too much flow

Devia ser un fruit de l'atzar. En aquella ocasió, però, no fou trist. Un vespre càlid a la metròpoli, una certa conya per trobar-se els revolucionaris del 84 i tres fotografies penjades en una nevera d'un pis d'estudiants. Així començà una història d'amor entre tres amics ara fa més de dos anys. Eren joves en tot. Avui ho són una mica menys en quasi tot. La trobada, com ja he dit, va ser quasi fortuïta. Els resultats de la mateixa, en canvi, van ser extraodinaris, entranyables i permanents. Més enllà de si el tres és un número màgic, el xiquet de castelló, el noiet d'Igualada i el mosso de Girona van crear una bonica aliança.

La fórmula? Vespres de terrasseta al barri tot fent cervesetes, saber-se iguals, estimar-se, nits de gresca al Montseny, Euskal Herria o dins la mateixa metròpoli, riure l'un de l'altre i saber-se propers, a cop de missatge. Poc a poc, com qui forja el ferro, aquelles tres bestioles han bastit una amistat que a cops de pinxo de tortilla i xumets de licord verd s'ha transformat en un ens amb vida pròpia, en denominació d'origen. L'espai, l'amistat, és lluny de les convencions socials, del dia a dia. És un clima de llibertat, somriures i sobretot, de despreocupacions. Com si d'una càpsula es tractés, els tres amics s'instal·len en una situació de calma i serenor que els permet alliberar-se de tensions. Similar a un petit però intens orgasme, el too much flow, és l'atzar d'una trobada barrejada amb tres cors immensos i un rajolí de llimona! Un combinat que ni el temps ni la geografia es podran endur. Sempre quedarà el flow, el matriarcat, els xuxos, els loosers, el patxaran, el barito, i tot el que quedi per somriure. S'estimen.

Com alguns sabreu corro per les escòcies. Bé, ara mateix, no és exactament així, però, en genèric, podríem cloure que és evidentment així. En els pocs dies que he respirat els aires frescos i penetrants d'aquella terra verda i màgica, un dels costums que més m'han pres ha estat el de llegir un diari anomenat The Guardian. Lluny de representar una icona de l'estel, la falç o la justícia, aquest producte comunicatiu el podríem definir com un mitjà de tendència liberal, proper al laborisme britànic. Parlant amb franquesa, una mena de País espanyol. Deveu pensar: aquest l'ernest se'ns ha transformat en una setmana i quan torni ens el trobarem en els actes de la Pagans, en Bono i companyia. Bé, doncs, de moment espero i crec que no.

Simplement que, a vegades, allò que es diu que per saber s'ha de comparar, doncs és d'una certesa tremenda. Així, en només uns dies per allà dalt, he comprovat com un diari progre treia dues portades consecutives amb les següents temàtiques: cas de tortures de la policia britànica a presumptes (paraula oblidada en el periodisme estatal) membres de xarxes islàmiques violentes i, atenció, reportatge d'investigació propi sobre els mecanismes il·legals, violents, desgraciats,....de l'exèrcit israelià en les seves incursions a Gaza. Renoi quins temes per portada, no? Bé,....doncs què voleu que us digui,... a voltes, tot i no coincidir quasi gens amb la línia editorial del mitjà, és un petit plaer poder llegir periodisme ben fet, rigorós i de qualitat. Un periodisme que és capaç de criticar aquells que li donen de menjar. Un periodisme que produeix notícies. Un periodisme que té moltes mancances, però que deixa detalls de qualitat que aquí fa temps que hem deixat de veure. Tot i això, és trist que en el món del periodisme ens haguem d'alegrar quan algú fa la feina una mica com cal. Si em permeteu: que n'aprenguin.

àguila

Recorria un petit bocí del país. Si no em falla el cap devia ser a les proximitats del Cadí. De sobte, va alçar el cap i va observar una figura preciosa rodejant les muntanyes i els prats de la zona. Era un dia d'hivern, clar, esplèndid. Ella, aquella figura preciosa, captivadora, havia sortit del niu i havia emprès un vol de llibertat. Com si el món estigués encara per descobrir, l'au mirava amb constància i harmonia tot el que la rodejava per escollir quina seria la propera empresa i el següent divertiment amb el qual poder omplir el cos de sentiments. Mentrestant, des d'arran de terra, ell l'admirava. Li agradaria poder compartir aquell viatge. El desig de poder teixir vols paral·lels el captivava però sabia que a ella li pertocava viure en solitud per així tastar les experiències que la portarien a ser una au quasi perfecta. La memòria i la saviesa se sumarien a la bellesa, un còctel preciós. Ell, un mascle d'una espècie menys espectacular, algun dia també emprendria el vol. Tot i això, continuava captivat per aquella au majestuosa que només amb una mirada i un moviment d'ales deixava embadalit a qui la mirés. Els minuts anaven passant i aquell bé de la naturalesa anava apareixent i desapareixent. Feia incursions. Saltava d'en vall a vall mentre ell s'anava preparant per teixir el seu propi viatge. Ja ho tenia clar. L'àguila, bonica i inabastable, deixava olors i records en aquell cel. Segurament deu ser un estel, pensava ell. Així, segur de tenir una protecció durant el seu vol, convençut, somrient i feliç va començar a moure les ales i es va aixecar lentament, amb parsimònia, sense presses i va volar i volar i volar....

La Directa

Perquè tot i que aquells qui rebien els cops de porres s'han erigit en els teòrics governants, els blaus, la intimidació, la violència, els mètodes predemocràtics, les mentides, la manipulació i la repressió continuen contra aquells qui lluitem per una eduació no mercantilitzada, La Directa edita un especial sobre la lluita per la universitat pública i sobre l'actuació dels Mossos d'Esquadra la setmana passada. No us el perdeu. A Girona, la podeu trobar al Centre Social La Màquia, Llibreria 22 i a la Llibreria les Voltes.

el turonet de la llibertat

Portava tres dies en aquesta mena de pel.lícula de Ken Loach permanent que és Edinburgh. Aquell matí havia visitat un museu a soles. Encara que pugui semblar pedant, gaudeixo anant al meu ritme mentre elaboro alguna teoria sobre les cultures de les que m'empapo. Després, com aquell animal que deambula en cerca d'una nova presa, per visitar s'entén, havia passejat per tota la Royal Mile (un dels carrers principals de la capital escocesa). De sobte, quan ja em pensava que no trobaria res amb cara i ulls, vaig topar amb el Parlament escocès, un espai realment lleig i de mal gust. Bé, fins aqui res de nou, no?

El que sí que va transformar el dia va ser aquell turonet que s'alça darrere de tot plegat. El vaig veure i tot jo va començar a remoure's. La sang em bullia. El delit per fer el cim passava a ser el mes important d'aquell viatge, més que el pis, la universitat o el tast de cerveses. Verd, amb poca vegetacio pero imponent com pocs, el turó semblava la metàfora de la llibertat i de la vida. Sense capacitat d'espera, vaig emprendre el camí. El vent s'enfrontava amb mi. Em reprimia. M'odiava. Tanmateix, les forces em donaven seguretat i en pocs minuts vaig ser a dalt. Un cop allà, em vaig descalçar. Em sentia lliure. Vaig obrir el bloc i vaig iniciar un petit text, el de la llibertat, el de tots i totes. Vaig engegar l'aparell telefònic i vaig llegir els petits detalls que molts heu tingut aquests dies amb mi. Amb el vent repicant i amb una llàgrima a la cara, vaig entendre que la llibertat és un sentiment col.lectiu que es viu intensament de forma individual quan s'assoleix. No sé exactament el perquè, però des d'aquell turonet, l'aire que es respira fa que no hi hagi dubte que Escòcia, els escocesos i les escoceses es mereixen la llibertat. Mentrestant, jo, que em sentia molt a gust estirat a l'herba mentre em fumava un cigarret, vaig decidir que els diumenges que no plogués, el turonet esdevindria el meu refugi particular a compartir amb qui fes falta.

ps: anecdota social a tenir en compte. Des de dalt del turonet, des d'on es divisa tota la ciutat, sabeu quantes grues de construcció es compten? Quatre, four, cuatro, lau, ....reflexione'm-hi siusplau, reflexione'm-hi

