Era una nit. De clara i tranquil·la, res de res. Edinburgh presentava una imatge típica de gent desmesuradament borratxa i amb màniga curta mentre el vent feia anar les fulles amunt i avall. Caminava arraulit pels carrers, era un espectador més dels diversos xous que l'alcoholèmia oferia als vianants serens com jo. Vaig trobar-me amb els que m'esperaven, dues noies i un noi de l'Estat Francès, en una de les places més conegudes de la ciutat. Vam dirigir-nos cap el club on punxava el nostre amic. Vam entrar, la sala buida. Ens vam demanar la pinta permanent i vam anar a saludar el company mentre el felicitàvem, potser una mica hipòcritament, per la música que posava. Tot seguit, vam decidir que era un bon moment per sortir a la terrasseta del club a beure tranquil·lament i a parar, encara que sembli mentida, la fresca. De sobte, com és prou normal aquí, diversos escocesos es van posar a parlar amb nosaltres. Primer amb les noies, més tard amb tots. La vaig veure per primera vegada, darrere d'aquests homes. Era gran, tenia els cabells blancs i portava les pertinents ulleres. Es deia Brenda i tenia 73 anys.
Era la mare del punxadiscos conegut de la nit, un xicot d'uns 35 anys d'Edinburgh amb qui vaig tenir una conversa de la qual no vaig aconseguir entendre res. La Brenda havia vingut a veure com el seu fill actuava. Com aquells pares i mares que van a l'audició musical o els avis que van a veure el seu nét a la cantada de nadales de l'escola, la Brenda volia saber què tal ho faria el seu fill aquella nit. De seguida, vam saber que no era el primer cop i que la Brenda no era una espectadora qualsevol. La Brenda preferia ballar bojament la música techno-house que el seu fill ens oferia passada la una de la matinada. Quan ho vaig veure, vaig quedar ben parat, però me'n vaig alegrar. Quina joia poder estar a la seva edat ballant a altes hores de la matinada i admirar la música que, per mala sort, majoritàriament agrada al jovent per anar de festa. La Brenda va estar ballant fins a les tres, quan van tancar el club. Durant tota aquesta estona, entre d'altres balls i converses, vaig poder xerrar amb ella, conèixer-la i gaudir d'unes classes de com ballar techno. La Brenda em va ensenyar a ballar techno. Movia la cadera i em repetia twice a cada compàs. Un personatge divertit, alegre, diferent, curiós. Un brindis per la Brenda!
Era la mare del punxadiscos conegut de la nit, un xicot d'uns 35 anys d'Edinburgh amb qui vaig tenir una conversa de la qual no vaig aconseguir entendre res. La Brenda havia vingut a veure com el seu fill actuava. Com aquells pares i mares que van a l'audició musical o els avis que van a veure el seu nét a la cantada de nadales de l'escola, la Brenda volia saber què tal ho faria el seu fill aquella nit. De seguida, vam saber que no era el primer cop i que la Brenda no era una espectadora qualsevol. La Brenda preferia ballar bojament la música techno-house que el seu fill ens oferia passada la una de la matinada. Quan ho vaig veure, vaig quedar ben parat, però me'n vaig alegrar. Quina joia poder estar a la seva edat ballant a altes hores de la matinada i admirar la música que, per mala sort, majoritàriament agrada al jovent per anar de festa. La Brenda va estar ballant fins a les tres, quan van tancar el club. Durant tota aquesta estona, entre d'altres balls i converses, vaig poder xerrar amb ella, conèixer-la i gaudir d'unes classes de com ballar techno. La Brenda em va ensenyar a ballar techno. Movia la cadera i em repetia twice a cada compàs. Un personatge divertit, alegre, diferent, curiós. Un brindis per la Brenda!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada