Escòcia: una nació camí cap a la independència

Article de David Martí i Lluc Salellas, politòlegs.

“They’ll might take our lives but they’ll never take our freedom” és una de les frases més cèlebres de la pel·lícula Braveheart (1995) en la qual Mel Gibson interpreta William Wallace, un dels líders escocesos en les batalles contra els anglesos durant el segle XIII. La bonica i més que probable fictícia arenga sobre la llibertat dels pobles de Wallace així com el film en sí són, segurament amb el so de les gaites, els prats verds i les faldilles de quadres, dues de les imatges més citades a casa nostra quan es fa referència a Escòcia. Tot i això, més enllà d’aquesta idea romàntica d’un poble que ha conservat el seu esperit rural i propi des dels segles dels segles, si parlem d’Escòcia cal enumerar molts altres elements que l’han convertit en una nació complexa, moderna, madura i apassionant per estudiar que en els darrers anys ha adquirit un protagonisme especial dins el context de les nacions sense estat d’Europa.

Abans d’entrar en detall en alguns dels punts més interessants de la realitat política d’Escòcia com ara la identitat nacional, el seu concepte de nació o el seu present i futur polític, però, deixeu-nos posar-vos en context. De fet, no serem nosaltres qui descobrirem que sovint són els petits detalls els que et fan entendre millor la realitat d’un altre país. Un exemple: a principis de maig va tenir lloc el primer ‘Catalan Day’ a Edimburg, la capital d’Escòcia. La jornada, que tenia com a principals objectius oferir una mostra de cultura catalana i reivindicar l’existència de les nacions catalana i escocesa en el marc de l’Europa dels pobles, va congregar desenes de persones al centre de la ciutat. Entre elles, molts eren el escocesos que, curiosos, es van aturar en observar la senyera, el ball de bastons o un peculiar partit de futbol entre una selecció dels Països Catalans i un combinat internacional de residents a Escòcia. I és que a part de la imatge de turisme gens sostenible a Magaluf, Benidorm o Salou que molts tenim d’ells com a residents al Regne Unit, els escocesos i les escoceses mostren sovint una especial mentalitat oberta sobre qualsevol cultura, país o llengua encara que aquests manquin d’oficialitat.

Les raons per les quals això succeeix haurien de ser discutides en algun altre article ja que en aquest no hi ha suficientment espai. Tanmateix, n’hi ha una que ha estat apuntada repetidament per teòrics, polítics i analistes que caldria esmentar: les similituds existents entre la nació escocesa i la catalana. De fet, aspectes com el nacionalisme cívic i les estratègies polítiques de pacte amb els governs centrals han estades posades constantment sobre la taula per explicar la situació política en ambdós llocs. A més a més, sovint, les dues nacions s’han estudiat amb detall l’una a l’altra per aprendre dels processos polítics engegats a cada país i així adaptar-los a la realitat pròpia. Un exemple és com, a l’actualitat i després de la victòria de l’Scottish National Party (SNP) en les eleccions de 2007, les notícies que provenen d’Escòcia són seguides amb especial atenció en els Països Catalans. Això és especialment així després que el partit que governa (SNP) hagi expressat en els darrers temps el desig de convocar un referèndum per assolir més quotes d’autogovern i, si és possible, la independència.

Thatcher i el pas cap a l’autonomisme

Tot i aquest moment històric que Escòcia sembla viure, el camí d’aquesta nació densament poblada en zones properes a Glasgow i a Edimburg i quasi deserta en la part situada més al Nord no ha estat sempre igual. Així, des de la lliure unió amb Anglaterra el 1707 per crear la Gran Bretanya i fins a l’actual conjuntura, Escòcia ha passat per èpoques glorioses com ara l’efervescència econòmica i cultural del segle XVIII (Enlightment) i per èpoques d’alta conflictivitat i declivi social com van ser els períodes de després de la II Guerra Mundial i, especialment, el del govern de Margaret Thatcher.

De fet, la figura de Margaret Thatcher és clau per entendre l’Escòcia del segle XXI. I és que les polítiques econòmiques britàniques als anys 80 van generar un especial rebuig a la societat escocesa en comparació amb Anglaterra. Va ser precisament en aquella època que per tal que no es pogués tornar a repetir una situació semblant una majoria social escocesa va fer el pas cap a reclamar que els assumptes polítics escocesos fossin decidits de nou a Edimburg. Aquesta premissa política, que havia estat sempre defensada per l’Scottish National Party i per una part del laborisme escocès, va esdevenir realitat quan el 1997 el Parlament Britànic va aprovar tornar part del poder legislatiu al Parlament Escocès. D’aquesta manera, Escòcia sumava a la llista del dret civil, església i educació (conservats al 1707), un nou marc propi d’actuació i feia un pas important en el procés d’autogovern. Ara, més de 10 anys després de la inauguració del nou edifici del Parlament escocès (construït pel català Enric Miralles) i quasi 15 després de la devolució de poder, creiem interessants respondre preguntes com ara: com perceben els escocesos Escòcia? Se senten únicament escocesos? Creuen que la independència és el nou procés a engegar?

La Unió amb Anglaterra de 1707 permeté als escocesos de mantenir certs aspectes de la seva pròpia organització cultural, social i política que han estat determinants per a la construcció i manteniment de la identitat nacional escocesa. El fet de tractar-se d’una unió entre iguals implica que l’essència d’Escòcia com a nació s’ha mantingut durant tots els anys d’ençà de la unió dels parlaments de Westminster i Edimburg. Els escocesos tendeixen a fer una separació molt clara entre la seva nació, Escòcia, i l’estat al qual pertanyen, el Regne Unit. La nació és entesa com una comunitat de persones que comparteixen un seguit de característiques culturals i de valors que els fan diferents d’altres comunitats, començant pels seus veïns anglesos del sud. Pràcticament ningú qüestiona la realitat nacional escocesa, començant pels elements culturals, passant pel seu accent distintiu, i acabant per l’oficialitat de les seleccions nacionals escoceses en esports de masses com el futbol o el rugbi. El Regne Unit, d’altra banda, és percebut com un ens merament polític, que té a veure amb qüestions de ciutadania i de passaports, però rarament algú considera que el Regne Unit sigui una nació.

Aquesta clara separació entre estat i nació permetria, a priori, la possibilitat que existís un elevat percentatge d’escocesos amb identitat dual, és a dir, que els escocesos es sentissin tant escocesos com britànics. Per mesurar les identitats nacionals sovint s’utilitza la coneguda com Pregunta Moreno, que mesura una escala amb cinc posicions on és pregunta si hom se sent únicament escocès, més escocès que britànic, tant escocès com britànic, més britànic que escocès, o bé únicament britànic. Dades recents mostren com la majoria de la població s’identifica a bastament com escocesa. Gairebé el 75% d’escocesos es declaren únicament escocesos o més escocesos que britànics al ser qüestionats sobre la seva identitat nacional. Fins a un 40% dels escocesos es declara únicament escocès.

Aquest percentatge s’ha gairebé duplicat des de l’inici del procés de Devolution a finals dels anys 90. El que implica aquest fet és que la realitat nacional escocesa ha pres una inequívoca força política durant els darrers vint anys, que ha dut a Escòcia la restauració del Parlament d’Edimburg i també un partit obertament independentista al govern després de les darreres eleccions. La majoria d’escocesos s’identifiquen principalment com a escocesos, i cada vegada més segueixen aquesta tendència. Ara bé, fins a quin punt això pot anar més enllà d’un sentiment merament identitari en base a uns valors i una cultura comuna o bé pot tenir connotacions polítiques en la relació entre Escòcia i Anglaterra és quelcom que intentarem desgranar tot seguit.

