divendres, 30 d’octubre del 2009

m'agrada la cita (2)

Era l'estiu. I em van dur un regal amb flors dels pirineus a dins. Em va agradar, el gest i el regal.

Tan sols quan hagin tallat l'últim arbre;
tan sols quan hagin emmetzinat l'últim riu;
tan sols quan hagin pescat l'últim peix;
tan sols llavors t'adonaràs que els diners no es poden menjar!

Proverbi dels Indis Cree


http://www.climatecamp.org.uk/actions/copenhagen-2009

dijous, 29 d’octubre del 2009

Tal dia farà un any

Doncs sí. Avui fa un any que més o menys aquesta hora, un grup de catalans i catalanes entràvem per la porta de l'Audiència Nacional espanyola per ser jutjats per haver cremat fotografies del rei d'Espanya. El viatge va ser dur, llarg i ple d'anècdotes (val més dir-ne així) amb la policia espanyola que de forma clara tenia ganes de buscar-nos les pessigolles. El nostre comportament, com durant tota la campanya, va ser intel·ligent, fred i sabent-nos amb la raó. Poques hores després, quan la panxa ja buscava aquell 'bocata de calamares' que tothom parla de Madrid, el jutge, per quasi primera vegada a la història, ens deia que teníem la raó i que no havíem comès cap delicte. Era quasi el final (encara quedava l'absolució dels dos de Figueres i estem a l'espera del recurs al Tribunal Constitucional d'en Met i l'Enric) d'una campanya que va servir per unir moltes lluites i persones de les comarques gironines. El cas de les fotografies del rei espnayol ens va servir per moltes coses i, cosa realment anormal en un cas repressiu, va ser més positiu que negatiu. I és que, com a mínim als nostres carrers, vam acabar de guanyar el debat sobre la monarquia espanyola i a més, vam crear espais de debat i confluència personals i col·lectius que sens dubte ens serviran per bastir el futur que tots desitgem i que passa, sens cap mena de dubte, perquè ningú més hagi de tornar a passar per l'Audiència Nacional espanyola!

Si el rei vol corona...

http://gotesdemi.blogspot.com/2009/10/avui-ja-fa-un-any.html

dimarts, 27 d’octubre del 2009

m'agrada la cita (1)

"US neo-liberal ideology considers the poors as a morally suspect" (Philippe Bourgois)

fires 2009

L'abandonen a la porta de l'estació. Trist però comprensible, agafa els dos ferrocarrils que el separen de l'aeròdrom. Llegeix, dorm, es fixa amb una de les poques noies boniques que ha vist en terres forasteres però no comparteixen ni tan sols direcció una nit plujosa d'octubre. Mig adormit s'aixeca del seient i surt amb presses del tren on es deixa la caixa de records dels darrers vuit anys i les claus del pis que l'ha d'acollir quan l'avió aterri a l'estimada terra. Empipat amb si mateix, es tomba als seients del petit aèrodrom escocès i fa nit amb tres persones més que viatgen a altres terres estimades. L'endemà, per fi, arriba. De fet, arriben.

Llavors, com si es tractés d'un partit de pales a la platja, els dies van passant amb una combinació de moments preciosos i entranyables amb d'altres de tarannà de mala estrugança. Així, mentre viu una típica porció de Padules, unes trobades amb aquells amb qui ha compartit "tiós" i "reis", una clara de vespre allà on la catedral ocupa el pati i unes carícies després d'una nit de foc espectacular, a ell li ha tocat resistir un tren que no passa i l'abandona en un poble, un avió que surt amb tres hores de retard, un principi de constipat i unes canyeries que no empassen l'aigua, entre moltes altres coses.

Les Fires 2009, una experiència de blanc i negre, de dia i nit. En definitiva, una manera diferent de viure la rutina de les castanyes la devesa i els tous!

diumenge, 18 d’octubre del 2009

solidaris sempre

Ahir un grup de persones també es va manifestar davant del consolat espanyol a Edinburgh davant l'enèssima acció de violència contra el moviment independentista basc i els drets humans per part de l'Estat espanyol. Va ser una acció simbòlica, de reacció davant el que crèiem i creiem que era una demostració més de la incapacitat del govern espanyol de solucionar els conflictes polítics que existeixen a l'Estat. Per aquells que som fora ens va servir per sentir-nos una mica més vius, més solidaris, més persones! M'imagino que vam sentir exactament el contrari del que devien sentir en Garzón i en Rubacalba. Deu ser allò de la força de la raó en contra de la raó de la força que tant bé va descriure algú!

aquí teniu un article de l'historiador Floren Aoiz que dóna una altra visió de tot plegat.


no apagaran la nostra solidaritat.

dijous, 15 d’octubre del 2009

tardor

pels que no podem viure la tardor dels vespres imponents i els colors indescriptibles, sempre ens quedaran les paraules per recordar-nos-la...

És temps de lliurar el temps al roure
que les fulles galopin cap al nord.
És temps d'esbardellar els aglans
i segellar l'escorça.
La tardor es va enfilar al tronc
i em crida amb veu de corb.
És temps de trepitjar la molsa,
d'arrecerar les mans a les arrels,
d'enfonsar els dits als ulls de l'ombra,
d'enflairar el pa florit
i buidar les engrunes al calaix de les hores.

Tardor, Rosa Font

dimecres, 14 d’octubre del 2009

to know more about nationalism

A vegades, la gent es pregunta coses sobre nacionalismes i les respostes poques vegades son simples. Aqui teniu un bloc (http://nationalismstudies.wordpress.com/) on hi participare en breu d'on podeu treure algunes idees o reflexions que us poden ajudar en aquelles preguntes que apareixen un diumenge a la tarda sense saber gaire be per que.

per cert, ja que hi som, reflexio interessant d'un teoric txec:

“Class struggle on its own led to no revolutions, and national struggle without conflict between strata in mobile industrial society was similarly ineffective…conflicts of interest between classes and groups whose members were divided at the same time by the cat that they belonged to different linguistic groups had indisputable significance for the intensification of the national movement” Miroslav Hroch


divendres, 9 d’octubre del 2009

consultem des de fora

Des d'Escòcia segueixo amb bastant interès el tema de les futures consultes populars sobre la independència de la nació catalana (quin terme tant difícil de definir el qual espero un dia poder dedicar-hi una estona un dia no molt llunyà). No només observo amb atenció el fet que cada dia nous municipis del Principat s'estiguin afegint a la proposta i el debat públic que això genera, sinó també el que molta gent està opinant en les darreres setmanes (Toni Rico o Natxo Calatayud) . Com us podeu imaginar, un seguiment d'aquest abast fa que poc a poc un també vagi agafant la seva percepció sobre el tema, encara que la distància geogràfica pugui esbiaixar la meva opinió.

Sens dubte, el 13 de setembre va ser un dia important pel país. El fet que tots i els impediments burocràtics i polítics espanyols i les amenaces feixistes, Arenys de Munt pogués celebrar una consulta popular sobre un tema tant tabú en els mitjans i en la política com és la independència és, en sí i com ja han dit molts, una victòria. Però és evident que amb aquesta victòria no n'hi ha prou. Ni amb aquesta, ni amb l'absolució per la crema de fotos del rei, ni amb el fet que la CUP aconseguís treure alguns regidors en les passades eleccions municipals. Són petits passos, ferms, necessaris i clarificadors d'un futur que projectem i que el podem transformar en realitat només si agafem els camins correctes i també si no entrem en discussions que només duen a l'autodestrucció.

Les consultes és un pas endavant molt important. I crec que és així perquè com han dit alguns és 'una confrontació democràtica amb l'Estat'. I com a tal, només de començar ja tenim la batalla guanyada pel fet que recuperem paraules, termes, conceptes que la dreta i el centre-esquerra fa temps que ens volen pispar ( democràcia, poble, social,...) Podem dir, doncs, que més enllà del que passi en els propers mesos: ja hem guanyat. Per suposat, cal portar aquestes consultes al màxim de viles i ciutats possibles i cal també que treballem perquè l'autonomisme i el nacionalisme de caire cultural i econòmic no intenti jugar amb els conceptes de quina és la nostra nació ni tampoc s'apoderi d'una feina i d'una victòria que, com ja és costum en el nostre país, és, ha estat i serà de la societat civil. És aquí on cal no oblidar quin paper han jugat els partits polítics parlamentaris en aquest afer i com ho faran servir de cara a properes comteses electorals. Cal, doncs, no perdre la perspectiva i ser conscients de com ha anat el procés.

