dimecres, 28 de setembre del 2011

A Girona li agrada Firar-se però també disfressar-se


No crec que ningú ho posi en dubte. A Girona li agrada firar-se. Com a ciutat de classe mitjana que és, a la ciutat de Girona li agrada engalanar-se, li agrada sentir-se bella i se sent a gust quan pels volts de Sant Narcís, exposicions de quadres, fires empresarials, paradetes artesanals, atraccions i els millors vestits acabats de sortir de l'armari per abrigar-se de l'hivern que s'aventura, surten al carrerper gaudir de les Fires de Sant Narcís. Com més d'una vegada hem dit, la Girona de postal és bella, captiva, atrau, en definitiva, enamora.

Ara bé, més enllà d'aquesta Girona pulcra, a finals d'octubre també apareix una altra Girona, la popular, la de les matines, els correfocs, els castells, les Fires populars i els que els agrada gaudir de la nocturnitat. Aquella que es concentra, perquè és l'únic espai d'oci nocturn a l'aire lliure permès a la ciutat per aquelles dates, a la Copa quan la resta de la ciutat ja fa hores que ha estat obligada a anar a dormir. I sí, són milers les persones que assisteixen als concerts de les barraques, consumeixen i col·laboren desinteressadament amb les entitats de la ciutat i creen un ambient agradable. Allà hi pots trobar la gent que només veus un cop a l'any amb uns guants i una bufanda demanant una ratafia, un llom amb formatge o un cubalibre que els dos sabeu que us tombarà. En altres paraules, un espai on s'hi troba tothom, un espai popular.

Des de fa anys, aquestes dues maneres de viure la Festa Major de Girona han mantingut un fràgil equilibri. D'un temps ençà, el conservadorisme ha posat el crit al cel perquè resulta que entre la gent que va a l'espai de les barraques hi ha un ínfim grup de menors que any rere any beuen més del compte. Un fet que, segons la Girona oficial, la que no ha trencat mai cap plat, és d'una gravetat extrema que hauria de portar a replantejar tot el model de Fires o millor dit tot el model d'oci nocturn de les Fires que no produeix beneficis directes a l'Ajuntament. Per exemple, com és que mai no he sentit ningú queixant-se de la violència i de la perillositat que existeix a la zona de les atraccions. Com és que ningú escriu articles ni ningú obliga els empresaris d'atraccions a controlar el que passa entre els arbres de la devesa?

Bé, la qüestió és doncs que, segons l'actual govern municipal, els grups municipals de CiU i el PP i alguns opinadors que no deuen recordar absolutament res d'aquella joventut, la seva, que suposadament tant corria de tarda davant dels grisos com es drogava de nit al Canet Rock, cal canviar el model nocturn de Fires per controlar-ho tot molt més, evitar la rauxa i deixar, també aquella setmana, Girona sotmesa en la grisor absoluta.

El meu parer és signíficativament distant d'aquesta visió. Jo, que sóc conscient que els menors d'edat veuen alcohol més enllà de barraques en espais d'oci nocturn, a qui, per cert, ningú denuncia, que contracten guardes de seguretat racistes i espanyolistes, també crec que cal replantejar les Fires, però en una línia diferent. Una opinió que he tingut la sort de bastir parlant amb molta gent ben diversa i que crec que passa per uns eixos que podrien concretar-se en tres punts:

1. Les entitats fan especial la Festa Major. És per això que cal deixar de criminalitzar i controlar les seves barraques com si fossin delinqüents i ajudar-les tant com sigui possible en desenvolupar les activitats que des de fa anys programen així com promoure que sumin nous espectacles i actes a la programació de les Fires. Sense la Fal·lera, Diables de l'Onyar, Marrecs o l'Ateneu 24 de Juny,... les Fires serien encara més pobres i avorrides. En aquest sentit, cal aturar, com ja s'ha sentit a dir, tota mena de boicot i pals a les rodes a les Fires Populars que organitzen des de fa més de 10 anys divereses entitats, al correfoc (reducció dràstica de finançament) o a qualsevol altra activitat sorgida de la societat civil.

2. Cal descentralitzar l'espai lúdic però mantenir l'espai de la Copa. Això significa aprofundir amb el fet que les activitats, concerts, espectacles es facin a tots els barris de la ciutat i que, especialment, al barri vell, s'hi situïin petits escenaris a les places on s'hi facin actuacions (promocionant grups novells) que portin l'ambient i la gent fins a hores limitades pels carrers de la part antiga de la ciutat. Un canvi de model en aquesta línia beneficiaria a les entitats (podrien tenir més espais i més afluència de gent) i també els comerciants i petits empresaris de la zona que traurien rèdits d'aquesta redefinició del model de festa major. Aquest canvi, però, no comportaria que desapereixés l'espai de barraques al Passeig de la Copa on cap a la 1 o 2 de la matinada s'hi concentaria la gent, amb l'actuació d'un grup cap de cartell. Cal recordar que Girona és activa i viva gràcies, en bona part, al fet que les associacions fan els diners de tot l'any amb el que facturen a barraques. Si traiem aquest espai, com organitzaran actes les entitats?

3. Les Fires no poden ser un negoci per l'Ajuntament. L'any passat, el consitori gironí va guanyar prop de 200.000 euros amb l'organització de les Fires de Sant Narcís. Dit d'una altra manera, si tots els pobles del país saben que tenen una partida que genera pèrdues (més o menys depenent del que es faci), els governs municipals de Girona han decidit que amb la Festa Major de la ciutat s'hi han de guanyar diners encara que això signifiqui un descens de la qualitat cultural o una reducció dels espais on s'hi fan activitats. Des del meu punt de vista, això és no només trist sinó també molt criticable. I és que el que no podem permetre és que un aspecte bàsic per la ciutat, que serveix per la cohesió i la integració de tothom a Girona es vegi mermat per criteris empresarials.

Totalment d'acord que potser no cal 10 dies de Festa Major. Si cal concentrem-ho a 5 dies. Ara bé, si fem aquest pas, que sigui per donar vida, alegria, qualitat, participació i cultura a la nostra Festa Major. Per què a Girona, a part d'aquells que, per Sant Narcís, els agrada lluir tot allò amb què es van firar dies abans, n'hi ha molts que ens agrada disfressar-nos i viure les Fires com el que és, una Festa Major. Repeteixo, Festa..... Major.....

dijous, 15 de setembre del 2011

Les reverències de la Girona oficial al món sionista

a aquells qui mantenen la flama palestina al bell mig del Barri Vell

El Call Jueu de Girona, allà on vivia la gent que practicava el judaïsme a l'Edat Medieval, és un lloc que enamora. Carrerons estrets on perdre's, espais frescos a l'estiu i una calidesa subtil a l'hivern. Qui l'ha visitat sap de què parlo. De fet, el Call Jueu del Barri Vell de Girona té una màgia innegable que desprèn qualitat de vida. Allà hi vaig veure una de les primeres escenes sexuals de la meva vida i també allà m'hi vaig fer el primer petó, la primera pintada de paret i quan tenia 13 anys ens vam difressar amb els amics i vam cremar un drap vermell i groc que a més d'un li faria recordar antics imperis en decadència. El Call Jueu, doncs, és un espai on molts hi fem vida i, per tant, uns carrerons que ens estimem.

Durant els darrers anys, però, el Call Jueu ha patit també un procés de massificació turística, d'anades i vingudes de persones d'arreu del món (darrerament, per exemple, procedents de Rússia) i paral·lelament ha vist com poc a poc s'instal·lava un discurs de positivització de tot allò referent al judaisme així com i, encara més preocupant, a l'Estat d'Israel. No és cap mentida, ni cap notícia nova que en els establiments on l'Ajuntament coparticipa i en locals privats de la zona s'hi poden trobar documents que fan defensa a ultrança de l'Estat d'Israel i que reprodueixen les lleis i la ideologia del sionisme actual. Unes idees que, com bé sabeu, es basen en la imposició d'un Estat jueu a la zona de la històrica Palestina. Unes idees que han portat a cometre un genocidi cultural, polític i humanitari dins d'un Estat dels considerats 'oficialment' democràtic i que dia rere dia provoca morts, misèria i pobresa als ciutadans palestins amb el silenci dels poders d'Occident.

