dimecres, 30 de desembre del 2009

la roca màgica

Era una nit curiosa. Lluny de glaçar, veure estrelles i tremolar de fred, ens vam trobar a la roca acompanyats d'un vent calent, núvols, i jaqueteta curta. Havia estat el retrobament amb aquell indret que tantes històries ha acollit després de mesos d'imaginar-me'l. La nit no va tenir res més d'especial que la retroballa interna amb la roca màgica. La vaig gaudir per tots els costats. Vaig seure amb ella, la vaig palpar i fins i tot, tots junts vam cantar en el seu nom a les estrelles. Rodejats per begudes de la terra, els personatges contemplaven la bonica estampa de muntanyes, vegetacions i valls que marquen una manera de ser molt determinada dins la geografia catalana. La roca màgica no és només un indret des d'on gaudir de la natura i de la forma de ser dels teus companys i companyes, és també un espai des d'on comprendre la idosincràcia gironina. Amb ella, podem entendre orgulls, sentits de l'humor i somriures que són i seran només i per sempre nostres.


dilluns, 28 de desembre del 2009

un esperit reconstituent

T'aixeques del sofà. Hi has dormit, hi has fet el cafè i fins i tot has discutit sobre tot el món que ens envolta. Has gaudit amb els que t'acompanyen per aquestes dates i et decideixes a anar cap el punt de reunió del poble. El dia ha estat positiu tot i tenir alguna que altra mala noticia. És llavors, només arribar al local social, quan tot canvia. Et trobes amb ells i elles, el jovent del poble que s'esmera en fer activitats per la gent sense cap altra satisfacció que el simple fet de conviure plegats en aquest projecte. Rius, beus els teus cubes lliures, fas bromes, els escoltes i frueixes d'aquell esperit reconstituent. A la sala sembla que les preocupacions han fugit fa un bon temps. Ells i elles viuen un present que, tot i que potser té parts fictícies, és sens dubte revitalitzant. Oblides preocupacions i et llences a passar unes hores desprecocupat. Balles com quan tenies 15 anys. Et retrobes amb gent que veus poques vegades però que sempre et guarden un somriure i una broma sense retreure't el teu silenci estranger. És llavors quan t'adones que ser de poble és sens dubte especial, fructífer i preciós. Sens dubte, tothom té els seus problemes, però la simplicitat fa que, a vegades, tot sigui més senzill i agradable. Per ells i elles van aquestes paraules.

i un dels moments més impressionants que he viscut aquest 2009. Jo sóc un d'aquests de la massa,....quina suada,...

dijous, 24 de desembre del 2009

i surts a passejar

Fa dies que vas amunt i avall. El cap i el cor et bullen per moltes coses. Trobes a faltar alguns somriures. Mentrestant els carrers s'engalanen amb l'excusa del consum i el Nadal. Sense voler-ho, penses en els que ja no hi són, amb els que et van regalar la infància, però intentes no fer-t'hi mal. És un pensament agradable, sens dubte! Tot seguit, amb un cert cansament acumulat decideixes sortir als carrers de la teva ciutat per fer encàrrecs i respirar l'ambient de poble que, a vegades, trobes a faltar allà a les gèlides terres.

Surts de casa i ja perceps que aquell dia no pot ser indiferent per ningú. Passejo, sol, tranquil, sense cap més pressa que la que jo m'imposo. Com si les circumstàncies busquessin regalar-te estones, comences a trobar gent sense parar. Amb tots ells hi dediques tres, quatre, deu minuts. Tens converses que alguns definirien com a tòpiques, però en totes hi trobes aquell punt d'interessant i graciós. T'agrada poder gaudir d'un dia així. Et retrobes amb velles i belles amistats i t'expliques les anècdotes més estúpides o recordes alguns moments compartits. El dia passa i arriba al vespre. El que ve a partir d'ara ja ningú ho pot saber exactament, però en tot cas tens un bon regust de boca d'haver pogut gaudir de vida de carrer, poble o dit d'una altra manera: de qualitat de vida!

i una cançó increïble

dimarts, 15 de desembre del 2009

i la pluja va dir prou

Era un dimecres qualsevol. Ell sortia de la universitat per anar al bar de trobada. Es va demanar la cervesa de rigor i va començar a xerrar pels descosits com a voltes fa. De sobte, va arribar el seu amic amb una nouvinguda. L'escena va esdevenir sense cap sobresalt ni novetat. Van apurar la nit i cadascú va fer camí a casa seu. Eren dies de fred i pluja, però ja s'hi havien acostumat. De fet, això poc importava en aquells carrers humits i foscos.

Els dies van passar ràpidament. Un recollia les caixes, l'altre romania treballant davant de l'ordinador i ella s'adaptava al nou ambient. Van venir estones de cafès en pubs de la plaça de l'herba, tès al centre social del bosc i convivències en els habitatges dels coneguts i conegudes. Començaven els somriures, les mirades i les bones estones.

Era dissabte. Ell va anar a veure un partit de l'esport nacional i tot seguit es va decidir a seguir la marxa en una festa de disfresses. La nit va passar sense pressa, però animada. Els galls començaven a cantar quan es van decidir a començar les danses i a partir de llavors sense que ells en fossin conscients tot va canviar. Es van moure sense parar hores i hores. Van ballar tot el que la música i el cos els oferia. Tot i saber que tot té el seu final, no volien que aquella nit de riures i passos s'acabés. Tanmateix, quan el sol sortia, van passejar tranquil·lament i es van dir un tendre fins aviat.

Passaren poques llunes abans que el sol sortís enmig d'aquells dies de pluja. Sense buscar res. Sense ser-ne conscients, la ciutat va prendre una llum diferent. Els instants, els camins i els cafès van agafar un color ple de vida i així van viure aquells dies. A vegades, el temps, la llum i les estones no es poden controlar ni preveure. Els ritmes flueixen i les persones es deixen anar. La ciutat es va transformar en felicitat i en energia. Tot es va capgirar. en somriures. Quina sort, es comentava.

El futur només el podrà dictar el present de cada dia. Tot i això, fins aquell moment, els ulls seguiran brillant mentre vegin aquells carrers, la seva llum i aquella figura.

13D

Diumenge a la nit vaig començar a escriure una petita crònica sobre la jornada del 13D. Havia estat voltant per diversos pobles de les comarques nord-orientals del país i el cert és que estava captivat per tot el que havia passat aquell dia. L'ambient, la il·lusió, les ganes, la passió, la consciència, el saber-nos amb raó i futur, el guanyarem. Finalment, però, vaig preferir deixar passar les hores per intentar ser una mica més reflexiu.

Posteriorment han vingut les declaracions ridícules de quatre que es creuen amb la veu de representar milers de catalans i catalanes tot i sabent que nosaltres hem demostrat amb els anys que ens representem molt millor sense ells. Prefereixo no parlar de Tenes, Mores i Bertrans perquè simplement no són més que agents mediàtics que no han sàpigut conduir la projecció pública necessària d'un moviment social que ha erigit amb força en els darrers mesos.

En canvi, considero molt més interessant recordar la feina i l'esforç de milers de persones que tot i la fred, l'edat, la precarietat de mitjans,... van sortir al carrer per fer un petit acte de desobediència i de reafirmació com a poble. És evident que la participació podria haver estat més abundant, però cal reconèixer que moure tot plegat en tant poc temps és una feina no gens senzilla. Crec que, el més important remarcar és com en aquests mesos, la consulta ha estat capaç de fer tornar gent a treballar en el marc de l'autodeterminació i de la solidaritat.

No podem posar data per la independència perquè ens queden moltes coses a aconseguir amb ella i molta lluita per desenvolupar, però sens dubte, diumenge va ser una demostració de força que, com sempre, ha estat més valorada pels mitjans més enllà de l'Estat que no pas pels media espanyols o catalans! Ara, com sempre, ens queda continuar amb les consultes, aconseguir estructurar el moviment de la forma menys burocratitzada possible, no deixar perder la flama i caminar cap els objectius que ens marquem en el marc de la independencia i el socialisme dels països catalans! Segur que abans que decideixi tancar aquest espai, podré tornar a escriure, llavors sí, de forma plenament lliure!

salut

(una mica d'arenga sempre escalfa el cos)

divendres, 4 de desembre del 2009

nacio cultural?

perdoneu les faltes...

Avui sentia el senyor Gregorio Peces Barba dient que Catalunya es una nacio cultural. Perdoneu que rigui, pero una persona amb una mica de coneixement del tema sap que el terme nacio cultural no te cap mena de sentit ni referent teoric. Si em poses a discutir-ho, segurament faria un post tant avorrit que ningu se'l miraria. Aixi que, ja que just avui llegia una descripcio del terme nacio feta per Pierre Vilar al diari Egin fa uns anys, he decidit compartir-la perque crec que s'adiu molt mes al que son els Paisos Catalans o qualsevol altre nacio del mon.

"Una nacio no es un objecte acabat, una figura estereotipada, una imatge definitiva. Tanmateix, no es tampoc un no-ser, una realitat per crear. Jo la compararia amb un bloc de marbre sene el qual l'obra de l'autor no existiria. Pero l'obra, en la seva perfeccio, en la seva bellesa definitiva, no seria res sense el treball de l'escultor, que es, en aquesta comparacio, el poble".

diumenge, 29 de novembre del 2009

“Buèno, me’n vai”

Fa temps ell va decidir deixar d'actualitzar el seu bloc, per aixo es un plaer poder oferir un article del que, sens dubte, es un molt bon periodista i un gran amic. Crec que la data es prou encertada!

“Esto se defiende a tiros”. Amb les seves limitacions, l’Estat espanyol és una democràcia ben peculiar. Els debats polítics que dia rere dia acaparen l’opinió pública de la premsa de Madrid són si fa no fa els mateixos que porten cuejant des de la guerra de Cuba. El convenciment d’una part de l’espanyolisme més ranci que hi ha coses que s’han de defensar a trets, no només ha permès conservar la dreta més carpetovetònica del temps en què l’Espartero manava bombardejar Barcelona, sinó que a costa de molta sang ha forçat els pobles que volien mantenir la seva identitat a romandre contra natura dins d’aquest Estat frustrat que és l’espanyol.

