dimecres, 15 de desembre del 2010

un clàssic per les caigudes...

Malgrat tot, cal que ens aixequem de nou....

No te Rindas (Mario Benedetti)

No te rindas, aun estas a tiempo
de alcanzar y comenzar de nuevo,
aceptar tus sombras, enterrar tus miedos,
liberar el lastre, retomar el vuelo.
No te rindas que la vida es eso,
continuar el viaje,
perseguir tus sueños,
destrabar el tiempo,
correr los escombros y destapar el cielo.
No te rindas, por favor no cedas,
aunque el frio queme,
aunque el miedo muerda,
aunque el sol se esconda y se calle el viento,
aun hay fuego en tu alma,
aun hay vida en tus sueños,
porque la vida es tuya y tuyo tambien el deseo,
porque lo has querido y porque te quiero.
Porque existe el vino y el amor, es cierto,
porque no hay heridas que no cure el tiempo,
abrir las puertas quitar los cerrojos,
abandonar las murallas que te protegieron.
Vivir la vida y aceptar el reto,
recuperar la risa, ensayar el canto,
bajar la guardia y extender las manos,
desplegar las alas e intentar de nuevo,
celebrar la vida y retomar los cielos,
No te rindas por favor no cedas,
aunque el frio queme,
aunque el miedo muerda,
aunque el sol se ponga y se calle el viento,
aun hay fuego en tu alma,
aun hay vida en tus sueños,
porque cada dia es un comienzo,
porque esta es la hora y el mejor momento,
porque no estas sola,
porque yo te quiero.

dilluns, 6 de desembre del 2010

pageses i empordaneses

a elles: valentes, treballadores i cultivadores de la saviesa popular; sense elles res seria el mateix.

Onsevulga que siguis, les paraules
recordaran la mar si hi ha memòria.
Recordaran aquests ponents que esclaten
a la muralla blava de la tarda.
Recordaran aquest taüt de sol
a la plaça oblidada del migdia.
Recordaran lladrucs llunyans.
Res mai no oscarà el fil d'aquest silenci
i arreu trobaràs l'illa si llampurna
claror de nit d'estiu ens els teus ulls.
No oblidis que on tu vagis trobaràs
un port en una mar on tot fa cap.
I que hi ha unes drassanes on fa temps
es basteix un vaixell amb el teu nom.
Onsevulga que sigui el port on moris
en altre mar recorda't d'aquest mar.

Joan Margarit

dimarts, 30 de novembre del 2010

l'escenari optimista del Principat

Passejo pels carrers de Girona, pels bars i centres socials que procuro visitar setmanalment i l'opinió d'aquells amb qui topo és compartida: ens esperen quatre anys de patiments, de polítiques de dretes dures, sense cap mena d'avenç a nivell nacional, d'un fals status quo on molts no ens sentirem a gust. Dit d'una altra manera, hom té la sensació que anem de cap a caiguda, que el poble s'ha desanimat, es veu perdut i sembla no tenir cap altra esperança que confiar en el Barça perquè ens doni les alegries que l'escena política sembla incapaç d'oferir-nos. Tanmateix, potser per allò d'haver estat criat en el sí d'una família d'influència cristiana (allò de "independentment del cop, sempre t'has de tornar aixecar), o per allò d'haver mamat el "fins a la victòria sempre" o "l'única lluita que es perd és la que s'abandona", em nego a ser del parer que els propers quatre anys seran estèrils, inútils,... De fet, sóc del parer que hi ha símptomes per mantenir-nos ferms i aixecar el vol. Anem a veure, doncs, com n'és d'optmista l'escenari actual.

1. L'independentisme no queda tocat. Una lectura ràpida i tendenciosa dels resultats de diumenge passat podria dir-nos que l'independentisme ha disminuït en els darrers mesos. Tanmateix, més enllà de la realitat del descens del nombre de diputats explícitament independentistes al Parlament principatí, penso que hi ha altres fets que cal remarcar i que mostren una realitat que es pot llegir de forma optimista. En primer lloc, tot fa pensar que els discursos de mitges tintes comencen a ser no ben observats per les catalanes i els catalans. M'explicaré: Convergència i Unió ha aconseguit un gran resultat, amb el discurs més proper a l'autodeterminació de la seva història, una part de la dreta catalana (SI) aposta directament i inequívoca per la independència per primera vegada i obté representació parlamentària, els projectes que no avancen ni cap al centralisme, ni cap a processos de desenvolupament de l'autogovern català com el del PSC semblen fer momentàniament aigües, i les municipals d'aquí sis mesos seran un bon aparador per mesurar les forces de les Candidatures d'Unitat Popular (CUP) que, de moment, semblen no haver tocat sostre. I tot plegat, sense considerar que el centralisme espanyolista continua representant menys del 20% de vot a les eleccions catalanes.

2. Un govern de Convergència amb poques opcions de convèncer. És aviat per treure conclusions i per fer afirmacions sobre un govern que ni tan sols ha arribat a constituir-se. Tanmateix, sóc del parer que serà positiu que, una vegada les enquestes mostren un increment constant del suport a l'opció de la independència de Catalunya, governi en solitari un dels dos únics partits del catalanisme que no contempla la independència com a una opció viable en els propers anys. I ho serà no perquè m'agradi Convergència, sinó perquè servirà com en el seu moment va servir fa 10 anys, per veure que el nacionalisme convergent no complirà els objectius nacionals als quals bona part del país aspira. No hi haurà concert econòmic. No hi haurà avenços nacionals. Hi haurà pactes amb el PP. En altres paraules, 4 anys on els independentistes s'adonaran definitivament que Convergència no és una opció de futur pel país a nivell nacional, 4 anys on s'adonaran que Convergència és sinònim de pura gestió perquè guanyin els de tota la vida i Catalunya continuï en la mateixa situació, 4 anys de desenganys on serem capaços de construir definitivament una alternativa al complex de partits actuals.

3. Els llaços nacionals. És evident que no dic res de nou si afirmo que la situació a la resta dels Països Catalans no es pot qualificar d'immillorable. A Catalunya Nord, el català continua fent passes enrere, al País Valencià, el PP fa i desfà com li sembla, a les Illes Balears, els unionistes espanyols podrien tornar al poder el maig que ve i a la Franja, el govern d'Aragó continua mostrant la seva cara més bel·ligerant. Tot i això, és igualment innegable que els llaços nacionals, entre la societat civil de les diferents regions dels Països Catalans creixen i que la consciència dels Principatins contempla cada vegada més el conjunt dels territoris de la nació.

