ràbia, però mai impotència

He tingut la sort de passar els darrers tres dies en un maset enmig de la comarca de la Plana Alta, al nord del País Valencià. Han estat jorns de calma, llar de foc, jocs de taula, molta fumèrria i poc xivarri amb tres companys meus amb qui militava a l'assemblea d'estudiants de la Universitat Pompeu Fabra fins fa tres anys. Lluny d'allà, però no prou com per tancar els ulls, a l'altra vora del mediterrani, un Estat genocida intensificava, no iniciava, repeteixo, intenisificava l'assetjament contra la població palestina que viu a la Franja de Gaza. Com podeu imaginar-vos parlo de l'Estat genocida d'Israel.

Centenars de morts, milers de ferits, comunicacions tallades, misèria, desnutrició, foscor, silenci, plors i ràbia omplen els carrers de Gaza. Cal tenir clar, però, que aquest no és un fet puntual d'un atac armamentístic que durarà com a molt fins uns dies abans de la presa de possessió d'Obama com a president dels Estats Units no fos cas que el teòric polític progressista hagués de començar amb mal peu el seu discurs ple de fal·làcies. El genocidi contra la població palestina és diari. El bloqueig i el control que Israel aplica a la població palestina de Gaza provoca morts, pobresa, altes taxes d'atur, impossibilitat d'accedir a una educació i a una sanitat mínimes, ja no dignes, cada dia i mentrestant el silenci s'apodera de tots els garants dels drets humans que tenim en el nostre entorn Occidental. Tshhhhht, no fos cas que molestéssim els bonics i estimats israelians. Quanta hipocresia,...siusplau!

Els darrers dies han incrementat la ràbia de molts i moltes. Entre ells, no hi ha dubte de la població palestina, però també d'aquells i aquelles que creiem en la solidaritat internacional com una forma de lluita. Cal aprofitar aquest creixent sentiment de ràbia per canalitzar-lo cap a formes de treballar que siguin productives, que donin fruits, que aturin la massacre i el genocidi, que garanteixin el dret a l'autodeterminació del poble palestí. Cal que sentim la ràbia, que la notem, però també cal que la racionalitzem per veure què cal fer, com buscar noves fórmules, per evitar caure en la impotència de la lluita contra un gegant genocida, Israel, que compta amb uns fidels seguidors, els Estats de l'anomenat món occidental.

i recordeu que com se'ns explica en aquest relat dels fets (http://www.rebelion.org/noticia.php?id=78172), "el silenci del "món civilitzat" és més ensordidor que les explosions que cobreixen la ciutat com una manta de morts i terror".

de la saviesa popular

Cert. Aquests dies, com molts de vosaltres, m'he entaulat amb cosins, oncles i avis i àvies. Més enllà de repassar la situació política del moment, parlar sobre els que vindran, referir-nos als que ja no hi són i escoltar Manel, les trobades m'han servit per seguir reflexionant sobre com estem deixant perdre la cultura, la saviesa, l'amor, el coneixement popular, allò que col·loquialment en diríem: "el de tota la vida".

Alguns potser sou del parer que els éssers humans, així com les societats que construïm, evolucionem i que si perdem determinades paraules, maneres de fer, formes d'entendre la vida no passa gaire res perquè és un procés que s'ha anat repetint al llarg de la història. Segurament aquest opció relativista té una part no gens minsa de raó, tanmateix, per a mi, a vegades hem de d'observar cap on ens porta aquesta evolució i fer una autèntica balança sobre allò que guanyem i allò que perdem.

En aquest moment de la història,...guanyem WIFI, hi-tec, myspace, xats, connexions arreu del món, ciència i modificació genètica, al mateix temps que perdem unes formes de comprensió, d'entesa, de relacionar-se amb qui t'envolta, de coneixement de l'entorn, de les plantes, de com fer créixer vida, de com autogestionar-nos i sobreviure de forma autònoma, no creieu? Cada vegada som més dependents d'un seguit de coses que, ni molt menys, podrem controlar mai.