comiat

Diumenge. Ja no queda ningú a la calçotada. Recullo sol i vaig a l'alzinar. Em sincero amb ella, on resten les seves cendres. Me l'enduc. Dimecres. Surto de sopar de casa l'àvia. Inconscientment vaig a la lleixa i agafo un escuradents. Me'l poso a la boca tal com feia ell cada diumenge i pujo al cotxe. Els tinc amb mi i inicio un pensament lent i intens mentre escolto en Feliu. No vull anar amb pressa. Gaudeixo dels darrers paisatges empordanesos i penso. Oblido la carretera. El cap recorda: una abraçada col·lectiva a Montjuïc, una conversa cibernètica amb el marxista, company i il·lustrat d'Ivars, una samarreta i un porro d'herba en un polígon mentre posem la directa i la magnífica trobada de somriures i calçots. La testa, que diuen els italians, no en té prou. Continua: un àdeu i un somriure enmig d'un carrer gironí amb ponent, un esmorzar suau, agradable i amb sol diumenge al matí en una terrassa sobre marges, unes nyacres ben entonades i un mos en un local cool del Montseny. Com si no volgués ser menys, el cor també participa. Batega: Un somriure i una abraçada tremendes enmig de màquies, un brindis en filera, un cigarret de liar a la universitat, una trobada amb ella després de vuit mesos, una conversa íntima fora el cotxe davant de casa seu, un bloc amb carícies i passió, un poema als llavis. Ara, després d'aquests preciosos instants, retorno a la música i desitjo traspassar les meves fronteres i aprendre a volar.

ps: avui, escric mentre la ràbia circula per les venes. Escupo als mossos. Abraço els companys i companyes.

Reprenem el camí

Sèiem mentre el sol començava a acomiadar-se del dia. Érem a l'entrada de casa i ella m'explicava que quan les sirenes sonaven anava ràpid cap el rec per amagar-se de les bombes i es tapava ben fort les orelles. Era fa poc més de setanta anys i l'escena es produïa quan anava a buscar aigua a la font o acompanyava el seu pare a treballar els camps. El final de la guerra oficial era cada vegada més a prop, però quedava i (queda) molt per parlar d'una llibertat i d'una pau complerta en aquesta terra. Mentre érem allà a fora, just al costat del jardí farcit de farigola, pensaments, rosers i marits i mullers, no podia evitar recordar com de poc tenim present la història de tants i tants catalans, castellans, bascos, algerians, cubans,... que ara fa 70 anys van veure no només com un somni, el seu i meu somni, s'esvaïa, sinó que van patir l'inici d'un autèntic malson. Exilis, deportacions, famílies trencades, pobresa, camps de refugiats, esclavatge, assassinats, afusellaments i com és evident, una enorme por i una cultura política poc somniadora i pragmàtica en tota una generació de persones que van patir amb els cinc sentits, les accions del feixisme. Diumenge no vaig anar a l'homenatge que hi havia organitzat a Girona. Tot i això, pels meus avis, els besavis, pels vostres avis i àvies, coneguts i conegudes que van suportar la desgràcia en la seva pròpia pell, crec que és un deure i una voluntat recordar-los, estimar-los i comprometre'ns a seguir el seu camí, tot recuperant la fe en la victòria i el somriure en el pensament, fins a vèncer. Pels 582 afusellats a les comarques gironines, Guanyarem!

Felicitats Xavi!

En feies 23. Era una nit de març, com cada any, i tu i jo érem veïns. Pocs mesos després viuríem junts a la Casa del Clot. Tot i això, a ningú dels que estàvem i estem a prop teu ens feia i ens fa falta haver de fregar plats, dormir amb els teus aromes, esmorzar amb un cafetó i un piti a la terrassa o fer assemblees de casa per gaudir de la teva enorme presència i saber quins afers duies entre mans en aquella època. Era l'any post. El que tots o quasi tots havíem deixat la universitat i l'assemblea. Eren moments de ràbia perquè els llaços que havíem teixit amb molts i moltes semblaven esvair-se ràpidament. La distància semblava imposar-se en els cors de tots els que ens havíem unit en la lluita per transformar el nostre entorn universitari i havíem esdevingut un espai d'amistat i d'amor que tant era capaç de marxar a Rocacorba a fer el hippie com de currar en els social movements més guaions. Era l'any 1 dels dubtes: del màster al CIDOB que no era el que desitjaves, del la militància en un sentit o en un altre, de l'espai on tenies ganes de desenvolupar projectes col·lectius, del i ara què amb la meva vida?. Però també era l'any del clímax de la Casa del Clot, de l'inici de la consolidació de la teva amistat amb molts, entre d'altres amb mi, de les anades i vingudes a les comarques que més t'estimen, les gironines, i, en definitiva, de madurar com a persona, de fer-nos grans colze a colze. Van ser dies també d'apolos, de kikis i anècdotes que no s'esborren, de l'inici del matriarcat i, per suposat, de la projecció pública d'un trio memorable, el too much flow, segurament la millor organització armada de bellesa, atractiu i bon humor que existeix de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. L'any post va ser el de deixar gent, espais, activitats que t'havien marcat fins llavors i el d'iniciar mil idees i aprofundir en les persones i en els projectes que més t'atreien. Amb l'energia, l'amistat, el ser-hi sempre, el bon humor, les bromes, la intel·ligència, el diàleg i la seducció, vas comptar amb nosaltres (quina sort) per seguir en el teu vaixell de la vida on continuem ben alegres i anhelem poder-hi ser fins el vent se'ns endugui. En feies 23. Era el primer aniversari de la construcció del teu nou imaginari, del nostre imaginari. Una abraçada. Et volem. Et vull.

