencament de la treva i la seva aposta per la guerra, però ho estic també amb el govern espanyol. Zapatero m'ha demostrat molt poc durant aquest temps. M'ha ensenyat una manca de coratge, una no voluntat de resoldre el conflicte polític, més enllà del pau per presos, i una nul·la capacitat de moure els fils des de la cúpula del govern polític espanyol per aconseguir allò que tots i totes volem: la pau i la justícia. De fet, Zapatero ha perdut tota possibilitat d'encapçalar un procés de pau perquè tinc la sensació que no hi ha acabt de creure mai. Tinc la sensació que no ha decidit tirar-se a la piscina per por a trencar-se el banyador i clar, si vols resoldre un conflicte polític amb centenars de morts, assassinats, presos, dogmatismes,....necessites tenir-ho clar i entendre que hi ha uns mínims que són els que fan possible una negociació.




No és cert que Blair ha negociat i ha entès que negociar significa consens. Igual que ho ha entès l'IRA. No és cert que a Colòmbia, fins i tot l'extrema dreta com Uribe, creu que s'ha de discutir i arribar a acords amb les FARC?? No és veritat que en tota lluita laboral hi ha vagues, hi ha lluites,....i les coses s'acaben solucionant a través de pactes en els quals ningú hi pot anar amb màxims?,.....




Zapatero no ha respectat els mínims i ETA a mesura que passava el temps tampoc. I és que durant aquest temps:

- No s'han acostat presos
- El govern ha fet bandera de negociar menys que el PP
- Han continuat les detencions i els judicis.
- Les llistes electorals abertzales han estat il·legalitzades



1
any de treva i el màxim que ha fet el govern és mantenir el màxim dirigent de Batasuna al carrer i deixar presentar a algunes llistes abertzales. Així no es pot avançar, i els d'ETA, impacients decideixen posar una bomba i maten dues persones,....quin camí de pedres, siuplau.




Bé, la qüestió és que ETA, de forma comprensible des del seu punt de vista, tot i que des del meu s'equivoca, trenca la treva i abans que passi res,...en només dos dies la situació passa a estar pitjor que fa quatre anys. Zapatero, una persona que fa una legislatura tenia aire fresc, portava talant i semblava voler arreglar les coses s'ha fos. Ha passat a forçar l'entrada d'Otegi a la presó i ha assegurat que mai parlarà de política amb ETA. De fet, s'ha posat definitivament a la línia del PP. I els d'ETA, que semblava que, després de l'11 de març iniciaven sense dubtes un procés de pau, tornen a les armes i els mitjans ens diuen que amb més ganes que mai.



Vaja,.....estic preocupat perquè no veig llum al fons del túnel. Crec que venen temps molt durs i difícils a Euskal Herria. I de retruc ens tocarà a nosaltres. La solució passa per la maduresa política.





I, crec que hem de ser els i les catalanes els que ens alcem i diem que volem un procés de pau.
Que aquest procés és necessari. Que el govern ha d'acceptar que hi ha un conflicte polític al País Basc i ha de deixar d'il·legalitzar, condemnar i detenir indiscriminadament a la gent per pensar d'una determinada manera. I a ETA li toca reflexionar, veure que és hora per la pau i apostar definitivament per desmilitaritzar el conflicte. Per aconseguir-ho la societat civil hem de moure'ns i sortir al carrer, parlar amb els amics, especialment els espanyols i confiar que és hora que tothom posi una mica de maduresa i apostem per una pau justa i democràtica.





quin rotllo que he cardat,....perdoneu les molèsties. Deu ser illegible,...però és el que hi ha. salut i ànims!!!

dijous, 7 de juny del 2007

La incertesa i l'ermós

avui, i en la meva dinàmica de deixr-vos feinetes de la universitat, us deixo el meu article a l'estil umbral. Es basa en la pedanteria, ja us aviso i té el mèrit o demèrit d'haver-lo fet en català!