Així és com, a ple segle XXI l'Ajuntament de Girona promou per activa i per passiva que a Girona la visita del Call Jueu esdevingui també un espai de propaganda d'una ideologia, el sionisme, que en les darreres dècades ha representat i representa l'odi, la discriminació i la repressió en termes absoluts. I ho fa, evidentment, amb l'argument de la relació històrica innegable que hi hagut entre el judaïsme i Catalunya. Tant és així que ja corren veus que aquesta promoció del món jueu (només similar a la que es pot fer del món cristià) i d'un Estat que no respecta els drets socials i polítics de bona part de la gent que hi viu es podria incrementar amb el nou govern municipal encapçalat per Convergència i Unió.

Tot plegat és, des del meu punt de vista preocupant. Tant els anteriors governs Tripartit com l'actual de Convergència s'han desentès del fet que a casa nostra i en espais coparticipats municipalment s'estigui oferint propaganda d'una ideologia discriminatòria i xenòfoba. Crec que és hora que la ciutadania de Girona digui prou. Cal que sortim al carrer, que els grups municipals presents al Ple apostin i facin de Girona una capital dels drets humans i que defensin els drets dels palestins i de les palestines a existir. Per què aquest no és un debat sobre turisme o de promoció econòmica com alguns ens volen fer creure. És un debat ideològic sobre model de ciutat i sobre la nostre projecció exterior com a comunitat de ciutadans

Finalment, m'agradaria saber per què la promoció econòmica de la ciutat es basa especialment amb el món jueu (recordem que el judaïsme és una religió en un estat laic) i no amb altres religions amb presència històrica a casa nostra? Per què no actuem com a capital i promovem el coneixement la cultura dels territoris amb qui històricament hem conformat una nació que avui en dia està dividida en dos Estats?. Acabo, de la mateixa manera que començava. El Call Jueu és preciós, cal difondre la seva presència i cal que visquem amb totes les seves petites genialitats. Ara bé, el que no podem permetre és que Girona es converteixi en una ciutat de propaganda de l'extermini israelià sobre Palestina.


divendres, 12 d’agost del 2011

La Reforma de l'Estatut, el Pla Ibarretxe, i llurs efectes en el nacionalisme català i basc

Publicat a la revista Lluc, revista de Cultura i Idees (n877). Juliol-Setembre 2011

Durant molts anys el nacionalisme català majoritari no ha estat independentista. Ha jugat la carta d'un autonomisme que garantís políticament i administrativament un sostre alt, econòmicament viable i amb garantia identitària. I refusava els requeriments que alguns sectors li feien que s'adherís a l'independentisme. Tenia arguments per fer-ho. Ara ja no en té. (...) L'opció espanyola equival a la rendició” i. Aquestes paraules, expressades per l'expresident Jordi Pujol, van commoure a principis d'any el Principat de Catalunya. Després de molt temps en el qual Pujol havia esdevingut el garant més destacat de l'autonomisme dins el nacionalisme català, l'expresident ha sortit de l'armari i ha definit la independència com el full de ruta necessari per Catalunya si la conjuntura espanyola i, en especial el centralisme polític existent, segueix sense variar en els propers anys. Si dotem aquests fets de la importància que tenen, segurament la pregunta que ens farem de forma automàtica és: què és el que ha dut el senyor Pujol de l'autonomisme ortodox del “això no toca” a l'independentisme relatiu del “això potser comença a tocar”? I per ser encara més precisos, què és el que fa que mentre Jordi Pujol i altres líders destacats del nacionalisme moderat català contemplin ara mateix l'opció independentista en el seu ideari, líders polítics equivalents d'altres nacions històriques dins l'estat Espanyol com és la basca no estiguin seguint processos similars i, en el cas concret de Juan José Ibarretxe, semblin haver preferit guardar certes reflexions sobiranistes en un calaix?

En la meva estada a la Universitat d'Edinburgh vaig tenir la sort de poder estudiar amb deteniment ambdós casos, el català i el basc (entenent-los, no com les respectives nacions històriques que reben el nom de Països Catalans i Euskal Heria sinó com les actuals administracions autonòmiques que com bé sabem són anomenades Catalunya i el País Basc, respectivament). D'aquells mesos de feina en va sortir un petit estudi que duia per nom The effects of further decentralisation processes on nationalist movements: the case of Ibarretxe Plan and the reform of the Catalan Statute. La investigació tenia com a principal objectiu estudiar fins a quin punt la reforma de l'Estatut de Catalunya que es va iniciar l'any 2003 amb la victòria del tripartit i la “Proposta d'Estatut Polític de la Comunitat d'Euskadi” (a partir d'ara Pla Ibarretxe) al País Basc apareguda el 2001 i la corresponent resposta de les institucions espanyoles havien influït directament en les formes, el discurs i els resultats de l'actual nacionalisme català i basc. La resposta, com massa sovint en aquest camps d'investigació, no era definitiva, però sí que deixava entreveure certes tendències que m'agradaria ressaltar en aquest article.

Així, la investigació conclou que l'estudi de quins i com han estat els processos polítics per incrementar el poder autonòmic (reformes d'Estatuts d'autonomia) i la resposta dels poders estatals als mateixos és necessari per entendre la situació de com han evolucionat el nacionalisme basc i el catalanisme els primers anys del segle XXI. Una evolució que es podria sintetitzar en dues idees: d'una banda, mentre l'ideal d'una futura independència ha guanyat adeptes a Catalunya, el suport a la secessió sembla no haver variat substancialment al País Basc. De l'altra, tot i que l'origen d'ambdós moviments nacionalistes és molt diferent ii, els fets succeïts en els darrers temps estarien fent convergir les estratègies dels respectius moviments nacionalistes a l'actualitat. Ara bé, en què ens basem per afirmar, per exemple, que avui en dia a Catalunya l'independentisme ha obert forat sociològicament parlant? O, millor dit, què analitzem per afirmar que més enllà de qui governi a les administracions, hi està havent canvis reals en les opinions polítiques dels catalans i catalanes de forma estructural? Hi ha diversos mètodes per respondre aquestes preguntes, però en aquest cas, ens basarem en dos elements: les preferències constitucionals dels ciutadans que viuen a Catalunya i al País Basc i el contingut dels discursos dels partits nacionalistes d'ambdues nacions.

L'independentisme, en creixement

Una de les opinions històriques més argumentades i discutides en el món de la ciència política i la sociologia quan es tracta el tema dels nacionalismes és que els processos de descentralització política com ara l'Estat de les autonomies generen desitjos de quotes més altes d'autonomia política, però no acostumen a incrementar el suport a l'independentisme entre els ciutadans d'una regió iii. Tanmateix, com veurem amb els casos català i basc, aquesta afirmació podria estar més en entredit del que tradicionalment s'ha pensat. Així, si agafem l'evolució de l'estadística dels darrers anys del Centro d'Investigaciones Sociológicas, l'Euskobarometro i el Centre d'Estudis d'Opinió al País Basc i Catalunya referent a la pregunta de quin model d'Estat és el que prefereixen bascos i catalans, podrem treure les següents conclusions:

País Basc: Entre 2001 i 2010 hi ha hagut una constància en els resultats tot i l'existència de petites variacions d'acord amb certs moments històrics que s'han viscut en els darrers 10 anys. D'aquesta manera, les taules ens mostren com la ciutadania basca s'ha mostrat majoritàriament favorable a augmentar el poder polític del seu govern autonòmic en els darrers 10 anys (amb alts percentatges de suport a la secessió), tot i que, no sembla haver-hi hagut un increment estructural del suport a aquesta opció. De fet, només entre els anys 2005 i 2006 (treva d'ETA i prohibició del Pla Ibarretxe), hi va haver un auge de la demanda de més autogovern (70 per cert de bascos veien necessari que el País Basc augmentés el seu poder polític, i prop del 50 per cent d'aquests defensava obertament la independència com a camí a seguir). Tot i això, com hem dit, en els darrers anys les xifres s'han tornat a equilibrar i s'han situat als mateixos nivells de principis de segle. En els propers mesos, caldrà estar atents per veure quins seran els efectes que poden tenir els excel·lents resultats que va treure la candidatura Bildu (amb el suport de l'esquerra abertzale) a les municipals del passat 22 de maig.

Catalunya: L'element més destacat de l'evolució de les preferències constitucionals a Catalunya és que, en línies generals, el nombre d'independentistes al Principat ha crescut de forma progressiva en la darrera dècada i, a l'actualitat, representen ja un 25 per cent del conjunt de la població (7 punts més que l'any 2001). Aquest increment, que ha situat l'independentisme a nivells propers dels que defensen una descentralització política més important dins l'Estat espanyol (opció majoritària) o d'aquells que volen mantenir l'status quo, ha coincidit també amb un lleuger creixement dels que aposten per una recentralització política. Una tendència que si en els propers anys es confirmés podria significar que a Catalunya es pot estar coent un procés de polarització. En un sentit similar, una dada més a destacar és la que, per primera vegada des de la transició dels anys 70, algunes enquestes han situat com a guanyadora l'opció del sí en un hipotètic referèndum sobre la independència a Catalunya iv.

