dilluns, 6 de juny de 2011

Ho veig tot blanc i avui he cobrat en groc

Dissabte vam enllestir el III Memorial Sebastià Salellas "Immigració: la solidaritat no està en crisi". I ho vam fer amb un documental que feia precisament allò que durant els darrers dies tots havíem consensuat com a necessari en qualsevol societat que es vol dir a si mateixa democràtica: donant veu a les persones que en algun moment de la seva vida han migrat i ara treballen, els que poden, i viuen entre nosaltres.

I és que no deixa de ser trist, predemocràtic i políticament injustificable que hi hagi persones que estiguin residint al nostre país, als Països Catalans, que veuen diàriament com part dels seus drets polítics i socials estan retallats pel sol fet de no haver nascut dins del territori Shengen. De fet, ho explicava molt bé el sociòleg i poeta Felipe López de Aranguren, aquest és un sistema que està tendint a crear guetos, no els que teòricament existeixen segons els mitjans de comunicació, sinó els guetos del primer món. Un primer món que posa cada dia algun quilòmetre més de tanca, de mur, de barrera entre ell i la resta, entre nosaltres, els privilegiats, i la majoria del món. López de Aranguren posava un exemple molt encertat: el primer món cerca construir un gran complex residencial a l'estil urbanització amb xalets i camp de golf on tancar-se i desentendre's de la resta del planeta.

D'una manera semblant, tot i partir de marcs ideològics parcialment diferents, el professor de la Universitat Pompeu Fabra, Raimundo Viejo defensava que la complexitat del món actual no ens ha de fer perdre de vista que el projecte d'elitització, de segregació social és el fons de totes les polítiques de les macroestructues difuses de poder actuals. Per Viejo, nosaltres, les classes populars, els i les precàries som també part discriminada en aquest projecte global de la dreta i les classes poderoses. Dit d'una altra manera, encara que ens posin murs i discursos, el nostre lloc és amb la gent que ha arribat fa poc al nostre país. Amb ells ens uneixen moltes més coses en la conjuntura socioeconòmica actual que amb elits benestants catalanes, valencianes o illenques. I això cal tenir-ho i dir-ho clar.

En aquest sentit, una de les reflexions que més es va sentir durant el Memorial és la de treballar el nostre llenguatge, les nostres actituds, evitar reproduir prejudicis barats que ajuden a forjar un substrat on les opcions polítiques xenòfobes troben el seu espai de captació de voluntat popular. Cal evitar frases fetes construïdes a partir d'antics paradigmes, exigir als mitjans de comunicació rigororistat i assumpció de responsabilitats en tot el que està passant i ser conscients que, més enllà de l'acció col·lectiva, en l'àmbit individual també poder fer política.

La cohesió social i el front comú no són tasques que donaran fruits d'avui per demà, però sí que són objectius que hem de tenir clars per saber quin és el nostre camí, quins espais sumen en aquest procés de construcció de contrapoder popular i quins són els nostres aliats en aquesta situació d'extrema precarietat a la qual ens ha dut el capitalisme. I és que tot i compartir llengua amb Fèlix Millet, Jordi Pujol, Pasqual Maragall, tinc clar quins haurien de ser els meus vertaders companys de viatge per poder construir una societat formada i participada per tots i totes.