Els trens, un mal més enllà de les competències

La setmana passada la gran majoria de mitjans i opinadors aplaudien la mesura del govern espanyol de traspassar les competències de rodalies de Renfe al govern català. Tanmateix, aquest canvi pot arribar a significar un “sortir del foc per caure a les brases”. I és que, més enllà de qui ostenta la gestió del servei, el que ens hauria de preocupar són les inversions que realment faci el govern central per acompanyar aquesta mesura i per suposat, allò que sembla oblidat en moltes ments, que el servei ferroviari continuï sent públic tot aturant l’escalada d’externalitzacions i subcontractacions a Renfe i a Adif. Si pensem que amb el fet d’aconseguir una competència, demà els trens funcionaran anem ben equivocats.






Ara, el que toca exigir als nostres polítics és que abandonin la idea, expressada pel Conseller del tripartit català Joaquim Nadal més d’una vegada, de privatitzar totalment el servei de rodalies. Els trens són un eix comunicatiu bàsic i que, com és evident, cal potenciar. Per fer-ho, hem de tenir clar que les prioritats no són els trens d’alta velocitat sinó la inversió en aquells serveis més necessaris i propers per al conjunt de ciutadania, com per exemple el de Rodalies o la xarxa de regionals. I això, s’allunya molt de les polítiques actuals de subcontractacions i faltes d’inversions, de la manca de coordinació entre Adif i Renfe, i en general, de l’abandó del servei públic ferroviari a la mà invisible empresarial. Si continuem així, no hi ha marge de millora per molt que el tren es gestioni a partir de l’any que ve des de Barcelona.





Per cert, i com a aspecte curiós, quasi paranormal, que pateixo cada cop que escric al word del meu ordinador. Quan començo a redactar, i amb la típica conya de microsoft de no poder predeterminar el català com a llengua, em corregeix en espanyol, fins que al cap d'una estona, ell solet es posa a corregir en francès. És que sap que estem prop de la Catalunya nord??? És per què el francès i català s'assemblen més que amb el castellà??? Per què si canvia ell solet a francès, no ho pot fer a català????......microsoft i l'enigmàtic camí de les paranoies col·lectives!!!!

por

Bum, bam, catacrack, patapum, scraix,....fresses, perills, mocadors, cotxes en flames, relacions estrafolàries,...Al-Qaida,... Eivissa, JFK,...avui t'asseies a la poltrona per informar-te a través dels informatius audiovisuals i et trobaves amb cinc minuts d'explicació del terror en el qual sembla que viu el Regne Unit. La setmana passada era el Líban, fa dues o tres la cimera a Alemanya,.....vaja, que la seguretat s'ha convertit en l'element més important pels polítics i dirigents que, a través dels seus canals d'expressió i comunicació, estan aconseguint transmetre aquesta sensació de forma meravellosa al conjunt de la població. Però, realment què en sabem d'aquest terror?? d'Al Qaida,??? qui eren les persones que anaven en un cotxe en flames??? com és que només portaven flames i no centenars d'explosius??? Bin Laden? Al-Zarqaui?

Massa preguntes per un tema que la policia i els polítics semblen tenir tan clar, si més no en quines polítiques han d'aplicar,....any rera any augmenta el pressupost en defensa, les policies cobren cada vegada més, la venda d'armes augmenten, els conflictes internacionals i estatals, lluny de buscar vies de diàleg per resoldre, incrementen la seva violència,....I és que els països "bons" no som cap exemple de res. Els governs dels principals estats del món també són terroristes en molts indrets lluny de casa seva i si no, pregunteu-ho a Afganistan on, com bé sabeu el terrorisme de l'OTAN ha matat més civils que totes les accions d'Al Qaida des de 2001 a estats fora de l'Afganistan,....però, ja se sap que les desigualtats són a tot arreu i la informació en aquest estat només va en una direcció,...

demà inicio la meva feina com a becari estiuenc d'El PUNT. Desitjeu-me sort,...

breus d'interès!!!

Aquests dies de transpàs entre el final del meu curs a la Pompeu Harvard i la meva entrada al diari comarcal per excel·lència, em trobo en una situació després de cert temps nova per a mi. Tinc temps lliure per fer allò que més em ve de gust. Així agafut la bici i volto, vaig a fer alguns tocs o llegeixo. És així com arribo a divendres dia 29 de juny i em decideixo a destacar dos textos que m'he llegit o estic llegint perquè està aportant moltes cosetes a la meva visió internacional del món.

