dimecres, 29 d’abril del 2009

petit




Quan jo n'era petitet festejava i presumia..., al pot petit hi ha la bona confitura, el més petit de tots, val més petita i juganera que grossa i destralera, els petits canvis són poderosos i tantes altres expressions que se'ns acudirien si barrinéssim una estona, no?.

Abans era d'aquells que pensava en la importància i en la magnificiència dels grans esdeveniments i de les grans persones. M'imaginava amb certa suma d'enveja i enyor la revolució del 36, la del 17 a Rússia o la del 59 a Cuba com un tot. Grans gestes, grans herois, grans batalles, grans alegries i grans penes. Projectava l'Everest en els meus ulls, desgranava les paraules dels llibres extensos i tremendament glorificats, volia esdevenir una persona gran al mateix temps que una gran persona (això encara ho desitjo), em deixava endur per les grans històries que els mitjans ens ofereixen a diari, per allò que sembla inabastable. La millor casa era la que fos més immensa. Per suposat, el llit com més gros millor, no? O el plat de macarrons i el de rostit. Era dels que deia: àvia, em pots posar la cuixa de pollastre que fa dos pams, siusplau? Oi tant Ernest, responia ella. I jo, cofoi, menjava sense dir ni mu fins que l'havia enllestit amb un gran temps: dos minuts i trenta-set segons.

Ara, continuo pensant en les cuixes de pollastre de dos pams i en les revolucions., ans faltaria. Tot i això, a poc a poc, mentre em vaig fent gran, paradoxes de la vida, aprecio cada vegada més les petiteses que ens ofereix la vida. El correu que et sorprèn un matí, la partida de cartes que esdevé un moment apoteòsic, la cançó que de sobte et canvia la vida, el tall de pernil que t'alegra el vespre, l'espurna que encén la flama, la carícia que desemboca en el sexe i en la passió, la pedra que pren els carrers, el glop de vi de porró que fa aixecar aquell somriure, el poema breu que t'obre els ulls, les petites bogeries que donen sentit a la vida.....i és que ben mirat, no hi ha dubte que les revolucions, els pollastres i l'Everest perdrien tot sentit si no tinguéssim els petits plaers i els petits patiments que ens omplissin els nostres camins cada dia.

O si més no, això penso avui, un petit instant del que serà la meva llarga vida. Esperem-ho. I sobretot no us poseu amb els més petits.


dilluns, 27 d’abril del 2009

tarda de diumenge (II)



Fa uns mesos escrivia sobre una de les millors tardes de diumenge que recordava a la meva vida. Parlava de Padules, del trivial, de la màgia i de molts altres sentiments que em van fer emmarcar aquella estona d'hivern a la ciutat grisa i humida. Ahir, després de 15 dies a una altra ciutat, aquesta volta ventosa i verda, vaig poder gaudir d'una tarda que, tot i quedar-se molt i molt allunyada de l'anterior, em va servir per sentir-me per primer cop del tot còmode a les escòcies.

Sortia de les parets que m'allotgen amb la sensació que en poc més de mitja hora hi tornaria per menjar aquest tall de pollastre acompanyat dels pebrots farcits preparats per l'ocasió. Però, un cop més la improvisació va vèncer la previsió. Un jove italià, un especímen típic de Barcelona i jo mateix ens vam reunir en un parc deliciós, huge, espectacular de la ciutat del castell. Allà vam córrer darrere d'una pilota durant una hora. Vam riure. Vam fer veure que sabíem de què anava aquell joc que tantes emocions desperta a casa nostra, igual que aquell dia en un porxo d'Orfes a principis de febrer. Ens vam cansar. Vam decidir anar cap a casa del noi italià a fer una cerveseta belga que ens té a tots el cor robat. Allà s'hi van afegir una filla de flequers de la vila de Gràcia que volta per aquí i una noia de l'Alguer, italianoparlant però coneixedora a la perfecció de la variant dialectal catalana en aquella illa. Vam escoltar música. Jo, com us podeu imaginar, em vaig dedicar a fer el freak i li preguntava a l'algueresa qualsevol paraula que utilitzàvem en anglès perquè me la traduís. Ella m'explicava que la resta de Sardenya discrimina l'Alguer. Les converses anaven i venien. Música, pel·lícules, jocs,....les hores van passar ràpides, concises, alegres i de sobte ens van trucar amb la proposta d'anar al cinema a veure'n una de periodistes, polítics i policies. Amb la flequera ens vam afegir a un altre grup de gent, la majoria d'ells italians de tots els estils. El típic roig, una mica deixat, enormement culte i amb qui és apassionant discutir. El guaperes que surt amb una noia catalana, expelada del Carmel que es veu que porta pròtesis, i per suposat l'italià amb tots els ets i uts: físicament semblant a un protagonista de Grease, pantalons curts, jerseiet, ulleres de sol, mastegant xiclet, parlant amb la boca oberta i clavant unes mirades indescriptibles. En definitiva, un bon grup amb qui passar una estona curiosa. La pel·lícula no va destacar per gaire res, tot i que va entretenir-nos després d'una conversa avorrida però interessant en un magnífic bar del cinema. Quan els llums es van obrir, ja no podia comprar crispetes. Els escocesos havien tancat la paradeta. Tot i això, em vaig enrotllar una cigarreta i vaig tornar xino-xano cap a casa. Sense pressa. Reflexionant sobre la simplicitat de la vetllada. Descobrint que la tarda m'havia fet sentir còmode. Sabedor, que si tot va bé, aquesta tarda caurà en l'oblit d'aquí un temps perquè en viuré de millors. Diferent és aquella que vam construir un diumenge d'hivern. Un diumenge que va deixar de ser un dia qualsevol.

en jonnhy i la june,.....


dissabte, 25 d’abril del 2009

25 d'abril



dedicat als i a les sudakes que resisteixen i que fan possible recobrar la unitat del poble

Era verge en aquella terra, tot i que feia temps que volia tastar-la. Per fer el pas vaig escollir una penetració feroç, salvatge, eufòrica, un 25 d'abril. Recordava amb boniques sensacions i certa enveja les històries que el meu germà m'havia explicat de la pèrdua de la virginitat africana i vaig pensar que realment el que es devia sentir un dia com aquell era quelcom especial. No anava errat. En un petit cotxe i amb tres gran homes em vaig deixar endur fins el lloc on tot havia de succeir. Un espai en sí poc alegre, gens meravellós ni magnífic. El formigó i el gris es menjaven tota sensació de llibertat. La ciutat em semblava una mena de presó. Llavors, però, en un tres i no res, tot va canviar. Vaig arribar a la cita amb retard, però realment això era el de menys. El que va venir després ja us ho podeu imaginar. Pels que no heu tingut el plaer d'experimentar-ho, doncs, només us puc dir que aquells instants estan desats en la caixeta de fusta com uns dels moments més emocionants, vitals, somrients, apoteòsics i agradables de la meva curta vida. L'explosió de sentiments. Els anhels de llibertat. El pas cap a la dignitat. El veure que el futur ha de ser preciós si allò que el teu cos sent en aquells carrers és possible. La certesa que el demà serà nostre.


dijous, 23 d’abril del 2009

23 d'abril


És un dia celebrat. Dels que un no hi pot faltar. Un dia d'estranya barreja entre tradició, el perquè toca i un, sens dubte, perquè vull. És Sant Jordi. Moments de somriures, roses i llibres. Instants d'ebullició i efervescència pels carrers, la Rambla i la plaça on se situen aquells qui vull. Records de cassolades, cercaviles i crits d'alegria i protesta. Somnis de ser-hi present. Retorns a tals bells presents que amb ella m'hi vaig fer. Projeccions del que m'agradaria que pogués ser en el futur. Voluntats de transforma-lo en allò que l'imagino, mantenint les actuals perfeccions i millorant-ne els múltiples defectes. Veient com ella espera el meu retard amb una rosa entre mans. Observant com al carrer la gent infla els pulmons i expressa les reivindicacions que primer li passen pel cap. Concloent que els somriures prenen els racons. I tot, enmig d'una terra feta i moldejada entre tots i totes, lliure de cadenes, presonera de la voluntat popular. Bon Sant Jordi.


i un poema clàssic versionat.....

dimarts, 21 d’abril del 2009

l'imagino

"- Si un sap on va, la vida és bella, tanmateix"


"De vegades, quan el meu braç s'inflamava amb el sol contacte seu, quan, durant hores, esperava suplicant al cel que ella deixés tombar el cap damunt la meva espatlla, quan m'immobilitzava en el meu seient perquè els seus cabells em continuessin fregant el coll, li observava la respiració amb temor i veneració, i em preguntava què significava la tristesa que li arrugava el front mentre dormia. Quan una llum crua li batia la cara pàl·lida i es despertava sota la meva mirada, em feia tan feliç que, en emergir del son, amb l'esperit encara confós, no es girés cap a la finestra per veure on érem, sinó cap als meus ulls agraïts, i em somrigués!"

fragment de La nova vida d'Orhan Pamuk. Un petit record pel primer llibre del qual he gaudit en terres escoceses. Un bon i bonic llibre.


diumenge, 19 d’abril del 2009

una de policies


En aquestes èpoques de canvis i transllats, la policia s'està erigint en la protagonista dels espais on vaig i vinc. Els motius, lluny de ser per congratular-nos-en, són més aviat per plorar de ràbia. Al Regne Unit, un policia va cometre un "homicidi involuntari" en empènyer un vianant que volia tornar a casa un dia de protestes. Als Països Catalans, els Mossos d'Esquadra van carregar fort i van desgastar les porres contra manifestants sota el pretext de la "seguretat". Poc després, a corre-cuita, un dia que em vaig connectar a la xarxa, vaig saber que "un home s'havia autolesionat fins a sucicidar-se dins un cotxe de policia a Barcelona".



Bé, doncs, en la línia de persona que té temps i que pot dedicar-se a una de les seves aficions, llegir diaris, doncs el cap ha bullit una estona i ha extret algunes conclusions.



Resulta que avui, dia 19 d'abril, les portades dels diaris més llegits del Regne Unit continuen fent referència a l'actitud de la policia en la manifestació de l'1 d'abril on va morir el vianant esmentat anteriorment. El tema de discussió en tots els mitjans, a més a més, i a diferència del que passa a casa nostra, va molt més enllà. Mentre als Països Catalans ens vam dedicar a parlar sobre un Conseller, sobre les declaracions dels alts comandaments i les conclusions d'una investigació que va cloure exactament el mateix que deien els Mossos, al Regne Unit, el debat ha avançat fins al punt que els propis diaris del règim afirmen que potser el món occidental ha donat massa poders als cossos policials, que potser les lleis antiterroristes són desproporcionades i s'haurien de replantejar i que si els policies amaguen el número de placa de les seves armadures és perquè saben que estan tenint un comportament il·legal,.... els propis diaris del règim no criden a la revolució, ni al socialisme, ni a la lluita, ni al companyerisme, això ja sabem que no ho faran mai, però com a mínim els seus anàlisis centren el debat en el punt adient i no en si en Saura s'esperarà a comparèixer dimarts o si en Mas i en Montilla lloen la història i la modernitat dels Mossos d'Esquadra.



petita frikada escrita en una taula amb una espelma d'un espai lliure de policies on una noia escocesa ens deleita amb cançons típiques d'aquesta terra verda un dia que el sol ha fet acte de presència i jo he fet moltes hores de silenci, vaja, necessitat d'esplaiar-me!