Així mateix, les meves àvies en els seus moments àlgids dels àpats ens explicaven com feien abans les coses, com es tractaven uns i altres, com aprenien i coneixien pam a pam la terra i la gent que formava la seva vida. I no us penseu que sóc d'aquests romàntics que creuen que fa 50 anys era un paradís,....simplement penso que caldria que tots plegats féssim un pensament i miréssim si orientem bé els coneixements, l'educació dels nostres fills, valoréssim què és important que coneguin aquells que encara estem creixent (hehehehe), i ens adonéssim que no podem deixar perdre tot allò que la generació de la guerra ens pot oferir.

Segurament aquesta tasca l'hauria de fer cadascú a casa seu i amb els que l'envolten. No crec que grans polítiques solucionin res en aquest camp. Simplement es tractaria que tots i totes féssim un gir intern per entendre com es vivia a la nostra terra abans de la globalització i el canvi tecnològic i intentéssim copsar aquelles coses, segurament moltes, que ens poden ser de profit per valorar i transformar el nostre entorn fins a l'objectiu d'alliberar-nos!

com bé m'escrivia el meu cosí en una nota d'un regal, "lluc, que el teu "Somni" d'una terra pròpia i autèntica no s'oblidi del més important: dels savis que hi van viure, com el teu pare, o d'aquesta gent gran que encara hi viu. Escolteu-los. Llavors actueu". Crec que no hi ha res més a dir: Escolteu-los. Llavors actueu.

sis caps de turc

Ni les engines ni la febre que m'han tancat els darrers dos dies a casa han pogut impedir que m'assegués davant la pantalla per mostrar tota la meva solidaritat amb els sis companys i companyes que aquest matí han estat expulsats entre 1 i 3 anys de la Universitat Autònoma de Barcelona per la seva lluita en contra l'aplicació del Procés de Bolonya.

Tot i que parlar sobre temes estudiantils m'ha fet certa mandra en els darrers temps ja que fins fa relativament poc hi estava molt i molt lligat, és evident que una notícia com aquesta no pot deixar indiferent ningú. La lluita per una universitat catalana, popular i pública, allunyada de les dinàmiques liberalitzadores ha estat una constant en els últims anys arreu dels Països Catalans. Des de les assemblees de facultat, així com des del SEPC s'ha estat treballant durament i constant per tal de bastir una oposició ferma i formada al Procés de Bolonya i no hi ha dubte que, després de molts anys de feina, s'han aconseguit diversos objectius encara que, fins ara, el Procésde Bolonya segueixi tal i com es va plantejar en els seus inicis.

Els i les estudiants han assolitat una maduresa en el seu discurs així com en les accions que han dut a terme en els darrers temps. Han guanyat el discurs del carrer, han vençut dins de les facultats. I davant d'això les 'autoritats' acadèmiques han jugat allò que col·loquialment se'n diu a 'la puta i a la ramoneta' fent veure que apostaven pel diàleg, però negant-lo a l'hora de la veritat i aplicant sense matisos un projecte d'universitat que aposta clarament per l'elitització i la mercantilizació de l'ensenyament superior.

Ara, 6 de les milers de persones que lluiten per aturar la transformació de la universitat en un mercat seran expulsades per una acció que van realitzar la primavera passada. Els arguments són, segons el rector, pedagògics, la llei que permet fer-los fora de l'any 1954. Un reglament fet doncs, a l'època del dictador Franco i que les universitats catalanes consideren vàlid. Anem ben servits! He estat molt de temps dins de les universitats i puc dir sense embuts que el que marca aquests espais de formació és sense dubte, la hipocresia i la vivència del passat i dels records.

Després de tant de temps oposant-nos a la perversió dins de les aules, els que ja hem deixat aquesta lluita de forma activa ens hem de solidaritzar amb les 6 persones expulsades, les 22 amonestades i amb la resta d'estudiants que esteu treballant dia a dia, i dormint nit rere nit a les facultats, per tal de construir la universitat somniada. Una abraçada immensa a totes i a tots. Sense vosaltres no hi ha llibertat! L'ensenyament és a les nostres mans! Als Països Catalans decidim universitat pública!

diumenge a la tarda

Segurament dels instants potencialment més tristos de la setmana. I, probablement, per les mateixes raons, un dels moments que pot arribar a sorprendre'ns més gratament. Cert. Qui no recorda aquelles tardes de fred, manta, comèdies d'adolescents yankis i quatres cafès amb llets en els pocs bars que resten oberts el dia de Cristu?O és més, qui no ha tingut un diumenge on la ressaca del dissabte de xauxa i els pensaments sobre els dies que vénen li han fet un còctel explosiu dins el seu cap? Segurament les poques ànimes que us atreviu a llegir aquestes ratlles heu viscut aquestes sensacions, així que sabreu bé del que parlo,...tot i això, els diumenges també poden esdevenir just el contrari: una dosi d'energia per la setmana que anticipa.

Simple, senzill, improvisat. Quatre somriures, una estona de calma, relax, sense estrés. Una trobada en un pis, pasta portada des d'alguna cuina tradicional barrejada amb suc de raïm foraster i músiqueta valenciana de fons deriven inevitablement en una vesprada tranquil·la, però enèrgica. Si llavors hi sumem suc de civada, un joc de taula, la manca de pressa i estrés dels qui hi som, i, perquè no, una confluència de ciències i lletres fins que sonen les campanes de l'advertència és lògic que el resultat sigui proper a la d'una vesprada esplèndida i agraïda, no creieu?

Per suposat, el paràgraf anterior podria ser fruit de la meva imaginació o una simple percepció d'una realitat succeïda. Qui ho sap? tu? jo? nosaltres? realment pensem i vivim els humans? i amb quines finalitats? per fer què? hi som? hi érem en aquell pis? Vés a saber.

A mi, de moment, m'agrada pensar que els diumenges avorridots i fredots els podré guardar a l'armari un bon temps i seguir, així, gaudint de tardes com les descrites, més enllà de si són imagines o viscudes. Tot i que no puc deixar de dir que la intuició em porta a creure que la realitat sempre és més certa i bonica que la imaginació.

de com enamorar-se d'un poeta

Estranya sensació la que estic tenint aquests dies després d'haver recuperat un poeta que tenia ben oblidat al fons de les lleixes. Vaig topar amb Joan Salvat-Papasseit quan acabava de fer 16 anys. Era a classe de literatura catalana amb la magnífica professora Rosa Maria Font i jo era el típic estudiant pelut i pseudorebel, amant de la literatura catalana, en part per ideologia política, però, segurament poc madur per comprendre-la en un sentit complert i rigorós. En aquell moment, vaig analitzar un dels poemes del llibre de 'La rosa als llavis' que ens entrava a la selectivitat. Si no m'equivoco es tractava de 'Si anessis lluny':

Si anessis lluny
tan lluny que no et sabés
tampoc ningú sabria el meu destí,
cap altre llavi no em tindria pres
però amb el teu nom faria el meu camí.

Un ram de noies no em fóra conhort
ni la cançó sota el dring de la copa,
vaixells de guerra vinguessin al Port
prou hi aniria, mariner de popa.

Si jo posava la bandera al pal
i era molt alta, t'hi veuria a dalt.

Com podeu imaginar-vos, tot i que no em va deixar indiferent, l'adolescència va fer que per mi aquest poema no signifiqués gaire res més que unes boniques paraules recollides per un particular poeta que havia mort jove tot i tenir un excel·lent domini de la llengua, haver fet que la poesia catalana fes un pas endavant i haver defensat unes idees polítiques amb les quals jo em sentia i em sento identificat. De fet, l'altre aspecte que més recordo de Papasseit és el llibre que jo llegia,....eren les obres complertes que s'havien editat amb il·lustracions especials l'any 1962 i que el meu pare havia adquirit poc després. Les tapes del llibre, una micona gastades, reflectien un dibuix avantguardista.