“Atado y bien atado”. D’ençà la Transició fins aquí, el millor garant d’això ha estat la Constitució del 78. Redactada en un moment de poca serenor i a correcuita, fruit d’un forçat consens entre els hereus del franquisme i l’oposició democràtica, el text constitucional ha estat reconsagrat molt més enllà de la seva funció de marc de drets i deures dels ciutadans, fins a esdevenir una cotilla per a moltes de les solucions imaginatives que sorgeixen per resoldre el nyap espanyol. Com es pot entendre sinó que un tribunal pugui fer naufragar un Estatut (molt malaurat, però Estatut al capdavall) aprovat pel Parlament i pel poble de Catalunya en referèndum, i més tard depurat però aprovat també al Congrés dels Diputats? La perspectiva al•lucinava el primer ministre gal•lès que deia que “a la Gran Bretanya no hi ha cap tribunal constitucional que pugui tombar una decisió d’un parlament democràtic” (entre d’altres coses perquè, malgrat ser els pares de la democràcia moderna, no tenen Constitució... i tampoc no sembla que els hi vagi tan malament).

Grolleries. Diu el primer ministre escocès, molt convençut, que “si Escòcia vota la independència, Anglaterra la respectarà”. Imaginem la reacció espanyola si per nimietats ja amenacen amb treure els tancs. Coses que en un altre lloc semblarien estrafolàries, aquí són ben normals. Com ara el gran encert per part de Madrid de nomenar a un exfalangista com a advocat de l’Estat per estudiar la consulta popular d’Arenys de Munt.

La pregunta. Ja veurem la resposta que donarà Madrid a la primera onada de consultes populars que se celebraran el proper 13 de desembre per tot el país. Un total de 620.000 persones, entre els quals destaquem els flamants habitants d’Ivars i Vallverd, podrem respondre amb un vot una de les preguntes més prohibides de la història contemporània espanyola.

Decidim. Ara bé, en la consulta que es farà a Ivars el dia 13, així com en les que es faran arreu del Principat, el que hi ha en joc no és ja la independència sinó la salut democràtica del nostre país. ¿Considerem que som suficientment intel•ligents com per poder decidir el nostre futur? Si no ens sentim identificats en l’Estat on vivim, ¿ens creiem prou madurs per a emancipar-nos? El 13-D es consultarà sobre la independència, però en l’actual context de crisi, que tants drames personals està causant, ¿també voldríem poder decidir el model de bancs que volem pel nostre país? ¿Qui sap si una banca pública? ¿Volem que es legisli per assegurar el pagament d’uns preus justos al productor agrícola, que veu com entre l’hort i el supermercat el preu de l’enciam es multiplica per cinc?

Regeneració democràtica. En una democràcia representativa, les decisions es confien als polítics. Tanmateix, quan alguna cosa falla en la corretja de transmissió entre poble i representants electes, sorgeix la famosa desafecció, pel tedi que causa per a molts l’actual generació de polítics, incapaços d’escoltar allò que el poble els reclama. Consultes populars com la del 13-D poden ser la panacea per a aquests mals, les senyals per recordar als nostres representants electes els temes que considerem prioritaris per al nostre benestar com a societat.

Els farsants. Per això recolzar un referèndum per la independència no és ser independentista, és ser demòcrata. De la mateixa manera que ho seria preguntar a la població pel model de sanitat i d’educació que prefereix. I és en aquest tipus de referèndums en què els demòcrates de veritat es distingeixen clarament dels farsants. Resulta paranoic definir-se com a demòcrata i rebutjar la celebració d’una consulta popular. Penso en l’alcalde de Lleida que, oblidant que una de les opcions de la consulta és el “No”, ha tombat la possibilitat d’un referèndum a la capital del Segrià amb un “jo no sóc independentista!”. Ja se sap que només pots donar el vist-i-plau a una consulta popular quan saps que tens les de guanyar.

A viatjar s’ha dit. I les consultes també poden ser útils per a aquells que clamen sempre per l’espanyolitat dels catalans. Un “no” massiu a la independència els hauria de deixar contents. I llavors podrien dir-nos, als catalanistes destructors de l’Espanya eterna, que viatgem, que el nacionalisme es cura viatjant. I els faríem cas, i descobriríem la realitat multicultural del món, i el dret dels pobles a ser lliures per decidir el seu futur, sense imposicions de nacionalismes assimilacionistes i totalitaris. Com ara l’espanyol.

J.M Coll Ardanuy!


divendres, 27 de novembre del 2009

Volem en Youb Saudi a casa, ja


En Youb és una de les 21 persones detingudes per formar part del famós Escamot Dixan. Va sortir en llibertat sense cap càrrec, però mesos després va ser detingut per una suposada petició d'extradició a Algèria, on va ser extradit pel govern després de passar 3 anys i mig en presons de l'Estat espanyol. A Algèria va ser absolt de qualsevol càrrec i alliberat. Des d'aleshores, ja fa gairebé 3 anys, intenta aconseguir un visat per tornar a casa seva, a Girona, on viu la seva família. El govern de l'Estat espanyol, el mateix que el va detenir, empresonar i extradir injustament, ara li nega el visat per poder refer la seva vida a casa.

En Youb Saoudi va entrar a l’Estat espanyol com a refugiat polític i va obtenir el permís de residència i treball l’any 1999. Vivia a Salt amb la seva família, on feia de paleta. El 23 de gener de 2003 va ser detingut en el marc de l'Operació Estany, com a membre d’una suposada cèl·lula terrorista –l’Escamot Dixan- que Aznar va utilitzar per intentar justificar la intervenció espanyola contra el poble de l’Iraq. Enmig de les mobilitzacions contra la guerra, en Youb –com la resta de detinguts- va ser alliberat. El mes de juny de 2003 el cas es va sobreseure i, així, es va tancar la investigació contra ell, descartant qualsevol responsabilitat penal. El cas mai no s’ha reobert per en Youb ni hi ha cap referència a ell en la sentència de l’Escamot Dixan. De fet, el Govern espanyol va ser condemnat a indemnitzar-lo per aquests mesos de presó preventiva.
No obstant això, el setembre del 2003 en Youb Saoudi va ser detingut altre cop, al·legant una extradició demanada per les autoritats algerianes, que mai no havia aparegut mentre en Youb havia estat imputat en l’Operació Estany. L’Audiència Nacional va accedir a l'extradició amb la condició que se celebrés un nou judici a Algèria. Després de la inadmissió dels recursos respectius al Tribunal Constitucional i al Tribunal Europeu de Drets Humans, el Govern espanyol va decidir l’extradíció d’en Youb, que es va executar finalment el desembre del 2006, després d’haver passat més de 3 anys en presons espanyoles.

Mobilitzacions diverses, les mocions d’una desena d’ajuntaments de les comarques gironines –de Girona, Figueres o Salt, entre elles- i, fins i tot, la resolució de la Comissió de Justícia del Parlament de Catalunya, mostren l’oposició de la societat civil catalana a l'extradició d’en Youb -tant perquè posava la seva vida en perill, com perquè es podia veure la intempestiva petició d’extradició com una maniobra del Govern d’Aznar per introduir més confusió en relació amb l’Operació Estany.

Finalment, el dia 24 de febrer de 2007, en Youb va ser absolt a Algèria, en un tràmit que reconeixia que no hi havia cap causa contra ell i que obligava l’Estat algerià a assumir els costos del judici. Immediatament en Youb va iniciar al consolat de l’Estat espanyol a Oran els tràmits per aconseguir el visat que li permetés tornar a casa, a Girona. Sempre havia tingut els papers en regla a l’Estat espanyol fins que li van caducar a la presó el maig de 2004. Malgrat això, i a una campanya que va comptar amb múltiples adhesions i la intervenció de diversos parlamentaris catalans a Madrid, el Consolat va denegar-li el visat, al·legant la necessitat que presentés un Certificat d'antecedents penals algerià. En Youb va presentar el certificat el gener de 2009 –després del calvari burocràtic que va suposar obtenir-lo- però el Consolat Espanyol a Oran va tornar a denegar-li el visat.

L’últim intent l’ha realitzat la Nadjouia, l’esposa d’en Youb, a través d'una sol·licitud de reagrupament familiar, tramitada amb el suport jurídic de Cáritas i amb l’aval del regidor de Serveis Socials dea l’Ajuntament de Girona, Joan Olóriz, a la Subdelegació del Govern a Girona. El subdelegat Francesc Francisco Busquets –que, per cert, s’havia compromès que els imputats de l’Operació Estany als quals caduqués el permís de residència pel fet d’estar en presó preventiva, podrien renovar-lo sense problemes- ha denegat, també, el reagrupament.
La situació d’en Youb és, doncs, tan kafkiana com injusta: és a Algèria –lluny de la seva família- i sense papers, per unes causes judicials de les quals ha estat declarat innocent.

Per tot això, les persones i organitzacions sotasignants exigim al Govern de l’Estat Espanyol -i en particular al seu subdelegat a Girona, Francesc Francisco Busquets:

Que en Youb pugui tornar legalment a casa seva, a Girona, de forma immediata.
Que es depurin les responsabilitats polítiques per la situació que en Youb i la seva família estan patint.

VOLEM EN YOUB A CASA JA!!!

dimecres, 25 de novembre del 2009

als 34!

la ràbia creix. T'acabes d'aixecar, has anat a fer feina i quan tornes, amb aquell plat d'arrós sobre la taula, t'adones que ells i elles ja són a la garjola. Gent responsable, que lluita per un món millor. Gent que pateixen les armes de l'estat omnipotent, les conseqüències d'allò que alguns entenen com la biopolítica, d'allò que sempre hem conegut com la raó de la força. És llavors quan, centenars de quilòmetres lluny de casa, però proper a un seguit de gent que ho pateixen de primera mà, decideixes que la teva arma és i serà la solidaritat. Agafes el mòbil i envies uns missatges. Serviran de poc, potser, però la conjuntura del moment et permet poc més. Una altra cosa és la rutina. Ja al llit i després d'haver gaudit d'una tranquil·la vetllada i una conversa al mig del carrer on el vent no té pausa i la companyia és grata, arribes al llit i et fas fort pensant que et queden molts dies per seguir la lluita, per caminar de la mà d'aquells que farem un país i un món lliure. Seran petits gestos, imperceptibles en el dia a dia, el que ens permetran que els nostres fills, nebots, i amics i amigues visquin en un context transformat i just. Fins aquell dia, seguirem caminant, somrient i, sobretot, bastint l'alternativa necessària!

http://www.mundurat.net/gazteaklibre/todos-los-proyectos-todos-los-derechos/


visca la solidaritat internacionalista. Mentre hi hagi genta patint repressió, hi haurà resistència!


divendres, 20 de novembre del 2009

combatim al patriarcat

Des de Cardeneu, Adona't fa una excel.lent campanya. No us la perdeu. Sortim al carrer aquest 25 de Novembre.




El 17 de desembre de 1999 l’Assemblea General de les Nacions Unides va designar el 25 de novembre com el Dia Internacional contra la Violència de Gènere (Resolució 54/134). El dia escollit vol ser un homenatge a les tres germanes Mirabal, activistes polítiques de la República Dominicana, que van ser assassinades brutalment el 25 de novembre de 1960 sota les ordres del dictador Rafael Trujillo.

Des d’aDONA’t no volem commemorar el 25N seguint el model dels actes hipòcrites que realitzen la majoria d’institucions oficials i d’aquí sorgeix el perquè de la propaganda que hem editat i tot el conjunt d’actes que hem realitzat. Cada any intentem incidir en una vessant de la problemàtica de la violència de gènere i, aquest any, hem volgut fer referència a la publicitat que regeix els nostres temps, en forma d’inputs constants que ens bombardegen en el nostre dia a dia. A través dels mitjans de comunicació, aquesta té una repercussió importantíssima en el públic, tant a nivell conscient com inconscient, per aquest motiu des d’aDONA’t hem fet dues propostes en aquest sentit: (+)

dilluns, 16 de novembre del 2009

Esmorzant plegats

Dedicat a totes aquelles persones amb qui comparteixes molt més del que la rutina ens fa veure

Cal aturar-nos. Asseguts en una cadira que trontolla, drets amb un gelat a la mà esquerra o estirats amb ulleres de sol i calçotets roses sobre el llit incòmode que t’acull un vespre. De fet, parlo de de moments en els quals l’entorn esdevé especialment intrascendent. Són els instants del retrobament, d’adonar-se que a vegades camines amb rumb, ferm, serè i que, tanmanteix, fas les coses de forma matossera, destralera i sense tenir en compte el mateix entorn que ara evadeixes.

Llavors, siguis qui siguis, sigui qui sigui, recordes. T’atures, aquest cop mentalment, i penses. No sents la sirena que estorba els vianants ni les torrades com salten al marbre brut del sopar d’ahir a la nit. Et sents a tu i a ell. A l’escola on te’l mires diferent, al carrer on et descoloca. Tot seguit, sense desprendre’t del món paral•lel però especialment cert que has creat, t’adones que és l’abraçada que et queda, l’eix que et permet moure, l’energia que et fa seguir actiu, el rostre que no vols veure trist, la importància de l’ésser. Prens consciència que decebre aquesta persona es converteix en una autèntica muntanya. Et repeteixes que no tornarà a passar més i així ho esperes. Necessites saber de la unió, notar-la en les teves venes. Sense pressa, continues observant amb els ulls tancats i prens consciència del que significa tot plegat.

... la llàgrima que t’ha caigut t’ha fet un pèl més fort...

t’aixeques o camines i parles amb veu alta. Saps que d’alguna manera ell ha compartit aquesta estona amb tu. Gràcies.

dimecres, 4 de novembre del 2009

Dia 3

Obre els ulls i s’adona que és allà on els tots els dies l’han rebut en les darreres setmanes, aquell llit còmode i tou que el fa descansar tant a gust. Ja fa temps que jeu sempre sol sota aquells llençols engroguits pel pas del temps i les bugades viscudes. Li agrada pensar el que aquelles peces de tela han viscut estirades sobre aquell matalàs. Però bé, això és una altra història. S’aixeca i es renta les dents com mai abans. Sap que l’espera un dia de paisatge, natura i tranquil•litat. Conduir sempre l’ha fet sentir lliure, tranquil i l’ha portat a aclarir el seu actiu cervell.

Així que tant bon punt ha deixat la pinta al calaix i la tovallola sobre el radiador, tanca la porta i baixa al garatge. Amb ell s’endú una petita bossa plena aliments que li serviran per fer petites parades en indrets que l’han acompanyat i que l’acompanyaran vagi on vagi. La ciutat, a aquella hora, bull com sempre d’efervescència motora: embussos, clàxons, crits i males cares. Ell, però, resta aliè a aquesta petita bogeria convertida en quotidianitat. Aconsegueix agafar aquella carretera d’antigues ferums i pudors de paper i enfila l’autovia que el duu a la bassa dels estius, allà on ha jugat a la botifarra, ha menjat un tàper de pasta i sobretot ha descansat. La muntanya de la roca mal posada segueix delimitant aquella petita plana de noms curiosos alhora que bonics. Es decideix a passejar i s’atura en un petita entrada que pot servir de guaita i recorda un preciós capvespre d’estiu; dels tocats per la vareta de ‘la sense pressa’. Mira la bassa on tot i no veure-s’hi reflectit, s’imagina endinsant-se fins al fons. Una petita esgarrifança li recorre el cos i es convenç que encara l’esperen altres paratges amb els quals gaudir de la solitud, del pensament, del bolígraf.

El dia es llarg i escoltant melodies que parlen de noies darrere el taulell, del mar i de les parelles exitoses i fracassades, arriba a aquell pic on un dia d’agost es va perdre i des d’on es veu la geografia dels seus somnis. Allà es decideix a treure el quadern. Escriu una frase per ell i es guarda altre cop el quadern en el sarró. Farà la mateixa acció a la resta d’espais que té apuntats per visitar: les parets sobre el ‘pantanu’, el monestir al capdamunt del mar, els camins a la vora d’una mena de meandres i qualsevol racó perdut enmig del bosc. Sense voler-ho recorda les paraules d’un antic activista que es deixà la vida prop d’allà. Cada parada té el seu particular gest. En alguna, el vi ajuda a passar la set, en altres, es decideix a fer alguna calada aquella herba que ningú en sap assegurar ni les bondats ni les maleses i fins i tot, al final, es posa a comptar i a mirar fulles i branquillons.

Es va fent fosc i la tornada se li resisteix. Aquella terra significa molt per ell i, sense voler-ho, se n’adona que només ha triat espais de calma i tranquil•litat. No ha buscat terra de sorolls i fresses, ha preferit la bellesa del silenci que l’ha vist créixer.


Nacionalisme castellà o nacionalisme espanyol?

Ahir al vespre vaig publicar, conjuntament amb un company de Tàrrega, el meu primer post al bloc del màster de nacionalisme a la Universitat d'Edinburgh. Un text senzill, de preparació de cara al debat que tindrem demà a classe. Us deixo el link per si el voleu visitar.

dilluns, 2 de novembre del 2009

Dia 2

El matí s'ha llevat amb boira. Ell, però, recordant aquells temps del de les 7 i 25, es dirigeix a l'estació de trens per agafar un 'Catalunya Exprés' que el portarà a la capital. Guarda uns records molt especials dels seus anys en aquella ciutat, entre d'altres, les estones viscudes amb amics i amigues amb qui, a poc a poc ha anat perdent relació a causa de la tan temuda distància. Puja al tren i sense més incovenients que el preu del bitllet, arriba a l'estació del centre d'aquella bonica, encisadora alhora que estressant i lluitadora ciutat mediterrània.

Passeja per aquells carrers plens de multituds. Mai li havien causat una sensació agradable les manades de gent, però aquest matí tot pren un color i una olor diferent. No li importa xocar amb les espatlles dels demés ni tampoc veure les cares de son i de mala llet que la gent intenta dissimular rere ulleres, pintures o altres martingales. Ell, sense pressa, passeja pels carrers antics que l'havien acollit a totes les hores quan era més jove. El sol s'ha decidit a sortir i el passeig es fa més que agradable mentre pensa en les parades que ha decidit fer aquell matí de primavera. La suma de diari, cafè i terrassa és sens dubte la primera estació.

Un cop dotat d'aquest petit plaer mediterrani del segle XX, es dirigeix cap al barri que encara allotja bona part dels seus excompanys d'entremeliadures i activitats crítiques. Sense haver avisat passa pel centre social que fa anys que s'ha consolidat en aquell barri antigament pescador i posteriorment obrer. Sense que l'estranyi ni gota, es troba amb bona part dels seus antics companys que fa temps que condueixen amb èxit aquell projecte. Asseguts en el sofà, xerren de la bonica sorpresa que és aquella visita i es posen una mica al dia de tots els projectes que tenen al cap. Ell es deixa anar explicant la voluntat, aquesta vegada sí, d'anar-se'n a viure al camp un temps, sol o acompanyat, i buscar noves formes de guanyar-se la vida. La trobada s'allarga unes quantes hores a base d'acudits, tè, pastís, humus i fotografies que recorden altres temps.

El més important del dia ja està fet. Encara que té temps de fer altres coses i enllestir altres trobades abans de tornar amb aquell tren que fuig de clar i arriba de fosc, pensa en aquella masovera que gasta cada dia un aliment diferent i s'hi veu, en certa manera, reflectit. Ja han passat 24 hores més, però el fruit d'aquell dia, sens dubte, ha estat vitamínic i profitós. Ara li queda arribar a la ciutat i visitar aquell espai de diumenge, aquell espai de trobada i tapes on ha passat tants hiverns i tantes prèvies de trivial.


diumenge, 1 de novembre del 2009

Dia 1

sempre he pensat que estaria molt bé saber que tens uns dies, el dret a dir fins ara!

S'aixeca com cada matí en aquell pis on la llum entra amb força. Avui li toca visita al metge. Fa temps que no es troba bé, que ha de prendre remeis comercials i naturals, que viu sense forces, que deambula pels carrers de la ciutat de la boira. El cap li segueix maquinant amb energia, però el seu cos sembla que hagi dit prou. Arriba a l'hospital i, com és habitual, li toca una estona de tensa espera. Finalment, el doctor el rep al seu petit despatx d'aquell edifici vell que marca el límit de la ciutat. A fora, plou. Les notícies, com era d'esperar, són tristes: li queda una setmana, set dies. El metge l'intenta consolar, però ell, amb un plor intens, cerca algú proper, algú a qui poder abraçar. La seva manera de fer les coses ha fet que amagués a tothom la cita i ara es troba sol, corrent pels passadissos d'aquell edifici malfet, gran i depriment.

