dimecres, 28 de novembre del 2012

He cridat amb ells. 15000 gràcies!

Ho reconec. He tardat tres dies a escriure alguna cosa de fons sobre les eleccions de diumenge. Ho he fet, entre d'altres motius, perquè en un món de pressa, de l'immediat, de l'ara o mai, he cregut convenient pensar, reflexionar, pair, parlar, compartir i callar abans d'asseure'm davant de l'ordinador.

Com sabeu, durant 5 setmanes justes he estat el cap de llista de la CUP-AE a les comarques gironines. Ha estat una experiència única, inoblidable i apassionant. Ho he dit més d'una vegada, però aquestes 5 setmanes han estat com un any de vida normal. Fins i tot, alguns podrien dir que hem tingut les quatre estacions. He après, he viatjat, he conegut el territori i, amb ell, els anhels de la gent que hi viu, els d'una terra lliure, una societat justa, i una democràcia plena i radical. Perquè sí. Perquè si una cosa hem après aquests dies és que la radicalitat en la proposta, entesa com atacar les arrels dels problemes i donar la volta 180 graus a les polítiques existents fins el moment és l'única sortida a la solució de triple crisi social, nacional i democràtica que vivim als Països Catalans. De la mateixa manera que s'ha fet avançar la societat en la història. I així ho hem dit, ho hem fet i ho hem difós. Sense vergonya. Exposant de forma constructiva i activa (de la paraula a l'acció) com plantegem un futur digne per als catalans i les catalanes des de la CUP-AE.

Els resultats númerics de la jornada electoral parlen per si sols. Ha estat un èxit. Veníem d'un silenci i hem aconseguit allò que, com sempre, molts ens deien que era utòpic. Cap novetat, doncs! A les 4 demarcacions hem superat el 3 per cent en tant per cent de vot. Hem aconseguit tres diputats anant de baix a dalt en només 5 setmanes i ens hem quedat a prop d'aconseguir-ne algun més. 126.000 persones (més de la meitat de les que van votar Esquerra o ICV-EUiA l'any 2010 i moltes més de les que ho van fer per Ciutadans o Solidaritat ) han expressat el seu suport al projecte. Milers de persones s'hi han sumat aquests dies de campanya. Centenars d'actes han omplerts pobles, viles i ciutats. I milions de llàgrimes i somriures ens han emocionat en aquesta expressió de sinceritat i poesia política que ha estat, és i serà la CUP-AE. Recordeu el vídeo Som Unitat Popular, l'espot electoral o l'acte històric del 18 de novembre de 2012 al Barcelona Teatre Musical?. Ja us puc dir que amb aquests companys i companyes de viatge, això només ha fet que començar.

Els resultats qualitatius no deixen tampoc marge a la discussió. A les comarques gironines, on he viscut la campanya de forma molt intensa, no he parat de conèixer gent, d'escoltar batalletes alegres d'enganxades de cartells, actes exitosos i idees originals que trencaven esquemes fixats per l'establishment polític. He rebut trucades, missatges i paraules d'agraïment, d'ulls que veuen futur i recuperació de la dignitat de la lluita de fa tants anys. He comprovat com la simple presència de la CUP-AE, dels moviments socials i de l'esquerra independentista en aquests comicis movia formacions polítiques enquistades a l'inici del segle amb discursos i pràctiques que no alteren els fonaments d'un sistema corrupte. He vist com la nostra presència feia aparèixer de nou l'estratègia de markèting del "vot útil" per aquells que es diuen d'esquerres i que, com a tals, no haurien d'utilitzar un concepte ens allunya de la democràcia. He percebut, en definitiva, la il·lusió d'un projecte que ho vol tot: la independència, el socialisme, els Països Catalans.

Però fer d'aquestes 5 setmanes un relat net, pulcre i sense autocrítica no seria propi d'un moviment com el nostre. Hem fet moltes coses bé, però és cert que no hem aconseguit tots els objectius que ens proposàvem. A Girona, per exemple, malgrat aconseguir uns resultats molt bons amb prop de 15.000 vots, un 4,2% dels vots i ser 3a força política en 60 municipis (un 25% del total) no hem aconseguit l'objectiu numèric d'assolir el diputat. És cert. És així. I això va fer que diumenge estiguéssim contents, però no eufòrics. De raons i d'anàlisis per explicar el per què n'hi ha moltes. Segurament no vam ser capaços de preveure ni la importància que tindrien les poblacions de la costa on hem fet uns resultats millorables ni l'alta participació que hi va haver. Segurament ens haurien faltat un parell o tres de setmanes per consolidar grups de suport més enllà i aglutinar més gent amb el projecte de la unitat popular. Segurament hauríem d'haver sigut capaços de construir un discurs més comarcal que aprofundís en algunes de les problemàtiques més locals,etc.

