Els qui tingueu ganes de llegir aquest bloc...

... cal saber que el seu autor ha fet una mudança i el podreu trobar a partir d'ara a www.llucsalellasivilar.wordpress.com

Una abraçada!

El model del 1913 retorna a la Girona “convergent”

Girona era coneguda fins a mitjans segle XX per ser un espai tancat, humit, fosc i de mal viure. Plena de capellans, monges i gent majoritàriament d’ordre, Girona havia projectat una imatge de silenci i poques trencadisses. No hi bufaven aires tant federals com a l’Empordà. La Catedral hi tenia un pes no només físic, com ens recordava Josep Pla*, sinó també d’imposició política i de relat ciutadà. De vicaris i de virreis la ciutat n’era farcida.

Fa prop de 100 anys les narracions de l’escriptor empordanès sobre la ciutat i l’equip de govern de CiU, amb el suport del PP, sembla voler recuperar aquells silencis, controls i solituds que els gironins de l’època patien. “Tot ha canviat molt”, podreu dir. I ben cert és que els carrers i la qualitat de vida, malgrat la crisi, són ben diferents. Ara bé, fins a quin punt la filosofia i el model de ciutat de l’actual govern no són una adaptació 100 anys després d’aquell conservadorisme benestant?

En tan sols un any, el sr. Puigdemont ha batallat contra l’espai de Barraques de Sant Narcís (de moment sense gaire sort), ha prohibit fer pícnics, beure alcohol o fumar (si ets menor) al carrer, ha regulat (i molt) l’ús del carrer per part de les entitats, ha tancat l’únic espai d’oci nocturn obert a l’exterior a l’estiu (les carpes) i ha reduït l’horari d’obertura de les terrasses al centre de la ciutat les nits caloroses en què ens trobem. Paral·lelament, ha obert la ciutat a grans convencions, marques que pagant o bé gratuïtament (en el cas de la monarquia) han privatitzat i utilitzat la ciutat tant i com els ha sigut convenient. Com bé feia l’església llavors. Processons, “cristus” i misses (els mercats, corruptes i senyors de l’època) als carrers tantes com vulguis, trobades sindicals, republicanes o lúdiques com menys, millor.

Els seus arguments tampoc han variat gaire. Segons el govern municipal tota la croada contra l’espai públic, de creació i de trobada és un reclam històric dels veïns i les veïnes alhora que una fórmula d’educar la joventut. “La ciutat ha de créixer en un altre sentit” afirmen. A l’hora de veritat, però, de quins veïns parlem? Per què les molèsties causades pel turisme sempre estan exemptes de crítica per un suposat benefici ciutadà mentre que allò que fem els gironins i les gironines ja sigui fent una copa en una terrassa o trobant-nos un vespre d’estiu és sempre criminalitzat? Realment no ens aporta res com a societat viure el carrer i la ciutat d’una forma més activa talment com fan els turistes quan vénen a la ciutat dels quatre rius?

Sóc plenament conscient que qui fa les lleis en aquesta ciutat no acostuma a ser usuari dels espais públics. N’hi ha prou en recordar que poques vegades els havia vist, abans de ser govern, en concerts, places i carrers on les entitats de la ciutat organitzessin gresca i activitats. I no els hi retrec. Ells prefereixen convencions, terrasses de cases grans, restaurants de cullera fina i el festival de Cap-Roig. I ja m’està bé. Veuen allò que passa al carrer com afers massa incontrolats. I els hi respecto. Així ho veien també fa un segle els gurús de la moralitat i així ho veuen ara.

 Tanmateix, crec que no seria tant demanar-los que si nosaltres no els prohibim els seus “guateques” (només faltaria), ells no coercionin i dificultin l’oci de la majoria de la ciutat. Reivindiquem el carrer, les terrasses i la trobada col·lectiva perquè ens hi sentim a gust i és propi de la cultura mediterrània. O és que els seus pares i àvies no treien la cadira per comentar el dia fins l’hora que els venia de gust? O com pensem que el català ha parit una expressió tant bonica com “parar la fresca”?