Deu anys després de la implantació de l’autonomia política, les dades mostren que la majoria d’escocesos aposten per l’actual sistema descentralitzat. Tanmateix, al voltant d’un 30% de la població dóna suport a la independència d’Escòcia respecte del Regne Unit. No cal entrar a valorar si aquesta xifra representa molts, pocs o suficients escocesos que donen suport a la secessió, però el que sí que cal emfatitzar és que es tracta d’un percentatge de població realment significatiu, i amb tota probabilitat és Escòcia la nació sense estat on trobarem un percentatge de suport a la independència més elevat en la política comparada. En certa manera, és aquest suport a la independència el que explica la victòria de l’SNP a les darreres eleccions escoceses ja que molts votants de l’SNP es defineixen com independentistes. Tanmateix, no es pot afirmar que la relació entre donar suport a la independència i votar l’SNP sigui una relació directa. Primer, perquè hi ha molts votants de l’SNP que defensen un sistema d’autonomia política, amb molts més poders per al Parlament d’Edimburg que l’actual sistema, però mantenint l’estructura actual al cap i a la fi. Segon, trobem que hi ha un important gruix de votants que no vota l’SNP, però vol la independència, i que majoritàriament voten pel Partit Laborista.

Això ens diu que el moviment independentista escocès és transversal, i tot i que l’SNP sí que aposta decididament per la independència, hi ha un gruix molt important de la població que vol més autonomia política. Amb l’objectiu d’articular aquest sentiment el govern escocès del Primer Ministre Alex Salmond es va presentar a les eleccions amb l’eslògan de convocar un referèndum a finals de la present legislatura sobre la independència d’Escòcia. L’SNP, el partit de Salmond, no té majoria suficient al Parlament d’Edimburg per tirar endavant la llei de referèndum, i necessita el suport del Partit Laborista. La tàctica per aconseguir aquest suport és presentar una versió suavitzada de la pregunta on es demanaria, bàsicament, l’opinió dels escocesos sobre el futur constitucional d’Escòcia: a grans trets, si volen mantenir la situació d’autonomia política actual, si volen ampliar significativament l’autogovern escocès, o bé, finalment, si opten per la independència. No està clar, encara, si el Parlament aprovarà la celebració del referèndum, però es faci o no es faci, el que queda clar és que la voluntat de consultar el poble escocès sobre el seu futur polític està damunt la taula i serà un dels temes estrella de la campanya electoral de les eleccions escoceses de l’any vinent.

Tot comptat i debatut, només ens resta analitzar breument el canvi de govern a Westiminster produït arran de les darreres eleccions britàniques del passat 6 de maig. El canvi de govern a Londres, amb una coalició entre Conservadors i Liberal-Demòcrates, és molt important en clau escocesa. Fins el 2007, les relacions entre els governs de Londres i Edimburg quedaven a casa, perquè ambdós estaven governats pel Partit Laborista. La victòria de l’SNP a Escòcia canvià això el 2007, però tot i això uns certs mecanismes de col·laboració s’han mantingut. Tanmateix, la victòria dels Conservadors a Londres pot fer que aquests mecanismes es trenquin, degut a la tradicional animadversió dels escocesos envers els Conservadors des dels temps de Thatcher i al fet que els Conservadors anglesos no veuen amb massa bons ulls el procés de Devolution. Si la corda es tensa entre Londres i Edimburg, pot molt ben ser que el suport per la independència augmenti, alhora que l’escenari electoral escocès de cara a les eleccions per l’any vinent es preveu apassionant. Serà una pugna entre SNP i Laboristes, doncs els Conservadors tenen un paper menor a Escòcia i els Liberal-Demòcrates, que tradicionalment treien bons resultats al país, podrien veure com els escocesos els donen l’esquena després d’haver posat al Conservador David Cameron com a Primer Ministre del Regne Unit. Així doncs, hi ha perspectives de canvi a l’escenari polític escocès, i és evident que des d’un context similar com el nostre hem d’estar a l’aguait per veure què hi ocorre.

---

Diàleg, pau i resolució política.