4. La crisi i la conjuntura. La crisi persisteix i els indicadors asseguren que, de moment, no té un final a la vista. A això, cal sumar-li que la dreta governarà a Catalunya, així com segurament a la resta dels Països Catalans i a l'Estat espanyol i francès. En aquest context, l'esquerra haurà de ser capaç de fer millor feina que en els darrers anys. La bona notícia és que tindrà temps per pensar, discutir i treballar les propostes polítiques que ens permetin sortir de la crisi sense que la xenofòbia augmenti encara més ni es retallin més drets socials. La conjuntura permetrà als defensors de la igualtat i de la justícia social treballar i actuar fort per millorar un sistema que ens condemna a la selva del capitalisme. D'aquesta manera, s'haurà de saber aprofitar "l'emprenyament general" per canalitzar-lo cap a opcions justes i solidàries.

Podem restar deprimits. Podem pensar que això és el punt i final. Podem creure que la retallada de l'Estatut, la rebaixa de les pensions, la victòria de la dreta regionalista a Catalunya i que la pèrdua de drets socials ens aboquen a un escenari trist i al llindar del precipici. Tanmateix, hi ha prou indicadors per pensar que les coses no s'han d'analitzar amb maximalismes i que, és hora, que aquells que fan política (o sigui tots i totes) aprofitem les escletxes existents per bastir el nostre futur anhelat.

Sé que ens trobarem a les barricades. Com molts i moltes hem mamat, Fins a la victòria sempre.

diumenge, 28 de novembre del 2010

Eleccions (I)

Com les venjances, les valoracions polítiques s'han de fer amb calma i quan ja han passat una estona llarga des dels fets, en aquest cas, les eleccions parlamentàries de Catalunya. Tanmateix, és inevitable que ara mateix em faci desenes de preguntes i intenti donar, si més no, algunes respostes abans de retornar a la feina demà al matí.

1. L'independentisme a Catalunya no ha patit un retrocés a nivell social pels resultats que hi ha hagut avui. Així, tot i que és cert que el principal partit que defensa aquesta opció ha perdut molts vots i que la suma dels seus diputats i els de SI és inferior als 23 que va arribar a tenir Esquerra al 2003, cal considerar, d'una banda, que els independentistes no només voten partits que facin de la independència el pal de paller del seu discurs i, de l'altra, que si sumem Reagrupament als dos partits ja esmentats, el percentatge de vot a partits independentistes és bastant semblant al que va tenir Esquerra l'any 2006. Dit d'una altra manera, els centenars de milers de catalans que volien la independència el 10 de juliol, la segueixen volent avui i la continuaran firmant pel seu demà.

2. Hi ha un % important de catalans i catalanes que semblen no voler seguir el recorregut marcat per la política tradicional catalana. Més enllà de la victòria aplastant de la Catalunya de tota la vida (CiU), si sumem el vot a partits no-històrics (PXCat, Reagrupament, SI o Ciutadans) als nuls, blancs,... trobem que la suma d'opcions no tradicionals supera el 10% del còmput global. dels vots recollits avui. Sembla doncs, que hi ha un gran grup de catalans i catalanes que ha expressat una mena d'orfendat amb la política tradicional catalana. Busquen nous projectes, noves idees, noves maneres de fer.

3. La dreta és la gran guanyadora de la nit. Després de la incapacitat de l'esquerra de governar amb polítiques diferents, innovadores, efectives i que arribessin a la gent i als seus potencials votants, els indecisos han vist clar que si fins tot els d'esquerres que governen accepten que calen polítiques de dretes, val mes votar els originals, els de debó, a CiU i a PP. Aquesta nit, el neoliberalisme dormirà més tranquil a casa nostra.

Reflexions ràpides que em porten a conclusions igual de ràpides. Així, malgrat els resultats, l'independentisme segueix latent en una societat catalana on els seus mecanismes de representació formal semblen patir algunes esquerdes i on la dreta ha aconseguit imposar el seu discurs. Ens pertoca, doncs, analitzar en profunditat el que ha passat i, tot seguit, ser capaços de fer esdevenir el projecte de la unitat popular en l'eina que permeti canalitzar l'increment del suport a la independència en el context de descontentament amb aquells que manen. Esperem que siguem prou madurs per fer-ho.

dimarts, 23 de novembre del 2010

Escòcia


Resseguir els teus carrers secs, vius, freds i amables. Copsar la freda boira, l'aire gèlid i l'escalfor d'allò que et conforma. Estimar el verd que t'envolta, el somriure que et defineix i la fressa que no molesta. Recordar els sons que vaig recopilar, les imatges que em vaig estimar i la música que amb altres creàrem. Aixecar la copa i brindar per un futur d'esperança, llibertat, amor i justícia. Reviure'n l'esperit dels jorns d'alegria. Deixa'm que, encara que sigui per pocs instants, et visqui tal i com ho solíem fer temps enrere.


divendres, 12 de novembre del 2010

el vot burocràtic


Ja ha començat. La campanya electoral ja és als carrers de les viles i les ciutats del Principat. Agafats de la mà d'aquesta arribada, tenim també els diaris publicant enquestes, convidant a esmorzar els candidats dels diversos partits amb representació al Parlament i fent tot tipus de prediccions sobre el futur polític d'aquesta part dels Països Catalans. Tot i aquests elements tradicionals de cada comtesa electoral i com molts ja han comentat, aquestes no són unes eleccions típiques i tòpiques. En aquest sentit, són molts els arguments (un govern tripartit que ha aguantat el cicle sencer per primera vegada, la sentència del Tribunal Constitucional, l'augment de l'independentisme sociològic, la greu crisi econòmica,...) que dibuixen l'escenari d'aquestes eleccions bastant diferent al de fa 4, 7 o 11 anys.

Tanmateix, i per centrar-me en un sól tema, prefereixo parlar d'un aspecte que tinc la sensació que és poc comentat pels analistes i opinòlegs dels mitjans de comunicació catalans. Em refereixo al que jo anomeno vot burocràtic (perdoneu, però no sé quin és el terme científic). I és que sense haver fet ni llegit un estudi seriós i rigorós sobre el tema, tinc la sensació que la democràcia catalana camina poc a poc cap a un model on a les eleccions hi participaran només aquells molt fanàtics d'un partit polític i, especialment, els que treballen en la funció pública, molts dels quals tenen llocs de feina que depenen directament o indirecta del que passa en cadascun dels comicis electorals.

A diferència de part dels meus companys de viatge polític, jo sempre he estat partidari de votar en unes eleccions. Atenent la situació, la conjuntura del moment i les possibilitats, ho he fet per opcions radicalment transformadores i independentistes o he utilitzat el vot nul com a forma de critica pel pèssim paper que han jugat la gran majoria de partits polítics. Crec que els ciutadans podem utilitzar les eleccions per tenir incidència i ajudar als cops de timó que des de la societat estem obligats a fer quan les coses no van com pertoquen (quasi sempre). És per això que observo amb preocupació com l'expansió del vot burocràtic sembla estar prenent força.

