dijous, 28 de maig del 2009

28 de maig

Moltes van ser les paraules. Algunes d'elles van adquirir un sentit perpetu ara fa un any i, a voltes, cal reuperar-les.

A las aladas almas de las rosas
del almendro de nata te requiero
que tenemos que hablar de muchas cosas,
compañero de alma, compañero".
Miguel Hernández

Una veu és la veu de tots aquells que callen
la veu dels oblidats, dels qui no tenen veu:
és la teva i la meva
Vivim en cada veu, morim en cada cos
Rosa Font

No t'oblido, et recorden, t'homenatgem.

dilluns, 25 de maig del 2009

benvingut!


Divendres la calor em prenia tot just enfilar les escales de l'avió. Feia dies que pensava en aquell instant, en el del retorn momentani. Més tard, prenent la fresca, però, un missatge em feia somriure, m'alegrava encara més la tornada. Ell acabava de recuperar part de la seva llibertat. Un any després que fos enviat a les garjoles de l'Estat per les seves activitats polítiques i els seus anhels de construir una terra lliure i socialista, el jutge dictava llibertat provisional fins el dia del seu judici. No era el moment per agafar el cotxe i anar-lo a veure uns centenars de quilòmetres lluny d'aquí, tanmateix la idea va aparèixer dins els meus pensaments. Retrobar-nos com aquella nit pels carrers de Donostia on ens vam explicar les mil i una històries, les nostres vides i vam riure dels aspectes més banals d'aquest món. Convidar-te a una caminadeta per aquells prats on la neu volia frustrar un cap de setmana de joia, reivindicació i lluita. Escoltar-te com he estat llegint atentament les teves paraules des del primer dia. Veure't amb la samarreta que et vam enviar com a símbol de l'internacionalisme, ideal en el qual tots dos creiem i ens expressem.

Tot i les voluntats i els pensaments, però, la retrobada com tantes altres que tinc pendents haurà d'esperar. Sabedor que el dia que això passi serà un jorn memorable, però, restaré amb una il·lusió immensa fins llavors. Mentrestant, cal estar contents per aquesta petita, lleugera i, desgraciadament, poc significant victòria. Sense oblidar que el present ens obliga a continuar lluitant pels que resten tancats a dins, pels que estem a fora, pels que han marxat i pels que vindran fins que aconseguim vèncer a l'opressió.

Benvingut company. La notícia és, sens dubte, una petita empenta en la lluita!


dimecres, 20 de maig del 2009

Us he pensat



Avui us he pensat. He mogut la meva caixa de records i us hi he trobat. Fa dies que no us veig, que no us sé, que no sento la vostra veu. On sou? On us heu posat? Pot ser que la casualitat que ens va trobar no ens permeti tornar a coincidir? No vull que el darrer record que tingui de vosaltres sigui aquell divendres de maig sortint de l'església amb ells ulls plorosos. Sens dubte, l'abraçada que ens vam fer aquell dia serà eterna. Va ser intensa, bonica, agradable, enèrgica, probablement infinita. Tanmateix allò que ens va reunir continua existint i si més no ,ens mereixem saber-nos en què ens hem convertit, no creieu? Alço la veu i rebo silenci. Els camins ens han allunyat i segurament ja mai més ens trobarem. Tot i això, avui, ho reconec, només avui, m'he aixecat, us he pensat i m'han vingut ganes d'abraçar-vos. Alçaré la veu de nou. Si el silenci persisteix, romandré esclau a la casualitat mentre recordo el feix de somriures i màgia que ens vam regalar tot cercant que els nostres somnis es fessin realitat.

ale ale ale assemblea ale ale ale








diumenge, 17 de maig del 2009

Memorial Sebastià Salellas

"la veritat és que estic tan atemorit davant del model de seguretat dels nostres estats socials i democràtics de dret que ja fa mesos que m'han desaparegut les poques ganes de somriure de les que disposava. això no vol dir que no continuï, en tot moment, treballant per la pau i la igualtat en el món, el que passa és que, tal com no es cansa de repetir Terricabras, sense llibertat -i ara apenes en queda- no hi pot haver mai seguretat. (...) Resto, per tant, atemorit però rebel, perquè no em resigno a quedar immòbil i poruc. Penso que hauríem d'estar convençuts perquè aquest silenci de cementiri no ens converteixi simplement en arruïnats habitants del Leviatán global, obedients a la norma de seguretat i còmplices de tota aquesta tragèdia dels drets humans."

Sebastià Salellas, primavera de 2007


Programa Memorial Sebastià Salellas 2009

Dijous 28 de maig

a 2/4 de 8 del vespre, inauguració de la Plaça Sebastià Salellas al barri de Vila-roja (al costat del CAP)

Divendres 29 de maig


a 2/4 de 8 del vespre a l'auditori del Col·legi d'Advocats, conferència Sebastià Salellas, lluitador a càrrec del DR. Josep Maria Terricabras. Presenta: Joan Sureda

Dissabte 30 de maig

a les 12 del migdia. Als Quatre cantons de Girona, Vermut anti-especulatiu

a les 7 de la tarda al Centre Social La Màquia, (C/dels Vern 15) Presentació del llibre Rastros de Dixan, dedicat a Sebastià Salellas i Magret i projecció del documental del llibre amb alguns dels seus autors i protagonistes

Organitza: Col·lectius de l'esquerra anticapitalista de Girona

Dilluns 1 de juny


a les 8 del vespre, a la Llibreria 22, presentació del llibre de poesia de Rosa Font, Des de l'arrel, premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2008

a les 10 del vespre, al cinema Truffaut, projecció de la pel·lícula Hic Digitur Dei (Catalunya 1977) sobre la transició espanyola. Presentarà la pel·lícula Guillem Terribas (president del col·lectiu de crítics de cinema de Girona) i Antoni Martí, director del film. Posteriorment hi haurà un debat.

Dimarts 2 de juny


a 2/4 de 8 del vespre, a l'Auditori del Col·legi d'Advocats de Girona, Taula rodona sobre les presons. Hi participen: Carles Monguilod (advocat), Mateu Seguí (advocat) Begoña Garcia (treballadora social) i Xavier Palou (expres). Presenta Benet Salellas (advocat).

Dimecres 3 de juny

a 2/4 de 8 del vespre, a l'Auditori del Col·legi d'Advocats de Girona, conferència Llei de Partits i dret a defensa a càrrec de l'advocada basca Jone Gorizelaia. Prsenta Carles McGragh, vice-degà del Col·legi d'Advocats.



divendres, 15 de maig del 2009

dels capvespres

N'hi ha que per referir-se a París ens diuen allò de la ciutat de les llums. Altres per parlar-nos de Nova York ens recorden el terme de la ciutat dels gratacels. Altres, més agosarats, s'atreveixen a definir Viladamat com el Poble de l'Empordà. Mentrestant, Edinburgh, és sens dubte la ciutat dels capvespres de primavera. És difícil d'explicar els colors que pren la ciutat quan el dia ha estat sorprenentment assolellat i es fa pausadament de nit. Cert. Succeix poques vegades, però quan ho fa produeix un efecte semblant a l'eclipsi, l'admiració, el silenci, la satisfacció.

No és només la bellesa del cel, sinó també el dinamisme dels carrers. Lluny de les massificacions i de la solitud, el centre d'Edinburgh, situat a prop d'un mar intens i rebel, es converteix en un anar i venir de persones, cultures, artistes, històries, novel·les per escriure. Des d'aquells que passen la vida al voral dels carrers, als joves que han agafat una guitarra i deleiten els vianants amb pop, a les noies i als nois que desafien la temperatura ambient i ofereixen gratuïtament el seus bells cosos a les mirades dels interessats, als treballadors que tornen a casa després d'anar a fer una pinta de cervesa al seu pub predilecte, Edinburgh és, per mi, una vila de capvespre.

Moment per seure en un banc, escriure, topar amb qualsevol persona i iniciar una conversa que amb tota probabilitat no arribarà enlloc. Un espai on descobrir que una ciutat també té capvespres. Un lloc on apreciar el silenci. Un lloc on cercar la fressa.

dimecres, 13 de maig del 2009

sentiment

Els sentiments es desborden. Llavors, el silenci. Escoltar. Gaudir-ne. Somriure. Mirar la finestra.

crisi 2009

inici de la història Crisi 2009, escrita per Feliu Font:.

Va seure a la mateixa cadira que en aquella ocasió feia 10 anys. La vida, però, havia canviat molt des de llavors. Segurament per això, en Martí havia decidit tornar a aquell indret on tot semblava haver començat. El local mantenia la màgia: les taules pintades amb un particular sentit artístic que ell mai havia acabat d’entendre però que li transmetia sensacions agradables i la música antiga amanint un ambient que ja en sí era prou somrient. La improvisació i l’autogestió eren els pilars d’aquell espai. I precisament això el feien un local diferent aquell maig de 2019, quan el castell de cartes que entre molts havien procurat construir semblava haver-se esfondrat per sempre. En Martí estava sol. Amb una barba densa, un acordió, un bloc de notes i un sarró on dur les paraules de l’aventura, el braçalet, quatre mudes, els diners que li quedaven i les fotografies dels darrers 10 anys, en Martí es va aixecar i va refrescar el seu anglès tot demanant un te i un petit entrepà d’humus. La Charlenne, una noia jove emigrada des del que anys ençà es coneixia com la República Txeca, li va portar el te i l’entrepà fins a la taula i va decidir captivar aquell home envoltat d’una encisadora aureola. Va seure a la cadira de fusta del costat d’en Martí i li va etzibar un:

