dimecres, 30 de desembre del 2009

la roca màgica

Era una nit curiosa. Lluny de glaçar, veure estrelles i tremolar de fred, ens vam trobar a la roca acompanyats d'un vent calent, núvols, i jaqueteta curta. Havia estat el retrobament amb aquell indret que tantes històries ha acollit després de mesos d'imaginar-me'l. La nit no va tenir res més d'especial que la retroballa interna amb la roca màgica. La vaig gaudir per tots els costats. Vaig seure amb ella, la vaig palpar i fins i tot, tots junts vam cantar en el seu nom a les estrelles. Rodejats per begudes de la terra, els personatges contemplaven la bonica estampa de muntanyes, vegetacions i valls que marquen una manera de ser molt determinada dins la geografia catalana. La roca màgica no és només un indret des d'on gaudir de la natura i de la forma de ser dels teus companys i companyes, és també un espai des d'on comprendre la idosincràcia gironina. Amb ella, podem entendre orgulls, sentits de l'humor i somriures que són i seran només i per sempre nostres.


dilluns, 28 de desembre del 2009

un esperit reconstituent

T'aixeques del sofà. Hi has dormit, hi has fet el cafè i fins i tot has discutit sobre tot el món que ens envolta. Has gaudit amb els que t'acompanyen per aquestes dates i et decideixes a anar cap el punt de reunió del poble. El dia ha estat positiu tot i tenir alguna que altra mala noticia. És llavors, només arribar al local social, quan tot canvia. Et trobes amb ells i elles, el jovent del poble que s'esmera en fer activitats per la gent sense cap altra satisfacció que el simple fet de conviure plegats en aquest projecte. Rius, beus els teus cubes lliures, fas bromes, els escoltes i frueixes d'aquell esperit reconstituent. A la sala sembla que les preocupacions han fugit fa un bon temps. Ells i elles viuen un present que, tot i que potser té parts fictícies, és sens dubte revitalitzant. Oblides preocupacions i et llences a passar unes hores desprecocupat. Balles com quan tenies 15 anys. Et retrobes amb gent que veus poques vegades però que sempre et guarden un somriure i una broma sense retreure't el teu silenci estranger. És llavors quan t'adones que ser de poble és sens dubte especial, fructífer i preciós. Sens dubte, tothom té els seus problemes, però la simplicitat fa que, a vegades, tot sigui més senzill i agradable. Per ells i elles van aquestes paraules.

i un dels moments més impressionants que he viscut aquest 2009. Jo sóc un d'aquests de la massa,....quina suada,...

dijous, 24 de desembre del 2009

i surts a passejar

Fa dies que vas amunt i avall. El cap i el cor et bullen per moltes coses. Trobes a faltar alguns somriures. Mentrestant els carrers s'engalanen amb l'excusa del consum i el Nadal. Sense voler-ho, penses en els que ja no hi són, amb els que et van regalar la infància, però intentes no fer-t'hi mal. És un pensament agradable, sens dubte! Tot seguit, amb un cert cansament acumulat decideixes sortir als carrers de la teva ciutat per fer encàrrecs i respirar l'ambient de poble que, a vegades, trobes a faltar allà a les gèlides terres.

Surts de casa i ja perceps que aquell dia no pot ser indiferent per ningú. Passejo, sol, tranquil, sense cap més pressa que la que jo m'imposo. Com si les circumstàncies busquessin regalar-te estones, comences a trobar gent sense parar. Amb tots ells hi dediques tres, quatre, deu minuts. Tens converses que alguns definirien com a tòpiques, però en totes hi trobes aquell punt d'interessant i graciós. T'agrada poder gaudir d'un dia així. Et retrobes amb velles i belles amistats i t'expliques les anècdotes més estúpides o recordes alguns moments compartits. El dia passa i arriba al vespre. El que ve a partir d'ara ja ningú ho pot saber exactament, però en tot cas tens un bon regust de boca d'haver pogut gaudir de vida de carrer, poble o dit d'una altra manera: de qualitat de vida!

i una cançó increïble

dimarts, 15 de desembre del 2009

i la pluja va dir prou

Era un dimecres qualsevol. Ell sortia de la universitat per anar al bar de trobada. Es va demanar la cervesa de rigor i va començar a xerrar pels descosits com a voltes fa. De sobte, va arribar el seu amic amb una nouvinguda. L'escena va esdevenir sense cap sobresalt ni novetat. Van apurar la nit i cadascú va fer camí a casa seu. Eren dies de fred i pluja, però ja s'hi havien acostumat. De fet, això poc importava en aquells carrers humits i foscos.