Així, si tot segueix així, les eleccions al Parlament del Principat es podrien convertir (per primera vegada, però no per última) en un espai de participació política on hi assisteixen bàsicament aquells que treballen a l'administració pública i que duuen el dia a dia de les gestions polítiques. D'aquesta manera, com si es tractessin d'unes eleccions al comitè d'empresa, cada vegada més, aniríem més cap a un model on només participarien aquells plenament integrats del mateix sistema, aquells que, d'alguna manera, en depenen.

Enmig d'aquest panorama és evident que tampoc ens trobem al llindar de l'abisme. Any rere any també sorgeixen alternatives i noves propostes que parlen de democràcia directa, de ruptura, de propostes que pretenen dur-nos a escenaris diferents. Esperem que tots aquests projectes siguin prou bons, encertin les seves estratègies i convencin els catalans i catalanes que l'espai públic i la política no es poden deixar als que només volen gestionar i beneficiar-se del poder. Si no ho aconsegueixen, haurem d'assumir que serem parcialment culpables d'haver convertit la Generalitat en un simple comitè d'empresa d'una gran factoria econòmica que és l'administració pública catalana. Bones eleccions!

dilluns, 8 de novembre del 2010

Un malibú amb pinya, siusplau!


Amb l'arribada del 8 de novembre (per molts anys), Girona ha recuperat la normalitat que any rere any trenquen les Fires de Sant Narcís. Després de 10 dies d'atraccions, barraques, fires i actes populars (quasi cap d'ells organitzats per l'Ajuntament), la capital dels quatre rius torna a la fredor, a la parsimònia de ciutat petita sense gaire rebomboris.Tot i això, enguany, sembla que la ressaca de barraques durarà unes quantes setmanes. I no parlo dels adolescents que com cada any han provat el seu primer 'malibú amb pinya' o el seu segon 'vodka amb lima' i que, com si res (qui tingués setze anys), aquest matí s'han posat la motxilla a l'esquena i han fet camí cap a l'institut.

Quan parlo de ressaca, em refereixo, doncs, a dos col·lectius que conformen dues Girones ben diferenciades. D'una banda, els polítics municipals, equips directius de mitjans de comunicació i altres poders fàctics de la ciutat. Aquells, que rebutjant assumir cap mena de responsabilitat, culpen a les entitats de la ciutat que els seus fills i altres parents menors d'edat consumeixin alcohol durant la festa major de Girona. Es pot tenir una actitud més hipòcrita? Qui són ells per assenyalar la socitetat civil gironina al mateix temps no s'atreveixen a criticar els empresaris, el grup Boira i altres xiringuitos que tenim a la ciutat i que, indiscriminadement venen alcohol a menors i, a sobre, tenen criteris sexistes i racistes a l'hora de decidir qui entra als locals de nit.

Entenen que sense les entitats, les Fires de Sant Narcís serien la festa major més avorrida i menys festiva del país? Només cal que us imagineu 10 dies de festa sense un correfoc (Diables de l'Onyar), sense trobada gegantera (la Fal·lera), sense les Fires populars (Ateneu 24 de Juny, Màquia, Maulets i CUP),... i, com a conseqüència sense barraques. Ells, que segurament donen un got de vi als dinars festius a la seva mainada (fet que em sembla perfecte), ara pretenen culpar d'un problema general (consum d'alcohol entre menors) a la gent que més treballa perquè Girona no esdevingui encara més un cementiri asocial del segle XXI.



A l'altre costat, hi tenim les entitats i les persones que les conformen que sí que tenen una ressaca de debó i, precisament, no pas per haver begut alcohol. La ressaca de sentir-te vigilat permanentment pels cossos policials. La ressaca de veure com, sense saber exactament com, et trobes demanant DNI's i argumentant la teva actitud davant una persona de 22 anys que considera que l'insultes amb aquella petició. La ressaca de veure com els diaris i els representants municipals menystenen la feina de les associacions en no ser capaços de sortir a defensar-les ni tan sols amb la boca petita. La ressaca de veure com critiquen el teu voluntariat aquells que manen, cobren per fer-ho i són incapaços de fer propostes noves més enllà de retallar la despesa sense fer-ho amb el benefici. La ressaca de defensar un model de festa major (les barraques) que mai has defensat perquè no creus en un únic punt de festivitat, ni en arraconar els escenaris per no causar segons quines molèsties a segons quins veïns. Dit d'una altra manera, la ressaca de veure com les autoritats i els poders fàctics et (ens) volen expulsar de la nostra festa major.

No tinc clar si la solució és que les entitats es plantin i abandonin les barraques ja que la majoria d'elles viuen parcialment gràcies al finançament d'aquests dies. Ara bé, el que tinc clar és que la ressaca de desenes de persones que ens hi hem deixat la pell durant deu dies és massa dura com per no començar a treballar definitivament amb una contraproposta de model de Fires fet entre tots i totes, des de la base, que vagi guanyant terreny any rere any, que aposti per la descentralització, el treball de les entitats i el suport dels qui tenen el poder. No parlo d'utopies. Parlo de participació directa, associonanisme i ajuda mútua. Sincerament, crec que avui toca dir allò de: ja n'hi ha prou de ser cornuts i pagar el beure.

dijous, 21 d’octubre del 2010

Escòcia: una nació camí cap a la independència

Article de David Martí i Lluc Salellas, politòlegs.

“They’ll might take our lives but they’ll never take our freedom” és una de les frases més cèlebres de la pel·lícula Braveheart (1995) en la qual Mel Gibson interpreta William Wallace, un dels líders escocesos en les batalles contra els anglesos durant el segle XIII. La bonica i més que probable fictícia arenga sobre la llibertat dels pobles de Wallace així com el film en sí són, segurament amb el so de les gaites, els prats verds i les faldilles de quadres, dues de les imatges més citades a casa nostra quan es fa referència a Escòcia. Tot i això, més enllà d’aquesta idea romàntica d’un poble que ha conservat el seu esperit rural i propi des dels segles dels segles, si parlem d’Escòcia cal enumerar molts altres elements que l’han convertit en una nació complexa, moderna, madura i apassionant per estudiar que en els darrers anys ha adquirit un protagonisme especial dins el context de les nacions sense estat d’Europa.

