Publicat a la revista Lluc, revista de Cultura i Idees (n877). Juliol-Setembre 2011
“Durant molts anys el nacionalisme català majoritari no ha estat independentista. Ha jugat la carta d'un autonomisme que garantís políticament i administrativament un sostre alt, econòmicament viable i amb garantia identitària. I refusava els requeriments que alguns sectors li feien que s'adherís a l'independentisme. Tenia arguments per fer-ho. Ara ja no en té. (...) L'opció espanyola equival a la rendició” i. Aquestes paraules, expressades per l'expresident Jordi Pujol, van commoure a principis d'any el Principat de Catalunya. Després de molt temps en el qual Pujol havia esdevingut el garant més destacat de l'autonomisme dins el nacionalisme català, l'expresident ha sortit de l'armari i ha definit la independència com el full de ruta necessari per Catalunya si la conjuntura espanyola i, en especial el centralisme polític existent, segueix sense variar en els propers anys. Si dotem aquests fets de la importància que tenen, segurament la pregunta que ens farem de forma automàtica és: què és el que ha dut el senyor Pujol de l'autonomisme ortodox del “això no toca” a l'independentisme relatiu del “això potser comença a tocar”? I per ser encara més precisos, què és el que fa que mentre Jordi Pujol i altres líders destacats del nacionalisme moderat català contemplin ara mateix l'opció independentista en el seu ideari, líders polítics equivalents d'altres nacions històriques dins l'estat Espanyol com és la basca no estiguin seguint processos similars i, en el cas concret de Juan José Ibarretxe, semblin haver preferit guardar certes reflexions sobiranistes en un calaix?
En la meva estada a la Universitat d'Edinburgh vaig tenir la sort de poder estudiar amb deteniment ambdós casos, el català i el basc (entenent-los, no com les respectives nacions històriques que reben el nom de Països Catalans i Euskal Heria sinó com les actuals administracions autonòmiques que com bé sabem són anomenades Catalunya i el País Basc, respectivament). D'aquells mesos de feina en va sortir un petit estudi que duia per nom The effects of further decentralisation processes on nationalist movements: the case of Ibarretxe Plan and the reform of the Catalan Statute. La investigació tenia com a principal objectiu estudiar fins a quin punt la reforma de l'Estatut de Catalunya que es va iniciar l'any 2003 amb la victòria del tripartit i la “Proposta d'Estatut Polític de la Comunitat d'Euskadi” (a partir d'ara Pla Ibarretxe) al País Basc apareguda el 2001 i la corresponent resposta de les institucions espanyoles havien influït directament en les formes, el discurs i els resultats de l'actual nacionalisme català i basc. La resposta, com massa sovint en aquest camps d'investigació, no era definitiva, però sí que deixava entreveure certes tendències que m'agradaria ressaltar en aquest article.
Així, la investigació conclou que l'estudi de quins i com han estat els processos polítics per incrementar el poder autonòmic (reformes d'Estatuts d'autonomia) i la resposta dels poders estatals als mateixos és necessari per entendre la situació de com han evolucionat el nacionalisme basc i el catalanisme els primers anys del segle XXI. Una evolució que es podria sintetitzar en dues idees: d'una banda, mentre l'ideal d'una futura independència ha guanyat adeptes a Catalunya, el suport a la secessió sembla no haver variat substancialment al País Basc. De l'altra, tot i que l'origen d'ambdós moviments nacionalistes és molt diferent ii, els fets succeïts en els darrers temps estarien fent convergir les estratègies dels respectius moviments nacionalistes a l'actualitat. Ara bé, en què ens basem per afirmar, per exemple, que avui en dia a Catalunya l'independentisme ha obert forat sociològicament parlant? O, millor dit, què analitzem per afirmar que més enllà de qui governi a les administracions, hi està havent canvis reals en les opinions polítiques dels catalans i catalanes de forma estructural? Hi ha diversos mètodes per respondre aquestes preguntes, però en aquest cas, ens basarem en dos elements: les preferències constitucionals dels ciutadans que viuen a Catalunya i al País Basc i el contingut dels discursos dels partits nacionalistes d'ambdues nacions.