I no és que es tracti de representants municipals que han de procurar garantir els drets de tots, sinó que, fins i tot agafant la seva perspectiva mercantilista que ha podrit el país, veurem que les seves polítiques “exterminadores” d’oci als carrers i places de la ciutat ens allunyen de l’òptim. Dos exemples. Primer: les barraques i, per tant les entitats, tenen més dificultats econòmiques des de la seva arribada del govern. Segon: com bé explica la Mireia Sabater, aquest any 250 joves s’han quedat sense feina en els espais d’oci nocturn de la ciutat a causa de les prohibicions municipals. Eps, però Girona m’emociona! L’enamorament, si abans era lluny, ara sembla impossible!

Dijous a la mitjanit hi ha convocada una concentració a la Plaça del Vi. 

* “Fou en aquell estret i miserable suburbi, esmaltat de llaunes de petroli i ratllat de filferros, que vaig sentir el primer gran xoc de la meva vida. Anàvem passant el carrer de Pedret quan de sobte Girona se'ns presentà, sobre l'arc de la tartana, amb tota la seva impressionant monumentalitat. Fou com una fuetada i em semblà que àdhuc l'euga alçà una mica les orelles davant les ratlles verticals. Jo vaig quedar immòbil com una perdiu parada per un gos. Vaig quedar com clavat. Davant teníem, com si ens vingués a sobre, molt pròxima, amb una força implacable, la nau imponent de la Catedral" (Josep Pla)

Prioritats

Escrit que acompanya l'apartat FotoDenúncia del ContraCorrent21, revista CUP Girona


L'agenda del senyor alcalde bull. Hom mira la seva vida a través de les xarxes socials o dels diaris de la ciutat i ho constata ràpidament. Dos o tres dies a la setmana treballa al Parlament, un o dos dies més té actes públics i de càmeres amb alcaldes, rodes de premsa, conferències, alts càrrecs i algun dia més el dedica a la família (per sort). I és clar, si un fa el compte de la vella veu que si la setmana continua tenint 7 dies per rics, pobres, alcaldes i plebeus, poc temps li queda al sr. Puigdemont per al dia a dia de Girona. Però la ciutat avança. Som prop de 100.000 persones, uns quants quilòmetres quadrats, centenars de serveis, milers d'activitats (per sort, també) i desenes de milers de detalls per tenir en compte. Però no, no parlarem de detalls com algú podria pensar que són aquestes fotografies. Els edificis buits, els rius empantanegats i bruts, la desolació del Parc Central, els aparcaments de bicicletes que es treuen del centre de la ciutat o la Devesa, el parc més important de la ciutat, desfigurada, deixada i desaprofitada no són detalls. Són conseqüències evidents d'una manca de priorització de determinats temes a Girona.

Perquè quan el senyor alcalde no té temps (o no el prioritza) per asseure's en una taula, pensar un model de ciutat per a tots, recórrer tots els carrers i reunir-se amb els veïns i veïnes (encara que només sigui per elaborar el pressupost municipal); ni tampoc no té un equip de govern extens i bolcat amb Girona (com és el cas), passa que la ciutat se li escapa i la gent que hi vivim ens n'allunyem. És (la seva) lògica pura. Des de la seva òptica neoliberal, ell i el seu equip han confiat el model de ciutat únicament a la iniciativa de les grans empreses privades, i així, evidentment, la ciutat compta amb molts espais i persones amb qui ningú hi pensa. Aquells barris menys de "cartró-pedra" i aquelles persones que a les butxaques no hi duen ni cinc. I no parlem, precisament, de detalls. Parlem del fons. Permetre els rius descuidats és no tenir en compte el medi ambient, treure els aparcaments de bicicletes és no mirar per un nou model de mobilitat. Com deixar que el Parc Central i de la Devesa es degradin és no preocupar-se per l'espai públic i el seu ús sinó és per finalitats empresarials, i ser incapaç de plantejar alternatives atrevides amb els edificis buits és no implicar-se prou en garantir el dret a l'habitatge. Si volen, poden continuar esperant que alguna empresa ho arregli mentre el senyor alcalde passa el dia al Parlament. La majoria de gironins i gironines preferiríem que fos l'Ajuntament qui prengués la iniciativa. Ja sabem, però, que tot és qüestió de prioritats.