- Sabies que ets un home realment interessant. Com et dius? Què hi fas aquí ?



dilluns, 11 de maig del 2009

la fleca catalana espanyolment coneguda


La història us sonarà, de ben segur. Es veu que hi ha una ancestral tradició dels espanyols que consisteix en anar a comprar pa sempre que trepitgen territori foraster. D'entre totes les farines, però i segons he pogut anar descobrint al llarg del temps, n'hi ha una que els treu particularment el son, la catalana. No pel seu gust, ni pel seu tacte, com us poder imaginar. I és que ja m'he avesat, especialment ara que comparteixo espais amb ells, a sentir allò de: "tengo un primo que fue de viaje a un pueblo de Cataluña y entró en una panaderia y no le quisieron servir porque solo hablaba castellano. Es que hay que ver com sóis los catalanes a veces,...". Jo, encuriosit per saber-ne més d'aquesta fleca on no miren l'oportunitat de fer diners sinó que es dediquen a maltractar forasters, m'agrada preguntar pel nom de la fleca, o com a mínim pel del poble. La resposta acostuma a ser: "ahora no me acuerdo, pero dondesea es muy fuerte,...".

A partir d'aquí ja ens podem imaginar cap on va tot plegat. Que si la Generalitat discrimina a los que no hablan catalán, que si los extremos siempre son malos, en referència únicament als que que defensem el dret a l'autodeterminació, l'ensenyament en català, la riquesa cultural i la justícia social per les nacions orpimides. Més endavant i quan ja n'estàs fins al capdamunt vindrà allò de pues si no os gusta España, iros. És la penúltima frase de la conversa que ha començat no ho oblidem, amb aquella fleca fantasma que ningú coneix però que a Madrid se la imaginen dia rere dia. Ojalá pudiéramos, dius.

Després de la recorrent conversa, prefereixes fer un brindis i baixar una mica la tensió que hi ha a la sala perquè a les 11 de la nit picar més pedra no té sentit i a més ja has convençut a una altra persona perquè ens facin fora. Llavors, però, comença el petit malson: l'autoodi dels catalans. Perquè mira, que aquells que no han estat mai a Catalunya, s'imaginin no sé quin infern de terra m'és més aviat igual, per no dir completament indiferent. El que em posa realment dels nervis és veure com sóc tractat de radical, utòpic i posat al mateix nivell que els feixistes per catalans i catalanes que es neguen a escoltar els teus arguments i vomiten allò que els senyors Godó, Polanco i Asensio mostren en els seus diaris emmarcat dins un fals progressime. M'encenc i decideixo posar fi a la conversa pel bé del sopar.

A l'habitació dels fets, un basc, independentista, calla, somriu i es lia un cigarret amanit. Ell acabarà com el simpàtic de la nit. Jo, mentre penso en lel nom de a fleca, aniré a la cerca d'escocesos, alemanys, italians i ciutadans del món amb qui acabar de passar aquelles hores. Quina diferència.


divendres, 8 de maig del 2009

de galls i jardins

"En Màgic Müller restarà el que li queda de vida al meu costat", va respondre'm la Melinda. De fet, aquesta espècie de crònica de viatge podia haver esdevingut la segona part dels personatges curiosos, tanmateix, i no perquè la Melinda no s'ho mereixi, prefereixo parlar de Peedles, la caseta i el jardí. I és que, tot just després de viatjar una hora amb autobús entremig de camps, poblets i, fins i tot, d'una caserna de la brigada escocesa de l'exèrcit britànic, el DJ, el barbamec, la lionesa, la xerrapeta i jo vam arribar al veïnat de Cardrona. Vam caminar per un frondós bosc, prop d'un riu fins arribar a la caseta on la madrastre de la lionesa va explicar-nos amb detall el territori que ens envoltava Amb una entranyable barreja de francès i anglès, la Melinda ens va oferir una classe magistral sobre plantes, animals, vents i, per suposat, sobre galls, gallines i ous. La Melinda, una escocesa d'uns 50 anys, es dedica, entre d'altres coses, als concursos de bellesa de galls i a fabricar de forma natural els ous més peculiars possibles: formes i colors són les seves especialitats. La seva caseta es manté enmig d'un bonic paratge plena d'horts, hivernacles i per suposat, gàbies on l'aviram provinent de les terres més llunyanes imaginables conviu de forma sana i agradable. La Melinda ha arribat a vendre mitja dotzena d'ous per 50 euros, fet del qual ella mateixa se'n riu criticant l'esnobisme que hi ha en aquest món.

Després del pertinent tè de mitja tarda i just quan el vent va arribar per no deixar-nos durant les vint-i-quatre hores següents, vam decidir anar a conèixer el pare de la lionesa, un jardiner d'uns preciosos paratges mig qilòmetre al nord d'on ens trobàvem. El camí, ple de basses, va servir per xerrar, per riure, per fer-nos fotos i per observar els particulars xais que omplen els camps i les valls escoceses. Un té la sensació que si a Catalunya hi ha més porcs que persones, a Escòcia hi ha, sens dubte, més xais que alcohol. Sense quasi ni adornar-nos-en vam arribar als magnífics jardins. Arbres centenaris, flors de tots els tipus, arbustos desconeguts, terra humida i fresca i caminets que et permeten imaginar-te tardes romàntiques amb qui més desitgis. Una passejada relaxant i cap a casa la Melinda altre cop. Havia arribat l'hora de fer la barbacoa. Amb una lleugera sensació d'estar-me convertint en un ianqui, ens vam posar a fer les brases, les hamburgueses, el pollastre i les broxetes amb les cerveses a les mans. La fred s'imposava així que un cop cuits, cap a dins falta gent. Ens vam atipar com mai fins aquell moment a Escòcia.

Vaig obrir la finestra, vaig mirar el cel estrellat. Ja en tenia prou. Me'n vaig anar a dormir content d'haver trencat amb la rutina de la ciutat. Propera estació: qui la sap?

dijous, 7 de maig del 2009

explosiu

L'ambient era mes aviat de tristesa. De sobte, pero, els carrers d'Edinburgh van explotar d'alegria. Es el que te una bona sobredosi d'opi del poble. Va ser bonic viure-ho. Per molts anys

dilluns, 4 de maig del 2009

personatges curiosos (I)

Era una nit. De clara i tranquil·la, res de res. Edinburgh presentava una imatge típica de gent desmesuradament borratxa i amb màniga curta mentre el vent feia anar les fulles amunt i avall. Caminava arraulit pels carrers, era un espectador més dels diversos xous que l'alcoholèmia oferia als vianants serens com jo. Vaig trobar-me amb els que m'esperaven, dues noies i un noi de l'Estat Francès, en una de les places més conegudes de la ciutat. Vam dirigir-nos cap el club on punxava el nostre amic. Vam entrar, la sala buida. Ens vam demanar la pinta permanent i vam anar a saludar el company mentre el felicitàvem, potser una mica hipòcritament, per la música que posava. Tot seguit, vam decidir que era un bon moment per sortir a la terrasseta del club a beure tranquil·lament i a parar, encara que sembli mentida, la fresca. De sobte, com és prou normal aquí, diversos escocesos es van posar a parlar amb nosaltres. Primer amb les noies, més tard amb tots. La vaig veure per primera vegada, darrere d'aquests homes. Era gran, tenia els cabells blancs i portava les pertinents ulleres. Es deia Brenda i tenia 73 anys.



Era la mare del punxadiscos conegut de la nit, un xicot d'uns 35 anys d'Edinburgh amb qui vaig tenir una conversa de la qual no vaig aconseguir entendre res. La Brenda havia vingut a veure com el seu fill actuava. Com aquells pares i mares que van a l'audició musical o els avis que van a veure el seu nét a la cantada de nadales de l'escola, la Brenda volia saber què tal ho faria el seu fill aquella nit. De seguida, vam saber que no era el primer cop i que la Brenda no era una espectadora qualsevol. La Brenda preferia ballar bojament la música techno-house que el seu fill ens oferia passada la una de la matinada. Quan ho vaig veure, vaig quedar ben parat, però me'n vaig alegrar. Quina joia poder estar a la seva edat ballant a altes hores de la matinada i admirar la música que, per mala sort, majoritàriament agrada al jovent per anar de festa. La Brenda va estar ballant fins a les tres, quan van tancar el club. Durant tota aquesta estona, entre d'altres balls i converses, vaig poder xerrar amb ella, conèixer-la i gaudir d'unes classes de com ballar techno. La Brenda em va ensenyar a ballar techno. Movia la cadera i em repetia twice a cada compàs. Un personatge divertit, alegre, diferent, curiós. Un brindis per la Brenda!