L'independentisme, en creixement
Una de les opinions històriques més argumentades i discutides en el món de la ciència política i la sociologia quan es tracta el tema dels nacionalismes és que els processos de descentralització política com ara l'Estat de les autonomies generen desitjos de quotes més altes d'autonomia política, però no acostumen a incrementar el suport a l'independentisme entre els ciutadans d'una regió iii. Tanmateix, com veurem amb els casos català i basc, aquesta afirmació podria estar més en entredit del que tradicionalment s'ha pensat. Així, si agafem l'evolució de l'estadística dels darrers anys del Centro d'Investigaciones Sociológicas, l'Euskobarometro i el Centre d'Estudis d'Opinió al País Basc i Catalunya referent a la pregunta de quin model d'Estat és el que prefereixen bascos i catalans, podrem treure les següents conclusions:
País Basc: Entre 2001 i 2010 hi ha hagut una constància en els resultats tot i l'existència de petites variacions d'acord amb certs moments històrics que s'han viscut en els darrers 10 anys. D'aquesta manera, les taules ens mostren com la ciutadania basca s'ha mostrat majoritàriament favorable a augmentar el poder polític del seu govern autonòmic en els darrers 10 anys (amb alts percentatges de suport a la secessió), tot i que, no sembla haver-hi hagut un increment estructural del suport a aquesta opció. De fet, només entre els anys 2005 i 2006 (treva d'ETA i prohibició del Pla Ibarretxe), hi va haver un auge de la demanda de més autogovern (70 per cert de bascos veien necessari que el País Basc augmentés el seu poder polític, i prop del 50 per cent d'aquests defensava obertament la independència com a camí a seguir). Tot i això, com hem dit, en els darrers anys les xifres s'han tornat a equilibrar i s'han situat als mateixos nivells de principis de segle. En els propers mesos, caldrà estar atents per veure quins seran els efectes que poden tenir els excel·lents resultats que va treure la candidatura Bildu (amb el suport de l'esquerra abertzale) a les municipals del passat 22 de maig.
Catalunya: L'element més destacat de l'evolució de les preferències constitucionals a Catalunya és que, en línies generals, el nombre d'independentistes al Principat ha crescut de forma progressiva en la darrera dècada i, a l'actualitat, representen ja un 25 per cent del conjunt de la població (7 punts més que l'any 2001). Aquest increment, que ha situat l'independentisme a nivells propers dels que defensen una descentralització política més important dins l'Estat espanyol (opció majoritària) o d'aquells que volen mantenir l'status quo, ha coincidit també amb un lleuger creixement dels que aposten per una recentralització política. Una tendència que si en els propers anys es confirmés podria significar que a Catalunya es pot estar coent un procés de polarització. En un sentit similar, una dada més a destacar és la que, per primera vegada des de la transició dels anys 70, algunes enquestes han situat com a guanyadora l'opció del sí en un hipotètic referèndum sobre la independència a Catalunya iv.
Discursos de les organitzacions nacionalistes catalanes i basques
Més enllà de les xifres, si volem conèixer l'evolució dels moviments nacionalistes català i basc cal també fer un estudi exhaustiu de quines són les propostes i les idees que es promocionen a l'actualitat des de les principals organitzacions nacionalistes d'ambdues nacions i quines diferències hi ha respecte els seus discursos deu anys enrere. En aquest sentit, tot fa pensar que hi ha hagut dues tendències divergents a Catalunya i al País Basc que són fàcilment contrastables. Per un costat, al País Basc, el fracàs del Pla Ibarretxe, de la treva d'ETA (2006), el pacte del PSOE i el PP i l'increment de l'ofegament cap al projecte de l'esquerra abertzale ha conduït la gran majoria d'organitzacions nacionalistes a no tibar més la corda. Així, mentre el PNB ha apartat la sobirania política de les seves proclames diàries v, l'esquerra abertzale i ETA, sense abandonar la demanda d'independència i d'unificació del conjunt d'Euskal Herria, semblen haver renunciat a la lluita armada com a mitjà d'acció i haver apostat únicament i exclusiva per la via política.
Per l'altre costat, el catalanisme sembla haver pres un camí parcialment diferent al nacionalisme basc en la darrere dècada. Així, de la mateixa manera que el nacionalisme català tenia una base més conservadora en el seus discursos vora l'any 2000 ('el peix al cove, la defensa del federalisme,...), en l'actualitat, hi hagut una radicalització dels postulats del catalanisme polític. De fet, més enllà de la manifestació netament independentista del 10 de juliol de 2010 (la més gran de la història del país), de les consultes independentistes en centenars de municipis catalans i altres esdeveniments secessionistes massificats dels darrers anys, hi ha dos elements constatables que permeten identificar una radicalització en el discurs del nacionalisme català. Primer, la paraula independència ha deixat de ser una rara avis per esdevenir definitivament una proposta política que s'ha situat dins l'agenda política. Segon, partits polítics i entitats cíviques que amb anterioritat es mostraven cauteloses amb l'opció independentista, semblen haver-la assumit com la via per solucionar els problemes del país a mitjà termini. Precisament, és en aquest punt on les paraules de l'expresident Jordi Pujol amb les quals iniciava aquest article o d'entitats com Òmnium Cultural i l'Institut d'Estudis Catalans prenent netament partit pel dret a l'autodeterminació prenen tot el seu sentit.