Abans d’entrar en detall en alguns dels punts més interessants de la realitat política d’Escòcia com ara la identitat nacional, el seu concepte de nació o el seu present i futur polític, però, deixeu-nos posar-vos en context. De fet, no serem nosaltres qui descobrirem que sovint són els petits detalls els que et fan entendre millor la realitat d’un altre país. Un exemple: a principis de maig va tenir lloc el primer ‘Catalan Day’ a Edimburg, la capital d’Escòcia. La jornada, que tenia com a principals objectius oferir una mostra de cultura catalana i reivindicar l’existència de les nacions catalana i escocesa en el marc de l’Europa dels pobles, va congregar desenes de persones al centre de la ciutat. Entre elles, molts eren el escocesos que, curiosos, es van aturar en observar la senyera, el ball de bastons o un peculiar partit de futbol entre una selecció dels Països Catalans i un combinat internacional de residents a Escòcia. I és que a part de la imatge de turisme gens sostenible a Magaluf, Benidorm o Salou que molts tenim d’ells com a residents al Regne Unit, els escocesos i les escoceses mostren sovint una especial mentalitat oberta sobre qualsevol cultura, país o llengua encara que aquests manquin d’oficialitat.

Les raons per les quals això succeeix haurien de ser discutides en algun altre article ja que en aquest no hi ha suficientment espai. Tanmateix, n’hi ha una que ha estat apuntada repetidament per teòrics, polítics i analistes que caldria esmentar: les similituds existents entre la nació escocesa i la catalana. De fet, aspectes com el nacionalisme cívic i les estratègies polítiques de pacte amb els governs centrals han estades posades constantment sobre la taula per explicar la situació política en ambdós llocs. A més a més, sovint, les dues nacions s’han estudiat amb detall l’una a l’altra per aprendre dels processos polítics engegats a cada país i així adaptar-los a la realitat pròpia. Un exemple és com, a l’actualitat i després de la victòria de l’Scottish National Party (SNP) en les eleccions de 2007, les notícies que provenen d’Escòcia són seguides amb especial atenció en els Països Catalans. Això és especialment així després que el partit que governa (SNP) hagi expressat en els darrers temps el desig de convocar un referèndum per assolir més quotes d’autogovern i, si és possible, la independència.

Thatcher i el pas cap a l’autonomisme

Tot i aquest moment històric que Escòcia sembla viure, el camí d’aquesta nació densament poblada en zones properes a Glasgow i a Edimburg i quasi deserta en la part situada més al Nord no ha estat sempre igual. Així, des de la lliure unió amb Anglaterra el 1707 per crear la Gran Bretanya i fins a l’actual conjuntura, Escòcia ha passat per èpoques glorioses com ara l’efervescència econòmica i cultural del segle XVIII (Enlightment) i per èpoques d’alta conflictivitat i declivi social com van ser els períodes de després de la II Guerra Mundial i, especialment, el del govern de Margaret Thatcher.

De fet, la figura de Margaret Thatcher és clau per entendre l’Escòcia del segle XXI. I és que les polítiques econòmiques britàniques als anys 80 van generar un especial rebuig a la societat escocesa en comparació amb Anglaterra. Va ser precisament en aquella època que per tal que no es pogués tornar a repetir una situació semblant una majoria social escocesa va fer el pas cap a reclamar que els assumptes polítics escocesos fossin decidits de nou a Edimburg. Aquesta premissa política, que havia estat sempre defensada per l’Scottish National Party i per una part del laborisme escocès, va esdevenir realitat quan el 1997 el Parlament Britànic va aprovar tornar part del poder legislatiu al Parlament Escocès. D’aquesta manera, Escòcia sumava a la llista del dret civil, església i educació (conservats al 1707), un nou marc propi d’actuació i feia un pas important en el procés d’autogovern. Ara, més de 10 anys després de la inauguració del nou edifici del Parlament escocès (construït pel català Enric Miralles) i quasi 15 després de la devolució de poder, creiem interessants respondre preguntes com ara: com perceben els escocesos Escòcia? Se senten únicament escocesos? Creuen que la independència és el nou procés a engegar?

La Unió amb Anglaterra de 1707 permeté als escocesos de mantenir certs aspectes de la seva pròpia organització cultural, social i política que han estat determinants per a la construcció i manteniment de la identitat nacional escocesa. El fet de tractar-se d’una unió entre iguals implica que l’essència d’Escòcia com a nació s’ha mantingut durant tots els anys d’ençà de la unió dels parlaments de Westminster i Edimburg. Els escocesos tendeixen a fer una separació molt clara entre la seva nació, Escòcia, i l’estat al qual pertanyen, el Regne Unit. La nació és entesa com una comunitat de persones que comparteixen un seguit de característiques culturals i de valors que els fan diferents d’altres comunitats, començant pels seus veïns anglesos del sud. Pràcticament ningú qüestiona la realitat nacional escocesa, començant pels elements culturals, passant pel seu accent distintiu, i acabant per l’oficialitat de les seleccions nacionals escoceses en esports de masses com el futbol o el rugbi. El Regne Unit, d’altra banda, és percebut com un ens merament polític, que té a veure amb qüestions de ciutadania i de passaports, però rarament algú considera que el Regne Unit sigui una nació.

Aquesta clara separació entre estat i nació permetria, a priori, la possibilitat que existís un elevat percentatge d’escocesos amb identitat dual, és a dir, que els escocesos es sentissin tant escocesos com britànics. Per mesurar les identitats nacionals sovint s’utilitza la coneguda com Pregunta Moreno, que mesura una escala amb cinc posicions on és pregunta si hom se sent únicament escocès, més escocès que britànic, tant escocès com britànic, més britànic que escocès, o bé únicament britànic. Dades recents mostren com la majoria de la població s’identifica a bastament com escocesa. Gairebé el 75% d’escocesos es declaren únicament escocesos o més escocesos que britànics al ser qüestionats sobre la seva identitat nacional. Fins a un 40% dels escocesos es declara únicament escocès.

Aquest percentatge s’ha gairebé duplicat des de l’inici del procés de Devolution a finals dels anys 90. El que implica aquest fet és que la realitat nacional escocesa ha pres una inequívoca força política durant els darrers vint anys, que ha dut a Escòcia la restauració del Parlament d’Edimburg i també un partit obertament independentista al govern després de les darreres eleccions. La majoria d’escocesos s’identifiquen principalment com a escocesos, i cada vegada més segueixen aquesta tendència. Ara bé, fins a quin punt això pot anar més enllà d’un sentiment merament identitari en base a uns valors i una cultura comuna o bé pot tenir connotacions polítiques en la relació entre Escòcia i Anglaterra és quelcom que intentarem desgranar tot seguit.

Deu anys després de la implantació de l’autonomia política, les dades mostren que la majoria d’escocesos aposten per l’actual sistema descentralitzat. Tanmateix, al voltant d’un 30% de la població dóna suport a la independència d’Escòcia respecte del Regne Unit. No cal entrar a valorar si aquesta xifra representa molts, pocs o suficients escocesos que donen suport a la secessió, però el que sí que cal emfatitzar és que es tracta d’un percentatge de població realment significatiu, i amb tota probabilitat és Escòcia la nació sense estat on trobarem un percentatge de suport a la independència més elevat en la política comparada. En certa manera, és aquest suport a la independència el que explica la victòria de l’SNP a les darreres eleccions escoceses ja que molts votants de l’SNP es defineixen com independentistes. Tanmateix, no es pot afirmar que la relació entre donar suport a la independència i votar l’SNP sigui una relació directa. Primer, perquè hi ha molts votants de l’SNP que defensen un sistema d’autonomia política, amb molts més poders per al Parlament d’Edimburg que l’actual sistema, però mantenint l’estructura actual al cap i a la fi. Segon, trobem que hi ha un important gruix de votants que no vota l’SNP, però vol la independència, i que majoritàriament voten pel Partit Laborista.