D'una banda, l'article que apareix a le Monde Diplomatique d'Eric Touissant sobre el "Banco del Sur" que pretenen crear estats com Equador, Bolívia i Veneçuela. I és en l'article l'autor planteja les diferències essencials entre aquest banc i el Banc Mundial. Més enllà, de si hauríem d'acabar amb les formes de fer i els pensaments bàsicament mercantilistes,....només cal veure quins dels dos projectes s'adequa més a la justícia social. Segons Quito, el Banc funcionaria

- En base democràtica (al BM i al FMI, EUA té dret de vet de facto), aquí seria un país, un vot!

- Seria l'encarregat d'aplicar els tractats internacionals sobre Drets Humans, socials i culturals (el BM no ha actuat mai tenint-los en compte)

- Hauria de finançar projectes públics (BM i FMI privilegien el sector privat)

- Els funcionaris podrien ser portats davant de la justícia (els del BM tenen immunitat)

- No hi haurien deutes amb el mercat de capitals i es funcionaria per la Tassa Tobin (BM,...hehehe)

Més enllà, d'aquest apartat més econòmic,...el cert és que aquests dies, de fet ahir, m'han permès descobrir el llibre: "La Gran Guerra per la Civilització" de Robert Fisk. Increïble. 1500 pàgines d'experiències personals com a periodista a tots els conflictes internacionals de l'Orient Mitjà en els últims trenta anys des d'un punt de vista crític amb el poder i amb l'Imperi.

Només cal veure com defineix periodisme: controlar els centres de poder; desafiar l'autoritat - qualsevol autoritat- especialment quan els governs i els polítics ens conviden a la guerra, quan han decidit que uns moriran i que els altres viuran.

Sublim. Sublim. La sensació del mestre d'en sushi s'apodera de mi,.....buffff!!!!! Pels que volgueu ser periodistes, no hi ha dubte que ha de ser un llibre de referència!!!!

Apa,...me'n vaig dos dies a la muntanya!!!!!

Aquest diumenge un atemptat provocava la mort de sis soldats de l'exèrcit espanyol al líban. Per no ser massa llarg i perquè tinc un dia una mica espès he decidit plantejar quatre preguntes que crec que són necessàries i que poca gent està fent:

- Primer de tot, quina és la causa de la presència de tropes espanyoles al Líban? Doncs, com ja sabreu, la resposta rau en el fet que l'any passat l'Estat d'Israel va decidir unilateralment bombardejar la meitat sud del Líban. El bombardeig va destrossar tota la zona, sense tenir el vistiplau "oficial" de ningú,.....imagineu-vos si ho hagués fet Iran o Corea del Nord,...què hauria passat....

- Sabeu quina és la inversió de l'Estat Espanyol en missions militars com Afganistan, Haiti o el Líban anualment??? Doncs de més de 400 millions d'euros segons l'ONG, Justícia i Pau. Cal recordar que totes les tropes que van ser retirades de l'Iraq han estat posades a l'Afganistan, un país on fins i tot el titella d'EUA a la zona, Karzai, ha denunciat les massacres comeses per les forces internacionals. Cal recordar totes les necessitats de finançament del sector públic en el nostre estat?,....

- L'exèrcit espanyol és espanyol o és de mercenaris?? Em refereixo a si el fet que tres dels morts fossin colombians no respon a la política de xantatge dels governs espanyols als immigrants per tal d'aconseguir els papers???

- L'última és dubtosa, i és que no tinc clar que es pugui parlar d'atemptats terroristes si fa referència a atacs contra els exèrcits i els atacs dels exèrcits contra la població no siguin atemptats terrporistes. I és que el concepte terrorista significa "causant de terror".

Bé,....són alguns dels dubtes i preguntes que volia llançar a l'aire per si algú em podia contestar. Com veieu són un pèl retòriques,...però crec que són interessants!!!

28 de juny: dia de l'orgull gai!

Aquests dies, abans i després de l’única festa nacional dels Països Catalans, Sant Joan, m’he trobat en un petit turó difícil d’escalar, però que a poc a poc ho estic aconseguint, i a més, estic aprenent força. I és que aquesta setmana m’ha tocat fer un reportatge per La DIRECTA, sobre el moviment GLTB (Gai, Lèsbic, Transsexual i Bisexual) i si dimecres al vespre, quan ho vaig decidir, em movia en un terreny estrany i llunyà per mi, avui dilluns ja estic content perquè em semblut més coneixedor de l’entorn en el qual visc. Per això m’agradaria fer algunes reflexions.

La suposada normalització de la homosexualitat feta pel govern Zapatero, tot i ser una petita victòria, no ha comportat cap avenç en les relacions i en les discriminacions que pateixen aquest col·lectiu. Tot i que l’esfera institucional s’ha mogut, el nivell social manté els mateixos rols que dia a dia fan que els companys del col·lectiu GLTB visquin un present més cru en diferents àmbits de la seva vida

És necessària la implicació de tots i totes en la lluita contra el patriarcat i l’heterosexisme, autèntiques claus de volta per entendre la situació de totes aquestes persones. Si lluitem contra la discriminació de raça, de cultura, de minusvalia,....fa falta que ataquem tot intent de criminalització de sectors diversos que, al mateix temps ens afecten a nosaltres. De fet, tots estem submisos al patriarcat i a l’heterosexisme i en rebem les seves conseqüències,...per tant, hem d’entendre la lluita contra aquestes característiques d’una forma universal.

S’ha d’aturar l’intent d’estigmatitzar el col·lectiu GLBT i dividir-los en bons i dolents. I és que com denunciava Eugeni Martínez al Diagonal, si no ets ric, et cuides el cos més que ningú i no acudeixes a les desfilades megacomercials existents, ja no ets un bon gai. Segons els mitjans i el sector empresarial, només interessen aquells i aquelles que consumeixin i formin part de l’anomenat “mercat rosa” (botigues, bars,...), un nou element del capitalisme per tal de mantenir l’estatus quo sense miraments.

Per tal, animo a tots els heteros com jo que entrem també en les reivindicacions de la lluita GLBT com a forma per intentar aturar el sistema patriarcal que ens oprimeix a totes i aconseguir que cada persona pugui construir el gènere que més li vingui de gust!

Apa, i avui un record molt i molt recent: la inauguració del Csa LA Ferralla (Vall de Sant Daniel) l’última revetlla de Sant Joan. Felicitats a tots els que hi vam posar els nostres esforços i vam aconseguir donar definitivament el tret de sortida a aquest centre social que esperem que duri tot

el perill de 10 anys de blairisme

Aquest mes de juliol sir Gordon Brown substituirà a Sir Anthony Blair al capdavant del Partit Laborista Britànic. Blair va arribar al poder l'any 1997 després de derrotar els conservadors que ostentaven el poder des de principis dels 80 quan la "dama de ferro" Tatcher havia començat a impulsar les reformes neoliberals en l'àmbit econòmic com a recepta a tots els maldecaps que hi poguessin haver.


Blair,...va assolir el poder amb un discurs que alguns van anomenar la tercer via, defensada per teòrics com Anthony Giddens, que volia mostrar la possibilitat d'un sistema netament capitalista però just socialment. 10 anys més tard no hi ha dubte que ha fracassat. El Regne Unit té actualment l'índex més alt de pobresa en edat infantil i les desigualtats socials no paren de créixer.

Les mesures privatitzadores de Blair han fet créixer lleugerament l'economia però aquest no s'ha reproduït en un augment de la igualtat social. Fins i tot els conservadors han arribat a criticar mesures liberalitzadores per la seva aposta descarada pel sector privat i l'abandó permanent del sector públic. I és que al Regne Unit, com molt bé diu Richard Gott a Le Monde Diplomatique, les esquerres han desparegut i el pitjor de tot és que entre els mitjans de comunicació europeus ens ho posen com a exemple.

De fet Gott, fa una de les apreciacions més interessants que he llegit en els últims temps sobre la pugna poítica entre dretes i esquerres i el seu enfrontament electoral: la política ya no está asociada a las ideas, sino a la eficacia de la maquinária administrativa. La única opción que se ofrece a los electores es designar al personal considerado más apto para implementar estas reformas administrativas. I té tota la raó del món. El problema rau en què aquest sistema em recorda a la tecnocràcia i als règims autoritaris on es sistema és inamobible i al final et mous per criteris purament tècnics, o no?