M'aixeco el diumenge amb la sorpresa agradable que, després de mesos i mesos de boicot persistent, un mitjà de comunicació espanyol publica una entrevista a Arnaldo Otegi, principal dirigent de l'esquerra abertzale que, recordem-ho, resta empresonat no per cap acció armada, sinó per intentar constituir una direcció d'un moviment polític. Qualifico l'entrevista com a agradable notícia perquè tots sabem que en el moment actual (treva d'ETA, eleccions municipals en poc més de mig any, constitució d'un moviment unitari que aglutina tot l'independentisme basc,...), l'opinió del que, amb quasi tota probabilitat, seria la cara visible de l'independentismes basc si se'l deixés estar al carrer pren més força que mai. Lluny queda, doncs, allò que el mateix diari que publica l'entrevista deia fa uns anys: Arnaldo Otegi no representa res, s'ha quedat sol, la direcció l'ha venut,... I me n'alegro perquè, personalment, Otegi sempre m'ha semblat un líder polític sòlid, potent, bon orador i intel·ligent.

Feta la introducció, crec que és evident que aquells que destinessin part de l'estona de les escopinyes, de pair l'arrós familiar, o del futbol de mitja tarda a llegir el que Otegi ens desvetllava hauran vist que l'esquerra abertzale ha fet una aposta clara pel diàleg i per la pau a Euskal Herria que no té marxa enrere. Alguns diran que per què hauríem de confiar en el moviment independentista basc si en altres ocasions han retornat a la lluita armada. I jo respondria que, d'una banda, les condicions objectives del moment (situació interna d'ETA, creació d'un moviment polític unit que vol liderar la lluita política, el context internacional, etc.) així m'ho fan pensar. De l'altra, respondria que el govern espanyol també ha fet marxa enrere en anteriors processos de negociació i, com han dit els mediadors internacionals, no ha dut a terme allò amb què s'havia compromès. I tanmateix, alguns hi volem continuar creient en alguns aspectes.

I és que estem davant d'un procés on caldrà posar-hi molta confiança, serenor i saber fer. I el que veig (especialment fins ahir) és que aquests fets només els està posant, de moment, l'esquerra abertzale. Així, em preocupa no veure cap símptoma de mínima voluntat del govern espanyol per iniciar un procés on el primer estadi és evident que és i ha de ser el diàleg. Amb els problemes econòmics i polítics que ja té l'executiu espanyol, aquest sembla no voler prioritzar el diàleg amb un actor polític (l'esquerra abertzale) amb qui hauria de voler assentar unes bases per la negociació política. És per això, que puc dir que el goven espanyol s'equivoca. I s'equivoca perquè sense diàleg, sense intercanvi d'arguments i punts d'acord amb una bona part de la població basca no es podrà arribar mai a la pau a Euskal Herria. Una pau que ha d'implicar, com bé diu Otegi i com és lògic, el final definitiu de qualsevol tipus d'acció armada per part d'ETA, però també, crec jo, el final de les detencions sense fonament, les tortures i els judicis polítics als quals encara avui es veuen sotmesos ciutadans civils bascos i basques. Si s'aconsegueix arribar a aquest clima de pau i diàleg, tinc la sensació que tardarem ben poc a veure arribar una resolució política que segurament no satisfarà ningú però que permetrà que l'arrel violenta del conflicte històric que fa temps que afecta la nació basca desaparegui per sempre. Llavors, sense violència, serà el moment per dir allò de: "que guanyi el millor".

Espero que l'entrevista publicada ahir a El País sigui un primer pas d'un sector que, fins ara, no havia fet cap moviment per acostar posicions amb l'independentismes basc i que s'havia mantingut en l'estratègia de la criminalització i de la negació del diàleg. Tanmateix, ja ho sentirem a dir.

200 directes

dedicat a les hores d'alegria i feina passades a l'Hospitalet de Llobregat,....

Visito les xarxes socials i veig que un dels companys de redacció de la Directa, i talent natural del món periodístic català dedica una entrada al seu bloc sobre els 200 números del setmanari La Directa. Els dos fa temps que formem part del projecte i m'entra un estrany impuls que em diu que jo també hauria de dedicar, encara que fossin poques, unes paraules a La Directa.

L'impuls suposo que ve de veure en La Directa un projecte fet amb amor, amb molt d'esforç amb moltes ganes, hores, diners i seny dels que vam decidir formar part d'un projecte periodístic que intenta trencar amb el món del periodisme establert, viciat i totalment impermeable a les demandes de part de catalans i catalanes. És curiós com no conec cap periodista sortit de la meva promoció que no sigui crític amb la feina i la manera de fer de les grans marques periodístiques. La Directa té moltíssims errors i us prometo que els continuarem reproduint un bon temps. Som precaris que no insconscients fins i tot amb això. Accepto, per tant, totes les crítiques que els pocs lectors d'aquest bloc em faríeu si converséssim sobre el tema.

Tanmateix, demano i, si em permeteu el luxe, exigeixo que entre tots i totes siguem capaços de reflexionar què significa un projecte que, com pocs, ha aconseguit aglutinar al seu voltant molts periodistes i projectes dels moviments socials. Com poques vegades, hem estat capaços de mantenir un setmanari que informa d'allò que altres silencien. Un periòdic que explica la realitat des d'un punt de vista massa vegades menystingut. Un projecte que creix, que critica i que transmet. Un cúmul d'articles que fan pensar. Un projecte, en definitiva, dels que fan falta, com aquells que no lluiten un dia, sinó els que donen la vida per la lluita.

És així, com quedant-nos infinitat de reptes (el marc de Països Catalans, la rigorositat en moltes peces, la projecció, les noves tecnologies,...), La Directa segueix oferint quelcom innovador i diferent a casa nostra. És per això que caldria que tots i totes ens hi subsrcibíssim i donéssim suport a La Directa. Sense contemplacions, i posant la Directa, avui és un dia especialment feliç en la vida d'un jove periodista que mai donarà per mort un ofici que lluny de la maquinària empresarial és capaç d'esdevenir quelcom trencador i transformador. Per molts anys Directa.

43 anys

Continues present. Sense heroïsmes, sense mites, simplement recordant la teva feina, la teva ànima revolucionària.

dopatge "extra"

Sóc dels que penso que el ciclisme és l'esport més apassionant dels que es fan i es desfan. De fet, les tardes de juliol veient una etapa de muntanya o, fins i tot, una contrarellotge amb comentaris de baix nivell per televisió espanyola són, sens dubte, un dels moments més refrescants i renovadors de l'estiu. Sé que sou molts i moltes aquelles que penseu que és un esport avorrit, sense elements de diversió i bastant previsible. Tanmateix, també som molts aquells que no volem que se'ns estorbi gota quan les primeres rampes del Tourmalet o les infinities curves de l'Alp d'Hues apareixen a la pantalla És allà, quan esperes que algú de l'Euskaltel ataqui o que els primers de la general vagin perdent la capacitat de xupar la roda del líder i es quedin poc a poc apartats de la cursa, que sents tota l'adrenalina i l'espectacle de desenes d'homes deixant-se la pell i la salut sobre un velocípede de dues rodes.

M'imagino que són aquestes sensacions, doncs, les que fan que cada vegada que apareix un nou cas de dopatge, els aficionats a aquest esport notem com se'ns clava una petita espina al cor. Jo, que vaig fer-me gran amb els espectacles del navarrés Indurain, veig doncs, com periòdicament es descobreixen nous casos de dopatge en el meu esport preferit. Tot i això, com en tots els aspectes de la vida, sóc del parer que cal analizar els esdeveniments i explicar-los amb perspectiva:

És cert que el dopatge s'hauria d'acabar; no és un aspecte positiu pel món de l'esport, és allò que en diem 'fer trampes' i, en el fons, acaba perjudicant la salut dels mateixos esportistes. Fins aquí, tots d'acord. Ara bé, si partim de la base que tots els esportistes professionals prenen un alt nivell de substàncies químiques per mantenir els seus cossos en estats de forma poc naturals, el dopatge "extra" és un simple efecte més d'aquesta lògica perversa de l'esport de primer nivell. Fent un paral·lelisme senzill, no veure lògic el dopatge és com no entendre que en un país com el nostre, on la cultura del vi i de l'alcohol està fortament arrelada, hi ha d'haver per lògica, no sé si quàntica o pura, persones que agafin pets com uns pedal i que, fins i tot esdevinguin alcohòliques.