Discursos de les organitzacions nacionalistes catalanes i basques

Més enllà de les xifres, si volem conèixer l'evolució dels moviments nacionalistes català i basc cal també fer un estudi exhaustiu de quines són les propostes i les idees que es promocionen a l'actualitat des de les principals organitzacions nacionalistes d'ambdues nacions i quines diferències hi ha respecte els seus discursos deu anys enrere. En aquest sentit, tot fa pensar que hi ha hagut dues tendències divergents a Catalunya i al País Basc que són fàcilment contrastables. Per un costat, al País Basc, el fracàs del Pla Ibarretxe, de la treva d'ETA (2006), el pacte del PSOE i el PP i l'increment de l'ofegament cap al projecte de l'esquerra abertzale ha conduït la gran majoria d'organitzacions nacionalistes a no tibar més la corda. Així, mentre el PNB ha apartat la sobirania política de les seves proclames diàries v, l'esquerra abertzale i ETA, sense abandonar la demanda d'independència i d'unificació del conjunt d'Euskal Herria, semblen haver renunciat a la lluita armada com a mitjà d'acció i haver apostat únicament i exclusiva per la via política.

Per l'altre costat, el catalanisme sembla haver pres un camí parcialment diferent al nacionalisme basc en la darrere dècada. Així, de la mateixa manera que el nacionalisme català tenia una base més conservadora en el seus discursos vora l'any 2000 ('el peix al cove, la defensa del federalisme,...), en l'actualitat, hi hagut una radicalització dels postulats del catalanisme polític. De fet, més enllà de la manifestació netament independentista del 10 de juliol de 2010 (la més gran de la història del país), de les consultes independentistes en centenars de municipis catalans i altres esdeveniments secessionistes massificats dels darrers anys, hi ha dos elements constatables que permeten identificar una radicalització en el discurs del nacionalisme català. Primer, la paraula independència ha deixat de ser una rara avis per esdevenir definitivament una proposta política que s'ha situat dins l'agenda política. Segon, partits polítics i entitats cíviques que amb anterioritat es mostraven cauteloses amb l'opció independentista, semblen haver-la assumit com la via per solucionar els problemes del país a mitjà termini. Precisament, és en aquest punt on les paraules de l'expresident Jordi Pujol amb les quals iniciava aquest article o d'entitats com Òmnium Cultural i l'Institut d'Estudis Catalans prenent netament partit pel dret a l'autodeterminació prenen tot el seu sentit.

Contrarguments i conclusions

Tot i les evidències, alguns teòrics s'han atrevit a defensar que les tendències són completament oposades a les aquí esmentades i que l'existència de l'Estat autonòmic ha aconseguit frenar les opcions secessionistes dins les nacions històriques vi. En aquesta línia, alguns posen com a argument els resultats electorals de les eleccions autonòmiques a Catalunya el novembre de 2010 on les opcions independentistes van perdre pes strictu senso dins l'hemicicle. Tanmateix i més enllà de la foto d'un instant molt concret que representen uns comicis, les dades ja han demostrat que tal i com s'ha defensat en aquest article l'auge independentista també va aparèixer en les darreres eleccions catalanes; no apostant pels nous partits independentistes o per Esquerra sinó consolidant l'alternativa de govern que representava una Convergència i Unió amb un discurs més radicalitzat que deu anys enrere.

Arribats a aquest punt, és necessari reprendre la idea bàsica de l'article que expressa que els processos de reforma d'estatuts d'autonomia a Catalunya i al País Basc han jugat un paper fonamental per entendre l'actual context sociològic d'ambdues nacions. Així, per explicar les diferents trajectòries d'ambdós territoris em sembla essencial entendre com mentre a Catalunya, la reforma de l'Estatut d'Autonomia va ser presentada des de bon inici com una proposta de país (no de partit) amb un elevat consens dins la majoria d'actors socials i amb un ampli suport popular (enquestes i referèndum), al País Basc, el Pla Ibarretxe va gaudir, segons les enquestes, d'una popularitat mitjana-baixa, i va ser entès i presentat més com un pla de partit o centrat en la figura del Lehendakari Juan José Ibarretxe que com un procés aglutinador (nacional). Únicament entenent aquest context, podrem comprendre que les respostes negatives de les institucions espanyoles als processos d'increment d'autogovern, la prohibició en el cas basc i el triple retoc (en el pacte Mas-Zapatero, en el Congrés espanyol i finalment el Tribunal Constitucional) hagin produït efectes tant diversos en les dues nacions esmentades.

En resum, i més enllà del fet que continua essent necessari estudiar altres elements com ara la crisi econòmica, l'evolució dels principals actors estatals o el context internacional per explicar l'evolució de les nacions sense estat i dels seus respectius moviments nacionalistes, crec que és evident que el principal tema de debat polític a Catalunya i al País Basc en els darrers 10 anys, els processos per augmentar de l'autogovern, expliquen l'actual situació d'ambdues nacions. Una situació que, com hem vist, ve marcada per dos factors: d'una banda, l'increment del secessionisme a Catalunya i l'estabilitat d'aquesta opció al País Basc i de l'altra, una evolució dels discursos i de les actituds d'ambdós moviments nacionalistes que, des del meu punt de vista, els està duent a una convergència d'estratègies que a mitjà termini podria presentar nous i interessants escenaris.

iiBalfour, S. And Quiroga, A. (2007) The Reivention of Spain: Nation and Identity since Democracy, Oxford Express

iiiGuibernau, M. (2006) “National identity, devolution and secession in Canada, Britain and Spain” in Nations and Nationalism 12/1, ASEN

viMartínez Herrera, E. And Miley, T. Jeffrey (2010) “The constitution and the politics of national identity in Spain” in Nations and Nationalism 16/1 ASEN

dijous, 28 de juliol del 2011

Viladamat: treballant perquè la gestió no ofegui les propostes de canvi

Coincidint que comença la festa major de Viladamat us deixo el reportatge publicat al darrer número del Setmanari La Directa.

Viladamat és un poble de 400 habitants situat a la frontera, molts dirien “artificial”, que separa l’Alt del Baix Empordà. Un municipi històricament dedicat a la pagesia i de paisatge agrícola que, en els darrers anys, ha anat patint, com molts pobles del país, una transformació dels seus sectors productius cap a altres sectors com el dels serveis. Un poble corrent del món rural català, d’aquells on CiU aconsegueix més del 40% dels vots a les eleccions autonòmiques, però on, sorprenentment, l’anomenat municipalisme alternatiu gràcies a la CUP va aconseguir la seva primera majoria absoluta (amb un 87% de participació) el maig passat.

Constància i normalitzar la política. És així com el primer que es pregunta molta gent és com ha aconseguit la CUP, un projecte que s’autodefineix com a independentista i socialista, obtenir-hi aquests resultats electorals. En Robert Sabater, tècnic agrícola i regidor d’urbanisme, explica a La Directa enmig d’una assemblea de govern (oberta) que la victòria electoral és una conseqüència de vuit anys de treball intens amb les associacions del poble i sobretot de la tasca d’explicar dia rere dia, què es cou a l’Ajuntament, i quines propostes poden fer un poble millor. Per la seva banda, Irene Palol, mestra d’una escola de Figueres i alcaldessa, afegeix que el poble ha vist en la CUP una alternativa de govern constructiva, que acostava la política a totes les cases i on “el fet de ser jove ja no és un rèmora pejorativa sinó que és quelcom positiu perquè és sinònim de noves formes de fer política i de no corrupció”

Quants alcaldes i alcadesses hi ha? Fora de l’Ajuntament, la percepció majoritària és que el poble hi sortirà guanyant amb l’aposta de canvi radical que proposa la CUP. Mentrestant, l’assemblea de la CUP (el nou equip de govern) es reuneix tres tardes a la setmana per anar concretant un model de governar diferent al que havia viscut el poble en els darrers anys. Així, han decidit que el que primer que cal fer és fer entendre a les viladametenques que, a partir d’ara, tot el treball municipal es fa en equip, es diversifiquen les tasques i les responsabilitats, es prenen les decisions assembleàriament i es fa un traspàs públic de tota la informació. “Evidentment, ens agradaria que demà mateix Viladamat pogués ser com Marinaleda, amb assemblees populars i gestions municipals col·lectives i obertes, però perquè això funcioni primer cal posar els fonaments d’unes noves dinàmiques d’acció política”, argumenta l’alcadessa Irene Palol.

