Amb aquest Girona i València, dues localitats d'un mateix país, aquest bloc vol ser durant poc més d'un mes, un mirall de la vida d'un militant comú de l'esquerra independentista, de la CUP, ara que queda un mes per arribar a la cita electoral del 22 de maig que tantes expectatives sembla estar creant. No serà un espai de teoria política sinó un lloc on llegir-hi sensacions i vivències d'uns dies intensos de la nostra història. Som-hi doncs.
Per arribar a València des de Girona has de destinar un matí, una tarda o un vespre del teu temps. Hom podria pensar doncs que és una petita tortura baixar un divendres a la nit cap a la capital de l'Horta per tornar-ne el cap de 48 hores. Tanmateix, a mi sempre m'ha semblat un petit peregrinatge cap una zona del país (sí, sí, del meu país) que lluny d'una tortura és una esplèndida dosi d'energia, vitalitat i confiança política amb el projecte polític al qual fa anys que pertanyo, l'esquerra independentista. I ho és per diversos motius.
El primer i senzill és que anar a València, passejar pels seus carrers i manifestar-te en contra de les opressions que afecten igualment (encara que amb cares i intensitats diferents) la Cerdanya, la Marina, les Illes o el Matarranya et reafirma que el projecte polític de l'esquerra indepedentista (l'únic que compta amb els Països Catalans com a subjecte polític) porta 40 anys fent anàlisis correctes.
El segon és que asseure en una taula o compartir cotxe amb gent d'arreu del país, parlar dels problemes i vivències en els nostres respectius racons de territori i veure com som capaços d'assemblar-nos tant en la concepció que tenim del que ens afecta i del futur que volem pel nostre territori emociona. Exemple ràpid: (re)descobrir que les cançons d'en Llach, per curtes que siguin, ens posen la mateixa pell de gallina a mi que a la senyora de Castelló de la Plana que, animada, ha baixat a manifestar-se sota l'atenta i agressiva mirada dels agents de la Policia Nacional espanyola. D'arguments, doncs, en sobren.
I és que, més enllà de les fronteres mentals que el poder i massa vegades les quotes d'autoodi ens imposen, Catalunya i el País Valencià són una mateixa nació i Girona i València, dues localitats d'un mateix país. Aquest cap de setmana he tingut l'oportunitat d'anar a València, eixir als carrers i reivindicar colze a colze que la unitat popular als Països Catalans és l'única via per sortir de la crisi del capitalisme i dels estats espanyols i francès. Llàstima que no m'hi hagi trobat ni la gent d'esquerres i anticapitalista ni la de la dreta ex-autonomista que tot i que diuen haver fet un pas pels drets nacionals del país, suposo que València els segueix quedant massa lluny
El primer i senzill és que anar a València, passejar pels seus carrers i manifestar-te en contra de les opressions que afecten igualment (encara que amb cares i intensitats diferents) la Cerdanya, la Marina, les Illes o el Matarranya et reafirma que el projecte polític de l'esquerra indepedentista (l'únic que compta amb els Països Catalans com a subjecte polític) porta 40 anys fent anàlisis correctes.
El segon és que asseure en una taula o compartir cotxe amb gent d'arreu del país, parlar dels problemes i vivències en els nostres respectius racons de territori i veure com som capaços d'assemblar-nos tant en la concepció que tenim del que ens afecta i del futur que volem pel nostre territori emociona. Exemple ràpid: (re)descobrir que les cançons d'en Llach, per curtes que siguin, ens posen la mateixa pell de gallina a mi que a la senyora de Castelló de la Plana que, animada, ha baixat a manifestar-se sota l'atenta i agressiva mirada dels agents de la Policia Nacional espanyola. D'arguments, doncs, en sobren.
I és que, més enllà de les fronteres mentals que el poder i massa vegades les quotes d'autoodi ens imposen, Catalunya i el País Valencià són una mateixa nació i Girona i València, dues localitats d'un mateix país. Aquest cap de setmana he tingut l'oportunitat d'anar a València, eixir als carrers i reivindicar colze a colze que la unitat popular als Països Catalans és l'única via per sortir de la crisi del capitalisme i dels estats espanyols i francès. Llàstima que no m'hi hagi trobat ni la gent d'esquerres i anticapitalista ni la de la dreta ex-autonomista que tot i que diuen haver fet un pas pels drets nacionals del país, suposo que València els segueix quedant massa lluny
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada