dimarts, 30 de novembre del 2010

l'escenari optimista del Principat

Passejo pels carrers de Girona, pels bars i centres socials que procuro visitar setmanalment i l'opinió d'aquells amb qui topo és compartida: ens esperen quatre anys de patiments, de polítiques de dretes dures, sense cap mena d'avenç a nivell nacional, d'un fals status quo on molts no ens sentirem a gust. Dit d'una altra manera, hom té la sensació que anem de cap a caiguda, que el poble s'ha desanimat, es veu perdut i sembla no tenir cap altra esperança que confiar en el Barça perquè ens doni les alegries que l'escena política sembla incapaç d'oferir-nos. Tanmateix, potser per allò d'haver estat criat en el sí d'una família d'influència cristiana (allò de "independentment del cop, sempre t'has de tornar aixecar), o per allò d'haver mamat el "fins a la victòria sempre" o "l'única lluita que es perd és la que s'abandona", em nego a ser del parer que els propers quatre anys seran estèrils, inútils,... De fet, sóc del parer que hi ha símptomes per mantenir-nos ferms i aixecar el vol. Anem a veure, doncs, com n'és d'optmista l'escenari actual.

1. L'independentisme no queda tocat. Una lectura ràpida i tendenciosa dels resultats de diumenge passat podria dir-nos que l'independentisme ha disminuït en els darrers mesos. Tanmateix, més enllà de la realitat del descens del nombre de diputats explícitament independentistes al Parlament principatí, penso que hi ha altres fets que cal remarcar i que mostren una realitat que es pot llegir de forma optimista. En primer lloc, tot fa pensar que els discursos de mitges tintes comencen a ser no ben observats per les catalanes i els catalans. M'explicaré: Convergència i Unió ha aconseguit un gran resultat, amb el discurs més proper a l'autodeterminació de la seva història, una part de la dreta catalana (SI) aposta directament i inequívoca per la independència per primera vegada i obté representació parlamentària, els projectes que no avancen ni cap al centralisme, ni cap a processos de desenvolupament de l'autogovern català com el del PSC semblen fer momentàniament aigües, i les municipals d'aquí sis mesos seran un bon aparador per mesurar les forces de les Candidatures d'Unitat Popular (CUP) que, de moment, semblen no haver tocat sostre. I tot plegat, sense considerar que el centralisme espanyolista continua representant menys del 20% de vot a les eleccions catalanes.

2. Un govern de Convergència amb poques opcions de convèncer. És aviat per treure conclusions i per fer afirmacions sobre un govern que ni tan sols ha arribat a constituir-se. Tanmateix, sóc del parer que serà positiu que, una vegada les enquestes mostren un increment constant del suport a l'opció de la independència de Catalunya, governi en solitari un dels dos únics partits del catalanisme que no contempla la independència com a una opció viable en els propers anys. I ho serà no perquè m'agradi Convergència, sinó perquè servirà com en el seu moment va servir fa 10 anys, per veure que el nacionalisme convergent no complirà els objectius nacionals als quals bona part del país aspira. No hi haurà concert econòmic. No hi haurà avenços nacionals. Hi haurà pactes amb el PP. En altres paraules, 4 anys on els independentistes s'adonaran definitivament que Convergència no és una opció de futur pel país a nivell nacional, 4 anys on s'adonaran que Convergència és sinònim de pura gestió perquè guanyin els de tota la vida i Catalunya continuï en la mateixa situació, 4 anys de desenganys on serem capaços de construir definitivament una alternativa al complex de partits actuals.

3. Els llaços nacionals. És evident que no dic res de nou si afirmo que la situació a la resta dels Països Catalans no es pot qualificar d'immillorable. A Catalunya Nord, el català continua fent passes enrere, al País Valencià, el PP fa i desfà com li sembla, a les Illes Balears, els unionistes espanyols podrien tornar al poder el maig que ve i a la Franja, el govern d'Aragó continua mostrant la seva cara més bel·ligerant. Tot i això, és igualment innegable que els llaços nacionals, entre la societat civil de les diferents regions dels Països Catalans creixen i que la consciència dels Principatins contempla cada vegada més el conjunt dels territoris de la nació.

4. La crisi i la conjuntura. La crisi persisteix i els indicadors asseguren que, de moment, no té un final a la vista. A això, cal sumar-li que la dreta governarà a Catalunya, així com segurament a la resta dels Països Catalans i a l'Estat espanyol i francès. En aquest context, l'esquerra haurà de ser capaç de fer millor feina que en els darrers anys. La bona notícia és que tindrà temps per pensar, discutir i treballar les propostes polítiques que ens permetin sortir de la crisi sense que la xenofòbia augmenti encara més ni es retallin més drets socials. La conjuntura permetrà als defensors de la igualtat i de la justícia social treballar i actuar fort per millorar un sistema que ens condemna a la selva del capitalisme. D'aquesta manera, s'haurà de saber aprofitar "l'emprenyament general" per canalitzar-lo cap a opcions justes i solidàries.

Podem restar deprimits. Podem pensar que això és el punt i final. Podem creure que la retallada de l'Estatut, la rebaixa de les pensions, la victòria de la dreta regionalista a Catalunya i que la pèrdua de drets socials ens aboquen a un escenari trist i al llindar del precipici. Tanmateix, hi ha prou indicadors per pensar que les coses no s'han d'analitzar amb maximalismes i que, és hora, que aquells que fan política (o sigui tots i totes) aprofitem les escletxes existents per bastir el nostre futur anhelat.

Sé que ens trobarem a les barricades. Com molts i moltes hem mamat, Fins a la victòria sempre.

diumenge, 28 de novembre del 2010

Eleccions (I)

Com les venjances, les valoracions polítiques s'han de fer amb calma i quan ja han passat una estona llarga des dels fets, en aquest cas, les eleccions parlamentàries de Catalunya. Tanmateix, és inevitable que ara mateix em faci desenes de preguntes i intenti donar, si més no, algunes respostes abans de retornar a la feina demà al matí.

1. L'independentisme a Catalunya no ha patit un retrocés a nivell social pels resultats que hi ha hagut avui. Així, tot i que és cert que el principal partit que defensa aquesta opció ha perdut molts vots i que la suma dels seus diputats i els de SI és inferior als 23 que va arribar a tenir Esquerra al 2003, cal considerar, d'una banda, que els independentistes no només voten partits que facin de la independència el pal de paller del seu discurs i, de l'altra, que si sumem Reagrupament als dos partits ja esmentats, el percentatge de vot a partits independentistes és bastant semblant al que va tenir Esquerra l'any 2006. Dit d'una altra manera, els centenars de milers de catalans que volien la independència el 10 de juliol, la segueixen volent avui i la continuaran firmant pel seu demà.

2. Hi ha un % important de catalans i catalanes que semblen no voler seguir el recorregut marcat per la política tradicional catalana. Més enllà de la victòria aplastant de la Catalunya de tota la vida (CiU), si sumem el vot a partits no-històrics (PXCat, Reagrupament, SI o Ciutadans) als nuls, blancs,... trobem que la suma d'opcions no tradicionals supera el 10% del còmput global. dels vots recollits avui. Sembla doncs, que hi ha un gran grup de catalans i catalanes que ha expressat una mena d'orfendat amb la política tradicional catalana. Busquen nous projectes, noves idees, noves maneres de fer.

3. La dreta és la gran guanyadora de la nit. Després de la incapacitat de l'esquerra de governar amb polítiques diferents, innovadores, efectives i que arribessin a la gent i als seus potencials votants, els indecisos han vist clar que si fins tot els d'esquerres que governen accepten que calen polítiques de dretes, val mes votar els originals, els de debó, a CiU i a PP. Aquesta nit, el neoliberalisme dormirà més tranquil a casa nostra.

Reflexions ràpides que em porten a conclusions igual de ràpides. Així, malgrat els resultats, l'independentisme segueix latent en una societat catalana on els seus mecanismes de representació formal semblen patir algunes esquerdes i on la dreta ha aconseguit imposar el seu discurs. Ens pertoca, doncs, analitzar en profunditat el que ha passat i, tot seguit, ser capaços de fer esdevenir el projecte de la unitat popular en l'eina que permeti canalitzar l'increment del suport a la independència en el context de descontentament amb aquells que manen. Esperem que siguem prou madurs per fer-ho.

dimarts, 23 de novembre del 2010

Escòcia


Resseguir els teus carrers secs, vius, freds i amables. Copsar la freda boira, l'aire gèlid i l'escalfor d'allò que et conforma. Estimar el verd que t'envolta, el somriure que et defineix i la fressa que no molesta. Recordar els sons que vaig recopilar, les imatges que em vaig estimar i la música que amb altres creàrem. Aixecar la copa i brindar per un futur d'esperança, llibertat, amor i justícia. Reviure'n l'esperit dels jorns d'alegria. Deixa'm que, encara que sigui per pocs instants, et visqui tal i com ho solíem fer temps enrere.


divendres, 12 de novembre del 2010

el vot burocràtic


Ja ha començat. La campanya electoral ja és als carrers de les viles i les ciutats del Principat. Agafats de la mà d'aquesta arribada, tenim també els diaris publicant enquestes, convidant a esmorzar els candidats dels diversos partits amb representació al Parlament i fent tot tipus de prediccions sobre el futur polític d'aquesta part dels Països Catalans. Tot i aquests elements tradicionals de cada comtesa electoral i com molts ja han comentat, aquestes no són unes eleccions típiques i tòpiques. En aquest sentit, són molts els arguments (un govern tripartit que ha aguantat el cicle sencer per primera vegada, la sentència del Tribunal Constitucional, l'augment de l'independentisme sociològic, la greu crisi econòmica,...) que dibuixen l'escenari d'aquestes eleccions bastant diferent al de fa 4, 7 o 11 anys.

Tanmateix, i per centrar-me en un sól tema, prefereixo parlar d'un aspecte que tinc la sensació que és poc comentat pels analistes i opinòlegs dels mitjans de comunicació catalans. Em refereixo al que jo anomeno vot burocràtic (perdoneu, però no sé quin és el terme científic). I és que sense haver fet ni llegit un estudi seriós i rigorós sobre el tema, tinc la sensació que la democràcia catalana camina poc a poc cap a un model on a les eleccions hi participaran només aquells molt fanàtics d'un partit polític i, especialment, els que treballen en la funció pública, molts dels quals tenen llocs de feina que depenen directament o indirecta del que passa en cadascun dels comicis electorals.

A diferència de part dels meus companys de viatge polític, jo sempre he estat partidari de votar en unes eleccions. Atenent la situació, la conjuntura del moment i les possibilitats, ho he fet per opcions radicalment transformadores i independentistes o he utilitzat el vot nul com a forma de critica pel pèssim paper que han jugat la gran majoria de partits polítics. Crec que els ciutadans podem utilitzar les eleccions per tenir incidència i ajudar als cops de timó que des de la societat estem obligats a fer quan les coses no van com pertoquen (quasi sempre). És per això que observo amb preocupació com l'expansió del vot burocràtic sembla estar prenent força.

Així, si tot segueix així, les eleccions al Parlament del Principat es podrien convertir (per primera vegada, però no per última) en un espai de participació política on hi assisteixen bàsicament aquells que treballen a l'administració pública i que duuen el dia a dia de les gestions polítiques. D'aquesta manera, com si es tractessin d'unes eleccions al comitè d'empresa, cada vegada més, aniríem més cap a un model on només participarien aquells plenament integrats del mateix sistema, aquells que, d'alguna manera, en depenen.

Enmig d'aquest panorama és evident que tampoc ens trobem al llindar de l'abisme. Any rere any també sorgeixen alternatives i noves propostes que parlen de democràcia directa, de ruptura, de propostes que pretenen dur-nos a escenaris diferents. Esperem que tots aquests projectes siguin prou bons, encertin les seves estratègies i convencin els catalans i catalanes que l'espai públic i la política no es poden deixar als que només volen gestionar i beneficiar-se del poder. Si no ho aconsegueixen, haurem d'assumir que serem parcialment culpables d'haver convertit la Generalitat en un simple comitè d'empresa d'una gran factoria econòmica que és l'administració pública catalana. Bones eleccions!

dilluns, 8 de novembre del 2010

Un malibú amb pinya, siusplau!


Amb l'arribada del 8 de novembre (per molts anys), Girona ha recuperat la normalitat que any rere any trenquen les Fires de Sant Narcís. Després de 10 dies d'atraccions, barraques, fires i actes populars (quasi cap d'ells organitzats per l'Ajuntament), la capital dels quatre rius torna a la fredor, a la parsimònia de ciutat petita sense gaire rebomboris.Tot i això, enguany, sembla que la ressaca de barraques durarà unes quantes setmanes. I no parlo dels adolescents que com cada any han provat el seu primer 'malibú amb pinya' o el seu segon 'vodka amb lima' i que, com si res (qui tingués setze anys), aquest matí s'han posat la motxilla a l'esquena i han fet camí cap a l'institut.

Quan parlo de ressaca, em refereixo, doncs, a dos col·lectius que conformen dues Girones ben diferenciades. D'una banda, els polítics municipals, equips directius de mitjans de comunicació i altres poders fàctics de la ciutat. Aquells, que rebutjant assumir cap mena de responsabilitat, culpen a les entitats de la ciutat que els seus fills i altres parents menors d'edat consumeixin alcohol durant la festa major de Girona. Es pot tenir una actitud més hipòcrita? Qui són ells per assenyalar la socitetat civil gironina al mateix temps no s'atreveixen a criticar els empresaris, el grup Boira i altres xiringuitos que tenim a la ciutat i que, indiscriminadement venen alcohol a menors i, a sobre, tenen criteris sexistes i racistes a l'hora de decidir qui entra als locals de nit.

Entenen que sense les entitats, les Fires de Sant Narcís serien la festa major més avorrida i menys festiva del país? Només cal que us imagineu 10 dies de festa sense un correfoc (Diables de l'Onyar), sense trobada gegantera (la Fal·lera), sense les Fires populars (Ateneu 24 de Juny, Màquia, Maulets i CUP),... i, com a conseqüència sense barraques. Ells, que segurament donen un got de vi als dinars festius a la seva mainada (fet que em sembla perfecte), ara pretenen culpar d'un problema general (consum d'alcohol entre menors) a la gent que més treballa perquè Girona no esdevingui encara més un cementiri asocial del segle XXI.



A l'altre costat, hi tenim les entitats i les persones que les conformen que sí que tenen una ressaca de debó i, precisament, no pas per haver begut alcohol. La ressaca de sentir-te vigilat permanentment pels cossos policials. La ressaca de veure com, sense saber exactament com, et trobes demanant DNI's i argumentant la teva actitud davant una persona de 22 anys que considera que l'insultes amb aquella petició. La ressaca de veure com els diaris i els representants municipals menystenen la feina de les associacions en no ser capaços de sortir a defensar-les ni tan sols amb la boca petita. La ressaca de veure com critiquen el teu voluntariat aquells que manen, cobren per fer-ho i són incapaços de fer propostes noves més enllà de retallar la despesa sense fer-ho amb el benefici. La ressaca de defensar un model de festa major (les barraques) que mai has defensat perquè no creus en un únic punt de festivitat, ni en arraconar els escenaris per no causar segons quines molèsties a segons quins veïns. Dit d'una altra manera, la ressaca de veure com les autoritats i els poders fàctics et (ens) volen expulsar de la nostra festa major.

No tinc clar si la solució és que les entitats es plantin i abandonin les barraques ja que la majoria d'elles viuen parcialment gràcies al finançament d'aquests dies. Ara bé, el que tinc clar és que la ressaca de desenes de persones que ens hi hem deixat la pell durant deu dies és massa dura com per no començar a treballar definitivament amb una contraproposta de model de Fires fet entre tots i totes, des de la base, que vagi guanyant terreny any rere any, que aposti per la descentralització, el treball de les entitats i el suport dels qui tenen el poder. No parlo d'utopies. Parlo de participació directa, associonanisme i ajuda mútua. Sincerament, crec que avui toca dir allò de: ja n'hi ha prou de ser cornuts i pagar el beure.