Febrer 2011. Febrer 2013. Pressupost i model de ciutat

Febrer 2011. L'Ajuntament tancat amb pany i forrellat. Barrots d'acer impedeixen l'accés a la informació sobre els pressupost municipal que ha aprovat, un any més, el tripartit municipal (PSC-ERC-ICV). Porten quasi 8 anys de govern i els seus són mandats mancats de transparència. L'herència d'en Quim Nadal es perpetua en els anys. Als plens, les entitats no poden preguntar. “Valga'm Déu, això seria un disbarat”. A la ciutat, la informació és unidireccional, del consistori als barris. Difícilment, fa el camí a la inversa. “Valga'm Déu, això seria massa feina i sobredosi de diàleg”. El pressupost, com en els despatxos, no es fan enlloc, deuen pensar. I les esmenes, des dels despatxos del costat es cuinen millor, deu pensar l'oposició de CiU i PP. Mentrestant, a fora el món continua girant. La societat civil s'organitza, el sistema capitalista, l'especulació i la construcció, que també el nostre ajuntament havia incentivat, comença a fer aigües. Les places s'omplen de gom a gom, també les nostres estimades Plaça del Vi i de Catalunya. I no només elles, a la de l'Assumpció, els veïns i les veïnes comencen a estar fartes de les obres del TAV, a la Sebastià Salellas, veuen que les millores de Mas Ramada no arriben, a la del Barco, continuen reivindicant les millores socials que sempre costen d'arrencar i a la Miquel de Palol, encara s'estan refent de l'afer del Pavelló de la Devesa. La fortalesa de la Plaça del Vi continua molt lluny del carrer.

Febrer 2013. Afortunadament, les places continuen vives. La PAH, la Mesa d'Entitats i la Xarxa pels Drets Socials, entre molts d'altres, mantenen viva la flama del carrer, de la reivindicació de la justícia. I la fortalesa? Doncs, l'aire ha començat a entrar-hi. Especialment, amb l'arribada de la CUP i també amb alguns canvis de pràctica política de grups municipals, posem-hi d'ICV-EUiA i CiU, fa que el ple ja accepti que les entitats parlin en les seves sessions, el diàleg millora i les plataformes d'entitats veïnals i socials són reconegudes com a interlocutors. Ho són també per negociar les ordenances fiscals i el pressupost. 1 any i mig de CUP a l'Ajuntament i un petit glop d'aire ja és a dins de la Plaça del Vi. Però seguim. Les negociacions de despatx ja no es queden al despatx. Ara, des de la CUP s'informa de cada pas i novetat en el procés. Tota la ciutat pot saber en quin punt estem de la partida. Amb honestedat, transparència i sense por a equivocar-nos. Debatem, ens complementem i anem avançant. Aconseguim ampliar terminis de debat i, finalment, arribem al dia ahir. I sí, malgrat desagradi als que prefereixen l'opacitat i la delegació, la CUP decideix convocar una assemblea oberta. 70 persones es reuneixen i parlen d'un tema tant feixuc com el pressupost. Hauríem de ser més, però demostrem que la participació és una eina de fer política imprescindible en els nostre municipis. Dubtes, preguntes i resolucions. On som? I qui proposa què? Els regidors responen i els militants i simpatitzants de la CUP també. No hi ha regidors i la resta, hi ha un grup de persones disposades a treballar per transformar la ciutat. Miro enrere i recordo aquell febrer de 2011 on un ciutadà qualsevol topava amb la muralla. Somric i penso, si en 2 anys hem aconseguit que paraules com transparència, participació, democràcia directa, assemblea siguin sobre la taula és que hem aconseguit començar a esquerdar la fortalesa. Una petita victòria.