Fa pocs dies, quasi vuit anys després, i després de netejar les lleixes de l'estudi de casa, vaig retrobar el llibre i em van venir unes ganes boges de llegir-lo . Vaig quedar esmaperdut, bocabadat i, fins i tot, esglaiat (vés qui ho diria, hehehe). Vaig estar unes bones hores, mirant, llegint, comprenent i emocionant-me amb el contingut de molts dels poemes que va escriure Salvat-Papasseit. Molts ja el deveu haver descobert o redescobert, però, jo, ho he fet en els darrers dies i, realment, estic molt feliç d'haver-ho fet. Si mai teniu una estona, d'aquelles tranquil·les, no dubteu en buscar les lleixes i trobar una mica de Papasseit que segur que no us decebrà,...ja ho veureu:

Divisa

Fem l'escamot dels qui mai no reculen
i sols un bes els pot fer presoners

fem l'escamot dels qui trenquen les reixes
i no els fa caure sinó un altre bes

Fem l'escamot dels soldats d'avantguarda:
el primer bes que se'ns doni als primers

Bon cap de setmana mainada!

solstici d'hivern

Fa prop de mig any escrivia en aquest mateix espai una apologia de l'estiu. Us convidava a aprofitar els espais de relació i de trobada que existeixen per aquells volts per enfortir llaços i lligams amb amics, companys i desconeguts i, així, traçar una xarxa que ens ajudés a avançar col·lectivament. Ara, sis mesos després, ja som a l'hivern. Gorros, bufandes, llums de tristor i hipocresia nadalenca omplen els carrers de les nostres viles. L'horitzó sembla que s'amaga darrere la boira i els somriures es fonen enmig del gel de la rutina.

Ei, però no ens desesparem!!!. L'hivern també té els seus espais d'escalfor. Cal que aprofitem les llars de foc, els radiadors i les estufes de butano per compartir els secrets més íntims, els moments de reflexió o les panxes plenes d'aquells que per aquestes dates es dediquen a imitar la criança de garrins. Cal no oblidar i, encara diria més, cal aprofitar la xocolata desfeta, els gots de garnatxa i de ratafia, les innocentades, les retrobades amb aquells que segueixen la dita de per nadal cada ovella al seu corral i, perquè no, els somriures que ens regalem cada jorn.

I és que sota els anoracs, les jaquetes i els mitjons de llana, encara que sembli mentida amb la foscor que envaeix el dia, hi continua havent vida i seguim sent els mateixos que quan anàvem nus per la platja. Si tenim la voluntat, l'humor i les ganes per gaudir dels altres, dels boscos pelats i de les muntanyes nevades, l'hivern pot arribar a superar a l'estiu. I no estic parlant de la imatge de la família feliç. Em refereixo a potenciar i a viure amb més energia aquells espais dels quals sabem que a la nostra vida n'hem tret profit durant aquestes setmanes. Vindria a ser una mena de carpe diem però sempre tenint en compte els que ens envolten i el futur que anhelem

En el meu cas, per exemple, ja us avanço que desitjo que arribi alguna sobretaula, l'akelarre de la Màquia, l'aniversari d'El Forn, l'excursió a la muntanya pertinent i les partides de botifarra una tarda avorridota. D'acord, potser això que us dic us sembla un sermó de Missa del Gall i un text plenament sobrer, però tingueu clar que res més lluny de la meva intenció. Simplement m'agrada pensar que un menjador d'un pis amb ambient pot arribar a tenir més màgia que una tarda en una cala de la Costa Brava a ple juliol, que la fred pot escalfar més que la calor o que hi hagut molts hiverns en els quals hem guanyat el combat. Bon solstici d'hivern i juntem-nos!

de la hipocresia dels mitjans

Com bé sabreu, ahir al matí va explotar un bloc d'edificis de Gavà, al Baix Llobregat. Les víctimes del mal estat de les canonades de gas i aigua, segons he pogut veure avui al telenotícies, famílies d'ètnia gitana. Quan ho he vist no he pogut evitar recordar aquelles notícies de: dos joves marroquins (segurament nascuts aquí, encara que pels mitjans, marroquins per tota la vida) detinguts amb tres quilos de haixix, la de cinc ciutadans albanokosovars acusats de robatoris en xalets de l'Anoia o la de tres noies d'ètnia gitana que roben bolsos al metro. Segur que vosaltres també les heu sentit, no? Bé, doncs en el cas de l'explosió de Gavà, les víctimes eren simplement víctimes.