Vaja,...i per no allargar-me,....potser cal concloure que els anys de Blair han fet tant de mal com el fracàs de l'experiment soviètic dins l'esquerra política. I és que els mitjans de comunicació l'han erigit com l'exemple de l'esquerra del segle XXI i els seus resutats són: més pobresa, més conflictes internacionals, seguidisme dels Estats Units, desaparició de base social d'esquerres (el laborisme ha perdut desenes de milers de militants) i, segons expliquen els experts, ha construït el mateix discurs que sarkozy amb el lema: eficàcia econòmica, justícia social que només veient l'ordre de la frase ja veiem per on van els trets.

Però, per sobre de tot, ens haurem de posar alerta perquè es veu que a part de carregar-se les bases de l'esquerra anglesa, Balir ha destrossat a través de les polítiques laborals de precarització, la tradició de visitar el PUB. O sigui que als obrers anglesos, ni tant sols els queda la Guinness.


Salut i repensem l'esquerra cap a l'esquerra!!!!!

Pel que fa als recordatoris,...avui i ja que parlo de terres britàniques m'agradaria fer ressó d'aquells 15 dies que amb el k1 vam anar per aquelles terres. teníem 15 anys i passejàvem per Londres creient-nos sabedors del món. Quina gràcia tot el viatge i quin humor els nostres caps per arriscar-se a portar-nos allà amb gent com en Fèlix, en Clotas, la Laura o l'Elena. Una experiència inolbidable igual que el nom del gimnàs on dormíem: Tombrigde!!!!! Cues de pansa,...ai becuts segur que no!

palestina,....

avui,...i amb la línia d'aprofitar cosetes i talls,...he deicidit publicar l'article de Robert fisk sobre la situació a Palestina i al Pròxim Orient,....personalment, la trobo imprescindible i expressa de forma clara bona part del que penso,....salut!!!!!

Qué molestos resultan esos musulmanes del Oriente Medio! En primer lugar, les pedimos a los palestinos que abracen la democracia y entonces van y eligen al partido equivocado –Hamas-, y Hamas va y gana una mini-guerra civil pasando a dominar la Franja de Gaza.

Y nosotros, occidentales, aún queremos negociar con el desacreditado Presidente, Mahmud Abbas. Hoy, “Palestina” –y permítanme que mantenga esas comillas en su sitio- tiene dos primeros ministros. Bienvenidos a Oriente Medio. ¿Con quién negociaremos? ¿A quién nos dirigiremos para hablar? Por supuesto que deberíamos haber hablado hace meses con Hamas. Pero no nos gustaba el gobierno elegido democráticamente por el pueblo palestino. Se suponía que iban a votar por Fatah y por sus corruptos dirigentes. Pero votaron por Hamas, que rechaza reconocer a Israel o acatar el totalmente desacreditado Acuerdo de Oslo.

Nadie preguntó –desde nuestra parte- a qué particular Israel se suponía que Hamas tenía que reconocer. ¿El Israel de 1948? ¿El Israel de las fronteras posteriores a 1967? ¿El Israel que construye –y continúa construyendo- inmensos asentamientos para judíos y sólo para judíos en la tierra árabe, engullendo hasta más del 22% de la “Palestina” sobre la que aún hay que negociar?

Y por eso, hoy se supone que tenemos que hablar con nuestro fiel policía, el Sr. Abbas, el “moderado” (como le denominan la BBC, la CNN y Fox News) dirigente palestino, un hombre que escribió un libro de 600 páginas sobre Oslo sin mencionar ni una sola vez la palabra “ocupación”, refiriéndose siempre a la “reorganización israelí” como “retirada”, un “dirigente” en el que podemos confiar porque mantiene lazos y va a la Casa Blanca y siempre dice todo lo que nos resulta conveniente. Los palestinos no votaron a Hamas porque quisieran una república islámica –que es cómo se representará la sangrienta victoria de Hamas- sino porque estaban cansados de la corrupción del Fatah del Sr. Abbas y de la naturaleza putrefacta de la “Autoridad Palestina”.

Recuerdo que hace años me convocaron a la casa de un funcionario de la AP cuyos muros acababan de ser perforados por el proyectil de un tanque israelí. Y así era. Pero lo que me dejó atónito fueron los grifos chapados en oro de su baño. Esos grifos –o cualquiera de sus múltiples variantes- fueron los que le costaron las elecciones a Fatah. Los palestinos querían que la corrupción –el cáncer del mundo árabe- se acabara y por eso votaron a Hamas, y a continuación, nosotros, los siempre tan sabios y tan buenos occidentales, decidimos sancionarles y matarles de hambre e intimidarles por ejercer su voto libre. ¿Ofreceríamos quizá a “Palestina” ser miembro de la UE si hubieran sido lo suficientemente graciosos como para votar por la gente correcta?

