dilluns, 9 de març del 2009

El discret encant de la burgesia


Caminava pel carrer. Anava amb pressa, com sempre. De sobte, un semàfor en vermell m'ha obligat a aturar-me. Ho he fet mentre pensava en les mil tres-centes cinquanta-tres coses que volten pel meu cap aquests darrers dies. He mirat a la dreta, estava sol. He mirat a l'esquerra, m'acompanyaven dues dones, sens dubte, gironines de tota la vida. Les he observat com aquell qui no vol la cosa i he presenciat una escènica còmica, divertida i molt explicativa.

La dona que es trobava més a prop meu, d'una seixantena d'anys, cabell estofat i amb una cara obsessivament adornada amb potingues carregava un carro de la compra. Tot just després de parar-se al meu costat ha enfocat ràpidament la mirada cap a una altra 'senyora' que era a uns dos metres de distància. L'ha repassada de dalt a baix. Li ha observat tots els detalls que ha pogut en els tres segons que deu haver durat l'acció. Tot seguit, com si res hagués succeït ha dirigit la seva mirada cap a endavant. Les joies i la decoració no descarregaven la tensió existent. El seu gest era seriós, poc agradable i si m'ho permeteu, menyspreable. Acte seguit, la senyora que es trobava més allunyada de mi ha reaccionat com si d'un partit de tennis o un combat de boxe es tractés. Ella, propera als setanta anys, i que duia un formós vestit jaqueta de color verd i negre i unes arracades que combinaven a la perfecció amb la pintura dels ulls, la crema antiarrugues, el pentinat acabat de sortir de fàbrica i el 'bolso' ple de lluentons i brillants, ha contraatacat. Amb una mirada plena de fàstic ha executat el mateix acte que segons abans havia realitzat la seva contrincant. Un cop ja havia repassat i deixat clar a la dona adornada amb potingues que la batalla no s'acabava allà, el semàfor s'ha posat verd i jo he iniciat el meu pas ferm amb un somriure sorneguer entre orelles. Acabava de presenciar un combat entre dues pesos ploma de l'estereotip de la burgesia gironina i jo, que n'era l'àrbitre improvisat, declarava un empat tècnic com a resultat mentre recordava l'excel·lent pel·lícula de Buñuel que duu per nom Le charme discret de la bourgeoisie. Una de les imprescindibles.

2 comentaris:

maria garcia ha dit...

Fa gràcia aquesta pica-baralla (es diu així?)...
Doncs lluco, si no ens veiem abans, fins dijous i un petonet!

Maria

Benimelieta ha dit...

jajaja... com si foren galls de baralla, avore qui té la cresta més plantada! Molt bona escena... si és que el millor teatre el tenim als nostres carrers!!
Perla, avore si xarrem abans de que te'n vages, val? besets!!