de galls i jardins

"En Màgic Müller restarà el que li queda de vida al meu costat", va respondre'm la Melinda. De fet, aquesta espècie de crònica de viatge podia haver esdevingut la segona part dels personatges curiosos, tanmateix, i no perquè la Melinda no s'ho mereixi, prefereixo parlar de Peedles, la caseta i el jardí. I és que, tot just després de viatjar una hora amb autobús entremig de camps, poblets i, fins i tot, d'una caserna de la brigada escocesa de l'exèrcit britànic, el DJ, el barbamec, la lionesa, la xerrapeta i jo vam arribar al veïnat de Cardrona. Vam caminar per un frondós bosc, prop d'un riu fins arribar a la caseta on la madrastre de la lionesa va explicar-nos amb detall el territori que ens envoltava Amb una entranyable barreja de francès i anglès, la Melinda ens va oferir una classe magistral sobre plantes, animals, vents i, per suposat, sobre galls, gallines i ous. La Melinda, una escocesa d'uns 50 anys, es dedica, entre d'altres coses, als concursos de bellesa de galls i a fabricar de forma natural els ous més peculiars possibles: formes i colors són les seves especialitats. La seva caseta es manté enmig d'un bonic paratge plena d'horts, hivernacles i per suposat, gàbies on l'aviram provinent de les terres més llunyanes imaginables conviu de forma sana i agradable. La Melinda ha arribat a vendre mitja dotzena d'ous per 50 euros, fet del qual ella mateixa se'n riu criticant l'esnobisme que hi ha en aquest món.

Després del pertinent tè de mitja tarda i just quan el vent va arribar per no deixar-nos durant les vint-i-quatre hores següents, vam decidir anar a conèixer el pare de la lionesa, un jardiner d'uns preciosos paratges mig qilòmetre al nord d'on ens trobàvem. El camí, ple de basses, va servir per xerrar, per riure, per fer-nos fotos i per observar els particulars xais que omplen els camps i les valls escoceses. Un té la sensació que si a Catalunya hi ha més porcs que persones, a Escòcia hi ha, sens dubte, més xais que alcohol. Sense quasi ni adornar-nos-en vam arribar als magnífics jardins. Arbres centenaris, flors de tots els tipus, arbustos desconeguts, terra humida i fresca i caminets que et permeten imaginar-te tardes romàntiques amb qui més desitgis. Una passejada relaxant i cap a casa la Melinda altre cop. Havia arribat l'hora de fer la barbacoa. Amb una lleugera sensació d'estar-me convertint en un ianqui, ens vam posar a fer les brases, les hamburgueses, el pollastre i les broxetes amb les cerveses a les mans. La fred s'imposava així que un cop cuits, cap a dins falta gent. Ens vam atipar com mai fins aquell moment a Escòcia.

Vaig obrir la finestra, vaig mirar el cel estrellat. Ja en tenia prou. Me'n vaig anar a dormir content d'haver trencat amb la rutina de la ciutat. Propera estació: qui la sap?

explosiu

L'ambient era mes aviat de tristesa. De sobte, pero, els carrers d'Edinburgh van explotar d'alegria. Es el que te una bona sobredosi d'opi del poble. Va ser bonic viure-ho. Per molts anys

personatges curiosos (I)

Era una nit. De clara i tranquil·la, res de res. Edinburgh presentava una imatge típica de gent desmesuradament borratxa i amb màniga curta mentre el vent feia anar les fulles amunt i avall. Caminava arraulit pels carrers, era un espectador més dels diversos xous que l'alcoholèmia oferia als vianants serens com jo. Vaig trobar-me amb els que m'esperaven, dues noies i un noi de l'Estat Francès, en una de les places més conegudes de la ciutat. Vam dirigir-nos cap el club on punxava el nostre amic. Vam entrar, la sala buida. Ens vam demanar la pinta permanent i vam anar a saludar el company mentre el felicitàvem, potser una mica hipòcritament, per la música que posava. Tot seguit, vam decidir que era un bon moment per sortir a la terrasseta del club a beure tranquil·lament i a parar, encara que sembli mentida, la fresca. De sobte, com és prou normal aquí, diversos escocesos es van posar a parlar amb nosaltres. Primer amb les noies, més tard amb tots. La vaig veure per primera vegada, darrere d'aquests homes. Era gran, tenia els cabells blancs i portava les pertinents ulleres. Es deia Brenda i tenia 73 anys.