De sobte, troba la sortida de l'edifici. Com si cerqués que tothom el mirés es queda sorprès quan veu que els paraigües serveixen a la gent per continuar fent la mateixa vida, com si res hagués passat. Certament, res ha passat. Li queden set dies, però ningú ho sap i ell és tan sols un figurant més d'aquella societat. Durant una estona aquest fet l'inquieta. Llavors, ja més serè i davant d'un tallat en un bar proper, decideix que aquests set dies seran únicament per ell. Marxarà tranquil, feliç i content d'haver fet tot allò que tindria ganes de fer qualsevol persona abans de fugir.

Amb certs nervis i una dosi de passió, agafa una agenda i es posa a dibuixar el darrer calendari. Com un matemàtic, va quadrant les hores, els moments, els actes. Sap que no podrà controlar-ho tot, però ho vol intentar. Li queden 156 hores. Són les 4 de la tarda. Agafa les claus del cotxe i va ràpidament allà on s'ha format com a persona. Arriba just al moment on els nens, les nenes, els nois i les noies entren als seus espais a jugar, a créixer, a discutir, a sobreviure. Les rialles s'extenen entre els grups. Ell juga, canta, balla i s'asseu en aquells sofàs que tants vespres l'han acollit. Es fa fosc i ell menja unes galetes amb moscatell mentre xerra amb qui queda per allà. Fa estona que ha deixat de ploure i decideix que és un bon moment per anar a fer les dues canyetes que faria qualsevol altre dia. Sap que demà ja no anirà a treballar i el que vol és relaxar-se. Arriba on hi ha tothom, s'asseu, i passa una estona agradable, normal, rutinària. És el que buscava. Avui, fins i tot, decideixen que no cal sortir de festa. No passa res. Ha sigut un dia prou diferent com perquè el llit el rebi d'allò més bé. S'estira i s'adorm.

divendres, 30 d’octubre del 2009

m'agrada la cita (2)

Era l'estiu. I em van dur un regal amb flors dels pirineus a dins. Em va agradar, el gest i el regal.

Tan sols quan hagin tallat l'últim arbre;
tan sols quan hagin emmetzinat l'últim riu;
tan sols quan hagin pescat l'últim peix;
tan sols llavors t'adonaràs que els diners no es poden menjar!

Proverbi dels Indis Cree


http://www.climatecamp.org.uk/actions/copenhagen-2009

dijous, 29 d’octubre del 2009

Tal dia farà un any

Doncs sí. Avui fa un any que més o menys aquesta hora, un grup de catalans i catalanes entràvem per la porta de l'Audiència Nacional espanyola per ser jutjats per haver cremat fotografies del rei d'Espanya. El viatge va ser dur, llarg i ple d'anècdotes (val més dir-ne així) amb la policia espanyola que de forma clara tenia ganes de buscar-nos les pessigolles. El nostre comportament, com durant tota la campanya, va ser intel·ligent, fred i sabent-nos amb la raó. Poques hores després, quan la panxa ja buscava aquell 'bocata de calamares' que tothom parla de Madrid, el jutge, per quasi primera vegada a la història, ens deia que teníem la raó i que no havíem comès cap delicte. Era quasi el final (encara quedava l'absolució dels dos de Figueres i estem a l'espera del recurs al Tribunal Constitucional d'en Met i l'Enric) d'una campanya que va servir per unir moltes lluites i persones de les comarques gironines. El cas de les fotografies del rei espnayol ens va servir per moltes coses i, cosa realment anormal en un cas repressiu, va ser més positiu que negatiu. I és que, com a mínim als nostres carrers, vam acabar de guanyar el debat sobre la monarquia espanyola i a més, vam crear espais de debat i confluència personals i col·lectius que sens dubte ens serviran per bastir el futur que tots desitgem i que passa, sens cap mena de dubte, perquè ningú més hagi de tornar a passar per l'Audiència Nacional espanyola!

Si el rei vol corona...

http://gotesdemi.blogspot.com/2009/10/avui-ja-fa-un-any.html

dimarts, 27 d’octubre del 2009

m'agrada la cita (1)

"US neo-liberal ideology considers the poors as a morally suspect" (Philippe Bourgois)

fires 2009

L'abandonen a la porta de l'estació. Trist però comprensible, agafa els dos ferrocarrils que el separen de l'aeròdrom. Llegeix, dorm, es fixa amb una de les poques noies boniques que ha vist en terres forasteres però no comparteixen ni tan sols direcció una nit plujosa d'octubre. Mig adormit s'aixeca del seient i surt amb presses del tren on es deixa la caixa de records dels darrers vuit anys i les claus del pis que l'ha d'acollir quan l'avió aterri a l'estimada terra. Empipat amb si mateix, es tomba als seients del petit aèrodrom escocès i fa nit amb tres persones més que viatgen a altres terres estimades. L'endemà, per fi, arriba. De fet, arriben.

Llavors, com si es tractés d'un partit de pales a la platja, els dies van passant amb una combinació de moments preciosos i entranyables amb d'altres de tarannà de mala estrugança. Així, mentre viu una típica porció de Padules, unes trobades amb aquells amb qui ha compartit "tiós" i "reis", una clara de vespre allà on la catedral ocupa el pati i unes carícies després d'una nit de foc espectacular, a ell li ha tocat resistir un tren que no passa i l'abandona en un poble, un avió que surt amb tres hores de retard, un principi de constipat i unes canyeries que no empassen l'aigua, entre moltes altres coses.

Les Fires 2009, una experiència de blanc i negre, de dia i nit. En definitiva, una manera diferent de viure la rutina de les castanyes la devesa i els tous!

diumenge, 18 d’octubre del 2009

solidaris sempre

Ahir un grup de persones també es va manifestar davant del consolat espanyol a Edinburgh davant l'enèssima acció de violència contra el moviment independentista basc i els drets humans per part de l'Estat espanyol. Va ser una acció simbòlica, de reacció davant el que crèiem i creiem que era una demostració més de la incapacitat del govern espanyol de solucionar els conflictes polítics que existeixen a l'Estat. Per aquells que som fora ens va servir per sentir-nos una mica més vius, més solidaris, més persones! M'imagino que vam sentir exactament el contrari del que devien sentir en Garzón i en Rubacalba. Deu ser allò de la força de la raó en contra de la raó de la força que tant bé va descriure algú!

aquí teniu un article de l'historiador Floren Aoiz que dóna una altra visió de tot plegat.


no apagaran la nostra solidaritat.

dijous, 15 d’octubre del 2009

tardor

pels que no podem viure la tardor dels vespres imponents i els colors indescriptibles, sempre ens quedaran les paraules per recordar-nos-la...

És temps de lliurar el temps al roure
que les fulles galopin cap al nord.
És temps d'esbardellar els aglans
i segellar l'escorça.
La tardor es va enfilar al tronc
i em crida amb veu de corb.
És temps de trepitjar la molsa,
d'arrecerar les mans a les arrels,
d'enfonsar els dits als ulls de l'ombra,
d'enflairar el pa florit
i buidar les engrunes al calaix de les hores.

Tardor, Rosa Font

dimecres, 14 d’octubre del 2009

to know more about nationalism

A vegades, la gent es pregunta coses sobre nacionalismes i les respostes poques vegades son simples. Aqui teniu un bloc (http://nationalismstudies.wordpress.com/) on hi participare en breu d'on podeu treure algunes idees o reflexions que us poden ajudar en aquelles preguntes que apareixen un diumenge a la tarda sense saber gaire be per que.

per cert, ja que hi som, reflexio interessant d'un teoric txec:

“Class struggle on its own led to no revolutions, and national struggle without conflict between strata in mobile industrial society was similarly ineffective…conflicts of interest between classes and groups whose members were divided at the same time by the cat that they belonged to different linguistic groups had indisputable significance for the intensification of the national movement” Miroslav Hroch


divendres, 9 d’octubre del 2009

consultem des de fora

Des d'Escòcia segueixo amb bastant interès el tema de les futures consultes populars sobre la independència de la nació catalana (quin terme tant difícil de definir el qual espero un dia poder dedicar-hi una estona un dia no molt llunyà). No només observo amb atenció el fet que cada dia nous municipis del Principat s'estiguin afegint a la proposta i el debat públic que això genera, sinó també el que molta gent està opinant en les darreres setmanes (Toni Rico o Natxo Calatayud) . Com us podeu imaginar, un seguiment d'aquest abast fa que poc a poc un també vagi agafant la seva percepció sobre el tema, encara que la distància geogràfica pugui esbiaixar la meva opinió.

Sens dubte, el 13 de setembre va ser un dia important pel país. El fet que tots i els impediments burocràtics i polítics espanyols i les amenaces feixistes, Arenys de Munt pogués celebrar una consulta popular sobre un tema tant tabú en els mitjans i en la política com és la independència és, en sí i com ja han dit molts, una victòria. Però és evident que amb aquesta victòria no n'hi ha prou. Ni amb aquesta, ni amb l'absolució per la crema de fotos del rei, ni amb el fet que la CUP aconseguís treure alguns regidors en les passades eleccions municipals. Són petits passos, ferms, necessaris i clarificadors d'un futur que projectem i que el podem transformar en realitat només si agafem els camins correctes i també si no entrem en discussions que només duen a l'autodestrucció.

Les consultes és un pas endavant molt important. I crec que és així perquè com han dit alguns és 'una confrontació democràtica amb l'Estat'. I com a tal, només de començar ja tenim la batalla guanyada pel fet que recuperem paraules, termes, conceptes que la dreta i el centre-esquerra fa temps que ens volen pispar ( democràcia, poble, social,...) Podem dir, doncs, que més enllà del que passi en els propers mesos: ja hem guanyat. Per suposat, cal portar aquestes consultes al màxim de viles i ciutats possibles i cal també que treballem perquè l'autonomisme i el nacionalisme de caire cultural i econòmic no intenti jugar amb els conceptes de quina és la nostra nació ni tampoc s'apoderi d'una feina i d'una victòria que, com ja és costum en el nostre país, és, ha estat i serà de la societat civil. És aquí on cal no oblidar quin paper han jugat els partits polítics parlamentaris en aquest afer i com ho faran servir de cara a properes comteses electorals. Cal, doncs, no perdre la perspectiva i ser conscients de com ha anat el procés.