Referèndums i cooperativa d'habitatges. És així com, en el seu primer mes al govern, l’assemblea de la CUP a Viladamat ha prioritzat la feina per canviar la cultura política del poble i, especialment, ordenar i regular la situació municipal per acabar amb el presidencialisme, el clientelisme i la precarietat que, segons la CUP existia (hi havia treballadors municipals sense contracte, un deute econòmic de milers d’euros,...). Unes tasques que, combinades amb el diàleg i la gestió del dia a dia, haurien de permetre d’aquí a un any iniciar projectes innovadors ja que segons afirma Palol, “un ajuntament de la CUP no pot ser que només faci gestió municipal i apagui focs”. Entre les propostes que estudien pel futur, hi ha la de fer consultes populars vinculants, la d’elaborar pressupostos participatius o la de potenciar cooperatives juvenils d’habitatg. Unes idees que han d’afegir-se a altres propostes que ja executades com ara la renúncia a quasi el 90% del sou dels quatre regidors per evitar la professionalització de la política i la retirada de simbologia espanyola de tots els espais públics del poble.

Incidència i transformacions limitades. Ara bé, la il·lusió que es transmet es barreja amb una sensació agra que la capacitat d’incidència que tindran en els propers 4 anys no serà l’esperada. “La gestió del dia a dia ens ocupa molt, massa espai” creu Robert Sabater. Sabater assegura que obrir les portes del consistori ha provocat consultes ciutadanes permanents i decisions tècniques a prendre que els retalla el temps per plantejar-se canvis més estructurals. “Entenem que aquesta pot ser una crítica que se’ns pugui fer al futur”, afegeix Sabater. Tanmateix, l’assemblea de la CUP es mostra convençuda que canviaran aspectes importants de Viladamat al mateix temps que es mostra més escèptica sobre la incidència que podran tenir més enllà del poble. “Som conscients que tenim la responsabilitat de crear un model nou, just i democràtic” assegura l’alcadessa. Ara bé, afegeix la mateixa Irene Palol “cal ser conscients que el sistema actual no el podrem canviar des d’un petit poble de l’Empordà”. Per Palol, tot seria diferent si hi hagués molta més xarxa, grups i entitats agrupades arreu de la comarca per treballar colze a colze per mancomunar serveis i propostes i teixir petites alternatives. De moment, i abans de revisar la feina feta, dijous 28 comença la festa major que, de ben segur, tindrà alguna novetat especial.

dilluns, 18 de juliol del 2011

Parar atenció!

Ara fa una setmana vaig assistir a l'acte de commemoració dels 50 anys d'Òmnium. Allò va ser quelcom potent, un pas endavant per molta gent, un record necessari per molts altres, un acostament a les tesis independentistes que fa anys que molts pregonen per alguns de més enllà i, segurament, una simple trobada de cares conegudes per molts dels qui ho van veure per la televisió. Assegut en un racó de l'Auditori de Barcelona, jo, tenia una bona perspectiva de platea.

Com he dit, coneguts, famosos, les juntes d'Òmnium al territori i tots amb un denominador comú més enllà de la #passiópelpaís: l'afany per buscar incentius fora de l'interessant parlament de la Muriel Casals i de l'espectacle curiós d'uns nens i unes nenes jugant a l'escenari. Una estranya necessitat de mostrar-se al món. I és que molts i moltes dels presents estaven compartint dos móns al mateix temps, el del solemne acte d'Òmnium i el de les xarxes socials i els mòbils de la tercera generació. M'imagino que no us explico res de nou, no?

El fet, però, que em va portar a reflexionar que això d'estar en dos espais (un de físic i un de cibernètic) al mateix temps no m'acaba de convèncer és que d'allà i d'observar bona part dels que m'envoltaven, me'n vaig endur la sensació que ja no sabem parar atenció, que ja no sabem estar en un lloc escoltant tranquil·lament, gaudint de l'oratòria o dels moviments que es fan a sobre l'escenari sense piular, en silenci total.

Suposo que tot plegat és una victòria més de les idees i la moral de la competició permanent d'un sistema econòmic capitalista: cal ser millor que els altres i, per ser-ho, ara cal també ser el primer en explicar notícies, sensacions, ximpleries, acudits, o perquè no, mentides. Posar-hi fotografies ràpides, encara que siguin desenfocades. Aconseguir més seguidors que els teus companys per tenir un reconeixement social que et manca,...una simple evolució d'una societat basada en uns valors poc cooperatius.

No us penseu, però, que això és un atac fonamentalista les noves tecnologies. De fet, com amb molts altres temes tot plegat rau més en el sostrat i els valors que potenciem com a societat. I és que evidentment, les xarxes socials a Internet tenen un valor incalculable i han aportat desenes d'elements positius a la nostra societat. Són una bona eina. Tanmateix, observant-ne el seu ús, crec que és una pena, una involució, una pas enrere pel país que, després de tardar segles i segles en poder aconseguir un sistema on tothom és alfabetitzat i té accés a la cultura,...ara nosaltres mateixos siguem incapaços de gaudir en silenci i parant l'atenció d'un discurs simple però ben pronunciat, d'una bonica cançó, o d'una lectura de capvespre d'estiu.

Perquè n'estic segur que, tot i que està científicament provat que es poden fer dues i tres coses alhora, aquells i aquelles que únicament escoltàvem dilluns passat vam poder entendre molt millor els matisos d'Òmnium i del nostre país que, ens agradi o no, són molts.

divendres, 8 de juliol del 2011

Pairal

Pairal: dr i hst. Masia o casa adscrita a una finca rústica,
seu d'un llinatge organitzat com a unitat d'explotació rural
amb un patrimoni important acumulat al llarg de generacions
i conservat gràcies a la institució de l'hereu,
que tendeix a ésser econòmicament autosuficient.


Ahir el matí el primer que vaig fer va ser córrer a comprar 'Octubre', de Miquel Pairolí. I ho vaig fer, amb el mateix fetitxisme i la mateixa devoció que devia tenir la mainada a meitat segle XX quan podien obtenir alguna mena d'objecte que els apropés a aquell ídol que sentien per la ràdio, veien als diaris i, a les millors cases, observaven a la televisió. Pairolí era un referent silenciat dins meu. I ho dic així perquè segurament mai m'havia explicat a mi mateix que m'encantava llegir-lo o, millor dit, intuir-lo cada matí a les pàgines d'opinió d'El Punt.

Com la mirada de la teva parella quan sóna el despertador, les frases d'en Pairolí a primera hora eren contingudes, però clares i energètiques. Avançant-se a molts dels teus pensaments, els seus articles eren la cirereta que et permetia tancar l'argument que et donava voltes des que havies començat a menjar el pa amb tomata i pernil de primera hora. Cada matí, et centrava i et posava, sense estridències, les coses al seu lloc i els punts sobre la i. Senzill, sense la notorietat i la necessitat de fer-se veure, els articles de Pairolí eren un lleuger, fresc i agradable sermó abans d'afrontar les tasques diàries.

Ahir vaig dur 'Octubre' tot el dia amb mi. No vaig anar a la cerimònia, però hi vaig pensar molt. Com si alguna cosa em translladès a la infància del meu pare o la meu mare, volia continuar sentint en Pairolí com quelcom llunyà, imaginari, de toc màgic. Per mi, que ni tan sols m'havia plantejat mai quina edat tenia Miquel Pairolí tot i haver estudiat els seus articles en un treball de la carrera, la figura d'en Pairolí és la d'un mestre amb qui no has contactat mai, però de qui has après i has deixat que t'influís sense acabar de ser-ne mai conscient.

A 'Octubre', Miquel Pairolí parla dels seus llinatges, de com cadascú deu la seva forma de ser a com han sigut els seus familiars, al contacte amb ells i en com t'han educat des que ets un nadó. Parla d'avantpassats del Gironès, la Garrotxa i l'Empordà. Esmenta que els Pairolí estan datats a la Creueta, Palol d'Onyar i altres pobles del Gironès des de fa segles on sempre hi havien tingut masos i terres que anaven treballant per guanyar-se la vida. A mi, sens dubte, on em transporta la literatura de Pairolí, el seu fer i el seu escriure és allà, a l'era d'una masia on arrelat a la terra, et sents ple, coneixedor dels voltants i conscient de qui és qui i què estimes en aquest món. Des d'avui, a casa meva, tot aquest reguitzell de sentiments és una nova accepció de la paraula Pairal.

dilluns, 4 de juliol del 2011

El periodisme és també prendre partit

Un company meu porta sovint una samarreta bonica i moderna on s'hi pot llegir una frase que va utilitzar, entre d'altres, el filòsof italià Antonio Gramsci i que diu alguna cosa com ara "per viure cal prendre partit". Des del meu punt de vista, una veritat com un temple, també pel periodisme.