divendres, 17 d’abril del 2009

somnis entre boires



És ben d’hora al matí. Ell, ple de somnis, baixa del tren mentre la boira pren la ciutat. La boira li recorda el rierol que passa prop de casa seva. La boira li recorda aquells instants en els quals pensa en els que no hi són, en els que arriben i en els que perviuen i perviuran amb ell. Són aquelles estones de plenitud interior, de coneixença, d’enfortiment personal. La boira el recomforta. La boira el reforça en el propis projectes. Camina. Projecta el que vol i s’omple d’energies per poder continuar amb pas ferm. La boira el fa creure en els somnis i en allò que tt esdevé si un creu que serà. Poc a poc troba els espais que cerca sense oblidar aquell sarró que l’acompanya allà on va. Diuen que són els somnis entre boires on també existeix el sol!


dimarts, 14 d’abril del 2009

good trip


text d'inici amb retrospectiva


'i tornes i em dediques el més gran dels teus somriures' (manel)


Una setmana intensa posa el seu punt i final amb una bufanda i un senzill però impactant 'good trip' d'en Mariano. L'avió és a punt d'enlairar-se definitivament. Ho fa després de dies bonics, temendament genials, plens de gestos i espais. Gestos i espais que ens construeixen tal com som. Què en seria de mi si el Forn, la Màquia i el Padules desapereixessin d'una ciutat ja prou avorrida i fata? El Forn, allà on de tant en tant la màgia ens regala unes estones idíl·liques i on s'han forjat vincles indestructibles. La Màquia, un espai on més enllà de les pizzes i el mestissatge, l'escalfor ens ha conduït a l'alegria, a la unitat, al futur. Padules, bar de diumenge, de la revisió, de la comoditat, de les espelmes, i de la diferència. Què en seria de mi sense aquests somriures que em dediqueu, alguns de tall espectacular, sense les mirades que m'analitzen i m'expressen els sentiments que corren per les vostres venes, sense les mans que m'acaricien o m'abracen en un gest d'enorme importància? Què en seria de mi sense allò que basteix i em vesteix en la meva rutinària vida gironina? Què en seria? Suposo que en breu, un cop instal·lat a la terra on el Sol està prohibit, us ho podré respondre. De moment, us dic que marxo per un camí, sol, però amb el sarró ple d'anècdotes i instants per reviure i així facilitar-me el futur.

i una cancó que m'agrada,.....


diumenge, 5 d’abril del 2009

siset

Vora la mitjanit, m'assec al sofà. Aquell on unes hores abans m'havia topat amb el meu germà quan tot plegat començava. Penso en com un dia pot esdevenir tan màgic. Apilo els sentiments que m'han aflorat, la seva intensitat. Res és com m'havia imaginat. Tot plegat és més del que havia projectat en els meus somnis. Reconec que em fa certa ràbia no haver trobat encara les paraules exactes per descriure-ho però vull expressar-me. Observar-lo cinc segons en silenci quan ja estàvem quasi sols en aquell racó defineix alegria, felicitat, plenitud. El que deuen sentir els teus pares és inabastable pels que som verges en paternitat. Es tracta d'un altre estadi. Tanmateix, no hi ha dubte que ara enfilaré el llit creient més que mai que l'utopia és realitzable, que aconseguirem la llibertat i que brindarem per tu, pels que no hi són i perquè el teu futur, el nostre, sigui el que anhelem. Això sí, a tu, siset, abans d'aclucar els ulls t'explicaré un conte. Som-hi? Bona nit!