Era la mare del punxadiscos conegut de la nit, un xicot d'uns 35 anys d'Edinburgh amb qui vaig tenir una conversa de la qual no vaig aconseguir entendre res. La Brenda havia vingut a veure com el seu fill actuava. Com aquells pares i mares que van a l'audició musical o els avis que van a veure el seu nét a la cantada de nadales de l'escola, la Brenda volia saber què tal ho faria el seu fill aquella nit. De seguida, vam saber que no era el primer cop i que la Brenda no era una espectadora qualsevol. La Brenda preferia ballar bojament la música techno-house que el seu fill ens oferia passada la una de la matinada. Quan ho vaig veure, vaig quedar ben parat, però me'n vaig alegrar. Quina joia poder estar a la seva edat ballant a altes hores de la matinada i admirar la música que, per mala sort, majoritàriament agrada al jovent per anar de festa. La Brenda va estar ballant fins a les tres, quan van tancar el club. Durant tota aquesta estona, entre d'altres balls i converses, vaig poder xerrar amb ella, conèixer-la i gaudir d'unes classes de com ballar techno. La Brenda em va ensenyar a ballar techno. Movia la cadera i em repetia twice a cada compàs. Un personatge divertit, alegre, diferent, curiós. Un brindis per la Brenda!

petit

Quan jo n'era petitet festejava i presumia..., al pot petit hi ha la bona confitura, el més petit de tots, val més petita i juganera que grossa i destralera, els petits canvis són poderosos i tantes altres expressions que se'ns acudirien si barrinéssim una estona, no?.

Abans era d'aquells que pensava en la importància i en la magnificiència dels grans esdeveniments i de les grans persones. M'imaginava amb certa suma d'enveja i enyor la revolució del 36, la del 17 a Rússia o la del 59 a Cuba com un tot. Grans gestes, grans herois, grans batalles, grans alegries i grans penes. Projectava l'Everest en els meus ulls, desgranava les paraules dels llibres extensos i tremendament glorificats, volia esdevenir una persona gran al mateix temps que una gran persona (això encara ho desitjo), em deixava endur per les grans històries que els mitjans ens ofereixen a diari, per allò que sembla inabastable. La millor casa era la que fos més immensa. Per suposat, el llit com més gros millor, no? O el plat de macarrons i el de rostit. Era dels que deia: àvia, em pots posar la cuixa de pollastre que fa dos pams, siusplau? Oi tant Ernest, responia ella. I jo, cofoi, menjava sense dir ni mu fins que l'havia enllestit amb un gran temps: dos minuts i trenta-set segons.

Ara, continuo pensant en les cuixes de pollastre de dos pams i en les revolucions., ans faltaria. Tot i això, a poc a poc, mentre em vaig fent gran, paradoxes de la vida, aprecio cada vegada més les petiteses que ens ofereix la vida. El correu que et sorprèn un matí, la partida de cartes que esdevé un moment apoteòsic, la cançó que de sobte et canvia la vida, el tall de pernil que t'alegra el vespre, l'espurna que encén la flama, la carícia que desemboca en el sexe i en la passió, la pedra que pren els carrers, el glop de vi de porró que fa aixecar aquell somriure, el poema breu que t'obre els ulls, les petites bogeries que donen sentit a la vida.....i és que ben mirat, no hi ha dubte que les revolucions, els pollastres i l'Everest perdrien tot sentit si no tinguéssim els petits plaers i els petits patiments que ens omplissin els nostres camins cada dia.

O si més no, això penso avui, un petit instant del que serà la meva llarga vida. Esperem-ho. I sobretot no us poseu amb els més petits.

tarda de diumenge (II)

Fa uns mesos escrivia sobre una de les millors tardes de diumenge que recordava a la meva vida. Parlava de Padules, del trivial, de la màgia i de molts altres sentiments que em van fer emmarcar aquella estona d'hivern a la ciutat grisa i humida. Ahir, després de 15 dies a una altra ciutat, aquesta volta ventosa i verda, vaig poder gaudir d'una tarda que, tot i quedar-se molt i molt allunyada de l'anterior, em va servir per sentir-me per primer cop del tot còmode a les escòcies.