En aquest sentit, entenc que s'ha de seguir lluitant contra el dopatge "extra" que transtorna periòdicament el món de l'esport en general i el del ciclisme en particular. Hauríem d'aconseguir que aquestes pràctiques desapareguessin d'un àmbit, l'esport, que, sens dubte, és el que atrau més persones al món. Tot i això, crec que hem de ser conscients que mentre la socitetat (promotors, direccions, empreses publicitàries, espectadors,...) exigeixi que l'esport d'alt nivell sigui pràcticament inhumà, amb etapes llarguíssimes i ports gegantins on la bici no s'aguanta dreta, en el cas del ciclisme, el dopatge "extra" seguirà existint Així com, mentre l'alcohol sigui part de la nostra cultura, hi haurà borratxeres i mentre hi hagi capitalisme hi haurà pobres, crec que hem d'acceptar que el dopatge "extra" persistirà mentre no canviem les expectatives que tot tenim amb l'esport del primer nivell.

Suposo, doncs, que, jo el primer, hauré de començar a pensar formes alternatives de concebre les tardes de juliol si el que vull és que el món de l'esport es netegi, es reformi i torni als seus orígens; que ja se sap que qui els perd, acaba perdent la identitat.

Una de napolitana siusplau,...

Ho reconec: m'he aixecat conveçut que avui escriuria sobre el tractament mediàtic de les eleccions a Veneçuela. De com, Hugo Chávez sembla que perdi sempre el suport popular tot i continuar guanyant eleccions rere eleccions. De com, aquells països que no segueixen les línies marcades pels grans estats capitalistes són etiquetats com antidemocràtics, voregen el feixisme, i el seu poble els odia molt més del que succeix en qualsevol altre país del món...

Tanmateix, a mig matí, quan començava a posar els dits sobre el teclat per iniciar l'aventura d'escriure, una notícia ha sobrevingut, m'ha sorprès i m'ha estaquirotejat mentre Sanjosex seguia sonant de fons. L'he llegida, sense pressa. M'he mirat la fotografia. Sense voler-ho (fa un dia bonic i la música acompanya) m'he anat indignant i he començat a pensar sobre quina ciutat és la que ens acull. Involuntàriament (quantes coincidències, no?), he girat el cap i he vist el preciós i connotat quadre d'Il quarto statto penjat a la paret i, automàticament, he pensat en Novecento. Ha sigut un petit instant que m'ha traslladat a la Itàlia repetidament retratada del segle passat. Ja m'imagino la notícia: Il capo de la securitate de girona...

Patètic. Ja m'imagino les altes instàncies municipals rient, fent la pilota i complint amb el deure d'assistir a l'enllaç del comandant en cap de l'exèrcit municipal amb una dona de qui la majoria ni tan sols es deu haver pres la molèstia d'aprendre's el nom. I el bisbe? I el metge? I el farmacèutic? no hi van fer cap? home,...això no pot ser,.... que fins i tots els vailets joves de l'exèrcit municipal li van fer aixecar les espases en el seu honor,...

Per cert? per què no van convidar la resta del poble, els plebeus, a rendir-los honors a fora de l'Ajuntament? No creieu que hagués quedat més autèntic, més potent i més bonic? Tots junts, gent de tots colors, ovacionant-los i pregant-los seguretat en aquest món perillós i plegat de mala gent enviada pel diable des de les calderes d'en Pere Botero.