Això ens diu que el moviment independentista escocès és transversal, i tot i que l’SNP sí que aposta decididament per la independència, hi ha un gruix molt important de la població que vol més autonomia política. Amb l’objectiu d’articular aquest sentiment el govern escocès del Primer Ministre Alex Salmond es va presentar a les eleccions amb l’eslògan de convocar un referèndum a finals de la present legislatura sobre la independència d’Escòcia. L’SNP, el partit de Salmond, no té majoria suficient al Parlament d’Edimburg per tirar endavant la llei de referèndum, i necessita el suport del Partit Laborista. La tàctica per aconseguir aquest suport és presentar una versió suavitzada de la pregunta on es demanaria, bàsicament, l’opinió dels escocesos sobre el futur constitucional d’Escòcia: a grans trets, si volen mantenir la situació d’autonomia política actual, si volen ampliar significativament l’autogovern escocès, o bé, finalment, si opten per la independència. No està clar, encara, si el Parlament aprovarà la celebració del referèndum, però es faci o no es faci, el que queda clar és que la voluntat de consultar el poble escocès sobre el seu futur polític està damunt la taula i serà un dels temes estrella de la campanya electoral de les eleccions escoceses de l’any vinent.

Tot comptat i debatut, només ens resta analitzar breument el canvi de govern a Westiminster produït arran de les darreres eleccions britàniques del passat 6 de maig. El canvi de govern a Londres, amb una coalició entre Conservadors i Liberal-Demòcrates, és molt important en clau escocesa. Fins el 2007, les relacions entre els governs de Londres i Edimburg quedaven a casa, perquè ambdós estaven governats pel Partit Laborista. La victòria de l’SNP a Escòcia canvià això el 2007, però tot i això uns certs mecanismes de col·laboració s’han mantingut. Tanmateix, la victòria dels Conservadors a Londres pot fer que aquests mecanismes es trenquin, degut a la tradicional animadversió dels escocesos envers els Conservadors des dels temps de Thatcher i al fet que els Conservadors anglesos no veuen amb massa bons ulls el procés de Devolution. Si la corda es tensa entre Londres i Edimburg, pot molt ben ser que el suport per la independència augmenti, alhora que l’escenari electoral escocès de cara a les eleccions per l’any vinent es preveu apassionant. Serà una pugna entre SNP i Laboristes, doncs els Conservadors tenen un paper menor a Escòcia i els Liberal-Demòcrates, que tradicionalment treien bons resultats al país, podrien veure com els escocesos els donen l’esquena després d’haver posat al Conservador David Cameron com a Primer Ministre del Regne Unit. Així doncs, hi ha perspectives de canvi a l’escenari polític escocès, i és evident que des d’un context similar com el nostre hem d’estar a l’aguait per veure què hi ocorre.



dilluns, 18 d’octubre del 2010

Diàleg, pau i resolució política.

M'aixeco el diumenge amb la sorpresa agradable que, després de mesos i mesos de boicot persistent, un mitjà de comunicació espanyol publica una entrevista a Arnaldo Otegi, principal dirigent de l'esquerra abertzale que, recordem-ho, resta empresonat no per cap acció armada, sinó per intentar constituir una direcció d'un moviment polític. Qualifico l'entrevista com a agradable notícia perquè tots sabem que en el moment actual (treva d'ETA, eleccions municipals en poc més de mig any, constitució d'un moviment unitari que aglutina tot l'independentisme basc,...), l'opinió del que, amb quasi tota probabilitat, seria la cara visible de l'independentismes basc si se'l deixés estar al carrer pren més força que mai. Lluny queda, doncs, allò que el mateix diari que publica l'entrevista deia fa uns anys: Arnaldo Otegi no representa res, s'ha quedat sol, la direcció l'ha venut,... I me n'alegro perquè, personalment, Otegi sempre m'ha semblat un líder polític sòlid, potent, bon orador i intel·ligent.

Feta la introducció, crec que és evident que aquells que destinessin part de l'estona de les escopinyes, de pair l'arrós familiar, o del futbol de mitja tarda a llegir el que Otegi ens desvetllava hauran vist que l'esquerra abertzale ha fet una aposta clara pel diàleg i per la pau a Euskal Herria que no té marxa enrere. Alguns diran que per què hauríem de confiar en el moviment independentista basc si en altres ocasions han retornat a la lluita armada. I jo respondria que, d'una banda, les condicions objectives del moment (situació interna d'ETA, creació d'un moviment polític unit que vol liderar la lluita política, el context internacional, etc.) així m'ho fan pensar. De l'altra, respondria que el govern espanyol també ha fet marxa enrere en anteriors processos de negociació i, com han dit els mediadors internacionals, no ha dut a terme allò amb què s'havia compromès. I tanmateix, alguns hi volem continuar creient en alguns aspectes.

I és que estem davant d'un procés on caldrà posar-hi molta confiança, serenor i saber fer. I el que veig (especialment fins ahir) és que aquests fets només els està posant, de moment, l'esquerra abertzale. Així, em preocupa no veure cap símptoma de mínima voluntat del govern espanyol per iniciar un procés on el primer estadi és evident que és i ha de ser el diàleg. Amb els problemes econòmics i polítics que ja té l'executiu espanyol, aquest sembla no voler prioritzar el diàleg amb un actor polític (l'esquerra abertzale) amb qui hauria de voler assentar unes bases per la negociació política. És per això, que puc dir que el goven espanyol s'equivoca. I s'equivoca perquè sense diàleg, sense intercanvi d'arguments i punts d'acord amb una bona part de la població basca no es podrà arribar mai a la pau a Euskal Herria. Una pau que ha d'implicar, com bé diu Otegi i com és lògic, el final definitiu de qualsevol tipus d'acció armada per part d'ETA, però també, crec jo, el final de les detencions sense fonament, les tortures i els judicis polítics als quals encara avui es veuen sotmesos ciutadans civils bascos i basques. Si s'aconsegueix arribar a aquest clima de pau i diàleg, tinc la sensació que tardarem ben poc a veure arribar una resolució política que segurament no satisfarà ningú però que permetrà que l'arrel violenta del conflicte històric que fa temps que afecta la nació basca desaparegui per sempre. Llavors, sense violència, serà el moment per dir allò de: "que guanyi el millor".

