Els qui tingueu ganes de llegir aquest bloc...

... cal saber que el seu autor ha fet una mudança i el podreu trobar a partir d'ara a www.llucsalellasivilar.wordpress.com

Una abraçada!

El model del 1913 retorna a la Girona “convergent”

Girona era coneguda fins a mitjans segle XX per ser un espai tancat, humit, fosc i de mal viure. Plena de capellans, monges i gent majoritàriament d’ordre, Girona havia projectat una imatge de silenci i poques trencadisses. No hi bufaven aires tant federals com a l’Empordà. La Catedral hi tenia un pes no només físic, com ens recordava Josep Pla*, sinó també d’imposició política i de relat ciutadà. De vicaris i de virreis la ciutat n’era farcida.

Fa prop de 100 anys les narracions de l’escriptor empordanès sobre la ciutat i l’equip de govern de CiU, amb el suport del PP, sembla voler recuperar aquells silencis, controls i solituds que els gironins de l’època patien. “Tot ha canviat molt”, podreu dir. I ben cert és que els carrers i la qualitat de vida, malgrat la crisi, són ben diferents. Ara bé, fins a quin punt la filosofia i el model de ciutat de l’actual govern no són una adaptació 100 anys després d’aquell conservadorisme benestant?

En tan sols un any, el sr. Puigdemont ha batallat contra l’espai de Barraques de Sant Narcís (de moment sense gaire sort), ha prohibit fer pícnics, beure alcohol o fumar (si ets menor) al carrer, ha regulat (i molt) l’ús del carrer per part de les entitats, ha tancat l’únic espai d’oci nocturn obert a l’exterior a l’estiu (les carpes) i ha reduït l’horari d’obertura de les terrasses al centre de la ciutat les nits caloroses en què ens trobem. Paral·lelament, ha obert la ciutat a grans convencions, marques que pagant o bé gratuïtament (en el cas de la monarquia) han privatitzat i utilitzat la ciutat tant i com els ha sigut convenient. Com bé feia l’església llavors. Processons, “cristus” i misses (els mercats, corruptes i senyors de l’època) als carrers tantes com vulguis, trobades sindicals, republicanes o lúdiques com menys, millor.

Els seus arguments tampoc han variat gaire. Segons el govern municipal tota la croada contra l’espai públic, de creació i de trobada és un reclam històric dels veïns i les veïnes alhora que una fórmula d’educar la joventut. “La ciutat ha de créixer en un altre sentit” afirmen. A l’hora de veritat, però, de quins veïns parlem? Per què les molèsties causades pel turisme sempre estan exemptes de crítica per un suposat benefici ciutadà mentre que allò que fem els gironins i les gironines ja sigui fent una copa en una terrassa o trobant-nos un vespre d’estiu és sempre criminalitzat? Realment no ens aporta res com a societat viure el carrer i la ciutat d’una forma més activa talment com fan els turistes quan vénen a la ciutat dels quatre rius?

Sóc plenament conscient que qui fa les lleis en aquesta ciutat no acostuma a ser usuari dels espais públics. N’hi ha prou en recordar que poques vegades els havia vist, abans de ser govern, en concerts, places i carrers on les entitats de la ciutat organitzessin gresca i activitats. I no els hi retrec. Ells prefereixen convencions, terrasses de cases grans, restaurants de cullera fina i el festival de Cap-Roig. I ja m’està bé. Veuen allò que passa al carrer com afers massa incontrolats. I els hi respecto. Així ho veien també fa un segle els gurús de la moralitat i així ho veuen ara.

 Tanmateix, crec que no seria tant demanar-los que si nosaltres no els prohibim els seus “guateques” (només faltaria), ells no coercionin i dificultin l’oci de la majoria de la ciutat. Reivindiquem el carrer, les terrasses i la trobada col·lectiva perquè ens hi sentim a gust i és propi de la cultura mediterrània. O és que els seus pares i àvies no treien la cadira per comentar el dia fins l’hora que els venia de gust? O com pensem que el català ha parit una expressió tant bonica com “parar la fresca”?

I no és que es tracti de representants municipals que han de procurar garantir els drets de tots, sinó que, fins i tot agafant la seva perspectiva mercantilista que ha podrit el país, veurem que les seves polítiques “exterminadores” d’oci als carrers i places de la ciutat ens allunyen de l’òptim. Dos exemples. Primer: les barraques i, per tant les entitats, tenen més dificultats econòmiques des de la seva arribada del govern. Segon: com bé explica la Mireia Sabater, aquest any 250 joves s’han quedat sense feina en els espais d’oci nocturn de la ciutat a causa de les prohibicions municipals. Eps, però Girona m’emociona! L’enamorament, si abans era lluny, ara sembla impossible!

Dijous a la mitjanit hi ha convocada una concentració a la Plaça del Vi. 

* “Fou en aquell estret i miserable suburbi, esmaltat de llaunes de petroli i ratllat de filferros, que vaig sentir el primer gran xoc de la meva vida. Anàvem passant el carrer de Pedret quan de sobte Girona se'ns presentà, sobre l'arc de la tartana, amb tota la seva impressionant monumentalitat. Fou com una fuetada i em semblà que àdhuc l'euga alçà una mica les orelles davant les ratlles verticals. Jo vaig quedar immòbil com una perdiu parada per un gos. Vaig quedar com clavat. Davant teníem, com si ens vingués a sobre, molt pròxima, amb una força implacable, la nau imponent de la Catedral" (Josep Pla)

Prioritats

Escrit que acompanya l'apartat FotoDenúncia del ContraCorrent21, revista CUP Girona


L'agenda del senyor alcalde bull. Hom mira la seva vida a través de les xarxes socials o dels diaris de la ciutat i ho constata ràpidament. Dos o tres dies a la setmana treballa al Parlament, un o dos dies més té actes públics i de càmeres amb alcaldes, rodes de premsa, conferències, alts càrrecs i algun dia més el dedica a la família (per sort). I és clar, si un fa el compte de la vella veu que si la setmana continua tenint 7 dies per rics, pobres, alcaldes i plebeus, poc temps li queda al sr. Puigdemont per al dia a dia de Girona. Però la ciutat avança. Som prop de 100.000 persones, uns quants quilòmetres quadrats, centenars de serveis, milers d'activitats (per sort, també) i desenes de milers de detalls per tenir en compte. Però no, no parlarem de detalls com algú podria pensar que són aquestes fotografies. Els edificis buits, els rius empantanegats i bruts, la desolació del Parc Central, els aparcaments de bicicletes que es treuen del centre de la ciutat o la Devesa, el parc més important de la ciutat, desfigurada, deixada i desaprofitada no són detalls. Són conseqüències evidents d'una manca de priorització de determinats temes a Girona.

Perquè quan el senyor alcalde no té temps (o no el prioritza) per asseure's en una taula, pensar un model de ciutat per a tots, recórrer tots els carrers i reunir-se amb els veïns i veïnes (encara que només sigui per elaborar el pressupost municipal); ni tampoc no té un equip de govern extens i bolcat amb Girona (com és el cas), passa que la ciutat se li escapa i la gent que hi vivim ens n'allunyem. És (la seva) lògica pura. Des de la seva òptica neoliberal, ell i el seu equip han confiat el model de ciutat únicament a la iniciativa de les grans empreses privades, i així, evidentment, la ciutat compta amb molts espais i persones amb qui ningú hi pensa. Aquells barris menys de "cartró-pedra" i aquelles persones que a les butxaques no hi duen ni cinc. I no parlem, precisament, de detalls. Parlem del fons. Permetre els rius descuidats és no tenir en compte el medi ambient, treure els aparcaments de bicicletes és no mirar per un nou model de mobilitat. Com deixar que el Parc Central i de la Devesa es degradin és no preocupar-se per l'espai públic i el seu ús sinó és per finalitats empresarials, i ser incapaç de plantejar alternatives atrevides amb els edificis buits és no implicar-se prou en garantir el dret a l'habitatge. Si volen, poden continuar esperant que alguna empresa ho arregli mentre el senyor alcalde passa el dia al Parlament. La majoria de gironins i gironines preferiríem que fos l'Ajuntament qui prengués la iniciativa. Ja sabem, però, que tot és qüestió de prioritats.

Febrer 2011. Febrer 2013. Pressupost i model de ciutat

Febrer 2011. L'Ajuntament tancat amb pany i forrellat. Barrots d'acer impedeixen l'accés a la informació sobre els pressupost municipal que ha aprovat, un any més, el tripartit municipal (PSC-ERC-ICV). Porten quasi 8 anys de govern i els seus són mandats mancats de transparència. L'herència d'en Quim Nadal es perpetua en els anys. Als plens, les entitats no poden preguntar. “Valga'm Déu, això seria un disbarat”. A la ciutat, la informació és unidireccional, del consistori als barris. Difícilment, fa el camí a la inversa. “Valga'm Déu, això seria massa feina i sobredosi de diàleg”. El pressupost, com en els despatxos, no es fan enlloc, deuen pensar. I les esmenes, des dels despatxos del costat es cuinen millor, deu pensar l'oposició de CiU i PP. Mentrestant, a fora el món continua girant. La societat civil s'organitza, el sistema capitalista, l'especulació i la construcció, que també el nostre ajuntament havia incentivat, comença a fer aigües. Les places s'omplen de gom a gom, també les nostres estimades Plaça del Vi i de Catalunya. I no només elles, a la de l'Assumpció, els veïns i les veïnes comencen a estar fartes de les obres del TAV, a la Sebastià Salellas, veuen que les millores de Mas Ramada no arriben, a la del Barco, continuen reivindicant les millores socials que sempre costen d'arrencar i a la Miquel de Palol, encara s'estan refent de l'afer del Pavelló de la Devesa. La fortalesa de la Plaça del Vi continua molt lluny del carrer.

Febrer 2013. Afortunadament, les places continuen vives. La PAH, la Mesa d'Entitats i la Xarxa pels Drets Socials, entre molts d'altres, mantenen viva la flama del carrer, de la reivindicació de la justícia. I la fortalesa? Doncs, l'aire ha començat a entrar-hi. Especialment, amb l'arribada de la CUP i també amb alguns canvis de pràctica política de grups municipals, posem-hi d'ICV-EUiA i CiU, fa que el ple ja accepti que les entitats parlin en les seves sessions, el diàleg millora i les plataformes d'entitats veïnals i socials són reconegudes com a interlocutors. Ho són també per negociar les ordenances fiscals i el pressupost. 1 any i mig de CUP a l'Ajuntament i un petit glop d'aire ja és a dins de la Plaça del Vi. Però seguim. Les negociacions de despatx ja no es queden al despatx. Ara, des de la CUP s'informa de cada pas i novetat en el procés. Tota la ciutat pot saber en quin punt estem de la partida. Amb honestedat, transparència i sense por a equivocar-nos. Debatem, ens complementem i anem avançant. Aconseguim ampliar terminis de debat i, finalment, arribem al dia ahir. I sí, malgrat desagradi als que prefereixen l'opacitat i la delegació, la CUP decideix convocar una assemblea oberta. 70 persones es reuneixen i parlen d'un tema tant feixuc com el pressupost. Hauríem de ser més, però demostrem que la participació és una eina de fer política imprescindible en els nostre municipis. Dubtes, preguntes i resolucions. On som? I qui proposa què? Els regidors responen i els militants i simpatitzants de la CUP també. No hi ha regidors i la resta, hi ha un grup de persones disposades a treballar per transformar la ciutat. Miro enrere i recordo aquell febrer de 2011 on un ciutadà qualsevol topava amb la muralla. Somric i penso, si en 2 anys hem aconseguit que paraules com transparència, participació, democràcia directa, assemblea siguin sobre la taula és que hem aconseguit començar a esquerdar la fortalesa. Una petita victòria.

Febrer 2011. Serveis públics municipals privatitzats. Partides prioritàries pel centre de la ciutat. Construcció i turisme com a eixos fonamentals de l'economia productiva de la ciutat. Model de ciutat del silenci i del “mira i no es toca”. Pressupostos amb partides blindades per llums de nadal, temps de flors i decoració del Barri Vell. Mancances de participació, de cooperativisme, d'alternatives i de projectes als barris perifèrics. Tot gironí té el mateix pes? Les barraques qüestionades i un Festival de Músiques Religioses i un Auditori que s'enduen el pes del pressupost de cultura. Uns polítics que han legitimat i defensat l'acció d'un govern tripartit que va agafar el poder amb l'esquerra però el toca amb la dreta. “A Girona ja ho sabíem”, podíem haver dit. Un pressupost lluny de la majoria.

Febrer 2013. El turisme és el monocultiu de l'Ajuntament de Girona. Encara més. Si abans la imatge era el que importava, ara ja només pensen en cirugia estètica. Els llums de Nadal són prioritat i les campanyes turístiques una obligació que et transformen en un insensible inexpert si les qüestiones. Cert és que estan disposats a començar a mirar de parlar de pressupost participatiu parcial, de dedicar una petita part a les cooperatives i que estudien fer un carril bici i una estació de Girocleta més. Demandes impossibles abans, ara comencen a ser si més no discutibles. Efectes de tenir un Govern en minoria dins de l'Ajuntament, però també petites victòries dels moviments socials que col·loquen temes claus en el debat local. Encetem diàlegs sobre temes innovadors i plantegem alternatives. Convergència i Unió, però, només ens en compra un 20%. Ells prefereixen continuar amb l'aposta dels darrers 20 anys de ciutat. Si poguessin construir també ho farien. Ells, de fet, ja els està bé l'actual model de ciutat. S'hi senten a gust i el gaudeixen. Però, des de la CUP sempre hem pensat que calia treballar per plantejar una ciutat diferent. Que reconeixés els aspectes positius treballats, però que el moment actual ens demanava un pressupost que girés com un mitjó les prioritats. I amb això ens hem trobat una nova porta tancada.

Alguns provaran de picar-la fins el darrer dia. Creuen que el 20% és suficient per avalar un model que persisteix en la mateixa línia de sempre. Jo, però, crec que després de fer l'assemblea, pensem que ara és moment d'aturar-nos i deixar que aquells que són a dins s'entenguin amb qui tant comparteixen a la ciutat (PSC i PP). La nostra feina és seguir sembrant les iniciatives que ens permetran d'aquí un temps ser capaços de fer el canvi. En dos anys hem aconseguit trencar la barrera de la participació. Ara toca treballar perquè en dos anys més, aconseguim obrir totes les portes i siguem capaços de plantejar una alternativa i un pressupost que capgiri el model de ciutat i faci de Girona, una vila pionera en la justícia social, la participació, l'economia solidària i la cultura de carrer. Mentrestant, però, haurem de continuar sentint allò que: “són uns irresponsables”.

Marcar l'agenda també és dret a decidir

Publicat a Tribuna.cat el 20 de febrer de 2013

"No deixis que la resta et faci anar per camins que ni tan sols tu havies contemplat com una possibilitat". Aquesta deu ser la segona lliçó a qualsevol l'escola d'estragègia de comunicació. És així. A la primera de canvi. Passarells i sense capacitat de reflexionar.

Quan semblava que els pilars de l'Estat espanyol, la monarquia, els dos grans partits espanyolistes i de poder, els seus agents als territoris, el sistema econòmic de la injustícia i la manca de democràcia es desfeien davant del clam popular, tots plegats ens aturem i ens posem a discutir sobre si un partit polític n'ha escoltat un altre i si el de més enllà ha anat a fer un arrós a Cadaqués mentre veien pondre's el sol.

No em malinterpreteu. No nego que la pràctica política dels grans partits a Catalunya sigui nefasta, hipòcrita, trista i allunyada del servei públic transparent, democràtic i decent que hauria de ser la política. Res és més lluny de la meva voluntat. Ho llegim als diaris. Parlo de nosaltres, la gent del carrer, els que ens activem, participem d'assemblees, entitats, col·lectius i ens sumem tant com podem a les reivindicacions que, per sort, cada setmana pareix el nostre país.

Parlo de com som nosaltres de fàcils en caure al parany i creure'ns el que sigui quan ens llencen una cortina de fum per tapar les vergonyes del Cas Bàrcenas, les desenes de casos de corrupció amb diner públic, l'oposició de l'Estat a exercir el dret a l'autodeterminació o la incapacitat de plantejar una alternativa a la crisi sistèmica del capitalisme.

Hem de ser capaços d'anar més d'enllà, de saber quins són els debats que ens interessen i on hem de posar el focus de la nostra acció política. Alguns provaran de fer-nos derivar cap a debats estèrils, superficials i que no van al fons del problema. Per entendre'ns, si els micros han d'anar en un gerro o a sota la taula. O si l'Alicia Sánchez Camacho i en Zaragoza van sopar junts 5 vespres de març en 3 restaurants diferents i menjant lluç a la planxa.

Nosaltres, però, si el que ens interessa és el dret a decidir del país, també per fer una societat justa i democràtica cal que siguem més hàbils, que deixem que facin soroll mentre posem els nostres recursos on els pot fer mal i ens sigui útils. Fem-ho al nostre carrer, barri i col·lectiu. Siguem vius i marquem quins temes són els que volem que es tractin. Evidentment, ells jugaran amb els mitjans i amb les agències, però la manifestació de l'11 de setembre o la del dissabte passat de la PAH ens demostren que, quan volem i som ferms, l'agenda la marquem nosaltres. Llavors, comencem a guanyar.

L'independentisme de Hollywood i la burocràcia espessa

Publicat a Tribuna.cat l'1 de febrer de 2013

Lliçons del procés per aprovar la Declaració de Sobirania n'hi ha per omplir un cabàs. Hermetisme, incapacitat de sumar tots els possibles convidats, beure massa de l'espectacle mediàtic que acaba creant unes expectatives que difícilment es compleixen, incloure renúncies a l'inici (no al final) del camí, visualitzar discursos coherents que es translladen en votacions complicades d'entendre, etc.

Al fi i al cap, dubtes que, afortunadament, queden allunyats gràcies a la importància de declarar Catalunya com a entitat sobirania per decidir el seu futur polític, social i cultural. A partir d'ara, el camí és senzill: exercir aquest sobirania. Allò que molts han predicat: deixar les paraules i passar als fets. I si ho hem de fer, cal que reformulem bona part del procés com ha estat imaginat fins al moment per part de la classe política catalana.

No és casual que el projecte i la idea d'assolir la llibertat nacional catalana hagi animat més la ciutadania com més obert i més conduït per la societat civil ha estat. Mentre les múltiples accions que entitats i col·lectius han desenvolupat en els darrers anys, posem per exemple la manifestació de l'11 de setembre o una senzilla calçotada popular a Viladamat (Empordà), són cúmuls de somriures, empoderament i acció, la política de despatx i de transaccions d'esmenes continua produint desafecció.

Aquest és un projecte que ha d'engrescar. I ho ha de fer per tenir el ple sentit que tants esforços ha generat. No pot ser un projecte cenyit a la burocràcia i als despatxos centenaris del Parc de la Ciutadella. Ni tampoc un procés tancat com si es tractés d'una vida monàstica. Parlem. Fem-lo obert i discutim-lo. A vegades, hom té la sensació que Hollywood i la seva filmografia ens ha fet creure que la independència o qualsevol canvi polític s'aconseguirà a les fosques en una sala secreta d'un Palau de Pedrables en una reunió entre el senyor Mas i la senyora Merkel. I d'aquests pactes, es diguin de Toledo o del Majestic, ja sabem que fa anys que no ens els creiem.

Prenem allò positiu de les places del 15 de Maig i dels carrers de l'11 de setembre. Fem activa a la societat civil perquè lideri aquest procés. Si activem la base, el carrer, els catalans i les catalanes que desitgen tenir aquella espurna que els faci ser rebels contra un Estat injust, estic convençut que la independència la tindrem a tocar. Molt més que si fem política de saló. I no patiu, que ja hi haurà temps per les estàtues, els noms de carrers i els memorials. Ara, si volem assolir la plena llibertat, els protagonistes han de ser uns altres.

Països Catalans ara sí que toca!

Publicat a Tribuna.cat el 18 de gener de 2013

És conegut que el procés d'alliberament nacional català, que fa molts anys que diverses organitzacions, partits i entitats propugnen i que darrerament s'ha accelerat, no serà senzill en cap dels fronts que aquests dies han aparegut a la llum pública. Un d'ells és, sens dubte, la qüestió de la territorialitat. Parlem dels Països Catalans. Del territori que l'independentisme històric ─aquell que molts s'afanyaven a dir que era minoritari i utòpic─ sempre ha tingut al cap a l'hora de projectar un futur de llibertat.

Un projecte que no es quedés a Portbou o Alcanar sinó que superés fronteres administratives que no s'adiuen a la realitat cultural, lingüística i històrica del país

Seria un error, des del meu punt de vista, que en un moment de debat, d'obertura, de trencament d'esquemes, de repensament de la direcció cap on hem d'anar, en definitiva, de projecció real d'un nou marc de relacions polítiques i socials, abandonéssim la idea dels Països Catalans.

Si hem resistit a les embastides i hem superat totes les adversitats dels estats espanyol i francès, per què no aprofitem ara l'oportunitat històrica per reflexionar sobre quin futur ens imaginem al Països Catalans? Algú dubta de l'oportunitat històrica que pot suposar per al conjunt dels territoris una victòria del sí en un referèndum d'autodeterminació de Catalunya i, per tant, un afebliment del projecte jacobí espanyol?
La primera pedra passa perquè dimarts la Declaració de Sobirania del Parlament inclogui el concepte dels Països Catalans"

Si les respostes a aquestes preguntes em semblen òbvies, també ho és el fet que el debat s'ha de fer lluny d'apriorismes, simple estètica i dogmes que venim arrossegant des de fa anys. Parlem-ne amb profunditat, amb aquells que han treballat i treballen des de les Illes, el País Valencià o la Catalunya Nord des de fa anys per bastir projectes comuns en l'àmbit social, cultural i polític.

Imaginem-nos un procés que comenci ara, es reafirmi la tardor de 2014 i continuiï a la resta d'indrets fins a aconseguir l'anhel de tantes persones a Bunyol, Bunyola, Morella, El Morell, Sant Pol i Santa Pola... Parlem de federalisme, de confederalisme, d'organització política equilibrada territorialment, d'espais de treball conjunt, de col·laboracions i de cercar els camins propis.

Escrivim-ne, debatem-ho (un exemple: l'article de l'historiador Toni Rico), imaginem-nos-ho. Però sobretot: fem-ho possible. I la primera pedra passa, sens dubte, perquè dimarts la Declaració de Sobirania del Parlament de Catalunya inclogui també el concepte dels Països Catalans. Llavors, vindrà el més complicat. Del nom fins a acabar-ne de fer la cosa. Portem 40 anys caminant-hi, ara toca posar la directa sense deixar-nos cap paret mestra pel camí.

Els somnis que acabaran amb la impunitat

La Conselleria d'Interior fa temps que va decidir que perseguir "els no afins a les seves polítiques" podia incloure qualsevol mètode, mecanisme, acció. La fi justifica els mitjans a la Conselleria del carrer Diputació. Amb Felip Puig al capdavant, s'han consolidat les pràctiques del despotisme armat dels agents antiavalots del cos dels Mossos d'Esquadra. Els ulls que han tret les pilotes de goma, amb el darrer cas paradigmàtic de l'Ester Quintana, les detencions sense fonaments contra desenes de persones que es manifestaven i reclamen, la independència, la justícia social o una democràcia social i econòmica real, un web d'identificació propi de models autoritaris, els milers de contusions causats pels cops de porra, els insults, les vexacions d'una policia que s'allunya, del tot, d'un cos democràtic.

I davant d'aquestes actituds policials, moltes ben semblants a aquelles que ens expliquen els nostres avis i mares fent referència a altres èpoques, la resposta del Govern és el silenci i la no cooperació. M'explico. I només a tall d'un exemple viscut en primera persona però que, malauradament, crec compartir amb milers de catalans i catalanes: el mes de juny d'enguany vaig participar en una manifestació amb 150 persones més contra la visita del Príncep de les Espanyes a Girona. Denunciàvem la seva figura, el simbolisme i el model d'Estat que representa així com les complicitats de part del gran empresariat gironí qui, com vasalls del segle XV, corren darrera la càmera per poder sortir amb l'hereu directe de l'espanyolisme i la manca de democràcia. Vam manifestar-nos, amb permís oficial i tot. Metros abans d'arribar al punt final i oficial de la manifestació, desenes de Mossos d'Esquadra (finançats i pagats per tots i totes) van encerclar-nos mentre protegien aquells que ens han conduït a l'abisme. Ens encerclaven, sí. Ens encerclaven per manifestar-nos, sí. I torno. Ens encerclaven per manifestar-nos, sí. Ens encerclaven en ple juny del 2012, sí.

Amb bones paraules els vam explicar que el nostre permís ens autoritzava i que, encara que no fos així, com a persones teníem dret a exercir la llibertat d'expressió i manifestació. De seguida les males paraules, el despreci, l'insult, la vexació i la por. La seva millor arma, la por. Nosaltres, ferms. Alguns de nosaltres havien de marxar a treballar. No els deixaven. Estàvem segrestats, sí. Estàvem segrestats, sí. Per independentistes i republicans, sí. Estàvem segrestats pels Mossos d'Esquadra. A partir d'aquí, la indignació. Vam demanar que deixessin sortir aquells que volguessin marxar. La seva resposta? L'agressió. Les porres, les empentes i la violència. La nostra? el crit, la ràbia, la impotència. Després de 30 minuts, decidim desconvocar. Ens deixen sortir i anem al CAP a fer una visita mèdica. Els metges confirmen les agressions, els blaus i les ferides causades pels Mossos d'Esquadra. Lògicament, busquem empara a la justíca que paguem tots i totes.

 7 mesos després encara és hora que haguem aconseguit res. El motiu? Que la Conselleria d'Interior es nega a identificar els Mossos d'Esquadra que ens van agredir. Motius? Dos de ben sezills: els antiavalots no van identificats i els comandaments no volen identificar els agents causants de les agressions. Els és igual. Han decidit que hi ha ciutadans, en aquest cas, Mossos d'Esquadra que poden exercir la violència en tots els sentits i ni tan sols esmenar-los. Aquesta és la policia que hem creat. Una policia que no pot ser sotmesa a crítica. Una policia que pot fer el que vol i quan vol. Una policia que agredeix manifestants amb impunitat i que, com no van de gris, ja no formen part dels mites autoritaris d'alguns.

La realitat és, però, que a hores d'ara els que hem patit agressions, vexacions i violència policial, també a Girona, seguim sense trobar la manera de poder demanar responsabilitats. Seguim desamparats en una societat que es fa dir democràcia Seguim a l'espera que a la propera manifestació (mai ens posaran prou por al cos) ens tornin a agredir, colpejar, insultar,...mentre alguns els riuen les gràcies. No ens feu por. Vosaltres rere la vostra màscara i caputxa ja sabeu que som en Toni, en Biel i en Lluc. Nosaltres, que som molts, per sort, amb els somnis i la llibertat, aconseguirem algun dia que es faci justícia.

He cridat amb ells. 15000 gràcies!

Ho reconec. He tardat tres dies a escriure alguna cosa de fons sobre les eleccions de diumenge. Ho he fet, entre d'altres motius, perquè en un món de pressa, de l'immediat, de l'ara o mai, he cregut convenient pensar, reflexionar, pair, parlar, compartir i callar abans d'asseure'm davant de l'ordinador.

Com sabeu, durant 5 setmanes justes he estat el cap de llista de la CUP-AE a les comarques gironines. Ha estat una experiència única, inoblidable i apassionant. Ho he dit més d'una vegada, però aquestes 5 setmanes han estat com un any de vida normal. Fins i tot, alguns podrien dir que hem tingut les quatre estacions. He après, he viatjat, he conegut el territori i, amb ell, els anhels de la gent que hi viu, els d'una terra lliure, una societat justa, i una democràcia plena i radical. Perquè sí. Perquè si una cosa hem après aquests dies és que la radicalitat en la proposta, entesa com atacar les arrels dels problemes i donar la volta 180 graus a les polítiques existents fins el moment és l'única sortida a la solució de triple crisi social, nacional i democràtica que vivim als Països Catalans. De la mateixa manera que s'ha fet avançar la societat en la història. I així ho hem dit, ho hem fet i ho hem difós. Sense vergonya. Exposant de forma constructiva i activa (de la paraula a l'acció) com plantegem un futur digne per als catalans i les catalanes des de la CUP-AE.

