etapa oberta

Fugides

Marxes content, amb la sensació d'haver fet quasi tot el que tenies ganes de fer cap a un futur prou incert. Llavors decideixes que és hora de treure la pols a un cd que et serveix per deixar-te tranquil a base de xiscles i salts. Si les parets no existissin, els veïns se sorprendrien...

endreça

Feia dies que no t'aixecaves tan aviat. Ha sonat el despertador, has sortit al carrer i has completat tot allò que t'havies exigit el dia anterior. Tornes a casa. Al carrer plou lleugerament, potser recordant que d'aquí a dos dies te'n vas cap a terres humides i boniques. Tens feina a fer davant de la computadora, però per una estranya sensació decideixes que és millor tancar-te a l'habitació, fer endreça i tornar a llegir tots aquells records que rescates anònimament una vegada a l'any. Ho fas.

Com era d'esperar, no pots evitar plors, moments de debilitat i de qüestionament de tot el que t'envolta. Reflexiones, penses i cerques sentit a tot allò que estàs fent. Al mateix temps, però, recuperes petites notes i paperots que et provoquen exactament el contrari: somriures, felicitat, energia, vitalitat. Una estranya dicotomia entra dins teu. Sense voler, acabes donant un minut a la tristesa i un a la felicitat. És que tots tenim dues cares? O potser és que senzillament la tristesa i la felicitat, l'esperança i el pessimisme, el somriure i el rostre seriós es retroalimenten i es necessiten? No ho saps ni pretens saber-ho. Prefereixes que la ignorància, en aquest cas, et deixi sentir el que aquell plec de papers, fotos i cançons et provoquin.

Això sí, t'agrada saber que el dia d'endreça i de records et continua provocant un allau de sentiments, llàgrimes, somriures i ganyotes. El proper? Al 2011.

la roca màgica

Era una nit curiosa. Lluny de glaçar, veure estrelles i tremolar de fred, ens vam trobar a la roca acompanyats d'un vent calent, núvols, i jaqueteta curta. Havia estat el retrobament amb aquell indret que tantes històries ha acollit després de mesos d'imaginar-me'l. La nit no va tenir res més d'especial que la retroballa interna amb la roca màgica. La vaig gaudir per tots els costats. Vaig seure amb ella, la vaig palpar i fins i tot, tots junts vam cantar en el seu nom a les estrelles. Rodejats per begudes de la terra, els personatges contemplaven la bonica estampa de muntanyes, vegetacions i valls que marquen una manera de ser molt determinada dins la geografia catalana. La roca màgica no és només un indret des d'on gaudir de la natura i de la forma de ser dels teus companys i companyes, és també un espai des d'on comprendre la idosincràcia gironina. Amb ella, podem entendre orgulls, sentits de l'humor i somriures que són i seran només i per sempre nostres.

un esperit reconstituent

T'aixeques del sofà. Hi has dormit, hi has fet el cafè i fins i tot has discutit sobre tot el món que ens envolta. Has gaudit amb els que t'acompanyen per aquestes dates i et decideixes a anar cap el punt de reunió del poble. El dia ha estat positiu tot i tenir alguna que altra mala noticia. És llavors, només arribar al local social, quan tot canvia. Et trobes amb ells i elles, el jovent del poble que s'esmera en fer activitats per la gent sense cap altra satisfacció que el simple fet de conviure plegats en aquest projecte. Rius, beus els teus cubes lliures, fas bromes, els escoltes i frueixes d'aquell esperit reconstituent. A la sala sembla que les preocupacions han fugit fa un bon temps. Ells i elles viuen un present que, tot i que potser té parts fictícies, és sens dubte revitalitzant. Oblides preocupacions i et llences a passar unes hores desprecocupat. Balles com quan tenies 15 anys. Et retrobes amb gent que veus poques vegades però que sempre et guarden un somriure i una broma sense retreure't el teu silenci estranger. És llavors quan t'adones que ser de poble és sens dubte especial, fructífer i preciós. Sens dubte, tothom té els seus problemes, però la simplicitat fa que, a vegades, tot sigui més senzill i agradable. Per ells i elles van aquestes paraules.

i un dels moments més impressionants que he viscut aquest 2009. Jo sóc un d'aquests de la massa,....quina suada,...

i surts a passejar

Fa dies que vas amunt i avall. El cap i el cor et bullen per moltes coses. Trobes a faltar alguns somriures. Mentrestant els carrers s'engalanen amb l'excusa del consum i el Nadal. Sense voler-ho, penses en els que ja no hi són, amb els que et van regalar la infància, però intentes no fer-t'hi mal. És un pensament agradable, sens dubte! Tot seguit, amb un cert cansament acumulat decideixes sortir als carrers de la teva ciutat per fer encàrrecs i respirar l'ambient de poble que, a vegades, trobes a faltar allà a les gèlides terres.

Surts de casa i ja perceps que aquell dia no pot ser indiferent per ningú. Passejo, sol, tranquil, sense cap més pressa que la que jo m'imposo. Com si les circumstàncies busquessin regalar-te estones, comences a trobar gent sense parar. Amb tots ells hi dediques tres, quatre, deu minuts. Tens converses que alguns definirien com a tòpiques, però en totes hi trobes aquell punt d'interessant i graciós. T'agrada poder gaudir d'un dia així. Et retrobes amb velles i belles amistats i t'expliques les anècdotes més estúpides o recordes alguns moments compartits. El dia passa i arriba al vespre. El que ve a partir d'ara ja ningú ho pot saber exactament, però en tot cas tens un bon regust de boca d'haver pogut gaudir de vida de carrer, poble o dit d'una altra manera: de qualitat de vida!

i una cançó increïble

polite

Ezin ahaztu oroitzapenak, ezin galdu itxaropena