i et diuen....benvingut!!!!

Els comiats sempre tenen un cert regust amarg. Suposo que és això el que els dóna el punt de màgia que tantes vegades ha estat comentat. Però, què passa amb els retorns? amb aquells "Benvingut" dels que et coneixen?. Aquests, poques vegades són narrats en aquesta ciberesfera per on uns quants il·luminats ens agrada experessar-nos. Que quedi clar abans de seguir, que dubto que hi hagi cap retorn igual, ni tan sols similar. Crec que cada persona viu el seu procés intern i revolucionari que evoluciona de mil i una formes diferents. No és menys cert que parlar de retorn quan en prou feina fa 24 hores que l'avió ha aterrat és una fita agosarada que frega la fal·làcia. Pot ser que el que escrigui avui sigui mentida demà, que el que pensi ara quedi en una una simple percepció esbiaixada o que, fins i tot, no hagi ni tan sols tornat amb tots els ets i uts que aquest mot incopora. Tanmateix, deixeu-me escriure una mica més.

Tornes. Ningú pensa ja que te'n vas de nou. Així doncs, i sense que ningú en sigui conscient, t'incorpores com pots en una rutina que fa temps que vas abandonar. Les incerteses del futur et rodegen. Quan t'agobies procures pensar en la bellesa del que has deixat enrere, però les ganes d'esbrinar i transformar en la mesura que puguis el futur t'avancen per l'esquerra. Rediscuteixes estratègies, rumoreges, beus una canyeta acompanyat dels que et volen i intentes explicar el que et passa pel cap. Tanmateix, sense voler-ho, encara no ets al rovell de l'ou. Suposo que necessites aquella petita farra, el cafetó que deriva en una conversa apassionant, la manifestació que et fa sentir a les venes que la revolució és possible, el somriure còmplice dels que et són propers, el deixar de fer preguntes sobre el passat i començar a fer plantejaments de futur. En definitiva, el voler-te sentir integrat en una ciutat on la massa continua adormida, el riu porta poca aigua i les carpes s'assequen quan fa calor.

Sóc conscient que, malauradament, el context on he tornat no evolucionarà en un tres i no res en allò somniat. Demà no hi haurà una catàrsi col·lectiva ni els problemes estaran resolts. La crisi seguirà al carrer, els Estats faran de les seves, i les oprimides seguiran patint. Tanmateix, espero poder integrar-me en breu en aquesta rutina que, entre tots, aconseguirem transformar en vida.

bentornat i alegre a casa!

Els capvespres s'acaben

Sec sol en una racó d'aquella sala que ens ha acollit molts dijous. L'amiga és al lavabo. Esperem que els amics vagin fent cap en aquell petit pub de gigs on el professor i els seus amics ens ofereixen un acurat i somrient blues nord-americà. De sobte, a pocs dies de deixar la ciutat dels capvespres, m'adono precisament d'això, que me'n vaig, que torno al niu d'on vaig sortir ara fa unes cinc estacions. No puc dissimular la primera llàgrima. En vindran més, però la primera sempre és com una petita batacada emocional que et fa baixar dels núvols, tal com si et despertessis de la somnolència dins d'un avió després d'una forta turbulència.

Seria pretensiós i xulesc creure'm capaç de fer una sintesí d'aquests darrers mesos. Ara bé, és evident que hi ha certes coses que em sabria greu no escriure abans de marxar. "Una persona que mai podrà gaudir plaer en un avió val més que ho deixi tot escrit abans de volar", penso. No em feu cas. Sé que la frase és buida de raó i plena de sense sentit però, alhora, volguem o no, ha ajudat a què em decidís a escriure aquest matí de maig quasi estiuenc.

No podria marxar, doncs, sense esmentar les passejades pels carrers històrics d'aquesta capital envoltada pel mar, afectada pel vent i mancada de Sol. A diferència d'altres ciutats, Edimburg basa la seva vida social i cultural en el centre, en els seus carrers empedrats, foscos i boirosos. Lluny d'apostar simplement per un Parc Temàtic Turístic, el barri vell de la capital escocesa és sinònm de vida. Tot i això, com bé diuen, l'escenari no és mai prou bo, si la gent que el composa no el fa encara millor. I, per sort, des que vaig arribar, la gent que m'ha acompanyat ha fet el trajecte més senzill, bonic i alegre. Sort immensa amb la torre de Babel del màster, amb la bona gent de les castelles i d'Euskal Herria, amb la unexpected 'colla catalana' on hem acollit amb il·lusió tots aquells que se'ns han apropat amb un somiure encantador per la intimitat de cadascun de nosaltres. A tots ells només els puc dir que:

"Gaudiu d'una ciutat que, a mi i segurament a tots, ens ha transformat i ens ha ajudat a ser millors. No us oblideu d'aquella muntanyeta que, com si fos quelcom sagrat, has de fer-hi cim cada dos per tres. Trepitgeu sovint els pubs més emblemàtics on tot és possible. Pareu-vos al carrer i escolteu els nois i les noies tocant la guitarra a Rose Street. Apreneu a dir 'ai', 'pal' i 'edimbra' en aquest atractiu accent i, sobretot, sentiu tota la llibertat que aquesta ciutat i aquest poble ens brinden.