Els resultats númerics de la jornada electoral parlen per si sols. Ha estat un èxit. Veníem d'un silenci i hem aconseguit allò que, com sempre, molts ens deien que era utòpic. Cap novetat, doncs! A les 4 demarcacions hem superat el 3 per cent en tant per cent de vot. Hem aconseguit tres diputats anant de baix a dalt en només 5 setmanes i ens hem quedat a prop d'aconseguir-ne algun més. 126.000 persones (més de la meitat de les que van votar Esquerra o ICV-EUiA l'any 2010 i moltes més de les que ho van fer per Ciutadans o Solidaritat ) han expressat el seu suport al projecte. Milers de persones s'hi han sumat aquests dies de campanya. Centenars d'actes han omplerts pobles, viles i ciutats. I milions de llàgrimes i somriures ens han emocionat en aquesta expressió de sinceritat i poesia política que ha estat, és i serà la CUP-AE. Recordeu el vídeo Som Unitat Popular, l'espot electoral o l'acte històric del 18 de novembre de 2012 al Barcelona Teatre Musical?. Ja us puc dir que amb aquests companys i companyes de viatge, això només ha fet que començar.

Els resultats qualitatius no deixen tampoc marge a la discussió. A les comarques gironines, on he viscut la campanya de forma molt intensa, no he parat de conèixer gent, d'escoltar batalletes alegres d'enganxades de cartells, actes exitosos i idees originals que trencaven esquemes fixats per l'establishment polític. He rebut trucades, missatges i paraules d'agraïment, d'ulls que veuen futur i recuperació de la dignitat de la lluita de fa tants anys. He comprovat com la simple presència de la CUP-AE, dels moviments socials i de l'esquerra independentista en aquests comicis movia formacions polítiques enquistades a l'inici del segle amb discursos i pràctiques que no alteren els fonaments d'un sistema corrupte. He vist com la nostra presència feia aparèixer de nou l'estratègia de markèting del "vot útil" per aquells que es diuen d'esquerres i que, com a tals, no haurien d'utilitzar un concepte ens allunya de la democràcia. He percebut, en definitiva, la il·lusió d'un projecte que ho vol tot: la independència, el socialisme, els Països Catalans.

Però fer d'aquestes 5 setmanes un relat net, pulcre i sense autocrítica no seria propi d'un moviment com el nostre. Hem fet moltes coses bé, però és cert que no hem aconseguit tots els objectius que ens proposàvem. A Girona, per exemple, malgrat aconseguir uns resultats molt bons amb prop de 15.000 vots, un 4,2% dels vots i ser 3a força política en 60 municipis (un 25% del total) no hem aconseguit l'objectiu numèric d'assolir el diputat. És cert. És així. I això va fer que diumenge estiguéssim contents, però no eufòrics. De raons i d'anàlisis per explicar el per què n'hi ha moltes. Segurament no vam ser capaços de preveure ni la importància que tindrien les poblacions de la costa on hem fet uns resultats millorables ni l'alta participació que hi va haver. Segurament ens haurien faltat un parell o tres de setmanes per consolidar grups de suport més enllà i aglutinar més gent amb el projecte de la unitat popular. Segurament hauríem d'haver sigut capaços de construir un discurs més comarcal que aprofundís en algunes de les problemàtiques més locals,etc.

Però si bé és cert que ara caldrà analitzar els resultats i veure com poder fer avançar el projecte a les nostres comarques per consolidar i millorar la nostra pràctica i acció política, sí que m'agradaria  compartir dues de les moltes lliçons que em deixen aquestes eleccions. D'una banda, la demostració, una vegada més, de la capacitat de militància, voluntariat, esforç i treball que han demostrat totes les persones que s'han implicat i que esperem que continuiïn implicades al voltant de la CUP-AE. Sóc del parer que aquesta capacitat només neix a partir de la sinceritat i les conviccions polítiques. D'altra banda, la demostració que la tasca que fa temps que estem desenvolupant en molts municipis té els seus fruits i és àmpliament valorada per la gent. Resultats com els de Celrà, Viladamat, Girona, Figueres, Bordils o Banyoles mostren que la feina ben feta, aplicar el programa i plantejar alternatives no només és necessari i imprescindible sinó que és aplaudit. Ens marquen una línia per seguir treballant.

Diumenge, dilluns i dimarts alguns m'heu vist més apagat. Cert. Compartíem la il·lusió de poder portar una veu alternativa, un soldadet gironí dins el cavall de troia de les classes populars al Parlament, i amb la punta dels dits se'ns va escapar a darrera hora. Per ben poc. Com aquell equip que fa un partit excel·lent i li empaten a l'últim segon, nosaltres ens vam quedar aturats. Però, com m'agradava dir en els mítings, nosaltres som els que pensem que el 26 i el 27 i el 28 de novembre són igual d'importants que el dia de les eleccions. Som, per exemple, els que avui hem somrigut aturant un desnonament a Salt, hem penjat pancartes contra la violència masclista, hem assistit a un acte sobre banca ètica, i estem acabant de programar el desembre cultural al Casal Independentista El Forn.

Perquè nosaltres som messells, tosuts, fermes i valentes. Hem crescut amb tramuntana i mai ens hem deixat tòrcer. Per això, ja tornem a ser enmig de la batalla i més contents que mai sabent que la Georgina, en Quim i en David ens faran de cara en aquell Parlament que alguns volen que continuiï essent de fireta. Allà, com a tot arreu, nosaltres hi anirem a fer política, a plantejar canvis i alternatives d'arrel perquè, com deia un dels nostres savis: "tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres". Avui, tornant amb tren i quan encara acumulava certa tristesa per haver aconseguit el que ens proposàvem a mitges, m'he aturat. Llavors, com ens va aconsellar fa pocs dies una persona que ens estimem molt, he tancat els ulls, m'he transportat a l'any 1945, he vist els nostres herois sortint dels camps d'extermini i he cridat amb ells: "No passaran. No passaran. No passaran". Amics, i amigues,15.000 gràcies! Seguim. Seguirem! Fins a la victòria sempre.

Discurs a l'acte central de campanya 18 de novembre

El discurs que vaig pronunciar estava basat en aquest text


“Una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa” ens deia el mossèn i activista Lluís Maria Xirinacs. I per això avui som aquí. Els i les que arrisquem la nostra vida per defensar allò pel qual lluitem avui som en aquest teatre. Perquè ho volem tot i a més creiem que és possible: la independència plena, els Països Catalans el socialisme, la radicalitat democràtica, la igualtat de drets i un territori que, des de fa massa anys, alguns només pensen en vendre. A les comarques gironines n’hem viscut molts episodis d'aquests. L’Empordà, com l’Horta, resta trinxat. La costa de la Selva, com la de Mallorca, externalitzada a l’oci alemany. La Garrotxa, com Osona, creuada per Bracons. L’agricultura del Pla de l’Estany i del Ripollès, com a Ponent, en perill d’extinció. La Cerdanya, sencera, venuda a l’esquí i les seves especulacions.

Companyes i companys, els gestors de l’autonomisme ens han dut fins aquí. Amb ells, hem tingut una democràcia fallida, un estat del benestar a mitges i ara mateix ja som en un autèntic cul de sac financer. Davant d'això, alguns ens proposen continuar a mitges, tebis, sense esma, amb una independència que, com diu Artur Mas, ha de servir perquè tot continuiï igual o, encara pitjor, per convertir-nos en una mena de Baviera lliure d'impostos. Un espai de capitalisme radical financer al sud-oest mediterrani liderat pel senyor de les americanes de color i de les receptes econòmiques que, cada dia, es mostren més fracassades.

I davant d'aquestes propostes o d'historiadors que volen ser els acompanyants muts del procés sense per poder sortir sempre a la foto, nosaltres proposem que la independència no serà tal sinó garantim quelcom més enllà d'un simple tractat administratiu on se'ns concedeixin noves capacitats legislatives. Alguna cosa més enllà d'un simple “atado bien atado”. I per això, no ens fa por i ens agrada dir que el nostre projecte independentista lluita per un futur del digne de país que acabi amb la destrucció del territori, amb la cultura del ciment i del totxo i inclogui també la sobirania alimentària, econòmica i energètica.

Per què som realment conscients dels processos, viatges i caramboles que fan les tomates, els enciams la llet, la llum o el gas fins arribar a les nostres llars? Som realment conscients de com i qui produeix allò que mengem i consumim? Som realment conscients que qualsevol dia alguns ens podran tallar l'aixeta per molt Estat propi que tinguem? Som realment conscients que sense un sector primari fort, sense una producció pròpia, cooperativa, lluny dels interessos de les grans multinacionals sense rostre, mai podrem dit que hem segat cadenes? Ho deia molt bé en Toti Juanola, pastor de Rocabruna i militant històric de l'independentisme garrotxí fa unes setmanes: “L’esquerra independentista, si és que vol esdevenir un moviment popular que encari la construcció nacional, no pot obviar que, sense la reactivació del sector primari, la gestió del territori i la sobirania alimentària el procés és simplement irrealitzable”.

És així com aconseguirem una independència total. Una independència que hi vagi, hi vagi i hi vagi. Des de la base, donant suport al sector primari, fomentant el cooperativisme entre els joves, però també en bona part de la societat, fent que la gestió dels recursos bàsics, la llum, l'aigua, les energies renovables sigui pública, fent que allò que és de tots, sigui i serveixi per a tots. I és que davant de la independència dels mercats, fem la proposta de la independència del poble, de nosaltres, de vosaltres, de les somniadores que recuperen l'herència d'uns Països Catalans que lluiten per la seva llibertat.

Finalment, deixeu-me que us parli d'un darrer tema. Avui fa 90 anys que moria l’escriptor francès Marcel Proust.. Escriptor homosexual que, com tanta gent encara avui en dia en aquest occident hipòcrita no pot viure la seva sexualitat amb normalitat. Com Proust, com la transsexual Sònia, assassinada per un grup de feixistes fa 21 anys a la glorieta del Parc de la Ciutadella de Barcelona, com les milers de dones víctimes de la violència masclista dia rere a dia als Països Catalans.Per elles, pels que volen viure la seva identitat sexual amb tota llibertat, la CUP també ens presentem al Parlament amb un programa que aposta per la dona, la diversitat d'opció sexual i d'identitat de gènere al centre del projecte transformador. Per garantir unes polítiques públiques per l'avortament lliure i gratuït, per reconèixer socialment el treball domèstic, per empoderar les dones i per unes polítiques de lliure elecció d'identitat sexual i contra el sexisme, l'homofòbia i la transfòbia.

Per totes les víctimes d'aquesta xacra, per les oprimides, per la gran majoria del nostre país, per a nosaltres i per als que ja no hi són però tant n’hem après. Per en Cala, per en Guillem Agulló, per en Puig Antich, per la Maria Mercè Marçal, per en Tià Salellas, per les víctimes del franquisme ultratjades del cementiri de València i per tantes altres. Per ells hem fet aquest pas, per ells estem recorrent el país i les comarques repartint il•lusió, esperança i compromís. Perquè ara és l’hora del poble, de vosaltres i de nosaltres, del 99 per cent. I abans d'acabar, deixeu-me recuperar l'amic Xirinacs quan ens deia que: "Lluitarem contra el fort mentre siguem febles i contra nosaltres mateixos quan siguem forts”. Independència i socialisme. Visca la terra.

És l'hora del poble!

Aquesta mitjanit començarà la campanya electoral oficial per a les eleccions del Parlament de Catalunya que hi haurà el proper 25 de novembre. A Girona, presentarem un llibre sobre els orígens de la CUP (20h al Casal Independentista El Forn) i més tard anirem a la Plaça Ovidi Montllor (Constitució) per fer-hi la primera encartellada amb una acció vistosa. Però bé, si explico tot això és precisament perquè des de la CUP-AE entenem que aquesta no serà una campanya normal, estricta, tradicional. Com a mínim, no ho serà per nosaltres.

Des de l'inici del nostre debat sobre si havíem o no de ser presents en aquestes eleccions, vam decidir que la resposta l'obtindríem a través d'un espai obert de participació. Vam fer desenes d'assemblees, vam recollir, encara que fos a corre-cuita, moltes aportacions de persones compromeses, ciutadans anònims i col·lectius de tota mena. Vam reflexionar i vam crear espais participatius. Vam obrir el procés perquè enteníem que plantejar una alternativa d'esquerres i independentista als gestors de l'autonomisme no era una decisió que poguéssim prendre només nosaltres sols. La candidatura havia de recollir sensibilitats, opinions, tradicions i corrents diversos que plantegessin des de la radicalitat democràtica una transformació del país en què vivim avui, partint, evidentment de l'independentisme i de l'alternativa al capitalisme.

I si això ha sigut així les darreres 6 setmanes,  entenem que les dues properes han de ser iguals. Alguns, a vegades, ens agrada dir que la nostra campanya serà com les que es feien als anys 70 però amb les eines del segle XXI. I què significa? Doncs que la nostra és una campanya participativa, espontània, en la qual tothom hi és benvingut, on tota aportació és necessària i que, a través de les xarxes socials, el boca-orella, els milers d'hores que dedicarem a encartellar i a explicar el projecte, serà la que ens permetrà ser al Parlament el 25 de Novembre sense perdre mai la nostra essència, el carrer. La nostra campanya anirà més enllà de la visualització d'un projecte i de la narració d'un programa. Pensem accions, serem contundents i ens mostrarem tal i com som als municipis on ja existim de fa temps. Serem, doncs, atrevits com la resta de l'any. 

Perquè si entenem que ara és l'hora del poble, som del parer que l'hora també l'és durant els propers 15 dies Dit d'una altra manera, la nostra presència al Parc de la Ciutadella té sentit si aconseguim que durant aquests 15 dies, la nostra campanya sigui també la vostra campanya. Els nostres colors, les nostres emocions i els nostres cartells han de ser les vostres preocupacions, les vostres alegries, i els vostres somnis. Només si aconseguim fer coincidir aquests dos eixos, podrem ser dignes de representar una veu, la vostra, amb qui els que anem a les llistes ens sentim representats dia rere dia. Comença la recta final. I és possible sí, sens dubte. Units, valents i combatives, tots i totes farem que així sigui! 

El riu Ter, capital barrio de Salamanca

Aquest matí, coincidint amb el 353è aniverisari del Tractat dels Pirineus a partir del qual es van començar a esquarterar els territoris dels Països Catalans, el Govern de la Generalitat ha decidit malvendre durant 50 anys Aigües Ter-Llobregat. No sé si la intenció era fer un homenatge a la trista efemèride que es commemorarà dissabte a Perpinyà amb una manifestació, però la decisió d'avui del Govern presidit per Artur Mas és una de les decisions més terribles que s'han pres les darreres setmanes. 

Perquè sí senyores i senyors, Convergència i Unió acaba de privatitzar la gestió de l'aigua d'aquests dos rius. Entre ells, el riu més important de la nostra demarcació, el que neix a Ulldeter i mor prop dels arrossars de Pals. Segons afirmen, els motius són estrictament econòmics, encara que tothom sap que els 300 milions que arribaran no ens trauran d'una crisi de sistema que va molt més enllà de la conjuntura del moment.

Tanmateix, podem dir que no ens estranya. Ja fa temps que a can Vergència han decidit seguir dos patrons molt clars: d'una banda, privatitzen tot allò que faci olor a públic encara que sigui, com en aquest cas, un recurs natural i bàsic i encara que, com també en aquest cas, ho facin a través d'una empresa amb seu a les Espanyes amb directius especialistes en fer frau fiscal, tenir milions guardats als seus pisos del barri de Salamanca de Madrid i pagar les campanyes perquè els catalans no puguem decidir el nostre futur. Ja sabem que la cort del President té un concepte molt empresarial i liberal de la independència.

I sinó, mirem l'altre patró que han seguit sempre els governs de CiU com hem comprovat amb la MAT, Bracons, la línia de Llagostera o tants altres exemples: per ells, el territori és simplement un espai on poder desenvolupar els seus propis negocis. Com ara faran amb el Ter. Treure-hi rendiment per a uns pocs encara no sigui el més desitjable per la majoria. De fet, no dista tant, adaptat al segle XXI, d'allò que ja feien al segle XIX els grans terratinents quan gestionaven i s'enduien els beneficis de grans extensions de terres cultivades.

Aquest és el model d'Estat propi de CiU que posen a plebliscit el 25 de novembre. El de bastir estructures d'Estat mentre malvenen l'aigua dels nostres rius perquè, no sabem exactament qu,i en faci negoci encara que sigui a costa d'un recurs tant propi, bàsic i necessari com el riu Ter. I davant d'aquest model som molts els que plantegem que la independència va molt més enllà d'un acord amb Europa i deixar en mans privades la gestió de tots els nostres recuros. La independència ha d'implicar sobirania de debó, alimentària, econòmica i energètica. I sincerament no crec que la millor manera d'aconseguir-ho sigui cedir la gestió de l'aigua del riu Ter a una multinacional amb seu a Madrid com Acciona coneguda per als seus bons afers. En comptes d'independència, valdrà més que en comencin a dir: "Nova dependència"!

http://plataformaaiguaesvida.wordpress.com/

Per ells

reflexions de tardor

Matí de tardor al centre de Girona. Roda de premsa de presentació del manifest de suport nacional a la CUP-AE de cara a les eleccions del 25 de novembre amb moltes persones entre les signants de qui he après, llegit, escoltat o viscut paraules certes, punyents, que no deixen a ningú indiferents. Al meu costat, Natàlia Sanchez, figuerenca i persona de la llista, i el periodista i històric independentista resident a la Catalunya Nord, Aleix Renyé. Ell explica que el seu suport a la CUP-AE és per coherència política, social i personal però també perquè sap que l'opció de la CUP representa totes aquelles persones, moltes de les quals ja no hi són, que han perdut la vida, els amics, la família, els companys,... per poder aconseguir la llibertat i el socialisme als Països Catalans. Renyé recorda que, a més a més, aquesta pèrdua s'ha produït en molts casos quan aquests objectius han estat tractats de quimera i de "bogeria" per molts dels que avui es fan els herois.

