els dilluns: assemblea

Ja ho diu la Masovera: cada dia pertoca comprar un aliment determinat quan vas a mercat. Una mica amb aquesta filosofia, el dilluns és el dia d'assemblea a la CUP. No és ni molt menys l'única reunió que fem a la setmana, però sí que és la central, aquella on procurem anar més persones, on es debaten els continguts de fons del nostre recorregut com a organització i allà on marquem les línies i les prioritats de la nostra acció política. Ahir era dilluns i em vaig plantar a la nova seu electoral que hem obert al carrer Ballesteries per fer feina a mitja tarda. Amb dos companys més vam estar parlant d'idees, de propostes un pèl extravagants però que poden arribar a ser convincents i sobretot vam tenir la típica conversa política de bar. La formalitat va venir després, a partir de les 8 del vespre i fins prop de les 11 de la nit.

Són les quasi 3 hores d'assemblea (i perquè l'endemà treballem que sinó,...) que fem a la setmana i les vivim amb ganes i amb il·lusió, que diu aquell. Ahir, per exemple, vam tenir unA extraodinària i centrada conversa sobre com havíem d'afrontar els debats electorals que tenim a partir de la setmana vinent. La conclusió? la podreu veure en directe, però ja us avanço que encaixa perfectament amb allò que diem fa temps a can CUP: noves formes de fer política, alternatives polítiques i crítiques als fonaments del sistema injust en el qual es basa la societat actual. Ahir, però, també vam parlar de geocatchings, de com incorporar nous elements i eines socials en la nostra praxis política. I és que a la CUP tenim gent com l'Oriol, en Bernat, en Marçal o en Biel que saben perfectament on ens trobem i com les noves tecnologies són presents en els nostres dies. Una nova demostració, en aquest cas interna, que som gent, alguns joves, preparada.

Per acabar, tocava parlar de l'1 de maig, del dia dels treballadors. Evidentment els partits convencionals van deixar de participar d'aquesta diada fa anys. Ja no els interessava, tenien el poder i per tant el carrer era cosa dels beneits i els desvalguts. Premisa falsa, des del nostre punt de vista. El carrer, com les institucions, és un espai més i central des d'on fer política. És així que, com sempre, la CUP serà present el proper dia 1 de maig a la convocatòria que els sindicats alternatius de la ciutat han fet davant de la seu del Govern de la Generalitat. Una vegada més, em sentia a gust amb allò que estàvem parlant tots els que érem asseguts al voltant de la taula.

Tranquil, serè, i descansat per allò de sentir que la feina estava ben feta, me'n vaig anar xino xano a la cerca del sofà on tan còmode també em sento.

Girona i València, dues ciutats d'un mateix país

Amb aquest Girona i València, dues localitats d'un mateix país, aquest bloc vol ser durant poc més d'un mes, un mirall de la vida d'un militant comú de l'esquerra independentista, de la CUP, ara que queda un mes per arribar a la cita electoral del 22 de maig que tantes expectatives sembla estar creant. No serà un espai de teoria política sinó un lloc on llegir-hi sensacions i vivències d'uns dies intensos de la nostra història. Som-hi doncs.

Per arribar a València des de Girona has de destinar un matí, una tarda o un vespre del teu temps. Hom podria pensar doncs que és una petita tortura baixar un divendres a la nit cap a la capital de l'Horta per tornar-ne el cap de 48 hores. Tanmateix, a mi sempre m'ha semblat un petit peregrinatge cap una zona del país (sí, sí, del meu país) que lluny d'una tortura és una esplèndida dosi d'energia, vitalitat i confiança política amb el projecte polític al qual fa anys que pertanyo, l'esquerra independentista. I ho és per diversos motius.

El primer i senzill és que anar a València, passejar pels seus carrers i manifestar-te en contra de les opressions que afecten igualment (encara que amb cares i intensitats diferents) la Cerdanya, la Marina, les Illes o el Matarranya et reafirma que el projecte polític de l'esquerra indepedentista (l'únic que compta amb els Països Catalans com a subjecte polític) porta 40 anys fent anàlisis correctes.