Els dies van passar ràpidament. Un recollia les caixes, l'altre romania treballant davant de l'ordinador i ella s'adaptava al nou ambient. Van venir estones de cafès en pubs de la plaça de l'herba, tès al centre social del bosc i convivències en els habitatges dels coneguts i conegudes. Començaven els somriures, les mirades i les bones estones.

Era dissabte. Ell va anar a veure un partit de l'esport nacional i tot seguit es va decidir a seguir la marxa en una festa de disfresses. La nit va passar sense pressa, però animada. Els galls començaven a cantar quan es van decidir a començar les danses i a partir de llavors sense que ells en fossin conscients tot va canviar. Es van moure sense parar hores i hores. Van ballar tot el que la música i el cos els oferia. Tot i saber que tot té el seu final, no volien que aquella nit de riures i passos s'acabés. Tanmateix, quan el sol sortia, van passejar tranquil·lament i es van dir un tendre fins aviat.

Passaren poques llunes abans que el sol sortís enmig d'aquells dies de pluja. Sense buscar res. Sense ser-ne conscients, la ciutat va prendre una llum diferent. Els instants, els camins i els cafès van agafar un color ple de vida i així van viure aquells dies. A vegades, el temps, la llum i les estones no es poden controlar ni preveure. Els ritmes flueixen i les persones es deixen anar. La ciutat es va transformar en felicitat i en energia. Tot es va capgirar. en somriures. Quina sort, es comentava.

El futur només el podrà dictar el present de cada dia. Tot i això, fins aquell moment, els ulls seguiran brillant mentre vegin aquells carrers, la seva llum i aquella figura.

13D

Diumenge a la nit vaig començar a escriure una petita crònica sobre la jornada del 13D. Havia estat voltant per diversos pobles de les comarques nord-orientals del país i el cert és que estava captivat per tot el que havia passat aquell dia. L'ambient, la il·lusió, les ganes, la passió, la consciència, el saber-nos amb raó i futur, el guanyarem. Finalment, però, vaig preferir deixar passar les hores per intentar ser una mica més reflexiu.

Posteriorment han vingut les declaracions ridícules de quatre que es creuen amb la veu de representar milers de catalans i catalanes tot i sabent que nosaltres hem demostrat amb els anys que ens representem molt millor sense ells. Prefereixo no parlar de Tenes, Mores i Bertrans perquè simplement no són més que agents mediàtics que no han sàpigut conduir la projecció pública necessària d'un moviment social que ha erigit amb força en els darrers mesos.

En canvi, considero molt més interessant recordar la feina i l'esforç de milers de persones que tot i la fred, l'edat, la precarietat de mitjans,... van sortir al carrer per fer un petit acte de desobediència i de reafirmació com a poble. És evident que la participació podria haver estat més abundant, però cal reconèixer que moure tot plegat en tant poc temps és una feina no gens senzilla. Crec que, el més important remarcar és com en aquests mesos, la consulta ha estat capaç de fer tornar gent a treballar en el marc de l'autodeterminació i de la solidaritat.

No podem posar data per la independència perquè ens queden moltes coses a aconseguir amb ella i molta lluita per desenvolupar, però sens dubte, diumenge va ser una demostració de força que, com sempre, ha estat més valorada pels mitjans més enllà de l'Estat que no pas pels media espanyols o catalans! Ara, com sempre, ens queda continuar amb les consultes, aconseguir estructurar el moviment de la forma menys burocratitzada possible, no deixar perder la flama i caminar cap els objectius que ens marquem en el marc de la independencia i el socialisme dels països catalans! Segur que abans que decideixi tancar aquest espai, podré tornar a escriure, llavors sí, de forma plenament lliure!

salut

(una mica d'arenga sempre escalfa el cos)

divendres, 4 de desembre del 2009

nacio cultural?

perdoneu les faltes...

Avui sentia el senyor Gregorio Peces Barba dient que Catalunya es una nacio cultural. Perdoneu que rigui, pero una persona amb una mica de coneixement del tema sap que el terme nacio cultural no te cap mena de sentit ni referent teoric. Si em poses a discutir-ho, segurament faria un post tant avorrit que ningu se'l miraria. Aixi que, ja que just avui llegia una descripcio del terme nacio feta per Pierre Vilar al diari Egin fa uns anys, he decidit compartir-la perque crec que s'adiu molt mes al que son els Paisos Catalans o qualsevol altre nacio del mon.

"Una nacio no es un objecte acabat, una figura estereotipada, una imatge definitiva. Tanmateix, no es tampoc un no-ser, una realitat per crear. Jo la compararia amb un bloc de marbre sene el qual l'obra de l'autor no existiria. Pero l'obra, en la seva perfeccio, en la seva bellesa definitiva, no seria res sense el treball de l'escultor, que es, en aquesta comparacio, el poble".