Ho diu i mentre l'escolto, m'emociono. Poder-los representar. Poder portar la veu de tots ells i el seu exemple al Parlament és una responsabilitat, però és també i, sens dubte, un regal. La gent que encapçalem les llistes els estem agraïts, en som deutors de tants exemples i, el 25 de novembre, milers de persones ens oferiran el present de transportar també la seva veu al Parc de la Ciutadella. De camí cap a casa, sortint d'una coneguda llibreria gironina i quan encara em remouen les paraules de l'Aleix Renyé, topo amb la sortida d'un enterrament. Molts amics, amigues, coneguts, companyes, ploren. Tristos com el dia gris de tardor que vivim acomiaden una dona gironina que ens ha deixat massa aviat. Alguns se m'acosten, parlo amb ells, compartim expressions quotidianes en aquests indrets com ara que "la vida és injusta" o "que no hi ha dret". Es tractava d'una persona jove, viva, alegre, compromesa.

Altre cop, m'emociono. No ho puc evitar. Abaixo el cap i camino per acabar de fer els encàrrecs de matí. Penso i repenso i m'adono que si fem política és perquè volem que aquells que ens sentim de la mateixa classe, els que plorem mentre alcem el somriure per alçar la revolta puguem bastir algun dia un país lliure amb una economia al servei del poble. Per res més. No cal buscar-hi cap raó més. No som nous i no ens inventem res. Els que encapçalem les llistes som uns de tants dels que han deixat les seves hores, dies i salut en pro de creure en l'ajuda mútua, el compromís, l'horitzó de la victòria i la lluita contra els poderosos i els opressors. Per ells, de qui hem après,  per vosaltres, els que dia a dia ens feu com som, ens poseu en compromisos i viatgem junts per aconseguir-ho tot, per ells, pels qui vindran i recolliran el testimoniatge i ens criticaran mentre transformen per millorar allò que haurem cosit, té sentit aquesta empresa.

Una economia al servei de la majoria

Ser candidat et dóna oportunitats que mai serem capaços d'agrair suficientment. Ja he dit, més d'una vegada, que poder tenir estones amb tanta gent diversa amb qui comparteixes idees de transformació social com estic fent els últims dies és un regal previ d'aniversari. Ahir, per exemple, les persones que anem més endavant a les llistes vam fer una jornada de formació i debat a Manresa. Vam tractar i parlar de molts temes diferents, però un dels més interessants va ser quan ja queia el Sol: el de l'economia

És cert que no cal ser economista per saber que el que alguns anomenen crisi i d'altres en diguem sistema està fent aigües. Lluny de garantir el benestar de la majoria de la població, el capitalisme i les elits gestores que prenen les decisions a Barcelona, València, Palma o Madrid estan portant a la pobresa la gran majoria de la població. Més d'una quart part de la població de Catalunya ja viu al llindar de la pobresa, en els darrers 5 anys hi hagut 80000 desnonats als Països Catalans, l'atur està assolint rècords històrics i podríem anar fent fins que es fes de nit per aconseguir descriure un panorama real i diari que massa vegades és poc visualitzat a través dels grans canals de comunicació de masses.

Però més enllà de les estadístiques, el que vam fer ahir a la tarda és dotar-nos de les claus per comprendre perquè hem arribat fins aquí en aquest racó del món. Vam entendre que el deute il·legítim pel qual cada vegada paguem més interessos l'han generat els propis bancs als quals rescatem amb diners de tots perquè els seus comitès de direcció continuiïn enduent-se milions de beneficis. Vam entendre que l'especulació immobiliària i la destrucció del territori, allò que ja rebutjàvem fa anys des dels moviments socials, havia estat l'excusa perfecte per viure en una bombolla on alguns han fet diners mentre la resta rebíem les almoines per mantenir un benestar que no era d'acord amb la riquesa que es generava. Vam entendre que mentre alguns fan discursos que a Catalunya tenim un sistema impositiu com el nord d'Europa, la veritat és que els impostos més importants recauen sobre les classes populars a través del consum i de l'IRPF i no sobre les més adinerades. Vam entendre que mentre les retallades es venen com un procés indestriable del moment actual fins i tot en l'educació i la sanitat, el frau fiscal als Països Catalans és de milers de milions d'euros gràcies a, entre d'altres coses, una legislació que permet crear societats pantalla per evadir els beneficis. Vam entendre que rere els discursos sobiranistes, el govern de CiU vol vendre's l'aigua i els recursos propis del país a empreses privades que decidiran sobre béns bàsics. Vam entendre, doncs, que malgrat parlin de benestar, les opcions de govern actual aposten per unes propostes econòmiques que lluny de fer-nos sortir a la majoria de la crisi, estan deconstruint un model del benestar per acabar imposant aquell que les elits econòmiques sempre han desitjat: "el campi qui pugui!"

I davant d'això, la CUP-Alternativa d'Esquerres, conjuntament amb múltiples persones i col·lectius creu que és l'hora de canviar la tendència  180 graus en el nostre model econòmic. Hem de treballar des del Parlament, però també des de fora com ja fan cooperatives i entitats per una economia realment al servei del poble, que garanteixi la sanitat, l'educació, l'habitatge a totes aquelles persones que viuen en els Països Catalans. I per això parlem de banca pública, de banca ètica, d'impulsar el cooperativisme, plantejar-nos què i com a Europa o nacionalitzar alguns recursos estratègics com a país. Perquè mentre aquí s'especula financerament i el Govern ho accepta i no dona alternatives, a Islàndia, per exemple, estan redactant una constitució on prohibirà aquesta activitat i ja han jutjat als responsables de la crisi que, a casa nostra, encara ronden cofois de tants milions. S'ha acabat. És l'hora del poble, i per fer-la possible cal una economia al servei de la majoria del nostre país. Comencem amb el nostre dia a dia, afegim-nos a la vaga general del 14 de novembre, continuem pencant perquè el 25 de novembre sumem la CUP, una força rupturista, en el Parlament i anem, pas a pas, i poble a poble, fent que sigui el moment de la majoria. Perquè l'alternativa no només és necessària, sinó que és imprescindible!

Temps de castanyes

Amb puntualitat britànica aquest cap de setmana arribaran dos fets que han estat indissociables els últims anys en el nostre país: la fred i les castanyades. Per raons geogràfiques, alguns no entenem les castanyes sense barrejar-les amb les històriques Fires de Sant Narcís, festa major de la ciutat de Girona. Sense voler treure protagonisme al best-seller del clan Nadal, relat oficial de ciutat que aquests dies sembla que te l'hagis de trobar a tots els racons de la ciutat, aquests són dies de palestí al coll, abric gruixut i got a la mà per anar-lo omplint a la barraca de l'entitat de torn mentre vas saludant tots aquells amb qui no has coincidit durant l'any. Passeges una estona per les atraccions per veure un ambient que mai t'ha convençut, a mesura que et fas gran gaudeixes amb més distància de l'espectacular correfoc dels Diables de l'Onyar, el diumenge al matí, encara amb la gola dura, presencies els castells de Marrecs i de Minyons i participes, gràcies a l'Ateneu 24 de Juny i el Casal Independentista El Forn a les Fires Populars que enguany arriben a la 13a edició.

Podria prosseguir amb el relat costumista d'unes Fires que són màgiques per als gironins i les gironines. Però prefereixo fer una curva perquè més enllà de Sant Narcís, fa poc hem tingut les festes a Banyoles, la Fira de Sant Lluc a Olot i a principis de novembre a Santa Coloma de Farners hi fan la Fira de la Ratafia. Totes elles provenen d'una tradició popular, i han crescut i s'han mantingut vives gràcies, en bona part, a l'autoorganització a través de col·lectius, organitzacions i associacions i de la perseverança de milers de persones que s'hi han deixat bona part del seu convenciment. Així, més enllà dels focs artificials i de les magnificiències que agraden a als nostres representants polítics de sèrie, les Fires i les festes populars són obra d'una voluntat col·lectiva. I del que es tracta és que això continuiï essent exactament així.

I clar, quan un mira les actuacions del Govern autonòmic, però també de moltes de les administracions municipals del nostre territori un es pregunta si realment aquest és l'anàlisi que en fan les elits que ens governen des de fa 35 anys. És exactament això el que pensa el sr. Carles Puigdemont, alcalde de Girona quan prohibeix que algunes organitzacions tinguin presència a les barraques de Girona, un espai que ha passat de l'autoorganització al control absolut? És el que els passa pel cap als gestors municipals quan malvenen la capacitat de decisió del que passarà a espais com les barraques a empresaris amb finalitats lucratives?

Som plenament conscients que, en un moment com l'actual, les Fires i festes de tardor de les comarques gironines van molt més enllà de la cultura i dels espais lúdics ja que s'han convertit en un aparador comercial per a molts. I ens sembla bé. Tot el que generi dinamisme, moviment, punts de trobada i de sortida són benvinguts. Ara bé, el que ja no entra dins la nostra lògica és que el sentit comercial, el control i els "duros" puguin passar per sobre de tota la resta d'activitats i voluntats col·lectives que des de fa anys associacions i entitats desenvolupen de forma compromesa. I ja no parlem dels sense veu, aquells que a Fires i festes mai són benvinguts. Aquells que no representen prou bé l'ambient que els agrada que es vegi aquests dies a la nostra ciutat.

Cal pensar i reflexionar sobre aquests i molts altres aspectes del model de Fires i festes a les comarques gironines. Calen més eines perquè les entitats tinguin més capacitat per poder desenvolupar totes les seves il·lusions i idees en una festa major. Hem de dotar-los de més capacitat de decisió. Calen menys impediments i més bones voluntats. Calen noves idees per fer partíceps de les festes a tota la població, no només els que vulgarment en diem "de tota la vida". Cal no tallar les ales aquells que més t'incomoden i cal que treballem perquè sigui una festa total de tots i per a tots. Sinó, poc a poc, veurem com les voluntats, les associacions i el teixit que forma la societat civil s'anirà apagant en favor d'aquells que amb una bitlletera plena sempre estan a punt per conquerir un nou espai de producció. Trist, però serà així.