En Oriente Medio, ocurre lo mismo con todo. Apoyamos a Hamid Karzai en Afganistán, aunque mantenga en su gobierno a señores de la guerra y a barones de la droga (y, a propósito, lamentamos mucho todas esas muertes de civiles afganos inocentes de nuestra “guerra contra el terror” en los páramos de la provincia de Helmand).

Amamos al Hosni Mubarak de Egipto, cuyos torturadores no han terminado aún con los políticos pertenecientes a los Hermanos Musulmanes arrestados recientemente fuera de El Cairo, cuya presidencia recibió el cálido apoyo de la Sra. –sí, la señora- George W Bush, y cuya sucesión pasará casi con seguridad a su hijo, Gamal.

Adoramos a Muammar Gaddafi, el enloquecido dictador de Libia cuyos hombres lobo han asesinado en el extranjero a sus oponentes, cuyo complot para asesinar al Rey Abdullah de Arabia Saudí precedió a la reciente visita de Tony Blair a Trípoli –debería recordarse que el Coronel Gaddafi fue llamado “hombre de estado” por Jack Straw por abandonar sus no existentes ambiciones nucleares- y cuya “democracia” es perfectamente aceptable para nosotros porque está a nuestro lado en la “guerra contra el terror”.

Si, y amamos también la inconstitucional monarquía del Rey Abdullah en Jordania y de todos los príncipes y emires del Golfo, especialmente todos aquellos a los que nuestras empresas de armamento pagan sobornos tan escandalosos que hasta Scotland Yard tiene que cerrar sus investigaciones por orden de nuestro Primer Ministro –y sí, puedo comprender, en efecto, por qué no le gusta la cobertura que “The Independent” hace sobre lo que él llama “el Oriente Medio”. Si los árabes –y los iraníes- apoyaran tan sólo a nuestros reyes y shahs y príncipes cuyos hijos e hijas se educan en Oxford y Harvard, cuán fácil nos resultaría controlar “el Oriente Medio”.

En cuanto a eso –control-, hay lo que hay, y esa es la razón por la que tenemos que ofrecer, y retirar, los favores de nuestros líderes. Ahora Gaza pertenece a Hamas, ¿qué harán nuestros electos dirigentes? ¿Tendrán que dialogar nuestros pontífices de la UE, de las Naciones Unidas, de Washington y Moscú con esa gente horrible y desagradecida (no tengan miedo, que ellos no les van a estrechar la mano) o tendrán que reconocer la versión cisjordana de Palestina (en las buenas manos de Abbas) mientras ignoran al elegido y militarmente victorioso Hamas en Gaza?
Desde luego que resulta fácil echar una maldición sobre ambos. Pero así nos pasa con todo el Oriente Medio. Si tan sólo Bashar al-Asad no fuera Presidente de Siria (sólo el cielo sabe cuál sería la alternativa) o si el chiflado Presidente Mahmud Ahmedineyad no controlara Irán (aunque actualmente no conoce dónde empieza y dónde termina un misil nuclear). Si Líbano fuera sólo una democracia de nuestra propia cosecha como nuestros pequeños países de patio trasero de césped, por ejemplo, Bélgica o Luxemburgo. Pero no, esos molestos medio-orientales votan siempre por la gente equivocada, apoyan a la gente equivocada, aman a la gente equivocada, no se comportan como nosotros, los civilizados occidentales.

Así pues, ¿qué es lo que vamos a hacer? ¿Apoyar que se vuelva a ocupar Gaza, quizás? En todo caso, lo que no haremos será criticar a Israel. Y seguiremos reservando nuestros afectos para los reyes y princesas y poco atractivos presidentes del Oriente Medio hasta que toda la zona nos estalle en la cara y entonces diremos lo mismo que estamos diciendo ya de los iraquíes: que no se merecen nuestro sacrificio y nuestro amor.

¿Cómo vamos a abordar un golpe de estado de un gobierno elegido?

i pel que fa al particular recordatori,.....avui i com és lògic, com a bon antimadridista em toca deixar anar una paraula a l'aire: tenerife! bona nit, entre petards i altres fresses!!!