Fa uns dies que m'he trobat, de nou, al bell mig del periodisme, dels seus dilemes, dels seus debats i del seu estat crític actual. Des que vaig marxar a Escòcia ara fa més de 2 anys i vaig ben retornar al país tot començant a treballar per Òmnium Cultural ara en fa 1, la meva connexió amb el periodisme havia anat minvant. Dit d'una altra manera, les múltiples obligacions havien fet que deixés bastant de banda el meu tèoric ofici, allò pel qual he estat format acadèmicament, el motiu pel qual vaig decidir anar a estudiar a Barcelona.

Ara, però, l'inici d'un parell de projectes personals lligats al món del periodisme han fet com si tot allò que estava aparcat en una petita esfera remota del cervell tornés a brotar amb més força que mai. I ho ha fet paral·lelament a l'increment de l'obsessió d'anàlisi de mitjans que ha provocat el fet de tornar a tenir televisió. Ara torno a mirar els TN de TV3, a parlar-ne, a enfadar-me amb ells, a felicitar-los puntualment, a cridar al cel i als amics que hi tinc demanant-los explicacions per aquell comentari.

I és que, segurament, el que m'ofusca més de tot plegat és tenir la sensació que els periodistes de TV3 cometen molts errors i ells ni tan sols es preocupen d'esbrinar si els cometen. Com autòmates, agafen fil per randa declaracions, notes de premsa, notes d'agència i les reprodueixen directament, sense fer ni tan sols una reflexió sobre el que diran poc després. Exemples n'hi ha molts. Avui, per exemple, a la notícia sobre l'estat de salut del President Veneçolà han dit literalment que "la setmana passada, Hugo Chávez i el seu estat de salut van causar una forta polèmica a Veneçuela" i no han explicat el motiu ni el perquè. Entenc que es devien referir al fet que Hugo Chávez no hagués dit quina malaltia tenia fins fa dos dies. Tanmateix, aquest fet, emparat en el dret a l'intimitat, es podria considerar que generava incertesa, temor però no "una forta polèmica"?

Aquest, però, no és l'únic cas. Minuts abans hi hagut una notícia sobre el Marroc i el referèndum de reforma constitucional i han presentat l'Estat nord-africà com un estat on és una minoria la que el qualifica d'antidemocràtic. De fet, no he sentit mai un telenotícies on es dubtés seriosament de la qualitat democràtica de Marroc. Alguns potser penseu que això es deu al fet que els periodistes de TV3 han arribat a un consens sobre quins Estats són democràtics al món i quins no. Tant de bo, fos aquesta la raó. Com a mínim seria el reflex d'una decisió reflexionada, discutida i consensuada entre els i les periodistes. Em temo, però, que aquesta no és la realitat ni de TV3 ni de la majoria de mitjans de comunicació del nostre país.

Casos concrets que em demostren que com en el dia a dia, els periodistes els pertoca pendre partit. I fer-ho significa tenir una actitud atenta, proactiva en vigilar les fonts, en no reproduir esquemes que no escullen ells sinó les grans maquinàries informatives de governs i agències informatives. Cal que prenguin partit, que reflexionin i que s'adonin que més enllà de l'hedonisme i la precarietat (paradoxa real de l'ofici) de ser periodista, cal evolucionar i ser activament conscient que el periodisme actual no és l'ofici del qual la majoria de periodistes s'omplien la boca quan passajaven per les facultats. Cal prendre partit i fer-ho activament. No fer-ho, caure en la rutina del periodisme actual significa fer-ho, però fer-ho passivament: posar-se al costat dels grans poders, de les multinacionals de la informació i estic segur que, igual com als fusters no els agrada fer un moble igual que Ikea, als pastissers unes galetes igual que les Galetes Trias i als ratafiaires una ratafia calcada a la Russet, els periodistes, tots els periodistes, volem decidir i relatar les informacions de la nostra manera.

És en aquest sentit que valoro molt, moltíssim la feina que ha fet media.cat i el Grup de Periodistes Ramon Barnils en els darrers anys. Tant és així que he decidit posar-hi el meu gra de sorra i col·laborar amb ells per ser un pol d'atracció dels que encara creiem en el periodisme actiu, rigorós, atent, i sobretot valent i sense autocensures. He pres partit.

dilluns, 6 de juny del 2011

Ho veig tot blanc i avui he cobrat en groc

Dissabte vam enllestir el III Memorial Sebastià Salellas "Immigració: la solidaritat no està en crisi". I ho vam fer amb un documental que feia precisament allò que durant els darrers dies tots havíem consensuat com a necessari en qualsevol societat que es vol dir a si mateixa democràtica: donant veu a les persones que en algun moment de la seva vida han migrat i ara treballen, els que poden, i viuen entre nosaltres.

I és que no deixa de ser trist, predemocràtic i políticament injustificable que hi hagi persones que estiguin residint al nostre país, als Països Catalans, que veuen diàriament com part dels seus drets polítics i socials estan retallats pel sol fet de no haver nascut dins del territori Shengen. De fet, ho explicava molt bé el sociòleg i poeta Felipe López de Aranguren, aquest és un sistema que està tendint a crear guetos, no els que teòricament existeixen segons els mitjans de comunicació, sinó els guetos del primer món. Un primer món que posa cada dia algun quilòmetre més de tanca, de mur, de barrera entre ell i la resta, entre nosaltres, els privilegiats, i la majoria del món. López de Aranguren posava un exemple molt encertat: el primer món cerca construir un gran complex residencial a l'estil urbanització amb xalets i camp de golf on tancar-se i desentendre's de la resta del planeta.

D'una manera semblant, tot i partir de marcs ideològics parcialment diferents, el professor de la Universitat Pompeu Fabra, Raimundo Viejo defensava que la complexitat del món actual no ens ha de fer perdre de vista que el projecte d'elitització, de segregació social és el fons de totes les polítiques de les macroestructues difuses de poder actuals. Per Viejo, nosaltres, les classes populars, els i les precàries som també part discriminada en aquest projecte global de la dreta i les classes poderoses. Dit d'una altra manera, encara que ens posin murs i discursos, el nostre lloc és amb la gent que ha arribat fa poc al nostre país. Amb ells ens uneixen moltes més coses en la conjuntura socioeconòmica actual que amb elits benestants catalanes, valencianes o illenques. I això cal tenir-ho i dir-ho clar.

En aquest sentit, una de les reflexions que més es va sentir durant el Memorial és la de treballar el nostre llenguatge, les nostres actituds, evitar reproduir prejudicis barats que ajuden a forjar un substrat on les opcions polítiques xenòfobes troben el seu espai de captació de voluntat popular. Cal evitar frases fetes construïdes a partir d'antics paradigmes, exigir als mitjans de comunicació rigororistat i assumpció de responsabilitats en tot el que està passant i ser conscients que, més enllà de l'acció col·lectiva, en l'àmbit individual també poder fer política.

La cohesió social i el front comú no són tasques que donaran fruits d'avui per demà, però sí que són objectius que hem de tenir clars per saber quin és el nostre camí, quins espais sumen en aquest procés de construcció de contrapoder popular i quins són els nostres aliats en aquesta situació d'extrema precarietat a la qual ens ha dut el capitalisme. I és que tot i compartir llengua amb Fèlix Millet, Jordi Pujol, Pasqual Maragall, tinc clar quins haurien de ser els meus vertaders companys de viatge per poder construir una societat formada i participada per tots i totes.

dilluns, 30 de maig del 2011

Després del 22M, continuem!

Benvolguts i benvolgudes,

Com ja us vaig informar fa unes setmanes, des de fa un temps estic involucrat en el projecte polític de la CUP de Girona. Som un grup de persones amb ganes de transformar el que ens envolta (independentistes, ecologistes, creiem en la justícia social) que vam aconseguir uns meravellosos resultats a les eleccions municipals del 22 de maig. Exactament i després de múltiples recomptes, la CUP va aconseguir treure 2.981 vots i 3 regidors Primer de tot, doncs, crec que em pertoca donar les gràcies a totes les persones que ens vau fer confiança ara fa una setmana. Tot i això, el projecte de la CUP no és el d'un partit polític tradicional. El projecte de la CUP vol ser quelcom diferent, des dels seus inicis ha apostat per noves maneres de fer política i té únicament sentit si aconseguim aglutinar realment la veu de les classes populars de tota la ciutat, dels que pateixen les conseqüències d'un model social injust, insostenible i que no permet el dret a l'autodeterminació dels pobles.