Però si bé és cert que ara caldrà analitzar els resultats i veure com poder fer avançar el projecte a les nostres comarques per consolidar i millorar la nostra pràctica i acció política, sí que m'agradaria  compartir dues de les moltes lliçons que em deixen aquestes eleccions. D'una banda, la demostració, una vegada més, de la capacitat de militància, voluntariat, esforç i treball que han demostrat totes les persones que s'han implicat i que esperem que continuiïn implicades al voltant de la CUP-AE. Sóc del parer que aquesta capacitat només neix a partir de la sinceritat i les conviccions polítiques. D'altra banda, la demostració que la tasca que fa temps que estem desenvolupant en molts municipis té els seus fruits i és àmpliament valorada per la gent. Resultats com els de Celrà, Viladamat, Girona, Figueres, Bordils o Banyoles mostren que la feina ben feta, aplicar el programa i plantejar alternatives no només és necessari i imprescindible sinó que és aplaudit. Ens marquen una línia per seguir treballant.

Diumenge, dilluns i dimarts alguns m'heu vist més apagat. Cert. Compartíem la il·lusió de poder portar una veu alternativa, un soldadet gironí dins el cavall de troia de les classes populars al Parlament, i amb la punta dels dits se'ns va escapar a darrera hora. Per ben poc. Com aquell equip que fa un partit excel·lent i li empaten a l'últim segon, nosaltres ens vam quedar aturats. Però, com m'agradava dir en els mítings, nosaltres som els que pensem que el 26 i el 27 i el 28 de novembre són igual d'importants que el dia de les eleccions. Som, per exemple, els que avui hem somrigut aturant un desnonament a Salt, hem penjat pancartes contra la violència masclista, hem assistit a un acte sobre banca ètica, i estem acabant de programar el desembre cultural al Casal Independentista El Forn.

Perquè nosaltres som messells, tosuts, fermes i valentes. Hem crescut amb tramuntana i mai ens hem deixat tòrcer. Per això, ja tornem a ser enmig de la batalla i més contents que mai sabent que la Georgina, en Quim i en David ens faran de cara en aquell Parlament que alguns volen que continuiï essent de fireta. Allà, com a tot arreu, nosaltres hi anirem a fer política, a plantejar canvis i alternatives d'arrel perquè, com deia un dels nostres savis: "tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres". Avui, tornant amb tren i quan encara acumulava certa tristesa per haver aconseguit el que ens proposàvem a mitges, m'he aturat. Llavors, com ens va aconsellar fa pocs dies una persona que ens estimem molt, he tancat els ulls, m'he transportat a l'any 1945, he vist els nostres herois sortint dels camps d'extermini i he cridat amb ells: "No passaran. No passaran. No passaran". Amics, i amigues,15.000 gràcies! Seguim. Seguirem! Fins a la victòria sempre.

dilluns, 19 de novembre del 2012

Discurs a l'acte central de campanya 18 de novembre

El discurs que vaig pronunciar estava basat en aquest text


“Una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa” ens deia el mossèn i activista Lluís Maria Xirinacs. I per això avui som aquí. Els i les que arrisquem la nostra vida per defensar allò pel qual lluitem avui som en aquest teatre. Perquè ho volem tot i a més creiem que és possible: la independència plena, els Països Catalans el socialisme, la radicalitat democràtica, la igualtat de drets i un territori que, des de fa massa anys, alguns només pensen en vendre. A les comarques gironines n’hem viscut molts episodis d'aquests. L’Empordà, com l’Horta, resta trinxat. La costa de la Selva, com la de Mallorca, externalitzada a l’oci alemany. La Garrotxa, com Osona, creuada per Bracons. L’agricultura del Pla de l’Estany i del Ripollès, com a Ponent, en perill d’extinció. La Cerdanya, sencera, venuda a l’esquí i les seves especulacions.