La incertesa aflora avui en la pell de tots els ciutadans, especialment els habitants d’Euskadi, després de la declaració d’intencions feta ahir, a tocar de l’hora de la ventafocs, per part de l’aplec de socis armats d’ETA. Sembla ser, doncs, que el talant de Zapatero ha estat erm per resoldre el conflicte, i no només aquest, que pateixen les valls compartides per la boira, les txapeles, els museus contemporanis i una parla quasi intel·ligible i primitiva.



La fertilitat, que fa poc més d’un any semblava haver de produir per tots els racons el govern central, s’ha anat esfumant a base de petits xàfecs que han posat fi, doncs, a la collita d’esperança que s’havia sembrat arreu. Deu ser que en el fons tot plegat, i seguint amb la visió camperola de l’actualitat, i més concretament, la política, s’ha transformat en un “molt soroll per a res”. De fet, hom hauria de concloure, com deia José Martí, que “en la política, l’únic que és vertader és allò que no es veu” i que els ressons de tamborinades i de campanades de festivitat foren un instant de pura aterietat i somiatruites del moment, i que, per contra, ara, senyors, ens trobem novament, com fa prop d’un lustre, davant els mateixos murs i les mateixes incerteses, ara però, amb l’horrorós afegit del fracàs del talant i els somriures zapaterils.



Sense voler compartir, res més lluny de ma intenció, la trinxera dels hereus de la reaccionariatat, cal conscienciar-nos que els quatre anys del mandat del PSOE no ens han dut la panacea que molts esperaven, ans el contrari. Especialment, en aquells indrets on llurs mentalitats i llurs cultures es diferencien dels molins, els ganivets i els entrepans a la romanesa tan típicament castellans. Les terres, apartades, en certa mesura, de la filosofia i el savóir a faire de personatges, definició precisa en aquests exemples, com Paco Martínez Soria i Manolo Escobar anhelaven transformacions, enteses i avenços que, a l’hora de la veritat, han quedat en una mena de pols, que tot ens fa pensar, que a diferència de la tonada del riu vermell, se l’endurà la ventada popular. El precipici s’apropa o, si més no, no s’allunya. I és que, més enllà de la protecció femenina, l’amor entre virils o la retirada dels mercenaris d’Iraq, principal cavall de Troia de la, nogensmenys, més pèssima administració Aznar, “els punts de la i” per solucionar el conflicte permanent que pateix l’Estat Espanyol continuen més presents que mai.

Així, el present ens pot portar la incertesa com a primer plat dels nostres àpats en un futur. Potser la solució rau a apel·lar a aquella cita, precisament d’un autor lletraferit genuïnament castellà, que ens recordava allò de “Caminante no hay camino, se hace camino al andar” i esperar que el futur aclareixi i aplani el sender per poder ser ferms, que no erms. En tot cas, i com ens recordava Salvador Allende, “La història ens jutjarà”.

dimarts, 5 de juny del 2007

Segona part de la Coca-Cola

us deixo amb la segona part del meu reportatge,...aviam si fem algun comentari, no??hehehehe

Ara bé, els diferents punts foscos que marquen els inicis de Coca-Cola podrien ser simples anècdotes en comparació al que és considerada la clau del triomf mundial de la multinacional per Reymond, la Segona Guerra Mundial. I és que per l’autor francès, la imatge de llibertat, democràcia i modernitat que ha promocionat Coca-Cola des del final de la guerra es contraposa de ple amb l’actitud que va tenir la multinacional aquells anys. Així, segons la investigació, Coca-Cola no hauria estat una empresa que s’hauria sacrificat, com apunta la història oficial, per tal que els aliats vencessin a Hitler, sinó que s’hauria aprofitat de la situació bèl·lica i hauria col·laborat de forma constant amb el règim nazi.

