dimecres, 29 d’agost del 2007

11 de setembre


Després de la meva estada com a periodista a un lloc tan emblemàtic com és la Universitat Catalana d'Estiu d'on he tret moltes impressions, algunes d'increïblament bones i d'altres menys extraodinàries, em disposo a acabar la meva feina com a becari-precari d'el Punt per eixir uns dies cap al Marroc i el sud d'Andalusia amb el grup d'escoltes que monitoritzo. Aquest fet fa que en una data tan assemnyalada com l'11 de setembre, un servidor es trobarà lluny de la seva terra i per tant, després de molts anys, haurà d'improvitzar alguna mena d'acte commemoratiu enmig de les platges de Càdis o dels mercats de Tànger. És per això que abans de marxar m'agradaria fer una reflexió sobre l'11 de setembre.


Primer de tot i abans de parlar sobre el de 2001, crec necessari que en el procés de memòria històrica,tal com deia l'historiador Joan F. Mira a Prada, cal recuperar tota la història més enllà dels fets que han succeït a tots els espanyols iguals en els últims anys. I és que sembla ser que des de Madrid només es vol parlar de memòria històrica de l'Estat Espanyol però no de la història de quan l'Estat Espanyol no existia com a tal ja que això, és clar, els faria perdre legitimitat per exisitir. Vaja, que m'agradaria escriure un moment 11 de setembre de 1714 i deixar-ho aquí per tal que cadascú i reflexioni.


La llàstima del nostre 11 de setembre és que la data coincideix amb dues dates claus per l'evolució del món actual cap el model capitalista salvatge i la societat control. Així és com el de 1973 serveix per demostrar que Estats Units no pensa permetre que la democràcia i la justícia s'imposin en lloc si no és de la seva manera i menys si no entra clarament dins un bloc dels que ells defineixen a nivell teòric. I el de 2001 és la clau de volta. Si qualsevol persona analitza cap on ha derivat la societat en els últims anys cal que busqui l'inici en l'11 de setembre de 2001. Només cal fer un llistat de transformacions.


- Pèrdua de la defensa dels drets humans per determinats col·lectius des de governs que fins aquell moment els havien defensat

- Recuperació del dret a conquesta i abolició pràctica de les Nacions Unides

- Increment del control per part dels governs de la seva societat a través de múltiples canals

- o i ja és l'última, i segons Le Monde Diplomatique, augment evident de l'ús d'armes farmacològiques per sobre de les destructives directament


Bé, en definitiva, només cal lluitar, posar ganes i ser ferms per tal que algun 11 de setembre, girem la truita.

dilluns, 13 d’agost del 2007

xirimiri



En ple viatge a Euskal Herria m'arriba la notícia que Lluís Maria Xirinachs s'ha tret la vida com una última acció en defensa de la seva terra i com a "contrapunt a la covardia dels nostres líders". Estranya coincidència la de redescobrir dos paisatges i formes d'entendre l'amor cap a la terra alhora, la basca i la d'en Xirinachs, que m'han provocat un cert efecte despertador en la meva consciència nacional enmig d'aquest període de tombones, tempestes de mitja tarda i xafogor impregnadora.


I és que després de visitar la verda terra d'Euskal Herria, un ja surt més convençut de tot plegat. Si més no, a mi aquest viatge m'ha provocat certa fermesa en la meva actitud i en els meus ideals ja que he tingut la sensació que els habitants d'aquell d'indret tenen molt clars els punts claus de la seva situació. Tenen clar el que són i el que volen ser, situació que de moment no tenim aquí i per la qual hem de continuar treballant totes juntes. I per assolir-ho, l'exemple d'en Xirinachs ens ha de servir. Segurament la seva forma de fer ens ha de guiar, si més no al principi, per aconseguir com bé indica el seu nom que, a través d'un constant xirimiri, els ciutadans dels Països Catalans prenguin la paraula, l'exerceixin i apostin per l'autodeterminació des de la base per la nostra nació. De fet, Xirinachs va continuar fins a la mateixa mort la lluita que va iniciar en l'única etapa per la qual ha rebut felicitacions dels polítics "covards", l'antifranquisme!! Sembla que tots els professionals de la política volen deixar de banda que ha estat un ferm defensor de la democràcia als Països Catalans fins a les últimes conseqüències i això se li ha d'agrair. Especialment les seves ganes de viure en una terra lliure. Com a petit homenatge des d'aquest post m'agradaria deixar algunes de les frases que va dir últimament, la seva nota póstuma i el poema que li van recitar ahir mateix al Fossar de les Moreres. In memoriam!!!