Febrer 2011. Serveis públics municipals privatitzats. Partides prioritàries pel centre de la ciutat. Construcció i turisme com a eixos fonamentals de l'economia productiva de la ciutat. Model de ciutat del silenci i del “mira i no es toca”. Pressupostos amb partides blindades per llums de nadal, temps de flors i decoració del Barri Vell. Mancances de participació, de cooperativisme, d'alternatives i de projectes als barris perifèrics. Tot gironí té el mateix pes? Les barraques qüestionades i un Festival de Músiques Religioses i un Auditori que s'enduen el pes del pressupost de cultura. Uns polítics que han legitimat i defensat l'acció d'un govern tripartit que va agafar el poder amb l'esquerra però el toca amb la dreta. “A Girona ja ho sabíem”, podíem haver dit. Un pressupost lluny de la majoria.

Febrer 2013. El turisme és el monocultiu de l'Ajuntament de Girona. Encara més. Si abans la imatge era el que importava, ara ja només pensen en cirugia estètica. Els llums de Nadal són prioritat i les campanyes turístiques una obligació que et transformen en un insensible inexpert si les qüestiones. Cert és que estan disposats a començar a mirar de parlar de pressupost participatiu parcial, de dedicar una petita part a les cooperatives i que estudien fer un carril bici i una estació de Girocleta més. Demandes impossibles abans, ara comencen a ser si més no discutibles. Efectes de tenir un Govern en minoria dins de l'Ajuntament, però també petites victòries dels moviments socials que col·loquen temes claus en el debat local. Encetem diàlegs sobre temes innovadors i plantegem alternatives. Convergència i Unió, però, només ens en compra un 20%. Ells prefereixen continuar amb l'aposta dels darrers 20 anys de ciutat. Si poguessin construir també ho farien. Ells, de fet, ja els està bé l'actual model de ciutat. S'hi senten a gust i el gaudeixen. Però, des de la CUP sempre hem pensat que calia treballar per plantejar una ciutat diferent. Que reconeixés els aspectes positius treballats, però que el moment actual ens demanava un pressupost que girés com un mitjó les prioritats. I amb això ens hem trobat una nova porta tancada.

Alguns provaran de picar-la fins el darrer dia. Creuen que el 20% és suficient per avalar un model que persisteix en la mateixa línia de sempre. Jo, però, crec que després de fer l'assemblea, pensem que ara és moment d'aturar-nos i deixar que aquells que són a dins s'entenguin amb qui tant comparteixen a la ciutat (PSC i PP). La nostra feina és seguir sembrant les iniciatives que ens permetran d'aquí un temps ser capaços de fer el canvi. En dos anys hem aconseguit trencar la barrera de la participació. Ara toca treballar perquè en dos anys més, aconseguim obrir totes les portes i siguem capaços de plantejar una alternativa i un pressupost que capgiri el model de ciutat i faci de Girona, una vila pionera en la justícia social, la participació, l'economia solidària i la cultura de carrer. Mentrestant, però, haurem de continuar sentint allò que: “són uns irresponsables”.

Marcar l'agenda també és dret a decidir

Publicat a Tribuna.cat el 20 de febrer de 2013

"No deixis que la resta et faci anar per camins que ni tan sols tu havies contemplat com una possibilitat". Aquesta deu ser la segona lliçó a qualsevol l'escola d'estragègia de comunicació. És així. A la primera de canvi. Passarells i sense capacitat de reflexionar.