Tenir 3 regidors a l'Ajuntament és una gran responsabilitat. Un repte que afrontem amb il·lusió i esperit constructiu de saber-nos madurs per transformar el nostre entorn. Tanmateix, només ho aconseguirem si tenim el vostre suport, el vostre alè i el vostre esforç amb nosaltres els propers 4 anys. El nostre és un projecte participatiu que beu especialment del treball desinteressat de la gent que en forma part. És per això que us demano que ens acompanyeu intensament en aquest viatge que ha agafat un rumb valent des del 22 de maig. Us pregunteu com? Doncs la CUP té un funcionament horitzontal, amb diverses comissions que treballen intensament cada àmbit de la política local. D'aquesta manera, des de la CUP hem creat unes comissions formades per gent de la CUP, però també per independents i en les quals us podeu afegir que són les següents: comissió ambiental, comissió d'educació i cohesió social, comissió d'urbanisme i habitatge, comissió de cultura i patrimioni, comissió de participació ciutadana i comissió de país i nació. A més a més, tenim una comissió permanent que es reuneix cada dilluns oberta a tothom, una comissió de seguiment institucional, un grup de treball d'accions i carrer i celebrem assemblees i trobades amb entitats periòdicament.

Molts i moltes vau dipositar un vot diumenge passat, però com bé ha quedat demostrat, el període de la nit al dia pot ser molt llarg si entre tots no aprofitem les estones que tenim per aportar de la manera que vulguem el nostre granet de sorra a un projecte il·lusionant ens serà més difícil ser a tota arreu. Amb la confiança que us tinc, us demano que feu una passa endavant i ens ajudeu a construir la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) que ha d'aconseguir ser la veritable Veu del Carrer a l'Ajuntament.

Moltes gràcies per llegir-me

salutacions. una abraçada.

diumenge, 15 de maig del 2011

Lluny del sofà, una galleda, una escombra i moltes brides!

Extret de laveudelcarrer.cat

Són les vuit del vespre de qualsevol dia d'abril o maig de 2011. Hi ha gent corrent vorejant l'Onyar direcció el Parc Científic, d'altres parant la fresca en alguna terrassa del Barri Vell, alguns més fent cursos i activitats de tot tipus en centres cívics i clubs de la ciutat, i, per suposat, hi ha aquells que es preparen per començar un torn de nit als hospitals i a les fàbriques i empreses del Gironès. Per la majoria de gent, el vespre-nit d'un dia entre setmana a la ciutat de Girona significa aturar-se, relaxar-se, fer-se un sopar lleuger i anar preparant el terreny per anar a dormir. Però és per tothom igual? Com deien en aquell famós còmic, no exactament perquè hi ha un grup de gent que en les darreres setmanes s'ha entestat a desenvolupar unes activitats ben diferents a les anteriorment esmentades. Un conjunt de persones que lluny del sofà, opta per una galleda, una escombra, uns cartells blancs i uns paquets de brides com acompanyants quan es pon el Sol.

Són allò que internament en diguem les Brigades d'Unitat Popular. Uns 70 voluntaris que han decidit treballar quasi cada vespre en les darreres setmanes perquè la CUP, que té el suport de Reagrupament i els Pagesos per la Dignitat Rural Catalana, pugui portar la veu del carrer a l'Ajuntament a partir del 22 de maig. D'aquesta manera, cada vespre, diversos escamots de voluntaris i voluntàries s'organitzen i es reparteixen les feines a fer. Alguns dies cal anar a posar bé les pancartes, d'altres anar a encartellar als més de 90 plafons que hi ha repartits per tot Girona, o perquè no, fer tot la Carretera Barcelona caminant i penjant plafons amb brides un fanal sí, un fanal no.

Alguns potser us preguntareu si això de fer-ho al vespre té un toc de romanticisme. La resposta, però, és tant evident i clara com negativa. Si les brigades funcionen majoritàriament al vespre és perquè, més enllà dels jubilats i els aturats (clar que sí) que surten alguns matins a penjar cartells al centre de la ciutat, la resta de voluntaris i voluntàries assumim el repte un cop s'ha acabat la nostra jornada laboral als respectius centres de treball. Nosaltres, treballadors i treballadores, voluntaris i voluntàries de les Brigades d'Unitat Popular hem pres l'humil decisió de dedicar els nostres vespres al projecte de la CUP perquè entenem que cal una opció vertaderament independentista i que aposta per un model social just i democràtic en el nostre Ajuntament.

I és així com, tant si plou com si la lluna mostra el seu esplendor, tant si el Barça ha guanyat la lliga com si el Real Madrid ha guanyat la Copa del seu rei, tant si a la feina la precarietat ens prem a més no poder com si la situació d'atur ja fa massa temps que ens dura, que cada vespre des de fa unes setmanes som desenes, les persones que sortim al carrer i desenvolupem múltiples tasques per fer arribar el nostre discurs als gironins i gironines i fer que l'alternativa necessària sigui a la Plaça del Vi a partir del 22 de maig.

dimecres, 11 de maig del 2011

L'art de fer-ho diferent, de ser alternativa (II)

extret de laveudelcarrer.cat

Tal com dèiem en una entrada anterior, ben entrats al segle XXI el que toca és deixar els vicis que la democràcia de la Constitució Espanyola ens ha aportat i explorar noves formes de fer política, nous camins per bastir una alternativa, noves maneres de fer veure els ciutadans que a través de la política podem aconseguir alliberar-nos com a poble al mateix temps que construïm una societat justa. És en aquest sentit i amb aquesta filosofia que des de la CUP de Girona (que compta amb el suport de Reagrupament i els Pagesos per la Dignitat Rural Catalana) procurem fer i organitzar tots els nostres actes.

Un exemple més va ser dissabte passat al matí en un dels dos grans actes de campanya que farem com a candidatura. Un acte divers, alegre, amb contingut i, sobretot, col·lectiu. Perquè més enllà de les figures mediocres que ens han governat, des de la CUP potenciem el grup, l'esforç de tots i totes, colze a colze per presentar un projecte de ruptura en aquestes eleccions municipals. Deixem les formes, però, i anem al contingut:

Són quarts de nou del matí del dissabte de la inauguració del Temps de Flors. Uns quants membres de la CUP, però, aliens a tot aquest sarau, s'aixequen i es comencen a repartir feines per tenir-ho tot a punt a les 12 del migdia. S'ha d'anar a buscar la vela de l'Ajuntament per si plou, muntar-la, acabar de fer les últimes compres, guarnir els jardins de la Infància, repartir les frases que dirà cadascuna de les persones que va a la llista i, perquè no, fer quatre crits demanant com sigui que la pluja ens respecti. Ho fan. I ho fan amb un somriure, engrescats per tota la feina i per com els companys i companyes s'estan implicant amb tot el que es fa.

Són les 12 i els Trambòtics, grup d'animació infantil, comença a animar la mainada present a l'espai vora l'Onyar. La pluja ha declarat una treva. Mentrestant, diverses persones preparen un pica-pica amb productes de proximitat, comprats a la carnisseria, a la fleca i al mercat, etiquetats en català, evitant consumir plàstic innecessari, apostant pel comerç just i reciclant un cop ja ho hem utilitzat (tot el que exigim que faci l'Ajuntament en el nostre programa). Vora la 1h del migdia, els Trambòtics diuen prou i comença l'actuació d'un grup de bastoneres, Les Picadits de Vilassar de Mar (aposta per la cultura popular) i un cop han fet diversos balls, comença la presentació de la llista de la CUP a Girona.

