La meva última ressaca (de lluita)

Dimarts va ser una jornada històrica. Ho va ser a nivell de Catalunya amb la manifestació de més d’1,5 milions de persones però també en l’àmbit territorial d’on tot i haver pogut llegir menys notícies, tampoc ha estat una Diada convencional. A Girona, entre 5000 i 10000 persones van sortir al carrer amb el lema ‘Ni pacte fiscal, ni pacte social. Independència. Socialisme. Països Catalans’, les Marxes de torxes de la vigília havien estat més concorregudes que mai i els carrers de viles i ciutats eren presos per les estelades. Un clamor popular va brotar arreu del Principat en favor de la independència.

Tot i que cal que siguem autocrítics, no és ara el moment de recordar com va fer de malament el debat l’esquerra independentista entorn la manifestació (abús de les xarxes socials, insults, manca de capacitat de debat per als canals adients des de 2 mesos abans de la manifestació, els moviments interns i d’amagat per alterar acords,...). Fins poques setmanes abans, jo era el primer escèptic amb la convocatòria.  

Ara toca mirar el futur i sobretot adaptar-nos al present. Durant aquesta setmana, he pogut llegir anàlisis breus que afirmaven que tot el que està passant són simples cants de sirena, però que en el fons, res no ha canviat substancialment. Discrepo. La marea humana que va sortir dimarts al carrer ha alterat no només el llenguatge de la classe política sinó també les seves propostes. Com ho va fer el cas Miguel Ángel Blanco al País Basc, la mort de Bobby Sands a Irlanda o la Guerra del Vietnam als Estats Units, salvant les enormes distàncies comparatives. Dimarts va ser un punt i a part.

  

Davant d’això a l’esquerra independentista ens toca evolucionar, moure’ns. El llest de la classe, el President Mas, ho va entendre de seguida i en tres dies ha aconseguit recuperar crèdit entre el votant nacionalista català. No cal tenir un títol de politòleg per determinar que avui Artur Mas tindria una majoria absolutíssima al Parlament de la Ciutadella si convoqués eleccions tot i haver atacat les classes populars del país amb les seves polítiques econòmiques. De fet, a part del PSC que navega sense rumb, tothom, amb més o menys encert ha mogut fitxa des de dimarts.

Si tenim clar que la nostra és una lluita llarga i intensa que no acabarà fins que aconseguim els Països Catalans independents, federals i socialistes, cap acció no ens ha de fer por si n’estem convençuts i convençudes. Ho deia molt bé Txelui Moreno, portaveu de l’esquerra abertzale, en una xerrada a Girona fa uns mesos. El més important és no oblidar mai els motius pels quals t’organitzes i actues políticament. El camí és llarg i cal no renunciar a cap oportunitat que ens brindi la història.

I és que el que ha nascut a partir d’aquest 11 de setembre sumat a les sinèrgies que fa anys que creem amb els moviments populars, socials així com amb entitats i col·lectius veïnals, és una oportunitat per l’esquerra indepenedentista. Robert Sabater, amic i tinent d’alcalde la CUP, explica a la perfecció en aquest escrit breu que no ens podem permetre que aquells que hem nedat a contracorrent per ser independentistes durant anys, de sobte abandonem el vaixell per la por a no ser la majoria en aquest procés d’alliberament nacional. I ho diu, evidentment, des de l’experiència d’hores i hores en el municipalisme, del qual alguns tant opinen sense haver-lo hagut de posar mai en pràctica.

Cal fer política més enllà dels àmbits que ja tenim controlats i ens sentim còmodes. Reconec que ser membre de la gestora del CasalIndependentista El Forn m’és senzill. És un espai propi, treballat que fa una feina molt potent a la ciutat. Ara bé, la política no s’acaba aquí. Podem dir que, per molts de nosaltres, hi ha començat, però no ens volem quedar dins d’aquestes parets. De fet, aquesta idea no és nova. És el que venim fent des de la CUP fa molts anys. Casos com Sant Celoni, Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú, Molins de Rei, Berga, Manresa, Vic, Sant Cugat o Girona ens mostren cada dia com la política transformadora, alternativa i nacionalment clara és possible no només en els “nostres” espais sinó també en molts altres àmbits inclosos les institucions municipals.

En aquest sentit, penso que ha arribat l’hora de fer un pas més. Un altre amic i periodista de l’Enderrock i La Directa, Roger Palà, exhortava a bastir una alternativa per no regalar la nostra lluita d’anys i la independència a la dreta rància de casa nostra. Ho comparteixo totalment. Veurem la fórmula i si som capaços de fer un pas necessari i definitiu cap a la política més enllà dels municipis, però toca debatre-ho tenint clar el moment en què estem. L’esquerra independentista i, en particular la CUP, som els únics capaços de bastir una alternativa real en tots els sentits. Si més no, nosaltres som un actor clau perquè aquesta alternativa sigui possible. I és que cal recordar que nosaltres no parlem de suports incondicionals a CiU, ni tampoc critiquem les retallades mentre defensem un federalisme espanyol impossible. Crec que ens toca a nosaltres de ser una punta llança de quelcom diferent que no deixi en mans dels de sempre un canvi polític d’aquestes característiques i permeti facilitar un alliberament nacional que vagi acompanyat d’un canvi de model social i polític que ens acosti a la justícia social.

Aquest procés té i tindrà molts debats i moments claus. Un d’ells i, per mi, prou imprescindible és que la militància de l’esquerra independentista tingui clara l’aposta per la CUP. Ha estat la CUP la que ha donat un afegit extra de visualització i maduració a molta de la feina que des de fa anys des dels col·lectius (Maulets, Endavant, MDT, Cajei,...) ens ha permès mostrar-nos com el moviment compromès per als Països Catalans. Ara, però, és hora d’entendre que si volem fer política no només en els marcs on n’hem fet fins ara, sinó més enllà, cal apostar per la CUP. I això passa també perquè la militància d’organitzacions com Endavant o l’MDT, si més no al Principat, prioritzin el que decideixi la Candidatura d’Unitat Popular on tots hi poden ser, a la seva tàctica interna que fa que estiguem permanentment fent equilibris estrambòtics   

Tot fent un cafè amb el politòleg i amic Marc Sanjaume, comentàvem que si decidim fer un pas endavant i apostar per al Parlament de Catalunya com un espai més on fer política, com a eina de lluita deia jo, caldrà ser conscients que cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. No s'hi valen mitges tintes. Un sí tebi. La majoria de moviments populars i revolucionaris de les democràcies liberals al món han apostat en algun moment per la via institucional. Fa tres anys, em vaig posicionar en contra de presentar-nos a les eleccions autonòmiques de la CAC ara, l’esquerra independentista, amb la conjuntura actual, li toca fer el pas. Fer-ho ens portarà contradiccions. Però la maduresa política que ens hem forjat durant tots aquests anys ens haurà de permetre gestionar-les. I ho dic ben clar, prefereixo això, que regalar la lluita de la meva joventut a aquells que encara avui en dia em reprimeixen i em vigilen quan em manifesto.

És un camí nou, desconegut i on podem prendre mal. Ara bé, sinó el fem nosaltres, no el farà ningú més. I mirar com passen les coses, les injustícies i construeixen un nou Estat sense la nostra força, les nostres propostes, l’energia i la valentia, no ha estat mai la nostra forma d’actuar ni tampoc és revolucionari. De nosaltres depèn que aquest procés que s’inicia s’avingui amb els nostres objectius, la independència d’uns Països Catalans reunificats i socialistes. O sigui que mans a la feina tot pensant en què l’endemà d’aconseguir-ho, serà la meva última ressaca (de lluita).