És conegut que
el procés d'alliberament nacional català, que fa molts anys que diverses
organitzacions, partits i entitats propugnen i que darrerament s'ha
accelerat, no serà senzill en cap dels fronts que aquests dies han
aparegut a la llum pública. Un d'ells és, sens dubte, la qüestió de la
territorialitat. Parlem dels Països Catalans. Del territori que
l'independentisme històric ─aquell que molts s'afanyaven a dir que era
minoritari i utòpic─ sempre ha tingut al cap a l'hora de projectar un
futur de llibertat.
Un projecte que no es quedés a Portbou o Alcanar
sinó que superés fronteres administratives que no s'adiuen a la
realitat cultural, lingüística i històrica del país
Seria un error, des del meu punt de vista, que en un moment de debat, d'obertura, de trencament d'esquemes, de repensament de la direcció cap on hem d'anar, en definitiva, de projecció real d'un nou marc de relacions polítiques i socials, abandonéssim la idea dels Països Catalans.
Si hem resistit a les embastides i hem superat totes les adversitats dels estats espanyol i francès, per què no aprofitem ara l'oportunitat històrica per reflexionar sobre quin futur ens imaginem al Països Catalans? Algú dubta de l'oportunitat històrica que pot suposar per al conjunt dels territoris una victòria del sí en un referèndum d'autodeterminació de Catalunya i, per tant, un afebliment del projecte jacobí espanyol?
La primera pedra passa perquè dimarts la Declaració de Sobirania del Parlament inclogui el concepte dels Països Catalans"
Si les respostes a aquestes preguntes em semblen òbvies, també ho és el fet que el debat s'ha de fer lluny d'apriorismes, simple estètica i dogmes que venim arrossegant des de fa anys. Parlem-ne amb profunditat, amb aquells que han treballat i treballen des de les Illes, el País Valencià o la Catalunya Nord des de fa anys per bastir projectes comuns en l'àmbit social, cultural i polític.
Imaginem-nos un procés que comenci ara, es reafirmi la tardor de 2014 i continuiï a la resta d'indrets fins a aconseguir l'anhel de tantes persones a Bunyol, Bunyola, Morella, El Morell, Sant Pol i Santa Pola... Parlem de federalisme, de confederalisme, d'organització política equilibrada territorialment, d'espais de treball conjunt, de col·laboracions i de cercar els camins propis.
Escrivim-ne, debatem-ho (un exemple: l'article de l'historiador Toni Rico), imaginem-nos-ho. Però sobretot: fem-ho possible. I la primera pedra passa, sens dubte, perquè dimarts la Declaració de Sobirania del Parlament de Catalunya inclogui també el concepte dels Països Catalans. Llavors, vindrà el més complicat. Del nom fins a acabar-ne de fer la cosa. Portem 40 anys caminant-hi, ara toca posar la directa sense deixar-nos cap paret mestra pel camí.
Seria un error, des del meu punt de vista, que en un moment de debat, d'obertura, de trencament d'esquemes, de repensament de la direcció cap on hem d'anar, en definitiva, de projecció real d'un nou marc de relacions polítiques i socials, abandonéssim la idea dels Països Catalans.
Si hem resistit a les embastides i hem superat totes les adversitats dels estats espanyol i francès, per què no aprofitem ara l'oportunitat històrica per reflexionar sobre quin futur ens imaginem al Països Catalans? Algú dubta de l'oportunitat històrica que pot suposar per al conjunt dels territoris una victòria del sí en un referèndum d'autodeterminació de Catalunya i, per tant, un afebliment del projecte jacobí espanyol?
La primera pedra passa perquè dimarts la Declaració de Sobirania del Parlament inclogui el concepte dels Països Catalans"
Si les respostes a aquestes preguntes em semblen òbvies, també ho és el fet que el debat s'ha de fer lluny d'apriorismes, simple estètica i dogmes que venim arrossegant des de fa anys. Parlem-ne amb profunditat, amb aquells que han treballat i treballen des de les Illes, el País Valencià o la Catalunya Nord des de fa anys per bastir projectes comuns en l'àmbit social, cultural i polític.
Imaginem-nos un procés que comenci ara, es reafirmi la tardor de 2014 i continuiï a la resta d'indrets fins a aconseguir l'anhel de tantes persones a Bunyol, Bunyola, Morella, El Morell, Sant Pol i Santa Pola... Parlem de federalisme, de confederalisme, d'organització política equilibrada territorialment, d'espais de treball conjunt, de col·laboracions i de cercar els camins propis.
Escrivim-ne, debatem-ho (un exemple: l'article de l'historiador Toni Rico), imaginem-nos-ho. Però sobretot: fem-ho possible. I la primera pedra passa, sens dubte, perquè dimarts la Declaració de Sobirania del Parlament de Catalunya inclogui també el concepte dels Països Catalans. Llavors, vindrà el més complicat. Del nom fins a acabar-ne de fer la cosa. Portem 40 anys caminant-hi, ara toca posar la directa sense deixar-nos cap paret mestra pel camí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada