dijous, 28 de juliol del 2011

Viladamat: treballant perquè la gestió no ofegui les propostes de canvi

Coincidint que comença la festa major de Viladamat us deixo el reportatge publicat al darrer número del Setmanari La Directa.

Viladamat és un poble de 400 habitants situat a la frontera, molts dirien “artificial”, que separa l’Alt del Baix Empordà. Un municipi històricament dedicat a la pagesia i de paisatge agrícola que, en els darrers anys, ha anat patint, com molts pobles del país, una transformació dels seus sectors productius cap a altres sectors com el dels serveis. Un poble corrent del món rural català, d’aquells on CiU aconsegueix més del 40% dels vots a les eleccions autonòmiques, però on, sorprenentment, l’anomenat municipalisme alternatiu gràcies a la CUP va aconseguir la seva primera majoria absoluta (amb un 87% de participació) el maig passat.

Constància i normalitzar la política. És així com el primer que es pregunta molta gent és com ha aconseguit la CUP, un projecte que s’autodefineix com a independentista i socialista, obtenir-hi aquests resultats electorals. En Robert Sabater, tècnic agrícola i regidor d’urbanisme, explica a La Directa enmig d’una assemblea de govern (oberta) que la victòria electoral és una conseqüència de vuit anys de treball intens amb les associacions del poble i sobretot de la tasca d’explicar dia rere dia, què es cou a l’Ajuntament, i quines propostes poden fer un poble millor. Per la seva banda, Irene Palol, mestra d’una escola de Figueres i alcaldessa, afegeix que el poble ha vist en la CUP una alternativa de govern constructiva, que acostava la política a totes les cases i on “el fet de ser jove ja no és un rèmora pejorativa sinó que és quelcom positiu perquè és sinònim de noves formes de fer política i de no corrupció”

Quants alcaldes i alcadesses hi ha? Fora de l’Ajuntament, la percepció majoritària és que el poble hi sortirà guanyant amb l’aposta de canvi radical que proposa la CUP. Mentrestant, l’assemblea de la CUP (el nou equip de govern) es reuneix tres tardes a la setmana per anar concretant un model de governar diferent al que havia viscut el poble en els darrers anys. Així, han decidit que el que primer que cal fer és fer entendre a les viladametenques que, a partir d’ara, tot el treball municipal es fa en equip, es diversifiquen les tasques i les responsabilitats, es prenen les decisions assembleàriament i es fa un traspàs públic de tota la informació. “Evidentment, ens agradaria que demà mateix Viladamat pogués ser com Marinaleda, amb assemblees populars i gestions municipals col·lectives i obertes, però perquè això funcioni primer cal posar els fonaments d’unes noves dinàmiques d’acció política”, argumenta l’alcadessa Irene Palol.

Referèndums i cooperativa d'habitatges. És així com, en el seu primer mes al govern, l’assemblea de la CUP a Viladamat ha prioritzat la feina per canviar la cultura política del poble i, especialment, ordenar i regular la situació municipal per acabar amb el presidencialisme, el clientelisme i la precarietat que, segons la CUP existia (hi havia treballadors municipals sense contracte, un deute econòmic de milers d’euros,...). Unes tasques que, combinades amb el diàleg i la gestió del dia a dia, haurien de permetre d’aquí a un any iniciar projectes innovadors ja que segons afirma Palol, “un ajuntament de la CUP no pot ser que només faci gestió municipal i apagui focs”. Entre les propostes que estudien pel futur, hi ha la de fer consultes populars vinculants, la d’elaborar pressupostos participatius o la de potenciar cooperatives juvenils d’habitatg. Unes idees que han d’afegir-se a altres propostes que ja executades com ara la renúncia a quasi el 90% del sou dels quatre regidors per evitar la professionalització de la política i la retirada de simbologia espanyola de tots els espais públics del poble.