És que TV3 s'ha decidit a deixar d'incorporar adjectius que realment no importen en les informacions si els periodistes de 'la nostra' es creuen la màxima que tots i totes hauríem de ser ciutadans i catalans amb els mateixos drets i deures? O és que els adjectius d'ètnia, procedència i nació només compten en casos pejoratius per tal d'ajudar a fomentar la divisió, el classisme o el racisme? Segurament, si avui tornessin a robar la mansió dels joiers Tous com fa uns anys, la resposta seria prou clara,.....

Algun cop a la carrera de periodisme havíem discutit si la nacionalitat de la persona noticiable era prou important com per aparèixer i guanyar el combat de l'economia de l'espai. Alguns i algunes defensaven que sí. D'altres sempre ens hi vam i ens hi hem oposat ja que creiem que saber que el subjecte de la notícia és d'origen marroquí o català és tan important com saber si és ros o morè, té els ulls blaus o foscos i que, si la funció dels mitjans de comunicació i, especialment els públics, ha de ser fomentar determinats valors com la igualtat, la no discriminació i la justícia, els adjectius d'aquest tipus són totalment contraris.

Els mitjans de comunicació no seran ni han de pretendre ser mai objectius. Tanmateix el rigor i el treball del llenguatge per encaminar la societat cap a la justícia social sí que haurien de ser pilars de qualsevol mitjà català, romanès, canadenc, àrab, neozelandès,....o de la xina popular.

per cert,.....com que els blocs també han de tenir els seus espais més íntims us deixo un poema ben bonic del mestre Papasseit:

Canto la lluita

Cavaller d'un corser
qual crinera és de flames
só jo l'incendiari de mots d'adolescent
Blasmo els déus a ple vol:
l'arraulit bestiari
tem el fuet del meu cant!
I he maridat la lluna
(Però no dormo amb ella si el filisteu governa els meus domenys)

l'atzar

Quins nervis,....torno a escriure al bloc. Avui m'he aixecat, he pensat en moltes de les coses que m'estan succeint en les darreres setmanes i m'he reafirmat en la importància que l'atzar té en les nostres vides, així que he arribat a la conclusió que, després d'uns mesos de pausa en el meu bloc, calia recuperar-lo i així també el fet d'escriure sobre allò que em succeix i tot allò que m'envolta. I és que en els últims temps, les meves ganes d'escriure s'havien quedat molt en la intimitat i de cara a algunes persones concretes a qui necessitava expressar-los sentiments, dubtes, passions, etc. Ara bé, sembla que alguna estranya força d'allò més atzarosa ha fet que les ganes d'escriure hagin sorgit de nou a la pell. Les raons podrien ser moltes, l'abandonament de projectes als quals he dedicat molt de temps i he deixat litres d'il·lusió en la meva vida, les vesprades de xerrada als padules, un viatge a Euskal Herria on he recordat les virtuts d'escriure i les ganes d'expressar el que un sent mitjançant un teclat (tant de bo fos una pluma), les ganes que en siset tregui el cap o simplement algun somriure que m'haureu dedicat i que m'agrada retenir.

En tot cas, el perquè aquest canvi ha succeït un dilluns d'inici de desembre, no hi ha dubte que només el sap l'atzar, aquell que fa que topis amb algú que no tens ganes de veure i acabis fent un cafè amb ell, aquell que fa que dues mirades es quedin fixades una en l'altra i es puguin transmetre allò que amb paraules els és impossible, el qui permet acabar anant de festa qualsevol nit en la qual ja visualitzaves únicament el llit,....en definitiva, l'atzar, segurament dels elements que més interessants fa la vida que tots plegats vivim.

A partir d'ara, doncs, aquells que tingueu temps i, sobretot, ganes de saber quines barbaritats i estranyeses sóc capaç de dir, doncs ja sabeu que l'atzar us portarà a visitar aquest espai. Participeu, critiqueu i disfriteu-lo tant com vulgueu.

Deixeu-me acabar, per avui, dedicant aquest espai de lliure expressió a les dues persones que la majoria ja sabeu. Tinc molt clar que gràcies a vosaltres sóc com sóc i escric com escric. El vent es va endur la vostra presència física, però la sentimental ni una allau de tempestes podria treure-me-la. Sia onte sia, un petó!

us estimo!