Companyes i companys, els gestors de l’autonomisme ens han dut fins aquí. Amb ells, hem tingut una democràcia fallida, un estat del benestar a mitges i ara mateix ja som en un autèntic cul de sac financer. Davant d'això, alguns ens proposen continuar a mitges, tebis, sense esma, amb una independència que, com diu Artur Mas, ha de servir perquè tot continuiï igual o, encara pitjor, per convertir-nos en una mena de Baviera lliure d'impostos. Un espai de capitalisme radical financer al sud-oest mediterrani liderat pel senyor de les americanes de color i de les receptes econòmiques que, cada dia, es mostren més fracassades.

I davant d'aquestes propostes o d'historiadors que volen ser els acompanyants muts del procés sense per poder sortir sempre a la foto, nosaltres proposem que la independència no serà tal sinó garantim quelcom més enllà d'un simple tractat administratiu on se'ns concedeixin noves capacitats legislatives. Alguna cosa més enllà d'un simple “atado bien atado”. I per això, no ens fa por i ens agrada dir que el nostre projecte independentista lluita per un futur del digne de país que acabi amb la destrucció del territori, amb la cultura del ciment i del totxo i inclogui també la sobirania alimentària, econòmica i energètica.

Per què som realment conscients dels processos, viatges i caramboles que fan les tomates, els enciams la llet, la llum o el gas fins arribar a les nostres llars? Som realment conscients de com i qui produeix allò que mengem i consumim? Som realment conscients que qualsevol dia alguns ens podran tallar l'aixeta per molt Estat propi que tinguem? Som realment conscients que sense un sector primari fort, sense una producció pròpia, cooperativa, lluny dels interessos de les grans multinacionals sense rostre, mai podrem dit que hem segat cadenes? Ho deia molt bé en Toti Juanola, pastor de Rocabruna i militant històric de l'independentisme garrotxí fa unes setmanes: “L’esquerra independentista, si és que vol esdevenir un moviment popular que encari la construcció nacional, no pot obviar que, sense la reactivació del sector primari, la gestió del territori i la sobirania alimentària el procés és simplement irrealitzable”.

És així com aconseguirem una independència total. Una independència que hi vagi, hi vagi i hi vagi. Des de la base, donant suport al sector primari, fomentant el cooperativisme entre els joves, però també en bona part de la societat, fent que la gestió dels recursos bàsics, la llum, l'aigua, les energies renovables sigui pública, fent que allò que és de tots, sigui i serveixi per a tots. I és que davant de la independència dels mercats, fem la proposta de la independència del poble, de nosaltres, de vosaltres, de les somniadores que recuperen l'herència d'uns Països Catalans que lluiten per la seva llibertat.

Finalment, deixeu-me que us parli d'un darrer tema. Avui fa 90 anys que moria l’escriptor francès Marcel Proust.. Escriptor homosexual que, com tanta gent encara avui en dia en aquest occident hipòcrita no pot viure la seva sexualitat amb normalitat. Com Proust, com la transsexual Sònia, assassinada per un grup de feixistes fa 21 anys a la glorieta del Parc de la Ciutadella de Barcelona, com les milers de dones víctimes de la violència masclista dia rere a dia als Països Catalans.Per elles, pels que volen viure la seva identitat sexual amb tota llibertat, la CUP també ens presentem al Parlament amb un programa que aposta per la dona, la diversitat d'opció sexual i d'identitat de gènere al centre del projecte transformador. Per garantir unes polítiques públiques per l'avortament lliure i gratuït, per reconèixer socialment el treball domèstic, per empoderar les dones i per unes polítiques de lliure elecció d'identitat sexual i contra el sexisme, l'homofòbia i la transfòbia.

Per totes les víctimes d'aquesta xacra, per les oprimides, per la gran majoria del nostre país, per a nosaltres i per als que ja no hi són però tant n’hem après. Per en Cala, per en Guillem Agulló, per en Puig Antich, per la Maria Mercè Marçal, per en Tià Salellas, per les víctimes del franquisme ultratjades del cementiri de València i per tantes altres. Per ells hem fet aquest pas, per ells estem recorrent el país i les comarques repartint il•lusió, esperança i compromís. Perquè ara és l’hora del poble, de vosaltres i de nosaltres, del 99 per cent. I abans d'acabar, deixeu-me recuperar l'amic Xirinacs quan ens deia que: "Lluitarem contra el fort mentre siguem febles i contra nosaltres mateixos quan siguem forts”. Independència i socialisme. Visca la terra.

dijous, 8 de novembre del 2012

És l'hora del poble!

Aquesta mitjanit començarà la campanya electoral oficial per a les eleccions del Parlament de Catalunya que hi haurà el proper 25 de novembre. A Girona, presentarem un llibre sobre els orígens de la CUP (20h al Casal Independentista El Forn) i més tard anirem a la Plaça Ovidi Montllor (Constitució) per fer-hi la primera encartellada amb una acció vistosa. Però bé, si explico tot això és precisament perquè des de la CUP-AE entenem que aquesta no serà una campanya normal, estricta, tradicional. Com a mínim, no ho serà per nosaltres.

Des de l'inici del nostre debat sobre si havíem o no de ser presents en aquestes eleccions, vam decidir que la resposta l'obtindríem a través d'un espai obert de participació. Vam fer desenes d'assemblees, vam recollir, encara que fos a corre-cuita, moltes aportacions de persones compromeses, ciutadans anònims i col·lectius de tota mena. Vam reflexionar i vam crear espais participatius. Vam obrir el procés perquè enteníem que plantejar una alternativa d'esquerres i independentista als gestors de l'autonomisme no era una decisió que poguéssim prendre només nosaltres sols. La candidatura havia de recollir sensibilitats, opinions, tradicions i corrents diversos que plantegessin des de la radicalitat democràtica una transformació del país en què vivim avui, partint, evidentment de l'independentisme i de l'alternativa al capitalisme.

I si això ha sigut així les darreres 6 setmanes,  entenem que les dues properes han de ser iguals. Alguns, a vegades, ens agrada dir que la nostra campanya serà com les que es feien als anys 70 però amb les eines del segle XXI. I què significa? Doncs que la nostra és una campanya participativa, espontània, en la qual tothom hi és benvingut, on tota aportació és necessària i que, a través de les xarxes socials, el boca-orella, els milers d'hores que dedicarem a encartellar i a explicar el projecte, serà la que ens permetrà ser al Parlament el 25 de Novembre sense perdre mai la nostra essència, el carrer. La nostra campanya anirà més enllà de la visualització d'un projecte i de la narració d'un programa. Pensem accions, serem contundents i ens mostrarem tal i com som als municipis on ja existim de fa temps. Serem, doncs, atrevits com la resta de l'any. 

Perquè si entenem que ara és l'hora del poble, som del parer que l'hora també l'és durant els propers 15 dies Dit d'una altra manera, la nostra presència al Parc de la Ciutadella té sentit si aconseguim que durant aquests 15 dies, la nostra campanya sigui també la vostra campanya. Els nostres colors, les nostres emocions i els nostres cartells han de ser les vostres preocupacions, les vostres alegries, i els vostres somnis. Només si aconseguim fer coincidir aquests dos eixos, podrem ser dignes de representar una veu, la vostra, amb qui els que anem a les llistes ens sentim representats dia rere dia. Comença la recta final. I és possible sí, sens dubte. Units, valents i combatives, tots i totes farem que així sigui! 

dimecres, 7 de novembre del 2012

El riu Ter, capital barrio de Salamanca

Aquest matí, coincidint amb el 353è aniverisari del Tractat dels Pirineus a partir del qual es van començar a esquarterar els territoris dels Països Catalans, el Govern de la Generalitat ha decidit malvendre durant 50 anys Aigües Ter-Llobregat. No sé si la intenció era fer un homenatge a la trista efemèride que es commemorarà dissabte a Perpinyà amb una manifestació, però la decisió d'avui del Govern presidit per Artur Mas és una de les decisions més terribles que s'han pres les darreres setmanes. 

Perquè sí senyores i senyors, Convergència i Unió acaba de privatitzar la gestió de l'aigua d'aquests dos rius. Entre ells, el riu més important de la nostra demarcació, el que neix a Ulldeter i mor prop dels arrossars de Pals. Segons afirmen, els motius són estrictament econòmics, encara que tothom sap que els 300 milions que arribaran no ens trauran d'una crisi de sistema que va molt més enllà de la conjuntura del moment.

Tanmateix, podem dir que no ens estranya. Ja fa temps que a can Vergència han decidit seguir dos patrons molt clars: d'una banda, privatitzen tot allò que faci olor a públic encara que sigui, com en aquest cas, un recurs natural i bàsic i encara que, com també en aquest cas, ho facin a través d'una empresa amb seu a les Espanyes amb directius especialistes en fer frau fiscal, tenir milions guardats als seus pisos del barri de Salamanca de Madrid i pagar les campanyes perquè els catalans no puguem decidir el nostre futur. Ja sabem que la cort del President té un concepte molt empresarial i liberal de la independència.