Incidència i transformacions limitades. Ara bé, la il·lusió que es transmet es barreja amb una sensació agra que la capacitat d’incidència que tindran en els propers 4 anys no serà l’esperada. “La gestió del dia a dia ens ocupa molt, massa espai” creu Robert Sabater. Sabater assegura que obrir les portes del consistori ha provocat consultes ciutadanes permanents i decisions tècniques a prendre que els retalla el temps per plantejar-se canvis més estructurals. “Entenem que aquesta pot ser una crítica que se’ns pugui fer al futur”, afegeix Sabater. Tanmateix, l’assemblea de la CUP es mostra convençuda que canviaran aspectes importants de Viladamat al mateix temps que es mostra més escèptica sobre la incidència que podran tenir més enllà del poble. “Som conscients que tenim la responsabilitat de crear un model nou, just i democràtic” assegura l’alcadessa. Ara bé, afegeix la mateixa Irene Palol “cal ser conscients que el sistema actual no el podrem canviar des d’un petit poble de l’Empordà”. Per Palol, tot seria diferent si hi hagués molta més xarxa, grups i entitats agrupades arreu de la comarca per treballar colze a colze per mancomunar serveis i propostes i teixir petites alternatives. De moment, i abans de revisar la feina feta, dijous 28 comença la festa major que, de ben segur, tindrà alguna novetat especial.

dilluns, 18 de juliol del 2011

Parar atenció!

Ara fa una setmana vaig assistir a l'acte de commemoració dels 50 anys d'Òmnium. Allò va ser quelcom potent, un pas endavant per molta gent, un record necessari per molts altres, un acostament a les tesis independentistes que fa anys que molts pregonen per alguns de més enllà i, segurament, una simple trobada de cares conegudes per molts dels qui ho van veure per la televisió. Assegut en un racó de l'Auditori de Barcelona, jo, tenia una bona perspectiva de platea.

Com he dit, coneguts, famosos, les juntes d'Òmnium al territori i tots amb un denominador comú més enllà de la #passiópelpaís: l'afany per buscar incentius fora de l'interessant parlament de la Muriel Casals i de l'espectacle curiós d'uns nens i unes nenes jugant a l'escenari. Una estranya necessitat de mostrar-se al món. I és que molts i moltes dels presents estaven compartint dos móns al mateix temps, el del solemne acte d'Òmnium i el de les xarxes socials i els mòbils de la tercera generació. M'imagino que no us explico res de nou, no?

El fet, però, que em va portar a reflexionar que això d'estar en dos espais (un de físic i un de cibernètic) al mateix temps no m'acaba de convèncer és que d'allà i d'observar bona part dels que m'envoltaven, me'n vaig endur la sensació que ja no sabem parar atenció, que ja no sabem estar en un lloc escoltant tranquil·lament, gaudint de l'oratòria o dels moviments que es fan a sobre l'escenari sense piular, en silenci total.

Suposo que tot plegat és una victòria més de les idees i la moral de la competició permanent d'un sistema econòmic capitalista: cal ser millor que els altres i, per ser-ho, ara cal també ser el primer en explicar notícies, sensacions, ximpleries, acudits, o perquè no, mentides. Posar-hi fotografies ràpides, encara que siguin desenfocades. Aconseguir més seguidors que els teus companys per tenir un reconeixement social que et manca,...una simple evolució d'una societat basada en uns valors poc cooperatius.

No us penseu, però, que això és un atac fonamentalista les noves tecnologies. De fet, com amb molts altres temes tot plegat rau més en el sostrat i els valors que potenciem com a societat. I és que evidentment, les xarxes socials a Internet tenen un valor incalculable i han aportat desenes d'elements positius a la nostra societat. Són una bona eina. Tanmateix, observant-ne el seu ús, crec que és una pena, una involució, una pas enrere pel país que, després de tardar segles i segles en poder aconseguir un sistema on tothom és alfabetitzat i té accés a la cultura,...ara nosaltres mateixos siguem incapaços de gaudir en silenci i parant l'atenció d'un discurs simple però ben pronunciat, d'una bonica cançó, o d'una lectura de capvespre d'estiu.

Perquè n'estic segur que, tot i que està científicament provat que es poden fer dues i tres coses alhora, aquells i aquelles que únicament escoltàvem dilluns passat vam poder entendre molt millor els matisos d'Òmnium i del nostre país que, ens agradi o no, són molts.

divendres, 8 de juliol del 2011

Pairal

Pairal: dr i hst. Masia o casa adscrita a una finca rústica,
seu d'un llinatge organitzat com a unitat d'explotació rural
amb un patrimoni important acumulat al llarg de generacions
i conservat gràcies a la institució de l'hereu,
que tendeix a ésser econòmicament autosuficient.


Ahir el matí el primer que vaig fer va ser córrer a comprar 'Octubre', de Miquel Pairolí. I ho vaig fer, amb el mateix fetitxisme i la mateixa devoció que devia tenir la mainada a meitat segle XX quan podien obtenir alguna mena d'objecte que els apropés a aquell ídol que sentien per la ràdio, veien als diaris i, a les millors cases, observaven a la televisió. Pairolí era un referent silenciat dins meu. I ho dic així perquè segurament mai m'havia explicat a mi mateix que m'encantava llegir-lo o, millor dit, intuir-lo cada matí a les pàgines d'opinió d'El Punt.

Com la mirada de la teva parella quan sóna el despertador, les frases d'en Pairolí a primera hora eren contingudes, però clares i energètiques. Avançant-se a molts dels teus pensaments, els seus articles eren la cirereta que et permetia tancar l'argument que et donava voltes des que havies començat a menjar el pa amb tomata i pernil de primera hora. Cada matí, et centrava i et posava, sense estridències, les coses al seu lloc i els punts sobre la i. Senzill, sense la notorietat i la necessitat de fer-se veure, els articles de Pairolí eren un lleuger, fresc i agradable sermó abans d'afrontar les tasques diàries.

Ahir vaig dur 'Octubre' tot el dia amb mi. No vaig anar a la cerimònia, però hi vaig pensar molt. Com si alguna cosa em translladès a la infància del meu pare o la meu mare, volia continuar sentint en Pairolí com quelcom llunyà, imaginari, de toc màgic. Per mi, que ni tan sols m'havia plantejat mai quina edat tenia Miquel Pairolí tot i haver estudiat els seus articles en un treball de la carrera, la figura d'en Pairolí és la d'un mestre amb qui no has contactat mai, però de qui has après i has deixat que t'influís sense acabar de ser-ne mai conscient.

A 'Octubre', Miquel Pairolí parla dels seus llinatges, de com cadascú deu la seva forma de ser a com han sigut els seus familiars, al contacte amb ells i en com t'han educat des que ets un nadó. Parla d'avantpassats del Gironès, la Garrotxa i l'Empordà. Esmenta que els Pairolí estan datats a la Creueta, Palol d'Onyar i altres pobles del Gironès des de fa segles on sempre hi havien tingut masos i terres que anaven treballant per guanyar-se la vida. A mi, sens dubte, on em transporta la literatura de Pairolí, el seu fer i el seu escriure és allà, a l'era d'una masia on arrelat a la terra, et sents ple, coneixedor dels voltants i conscient de qui és qui i què estimes en aquest món. Des d'avui, a casa meva, tot aquest reguitzell de sentiments és una nova accepció de la paraula Pairal.

dilluns, 4 de juliol del 2011

El periodisme és també prendre partit

Un company meu porta sovint una samarreta bonica i moderna on s'hi pot llegir una frase que va utilitzar, entre d'altres, el filòsof italià Antonio Gramsci i que diu alguna cosa com ara "per viure cal prendre partit". Des del meu punt de vista, una veritat com un temple, també pel periodisme.