Espero que l'entrevista publicada ahir a El País sigui un primer pas d'un sector que, fins ara, no havia fet cap moviment per acostar posicions amb l'independentismes basc i que s'havia mantingut en l'estratègia de la criminalització i de la negació del diàleg. Tanmateix, ja ho sentirem a dir.

dimecres, 13 d’octubre del 2010

200 directes


dedicat a les hores d'alegria i feina passades a l'Hospitalet de Llobregat,....

Visito les xarxes socials i veig que un dels companys de redacció de la Directa, i talent natural del món periodístic català dedica una entrada al seu bloc sobre els 200 números del setmanari La Directa. Els dos fa temps que formem part del projecte i m'entra un estrany impuls que em diu que jo també hauria de dedicar, encara que fossin poques, unes paraules a La Directa.

L'impuls suposo que ve de veure en La Directa un projecte fet amb amor, amb molt d'esforç amb moltes ganes, hores, diners i seny dels que vam decidir formar part d'un projecte periodístic que intenta trencar amb el món del periodisme establert, viciat i totalment impermeable a les demandes de part de catalans i catalanes. És curiós com no conec cap periodista sortit de la meva promoció que no sigui crític amb la feina i la manera de fer de les grans marques periodístiques. La Directa té moltíssims errors i us prometo que els continuarem reproduint un bon temps. Som precaris que no insconscients fins i tot amb això. Accepto, per tant, totes les crítiques que els pocs lectors d'aquest bloc em faríeu si converséssim sobre el tema.

Tanmateix, demano i, si em permeteu el luxe, exigeixo que entre tots i totes siguem capaços de reflexionar què significa un projecte que, com pocs, ha aconseguit aglutinar al seu voltant molts periodistes i projectes dels moviments socials. Com poques vegades, hem estat capaços de mantenir un setmanari que informa d'allò que altres silencien. Un periòdic que explica la realitat des d'un punt de vista massa vegades menystingut. Un projecte que creix, que critica i que transmet. Un cúmul d'articles que fan pensar. Un projecte, en definitiva, dels que fan falta, com aquells que no lluiten un dia, sinó els que donen la vida per la lluita.

És així, com quedant-nos infinitat de reptes (el marc de Països Catalans, la rigorositat en moltes peces, la projecció, les noves tecnologies,...), La Directa segueix oferint quelcom innovador i diferent a casa nostra. És per això que caldria que tots i totes ens hi subsrcibíssim i donéssim suport a La Directa. Sense contemplacions, i posant la Directa, avui és un dia especialment feliç en la vida d'un jove periodista que mai donarà per mort un ofici que lluny de la maquinària empresarial és capaç d'esdevenir quelcom trencador i transformador. Per molts anys Directa.

dissabte, 9 d’octubre del 2010

43 anys

Continues present. Sense heroïsmes, sense mites, simplement recordant la teva feina, la teva ànima revolucionària.


dissabte, 2 d’octubre del 2010

dopatge "extra"


Sóc dels que penso que el ciclisme és l'esport més apassionant dels que es fan i es desfan. De fet, les tardes de juliol veient una etapa de muntanya o, fins i tot, una contrarellotge amb comentaris de baix nivell per televisió espanyola són, sens dubte, un dels moments més refrescants i renovadors de l'estiu. Sé que sou molts i moltes aquelles que penseu que és un esport avorrit, sense elements de diversió i bastant previsible. Tanmateix, també som molts aquells que no volem que se'ns estorbi gota quan les primeres rampes del Tourmalet o les infinities curves de l'Alp d'Hues apareixen a la pantalla És allà, quan esperes que algú de l'Euskaltel ataqui o que els primers de la general vagin perdent la capacitat de xupar la roda del líder i es quedin poc a poc apartats de la cursa, que sents tota l'adrenalina i l'espectacle de desenes d'homes deixant-se la pell i la salut sobre un velocípede de dues rodes.

M'imagino que són aquestes sensacions, doncs, les que fan que cada vegada que apareix un nou cas de dopatge, els aficionats a aquest esport notem com se'ns clava una petita espina al cor. Jo, que vaig fer-me gran amb els espectacles del navarrés Indurain, veig doncs, com periòdicament es descobreixen nous casos de dopatge en el meu esport preferit. Tot i això, com en tots els aspectes de la vida, sóc del parer que cal analizar els esdeveniments i explicar-los amb perspectiva:

És cert que el dopatge s'hauria d'acabar; no és un aspecte positiu pel món de l'esport, és allò que en diem 'fer trampes' i, en el fons, acaba perjudicant la salut dels mateixos esportistes. Fins aquí, tots d'acord. Ara bé, si partim de la base que tots els esportistes professionals prenen un alt nivell de substàncies químiques per mantenir els seus cossos en estats de forma poc naturals, el dopatge "extra" és un simple efecte més d'aquesta lògica perversa de l'esport de primer nivell. Fent un paral·lelisme senzill, no veure lògic el dopatge és com no entendre que en un país com el nostre, on la cultura del vi i de l'alcohol està fortament arrelada, hi ha d'haver per lògica, no sé si quàntica o pura, persones que agafin pets com uns pedal i que, fins i tot esdevinguin alcohòliques.

En aquest sentit, entenc que s'ha de seguir lluitant contra el dopatge "extra" que transtorna periòdicament el món de l'esport en general i el del ciclisme en particular. Hauríem d'aconseguir que aquestes pràctiques desapareguessin d'un àmbit, l'esport, que, sens dubte, és el que atrau més persones al món. Tot i això, crec que hem de ser conscients que mentre la socitetat (promotors, direccions, empreses publicitàries, espectadors,...) exigeixi que l'esport d'alt nivell sigui pràcticament inhumà, amb etapes llarguíssimes i ports gegantins on la bici no s'aguanta dreta, en el cas del ciclisme, el dopatge "extra" seguirà existint Així com, mentre l'alcohol sigui part de la nostra cultura, hi haurà borratxeres i mentre hi hagi capitalisme hi haurà pobres, crec que hem d'acceptar que el dopatge "extra" persistirà mentre no canviem les expectatives que tot tenim amb l'esport del primer nivell.

Suposo, doncs, que, jo el primer, hauré de començar a pensar formes alternatives de concebre les tardes de juliol si el que vull és que el món de l'esport es netegi, es reformi i torni als seus orígens; que ja se sap que qui els perd, acaba perdent la identitat.

dilluns, 27 de setembre del 2010

Una de napolitana siusplau,...




Ho reconec: m'he aixecat conveçut que avui escriuria sobre el tractament mediàtic de les eleccions a Veneçuela. De com, Hugo Chávez sembla que perdi sempre el suport popular tot i continuar guanyant eleccions rere eleccions. De com, aquells països que no segueixen les línies marcades pels grans estats capitalistes són etiquetats com antidemocràtics, voregen el feixisme, i el seu poble els odia molt més del que succeix en qualsevol altre país del món...

