Lliçons del procés per aprovar la Declaració de
Sobirania n'hi ha per omplir un cabàs. Hermetisme, incapacitat de sumar
tots els possibles convidats, beure massa de l'espectacle mediàtic que
acaba creant unes expectatives que difícilment es compleixen, incloure
renúncies a l'inici (no al final) del camí, visualitzar discursos
coherents que es translladen en votacions complicades d'entendre, etc.
Al fi i al cap, dubtes que, afortunadament, queden allunyats gràcies a la importància de declarar Catalunya com a entitat sobirania per decidir el seu futur polític, social i cultural. A partir d'ara, el camí és senzill: exercir aquest sobirania. Allò que molts han predicat: deixar les paraules i passar als fets. I si ho hem de fer, cal que reformulem bona part del procés com ha estat imaginat fins al moment per part de la classe política catalana.
No és casual que el projecte i la idea d'assolir la llibertat nacional catalana hagi animat més la ciutadania com més obert i més conduït per la societat civil ha estat. Mentre les múltiples accions que entitats i col·lectius han desenvolupat en els darrers anys, posem per exemple la manifestació de l'11 de setembre o una senzilla calçotada popular a Viladamat (Empordà), són cúmuls de somriures, empoderament i acció, la política de despatx i de transaccions d'esmenes continua produint desafecció.
Aquest és un projecte que ha d'engrescar. I ho ha de fer per tenir el ple sentit que tants esforços ha generat. No pot ser un projecte cenyit a la burocràcia i als despatxos centenaris del Parc de la Ciutadella. Ni tampoc un procés tancat com si es tractés d'una vida monàstica. Parlem. Fem-lo obert i discutim-lo. A vegades, hom té la sensació que Hollywood i la seva filmografia ens ha fet creure que la independència o qualsevol canvi polític s'aconseguirà a les fosques en una sala secreta d'un Palau de Pedrables en una reunió entre el senyor Mas i la senyora Merkel. I d'aquests pactes, es diguin de Toledo o del Majestic, ja sabem que fa anys que no ens els creiem.
Prenem allò positiu de les places del 15 de Maig i dels carrers de l'11 de setembre. Fem activa a la societat civil perquè lideri aquest procés. Si activem la base, el carrer, els catalans i les catalanes que desitgen tenir aquella espurna que els faci ser rebels contra un Estat injust, estic convençut que la independència la tindrem a tocar. Molt més que si fem política de saló. I no patiu, que ja hi haurà temps per les estàtues, els noms de carrers i els memorials. Ara, si volem assolir la plena llibertat, els protagonistes han de ser uns altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada