Hi ha amistats que saps que no es perdran. Començo categòric, però no per això dient cap mentida. I és que, cap dels dos ens podíem imaginar que quan ens trobàrem aquell vespre de setembre, les nostres vides en els següents mesos anirien tan lligades. Moltes vegades parlem de l'amor, de la passió, de l'enamorament, però a voltes incomprensiblement ens oblidem d'aquells que hi són dia a dia com a amics, com a persones que sense saber-ho ens protegeixen de tota mena d'adversitats . És d'ells de qui vull parlar avui, una de les primeres nits de primavera. I entre ells, especialment d'un nin que se'n va per tornar a la ciutat dels capvespres passades les festes majors.
Un noi eixerit, alt, valent i segur de si mateix. Un nin dels que envalentona tenir al costat. Una persona de les que saps que amb ella hi pots comptar i més quan tots dos sou lluny de la llar que us ha vist créixer. Les anècdotes em ballen pel cap. Les trobades a soles fent un tè arreglant el país o parlant de les noies que ens envolten, les festes boges en pisos coneguts, els soparets amb un vinet que ajuda a arreglar aquest món podrit que encadena pobles i persones, les passejades un diumenge qualsevol, les complicitats bastides hora rera hora...
Dimarts que ve ell se'n va de la ciutat que ens ha trobat, però això no canvia res. Ell tornarà, jo marxaré, però els nostres camins han topat per sempre. Nin, no t'oblidaré. Enmig de la mar o a terra ferma sempre hi haurà un lloc per nosaltres, per dos amics que s'han fet la vida, simplement, més vida!
(aquest és el meu petit regal)
perquè tu sempre dius que no és trista,...
Un noi eixerit, alt, valent i segur de si mateix. Un nin dels que envalentona tenir al costat. Una persona de les que saps que amb ella hi pots comptar i més quan tots dos sou lluny de la llar que us ha vist créixer. Les anècdotes em ballen pel cap. Les trobades a soles fent un tè arreglant el país o parlant de les noies que ens envolten, les festes boges en pisos coneguts, els soparets amb un vinet que ajuda a arreglar aquest món podrit que encadena pobles i persones, les passejades un diumenge qualsevol, les complicitats bastides hora rera hora...
Dimarts que ve ell se'n va de la ciutat que ens ha trobat, però això no canvia res. Ell tornarà, jo marxaré, però els nostres camins han topat per sempre. Nin, no t'oblidaré. Enmig de la mar o a terra ferma sempre hi haurà un lloc per nosaltres, per dos amics que s'han fet la vida, simplement, més vida!
(aquest és el meu petit regal)
perquè tu sempre dius que no és trista,...
2 comentaris:
acabo de trobar una frase de l'Artur Bladé... "Un llibre i un amic ja és una franca companyia".
:)
Quina gran sort la que heu tingut!
Fins aviat Lluc!
un petó!
Trempat, que diríeu a la teva comarca,
a vegades les paraules sobren, al manco si les has d'escriure públicament. Tu has posat el llistó molt alt amb aquesta entrada, pens que lo que t'hagi de dir serà cara a cara.
Ara bé, el que m'ha encantat ha estat la forma de començar: categòrica. I mira que a vegades ho som tu i jo de categòrics. I per això els "europeus" aquests flipen quan ens veuen discutir de valent, com si la nostra amistat sofrís o que sé jo...Com que són tan "polites and kinds" ells!! Sort han tengut de que un parell de mediterranis els haguem posat les piles, hihihh.
Altre de les coses que més m'ha agradat és lo de l'ajuda mútua; ja ens hem donat cops de ma tu i jo per aquí, ehhh. I els que encara ens donarem a les nostres vides de lluita i passió!!
Aquest ha estat el primer capítol, n'hi ha per omplir un llibre. No dubto que amb els propers n'escriurem un bon grapat més.
I ja per acabar, el toque malalt, ja que tu i jo ens hem conegut per alguna cosa:
VISCA L'ESQUERRA INDEPENDENTISTA!!
Publica un comentari a l'entrada