I sinó, mirem l'altre patró que han seguit sempre els governs de CiU com hem comprovat amb la MAT, Bracons, la línia de Llagostera o tants altres exemples: per ells, el territori és simplement un espai on poder desenvolupar els seus propis negocis. Com ara faran amb el Ter. Treure-hi rendiment per a uns pocs encara no sigui el més desitjable per la majoria. De fet, no dista tant, adaptat al segle XXI, d'allò que ja feien al segle XIX els grans terratinents quan gestionaven i s'enduien els beneficis de grans extensions de terres cultivades.

Aquest és el model d'Estat propi de CiU que posen a plebliscit el 25 de novembre. El de bastir estructures d'Estat mentre malvenen l'aigua dels nostres rius perquè, no sabem exactament qu,i en faci negoci encara que sigui a costa d'un recurs tant propi, bàsic i necessari com el riu Ter. I davant d'aquest model som molts els que plantegem que la independència va molt més enllà d'un acord amb Europa i deixar en mans privades la gestió de tots els nostres recuros. La independència ha d'implicar sobirania de debó, alimentària, econòmica i energètica. I sincerament no crec que la millor manera d'aconseguir-ho sigui cedir la gestió de l'aigua del riu Ter a una multinacional amb seu a Madrid com Acciona coneguda per als seus bons afers. En comptes d'independència, valdrà més que en comencin a dir: "Nova dependència"!

http://plataformaaiguaesvida.wordpress.com/

dimarts, 6 de novembre del 2012

Per ells

reflexions de tardor

Matí de tardor al centre de Girona. Roda de premsa de presentació del manifest de suport nacional a la CUP-AE de cara a les eleccions del 25 de novembre amb moltes persones entre les signants de qui he après, llegit, escoltat o viscut paraules certes, punyents, que no deixen a ningú indiferents. Al meu costat, Natàlia Sanchez, figuerenca i persona de la llista, i el periodista i històric independentista resident a la Catalunya Nord, Aleix Renyé. Ell explica que el seu suport a la CUP-AE és per coherència política, social i personal però també perquè sap que l'opció de la CUP representa totes aquelles persones, moltes de les quals ja no hi són, que han perdut la vida, els amics, la família, els companys,... per poder aconseguir la llibertat i el socialisme als Països Catalans. Renyé recorda que, a més a més, aquesta pèrdua s'ha produït en molts casos quan aquests objectius han estat tractats de quimera i de "bogeria" per molts dels que avui es fan els herois.

Ho diu i mentre l'escolto, m'emociono. Poder-los representar. Poder portar la veu de tots ells i el seu exemple al Parlament és una responsabilitat, però és també i, sens dubte, un regal. La gent que encapçalem les llistes els estem agraïts, en som deutors de tants exemples i, el 25 de novembre, milers de persones ens oferiran el present de transportar també la seva veu al Parc de la Ciutadella. De camí cap a casa, sortint d'una coneguda llibreria gironina i quan encara em remouen les paraules de l'Aleix Renyé, topo amb la sortida d'un enterrament. Molts amics, amigues, coneguts, companyes, ploren. Tristos com el dia gris de tardor que vivim acomiaden una dona gironina que ens ha deixat massa aviat. Alguns se m'acosten, parlo amb ells, compartim expressions quotidianes en aquests indrets com ara que "la vida és injusta" o "que no hi ha dret". Es tractava d'una persona jove, viva, alegre, compromesa.

Altre cop, m'emociono. No ho puc evitar. Abaixo el cap i camino per acabar de fer els encàrrecs de matí. Penso i repenso i m'adono que si fem política és perquè volem que aquells que ens sentim de la mateixa classe, els que plorem mentre alcem el somriure per alçar la revolta puguem bastir algun dia un país lliure amb una economia al servei del poble. Per res més. No cal buscar-hi cap raó més. No som nous i no ens inventem res. Els que encapçalem les llistes som uns de tants dels que han deixat les seves hores, dies i salut en pro de creure en l'ajuda mútua, el compromís, l'horitzó de la victòria i la lluita contra els poderosos i els opressors. Per ells, de qui hem après,  per vosaltres, els que dia a dia ens feu com som, ens poseu en compromisos i viatgem junts per aconseguir-ho tot, per ells, pels qui vindran i recolliran el testimoniatge i ens criticaran mentre transformen per millorar allò que haurem cosit, té sentit aquesta empresa.