Quan semblava que els pilars de l'Estat espanyol, la monarquia, els dos grans partits espanyolistes i de poder, els seus agents als territoris, el sistema econòmic de la injustícia i la manca de democràcia es desfeien davant del clam popular, tots plegats ens aturem i ens posem a discutir sobre si un partit polític n'ha escoltat un altre i si el de més enllà ha anat a fer un arrós a Cadaqués mentre veien pondre's el sol.

No em malinterpreteu. No nego que la pràctica política dels grans partits a Catalunya sigui nefasta, hipòcrita, trista i allunyada del servei públic transparent, democràtic i decent que hauria de ser la política. Res és més lluny de la meva voluntat. Ho llegim als diaris. Parlo de nosaltres, la gent del carrer, els que ens activem, participem d'assemblees, entitats, col·lectius i ens sumem tant com podem a les reivindicacions que, per sort, cada setmana pareix el nostre país.

Parlo de com som nosaltres de fàcils en caure al parany i creure'ns el que sigui quan ens llencen una cortina de fum per tapar les vergonyes del Cas Bàrcenas, les desenes de casos de corrupció amb diner públic, l'oposició de l'Estat a exercir el dret a l'autodeterminació o la incapacitat de plantejar una alternativa a la crisi sistèmica del capitalisme.

Hem de ser capaços d'anar més d'enllà, de saber quins són els debats que ens interessen i on hem de posar el focus de la nostra acció política. Alguns provaran de fer-nos derivar cap a debats estèrils, superficials i que no van al fons del problema. Per entendre'ns, si els micros han d'anar en un gerro o a sota la taula. O si l'Alicia Sánchez Camacho i en Zaragoza van sopar junts 5 vespres de març en 3 restaurants diferents i menjant lluç a la planxa.

Nosaltres, però, si el que ens interessa és el dret a decidir del país, també per fer una societat justa i democràtica cal que siguem més hàbils, que deixem que facin soroll mentre posem els nostres recursos on els pot fer mal i ens sigui útils. Fem-ho al nostre carrer, barri i col·lectiu. Siguem vius i marquem quins temes són els que volem que es tractin. Evidentment, ells jugaran amb els mitjans i amb les agències, però la manifestació de l'11 de setembre o la del dissabte passat de la PAH ens demostren que, quan volem i som ferms, l'agenda la marquem nosaltres. Llavors, comencem a guanyar.

L'independentisme de Hollywood i la burocràcia espessa

Publicat a Tribuna.cat l'1 de febrer de 2013

Lliçons del procés per aprovar la Declaració de Sobirania n'hi ha per omplir un cabàs. Hermetisme, incapacitat de sumar tots els possibles convidats, beure massa de l'espectacle mediàtic que acaba creant unes expectatives que difícilment es compleixen, incloure renúncies a l'inici (no al final) del camí, visualitzar discursos coherents que es translladen en votacions complicades d'entendre, etc.

Al fi i al cap, dubtes que, afortunadament, queden allunyats gràcies a la importància de declarar Catalunya com a entitat sobirania per decidir el seu futur polític, social i cultural. A partir d'ara, el camí és senzill: exercir aquest sobirania. Allò que molts han predicat: deixar les paraules i passar als fets. I si ho hem de fer, cal que reformulem bona part del procés com ha estat imaginat fins al moment per part de la classe política catalana.

No és casual que el projecte i la idea d'assolir la llibertat nacional catalana hagi animat més la ciutadania com més obert i més conduït per la societat civil ha estat. Mentre les múltiples accions que entitats i col·lectius han desenvolupat en els darrers anys, posem per exemple la manifestació de l'11 de setembre o una senzilla calçotada popular a Viladamat (Empordà), són cúmuls de somriures, empoderament i acció, la política de despatx i de transaccions d'esmenes continua produint desafecció.