El segon és que asseure en una taula o compartir cotxe amb gent d'arreu del país, parlar dels problemes i vivències en els nostres respectius racons de territori i veure com som capaços d'assemblar-nos tant en la concepció que tenim del que ens afecta i del futur que volem pel nostre territori emociona. Exemple ràpid: (re)descobrir que les cançons d'en Llach, per curtes que siguin, ens posen la mateixa pell de gallina a mi que a la senyora de Castelló de la Plana que, animada, ha baixat a manifestar-se sota l'atenta i agressiva mirada dels agents de la Policia Nacional espanyola. D'arguments, doncs, en sobren.

I és que, més enllà de les fronteres mentals que el poder i massa vegades les quotes d'autoodi ens imposen, Catalunya i el País Valencià són una mateixa nació i Girona i València, dues localitats d'un mateix país. Aquest cap de setmana he tingut l'oportunitat d'anar a València, eixir als carrers i reivindicar colze a colze que la unitat popular als Països Catalans és l'única via per sortir de la crisi del capitalisme i dels estats espanyols i francès. Llàstima que no m'hi hagi trobat ni la gent d'esquerres i anticapitalista ni la de la dreta ex-autonomista que tot i que diuen haver fet un pas pels drets nacionals del país, suposo que València els segueix quedant massa lluny

120 minuts per canviar Girona

Cap a 120 minuts. Aquest és el temps que vaig dedicar ara fa uns dies a llegir-me la proposta de programa electoral que les diverses comissions de la CUP, recollint les demandes de les desenes d'entitats que hem visitat en el darre any, han elaborat. 120 minuts de propostes, la majoria de les quals no he sentit mai sortint de la boca dels polítics municipals de Girona, ni tan sols les he pogut llegir en les tribunes més destacades dels mitjans de comunicació locals. En definitiva, un partit més una pròrroga de temps d'intentar portar a la pràctica el discurs revolucionari, crític, transformador i rupturista que, des de fa anys diversos sectors de la ciutat de Girona basteixen en el seu dia a dia.

Us pot sonar a buit, tot això que escric. Tanmateix, per mi és significatiu i important. Molta és la gent que ha deixat hores i dies de la seva vida en intentar transformar realment i des de l'arrel l'entorn que l'envolta. Projectes educatius com els caus i els esplais. Centres socials com la Maret, els Químics, El Forn, La Màquia o La Ferralla. Espais de veïns, tants com barris tenim a Girona. Associacions com els Diables de l'Onyar, Orella Activa, Maulets,... tots ells espais de trobada que transformen i que han entès sempre el carrer com el seu espai d'acció, de lluita, de proclama, en definitiva, de vida. I sempre des del coneixement que a la Plaça del Vi mai hi ha hagut ningú que els donés suport en els milers d'activitats que han organitzat.

Després de dedicar dues voltes senceres de rellotge a la proposta de programa de la CUP de Girona i retornar-lo esmenat recordo un sentiment de plenitud. Per primera vegada, visualitzava un conjunt de propostes sinceres, treballades, allunyades de simples eslògans que vesteixen molt per fora i poc per dins i que tenen com a únic objectiu portar a l'Ajuntament tot allò pel qual tantes persones s'hi han deixat la pell, fer una Girona viva, de carrer, lluitadora i al costat dels qui més pateixen el sistema capitalista. Evidentment, la CUP no és perfecte i cometem errors. Ara bé, us haig de reconèixer que després de quatre mitges hores de lectura d'idees pràctiques per canviar allò que ens envolta com a suport a allò (la feina de militància associativa) que tants fem, el sentiment que vaig tenir va ser el de seguretat d'haver escollit un espai de treball que té una potencialitat innegable per ajudar a transformar Girona.

A partir del 22 de maig, tocarà portar la veu del carrer a l'Ajuntament.

perquè sí

T’adones amic. Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en
català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense". (Ovidi Montllor)

Ara és d'aquells moments que a un li agradaria poder estar al País Valencià, amb els seus amics, amb les seves companyes de lluites, amb aquells somriures compartits mentre bastíem alguna cosa més que un sindicat d'estudiants. I és que sí, un dijous 17 de febrer, després de rebre una patacada més (el País Valencià ja no rep la senyal de TV3 gràcies al govern del PP amb la conveniència del PSOE), voldria poder estar aixecant les barricades de paper, les paraules del sud, l'alegria dels que no moriran mai a València, a Elx, a Carcaixent o a Atzeneta del Maestrat.

Perquè sí, perquè mentre escric des d'un pis de Girona després d'anar un acte on érem tant sobrats que ens hem permès discutir sobre el concepte de pàtria durant la Guerra dels Segadors, sento una ràbia i un dolor molt profund dins meu. Centenars de milers de valencians, de catalans, no podran veure mai més TV3. Els espanyolistes, amb el silenci d'aquells qui no ho són però callen (els còmplices) han aconseguit fer un pas més en el seu camí cap a l'etnocidi, el genocidi cultural. Perquè sí, perquè vull i cal dir les coses com són: al País Valencià hi està havent un genocidi cultural, el poder ha pres la decisió d'acabar amb segles de tradició cultural, lingüística i històrica al bell mig del que es considera el bressol de les societats avançades (Europa). I aquestes, les suposades societats democràtiques, callen tal i com fan quan parlem de desenes d'indrets del món on la injustícia és el pa de cada dia. El silenci del que no condemna. El silenci qualificat de terrorista quan els interessa i de respectuós amb les decisions quan són ells qui el practiquen.

Però no defallirem. Perquè sí, perquè demà ens aixecarem per continuar lluitant, per continuar vivint. Defensarem la llengua, compartirem les estones lliures amb tots aquells que volen acabar amb l'opressió d'uns Estats que es volen únics i centralistes (Espanya i França) i escriurem la història des del bàndol dels perdedors conjunturals perquè les paraules no se les pugui endur mai el vent. Demà i demà passat i l'altre continuarem pensant en els valencians i valencianes, en els resistents, en qui, per sort, canviarà la història.

als seus llocs!

Surts de fer una cerveseta un dimecres al vespre de La Pedra (un bar molt recomenable al barri vell de Girona) i mentre vas xerrant amb un company de fatigues, veus que Convergència i Unió ja s'ha instal·lat a la Rambla de Girona (a uns 150 metres de l'Ajuntament). Sí, sí, amb un lema on es volen fer veure com quelcom innovador, Convergència i Unió i Puigdemont (serien els cognoms pertinents a la ciutat de l'Onyar), ja té seu oficial de cara a les eleccions del maig. La seu, com a mínim des de fora i de nit ja és tot una descripció de com està la política gironina. Mentre el PSC i la seva pietat s'han situat en una plaça poc concorreguda de la ciutat i les altres dues formacions deambulen sense saber gaire quin camí prendre ni on situar-se, CiU ja es veu a la balconada de la Plaça del Vi. I per fer-ho prem fort tal i com els avantatges que aventuren les enquestes aparegudes fins ara ho permeten. Mirant la seu de campanya, un té la sensació que aquell espai és un exemple més de la prepotència d'un partit que sembla que torni a les institucions no per ser garant de cap canvi real, sinó per situar-se en un espai que creuen que, per inspiració divina, els pertoca a ells.

És la lògica dels qui se saben status quo. El rei vol que el Príncep governi com els poderosos volen que el seu partit mani. I CiU és, entre moltes d'altres coses, el partit dels peixos grossos. Així que, els petits, els que som molts i treballem fort cada dia per guanyar jornals ens trobem amb una disjuntiva molt senzilla i que consta de tres opcions (fem-ho fàcil): 1.apostar pels grossos que parlen de canvi de noms, però no de polítiques (CiU) 2.pels mitjans en perill d'extinció (tripartits diversos i partits que els formen) o bé 3. apostar per forces que representin bé els nostres drets i garanteixin un canvi real cap a la democràcia, la transformació social i el futur dels que restem oprimits(CUP). Crec que és el moment d'anar contracorrent.

Fote't el peluix pel cul.

Aquesta havia de ser la història d'un grup d'amics que fugen a Mallorca a passar el cap d'any. Dubitatiu, de sobte, vaig decidir que preferiria dedicar aquest nom a un vespre que encara havia de succeir i que podia marcar el meu futur més inmediat. Tanmateix, el dia 8 va aparèixer entre les herbes festives del calendari un esdeveniment que va fer canviar les meves previsions. I mira que, com bé sabeu, em considero home d'Ordre i Aventura.

