els orígens varien, els problemes persisteixen

Ep!! Perdoneu colla d'individus i indívidues,...com ja sabeu porto unes setmanes molt atrafegades i no he tingut temps d'actualitzar el meu estimat i estimat bloc atzarós. Esperem, que d'ara endavant, l'atzar em sigui favorable!!!! Salut.

Avui, en dies com aquests, cal recordar els silenciats, els que no ocupen portades, els que són víctimes del silenci del poder. Als companys del 18/98 que per lluitar per una causa justa des de la societat civil han anat a parar a les garjoles de l'estat, als que creuen l'estret i es juguen la vida per superar les desigualtats del capitalisme i es troben amb un rebuig vergonyós quan arriben aquí, a les companyes dels barris de Caracas que s'hauran d'esperar per tenir un nou model constitucionals, als companys antimonàrquics que continuen a l'espera que l'Audiència Nacional Espnayola digui alguna cosa, a les companyes de Gènova que poden ser condemnades a una condema al doble de dura que la del policia que va afusellar a Carlo Giuliani, i per suposat, a en Carlos, a en Roger i a tots els que defensen una societat més justa i més lliure!

En qualsevol debat sobre política catalana és quasi impossible evitar parlar de l’anomenat “Cinturó Roig” barceloní i la classe treballadora immigrada des de l’Estat Espanyol que va ser el pal de paller de la recuperació econòmica dels anys 60 i 70 del segle XX. De fet, és innegable que tots aquells que durant el segle XX van arribar a Catalunya van fer un enorme esforç per aixecar el país tot i les condicions de vida en les quals molts van haver de viure. Ara, quan molts d’aquests protagonistes, o si més no els seus fills i filles, han aconseguit pujar algun esglaó en l’escala social, un té la sensació que la història es repeteix.

Sí, com us podeu imaginar, em refereixo als nous immigrants, als nous ciutadans de Catalunya, aquells nascuts en la globalització, però igual que fa cent anys feien els espanyols, fugen de la misèria en la cerca d’un paradís que té molt de terrenal i poc de celestial. Els treballadors més precarietzats, els que dia a dia viuen situacions de discriminació, com aquell “xarnego” de fa uns anys, els que tenen com a rutina la vida en els “pisos patera”, uns habitatges que recorden massa aquell barraquisme protagonista de la Barcelona de l’època franquista. Fa aproximadament 30 anys el periodista Huertas Claveria, conjuntament amb Jaume Fabre i Josep Martí, ens descrivia les barraques de Montjuïc de la següent manera: “Carrers que no són carrers, la dona malalta que no pot sortir de casa seva, les incongruències de la segona generació que ja són catalans, uns salaris insuficients, una barraca en qualsevol racó” i, ens afegia “ningú sap exactament quantes barraques hi ha a Montjuïc. S’hi barregen tota mena de xifres, tant per les autoritats que les acostumen a rebaixar com pels periodistes” . Tot plegat força semblant al món dels immigrats actuals. Ningú sap quants són, però si que som coneixedors de les situacions amb les quals viuen molts d’ells: aglomeracions, manca d’higiene, manca de recursos, al llindar de la misèria,... i és que com Huertas ens deia, això no els fa enrere: “han arribat cosins de fora o parents més llunyans, o simplement veïns del poble, i s’han quedat a casa, amb aquesta solidaritat que a vegades només es troba entre els qui menys coses tenen per a compartir”.

És així com últimament he pensat en el protagonisme públic que se’ls dóna als nouvinguts en comparació al que es va donar i encara es dóna, per mi de forma totalment legítima, als immigrants espanyols del segle XX. Com haureu deduït no hi ha punt de comparació. Fa uns anys, amb els periodistes joves acabats de sortir del forn, com aquell qui diu, i en ple declivi del sistema autoritari franquista, els temes socials i l’habitatge de la classe més desafavorida com un exemple eren temes que apareixien als diaris en forma de denúncia. A l’actualiat se’n fan simples descripcions, quan se’n fan, i sempre molt lligades a la morbositat i a la coneguda “premsa groga”. Les reclamacions dels immigrats actuals de participació ciutadana, de pisos amb les mínimes condicions són ignorades per tothom, inclosos els ajuntaments de l’àrea del Llobregat que fa trenta anys van regalar habitatges a molts dels que vivien en barraques a Barcelona i els seus voltants. I mentrestant, els propis periodistes, les noves fornades, però també aquells que tant parlen de la seva època de periodista “rebel” han abandonat les problemàtiques dels nous subjectes. Així els tòpics i la desinformació al respecte s’apodera dels nostres carrers, perquè cal recordar que de periodistes en sentit contrari si que n’hi ha, i van deixant petja en la nostra societat, alguna cosa semblant allò que Huertas, Fabre i Martí explicaven sobre els habitants de Montjuïc: “A base de sentir-ho repetir, són molts els qui han cregut fermament que l’habitant de Montjuïc és un dròpol, que o viu sense treballar o li agrada poc, que està molt pròxim a la delinqüència, que, a més, com que la majoria són andalusos han de respondre al clixé de rondatavernes,...” .

I és que tot plegat fa que em pregunti com pot ser que realitats que presenten tantes semblances es puguin tractar de formes tan diferents? Com pot ser que aquells que als anys 70 es vanagloriaven de la defensa de persones que vivien en condicions de màxima precarietat, vegin els nouvinguts com a simples subjectes de treball? Com pot ser que parlem tant de la importància social de la immigració espanyola i evitem parlar d’aquests temes si ens referim als treballadors i treballadores hondurenys, magrebins o subsaharians? Si seguim així, no hi ha dubte que aquells que tan lluitaven contra la societat de classes als anys 70, seran els que mantindran una divisió de classes encara més dura que l’anterior ja que estarà barrejada amb asepctes culturals i ètnics. I llavors, tot seran crits al cel, o potser ni això.