Avui ens quedarà a tots molt clar que en Chávez ha fracassat, que la vaga general és un perill immens pel país, que el Barça és inmillorable, que ningú s'escolta els passos endavant que s'estan fent des de l'esquerra abertzale,... ara bé, hi haurà tan sols un grup de persones que es dediquin a investigar com s'ha finançat aquest espectacle més propi de principis de segle XX, que del moment actual? Hi haurà algú que procuri pensar en una Girona diferent, apartada dels tics caciquistes i que, aposti per ser capdavantera en impulsar un model de ciutat democràtic i socialment just?

Fins que no arribi aquest moment suposo que com a ciutadà d'aquesta ciutat em toca dir: l'enhorabona senyor Paluzié, estic molt conent i com ja sap, a les seves ordres,...

dissertejant,...

així comença el resultat de tres mesos de feina,...si algú té ganes de llegir més, que em faci arribar un missatge i li faré arribar l'article sencer per compartir amb ella o ell el poc coneixement que tinc...

‘La Patum’ is one of the oldest and most important celebrations in Catalonia. This popular festival, which has been labelled a world heritage event by UNESCO, is celebrated in a small town each year in Corpus Christi. However, in 2010, La Patum was not only a cultural festival, but also a political event. Thus, most people gathering under the city hall’s balcony where local and national politicians were sitting, chanted political slogans. They chanted slogans in support of independence for Catalonia and they accused some politicians of being botiflers (traitors). That night, the Catalan television channel broadcasted a documentary exploring Catalan secession as an opportunity to improve life’s quality among Catalans. That program, called Adéu Espanya (Good Bye Spain), was the first one in Spanish history where political analysts openly talked in a public television channel about the future of Catalonia as an independent state. The program’s broadcast had one of the highest audience ratings for the Catalan television channel in the last few months. Actually, this fact has been recently used to demonstrate that nowadays Catalans have secession on their political agenda.

Similarly ,the Basque Country[1] seems to be fated to live with the Constitutional issue in its day-to-day politics (Keating, M. and Wilson, A. 2009: 556). For instance, in June 2010, the left-wing separatist movement announced their intention to create a new and unitary political organization to fight for the independence of the Basque Country. According to its leaders, this new political entity will become the platform from where the Basque left-wing secessionist movement would also reject any violent action commited by ETA, the Basque armed group, for the first time. Moreover, one week later, the PNV, the moderate Basque nationalist political party, put forward its new political proposal arguing for the amendment of the Basque Autonnomous Statute in order to achieve further devolution to the Basque Country.

Theoretical discourse on this issue argues that plurinational democracies are those states which contain two or more internal nations that are constanly looking for their political accommodation within constitutional rules such as Spain or the United Kingdom (Requejo, F. 2010: 151). Some believe that devolution processes that plurinational states initiated some years ago have watered down secessionist movements in stateless nations (Guibernau, M. 2010: 31). They argue that those processes have accommodated national minorities within state dynamics. Similarly, they say that these political changes have involved regional elites in the state’s political and economical structure. However, there is also a general agreement among Western scholars that Catalans and Basques have an open attitude to the meaning of self-determination (Keating, M and Bray, Z. 2006: 353). In fact, in my point of view, it would be worth knowing whether this open attitude towards concepts such as self-determination or stateless nations has led to an increasing support for the secession of Catalonia and the Basque Country. By focusing on the Spanish case, I wish to draw attention to why Catalans and Basques are not fully satisfied and they still claim for further decentralization processes (Requejo, F. 2000; Keating, M. 2000 quoted in Guibernau, M. 2006: 62), even for independence, although their institutions have a high degree of self-government. Furthermore, could we say that state and central policies have shaped peripherical national movements in both territories? Are the political elites of these nationalist movements really changing their discourse in order to consider self-determination as the only solution? (...)

[1] In this text, I will refer to the Basque Country and to Catalonia as the current Autonomous Communities although these terms can be also applied to refer to broader territories that sometimes are also included within ‘national territories’ for both nationalist movements.