plaer (4) / neguit (1)

Et despertes. El cap i la panxa et renyen. "Ahir et vas passar" diuen. Tu intentes evitar els crits i les males cares i emprens el camí direcció la plana més bonica del país. Gires a Ventalló i l'observes plena, en el seu tot. Enganxes un dia de primavera, a l'horitzó s'hi observa un mar en calma mentre un aire prou fresc impacta en la teva cara encara mig adormida. T'atures tot just arribar al teu destí. Aquell dia, un estrany sentiment evita que vagis on t'esperen. Prefereixes fer un viatge. Una passejada, per començar. Voltes els pocs carrers del poble. Segueixen prou iguals que com els recordaves dels estius anant en bicicleta, corrent o fent les primeres trapellades. Penses. De sobte et fas una cigarreta. El vent segueix donant un aire de calma. Arribes fins al final del poble, allà on les cançons neixen, i decideixes que aquell dia és per tu, únicament per tu. Et tornes egoista i et vols dedicar una estona i ho fas. Preocupat i alliberat alhora, dones mitja volta i tornes a l'auto. Engegues i rumb al més enllà. Evites les aglomeracions. Recorres els pobles més petits de la comarca fins arribar a la desembocadura de l'eix hidràulic. Allà decideixes tombar-te a la sorra d'una platja immensa. Et descalces per imitació de les pel·lícules. Et treus els mitjons esparracats i segueixes immers en els pensaments mentre el mar t'acompanya amb un brogit constant. Desitges que aquell dia no s'acabi. De nou, et deixes prendre per la nicotina. Saps que res més et pot fer mal. De sobte t'adorms. Somnies meravelles poc probables i et despertes enfadat i amb aquella fredor que tan empipa dins el cos.


Marxes corrent, amb la impotència que fa dies que t'acompanya a flor de pell. Al cotxe, t'acompanyen melodies suaus, res de fressa. Continues. Enfiles la carretera direcció a Rodes. Fas ulls clucs a la simbologia cristiana i t'enfiles amb alguna herba entre les dents cap a la torre. És mitja tarda. La plana llueix tal com és. Lluny del que havia sigut la veus menys bonica del que era fa temps. "Una metàfora? una coincidència?" penses. Mires amunt i avall. Reconeixes els pobles, els accidents geogràfics. T'asseus en una roca que no és del tot còmode, però t'és igual. Vols calma i allà la trobes. Fa estona que has apagat el mòbil i t'imagines que la gent et busca. És el teu dia. Reflexiones que des de Ventalló no somrius, t'aixeques i baixes corrent buscant el risc i l'adrenalina. Ni en aquesta ocasió, reacciones. Puges a l'auto i marxes ràpid d'allà buscant el refugi. Creues la plana altre cop en un altre sentit fins arribar en un extrem de la comarca. Aparques el cotxe i prens el sender amunt. Saps que hi ha un refugi just a sota del pic. És capvespre però el camí no té pèrdua així que gairebé ni et fixes en el recorregut. És lluna nova i fas els darrers passos a les palpentes. Ho aconsegueixes. Fas un petit foc per escalfar-te i entones el Fent camí. A poc a poc tanques els ulls. I demà? Qui sap, conclous,...

El discret encant de la burgesia

Caminava pel carrer. Anava amb pressa, com sempre. De sobte, un semàfor en vermell m'ha obligat a aturar-me. Ho he fet mentre pensava en les mil tres-centes cinquanta-tres coses que volten pel meu cap aquests darrers dies. He mirat a la dreta, estava sol. He mirat a l'esquerra, m'acompanyaven dues dones, sens dubte, gironines de tota la vida. Les he observat com aquell qui no vol la cosa i he presenciat una escènica còmica, divertida i molt explicativa.