Tanmateix, a mig matí, quan començava a posar els dits sobre el teclat per iniciar l'aventura d'escriure, una notícia ha sobrevingut, m'ha sorprès i m'ha estaquirotejat mentre Sanjosex seguia sonant de fons. L'he llegida, sense pressa. M'he mirat la fotografia. Sense voler-ho (fa un dia bonic i la música acompanya) m'he anat indignant i he començat a pensar sobre quina ciutat és la que ens acull. Involuntàriament (quantes coincidències, no?), he girat el cap i he vist el preciós i connotat quadre d'Il quarto statto penjat a la paret i, automàticament, he pensat en Novecento. Ha sigut un petit instant que m'ha traslladat a la Itàlia repetidament retratada del segle passat. Ja m'imagino la notícia: Il capo de la securitate de girona...

Patètic. Ja m'imagino les altes instàncies municipals rient, fent la pilota i complint amb el deure d'assistir a l'enllaç del comandant en cap de l'exèrcit municipal amb una dona de qui la majoria ni tan sols es deu haver pres la molèstia d'aprendre's el nom. I el bisbe? I el metge? I el farmacèutic? no hi van fer cap? home,...això no pot ser,.... que fins i tots els vailets joves de l'exèrcit municipal li van fer aixecar les espases en el seu honor,...

Per cert? per què no van convidar la resta del poble, els plebeus, a rendir-los honors a fora de l'Ajuntament? No creieu que hagués quedat més autèntic, més potent i més bonic? Tots junts, gent de tots colors, ovacionant-los i pregant-los seguretat en aquest món perillós i plegat de mala gent enviada pel diable des de les calderes d'en Pere Botero.

Avui ens quedarà a tots molt clar que en Chávez ha fracassat, que la vaga general és un perill immens pel país, que el Barça és inmillorable, que ningú s'escolta els passos endavant que s'estan fent des de l'esquerra abertzale,... ara bé, hi haurà tan sols un grup de persones que es dediquin a investigar com s'ha finançat aquest espectacle més propi de principis de segle XX, que del moment actual? Hi haurà algú que procuri pensar en una Girona diferent, apartada dels tics caciquistes i que, aposti per ser capdavantera en impulsar un model de ciutat democràtic i socialment just?

Fins que no arribi aquest moment suposo que com a ciutadà d'aquesta ciutat em toca dir: l'enhorabona senyor Paluzié, estic molt conent i com ja sap, a les seves ordres,...

divendres, 24 de setembre del 2010

dissertejant,...

així comença el resultat de tres mesos de feina,...si algú té ganes de llegir més, que em faci arribar un missatge i li faré arribar l'article sencer per compartir amb ella o ell el poc coneixement que tinc...

‘La Patum’ is one of the oldest and most important celebrations in Catalonia. This popular festival, which has been labelled a world heritage event by UNESCO, is celebrated in a small town each year in Corpus Christi. However, in 2010, La Patum was not only a cultural festival, but also a political event. Thus, most people gathering under the city hall’s balcony where local and national politicians were sitting, chanted political slogans. They chanted slogans in support of independence for Catalonia and they accused some politicians of being botiflers (traitors). That night, the Catalan television channel broadcasted a documentary exploring Catalan secession as an opportunity to improve life’s quality among Catalans. That program, called Adéu Espanya (Good Bye Spain), was the first one in Spanish history where political analysts openly talked in a public television channel about the future of Catalonia as an independent state. The program’s broadcast had one of the highest audience ratings for the Catalan television channel in the last few months. Actually, this fact has been recently used to demonstrate that nowadays Catalans have secession on their political agenda.

Similarly ,the Basque Country[1] seems to be fated to live with the Constitutional issue in its day-to-day politics (Keating, M. and Wilson, A. 2009: 556). For instance, in June 2010, the left-wing separatist movement announced their intention to create a new and unitary political organization to fight for the independence of the Basque Country. According to its leaders, this new political entity will become the platform from where the Basque left-wing secessionist movement would also reject any violent action commited by ETA, the Basque armed group, for the first time. Moreover, one week later, the PNV, the moderate Basque nationalist political party, put forward its new political proposal arguing for the amendment of the Basque Autonnomous Statute in order to achieve further devolution to the Basque Country.

Theoretical discourse on this issue argues that plurinational democracies are those states which contain two or more internal nations that are constanly looking for their political accommodation within constitutional rules such as Spain or the United Kingdom (Requejo, F. 2010: 151). Some believe that devolution processes that plurinational states initiated some years ago have watered down secessionist movements in stateless nations (Guibernau, M. 2010: 31). They argue that those processes have accommodated national minorities within state dynamics. Similarly, they say that these political changes have involved regional elites in the state’s political and economical structure. However, there is also a general agreement among Western scholars that Catalans and Basques have an open attitude to the meaning of self-determination (Keating, M and Bray, Z. 2006: 353). In fact, in my point of view, it would be worth knowing whether this open attitude towards concepts such as self-determination or stateless nations has led to an increasing support for the secession of Catalonia and the Basque Country. By focusing on the Spanish case, I wish to draw attention to why Catalans and Basques are not fully satisfied and they still claim for further decentralization processes (Requejo, F. 2000; Keating, M. 2000 quoted in Guibernau, M. 2006: 62), even for independence, although their institutions have a high degree of self-government. Furthermore, could we say that state and central policies have shaped peripherical national movements in both territories? Are the political elites of these nationalist movements really changing their discourse in order to consider self-determination as the only solution? (...)

[1] In this text, I will refer to the Basque Country and to Catalonia as the current Autonomous Communities although these terms can be also applied to refer to broader territories that sometimes are also included within ‘national territories’ for both nationalist movements.




dilluns, 20 de setembre del 2010

A l'Escala n'és mal port,...

Josep Pla ens descobria en el seu llibre 'Viatge a la Catalunya Vella' una cançó tradicional, de mar, en la qual com explica ell "hi desfilen gairebé tots els pobles del litoral,del nord dels Països Catalans (a excepció dels que pertanyen a l'Estat francès des del Tractat dels Pirineus) definits amb una visió sintètica que no respon sovint a la caracterització actual d'aquests pobles, però que probablement, en el moment d'ésser escrits, era exacta o molt aproximada".

Un record de la cultura popular i un text històric que em va agradar conèixer. Dedicat a tots els meus amics i amigues que durant la seva vida han viscut i/o viuen de cara al mar.

.

A Vilanova són boters,
a Sitges hi ha molts gitanos
a Castelldefels són grocs
i a Barcelona són dames

Al Besós són passacolls;
Badalona, pany de tàpies;
a Montgat són calciners,
venen la calç a fornades.

