dilluns, 9 de febrer del 2009

pau interior




Allà on la plana es fa extensa, la gent nostrada de la terra explica la següent història:

Expliquen que hi havia un noiet que, sempre que no havia d'ajudar a casa, recorria els boscos de les contrades tot cercant les plantes i les flors que més li agradaven. El noiet en qüestió duia un temps moix, tristot, desencaminat. Per ell, els arbres havien perdut les arrels, les plantes les tijes i les flors els colors. Els boscos, que sempre havien estat plens de llum, eren foscos, negres, i recordaven aquells contes on els roures esdevenen malvats enemics de la gent que passeja enmig dels seus enormes troncs. El minyó, que seguia recorrent tots els indrets que era capaç, passejava arraulit, atemorit i ple d'angoixa.

Una nit de lluna plena, però, va mirar a l'horitzó d'una fageda i hi va veure una petita llum a sobre d'una pedra. La llum era suau i molt bonica. Inevitablement s'hi va acostar. L'observava enbadalit i la va agafar amb por de cremar-se. De seguida va veure que no havia de tenir por. Podia somriure. Aquella era la primera llum que li apareixia després de jorns de foscor. De sobte es va fixar que si acostava la llum a les plantes, fulles i pedres, aquestes recuperaven el color que feia temps havien perdut.

La llum, amb una veu dolça i poètica va decidir parlar i li va dir que se l'endugués amb ell a visitar tota aquella terra que ell tant bé es coneixia. Això sí, ella el va avisar que la seva llum duraria només unes setmanes. Ell li va respondre que ell també havia d'anar a les feixes de vinyes a fer la verema i que no podria acompanyar-la molt de temps. Van estar d'acord d'unir-se i descobrir plegats els colors i les belleses d'aquelles contrades. Van ser dies intensos i bonics. Van passar dies, molts, però per ells, semblava que haguessin estat només dos instants en el temps.

El dia D va arribar, quin remei. Segurament cap dels dos es volia separar de l'altre. Tanmateix, la llum va avisar que era moment d'apagar-se. Es van abraçar. Ell patia per si després de perdre la llum tot tornaria a ser com abans. Es van abraçar de nou i ella, la llum, a poc a poc va desaparèixer. Van ser instants que ningú que els veiés podria esborrar de la ment. Ell sentia una remor que li recordava la veu de la llum. Confiava que es tornarien a trobar. Rumiava. I enmig dels pensaments, va obrir els ulls. Els boscos havien recuperat la seva esplendor. Els camps brillaven i les olors de la natura eren profundes i intenses. El noiet era feliç. La llum havia marxat, potser només per un temps, qui sap, però el minyó somreia tot caminant cap a la verema mentre prenia consciència de la sort que havia tingut descobrint la llum. Ara s'iniciava el camí sense fronteres.

2 comentaris:

Polar ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Polar ha dit...

Li va agafar la mà, la llum del sol els abraçava, el verd omplia la cambra. Somriu i pregunta: "quina cançó hauria de sonar ara mateix?". L'altra s'ho pensa, compara les sensacions que li arriben mitjançant tots els receptors nerviosos altament calibrats, "quina cançó m'ha fet sentir així?"...alça els ulls i li xiuxiueja: "seguirem somiant, l'úlima de Sopa de Cabra".