Sortia de les parets que m'allotgen amb la sensació que en poc més de mitja hora hi tornaria per menjar aquest tall de pollastre acompanyat dels pebrots farcits preparats per l'ocasió. Però, un cop més la improvisació va vèncer la previsió. Un jove italià, un especímen típic de Barcelona i jo mateix ens vam reunir en un parc deliciós, huge, espectacular de la ciutat del castell. Allà vam córrer darrere d'una pilota durant una hora. Vam riure. Vam fer veure que sabíem de què anava aquell joc que tantes emocions desperta a casa nostra, igual que aquell dia en un porxo d'Orfes a principis de febrer. Ens vam cansar. Vam decidir anar cap a casa del noi italià a fer una cerveseta belga que ens té a tots el cor robat. Allà s'hi van afegir una filla de flequers de la vila de Gràcia que volta per aquí i una noia de l'Alguer, italianoparlant però coneixedora a la perfecció de la variant dialectal catalana en aquella illa. Vam escoltar música. Jo, com us podeu imaginar, em vaig dedicar a fer el freak i li preguntava a l'algueresa qualsevol paraula que utilitzàvem en anglès perquè me la traduís. Ella m'explicava que la resta de Sardenya discrimina l'Alguer. Les converses anaven i venien. Música, pel·lícules, jocs,....les hores van passar ràpides, concises, alegres i de sobte ens van trucar amb la proposta d'anar al cinema a veure'n una de periodistes, polítics i policies. Amb la flequera ens vam afegir a un altre grup de gent, la majoria d'ells italians de tots els estils. El típic roig, una mica deixat, enormement culte i amb qui és apassionant discutir. El guaperes que surt amb una noia catalana, expelada del Carmel que es veu que porta pròtesis, i per suposat l'italià amb tots els ets i uts: físicament semblant a un protagonista de Grease, pantalons curts, jerseiet, ulleres de sol, mastegant xiclet, parlant amb la boca oberta i clavant unes mirades indescriptibles. En definitiva, un bon grup amb qui passar una estona curiosa. La pel·lícula no va destacar per gaire res, tot i que va entretenir-nos després d'una conversa avorrida però interessant en un magnífic bar del cinema. Quan els llums es van obrir, ja no podia comprar crispetes. Els escocesos havien tancat la paradeta. Tot i això, em vaig enrotllar una cigarreta i vaig tornar xino-xano cap a casa. Sense pressa. Reflexionant sobre la simplicitat de la vetllada. Descobrint que la tarda m'havia fet sentir còmode. Sabedor, que si tot va bé, aquesta tarda caurà en l'oblit d'aquí un temps perquè en viuré de millors. Diferent és aquella que vam construir un diumenge d'hivern. Un diumenge que va deixar de ser un dia qualsevol.

en jonnhy i la june,.....

25 d'abril

dedicat als i a les sudakes que resisteixen i que fan possible recobrar la unitat del poble

Era verge en aquella terra, tot i que feia temps que volia tastar-la. Per fer el pas vaig escollir una penetració feroç, salvatge, eufòrica, un 25 d'abril. Recordava amb boniques sensacions i certa enveja les històries que el meu germà m'havia explicat de la pèrdua de la virginitat africana i vaig pensar que realment el que es devia sentir un dia com aquell era quelcom especial. No anava errat. En un petit cotxe i amb tres gran homes em vaig deixar endur fins el lloc on tot havia de succeir. Un espai en sí poc alegre, gens meravellós ni magnífic. El formigó i el gris es menjaven tota sensació de llibertat. La ciutat em semblava una mena de presó. Llavors, però, en un tres i no res, tot va canviar. Vaig arribar a la cita amb retard, però realment això era el de menys. El que va venir després ja us ho podeu imaginar. Pels que no heu tingut el plaer d'experimentar-ho, doncs, només us puc dir que aquells instants estan desats en la caixeta de fusta com uns dels moments més emocionants, vitals, somrients, apoteòsics i agradables de la meva curta vida. L'explosió de sentiments. Els anhels de llibertat. El pas cap a la dignitat. El veure que el futur ha de ser preciós si allò que el teu cos sent en aquells carrers és possible. La certesa que el demà serà nostre.

23 d'abril

És un dia celebrat. Dels que un no hi pot faltar. Un dia d'estranya barreja entre tradició, el perquè toca i un, sens dubte, perquè vull. És Sant Jordi. Moments de somriures, roses i llibres. Instants d'ebullició i efervescència pels carrers, la Rambla i la plaça on se situen aquells qui vull. Records de cassolades, cercaviles i crits d'alegria i protesta. Somnis de ser-hi present. Retorns a tals bells presents que amb ella m'hi vaig fer. Projeccions del que m'agradaria que pogués ser en el futur. Voluntats de transforma-lo en allò que l'imagino, mantenint les actuals perfeccions i millorant-ne els múltiples defectes. Veient com ella espera el meu retard amb una rosa entre mans. Observant com al carrer la gent infla els pulmons i expressa les reivindicacions que primer li passen pel cap. Concloent que els somriures prenen els racons. I tot, enmig d'una terra feta i moldejada entre tots i totes, lliure de cadenes, presonera de la voluntat popular. Bon Sant Jordi.

i un poema clàssic versionat.....