dilluns, 27 de setembre del 2010

Una de napolitana siusplau,...




Ho reconec: m'he aixecat conveçut que avui escriuria sobre el tractament mediàtic de les eleccions a Veneçuela. De com, Hugo Chávez sembla que perdi sempre el suport popular tot i continuar guanyant eleccions rere eleccions. De com, aquells països que no segueixen les línies marcades pels grans estats capitalistes són etiquetats com antidemocràtics, voregen el feixisme, i el seu poble els odia molt més del que succeix en qualsevol altre país del món...

Tanmateix, a mig matí, quan començava a posar els dits sobre el teclat per iniciar l'aventura d'escriure, una notícia ha sobrevingut, m'ha sorprès i m'ha estaquirotejat mentre Sanjosex seguia sonant de fons. L'he llegida, sense pressa. M'he mirat la fotografia. Sense voler-ho (fa un dia bonic i la música acompanya) m'he anat indignant i he començat a pensar sobre quina ciutat és la que ens acull. Involuntàriament (quantes coincidències, no?), he girat el cap i he vist el preciós i connotat quadre d'Il quarto statto penjat a la paret i, automàticament, he pensat en Novecento. Ha sigut un petit instant que m'ha traslladat a la Itàlia repetidament retratada del segle passat. Ja m'imagino la notícia: Il capo de la securitate de girona...

Patètic. Ja m'imagino les altes instàncies municipals rient, fent la pilota i complint amb el deure d'assistir a l'enllaç del comandant en cap de l'exèrcit municipal amb una dona de qui la majoria ni tan sols es deu haver pres la molèstia d'aprendre's el nom. I el bisbe? I el metge? I el farmacèutic? no hi van fer cap? home,...això no pot ser,.... que fins i tots els vailets joves de l'exèrcit municipal li van fer aixecar les espases en el seu honor,...

Per cert? per què no van convidar la resta del poble, els plebeus, a rendir-los honors a fora de l'Ajuntament? No creieu que hagués quedat més autèntic, més potent i més bonic? Tots junts, gent de tots colors, ovacionant-los i pregant-los seguretat en aquest món perillós i plegat de mala gent enviada pel diable des de les calderes d'en Pere Botero.

Avui ens quedarà a tots molt clar que en Chávez ha fracassat, que la vaga general és un perill immens pel país, que el Barça és inmillorable, que ningú s'escolta els passos endavant que s'estan fent des de l'esquerra abertzale,... ara bé, hi haurà tan sols un grup de persones que es dediquin a investigar com s'ha finançat aquest espectacle més propi de principis de segle XX, que del moment actual? Hi haurà algú que procuri pensar en una Girona diferent, apartada dels tics caciquistes i que, aposti per ser capdavantera en impulsar un model de ciutat democràtic i socialment just?

Fins que no arribi aquest moment suposo que com a ciutadà d'aquesta ciutat em toca dir: l'enhorabona senyor Paluzié, estic molt conent i com ja sap, a les seves ordres,...

divendres, 24 de setembre del 2010

dissertejant,...

així comença el resultat de tres mesos de feina,...si algú té ganes de llegir més, que em faci arribar un missatge i li faré arribar l'article sencer per compartir amb ella o ell el poc coneixement que tinc...

‘La Patum’ is one of the oldest and most important celebrations in Catalonia. This popular festival, which has been labelled a world heritage event by UNESCO, is celebrated in a small town each year in Corpus Christi. However, in 2010, La Patum was not only a cultural festival, but also a political event. Thus, most people gathering under the city hall’s balcony where local and national politicians were sitting, chanted political slogans. They chanted slogans in support of independence for Catalonia and they accused some politicians of being botiflers (traitors). That night, the Catalan television channel broadcasted a documentary exploring Catalan secession as an opportunity to improve life’s quality among Catalans. That program, called Adéu Espanya (Good Bye Spain), was the first one in Spanish history where political analysts openly talked in a public television channel about the future of Catalonia as an independent state. The program’s broadcast had one of the highest audience ratings for the Catalan television channel in the last few months. Actually, this fact has been recently used to demonstrate that nowadays Catalans have secession on their political agenda.

Similarly ,the Basque Country[1] seems to be fated to live with the Constitutional issue in its day-to-day politics (Keating, M. and Wilson, A. 2009: 556). For instance, in June 2010, the left-wing separatist movement announced their intention to create a new and unitary political organization to fight for the independence of the Basque Country. According to its leaders, this new political entity will become the platform from where the Basque left-wing secessionist movement would also reject any violent action commited by ETA, the Basque armed group, for the first time. Moreover, one week later, the PNV, the moderate Basque nationalist political party, put forward its new political proposal arguing for the amendment of the Basque Autonnomous Statute in order to achieve further devolution to the Basque Country.

