Coitus interruptus

Una vegada més, les eleccions arriben a la nostra rutina i s’intercalen en el nostre dia a dia. Uns comicis destinats, segons els grans analistes i els partits que es presenten, a ser la clau del futur de les nostres vides, de la nostra societat i, per suposat, del nostre país. És doncs, segons la teoria de la democràcia liberal, el moment polític més important de l’any: aquell esdeveniment que ningú es pot saltar, l’extàsi de la democràcia, l’orgasme del vot. Ara bé, no tot és ni tant apassionant, ni tant humà, ni tant bonic.

I és que més enllà dels dubtes lògics i ideològics sobre la idiosincràsia d’aquests comicis i tot el que els rodegen, ens trobem amb el fet que una bona part dels ciutadans no poden participar-hi. Sí, em refereixo al veí del bloc del costat, vingut del Marroc i que ja fa uns quants anys que corre pel barri amb els seus nens i que treballa de forma precària. També parlo de la dona que frega el terra i les finestres de l’establiment del carrer per tal que nosaltres veiem els productes que s’hi venen. O del noi del barri que tot i tenir inquietuds polítiques, la seva condició d’immigrat, li priva de tenir l’opció de votar.

Parlo, doncs, de la injustícia antidemocràtica de la qual ningú opina per no incomodar-se. Reclamo, així, el dret de tots i totes aquelles que viuen i treballen en aquesta terra a decidir quin és el nostre futur, ja que si nosaltres no comptem amb ells i ells no compten amb nosaltres mai podrem dir que parlem en nom d’un poble. Perquè, en un futur present, si parlem de democràcia, parlem de democràcia real, perquè els drets són per a tots i totes.