En plenes post-angines, nerviós pel que havia de succeir hores després, em vaig trobar assegut en una taula amb aquells que havien estat referents i mentors meus fa una bona colla d'anys. Fins aquí res extrany, deveu pensar? Teniu tota la raó. Ara bé, just al costat de la nostra taula en moviment (dubto que tots 9 estiguéssim asseguts al mateix temps devorant els macarrons i les croquetes), hi havia 7 nens i nenes (entre 9 mesos i 5 anys) que jugaven i jugaven i,...jugaven sobre una alfombra. Jo, sol, sense conversa, sense haver canviat mai un bolquer vaig procurar adaptar-me ràpid a l'entorn i, com un camaleó de tercera fila, vaig barrejar els meus dots de pseudo-cangur amb la de persona que sempre que cal pot treure un tema de conversa. Me'n vaig sortir prou bé, crec. La trobada, tanmateix, no va deixar de ser curiosa ja que, en part, lluny de compartir el que són les nostres vides amb converses complexes i de debat, només vam ser capaços de parlar del món 'nen-nena' i riure de les tonteries de l'Ernest, en Siset o la Judit.

I que consti que no ho critico. Com he dit, el títol d'aquest article no és un argumentari en contra tenir fills, ans faltaria. No dubto que tenir fills ha de ser una sensació esplèndida. El text, doncs, és una petita instantània on intento explicar que sí, que tots i totes som humans, que lluny dels hobbis, de la política, del cau i de les nostres cabòries, els nouvinguts (els nens i les nenes) ens uneixen i ens donen lliçons permanents amb el seu comportament. Nens teòricament anticapitalistes que entenen la propietat privada més bé que ningú. Nenes que cauen de culs i s'aixequen sense molèsties....

No havia passat mai 6 hores amb unes quantes persones menudes reunides en 10 metres quadrats i us puc dir que lluny de voler fotre el peluix per enlloc, amb els dies, he estat capaç d'entendre que com deia Khalil Gibran, els pares (jo afegiria els adults, en general) som simples arquers des d'on els fills són llançats. I és que ells, els menuts, la mainada, els poca cosa són uns educadors exemplars dels que ens creiem coneixedors del món que ens envolta.

2011 i les 8 paraules del bloc

Són moltes les hores que duc sota aquesta manta. Les angines han estat el meu primer regal d'enguany. Des del sofà, alço la mirada després de fer un cop de cap i veig la fotografia on ell, amb els seus rínxols i el seu somriure d'infant, em desitja un bon 2011. Inevitablement penso en allò que ha d'esdevenir. De moment, resignat, em limito a creure que qualsevol cosa més enllà de poder repassar tots els documentals que no havia pogut consultar i avançar amb els llibres que tinc ganes de devorar mentre el coll em fa garbuix serà benvinguda. Els que em coneixeu, però sabeu també que, un cop recuperat del tot, no seré dels que em conformaré amb un simple passeig fins al quiosc per anar a comprar el diari. El cos i la ment necessiten ser sacsejats.

Alguns diuen que quan es comença l'any, els humans tendim a posar-nos objectius a complir per sentir-nos més feliços i més responsables. Així, tot i creure que, d'objectius ens n'hauríem de marcar dia a dia, hora a hora, és evident que unes angines a principi d'any semblen un inici de pel·lícula per fer allò que la societat ens marca per aquests dies: reflexionar, afirmar i comprometre's amb els valors que defineixen una conducta idíl·lica. Això és el que he procurat fer i m'atreveixo fins i tot a llistar 8 paraules-frases que crec que marcaran aquest 2011 que fa res hem començat. La meva idea (mai se sap si es durà a terme) és acabar fent un post sobre cadascuna d'elles durant el que ens queda d'any. A veure què tal em surt,...

1. Fote't el peluix pel cul
2. Immaduresa
3. El triomf del compromís
4. Felicitat
5. Sant Daniel
6. Mar (5a part)
7. Futur
8. Llibre

d'aquí un any ens ho mirem, si? Fins llavors, vigileu amb les angines i aprofiteu cada segon sota la manta per pensar en allò que desitgeu. Bon any