Theoretical discourse on this issue argues that plurinational democracies are those states which contain two or more internal nations that are constanly looking for their political accommodation within constitutional rules such as Spain or the United Kingdom (Requejo, F. 2010: 151). Some believe that devolution processes that plurinational states initiated some years ago have watered down secessionist movements in stateless nations (Guibernau, M. 2010: 31). They argue that those processes have accommodated national minorities within state dynamics. Similarly, they say that these political changes have involved regional elites in the state’s political and economical structure. However, there is also a general agreement among Western scholars that Catalans and Basques have an open attitude to the meaning of self-determination (Keating, M and Bray, Z. 2006: 353). In fact, in my point of view, it would be worth knowing whether this open attitude towards concepts such as self-determination or stateless nations has led to an increasing support for the secession of Catalonia and the Basque Country. By focusing on the Spanish case, I wish to draw attention to why Catalans and Basques are not fully satisfied and they still claim for further decentralization processes (Requejo, F. 2000; Keating, M. 2000 quoted in Guibernau, M. 2006: 62), even for independence, although their institutions have a high degree of self-government. Furthermore, could we say that state and central policies have shaped peripherical national movements in both territories? Are the political elites of these nationalist movements really changing their discourse in order to consider self-determination as the only solution? (...)

[1] In this text, I will refer to the Basque Country and to Catalonia as the current Autonomous Communities although these terms can be also applied to refer to broader territories that sometimes are also included within ‘national territories’ for both nationalist movements.




dilluns, 20 de setembre del 2010

A l'Escala n'és mal port,...

Josep Pla ens descobria en el seu llibre 'Viatge a la Catalunya Vella' una cançó tradicional, de mar, en la qual com explica ell "hi desfilen gairebé tots els pobles del litoral,del nord dels Països Catalans (a excepció dels que pertanyen a l'Estat francès des del Tractat dels Pirineus) definits amb una visió sintètica que no respon sovint a la caracterització actual d'aquests pobles, però que probablement, en el moment d'ésser escrits, era exacta o molt aproximada".

Un record de la cultura popular i un text històric que em va agradar conèixer. Dedicat a tots els meus amics i amigues que durant la seva vida han viscut i/o viuen de cara al mar.

.

A Vilanova són boters,
a Sitges hi ha molts gitanos
a Castelldefels són grocs
i a Barcelona són dames

Al Besós són passacolls;
Badalona, pany de tàpies;
a Montgat són calciners,
venen la calç a fornades.

A Alella són cargolers,
que els cargons no hi treuen banya
A Masnou són palangrers
que amb ponent van a palangre

A Premià són gafarrons
A Vilassar pengen ases
A Mataró hi ha caps de bou
de les senyores bizarres.

A Caldes ne són nauxers
i a Arenys s'emporten la palma
A Canet són figaters,
a Sant Pol són gent de manta,
A Calella són cadells
i a Pineda males cares

A Malgrat són carboners,
venen el carbó a la platja
A Blanes són flassaders
paguen el dot amb flassades
A Lloret són caganers
que se c...a la platja
A Tossa són bastinals
que donen bastina als frares

A Blanes són ses galanes,
a Lloret són gitanets;
a Tossa, la bona mossa
a Sant Feliu, ganzonets
Palafrugell, peix fregit,
jurioles a la brasa
A Begur són bacanars
que coralen a la brama.

A l'Estartit és humit
de les llargues garbinades
A l'Escala n'és mal port
pel vent de la tramuntana
A Empúries hi ha un convent
que n volen donar aigua

A Sant Pere Pescador
treuen els fems de les cases,
Castelló, vila major;
tots són jutges i notaris
A Roses, són gent del rei
que tiren bombes i bales

A Cadaqués, tabaquers,
contrabandistes i lladres
A la Selva són bisarocs
que salen bisos a carques
A Llançà són fumadells;
tenen les cases fumades
A Colera i a Portbou,
la cançó n'és acabada,...

divendres, 17 de setembre del 2010

sacsejades necessàries!

Si reculo en el temps i penso quins són els moments en els que tinc la sensació d'haver après més, em vénen ràpidament dues imatges al cap. Una primera, treballant en grup dins de projectes col·lectius. Les hores de reunions, de preparació d'activitats al cau, de manifestacions i de comunicats amb el sindicat i les assemblees d'estudiants, d'arreglar espais amb els companys i les companyes de pis i l'Assemblea de Joves de Girona, en són alguns exemples. Una segona, igualment important, quan a través de petites i grans sacsejades que m'ha portat la vida, he vist que plantejaments que tenia fins aquell moment ja no em servien més. Potser no estava errat, però necessitava noves visions i noves formes de fer per seguir el camí que creia voler construir. I per aconseguir això, una sacsejada, un terrabastall que em trenqués els esquemes, han estat sempre necessaris.