La dona que es trobava més a prop meu, d'una seixantena d'anys, cabell estofat i amb una cara obsessivament adornada amb potingues carregava un carro de la compra. Tot just després de parar-se al meu costat ha enfocat ràpidament la mirada cap a una altra 'senyora' que era a uns dos metres de distància. L'ha repassada de dalt a baix. Li ha observat tots els detalls que ha pogut en els tres segons que deu haver durat l'acció. Tot seguit, com si res hagués succeït ha dirigit la seva mirada cap a endavant. Les joies i la decoració no descarregaven la tensió existent. El seu gest era seriós, poc agradable i si m'ho permeteu, menyspreable. Acte seguit, la senyora que es trobava més allunyada de mi ha reaccionat com si d'un partit de tennis o un combat de boxe es tractés. Ella, propera als setanta anys, i que duia un formós vestit jaqueta de color verd i negre i unes arracades que combinaven a la perfecció amb la pintura dels ulls, la crema antiarrugues, el pentinat acabat de sortir de fàbrica i el 'bolso' ple de lluentons i brillants, ha contraatacat. Amb una mirada plena de fàstic ha executat el mateix acte que segons abans havia realitzat la seva contrincant. Un cop ja havia repassat i deixat clar a la dona adornada amb potingues que la batalla no s'acabava allà, el semàfor s'ha posat verd i jo he iniciat el meu pas ferm amb un somriure sorneguer entre orelles. Acabava de presenciar un combat entre dues pesos ploma de l'estereotip de la burgesia gironina i jo, que n'era l'àrbitre improvisat, declarava un empat tècnic com a resultat mentre recordava l'excel·lent pel·lícula de Buñuel que duu per nom Le charme discret de la bourgeoisie. Una de les imprescindibles.

A vosaltres, un 8 de març

És a vosaltres, a qui dec la vida, la companyia, el treball, la serenor, la felicitat, la complexitat, el compromís. És a vosaltres, amb qui em vull alliberar, lluitar, somriure, discutir, dormir, caminar, créixer. És a vosaltres, a qui, un vuit de març, vull dir-vos que el final de l'opressió a la qual us veieu/veiem sotmeses és una fita que viurem i assolirem plegats. És a vosaltres, a qui, un vuit de març, us felicito i ens animo a continuar en aquest vaixell que navega per mars complicats amb l'objectiu d'acabar amb el patriarcat. És a vosaltres, un 8 de març. És a vosaltres, les dones.

seguretat? en nom de qui? per fer què?

avui em deixo anar,....

Aquest matí he pres l'humil decisió d'agafar un delta, un borregueru, un tren d'aquells que semblen trets del segle XIX,....ja sabeu a quins em refereixo, no? No tenia pressa i no em volia estressar. He preferit gaudir del meu matalàs nou i enganxar-me als llençols com feia dies que no ho feia aprofitant l'enorme espai que té el llit. Deixava escapar el tren 'ràpid', però m'era abosultament igual. Un cop a l'estació, després de comprar-me un diari i menjar-me un donut he enfilat les escales i més tard, ja dins del vagó, m'he assegut en una d'aquestes cadires tan incòmodes. Sí sí, de les grises sense espai on poder recolzar el cap De sobte, com qui no vol la cosa, han aparegut dos personatges, dos energúmens. Ells, gràcies al fet que algú els deixa, anaven amb uniforme on hi lluïa un estratosfèric 'Seguridad'. Les seves converses ja us les podeu imaginar. Les seves mirades cap a les persones estimagtitzades pel seu color de pell o per la qualitat de la roba que vestien també. Desconec si són fans del sado o es creuen els sheriffs que vigilen la Diligència però a la cintura duien una porra immaculada així com unes esposes. Jo, mentrestant procurava llegir. Inevitablement les orelles i la xaferderia em portaven a fixar-me en les barbaritats dels senyors de la 'Seguridad'. Els meus ulls observaven la seva xuleria, la seva babositat quan passava una noia jove i arreglada, el seu posat de salvavides. Desfeinats i despreocupats xerraven pel mòbil i reien amb una prepotència fastigosa.

De cop i volta, ha aparegut per una porta el revisor. Immaculat amb el seu traju demanava el bitllet als passatgers. Els energúmens, dissimuladament, s'han posat a 'treballar'. S'han situat un davant i un darrere del revisor i s'han dedicat a fer el penques, el xulo i el capsigrany. A mi m'han exigit amb un hipòcrita 'caballero por favor' que seiés bé. Els he dit que no volia, que ells no eren ningú i que a mi no m'obligaven a res. Ja està. Excusa perfecte per demostrar qui pretenen ser. Crits, mala educació, ni una paraula de català, exposició de força i tantes altres virtuts, que us podeu imaginar.... Finalment, he cedit. Potser per covardia, però diria que si ho he fet ha estat més per mandra que per qualsevol altre motiu. Ells somrien. Es devien sentir realitzats.

I jo, assegut com un bon minyó, pensava sobre com permetem que a casa nostra algú doni aquests 'poders' a algú altre? en nom de qui? per fer què? amb quin concepte de seguretat? M'és igual que la gent segui bé, vagi ben guarnida, porti gos o pagui el bitllet. Em sento segur igualment. En canvi, la crisi continua, les desigualtats socials s'accentuen i cada vegada hi ha més catalans i catalanes que perden la seguretat de tenir una vida digna, la veritable clau de volta de tot plegat. Ara bé, això ens és igual. El mes important és que seiem bé, no cridem gaire i posem la forquilla a l'esquerra del plat i el ganivet a la dreta.

un dimarts de meandre

Avui em sento sol a l'illa. Sé que no és cert, però el cor sent el que vol. Ell sí és lliure. Mentrestant el cap diu que darrere aquells matolls que un dia m'ensenyares segueixes allà, a la distància, a l'espera. Ho sé i no en dubto ni per un instant. He decidit que no fugiré d'aquest tros de terra enmig dels meandres que l'envolten. Vull ser-hi perquè ser que tot el que vaig somniar vola cap un cel blau i penso fermament que si no pot ser no serà però que l'atzar és aquí. Mentrestant els records m'abracen, em somriuen i em fan carícies. Jo també somric. M'aixeco i reprenc el camí. Bastó, calça curta, barret, i riu amunt. El futur l'escriurem amb la ploma proletària de la qual ens hem dotat. L'illa és gran i el mar espera que l'estiu arribi. Som aquí i ho sabem.

Una nit d'aeroport

crònica d'una nit a Charleroi, un aeroport poc acollidor

La lluna no fa acte de presència. Tanmateix això li és igual a l'aeroport. La nit passa al mateix ritme. A poc a poc. Un espai on mentre el sol hi és sembla una rambla de sarau i ambient, a la nit queda desolat. Uns joves espanyols juguen a cartes, alguns homes esperen el vol que ve tard des de Nador, una formosa cambrera desitja que arribi l'hora de baixar la persiana i jo sec al costat d'una màquina de begudes. Queden moltes hores perquè pugui volar cap a terra santa i el bic, un llibre i els pensaments em fan companyia. D'aquí una estona provaré de fer un cop de cap. Espero dormir una bona estona, però mai se sap. L'estòmac rumrumeja i ja veig que cauré a la temptació del kit kat. A veure com continua,....

...han passat prop de vuit hores. Efectivament he caigut al parany del Kit Kat i d'unes xocolatines milka. La nit sembla més llarga que normalment dins d'aquestes quatre parets. Més enllà de la mitjanit, el silenci ha pres la terminal. En companyia de dos madrilenys he descansat tot tancant els ulls. De sobte, però, una munió de gent m'ha despertat. Content d'haver-me adormit, he mirat el rellotge: les 4 i 3 minuts. Quedaven quatre hores per embarcar. La nova fornada de viatjants ha canviat el tarannà de l'ambient. Sensació estranya aquella de veure com la majoria de personal inicia un nou dia i tu només has fet una simple migdiada. En tot cas, gent neta i polida somrient versus arreplegats que dormen al terra i fan pudor a suor.


El rellotge passa lent, molt lent i jo combino drum i llibre. Moltes persones i poca comunicació, símptoma de la societat on vivim. Tinc la sensació d'haver recorregut el passadís vuit-centres trenta-quatre vegades. Tot i això, no em sento identificat amb l'entorn. Decideixo que ja és hora de passar el control de seguretat. Molt soroll per res. Ara ja estic assegut esperant embarcar per tornar a casa després d'un viatge i d'una nit d'aeroport. O més ben dit, després del dia i la nit. Després del sentir-se viu i feliç i del sentir-se mort i insignificant. En definitiva, després de viure i de sobreviure. Padules is waiting me!

ps: sort n'he tingut d'anar cantant:
http://www.goear.com/listen.php?v=430f401