En aquesta línia, la de saber posar cada pedra al seu lloc, cal tenir clar que les consultes són una eina més d'una lluita que portem anys duent a terme. Les consultes, des del meu punt de vista quasi foraster han de servir, ara que ja hem guanyat la confrontació democràtica, per sumar esforços, per visualitzar a la població els projectes que pertanyen i romanen a la societat civil malgrat el pas del temps i per ajudar a consolidar un moviment d'alliberament nacional i social fort arreu del país. I és que, encara que els territoris dels Països Catalans tenen les seves velocitats, cal que sàpiguem girar la truita perquè aquestes consultes també serveixin a la resta del país per agafar forces, perquè sens dubte també és una conseqüència de la seva lluita.

Cal doncs, saber entendre les consultes com una questió conjuntural que ha de permetre avançar a nivell estructural. Les consultes no poden ser una finalitat en sí ja que l'endemà que les duguem a terme, poden caure, en els millors dels casos, en un simple bon record de la vida d'un català o una catalana als primers anys del tercer mil·leni. Cal, com no vam saber fer prou bé amb les fotos del rei, fer que aquest moviment conjuntural, momentani, il·lusionador es transformi i esdevingui una eina permanent amb la qual podem comptar! Llavors, haurem fet un pas definitivament ferm per canviar la història.

Salt!

A vegades caus en la inèrcia de fer allò que sempre has vist fer. O simplement, et deixes endur per aquella corrent que en els darrers temps t'ha dut riu avall. Ho fas perquè creus que pertoca, però fa temps que has deixat de donar-hi voltes. De sobte, però, t'adones que potser certes coses han perdut sentit. No perquè no et vingui de gust fer-les sinó perquè el que t'aporten és més aviat intranscendent o, fins i tot, trist. És llavors quan, com si fossis un gripau, et decideixes a fer un esforç i a saltar, encara que sigui riu amunt, cap un nou terreny. Mantens allò que no mor mai, les obagues que t'agradaden i les rutines que mai avorreixes. Saltes, et fas i et refàs, creixes i continues el camí. Sens dubte, ara ja ets una mica més savi.





(escoltar rock a vegades és també un petit salt)

dimarts, 6 d’octubre del 2009

Per no oblidar

Hi ha vegades que la música, l'art i la llengua ens ajuden a no oblidar un conflicte i un poble que massa gent vol que deixi d'existir.

dilluns, 5 d’octubre del 2009

No li fa falta padrina

Tarda de diumenge o millor dit, diumenge de tarda. Fosqueja, el vent no ha deixat de bufar en tot el cap de setmana i decidim que el carrer poc ens pot oferir. Pensem en què podem fer més enllà d'asseure'ns en una butaca de qualsevol pub escocès i se'ns acut aquella vella i bonica idea d'anar al cinema tots plegats. Com si tinguéssim 15 anys, uns quants han comprat patates i altres begudes que, a diferència de llavors, ni tan sols seran tastades. Ens reunim a la cafeteria de la filmoteca. Fa dies que sabem que l'estan fent de nou a les pantalles de la ciutat i ens adonem que avui és el darrer dia. Cap de nosaltres l'ha vista i no tenim cap dubte que d'oportunitats com aquella en tindrem poques així que un somriure 'basta' per decidir l'opció. No ens equivocaríem. Les campanes de l'església de Lothian Road ja toquen les vuit, poc a poc ens anem asseient a les butaques d'una sala antiga mentre ens ofereixen un extens ventall d'anuncis poc afortunats. Comença la pel·lícula i el món es transforma per tots quatre. Tres hores després sortim encisats pel que, sens dubte, és una autèntica obra d'art, una pel·lícula total, unes actuacions tremendes i una lliçó de la qual molts segur que n'han begut. Si cal jo faig de padrinaa la pel·lícula, quan vulgueu. Un autèntic plaer!


dilluns, 28 de setembre del 2009

De quan l'Albera ens fa de frontera

Sovint passejo sol per la ciutat que m'acull aquests mesos. És lluny de casa, bé ho sabeu. A voltes, més enllà de pensar en els afers que aquí em sacsegen, em trasllado a casa i penso en com millorar el present, en com construir el futur. El passeig el faig de tant en quan amb un llibre. Darrerament he aprofitat el temps per conèixer la història dels Països Catalans, de Girona, de l'Empordà,... i com sempre, les coincidències han aparegut. El proper 7 de novembre es commemoran els 350 anys de la signatura del 'Tractat dels Pirineus' entre els Estats (en aquell moment difícilment els podríem anomenar així) espanyol i francès que va fer que el que avui és conegut com la Catalunya Nord o el Nord de Catalunya passés a ser administrada per la burocràcia francesa.

Tot i l'acord entre les dues administracions centrals, les relacions entre el nord i el sud de l'Albera, així com entre el Ripollès i el Conflent i la mateixa Cerdanya van perpetuar-se al llarg de les dècades següents quasi tal i com havien sigut des de la creació dels primers comtats catalans. Era evident que més enllà de l'Albera s'identificaven com a catalans. Més tard vingué allò de 'convertir els pagesos en francesos' i altres polítiques uniformitzadores que van posar més impediments a les relacions econòmiques, socials i culturals de les dues bandes de l'Albera. Però no només aquest ha estat el problema en els darrers anys. Tot i els intents fets des del Nord per estructurar un moviment de reivindicació nacional, al Sud la majoria d'actors polítics han evitat el tema. I sembla que, ara, 350 anys després del tractat que va suposar que una de les regions més històriques de Catalunya iniciés un camí cap a la pèrdua de les seves arrels culturals i històriques res ha canviat.

Els mitjans de comunicació callen. No m'estranyaria que arribats al 7 de novembre ens adonéssim que el ressò de la festivitat del 4 de juliol als Estats Units o la del 12 d'octubre a Madrid hagi sigut més important que el de la jornada reivindicativa que cada any es duu a terme a Perpinyà. Els partits polítics convencionals, m'imagino que per la seva manca d'oportunitats polítiques, prefereixen no dedicar esforços del seu aparell a una causa que com tota les justes la deuen veure com 'perduda'. És per això que, tal i com es fa amb les consultes, com es va fer amb la guerra a l'Iraq, amb les fotos del rei, amb la mili i amb tantes altres 'mogudes' ha de ser la societat civil i els moviments socials qui encapçalem la recuperació de la memòria històrica i de la dignitat que els companys i les companyes del nord de l'Albera fa temps que reclamen.

(www.350anys.cat)


divendres, 25 de setembre del 2009

record

Arribar casa, content, despres d'assistir a una autentica classe magistral. Sense saber exactament com, m'apareix un record i gaudeixo d'un divendres a la tarda diferent. Eugenio, un plaer.

dimecres, 23 de setembre del 2009

Escolto les dotze primaveres

Era tardor d’institut i em van conduir a darrere el poliesportiu de la ciutat. Allà, una tarda assolellada i sobre aquell magnífic prat verd vaig fer els meus primers ‘passos’, un dissabte d’octubre. Els meus primers jocs, les meves primeres paraules, la meva metaformosis cap a l’escoltisme. Dotze anys després feia el meu darrer pas ‘escolta’ a fora muralles. Asseguts de forma desordenada, discutíem sobre com ells, els meus ‘nens’, plantejarien el seu darrer estiu abans de fer el pas definitiu. També era una tarda de sol, aquesta vegada calorosa i ni tan sols vaig adonar-me’n que aquell era el meu darrer cau. Entre les dues dates, un mar de sensacions.

Una excursió de xiruques, guitarres, cançoners i moscatell. Qualsevol ruta d’alta muntanya. L’expressió de grup, la convivència de compartir-ho tot, la sensació d’una amistat intensa, La capacitat d’elaborar un projecte, de dur-lo a terme, de revisar-lo. La llibertat de l’adolescència, de la maduresa. La natura. La felicitat.

Avui, quasi sense ser-ne conscient, escolto les dotze primaveres.

diumenge, 20 de setembre del 2009

El silenci inmoral, el silenci políticament interessat

80.000 afganesos i afganeses han mort des que ara fa 8 anys, amb l’excusa de l’atac a les torres bessones, el govern dels EUA, acompanyat de la resta de potències europees i occidentalitzades decidissin envair l’Afganistan. Un estat asiàtic que en aquell moment vivia sota una estricta dictadura de mans del conservador règim talibà. Les explicacions fetes en aquells moments van servir per revestir un cert sentiment de revenja i un evident interès econòmic. Es va parlar de democràcia, de drets de les dones, de progressisme, de transformar un Estat productor d’heroïna en un actor polític ‘net’ i potent al bell mig d’Àsia i per suposat d’acabar amb el que és conegut com a ‘terrorisme islamista’ de caire internacional.

Vuit anys després és hora de recordar totes aquelles paraules i de plantejar quin és el present d’aquella zona asiàtica ja que els mitjans sembla haver-se’n oblidat. I mira que d’especials informatius als anys 2001, 2002, 2003 no ens van pas faltar, no creieu? Ara, però, els mitjans parlen, i només de tant en tant, d’una acció armada d’algun grup de resistència, de la mort de soldats espanyols, britànics o polonesos. Les notícies s’acaben aquí perquè m’imagino que els objectius pels quals es va iniciar la guerra ja s’han assolit i només cal destacar alguna acció intermitent de grups inadaptats a la perfecció afganesa introduïda per les potències occidentals. És així?

Crec prou bé que no. Ahir precisament vaig assistir a una xerrada on un exiliat afganès explicava la situació que es viu al país afganès i exposava algunes de les seves opinions fet que va servir una mica per trencar-me amb el silenci que molts dels mitjans espanyols i catalans semblaven haver-me instal•lat sense ser-ne conscient. Conclusions senzilles i ràpides: de democràcia, poca i malfeta. Les eleccions han estat una autèntica tupinada com els propis informadors internacionals han reconegut però “l’amic” Karzai no tindrà problemes per seguir comandant el govern de la capital Kabul. Les dones continuen guarnint les anomenades burques perquè més enllà dels talibans, la burca és emminentment una qüestió cultural sobre la que cal una lluita profunda i intel•ligent. El fet que ara existeixen perfums, arrecades, i elements de maquillatge occidental no significa un alliberament real de la dona tal i com van defensar en el seu moment les dones de Bush i Blair. El territori està evidentment devastat i les inversions van majoritàriament a armament i exèrcit. Els drets socials quasi ni s’ensumen i com és conegut, les fulles d’opi continuen sent el mercat més senzill pels agricultors afganesos. El ‘suposat’ perill del terrorisme internacional continua igual o amb més força que aquell 2001 si hem de fer cas de les agències de premsa i l’ex-agent de la CIA, Bin Laden, segueix fent un o dos vídeos anuals com si es tractés de qualsevol altre actor de Hollywood.