Contrarguments i conclusions
Tot i les evidències, alguns teòrics s'han atrevit a defensar que les tendències són completament oposades a les aquí esmentades i que l'existència de l'Estat autonòmic ha aconseguit frenar les opcions secessionistes dins les nacions històriques vi. En aquesta línia, alguns posen com a argument els resultats electorals de les eleccions autonòmiques a Catalunya el novembre de 2010 on les opcions independentistes van perdre pes strictu senso dins l'hemicicle. Tanmateix i més enllà de la foto d'un instant molt concret que representen uns comicis, les dades ja han demostrat que tal i com s'ha defensat en aquest article l'auge independentista també va aparèixer en les darreres eleccions catalanes; no apostant pels nous partits independentistes o per Esquerra sinó consolidant l'alternativa de govern que representava una Convergència i Unió amb un discurs més radicalitzat que deu anys enrere.
Arribats a aquest punt, és necessari reprendre la idea bàsica de l'article que expressa que els processos de reforma d'estatuts d'autonomia a Catalunya i al País Basc han jugat un paper fonamental per entendre l'actual context sociològic d'ambdues nacions. Així, per explicar les diferents trajectòries d'ambdós territoris em sembla essencial entendre com mentre a Catalunya, la reforma de l'Estatut d'Autonomia va ser presentada des de bon inici com una proposta de país (no de partit) amb un elevat consens dins la majoria d'actors socials i amb un ampli suport popular (enquestes i referèndum), al País Basc, el Pla Ibarretxe va gaudir, segons les enquestes, d'una popularitat mitjana-baixa, i va ser entès i presentat més com un pla de partit o centrat en la figura del Lehendakari Juan José Ibarretxe que com un procés aglutinador (nacional). Únicament entenent aquest context, podrem comprendre que les respostes negatives de les institucions espanyoles als processos d'increment d'autogovern, la prohibició en el cas basc i el triple retoc (en el pacte Mas-Zapatero, en el Congrés espanyol i finalment el Tribunal Constitucional) hagin produït efectes tant diversos en les dues nacions esmentades.
En resum, i més enllà del fet que continua essent necessari estudiar altres elements com ara la crisi econòmica, l'evolució dels principals actors estatals o el context internacional per explicar l'evolució de les nacions sense estat i dels seus respectius moviments nacionalistes, crec que és evident que el principal tema de debat polític a Catalunya i al País Basc en els darrers 10 anys, els processos per augmentar de l'autogovern, expliquen l'actual situació d'ambdues nacions. Una situació que, com hem vist, ve marcada per dos factors: d'una banda, l'increment del secessionisme a Catalunya i l'estabilitat d'aquesta opció al País Basc i de l'altra, una evolució dels discursos i de les actituds d'ambdós moviments nacionalistes que, des del meu punt de vista, els està duent a una convergència d'estratègies que a mitjà termini podria presentar nous i interessants escenaris.
i Ara (2011) http://www.ara.cat/politica/Pujol-expresident-independencia-viable_0_415159616.html. 26 de gener.
iiBalfour, S. And Quiroga, A. (2007) The Reivention of Spain: Nation and Identity since Democracy, Oxford Express
iiiGuibernau, M. (2006) “National identity, devolution and secession in Canada, Britain and Spain” in Nations and Nationalism 12/1, ASEN
ivUOC, (2008) http://www.uoc.edu/portal/catala/la_universitat/sala_de_premsa/noticies/2008/noticia_053.html. 26 de gener
vDiario Vasco (2010) http://www.diariovasco.com/v/20100614/politica/rebaja-caracter-politico-ados-20100614.html. 26 de gener
viMartínez Herrera, E. And Miley, T. Jeffrey (2010) “The constitution and the politics of national identity in Spain” in Nations and Nationalism 16/1 ASEN