D’aquesta manera, l’empresa hauria jugat a dues bandes. D’un costat, i tenint clar des dels orígens que per triomfar havia de convertir el seus objectius en interès nacional, va aconseguir vincles de col·laboració amb el Pentàgon que li permetien diferents avantatges: en primer lloc quedava fora de les restriccions de matèries primes com el sucre, podent mantenir així el mateix ritme de producció, en segon lloc, es convertia en la beguda oficial de l’exèrcit amb el lema”pausa refrescant” i, finalment, allà on les tropes nordamericanes posaven el peu, passava a ser territori explotat comercialment per Coca-Cola. Aquest últim fet va facilitar, i molt, l’expansió de la companyia.

De l’altre costat, Coca-Cola va utilitzar el règim de Hitler per mantenir la capacitat productiva a Europa durant la Segona Guerra Mundial a través de marques poc conegudes. Les relacions entre Coca-Cola i el règim nazi, però, apareixen força anys abans. A finals de la dècada dels 20, una vegada ja ha conquerit el nord del continent americà, la multinacional de la beguda decideix expandir-se per Europa. En aquesta estratègia, la companyia busca tot tipus de mecanismes i arriba a Alemanya poc abans de l’ascens de Hitler. Els anys següents, amb els nazis al poder, l’empresa estableix empreses arreu del país i es converteix en la principal font de finançament dels Jocs Olímpics de Berlín. La relació es manté al llarg del temps i, tot i que la versió oficial assegura que amb la guerra iniciada, Coca-Cola desapareix d’Alemanya, el cert és que, segons Reymond, la companyia continua produint i col·laborant amb el règim.

El naixement de Fanta

L’any 1939, mentre a la resta d’Europa ja té problemes de producció, a Alemanya Coca-Cola fabrica 100 milions d’ampolles. A partir d’aquell moment, amb el temor que la guerra que està a punt d’esclatar acabi amb la presència de l’empresa al continent europeu, la companyia idea un pla: cedir la fórmula màgica a científics alemanys afins perquè elaborin una nova forma de fer el producte a través de materials exclusivament alemanys per evitar la dependència del comerç amb els Estats Units.T ot i la guerra, les diferents cadenes de producció que queden funcionant ho apliquen i sorgeix un nou producte fet amb la col·laboració i l’ajuda del Règim Nazi que durà per nom: Fanta. Un producte que, una vegada s’ha alliberat Berlín, no apareixerà al mercat fins a 20 anys després. El motiu: evitar qualsevol problema amb la justícia alemanya en relació a la col·laboració amb el règim nazi.

L’imperi de Coca-Cola

D’aquesta manera, Reymond argumenta, a través de diversos documents, que el mite de Coca-Cola és una fal·làcia construïda a través de molts anys que ha permès a la companyia convertir-se en un autèntic imperi. En el seu assaig, l’autor francès, especifica, a tall d’exemple, que, en l’actualitat, Coca-Cola arriba a 197 països, sis més dels que formen l’ONU. A més, la marca nordamericana ha estat capaç de silenciar i arreglar els problemes a través de discursos basats en la quantitat de llocs de treball que genera o els diners que produeix en un Estat. Finalment, cal destacar que la companyia, tot i la pugna amb PEPSI, mereixedora d’un capítol a part, s’ha acostumat a tenir el suport de la majoria de les administracions nordamericanes, tot i que tradicionalment s’havia acostat únicament als demòcrates.

avui,....com a recordatori us deixo un punt d'actualitat: l'esperança que vam tenir moltes persones el 22 de març de 2006 quan ETA i, també el govern, van acordar fer un pas endavant en la resolució del conflicte. Sembla que un any i uns mesos després tot ha anat en orris. Esperem, però, que la solució no trigui a arribar! Perquè el diàleg és l'única solució: Autodeterminació pel poble basc i aturar la violència són els passos imprescindibles. A sota la foto dels membres d'ETA declaranr la treva.