Vuit anys després d’omplir diaris, tel•levisions, ràdios i internet, l’Afganistan és silenci. Els 80.000 afganesos i afganeses descansen sota les grans canonades que travessaran el gas cap el mar i el petroli cap a regions com Índia, Pakistan i Xina. Txhhht. Deu ser que val més que no en parlem.

alè

Hi ha petits detalls que emergeixen del silenci, de la distància i que no deixen indiferent. Són les petites sorpreses que apareixen un dissabte anònim les que fan que la vida prengui colors més vius

dimarts, 15 de setembre del 2009

i l'art va aparèixer...


Surts per una porta que recorda la part més autèntica de la història escocesa. Passeges lentament, a contravent, fins arribar a un pont gens bonic des d'on enfiles una carrer que baixa amb contundència, valgui la paradoxa, que et condueix fins a un pont, ara sí, preciós, amb encant i sobre un rierol que pocs saben que creua Edinburgh. Visites un veïnat carismàtic, mires el cel, el rellotge i prens el camí que va rierol amunt. Enmig d'arbres propis de l'àrea, una família o, si ets més afortunat, un esquirol t'alegren l'anada. Al cap de breus instants arribes al trencant, et deixes els bessons, superes les escales i arribes a un potent prat verd on s'alcen diverses escultures just davant dels edificis principals. Un cop allà, tranquil per la caminada, et deixes endú per l'art, per la curiositat, per l'aprenentatge. Tant de bo, cada dia tinguéssim el temps, les ganes, l'oportunitat de fer petits creuers d'aquest estil.

Liberté (Paul Éluard)

Sur mes cahiers d'écolier
Sur mon pupitre et les arbres
Sur le sable sur la neige
J'écris ton nom

Sur toutes les pages lues
Sur toutes les pages blanches
Pierre sang papier ou cendre
J'écris ton nom

Sur les images dorées
Sur les armes des guerriers
Sur la couronne des rois
J'écris ton nom

Sur la jungle et le désert
Sur les nids sur les genêts
Sur l'écho de mon enfance
J'écris ton nom

Sur les merveilles des nuits
Sur le pain blanc des journées
Sur les saisons fiancées
J'écris ton nom

Sur tous mes chiffons d'azur
Sur l'étang soleil moisi
Sur le lac lune vivante
J'écris ton nom

Sur les champs sur l'horizon
Sur les ailes des oiseaux
Et sur le moulin des ombres
J'écris ton nom

Sur chaque bouffée d'aurore
Sur la mer sur les bateaux
Sur la montagne démente
J'écris ton nom

Sur la mousse des nuages
Sur les sueurs de l'orage
Sur la pluie épaisse et fade
J'écris ton nom

Sur la vitre des surprises
Sur les lèvres attentives
Bien au-dessus du silence
J'écris ton nom

Sur mes refuges détruits
Sur mes phares écroulés
Sur les murs de mon ennui
J'écris ton nom

Sur l'absence sans désirs
Sur la solitude nue
Sur les marches de la mort
J'écris ton nom

Sur la santé revenue
Sur le risque disparu
Sur l'espoir sans souvenir
J'écris ton nom

Et par le pouvoir d'un mot
Je recommence ma vie
Je suis né pour te connaître
Pour te nommer

dilluns, 14 de setembre del 2009

la música en català avança

No només moments com els d'ahir d'Arenys de Munt, ens fan créixer com a país. Cada dia som una mica més madurs, una mica més fets, una mica més lliures. Gràcies també a aquells que fan música, a aquells que fan art en la nostra llengua, que ressegueixen i construeixen la nostra cultura. A ells, com a tots, també cal aplaudir-los. Avui, lluny de casa, va per ells, pels que m'acosten a terra!






divendres, 11 de setembre del 2009

avui, demà, sempre

Diumenge farà dos anys que el Borbó major passejava per Girona de bracet dels empresaris i la universitat. Diumenge farà dos anys que començava una de les onades repressives més grans dels darrers temps contra el moviment anticapitalista i independentista de la capital del Gironès. Diumenge, els feixistes es manifestaran pels carrers d’Arenys de Munt. Diumenge, la democràcia es veurà atacada per una nova decisió judicial contra el dret d’autodeterminació dels pobles.

Avui, 11 de setembre, és moment de pensar, d’adonar-se com l’Estat espanyol continua jugant les seves cartes, legals, antidemocràtiques. I és també moment d’actuar, de sortir al carrer per reclamar el que el poble treballador català es mereix, un país lliure d’injustícies socials i de cadenes d’Estats com el francès o l’espanyol. És hora que els que estem fora també posem el crit al cel i fem al màxim per internacionalitzar el conflicte i generar complicitats. Avui tots tenim el nostre paper, cal que el juguem. Cal sortir al carrer, grans, petits, joves. Però també cal que diumenge tothom sigui a Arenys de Munt per defensar el drets dels catalans i les catalanes a decidir el nostre futur. I cal també que dilluns, quan tothom es posi definitivament a lloc, aquesta alenada reivindicativa no esdevingui altre cop silenci!

Bona diada! A Escòcia, fem un brindis per vosaltres!


dijous, 10 de setembre del 2009

La fí del món

‘Aniria amb tu fins a la fí del món’, diuen alguns. Més enllà de no saber si hom es refereix a un espai temporal o a un espai físic quan pronuncia aquesta frase, hi ha un paratge quilomètric que, sens dubte, ens podria ajudar a entendre millor una expressió que acumula tanta transcendència, les Highlands escoceses. Milles i milles de muntanyes, rius, rierols, llacs, racons, ovelles, desert verd, soledat, silenci, pensaments. Recorreguts de Pirineu vora un mar mogut rodejat de castells medievals. Salts d’aigua que inunden la teva vista. Petites cases on es diu que conserven el gaèl•lic mentre manen els ramats. Pluja fina i constant acompanyada de cops de vent que donen un toc més romàntic als paisatges. Foscor, grisor, mar, muntanya, aïllament i bellesa. Si les Highlands són allò que vull pensar que són, no crec que mai em faci por dir alt i clar que ‘aniria amb tu fins a la fí del món’.


dilluns, 31 d’agost del 2009

No sempre és senzill escriure

No sempre és senzill escriure. O això crec. A vegades passes dies que no et surten les idees, que no trobes el moment, que no vius tant intensament i els dits es relaxen fins a nova data. És curiós com hi ha moments que et veuries capaç d’escriure hores i hores, gaudint, i n’hi ha d’altres que ni tan sols ets capaç d’articular quatre paraules que tinguin un cert sentit. No només són dies, són èpoques. Llavors cerques en altres bandes. Trobes un llibre ple de pols o aquella cançó que sense saber-ho t’ha anat conquerint amb el pas dels anys. És una sensació estranya, la d’avui, la de no saber com posar-me a escriure. Demà, la setmana vinent o el mes que ve suposo que els dits s’activaran de nou! Mentrestant, descanso.

dimecres, 26 d’agost del 2009

11 de setembre, resposta a Carles Ribera.


En un escrit al seu bloc, Carles Ribera, critica obertament, m’imagino que amb bona fe, el cartell de la Diada que aquest any han elaborat la CUP i Maulets amb el suport de diversos casals i organitzacions independentistes de les comaques gironines. Pel conegut periodista, coneixedor sobrer del període de la Segona República i de la Guerra Civil a la ciutat de Girona, el cartell amb un milicià català d’aquella època és molt poc adequat perquè podria donar a entendre que la CUP dóna suport a tornar a prendre els fusells i els canons.

Des del meu punt de vista, el periodista barreja conceptes i idees en el seu article. Tal com diu el mateix cartell a la banda dreta, la imatge del milicià té l’objectiu de recordar a tots els republicans i republicanes que van lluitar per construir una socitetat realment democràtica i socialment justa les primeres dècades del segle XX a Girona i a la resta del país. Com bé sabrà Ribera, aquest any ha fet 70 anys de l’entrada de les tropes feixistes a Girona i la voluntat de la CUP i de Maulets és recuperar i recollir l’esperit d’aquella gent per treballar en bona part dels objectius que ells tenien i que nosaltres mantenim. No puc entendre com un periodista coneixedor d’aquella època pugui criticar el fet de recordar i de reclamar com a referents tot aquell moviment que hi hagué ara fa més de 70 anys i que, malgrat alguns errors, van resistir al feixisme fins al final. És una imatge explícita, sens dubte, però així és també el record que es mereixen els milers d’exiliats, afusellats i lluitadors.

Per cert, un record que, tant les institucions municipals,comarcals i provincials com els mitjans de comunicació i altres actors polítics només van tenir present durant unes setmanes de març i abril. Els paràmetres de la CUP, per tant, senyor Ribera, no són els de debatre si s’han d’agafar les armes, sinó els de recuperar la memòria històrica del nostre país, aprendre’n i plantejar des dels municipis l’alternativa que ens ha de permetre aconseguir la nostra llibertat, la dels ciutadans i ciutadanes dels Països Catalans.

Mentrestant, crec que per posar a criticar actituds que podrien amenaçar la tan noble democràcia i els tics feixistes, ens podríem tots girar cap a la campanya que Ciudadanos i el PP de Figueres estan promovent per tal que el cantautor Cesk Freixas no pugui tocar al festival Acústica acusant-lo de tenir unes idees radicals. O amb la manifestació de la Falange el proper dia 13, una manifestació que a diferència de les convocades per l’esquerra anticapitalista a Barcelona, ha rebut tots els permisos i beneplàcits del tripartit. No ens confonguem d’enemics ni de perills, senyor Carles Ribera. Aquest va ser un dels errors de la Segona República i de la Guerra Civil. Caldria no repetir-los.

Aprofito la resposta que he fet per enllaçar-vos els actes que els propers dies hi haurà a les comarques gironines.

bellesa

Hi ha paraules que impacten. Hi ha a carícies que es recorden amb el pas dels anys. Hi ha sensacions que només te les poden fer viure. Hi ha plaers que només poden ser compartits. Hi ha actituds que t’admiren. Hi ha mirades que et brillen. Hi ha orelles que t’escolten. Hi ha somnis que esdeven només acompanyat. Hi ha il•lusions que et fan créixer. Hi ha paraigües que existeixen sense ser-ho. Hi ha abrics nuus.