I si això succeeix, valdrà més que tanquem la paradeta i ens encomanem a les paraules d'aquell geni de la cançó que parlava de les Fires com nits de foc, fang i castanyes, nits de bars, boira i desguaç...nits d'autisme i nits d'antics amics....Girona és immortal!

Un entre tants

"No sóc presidenciable. Sóc un entre tants, com deia Ovidi Montllor" David Fernández a l'entrevista de l'Oracle de Catalunya Ràdio.

El 22 de maig de maig la CUP entrava amb força a diversos ajuntaments de les comarques gironines. Banyoles, Figueres, Farners de la Selva, Bordils, Girona, Viladamat o Celrà en són alguns exemples. Poc més d'un any i mig després aquell projecte s'ha consolidat als municipis i ha decidit fer un pas ferm i segur cap al Parlament de Catalunya. Tant és així que quan expliquem els motius pels quals serem a les eleccions del 25 de novembre m'agrada posar sempre l'exemple la nostra pràctica política diària en els municipis basada en la radicalitat democràtica per transformar la política que es fa i es desfà als Països Catalans.

Des d'aquella jornada electoral, hem demostrat que allò que dèiem abans de presentar-nos, i pocs es creien, és exactament el que hem vingut fent dins els consistoris. Exemples? Molts. A Viladamat, on la CUP governa amb majoria absoluta, ja s'ha fet el primer referèndum per decidir una de les inversions municipals més importants de la legislatura i la democràcia participativa guanya terreny dia a dia. A Celrà, on la CUP governa amb coalició, aquesta setmana s'estan fent sessions participatives i de debat sobre els pressupostos, ordenances i sobre la implentació del porta a porta. Mentrestant, a la resta de consistoris ja hem renunciat als privilegis pactats per la resta de partits polítics, hem publicat i dinamitzat  informació per garantir la transparència dels Ajuntaments i, com a Girona, hem aconseguit que les entitats puguin participar en els plens, tema vetat fins l'any 2011. I tot, evidentment, sense abandonar les lluites diàries del carrer (manifestacions, vagues, accions, assemblees,...) on ens hem fet grans, i sense bastir lideratges i personalismes estèrils en una democràcia cooperativa per la qual lluitem.

I ara? Doncs, ens mantenim amb la filosofia de l'"un entre tants" i de la radicalitat democràtica. Paraules? No, fets. La decisió d'anar a les eleccions l'hem feta i la continuem treballant amb assemblees obertes perquè el nostre és un projecte del poble i per al poble. Ja hem anunciat que els diputats només participarem 4 anys, una legislatura, del Parlament de Catalunya on anem a ser la veu dels sense veu i no a establir-hi una segona residència. Ens reduirem el sou a 1600 euros, crearem mecanismes de control i d'avaluació més enllà dels estrictament interns de la CUP perquè tothom pugui saber què i com ho fem. No demanarem crèdits ni agafem compromisos amb les empreses vampiroides anomenades bancs i, finalment, transformarem la manera d'entendre i fer la política a dins de l'hemicicle agafant l'exemple d'allò que fa anys que practiquem al carrer. Perquè com s'ha vist, allà on hem sigut ben presents i hem dit les coses clares, res s'ha mantingut igual i tothom s'ha hagut d'espavilar.

I aquells que no ens creguin o es pensin que farem com el Tripartit és que no han resseguit la història i encara no han entès on volem anar. Som molts i representem una voluntat col·lectiva que no deixarem que es perverteixi amb el funcionament arcaic del Parlament de Catalunya. Venim a plantejar nous horitzons, noves formes de practicar la política. Venim a fer possible els somnis de molts i moltes compromeses socialment per un món més just i uns Països Catalans més lliures. I ho venim a fer des de la radicalitat democràtica, donant veu al poble i a la majoria social catalana. Que ens esperin asseguts, que no només ho volem tot sinó que venim amb les ganes i l'energia d'aconseguir-ho tot. 

Igualtat

A Ignasi Forcano, capellà i lluitador

Diuen que la capacitat de síntesi és una qualitat. Jo també ho penso. I per això, avui he decidit escriure un text amb un títol curt i ras: 'Igualtat'. I ho he fet perquè crec que resumeix molt bé el que anirem a fer el Parlament a partir del 25 de novembre. Explica molt bé com som nosaltres, els de la CUP-Alternativa d'Esquerres. Com som els que hem nascut amb la participació i el compromís social sota el braç.

Sí, perquè nosaltres, com molts de vosaltres, vam sortir al carrer aquest 11 de setembre. I portem fent-ho cada any des de la dècada dels 80 perquè creiem en la llibertat i igualtat entre les nacions i els pobles del món. Rebutgem l'imperialisme i, evidentment, ens solidaritzem i estimem tots aquells pobles que pateixen l'opressió d'un Estat. Som dels que fa anys que llancem el crit paraules com "independència", "llibertat" "Països Catalans"  i ho fem no perquè ens creguem superiors a ningú, sinó precisament perquè ens entenem iguals a tothom. Nosaltres som els que defensem la terra.

I aquest 14 de novembre tornarem a sortir al carrer. Ho farem de la mà d'una vaga general. I ho farem per protestar contra un model de retallades que vol tornar el nostre país al model social que ja vivien els nostres besavis ara fa un segle. Ho farem també per continuar creant sinèrgies amb les milions de persones compromeses i lluitadores que hi ha a les nostres comarques. Com hem fet sempre. Però crec que ho farem sobretot per mostrar que nosaltres volem construir un nou model social basat en la igualtat.

I ho farem amb aquell optimisme desbordant dels que volen garantir les mateixes condicions perquè tots els catalans i les catalanes puguin desenvolupar els projectes personals i col·lectiu de país des d'un punt de partida equitatiu. I ho farem posant èmfasi en aturar la discriminació i l'atac permanent que pateixen les dones, els homosexuals, les lesbianes i els transexuals en l'actual sistema patriarcal. I ho farem colze a colze amb companys i companyes vingudes d'arreu del planeta, de tots els colors i de totes les cultures. Perquè nosaltres som fills de la igualtat.

D'aquesta filosofia parteix la nostra lluita al carrer i es mantindrà, a partir del 25 de novembre, també dins del Parlament. Perquè allà, nosaltres no ens veurem ni millors ni superiors als que treballeu al camp, a l'institut, al magatzem o a les oficines. Allà serem una veu. Una nova forma de fer política. Un fil conductor que transmetrà allò que dia a dia ens expliqueu a cau d'orella, en una conversa o amb un megàfon en una manifestació. Una veu que dugui el carrer al Parlament i que permetei fer avançar el país lluny d'uns centres de poder des d'on Millets, Montunys, Matas, Zaplanas, Alavedras i companyia han mogut el país amb una sola idea al cap: la desigualtat. És a dir: Per a mi tot i per a ells res.

Com deia ahir en David Fernández en la presentació de la llista CUP-Alternativa d'Esquerres per la circumscripció de Barcelona: "Nosaltres som una esmena general a aquest segrest de la sobirania"

Transitem cap a una nova esquerra política

Les eleccions d’ahir a les nacions germanes de Galícia i d’Euskadi (part d’Euskal Herria) són un exemple més de la transformació que estem vivint les persones que ens considerem part de l’esquerra, és a dir d’aquells que volem el final de l’actual sistema econòmic i social anomenat capitalisme per garantir la justícia social, i formem part de l’independentisme, és a dir aquells que volem la ruptura amb uns Estats espanyol i francès que fa segles que proven d’uniformitzar les nacions sense estat.

Mentre la dreta, preocupada únicament i exclusiva per aferrar-se al poder des d’on empènyer els seus negocis privats ha evolucionat fent-se forta tot i aplicar mesures draconianes (mireu victòries PNB/PP), l’esquerra tradicional i hegemònica es desmorona. El PSC-PSOE és un partit que transita poc a poc cap a la marginalitat, especialment allà on hi ha alternatives nacionals i d’esquerres més creïbles com són el cas de Galícia, Euskal Herria i els Països Catalans (amb l’excepció de les Illes on el procés encara és latent).

Paral•lelament, l’esquerra es reorganitza i noves apostes, innovadores i nascudes des de la base d’aquells que fa temps que articulen discurs al carrer van prenent força i forma en la majoria d’aquestes nacions. Al País Basc, EH Bildu ha fet un resultats històrics amb el 25% del vot i s’ha convertit en l’única alternativa de govern possible al PNB. A Galícia, tot i estar encapçalada per un vell conegut, la proposta d’Anova ha canviat el mapa polític del nacionalisme majoritari gallec i ha enfonsat el PSdG que ha quedat en tercer lloc en algunes capitals. A més a més, ANOVA ha trencat completament l’argument fals del vot útil que tant sentim aquests dies a Catalunya. Mireu les dades, sinó. Fa 3 anys, el nacionalisme galleguista va treure 12 diputats, els del BNG. Ahir, en va treure 16, els 9 d’Anova i els 7 del BNG.

Aquestes realitats electorals, conjuntament amb els canvis de prioritats polítiques que hem observat en els darrers anys entre els ciutadans que se situen a l’esquerra de l’eix polític (exigint noves formes de fer política, el 15M, el creixement de la consciència nacional, la percepció del fracàs de l’institucionalisme d’esquerres tradicional,...) fa que ens trobem en una transició política cap a una nova esquerra política que abandona definitivament el marc de la transición española que imperava fins el govern Zapatero i es basa en uns nous paràmetres que tinc la sensació que, a casa nostra, és la CUP qui millor els representa.