En aquesta línia, la de saber posar cada pedra al seu lloc, cal tenir clar que les consultes són una eina més d'una lluita que portem anys duent a terme. Les consultes, des del meu punt de vista quasi foraster han de servir, ara que ja hem guanyat la confrontació democràtica, per sumar esforços, per visualitzar a la població els projectes que pertanyen i romanen a la societat civil malgrat el pas del temps i per ajudar a consolidar un moviment d'alliberament nacional i social fort arreu del país. I és que, encara que els territoris dels Països Catalans tenen les seves velocitats, cal que sàpiguem girar la truita perquè aquestes consultes també serveixin a la resta del país per agafar forces, perquè sens dubte també és una conseqüència de la seva lluita.

Cal doncs, saber entendre les consultes com una questió conjuntural que ha de permetre avançar a nivell estructural. Les consultes no poden ser una finalitat en sí ja que l'endemà que les duguem a terme, poden caure, en els millors dels casos, en un simple bon record de la vida d'un català o una catalana als primers anys del tercer mil·leni. Cal, com no vam saber fer prou bé amb les fotos del rei, fer que aquest moviment conjuntural, momentani, il·lusionador es transformi i esdevingui una eina permanent amb la qual podem comptar! Llavors, haurem fet un pas definitivament ferm per canviar la història.

Salt!

A vegades caus en la inèrcia de fer allò que sempre has vist fer. O simplement, et deixes endur per aquella corrent que en els darrers temps t'ha dut riu avall. Ho fas perquè creus que pertoca, però fa temps que has deixat de donar-hi voltes. De sobte, però, t'adones que potser certes coses han perdut sentit. No perquè no et vingui de gust fer-les sinó perquè el que t'aporten és més aviat intranscendent o, fins i tot, trist. És llavors quan, com si fossis un gripau, et decideixes a fer un esforç i a saltar, encara que sigui riu amunt, cap un nou terreny. Mantens allò que no mor mai, les obagues que t'agradaden i les rutines que mai avorreixes. Saltes, et fas i et refàs, creixes i continues el camí. Sens dubte, ara ja ets una mica més savi.





(escoltar rock a vegades és també un petit salt)

dimarts, 6 d’octubre del 2009

Per no oblidar

Hi ha vegades que la música, l'art i la llengua ens ajuden a no oblidar un conflicte i un poble que massa gent vol que deixi d'existir.

dilluns, 5 d’octubre del 2009

No li fa falta padrina

Tarda de diumenge o millor dit, diumenge de tarda. Fosqueja, el vent no ha deixat de bufar en tot el cap de setmana i decidim que el carrer poc ens pot oferir. Pensem en què podem fer més enllà d'asseure'ns en una butaca de qualsevol pub escocès i se'ns acut aquella vella i bonica idea d'anar al cinema tots plegats. Com si tinguéssim 15 anys, uns quants han comprat patates i altres begudes que, a diferència de llavors, ni tan sols seran tastades. Ens reunim a la cafeteria de la filmoteca. Fa dies que sabem que l'estan fent de nou a les pantalles de la ciutat i ens adonem que avui és el darrer dia. Cap de nosaltres l'ha vista i no tenim cap dubte que d'oportunitats com aquella en tindrem poques així que un somriure 'basta' per decidir l'opció. No ens equivocaríem. Les campanes de l'església de Lothian Road ja toquen les vuit, poc a poc ens anem asseient a les butaques d'una sala antiga mentre ens ofereixen un extens ventall d'anuncis poc afortunats. Comença la pel·lícula i el món es transforma per tots quatre. Tres hores després sortim encisats pel que, sens dubte, és una autèntica obra d'art, una pel·lícula total, unes actuacions tremendes i una lliçó de la qual molts segur que n'han begut. Si cal jo faig de padrinaa la pel·lícula, quan vulgueu. Un autèntic plaer!