(Sant) Tornem-hi, nosaltres, com es pot veure en els cartells electorals, apostem pel grup, per la unió, no per la cara bonica dels candidats i la presentació de la llista n'és un exemple més. Aprofitant el vídeo de campanya i el text que apareix en el mateix, cadascun dels membres de la llista llegeix una frase i presenta una altra de les persones que va a la llista fins que l'alcaldable dedica tres minuts més a presentar algunes de les propostes del programa. Abans, però, Jordi Navarro mostra la nostra alegria perquè els companys i companyes de Bildu podran ser a les eleccions municipals a Euskal Herria. I per acabar, just abans del pica-pica, Navarro aprofita també per agrair a totes les persones, amics, familiars, companyes, companys, que conviuen amb persones lluitadores i militants la seva paciència i l'amor que els hi dediquen. Una bona i diferent manera de dir Bon Profit. I és que els petits gestos també són poderosos

dilluns, 9 de maig del 2011

L'Art de fer-ho diferent, de ser alternativa (I)

Extret de laveudelcarrer.cat

La campanya ha començat i molts hi afegiríeu allò de "i amb ella, el mateix de sempre". Tanmateix potser enguany no és així i és que a Girona hi ha gent, la que vol portar La Veu del Carrer a l'Ajuntament que ho està fent diferent, que aporta noves maneres i fòrmules de fer política, de presentar les seves propostes, de bastir i ser una alternativa. Si dijous parlàvem de com presentar un programa a les Hortes, proposant al mateix temps que fas allò que dius que faràs, avui podem posar els exemples dels dos primers actes de campanya, el de dijous a la nit (en parlem en aquest post), el toc de sortida, i el de dissabte al migdia, la presentació de la llista i el primer parlament on demanàvem el vot explícitament per la CUP (en parlarem en el següent post).

Comencem pel principi. Dijous passat els polítics tradicionals, els que ens han dut a l'actual atzucac feien els mítings tradicionals, enganxaven els seus cartells (per cert, ja no ho han fet més) i feien un discurs carregat de tòpics, de criticar els contrincants tot i que quan se'ls troben els fan somriures i els piquen l'esquena amb complicitat. Nosaltres, en canvi, vam sortir al carrer, al Pont de Pedra, i vam fer un pica-pica amb productes de la terra mentre la gent s'anava acostant a nosaltres. Sense formalismes explicàvem que el nostre hàbit de fer política és el carrer però que a partir del 22 de maig explorarem també la via institucional a Girona perquè ens cal una ciutat més justa, democràtica, oberta, que cerqui acabar amb la crisi del sistema econòmic actual i que lluiti desinhibidament per la independència.

Llavors, quan la Catedral va donar el pas amb les seves campanades, dos companys es van despenjar des d'un edifici i van anar desplegant poc a poc el cartell de campanya que havíem pintat en una tela de pancarta. Innovador, diferent, trencant esquemes,... tal i com són les persones que formen part de la llista. Un breu però convincent parlament improvisat d'en Jordi Navarro, alcadable de la llista i tot seguit, com si el fet que l'endemà molts i moltes s'aixecaven entre 6 i 8 del matí no els afectés, tres escamots van sortir a encartellar i a posar pancartes. "La nit és jove", era la consigna.

dimecres, 4 de maig del 2011

Girona, d'invisibles a visibles

Raons per anar a la llista de la CUP de Girona i donar-hi suport el 22 de maig

Llicenciat en Periodisme i en Ciències Polítiques. Aquesta és la meva formació oficial, la que en teoria el sistema, com una maquinària perfecte i lliure d’interferències, valora i fa que em col•loqui amb precisió en un engranatge dins la cadena laboral del nostre país. Aquest és el camí que ens marquen des que som petits, el tren en el qual hem de pujar i no descarrilar. Formem-nos a les escoles i universitats i com a molt deixem anar la ment essent part d’un gran equip esportiu i sortint a les nits a discoteques que fomenten el consum pel consum, el sexisme o la xenofòbia. Aquest és l’ideal de l’establishment, dels qui ens manen, de la Girona actual, allò que podríem anomenar la bondat oficial.

Tanmateix som molts i moltes els que a Girona no hem volgut seguir fil per randa aquest guió. Som molts aquells que la formació real i que ens ha permès assolir els nostres objectius personals no l’hem extreta només d’aquest modus operandi oficial. De fet, m’és impossible recordar totes les persones que he conegut en el món de lleure a la ciutat (creient en l’educació com a eina per a la transformació social), en el camp de la cultura (portant-la al carrer, creant-ne sense parar als espais ja existents, revitalitzant-ne els aspectes més tradicionals i populars de la mateixa), en l’àmbit socio-polític (alliberant espais i alliberant-nos com a persones, duent a terme propostes concretes per fer un món més just i lliure, nedant contra-corrent, patint la repressió de l’Estat espanyol), en els espais veïnals, (participatius i cercant sempre la complicitat i la unitat per avançar),... Una xifra incalculable de persones que formem part d’un món paral•lel, que tot i tenir molta menys visibilitat és amb molta probabilitat més real que l’ideal de la bondat oficial que he esmentat anteriorment.

Així doncs, dos móns. Dues idees. Dos projectes. Els de la bondat oficial i el de les entitats, la presència al carrer, el voluntariat, el somni d’una Girona i uns Països Catalans més lliures i justos envers la reproducció de les modes, dels clixés, l’acríticisme i l’ordre. És en aquesta disjuntiva, on cal emmarcar el meu pas decidit i ferm a participar de la política municipal a través de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP). La CUP, al meu parer, és la candidatura que porta més anys treballant des de la base, sense pretensions de fer carreres personals, amb els barris, les entitats i aquella que ha estat capaç de formular i (atenció) concretar un programa clar de transformació social que ajudi en la transició cap a la llibertat del nostre país i cap un nou model econòmic que no sigui el capitalisme vigent. En definitiva, un programa polític que permeti bastir una Girona activa, conscient, justa, cohesionada, amable, sostenible, democràtica, de barris, compromesa i solidària.

Com bé explica el seu lema, la CUP vol ser “la veu del carrer a l’Ajuntament”. Davant seu la paret del poder i dels partits que fa temps que massa vegades han renunciat als valors pels quals van ser creats (menys el PP que mou a tots al seu terreny). És per tot això que no només us anuncio (per si no ho sabíeu) que vaig a la llista de la CUP de Girona, sinó que, amb tota la confiança que us tinc, us demano que ens feu suport el proper 22 de maig i que feu possible que una nova Girona comenci a caminar.

dilluns, 2 de maig del 2011

Tot el peix està venut

Fa dies que deixo anar aquestes paraules en moltes de les converses que tinc sobre les eleccions municipals del proper 22 de maig. "Tot el peix està venut" i a 20 dies dels comicis tothom ja ha ensenyat bastant quines seran les seves cartes. Tot i això, tots els que estem posats en aquest merder no hem deixat d'anar accelerant el nostre ritme de militància en els darrers dies. M'agradaria poder dir que ara que la tonyina, els rogers, els salmons, els raps i altres espècies ja tenen propietari i han abandonat la llotja ens podem quedar de braços plegats, però el cert és que tot just ara comença un esprint final que es preveu dur. La setmana passada així ho demostra: dues assemblees, una parada, dues manifestacions, un matí fent una pancarta gegant, hores d'obertura de la seu, un debat presenciat on el candidat s'estrena amb una nota de 8 cap amunt, converses amb amics sobre com perceben l'ambient i moltes ganes que l'alternativa necessària pugui arribar a tenir representació en aquesta ciutat dels quatre rius i les cares series.

Parlo del passat, però també podria fer esment a un futur proper que encarem amb il·lusió de saber que estem fent les coses bé, que tenim un discurs de base, d'arrel transformadora, independentista, anticapitalista i ecologista. Aprofito, doncs, aquests 20 minuts de descans de la feina remunerada que sostenta la meva vida en aquest món de notícies tristes i indignants per escriure que si no piulo més en aquest bloc és perquè a la cursa del peix li manca un darrer sprint en el qual participo destinant bona part del meu temps; de bracet d'uns companys i unes companyes que somriuen i es mostren conveçuts que canviar el món és més que possible. I amb aquesta empenta i aquestes idees tan justes, qui pot dir que no hi vol ser?

dimarts, 26 d’abril del 2011

diferents maneres, un mateix objectiu

Ahir vaig experimentar el meu primer moment de nervis. Va ser just després de l'assemblea setmanal i just abans de gaudir mirant la pel·lícula Herois a TV3. Per primera vegada, a l'assemblea ens vam atrevir a parlar del 22 de maig, dels apoderats, del que pot passar aquell vespre, dels entrepans i de la trobada amb tots els que ens haurem deixat hores i hores en aquest projecte un cop s'acabi la jornada electoral. Automàticament vaig pensar que devíem ser molt pocs els que estem preocupats pel 22 de maig. Vaja, que no tothom té aquesta data tan posada al cap com un servidor. I és que cadascú viu la política, la municipal i tota la resta, de maneres molt diverses i genuïnes. N'hi ha que hi dediquen 24 hores al dia, altres que hi posen el seu temps lliure, d'altres que hi dediquen una campanya electoral i alguns més hi pensen molt de tant en tant tot i tenir unes preferències molt clares i uns pensaments ferms i reflexionats sobre la política.