Aquest és un projecte que ha d'engrescar. I ho ha de fer per tenir el ple sentit que tants esforços ha generat. No pot ser un projecte cenyit a la burocràcia i als despatxos centenaris del Parc de la Ciutadella. Ni tampoc un procés tancat com si es tractés d'una vida monàstica. Parlem. Fem-lo obert i discutim-lo. A vegades, hom té la sensació que Hollywood i la seva filmografia ens ha fet creure que la independència o qualsevol canvi polític s'aconseguirà a les fosques en una sala secreta d'un Palau de Pedrables en una reunió entre el senyor Mas i la senyora Merkel. I d'aquests pactes, es diguin de Toledo o del Majestic, ja sabem que fa anys que no ens els creiem.

Prenem allò positiu de les places del 15 de Maig i dels carrers de l'11 de setembre. Fem activa a la societat civil perquè lideri aquest procés. Si activem la base, el carrer, els catalans i les catalanes que desitgen tenir aquella espurna que els faci ser rebels contra un Estat injust, estic convençut que la independència la tindrem a tocar. Molt més que si fem política de saló. I no patiu, que ja hi haurà temps per les estàtues, els noms de carrers i els memorials. Ara, si volem assolir la plena llibertat, els protagonistes han de ser uns altres.

Països Catalans ara sí que toca!

Publicat a Tribuna.cat el 18 de gener de 2013

És conegut que el procés d'alliberament nacional català, que fa molts anys que diverses organitzacions, partits i entitats propugnen i que darrerament s'ha accelerat, no serà senzill en cap dels fronts que aquests dies han aparegut a la llum pública. Un d'ells és, sens dubte, la qüestió de la territorialitat. Parlem dels Països Catalans. Del territori que l'independentisme històric ─aquell que molts s'afanyaven a dir que era minoritari i utòpic─ sempre ha tingut al cap a l'hora de projectar un futur de llibertat.

Un projecte que no es quedés a Portbou o Alcanar sinó que superés fronteres administratives que no s'adiuen a la realitat cultural, lingüística i històrica del país

Seria un error, des del meu punt de vista, que en un moment de debat, d'obertura, de trencament d'esquemes, de repensament de la direcció cap on hem d'anar, en definitiva, de projecció real d'un nou marc de relacions polítiques i socials, abandonéssim la idea dels Països Catalans.

Si hem resistit a les embastides i hem superat totes les adversitats dels estats espanyol i francès, per què no aprofitem ara l'oportunitat històrica per reflexionar sobre quin futur ens imaginem al Països Catalans? Algú dubta de l'oportunitat històrica que pot suposar per al conjunt dels territoris una victòria del sí en un referèndum d'autodeterminació de Catalunya i, per tant, un afebliment del projecte jacobí espanyol?
La primera pedra passa perquè dimarts la Declaració de Sobirania del Parlament inclogui el concepte dels Països Catalans"

Si les respostes a aquestes preguntes em semblen òbvies, també ho és el fet que el debat s'ha de fer lluny d'apriorismes, simple estètica i dogmes que venim arrossegant des de fa anys. Parlem-ne amb profunditat, amb aquells que han treballat i treballen des de les Illes, el País Valencià o la Catalunya Nord des de fa anys per bastir projectes comuns en l'àmbit social, cultural i polític.

Imaginem-nos un procés que comenci ara, es reafirmi la tardor de 2014 i continuiï a la resta d'indrets fins a aconseguir l'anhel de tantes persones a Bunyol, Bunyola, Morella, El Morell, Sant Pol i Santa Pola... Parlem de federalisme, de confederalisme, d'organització política equilibrada territorialment, d'espais de treball conjunt, de col·laboracions i de cercar els camins propis.

Escrivim-ne, debatem-ho (un exemple: l'article de l'historiador Toni Rico), imaginem-nos-ho. Però sobretot: fem-ho possible. I la primera pedra passa, sens dubte, perquè dimarts la Declaració de Sobirania del Parlament de Catalunya inclogui també el concepte dels Països Catalans. Llavors, vindrà el més complicat. Del nom fins a acabar-ne de fer la cosa. Portem 40 anys caminant-hi, ara toca posar la directa sense deixar-nos cap paret mestra pel camí.