Deu ser la bellesa.

dilluns, 24 d’agost del 2009

decadència

Des de l’estranger, segueixo amb certa intensitat l’activitat política de l’Estat espanyol aquest agost de 2009 i no puc deixar de pensar que els catalans i les catalanes estem anclats en un Estat que ha agafat una deriva més que perillosa i gens democràtica. Sembla doncs que els ciments que van voler forjar la generació dels nostres pares estan essent enderrocats definitivament per ells mateixos i cada cop és més evident que les noves generacions hem de prendre la responsabilitat de fer un cop de timó. Res de nou, però cal anar-hi pensant i actuant.

Les darreres setmanes els dirigents del Principat, per exemple, així ho han demostrat. La picaraballa sobre una possible manifestació davant la resolució del Tribunal Constritucional sobre l’Estatut ve marcada per un clar esquema provincià. El Tribunal Constitucional farà la seva i decidirà des dels interessos espanyols i el paper dels catalans hauria de ser el mateix: decidir segons els nostres interessos de país. I això passa evidentment per centrar els nostres discursos, esforços, actes i pensaments en l’alliberament nacional i social català. Hem de deixar de seguir l’esquema de provincia maltractada per un tribunal i prendre la iniciativa popular amb la perspectiva d’aconseguir el nostre objectiu que, com tots sabem, mai ha estat ni serà un Estatut d’autonomia. Evidentment tot això són simples paraules buides que cal que revestim de contingut real a cada municipi i a cada comarca. Cal fer aquest pas perquè si ens resignem a seguir el joc de la província, el peix gros se’ns menjarà ben a gust.

Un altre exemple ens ve del País Basc. Llegint la premsa catalana i basca i parlant amb companys d’aquell racó de món un se n’adona de com el govern autonòmic PP-PSOE està intentant exterminar un moviment polític i la solidaritat que desperta amb mesures emminentment antidemocràtiques. Més enllà de la llei de partits, el govern basc vol eliminar les ajudes als familiars que han de recórrer quilòmetres i quilòmetres per desenvolupar el dret de tot pres de poder mantenir els lligams familiars així com detenen i imputen persones pel simple fet de tenir fotografies de presos en espais de socialització. Vindria a ser allò d’amagar la realitat tal com feia fa unes quantes dècades el règim anterior. Les paraules, els revestits poden haver canviat però els objectius i les voluntats de l’Estat continuen sent les mateixes silenciar opcions polítiques trencadores i ameneçadores de l’status quo. Ho permetrem?

Mentrestant llegeixo amb certa alegria i donant-hi la importància que pertoca un article del líder del Sinn Féin, Gerry Adams, a l’equivalent d’El País al Regne Unit, The Guardian. La tribuna permet a Adams plantejar als anglesos, escocesos i gal•lesos que és el moment perquè facin el pas i ajudin a aconseguir l’objectiu d’una Irlanda reunificada. Us imagineu com seriem tractats alguns si plantegéssim en un diari espanyol que cal que castellans, andalusos,….ens ajudin a aconseguir la independència dels Països Catalans?

divendres, 21 d’agost del 2009

floretes de quart de segle

“Juguem a sorra fina? Vols ser la meva novia? T’he deixat uns paperets a sobre la cadira? Vols venir a la meva festa d’aniversari? Què feu aquesta tarda? L’imperch, què és això? Ja veuràs prova això de fumar, la primera vegada estossegues, però llavors mola molt. Us deixen anar al concert de Tordera de divendres? Hem decidit anar a dormir tots a Celrà amb tendes. Quedem al rellotge a tres quarts menys cinc per anar a l’insti, si? Ens veiem a la Diada del Pensament? I al Concert de Sant Jordi? Hem quedat a la barraca de Diables! Ets el meu somriure d’adolescència. T’han tret els ferros, l’enhorabona, hehehe. T’han acceptat a la carrera? Te’n vas a viure a Barna? I on? Anem de cap d’any a la Pera? Qui porta el cotxe? A veure quan et treus el carnet? Osti, quedem un dia d’aquests que fa dies que no ens veiem, no?... va una última canyeta i a dormir que demà tots tenim dinar i de Figueres a casa hi ha un tros. Osti us ho heu deixat? Aquest desgraciat que se’n vagi a la merda. Vols venir a fer un soparet al piset? Ep, que he agafat un vol per venir-te a veure. Has trobat feina? Com? Us n’aneu de viatge? Us n’aneu a viure junts?”..... Extractes de vida

Per les somriures, per les llàgrimes, per les milers de moments viscudes plegades, per les que ens queden per fer, per la bastimenta de somnis que des de sempre hem tingut al cap, per les utopies compartides, per les desgràcies, per les que ho eren i per les que només ho semblaven, per les ajudes, per les favors, per les abraçadades (úniques), per la joventut eterna i, sobretot, perquè no us convertiu en flors pansides ! Per molts anys, amigues!

Sempre sereu vora l’estany, no ho dubteu !


dimarts, 18 d’agost del 2009

punts de partida, pensem, discutim, avancem! (I)



"Internationalism, in the original marxism sense, is incompatible with the conventional kind of nationalism which consists in defending the national interests of a particular country. But, it is quite compatible with support anti-imperialist national liberation movements, especially if they are socially oriented" (Horace B. Davis)

fringe

Els carrers d’Edinburgh no hi entenen de dies durant el mes d’agost. Els carrers bullen, de persones, d’espectacles, de somriures i de tonalitats diverses. La gent, els turistes, els ciutadans, tothom passeja amb calma i sense excessives aglomeracions pel centre de la ciutat dels capvespres. Amb l’arribada del festival, Edinburgh s’ha transformat. Crítiques n’hi ha moltes i si cal les enumero, però sens dubte, els carrers de la ciutat han pres color, energia i desprenen una enorme felicitat que pels acabats d’arribar és d’agrair. A la nit, la majoria d’edificis històrics i emblemàtics han obert espais on s’hi poden veure espectacles, música i concerts amb unes carpes gegants on el jovent es reuneix per fer la copa al bell mig de les nits fresques d’estiu. Lluny de conceptes com el Fórum, les barraques, les sales de festa lluny del centre, el festival de teatre fa que la gent que vivim a Edinburgh i aquells que ens visiten poguem recuperar el centre històric de la ciutat en tots els seus sentits, tonalitats, preciositats i defectes. Hi ha lliçons que no es poden deixar d’explicar.

experiment



I tanco els ulls i dic en veu baixa: bicicleta, paraules, amor, terra, camps, guitarra, piano, calma, serenor, amor, riure, tancar els ulls, sorpresa, serenor, silenci, alleugeriment, alegria, calma. Mentrestant, la música segueix volant.

dijous, 13 d’agost del 2009

país petit

Va arribar i l'esperava una bonica sorpresa fora el camp d'aviació. A la sala de ball es retrobava amb la gent que feia mesos que no veia mentre seguia a prop d'aquell cos que li donava pau, tranquil·litat i estima. Un dia assolellat s'aixecava i visitava la família que havia deixat en època de sega quan els camps prenien aquell groc càlid als volts de Sant Joan. Gaudia de l'era, de l'hereu, del cosí que fa fortuna a la capital i de la saviesa popular mentre s'alimentava amb plats típics de la zona. Va visitar les vores sorrenques del mar on s'estassava mentre la sinceritat prenia l'ambient Sense perdre ni un segon, va procurar reenganxar-se a les activitats del partit durant aquells dies a ciutat. La revolució no es podia abandonar, pensava. Un sopar especial precedia un cap de setmana mogut a poble perquè era festa major. Les multituds de les comarques havien muntat als carros i havien arribat de nit davant de "l'iclèsia" en cerca de la disbauixa i el bon ambient. La van encertar de ple. Mentre, ell, una mica descol·locat presenciava el bateig de l'hereu. Més tard pedria el nord. Convençut va decidir quedar-se a poble uns dies amb la calma i la serenor de la marinada. Li provaren aquells jorns de converses i redescoberta dels companys del poble. Va visitar les aigües profundes del mar mediterrani i es va refrescar.

El que vingué després fou la cirereta: l'aniversari d'un amic enmig de corrandes, begudes i fruita de la terra, una gresca a un petit paratge al mig de l'empordà, una excursió a les llunyanes muntanyes de l'Alta Garrotxa amb dinar vora les gorgues i excel·lent companyia, les converses amb la trinxeraire, les rutes als seus orígens amb el germà, la parella i l'hereu, una timba a l'ateneu de comiat amb posterior visita a un local de mala mort i un vespre infinit vora l'estany.

Paisatges magnífics, instantànies emocionants, el seu país petit.


infinit

des d'una amistat única ens mirem i esdevenim feliços! Tot seguit li dibuixo l'infinit a l'espatlla!

dimecres, 5 d’agost del 2009

homenatge

Ho faig poc, ho hauria de fer més. Xerrar sense presses amb l'àvia a l'era és una lliçó, simple potser, però autèntica per aquells que com jo ens hem criat majoritàriament a ciutat i vora el canvi de mil·leni. Sens dubte, el tòpic que escoltar la gent gran és un aprenentatge ha estat molt discutit per molt jovent, tanmateix crec que ens equivoquem moltes vegades. Lluny dels llibres, de les converses entaulades entre estrelles mentre parem la fresca amb els amics mentre ens fem els moderns, fora bo que tots passéssim més estones amb aquells i aquelles que van viure la preguerra, la guerra, la postguerra i encara aguanten en aquesta època de pseudodemocràcia. No cal parlar, només escoltar, analitzar i esbrinar tot allò que desconeixem d'una època que cronològicament ens és propera encara que a voltes la pensem llunyana. Parar les orelles, jeure i aprendre.

Ahir vaig voler-ho fer de nou i tot just aixecar-me de la cadira a dos metres de l'àvia vaig tenir clar que les àvies empordaneses, les dones treballadores que ajudaven al camp i duien la casa mentre els homes descansaven fent el cigaló, el pota i tripa a Figueres o el que els vingués de gust es mereixen tots els homenatges del món i, jo, com que de poder poc en tinc, els hi volia dedicar unes paraules en aquest espai atzarós.