I ho dic sincerament. Tot i tenir una llarga trajectòria política, el projecte de la CUP i de la unitat popular s’ha forjat especialment en els darrers anys, colze a colze amb aquesta transformació de maneres de fer política, de les idees, de les alternatives que han de permetre bastir uns Països Catalans lliures i justos. És germana d'aquesta adaptació de l'esquerra catalana com així ja vam percebre a les municipals 2011 on la CUP va fer uns resultats magnífics. És cert que existeixen altres opcions situades a l’esquerra política. D’una, ja hem dit que camina a poc a poc cap a la marginalitat (PSC). Una altra ha apostat per ser garantia que en Mas acabi fent un pas cap a una consulta deixant completament a la nevera el discurs social (Esquerra) i, finalment, a ICV-EUiA, tot i el creixent independentisme, encara no accepten la necessitat que el país s’alliberi de les cadenes espanyoles. Unes posicions que, des del meu punt de vista, els compliquen la possibilitat d'acumular la força d'aquesta nova esquerra nascuda en els darrers anys.

Treure conclusions l’endemà d’unes eleccions mai pot ser ciència certa. Però sí que penso que existeixen prou dades per parlar d’una transició evident de l’esquerra a Europa, d'una evolució. Si la dreta ha partit amb força el viatge cap el neoliberalisme salvatge, l’esquerra, poc a poc, va bastint noves formes d’entendre la política, de lluitar per la transformació social que, als Països Catalans passa també per aconseguir, sens dubte, la independència política. I en aquest marc, els que formem part de la CUP tenim la responsabilitat de no defallir en l’intent i de representar en el nou Parlament la veu dels sense veu mentre no deixem de tenir el peu al carrer on la política és present les 24 hores del dia.

És L'Albera. És l'Ebre. És el Mediterrani. Som Països Catalans

No sé si heu tingut mai l'oportunitat de passar uns dies a cavall de l'Albera i  de l'Alta Garrotxa. Recordo quan era petit les meves vacances a Darnius. Anàvem a banyar-nos al "pantanu", jugàvem al billar a la Concòrdia i fèiem anar les bicicletes a tot drap per als carrers de la que havia sigut la tercera vila més important de l'Alt Empordà a principis del segle XX gràcies, en bona part, als traginers i a la indústria del suro. Els meus besavis n'eren fills d'aquell model de vida. Uns quilòmetres més amunt de Darnius arribes a Maçanet de Cabrenys i, poc després, encara dins d'aquesta serralada, ja creues la frontera administrativa cap a l'Estat francès. Quasi sense adonar-te'n canvies d'Estat com a conseqüència del pacte entre Espanya i França de l'any 1659. Tot i la seva voluntat, però, no canvies de país.

L'acceleració del debat independentista en les darreres setmanes ha generat il·lusió entre els habitants de la Catalunya administrativa. El dia 25 de novembre votarem un nou Parlament que ens hauria de conduir cap a la independència. I ho farem convençuts que la gran majoria ha dit prou. Hem tancat la porta a l'Estat espanyol i ja no hi ha marxa enrere. Paral·lelament a aquest estat d'eufòria compartit però, aquests dies m'han aparegut també molts dubtes sobre quin país s'imaginen els que es vanten de liderar aquest procés d'alliberament nacional. De quin país estem parlant? Les seves són les fronteres que l'Estat Francès i l'Estat espanyol ens han imposat en els darrers segles trossejant els Països Catalans i atacant aquells que defensem que és Elx, és Maó, és Palma, és Sant Llorenç de Cerdans i som Països Catalans?

M'ho pregunto perquè no crec que sigui un simple debat simbòlic o intranscendent com alguns s'afanyen a dir. No és cert que debatre sobre quina és la nació catalana sigui quelcom superflu com tampoc ho és afirmar que paral·lament al procés independentista cal que debatem quin model d'Estat volem un cop trenquem amb Espanya. Puc entendre que després de la imatge trista i esbiaixada que han donat els mitjans catalans del País Valencià i de les Illes, com si aquí no hi hagués corrupció i obviant bona part de les iniciatives constructives i de país que s'hi desenvolupen, o de l'abscència d'informació permanent dels territoris de la Franja o de la Catalunya del Nord, molts no vulguin mirar més enllà de les fronteres de la Comunitat Autònoma de Catalunya. És normal. No ens han espanyolitzat, però hem permès que ens introduissin les seves fronteres en les nostres ments.

Ara bé, el que no puc compartir ni avalar és que projectes que diuen voler la independència del país encara no hagin no ja pensat com volen conduir el país sencer a la llibertat sinó que ni tan sols hagin esmentat els Països Catalans en els seus discursos. Des de la CUP, ho tenim clar. Són milions les persones que viuen al País Valencià, a les Illes, a la Franja o la Catalunya del Nord que no només comparteixen l'eufòria del moment sinó que volen participar d'un projecte comú amb Catalunya. Som una història compartida, com deien aquells. I nosaltres, si hi som, és per garantir que aquest projecte comú que ens imaginem i que alguns han volgut esquinçar, algun dia sigui realitat.

Quan la CUP entri al Parlament, hi entraran també els Països Catalans. El procés d'alliberament que estem vivint no podem permetre que sigui un debat tancat de Portbou a Alcanar. Cal que havent arribat on som, plantegem alternatives i possibilitats per aconseguir que la nació catalana pugui esdevenir un subjecte polític més d'hora que tard. Pensem-hi, donem-hi voltes, plantegem propostes, incloguem valencians, illencs,... en el debat. Caminem plegats fins on ens sigui possible i, sobretot, no siguem nosaltres mateixos qui ens posem els límits. Recordo molt bé el dia que a classe de periodisme una excel·lent professional i ex-directora de TV3 ens va explicar que no hi ha pitjor censura que l'autocensura. Agafant aquesta idea, m'atreviria a dir que no hi ha pitjor heretgia política que escapçar els anhels d'un poble abans que ho faci algú altre per tu.

L'Albera, l'Ebre o el Mediterrani han permès que durant segles s'anessin forjant una cultura, una llengua, una història i, per tant, una manera de veure i entendre el món. Per la CUP, en termes nacionals, el nou Parlament no només té l'obligació de convocar un referèndum d'autodeterminació sinó que també té el deure de pensar i treballar en com garantirem la viabilitat dels Països Catalans. I com dic, no és un tema intranscendent, sinó que es tracta d'un eix central de la nostra acció política. Sincerament, no m'imagino passejant per Sant Llorenç de Cerdans, Elx, Palma i València el gener del 2015 amb la sensació d'haver girat la cara davant del genocidi lingüistic i cultural existent mentre cofois fardem d'un nou Estat que no representa ni la meitat del territori històric. Com a mínim, no m'ho imagino amb el nostre nom.

La il·lusió de voler-ho tot

Us ho confesso: no m'ho esperava. Des de dissabte que la militància de la CUP va considerar que era la persona idònia per encapçalar la llista electoral a la demarcació de Girona que no he parat de rebre trucades, correus, missatges a les xarxes socials,... Rere les paraules de suport pel pas endavant que he(m) fet, hi ha, en la gran majoria dels casos, escrits d'il·lusió, d'esperança en el projecte que des de fa temps s'està treballant des de la unitat popular.



Són persones anònimes. Unes quantes amigues, d'altres conegudes i algunes saludades. La majoria d'elles, però, són d'esperit lliure, de base associativa, de les que han participat de forma voluntària i convençuda en moviments socials, associatius, educatius, per l'autodeterminació del país... La majoria, doncs, han aportat el seu granet de sorra a transformar l'entorn ple de desequilibris i injusticies que tenim als Països Catalans.

En ells, he trobat somriures, ulls d'emoció, voluntat de col·laborar, mostres d'agraïment per haver fet un pas que tants veien necessari per començar a acabar amb anys de foscor i opacitat política. Les persones, amigues, conegudes i saludades, les implicades que s'emocionen amb la manifestació de l'11 de setembre, quan s'atura un desnonament o quan una persona s'encadena perquè la construcció de la MAT no es carregui les Guilleries. A totes elles, les veig il·lusionades amb la possibilitat que la CUP-Alternativa d'Esquerres faci un bon resultat a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. I sinó, observeu l'afer dels avals i la resposta de la societat civil catalana. Però el millor no és això, ni molt menys. El resultat serà, tan sols, una anècdota, una traposició de vots en escons, en el millor dels casos. El millor d'aquests dies és poder veure i llegir la il·lusió de molts catalans i catalanes que fa temps van decidir que ho volien tot i que el nostre procés d'alliberament nacional no havia de servir per quedar-nos a mig camí ni deixar-ho en mitges tintes.

Si la decisió que la CUP va prendre dissabte serveix perquè tots ells, tots nosaltres, puguem treballar plegats amb aquesta il·lusió de voler-ho tot, ja haurem aconseguit una primera victòria. Saber-nos un mateix subjecte polític és, sens dubte, un primer pas per poder arribar a aconseguir unes fites que alguns ens intenten amagar rere paraules buides. Treballem. Penquem. Fem tot el que estigui el nostre abast perquè el 26 de novembre tinguem els somnis més a prop. I sobretot, no permetem que res ni ningú ens robi aquesta il·lusió. #hovolemtot