dijous, 17 de febrer del 2011

perquè sí

T’adones amic. Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en
català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense". (Ovidi Montllor)
Ara és d'aquells moments que a un li agradaria poder estar al País Valencià, amb els seus amics, amb les seves companyes de lluites, amb aquells somriures compartits mentre bastíem alguna cosa més que un sindicat d'estudiants. I és que sí, un dijous 17 de febrer, després de rebre una patacada més (el País Valencià ja no rep la senyal de TV3 gràcies al govern del PP amb la conveniència del PSOE), voldria poder estar aixecant les barricades de paper, les paraules del sud, l'alegria dels que no moriran mai a València, a Elx, a Carcaixent o a Atzeneta del Maestrat.

Perquè sí, perquè mentre escric des d'un pis de Girona després d'anar un acte on érem tant sobrats que ens hem permès discutir sobre el concepte de pàtria durant la Guerra dels Segadors, sento una ràbia i un dolor molt profund dins meu. Centenars de milers de valencians, de catalans, no podran veure mai més TV3. Els espanyolistes, amb el silenci d'aquells qui no ho són però callen (els còmplices) han aconseguit fer un pas més en el seu camí cap a l'etnocidi, el genocidi cultural. Perquè sí, perquè vull i cal dir les coses com són: al País Valencià hi està havent un genocidi cultural, el poder ha pres la decisió d'acabar amb segles de tradició cultural, lingüística i històrica al bell mig del que es considera el bressol de les societats avançades (Europa). I aquestes, les suposades societats democràtiques, callen tal i com fan quan parlem de desenes d'indrets del món on la injustícia és el pa de cada dia. El silenci del que no condemna. El silenci qualificat de terrorista quan els interessa i de respectuós amb les decisions quan són ells qui el practiquen.

Però no defallirem. Perquè sí, perquè demà ens aixecarem per continuar lluitant, per continuar vivint. Defensarem la llengua, compartirem les estones lliures amb tots aquells que volen acabar amb l'opressió d'uns Estats que es volen únics i centralistes (Espanya i França) i escriurem la història des del bàndol dels perdedors conjunturals perquè les paraules no se les pugui endur mai el vent. Demà i demà passat i l'altre continuarem pensant en els valencians i valencianes, en els resistents, en qui, per sort, canviarà la història.

divendres, 4 de febrer del 2011

als seus llocs!

Surts de fer una cerveseta un dimecres al vespre de La Pedra (un bar molt recomenable al barri vell de Girona) i mentre vas xerrant amb un company de fatigues, veus que Convergència i Unió ja s'ha instal·lat a la Rambla de Girona (a uns 150 metres de l'Ajuntament). Sí, sí, amb un lema on es volen fer veure com quelcom innovador, Convergència i Unió i Puigdemont (serien els cognoms pertinents a la ciutat de l'Onyar), ja té seu oficial de cara a les eleccions del maig. La seu, com a mínim des de fora i de nit ja és tot una descripció de com està la política gironina. Mentre el PSC i la seva pietat s'han situat en una plaça poc concorreguda de la ciutat i les altres dues formacions deambulen sense saber gaire quin camí prendre ni on situar-se, CiU ja es veu a la balconada de la Plaça del Vi. I per fer-ho prem fort tal i com els avantatges que aventuren les enquestes aparegudes fins ara ho permeten. Mirant la seu de campanya, un té la sensació que aquell espai és un exemple més de la prepotència d'un partit que sembla que torni a les institucions no per ser garant de cap canvi real, sinó per situar-se en un espai que creuen que, per inspiració divina, els pertoca a ells.

És la lògica dels qui se saben status quo. El rei vol que el Príncep governi com els poderosos volen que el seu partit mani. I CiU és, entre moltes d'altres coses, el partit dels peixos grossos. Així que, els petits, els que som molts i treballem fort cada dia per guanyar jornals ens trobem amb una disjuntiva molt senzilla i que consta de tres opcions (fem-ho fàcil): 1.apostar pels grossos que parlen de canvi de noms, però no de polítiques (CiU) 2.pels mitjans en perill d'extinció (tripartits diversos i partits que els formen) o bé 3. apostar per forces que representin bé els nostres drets i garanteixin un canvi real cap a la democràcia, la transformació social i el futur dels que restem oprimits(CUP). Crec que és el moment d'anar contracorrent.