Precisament per aquest tipus de persones, pels que sou de treballar, estudiar, dedicar el vostre a temps lliure a múltiples activitats no polítiques (o sí) al mateix temps que teniu clar que l'entrada de la CUP a l'Ajuntament de Girona seria un avenç important per la nostra ciutat, hem creat un manifest que us ha de servir per aportar el vostre granet de sorra al procés de transformació política a Girona i als Països Catalans. Es tracta de Manifest sobre la política local de Girona, un manifest al qual us podeu adherir i on donareu suport a la idea que amb la CUP dins l'Ajuntament, farem de Girona una ciutat més participativa, socialment justa, netament independentista i ambientalment més equilibrada.

Perquè tots vivim la política de manera diversa i pròpia i perquè totes les accions, per petites que siguin, compten, adheriu-vos al manifest, siusplau.

dijous, 21 d’abril del 2011

vacances?

Sí! És ben sabut que aquests dies hom els considera de vacances. Ara bé, no tot és tan simple com les excursions d'en Salvador Alsius per les valls més belles del país o els reportatges que competeixen amb l'etapa del Tour presentats per la Fina Brunet a TV3. De fet, per alguns, de vacances senceres, d'aquelles amb daikiri, tombona, llibre i aigua de mar cristal·lina, ben poques. I és que per molt que els manaies passegin pels carrers de Girona, la dalla balli per Verges, els de Barcelona comencin les seves tradicionals sortides de primavera-estiu cap a l'Empordà i els camps siguin de color verd intens, n'hi ha que continuem fent feina per presentar una excel·lent proposta a les properes municipals; des l'esquerra, l'ecologisme i la lluita per la independència.

Evidentment, i no cal enganyar-nos, no portem un ritme frenètic com sí que fem els dies laborables. Tot i això, fem torns de voluntariat per obrir la seu de la campanya electoral (des d'on escric ara mateix), analitzem amb profunditat les polítiques municipals que ha fet el tripartit municipal en els darrers quatre anys, polim les propostes del programa electoral i acabem de planificar què farem en aquests 30 dies que queden fins el dia de les eleccions. I, tot plegat, revestit amb un Sant Jordi i la feinada que molts gironins i gironines saben que comporta.

Sí, de vacances, doncs, en fem poques aquests dies. En part deu ser perquè creiem que cal ser-hi, ser-hi i ser-hi que deia aquell. En part deu ser també perquè pensem que cal que ens guanyem les garrofes i amb esforç i perseverança és l'única manera de fer-ho. No es tracta de ser un militant calvinista, sinó de seguir aquella sentència de "la terra per a qui la treballa", creure en allò que fas i pensar que per molt temps que hi dediquis, mai n'hi destinaràs prou. I quan et bloquegis, sempre et quedarà pensar en les petites estones de plaer, els concerts espectaculars com el d'aquesta nit, i somriures de complicitat per fer de la militància quelcom encara més agradable.

dimarts, 19 d’abril del 2011

els dilluns: assemblea

Ja ho diu la Masovera: cada dia pertoca comprar un aliment determinat quan vas a mercat. Una mica amb aquesta filosofia, el dilluns és el dia d'assemblea a la CUP. No és ni molt menys l'única reunió que fem a la setmana, però sí que és la central, aquella on procurem anar més persones, on es debaten els continguts de fons del nostre recorregut com a organització i allà on marquem les línies i les prioritats de la nostra acció política. Ahir era dilluns i em vaig plantar a la nova seu electoral que hem obert al carrer Ballesteries per fer feina a mitja tarda. Amb dos companys més vam estar parlant d'idees, de propostes un pèl extravagants però que poden arribar a ser convincents i sobretot vam tenir la típica conversa política de bar. La formalitat va venir després, a partir de les 8 del vespre i fins prop de les 11 de la nit.

Són les quasi 3 hores d'assemblea (i perquè l'endemà treballem que sinó,...) que fem a la setmana i les vivim amb ganes i amb il·lusió, que diu aquell. Ahir, per exemple, vam tenir unA extraodinària i centrada conversa sobre com havíem d'afrontar els debats electorals que tenim a partir de la setmana vinent. La conclusió? la podreu veure en directe, però ja us avanço que encaixa perfectament amb allò que diem fa temps a can CUP: noves formes de fer política, alternatives polítiques i crítiques als fonaments del sistema injust en el qual es basa la societat actual. Ahir, però, també vam parlar de geocatchings, de com incorporar nous elements i eines socials en la nostra praxis política. I és que a la CUP tenim gent com l'Oriol, en Bernat, en Marçal o en Biel que saben perfectament on ens trobem i com les noves tecnologies són presents en els nostres dies. Una nova demostració, en aquest cas interna, que som gent, alguns joves, preparada.

Per acabar, tocava parlar de l'1 de maig, del dia dels treballadors. Evidentment els partits convencionals van deixar de participar d'aquesta diada fa anys. Ja no els interessava, tenien el poder i per tant el carrer era cosa dels beneits i els desvalguts. Premisa falsa, des del nostre punt de vista. El carrer, com les institucions, és un espai més i central des d'on fer política. És així que, com sempre, la CUP serà present el proper dia 1 de maig a la convocatòria que els sindicats alternatius de la ciutat han fet davant de la seu del Govern de la Generalitat. Una vegada més, em sentia a gust amb allò que estàvem parlant tots els que érem asseguts al voltant de la taula.

Tranquil, serè, i descansat per allò de sentir que la feina estava ben feta, me'n vaig anar xino xano a la cerca del sofà on tan còmode també em sento.

dilluns, 18 d’abril del 2011

Girona i València, dues ciutats d'un mateix país

Amb aquest Girona i València, dues localitats d'un mateix país, aquest bloc vol ser durant poc més d'un mes, un mirall de la vida d'un militant comú de l'esquerra independentista, de la CUP, ara que queda un mes per arribar a la cita electoral del 22 de maig que tantes expectatives sembla estar creant. No serà un espai de teoria política sinó un lloc on llegir-hi sensacions i vivències d'uns dies intensos de la nostra història. Som-hi doncs.

Per arribar a València des de Girona has de destinar un matí, una tarda o un vespre del teu temps. Hom podria pensar doncs que és una petita tortura baixar un divendres a la nit cap a la capital de l'Horta per tornar-ne el cap de 48 hores. Tanmateix, a mi sempre m'ha semblat un petit peregrinatge cap una zona del país (sí, sí, del meu país) que lluny d'una tortura és una esplèndida dosi d'energia, vitalitat i confiança política amb el projecte polític al qual fa anys que pertanyo, l'esquerra independentista. I ho és per diversos motius.

El primer i senzill és que anar a València, passejar pels seus carrers i manifestar-te en contra de les opressions que afecten igualment (encara que amb cares i intensitats diferents) la Cerdanya, la Marina, les Illes o el Matarranya et reafirma que el projecte polític de l'esquerra indepedentista (l'únic que compta amb els Països Catalans com a subjecte polític) porta 40 anys fent anàlisis correctes.

El segon és que asseure en una taula o compartir cotxe amb gent d'arreu del país, parlar dels problemes i vivències en els nostres respectius racons de territori i veure com som capaços d'assemblar-nos tant en la concepció que tenim del que ens afecta i del futur que volem pel nostre territori emociona. Exemple ràpid: (re)descobrir que les cançons d'en Llach, per curtes que siguin, ens posen la mateixa pell de gallina a mi que a la senyora de Castelló de la Plana que, animada, ha baixat a manifestar-se sota l'atenta i agressiva mirada dels agents de la Policia Nacional espanyola. D'arguments, doncs, en sobren.

I és que, més enllà de les fronteres mentals que el poder i massa vegades les quotes d'autoodi ens imposen, Catalunya i el País Valencià són una mateixa nació i Girona i València, dues localitats d'un mateix país. Aquest cap de setmana he tingut l'oportunitat d'anar a València, eixir als carrers i reivindicar colze a colze que la unitat popular als Països Catalans és l'única via per sortir de la crisi del capitalisme i dels estats espanyols i francès. Llàstima que no m'hi hagi trobat ni la gent d'esquerres i anticapitalista ni la de la dreta ex-autonomista que tot i que diuen haver fet un pas pels drets nacionals del país, suposo que València els segueix quedant massa lluny