divendres, 3 d’abril del 2009

manel


Hi penses una nit al Casal. Els escoltes. Sempre són benvinguts. Llegeixes un llibre un diumenge a la tarda mentre jaus al sofà i et rasques el nas. Hi són. Fas l'amor apassionadament seguint el seu ritme. Cuines 80 grams d'arrós barrejats amb un gra d'all i un ou ja que tens la nevera buida. T'aixeques un dissabte amb el cap enterbolit i t'acompanyen el somriure de satisfacció i de descans. Les seves melodies continuen sonant a prop teu. Et trobes assegut sota un castanyer mil·lenari. La manilla d'espases encara no ha sortit i tens por que el rival tingui semifallo. Escrius un petit text per aquella persona, les olors de la qual et remouen la panxa. T'encens un cigarret mentre la cuina fa olor de cafè. Ara diuen allò tan esplèndid de 'provem d'encaixar en escenes boniques en ports de diumenge farcits de gavines'. Agafes el cotxe i condueixes un dia de pluja al bell mig de la ciutat. A casa, fan una barreja exitosa amb les dues espelmes lluents i els nostres cossos durant aquell sopar romàntic. De sobte, obres els ulls i te n'adones que amb quatre companys esteu sols cantant i dansant sense parar i són més de les dues. Cançó rere cançó, les escenes varien, la melodia no.


dimecres, 1 d’abril del 2009

temps o rellotge

Et despertes. Si no recordes malament aquell dia entres a treballar a les vuit perquè és un dia qualsevol d'una setmana rutinària d'un any a l'atzar. El company de pis et recorda que t'has compromès a anar a la immobiliària abans de les quatre. A dos quarts de nou del vespre tens l'assemblea del col·lectiu, just després de fer el toc amb aquella amiga que fa temps que no veus amb qui has quedat en un petit racó de la ciutat quan les campanes repiquin les set del vespre. De sobte, però, et ve al cap que abans de dos quarts de deu hauries de passar pel centre social a buscar la comanda de la cooperativa de verdures ecològiques i que a les sis hi ha una concentració a la plaça de la vila per denunciar l'actuació de la policia davant les protestes estudiantils. El dia sembla fer-se curt. Com si no en tinguessis prou, l'àvia et truca dient que l'hauries d'ajudar a portar uns paquets abans de les quatre i que llavors et convidarà a un cafè al qual no et pots negar per cortesia i a més, què nassos!!!, tens ganes de gaudir una mica d'ella i de tota la saviesa popular que posseeix dins la seva caixa de la memòria. Per sort, aquella cita amb els del gas que tenies adjudicada a les cinc de la tarda s'ha suspès i el concert del grup de moda dels moviments socials és l'endemà a dos quarts d'onze de la nit a la sala dels afores de la ciutat.


Fa poc més d'un minut que t'has aixecat del llit i ja has definit aquest llamp d'agenda. Com si no fos penós en sí, tot plegat s'agreuja quan, per sorpresa, te n'adones que has perdut el rellotge i el mòbil. Surts al carrer i no pares de mirar als racons i als canells de la gent per satisfer l'artificial obligació de conèixer en quina hora vius. Evites comprar-te un rellotge per raons evidents i recordes amb certa nostàlgia aquelles rutes per les muntanyes on l'hora t'era igual i et guiaves únicament pel sol, les ombres i els somriures dels companys. Ara, immers en la ciutat de les presses, viure sense hora es converteix en un suplici. Et preguntes com tu, que et creus entre els més revolucionaris de l'univers, has caigut en aquest parany tan senzill. Te n'adones que la vida la construïm sobre bases que ni tants sols nosaltres fixem i que més que aprofitar el temps ens dediquem a fer simple seguidisme d'unes broques creades uns segles enllà. Et sents ridícul. Ho reconeixes. T'enrabies. Un cop has acabat de treballar tornes a casa i recuperes el mòbil amb el qual '”t'integres” de nou a la ciutat. Les reflexions fetes i l'empipamenta s'esborren i continues igual com abans d'escriure el text. Quin fracàs. Deu ser allò que l'artista Sanjosex ens descriu com: “El ritme que ens imposem és el ritme que ens fa viure perduts! Muts! Sense esperances”.