La nota


En ple ús de les meves facultats marxo perquè vull acabar els meus dies en la soledat i el silenci.Si em voleu fer feliç no em busqueu. Si algú em troba li prego que, estigui jo com estigui, no vulgui ell pertorbar la meva soledat i el meu silenci.Gràcies!

ACTE DE SOBIRANIA

He viscut esclau setanta-cinc anysen uns Països Catalansocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitudtots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,és una vergonya de la humanitat i de l’univers.Però una nació mai no serà lliuresi els seus fills no volen arriscarllur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-meaquest final absolut victoriósde la meva contesa,per contrapuntar la covardiadels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nacióesdevé sobirana absoluta en mi.Ells han perdut un esclau.ella és una mica més lliure,perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Frases a reflexionar


- ...És la força del poble sencer, que cabalment això vol dir democràcia... Que la força estigui en el poble. Quan s'apropi aquell dia en què l'Assemblea dels Països Catalans estigui a punt per exigir la independència, els polítics més febles s'afanyaran a declarar la nostra independència des dels Parlaments per tal que no ho faci el poble.

- És molt diferent un exèrcit ofensiu que un exèrcit defensiu...Gandhi deia que el no violent no pot tractar amb neutralitat les parts d'un conflicte violent: l'agressor és l'enemic, l'agredit és l'amic, tot i que sigui violent!!!!


El poema

Presència de Xirinacs


"Quan em senti morir aniré a la muntanya de Sant Amanç, i allà em deixaré morir. Així ho feien a l'Índia: els vells, quan se senten morir, se'n van de casa, s'enfilen a una muntanya i allà es deixen morir. Lluís, deixaves anar les paraules amb lentitud, somrient plàcidament, com vivint-ho. Commoció i silenci. La teva mirada penetrant i aclarida. Vares copsar que eres comprès. .... Avui hem sentit la notícia per la ràdio: t'han trobat mort. A la muntanya. Com tu volies. Un dia hi anirem a posar una pedra trobada i hi gravarem el teu nom, per perpetuar la teva vida en el lloc de la teva mort: la Natura. Si et volem recordar hem de lluitar per la Independència. Lluitem! Lluitarem!


T.C





dilluns, 6 d’agost del 2007

dinar de tàper


Reflexionant sobre tot el que està passant aquests dies de màxima esplendor vacacional en les nostres infraestructures, se m'ha acudit que tinc molta sort d'haver tastat el món escolta. Si, si, els que porten aquell mocador lligat al coll i hom creu que és una secta. I és que si t'atreveixes a agafar el tren, o ets més agosarat i apostes per no utilitzar les carreteres comarcals de paisatges idíl·lics ja que penses: tant per tant sabates grosses i passes per l'autopista, doncs mai saps què et pot passar. Així que l'experiència d'un raid, una excursió pirineica o qualsevol situació de supervivència poden ser positives. I això significa: cantimplora amb aigua (opció ratafia pels qui ho preferixin), una guitarra i un cançoner (ràdiocassette pels més urbanites o pels mancats de ritme com jo), un tàper ple d'amanida de pasta i de carn arrebossada (opció suc d'alvocat pels supervegetes) i una màrfega per poder apalancar-te en qualsevol espai.

Vaja, com veieu, es confirma aquella tesi que els catalans ens agrada el rotllo kumba. Cada dissabte i diumenge, i fins i tot dilluns i divendres, quan no dimecres, dimarts i dijous d'agost, ens parem en qualsevol punt de la xarxa i apa a passar la tarda. La resta de l'Estat ens enveja, no ho dubteu. De fet, tinc la sensació que tot aquest merder, en el fons, és una política social d'Iniciativa perquè disfrutem de la natura. I ens venen la moto que les infraestructures fallen perquè tingui més pedigri quan tornes de vacances explicar-ho als teus companys de feina!!!!Reflexioneu-hi!!!


Ara me'n vaig a Euskal Herria i he decidit que m'enduré el pack "escolta en carretera", però una certa intuició em fa pensar que un cop passat Lleida, el pack valdrà més que el llenci. Potser el més efectiu seria que m'endugués una estelada i anés convencent tothom que el govern espanyol ens deixi d'una vegada una mica de llibertat, el dret a decidir i per tant, el dret a escollir a quina carretera volem treure el tàper amb la carn arrebossada, no creieu???