M'imagino que us estareu preguntant per què escric tot aquest paràgraf pseudofilosòfic de nivell tan baix, no?. El cert és que porto tot el matí pensant en un post sobre la necessitat de cridar a la vaga general i no sabia com enfocar-lo. Tenia la possibilitat de fer un text-pamflet (més que necessari, però que altres companys i companyes el fan millor) on explicar les característiques de la reforma laboral, el desmentallment del ja feble Estat del Benestar espanyol, com aquells que han creat la crisi (banquers i grans poders) no l'han ni tan sols notada mentre d'altres estem precaritzats sembla que de forma permanent o, com un govern anomenat d'esquerres practica polítiques que des de la teoria de la ciència política serien a la dreta de qualsevol eix. Havia pensat també en descriure casos particulars (imaginaris o no) perquè es visualitzés com la crisi i les retallades de drets socials i laborals enunciades pel govern espanyol afecten i afectaran la majoria dels que formem les classes populars d'aquest país.



Tanmateix, tot i aquest seguit d'idees, llavors m'he parat a pensar el per què jo he decidit fer vaga el proper 29 de setembre. I, enmig de tot aquest reguitzell d'arguments ideològics exposats en el paràgraf anterior, he reflexionat que, a part de fer vaga per denunciar la situació actual, i reivindicar un model de societat que no estigui basat en un sistema econòmic injust com el capitalisme, crec que la vaga s'ha de fer per sacsejar-nos. Alguns en dirien treure'ns la son de les orelles.

Crec que hi ha una àmplia majoria a la societat catalana que s'oposa frontalment a les polítiques actuals del govern espanyol. D'això, i sense tenir enquestes a la mà, no en tinc cap dubte. Potser el que cal és que ens sacsegem, que aprofitem la vaga i obrim els ulls. Perquè si realment volem construir una societat justa, sense desigualtats i netament democràtica, no guanyarem ni perderem el 29 de setembre. Si ho fem bé, la lluita de debó començarà a partir d'aquell dia. Llavors, un cop sacsejats, havent après certes lliçons, i amb el despertador arran d'orella, haurem de ser capaços de bastir les alternatives.

dimecres, 15 de setembre del 2010

petites victòries


Dissabte va ser 11 de setembre. A Girona, els partits institucionals havien fracassat a l'hora de convocar una manifestació amb un lema poc ambiciós i la majoria de la gent havia secundat la pancarta que deixava ben clar que l'únic camí és i serà la independència. Alguns pensareu que quan parlo de victòries, em refereixo al fet que aquells que portem anys fent feina de carrer, per una vegada, hem aconseguit mostrar-nos com l'opció seriosa a la qual la gent s'ha volgut adherir.

La realitat, però, és que sense desmerèixer aquest fet important, avui vull fer referència a la victòria de veure'ns a nosaltres mateixos, els que fa anys que no deixem passar ni un sol fet per alçar-nos i clamar per un país lliure i per la justícia social, capaços de gestionar i organitzar ratllant la perfecció la Diada Nacional d'aquest 2010 a Girona. I és que, aquesta no era una Diada senzilla. Havia passat un curs polític mogut pel que fa a l'independentisme, a Girona, els partits i sindicats institucionals buscaven rentar la seva imatge abans de les eleccions convocant a la mateixa hora que la manifestació independentista històrica, i, com si no n'hi hagués prou, com a organitzadors de la Diada independentista, nosaltres ens havíem marcat uns objectius molt exigents a tall organizatiu.

Dissabte a la nit, mentre recollíem la Plaça Catalunya, sentíem i escoltàvem les opinions de la gent encara allà reunida. La valoració era bastant equànime: la Diada 2010 havia estat una gran jornada de l'independentisme gironí. Poques coses havien anat malament. I nosaltres, com a organitzadors, ens havíem demostrat, segurament sense fer-ho explícit, una cosa molt important: que érem i som capaços de gestionar grans esdeveniments, debats polítics, parlaments, manifestacions, dinars i concerts sense cremar-nos com a persones ni com a militants. Aquesta és una lliçó molt important per aquells que volem transformar el nostre entorn. Sens dubte, vam demostrar que treballar en equip i col·lectivament no només és possible, sinó que és molt més eficient i funcional que els personalismes i lideratges assumits per les organitzacions tradicionals. Alguns en dirien la força del poble, d'altres, una petita victòria de l'avui que ens guia en el camí del demà.

Diumenge estava fós, però desprenia alegria. Era un cos exhaust, però mantenia el somriure. Poques coses podia pensar, però tenia la sensació de ser un home nou. Diumenge era l'endemà d'una petita victòria.