I, quan pogueu, fixeu-vos en els capvespres.

(la cançó que més m'ha agradat durant aquest llarg viatge)

Jornada històrica

Ahir, tot fent una cervesa vora la mitjanit, unes quantes persones reflexionàvem sobre la dificultat de ser conscients de la importància del dia que milers de gironins i gironines havíem viscut. Tot plegat era un estrany cúmul de sensacions. Avui, amb la serenitat del dia després barrejada amb la ràbia continguda davant del tractament que els grans mitjans i actors polítics de la societat catalana han donat a les consultes del dia 25 d'abril, m'he vist amb ganes de posar-me a escriure.



Ahir els carrers de Girona van viure una jornada històrica. En la meva curta vida no havia vist mai res semblant. Centenars de voluntaris, milers de votants: joves, grans, adults, persones migrades i autòctons que em prou feines han creuat la Tordera caminaven en una única direcció: participar de la consulta sobre la independència de la nació catalana. Prop de 17.000 persones, quasi el 22% de la població i el més important de tot, un allau de somriures i subjectes polítics prenien el carrer per fer un acte de presa de consciència, de proclama política, de dir: Les vostres regles ja no basten, per això nosaltres hem decidit prendre la paraula!

Alguns asseguren que el percentatge de participació és baix. Jo els diria que tant ells com jo sabem que la participació a Girona lluny de ser un fracàs ha estat un èxit tenint en compte el context establert. I és que serien aquests que tant silencien i critiquen les consultes capaços d'organitzar un esdeveniment semblant? Tindrien ells els mecanismes per fer política sense la maquinària dels poders fàctics? Podrien afirmar amb certesa que el 99% dels que participen en les seves comteses electorals ho fan amb la mateixa fermesa i voluntat que els centenars de milers de catalans i catalanes ho van fer ahir, el 28F i el 13D? S'atrevirien a deixar decidir al poble a través de referèndums que qüestionen l'status quo?

Ahir, dia 25 d'abril, tal i com han fet tantes altres viles i ciutats anteriorment, Girona va fer un pas endavant. No importa el silenci, les crítiques, el fer veure que aquí no passa res tal com es feia amb les reclamacions dels treballadors al segle XIX, de les comunitats negres, d'altres pobles oprimits o d'aquells treballadors i estudiants anomenats 'utòpics' als 60. Si volen estar d'esquenes a una realitat que ha emergit, tard o d'hora s'hi trobaran i llavors, per sort, ja serà massa tard per ells. Aquell dia, el de la primera petita victòria, el dret a l'autodeterminació i la democràcia real, recordarem el brindis que ahir a la nit vam fer plegats a la Casa de Cultura i serem conscients del que va significar el 25 d'abril de 2010. Gràcies a tots i a totes per fer el somni una mica més proper!

Catalan Day a Edinburgh

mes info

D'aquí un mes!

Doncs sí! D'aquí un mes, tots hauríem d'anar a posar la papereta dins de l'urna. Espero que ens hi trobem. Girona Decideix

nin, te'n vas per tornar...

Hi ha amistats que saps que no es perdran. Començo categòric, però no per això dient cap mentida. I és que, cap dels dos ens podíem imaginar que quan ens trobàrem aquell vespre de setembre, les nostres vides en els següents mesos anirien tan lligades. Moltes vegades parlem de l'amor, de la passió, de l'enamorament, però a voltes incomprensiblement ens oblidem d'aquells que hi són dia a dia com a amics, com a persones que sense saber-ho ens protegeixen de tota mena d'adversitats . És d'ells de qui vull parlar avui, una de les primeres nits de primavera. I entre ells, especialment d'un nin que se'n va per tornar a la ciutat dels capvespres passades les festes majors.

Un noi eixerit, alt, valent i segur de si mateix. Un nin dels que envalentona tenir al costat. Una persona de les que saps que amb ella hi pots comptar i més quan tots dos sou lluny de la llar que us ha vist créixer. Les anècdotes em ballen pel cap. Les trobades a soles fent un tè arreglant el país o parlant de les noies que ens envolten, les festes boges en pisos coneguts, els soparets amb un vinet que ajuda a arreglar aquest món podrit que encadena pobles i persones, les passejades un diumenge qualsevol, les complicitats bastides hora rera hora...

Dimarts que ve ell se'n va de la ciutat que ens ha trobat, però això no canvia res. Ell tornarà, jo marxaré, però els nostres camins han topat per sempre. Nin, no t'oblidaré. Enmig de la mar o a terra ferma sempre hi haurà un lloc per nosaltres, per dos amics que s'han fet la vida, simplement, més vida!

(aquest és el meu petit regal)

perquè tu sempre dius que no és trista,...

Cada dia, 8 de març

aquest any, lluny de casa! Cada dia, un 8 de març