A les àvies: per la seva experiència, la seva resistència, la seva força de voluntat, els somriures, les mans resseques i amb durícies de tant fer anar el tràmec i manejar el bestiar. A elles, empordaneses, transmissores i actrius idònies d'una cultura centenària desenvolupada en aquesta formosa plana catalana que tanta tinta ha fet còrrer i que tants cors ha enamorat. A elles, que són i eren dones enteres, orgulloses, tossudes i sàvies. A les àvies que ens han tingut en els seus braços i ens han ensenyat valors i coneixements impropis de la civilització actual, segurament revolucionaris en un futur proper. A elles, dones treballadores que ho han donat tot pels que s'estimen, per la terra i pels pobles. A elles, a totes, una abraçada ben forta des d'un petit recer de tramuntana vora una morera, un llimoner i un magraner dedicat a un empordanès de cap a peus.

Si tots els federals ens estrenyem la mà
per encerclar l'amor d'aquesta gaia terra
on les verges estàtiques tenen forma de gerra
i la lluna i el sol són de menta i safrà.

Orfeu el xantre grec, com canta en català!
Calipso ha après la dansa que enceta el peu esquerre.
El dit de la tenora signa al cor que no s'erra
que és l'hora amorosida de creure i esperar

Que el muntanyenc davalli al ritme del ball pla.
Que l'insular enfili l'arjau que al puny s'aferra
i els fidels separats traspassin l'alta serra
vessant gerres de neu del Canigó germà.

Dansem braços en creu delint el més enllà!
Enderroquem el plint de Mart déu de la guerra
i amb fulles d'olivera colguem-ne la desferra
i a Elx l'Esfinx somrigui i el vent es torni clar

si tots els catalans ens estrenyem la mà.

Himne nou a l'Empordà
Carles Fages de Climent



dimarts, 4 d’agost del 2009

diumenge a les verdes i a les madures

Havien sortit a passejar amb aquella criatura que havia alegrat uns cors tristos aquella primavera. La tenora feia de les seves i els joves encara no havien arribat a aquella plaça on la nit anterior el temps havia volgut acabar amb l'invencible sentiment popular. A poc a poc anaven apareixent i amb ells i elles s'anava creant un preciós ambient de diumenge de festa major a plaça.

Mentrestant ell seguia quiet, callat, pensador. Aquell diumenge al matí havia fet bullir les poques neurones que li quedaven. S'havia adonat que encara era un nen adolescent amb molt per aprendre. Se sentia buit, devastat i immadur. Volia tornar allà on un migdia de març els havia promès amor, allà on una tarda de febrer s'havien promès somnis sense fronteres però tenia por d'haver fet el que mai voldria haver fet: espifiar-la de valent per pur egoïsme mesclat amb vodka. Els núvols havien tapat el sol i ell no tenia ganes de complir els compromisos que l'atzar li havia imposat aquell vespre així que va decidir deixar-se corprendre per l'ambient d'aquella plaça poc formosa però entranyablement encantadora. Necessitava trobar-se.

La rotllana ja s'havia format prop de la caixa. Allà reunits, els joves del poble es van asseure per fer-la petar sense pressa mentre la marinada seguia present. Hi va haver discussions, somriures, bon humor, cansament i crits. Un cuba libre de sensacions, d'alleugeriment, de companyerisme i d'alegria. El jovent ni tan sols va sentir com un grup de música feia les delícies de la gent gran i tampoc es va deixar inquietar pels crits d'un home cregut i crescut que volien pertorbar aquella bonica atmosfera. Els segons van passar ràpid, com ell necessitava. Una conversa col·lectiva d'allò més alegre el va fer tornar a creure amb les seves possibilitats, amb el seu futur, amb la seva vida. Lluitaria per evitar cap altre matí de diumenge com aquell. Lluitaria pels somriures, per fer feliç a la gent, per fer-se feliç a ell mateix. Lluitaria a les verdes i a les madures, com sempre, acceptant errors i fent un pas endavant.

Devia tenir raó aquell poeta de l'èpica grega. Ell avui s'ha fet una mica més gran.


divendres, 31 de juliol del 2009

paisatge d'estiu


Avui que agafaria el cotxe i fugiria muntanya amunt, recordo a la perfecció aquells estius ...

aixecàvem pocs pams de terra però amb les bicicletes anàvem amunt i avall procurant impressionar les noies del poble. Eren vespres assolellats alleugerits amb una marinada que refrescava els carrers. Eren olors de fems. Eren estones d'anar a buscar llet a can Barretina, sardanes de festa major, migdiades familiars sota el pi de l'era mentre escoltàvem com l'uncle Tià i l'avi Pitu ens explicaven amb gràcia, sentiment i passió les més intenses batalletes que cap persona pot haver escoltat. Eren, sens dubte, dies de felicitat.

M'enamorava de la terra mentre mirava les estrelles. Caminava fins al Mas de Sant Feliu, fins a Palauborrell, jugava a can Feliu, saludava al poble i, sobretot, quan tornava de comprar el gelat a Can Catoi podia veure, gràcies a les finestres obertes, com els homes grans seien al sofà del menjador amb la samarreta imperi mentre escoltaven, a vegades atentament, el que la televisió els oferia. Eren també dies de festa major.

Avui que agafaria el cotxe i marxaria muntanya amunt, recordo a la perfecció aquells estius...


dimecres, 22 de juliol del 2009

ni que només fos

Se li va fer difícil aclucar els ulls aquella nit. Lluny de la tristesa, se sabia deutor, cor encès, mans suaus, ulls brillants. Es notava ple, sencer, energètic. Els cims semblaven simples turons, el fort vent esdevenia una brisa lleugera i els menjar pobre recuperava gustos perduts temps ençà. Com un meandre més esperava el moment perquè les seves aigües es trobessin de nou la resta amb la que formaven aquell gran riu. Cercava trobar-se amb el braç imprescindible, amb el somrient, amb el rialler, amb el trist, amb el brillant, amb el vetllador, amb el bonic. S’havia adonat que la solitud temporal l’havia fet créixer. Es veia ferm. La llera era incerta però no li importava perquè feia temps que esperava aquell instant. La retrobada seria inevitablement bonica.



“Ni que només fos per veure't la claror dels ulls mirant el mar”

Particularitats escoceses


Aquest és un escrit que vull anar refent a mesura que l’Ernest Estany passi els seus mesos espiant i estudiant per aquesta terra. Espero que els dubtes es vagin resolvent.

Sens dubte, Escòcia és un país particular. Coneguda arreu del món com si es tractés d’Itàlia, Polònia o Romania, Escòcia és, a l’hora de la veritat, una simple autonomia del Regne Unit amb un autogovern dèbil. Tot i això, els carrers s’allunyen i molt d’una ‘imaginada’ transició cap a l’alliberament nacional que alguns auguren proper. De fet, en termes de presència i de notioretat, Escòcia i el moviment que tèoricament dóna suport a la seva independència és més aviat pobre. No crec que sigui descabellat assegurar que passejant pels carrers d’Edinburgh hom pot pensar que les gaites, les faldilles i els monuments d’històrics lluitadors idolatrats per Hollywood són exactament el mateix que les sevillanes, el flamenco i els monuments àrabs a Andalusia, una simple i treballada atracció turística.

Ara bé Escòcia camina ferma cap a una independència o, si més no, això diuen molts dels que hi viuen. És per això que inevitablement apareix la pregunta de com pot ser que sense una visualització política d’un moviment de masses que proposi aquesta via, tothom tingui prou clar que a mitjà termini, Europa tindrà una mena de nou Estat?

M’agradaria poder-vos donar les respostes, però crec que seria massa agosarat per la meva part pensar que les tinc quan ni tan sols he fet una petita investigació seriosa sobre el tema i em baso únicament en sensacions i impressions que he anat recollint en aquests mesos. Avui, m’agradaria apuntar-les simplement. Més endavant espero desenvolupar-les. Només recordar-vos que tot i que el moviment nacionalista escocès, com la gran majoria, apareix en la seva forma moderna al segle XIX, no és fins a final del segle XX que la voluntat d’esdevenir escocesos i escoceses de forma plena es comença a visualitzar de forma seriosa en la política parlamentària.

Així doncs, aquí teniu, a part pròpiament de la història, un seguit d’idees que caldria desenvolupar.

-La geografia que la diferencia de la resta de la illa.
-La mentalitat i el pensament dels escocesos. Es veuen i es volen diferenciats dels anglesos. La seva actitud davant la vida és clara: ells són esocesos i escoceses.
-Un poder econòmic, com a mínim en determinats sectors, que es posiciona clarament en el fet escocès. En aquest sentit és important el paper jugat per part de la immigració escocesa dispersada arreu del planeta.
-El fet de tenir símbols reconeguts a nivell oficial ja sigui a nivell esportiu i cultural.

Crec que aquestes hipòtesis improvisades poca estona abans d’adormir-me podrien donar-nos algunes claus per entendre el que pot passar amb Escòcia en un futur i, per suposat, aprendre algunes lliçons en allò que sigui possible.

diumenge, 19 de juliol del 2009

si almenys

Si almenys pogués passejar amb tu vora el llac que tot just ahir vaig descobrir enmig d’unes belles muntanyes. Si almenys em dediquessis unes paraules ben pensades amanides d’amor i afecte com tu sempre vas fer. Si almenys anéssim a un concert junts d’en Lluís. Si almenys em visitesis una volta després de volar tot aquests anys. Si almenys em preparessis una rebuda de divendres a la nit entremig de somriures, noves i escudella. Si almenys em fessis aquell petó de bona nit. Si almenys m’inflessis de força i energia per superar les injustícies. Si almenys t’enfadessis amb mi. Si almenys em portessis al mar. Si almenys et pogués regalar una rosa per Sant Jordi. Si almenys notés com m'agafes la mà. Si almenys fos tant valent i fort com tu. Si almenys poguéssim fer realitat alguna conversa de somni....tot seria diferent, bonic i senzill. Mentre això no sigui així sempre ens quedarà l’amor conegut, l’estima única, el saber-te dins meu. Bona nit m.


divendres, 17 de juliol del 2009

per una tarda d'hivern a ple estiu

Mans

Sigues el meu coixi mentre la nit s'enfila
pels rostos de l'hivern.
Acompanya el meu son fins que la llum germini
als ulls del finestro
Vetlla'm el pensament, tu que vas vencer les ombres,
tu que portes als dits les ales dels meus somnis
i el pes del meu silenci al vidre de les mans

Rosa Font, Des de l'arrel