dilluns, 5 de novembre del 2012

Una economia al servei de la majoria

Ser candidat et dóna oportunitats que mai serem capaços d'agrair suficientment. Ja he dit, més d'una vegada, que poder tenir estones amb tanta gent diversa amb qui comparteixes idees de transformació social com estic fent els últims dies és un regal previ d'aniversari. Ahir, per exemple, les persones que anem més endavant a les llistes vam fer una jornada de formació i debat a Manresa. Vam tractar i parlar de molts temes diferents, però un dels més interessants va ser quan ja queia el Sol: el de l'economia

És cert que no cal ser economista per saber que el que alguns anomenen crisi i d'altres en diguem sistema està fent aigües. Lluny de garantir el benestar de la majoria de la població, el capitalisme i les elits gestores que prenen les decisions a Barcelona, València, Palma o Madrid estan portant a la pobresa la gran majoria de la població. Més d'una quart part de la població de Catalunya ja viu al llindar de la pobresa, en els darrers 5 anys hi hagut 80000 desnonats als Països Catalans, l'atur està assolint rècords històrics i podríem anar fent fins que es fes de nit per aconseguir descriure un panorama real i diari que massa vegades és poc visualitzat a través dels grans canals de comunicació de masses.

Però més enllà de les estadístiques, el que vam fer ahir a la tarda és dotar-nos de les claus per comprendre perquè hem arribat fins aquí en aquest racó del món. Vam entendre que el deute il·legítim pel qual cada vegada paguem més interessos l'han generat els propis bancs als quals rescatem amb diners de tots perquè els seus comitès de direcció continuiïn enduent-se milions de beneficis. Vam entendre que l'especulació immobiliària i la destrucció del territori, allò que ja rebutjàvem fa anys des dels moviments socials, havia estat l'excusa perfecte per viure en una bombolla on alguns han fet diners mentre la resta rebíem les almoines per mantenir un benestar que no era d'acord amb la riquesa que es generava. Vam entendre que mentre alguns fan discursos que a Catalunya tenim un sistema impositiu com el nord d'Europa, la veritat és que els impostos més importants recauen sobre les classes populars a través del consum i de l'IRPF i no sobre les més adinerades. Vam entendre que mentre les retallades es venen com un procés indestriable del moment actual fins i tot en l'educació i la sanitat, el frau fiscal als Països Catalans és de milers de milions d'euros gràcies a, entre d'altres coses, una legislació que permet crear societats pantalla per evadir els beneficis. Vam entendre que rere els discursos sobiranistes, el govern de CiU vol vendre's l'aigua i els recursos propis del país a empreses privades que decidiran sobre béns bàsics. Vam entendre, doncs, que malgrat parlin de benestar, les opcions de govern actual aposten per unes propostes econòmiques que lluny de fer-nos sortir a la majoria de la crisi, estan deconstruint un model del benestar per acabar imposant aquell que les elits econòmiques sempre han desitjat: "el campi qui pugui!"

I davant d'això, la CUP-Alternativa d'Esquerres, conjuntament amb múltiples persones i col·lectius creu que és l'hora de canviar la tendència  180 graus en el nostre model econòmic. Hem de treballar des del Parlament, però també des de fora com ja fan cooperatives i entitats per una economia realment al servei del poble, que garanteixi la sanitat, l'educació, l'habitatge a totes aquelles persones que viuen en els Països Catalans. I per això parlem de banca pública, de banca ètica, d'impulsar el cooperativisme, plantejar-nos què i com a Europa o nacionalitzar alguns recursos estratègics com a país. Perquè mentre aquí s'especula financerament i el Govern ho accepta i no dona alternatives, a Islàndia, per exemple, estan redactant una constitució on prohibirà aquesta activitat i ja han jutjat als responsables de la crisi que, a casa nostra, encara ronden cofois de tants milions. S'ha acabat. És l'hora del poble, i per fer-la possible cal una economia al servei de la majoria del nostre país. Comencem amb el nostre dia a dia, afegim-nos a la vaga general del 14 de novembre, continuem pencant perquè el 25 de novembre sumem la CUP, una força rupturista, en el Parlament i anem, pas a pas, i poble a poble, fent que sigui el moment de la majoria. Perquè l'alternativa no només és necessària, sinó que és imprescindible!