Fa uns dies que m'he trobat, de nou, al bell mig del periodisme, dels seus dilemes, dels seus debats i del seu estat crític actual. Des que vaig marxar a Escòcia ara fa més de 2 anys i vaig ben retornar al país tot començant a treballar per Òmnium Cultural ara en fa 1, la meva connexió amb el periodisme havia anat minvant. Dit d'una altra manera, les múltiples obligacions havien fet que deixés bastant de banda el meu tèoric ofici, allò pel qual he estat format acadèmicament, el motiu pel qual vaig decidir anar a estudiar a Barcelona.

Ara, però, l'inici d'un parell de projectes personals lligats al món del periodisme han fet com si tot allò que estava aparcat en una petita esfera remota del cervell tornés a brotar amb més força que mai. I ho ha fet paral·lelament a l'increment de l'obsessió d'anàlisi de mitjans que ha provocat el fet de tornar a tenir televisió. Ara torno a mirar els TN de TV3, a parlar-ne, a enfadar-me amb ells, a felicitar-los puntualment, a cridar al cel i als amics que hi tinc demanant-los explicacions per aquell comentari.

I és que, segurament, el que m'ofusca més de tot plegat és tenir la sensació que els periodistes de TV3 cometen molts errors i ells ni tan sols es preocupen d'esbrinar si els cometen. Com autòmates, agafen fil per randa declaracions, notes de premsa, notes d'agència i les reprodueixen directament, sense fer ni tan sols una reflexió sobre el que diran poc després. Exemples n'hi ha molts. Avui, per exemple, a la notícia sobre l'estat de salut del President Veneçolà han dit literalment que "la setmana passada, Hugo Chávez i el seu estat de salut van causar una forta polèmica a Veneçuela" i no han explicat el motiu ni el perquè. Entenc que es devien referir al fet que Hugo Chávez no hagués dit quina malaltia tenia fins fa dos dies. Tanmateix, aquest fet, emparat en el dret a l'intimitat, es podria considerar que generava incertesa, temor però no "una forta polèmica"?

Aquest, però, no és l'únic cas. Minuts abans hi hagut una notícia sobre el Marroc i el referèndum de reforma constitucional i han presentat l'Estat nord-africà com un estat on és una minoria la que el qualifica d'antidemocràtic. De fet, no he sentit mai un telenotícies on es dubtés seriosament de la qualitat democràtica de Marroc. Alguns potser penseu que això es deu al fet que els periodistes de TV3 han arribat a un consens sobre quins Estats són democràtics al món i quins no. Tant de bo, fos aquesta la raó. Com a mínim seria el reflex d'una decisió reflexionada, discutida i consensuada entre els i les periodistes. Em temo, però, que aquesta no és la realitat ni de TV3 ni de la majoria de mitjans de comunicació del nostre país.

Casos concrets que em demostren que com en el dia a dia, els periodistes els pertoca pendre partit. I fer-ho significa tenir una actitud atenta, proactiva en vigilar les fonts, en no reproduir esquemes que no escullen ells sinó les grans maquinàries informatives de governs i agències informatives. Cal que prenguin partit, que reflexionin i que s'adonin que més enllà de l'hedonisme i la precarietat (paradoxa real de l'ofici) de ser periodista, cal evolucionar i ser activament conscient que el periodisme actual no és l'ofici del qual la majoria de periodistes s'omplien la boca quan passajaven per les facultats. Cal prendre partit i fer-ho activament. No fer-ho, caure en la rutina del periodisme actual significa fer-ho, però fer-ho passivament: posar-se al costat dels grans poders, de les multinacionals de la informació i estic segur que, igual com als fusters no els agrada fer un moble igual que Ikea, als pastissers unes galetes igual que les Galetes Trias i als ratafiaires una ratafia calcada a la Russet, els periodistes, tots els periodistes, volem decidir i relatar les informacions de la nostra manera.

És en aquest sentit que valoro molt, moltíssim la feina que ha fet media.cat i el Grup de Periodistes Ramon Barnils en els darrers anys. Tant és així que he decidit posar-hi el meu gra de sorra i col·laborar amb ells per ser un pol d'atracció dels que encara creiem en el periodisme actiu, rigorós, atent, i sobretot valent i sense autocensures. He pres partit.