A Alella són cargolers,
que els cargons no hi treuen banya
A Masnou són palangrers
que amb ponent van a palangre

A Premià són gafarrons
A Vilassar pengen ases
A Mataró hi ha caps de bou
de les senyores bizarres.

A Caldes ne són nauxers
i a Arenys s'emporten la palma
A Canet són figaters,
a Sant Pol són gent de manta,
A Calella són cadells
i a Pineda males cares

A Malgrat són carboners,
venen el carbó a la platja
A Blanes són flassaders
paguen el dot amb flassades
A Lloret són caganers
que se c...a la platja
A Tossa són bastinals
que donen bastina als frares

A Blanes són ses galanes,
a Lloret són gitanets;
a Tossa, la bona mossa
a Sant Feliu, ganzonets
Palafrugell, peix fregit,
jurioles a la brasa
A Begur són bacanars
que coralen a la brama.

A l'Estartit és humit
de les llargues garbinades
A l'Escala n'és mal port
pel vent de la tramuntana
A Empúries hi ha un convent
que n volen donar aigua

A Sant Pere Pescador
treuen els fems de les cases,
Castelló, vila major;
tots són jutges i notaris
A Roses, són gent del rei
que tiren bombes i bales

A Cadaqués, tabaquers,
contrabandistes i lladres
A la Selva són bisarocs
que salen bisos a carques
A Llançà són fumadells;
tenen les cases fumades
A Colera i a Portbou,
la cançó n'és acabada,...

divendres, 17 de setembre del 2010

sacsejades necessàries!

Si reculo en el temps i penso quins són els moments en els que tinc la sensació d'haver après més, em vénen ràpidament dues imatges al cap. Una primera, treballant en grup dins de projectes col·lectius. Les hores de reunions, de preparació d'activitats al cau, de manifestacions i de comunicats amb el sindicat i les assemblees d'estudiants, d'arreglar espais amb els companys i les companyes de pis i l'Assemblea de Joves de Girona, en són alguns exemples. Una segona, igualment important, quan a través de petites i grans sacsejades que m'ha portat la vida, he vist que plantejaments que tenia fins aquell moment ja no em servien més. Potser no estava errat, però necessitava noves visions i noves formes de fer per seguir el camí que creia voler construir. I per aconseguir això, una sacsejada, un terrabastall que em trenqués els esquemes, han estat sempre necessaris.

M'imagino que us estareu preguntant per què escric tot aquest paràgraf pseudofilosòfic de nivell tan baix, no?. El cert és que porto tot el matí pensant en un post sobre la necessitat de cridar a la vaga general i no sabia com enfocar-lo. Tenia la possibilitat de fer un text-pamflet (més que necessari, però que altres companys i companyes el fan millor) on explicar les característiques de la reforma laboral, el desmentallment del ja feble Estat del Benestar espanyol, com aquells que han creat la crisi (banquers i grans poders) no l'han ni tan sols notada mentre d'altres estem precaritzats sembla que de forma permanent o, com un govern anomenat d'esquerres practica polítiques que des de la teoria de la ciència política serien a la dreta de qualsevol eix. Havia pensat també en descriure casos particulars (imaginaris o no) perquè es visualitzés com la crisi i les retallades de drets socials i laborals enunciades pel govern espanyol afecten i afectaran la majoria dels que formem les classes populars d'aquest país.



Tanmateix, tot i aquest seguit d'idees, llavors m'he parat a pensar el per què jo he decidit fer vaga el proper 29 de setembre. I, enmig de tot aquest reguitzell d'arguments ideològics exposats en el paràgraf anterior, he reflexionat que, a part de fer vaga per denunciar la situació actual, i reivindicar un model de societat que no estigui basat en un sistema econòmic injust com el capitalisme, crec que la vaga s'ha de fer per sacsejar-nos. Alguns en dirien treure'ns la son de les orelles.

Crec que hi ha una àmplia majoria a la societat catalana que s'oposa frontalment a les polítiques actuals del govern espanyol. D'això, i sense tenir enquestes a la mà, no en tinc cap dubte. Potser el que cal és que ens sacsegem, que aprofitem la vaga i obrim els ulls. Perquè si realment volem construir una societat justa, sense desigualtats i netament democràtica, no guanyarem ni perderem el 29 de setembre. Si ho fem bé, la lluita de debó començarà a partir d'aquell dia. Llavors, un cop sacsejats, havent après certes lliçons, i amb el despertador arran d'orella, haurem de ser capaços de bastir les alternatives.

dimecres, 15 de setembre del 2010

petites victòries


Dissabte va ser 11 de setembre. A Girona, els partits institucionals havien fracassat a l'hora de convocar una manifestació amb un lema poc ambiciós i la majoria de la gent havia secundat la pancarta que deixava ben clar que l'únic camí és i serà la independència. Alguns pensareu que quan parlo de victòries, em refereixo al fet que aquells que portem anys fent feina de carrer, per una vegada, hem aconseguit mostrar-nos com l'opció seriosa a la qual la gent s'ha volgut adherir.

La realitat, però, és que sense desmerèixer aquest fet important, avui vull fer referència a la victòria de veure'ns a nosaltres mateixos, els que fa anys que no deixem passar ni un sol fet per alçar-nos i clamar per un país lliure i per la justícia social, capaços de gestionar i organitzar ratllant la perfecció la Diada Nacional d'aquest 2010 a Girona. I és que, aquesta no era una Diada senzilla. Havia passat un curs polític mogut pel que fa a l'independentisme, a Girona, els partits i sindicats institucionals buscaven rentar la seva imatge abans de les eleccions convocant a la mateixa hora que la manifestació independentista històrica, i, com si no n'hi hagués prou, com a organitzadors de la Diada independentista, nosaltres ens havíem marcat uns objectius molt exigents a tall organizatiu.

Dissabte a la nit, mentre recollíem la Plaça Catalunya, sentíem i escoltàvem les opinions de la gent encara allà reunida. La valoració era bastant equànime: la Diada 2010 havia estat una gran jornada de l'independentisme gironí. Poques coses havien anat malament. I nosaltres, com a organitzadors, ens havíem demostrat, segurament sense fer-ho explícit, una cosa molt important: que érem i som capaços de gestionar grans esdeveniments, debats polítics, parlaments, manifestacions, dinars i concerts sense cremar-nos com a persones ni com a militants. Aquesta és una lliçó molt important per aquells que volem transformar el nostre entorn. Sens dubte, vam demostrar que treballar en equip i col·lectivament no només és possible, sinó que és molt més eficient i funcional que els personalismes i lideratges assumits per les organitzacions tradicionals. Alguns en dirien la força del poble, d'altres, una petita victòria de l'avui que ens guia en el camí del demà.

Diumenge estava fós, però desprenia alegria. Era un cos exhaust, però mantenia el somriure. Poques coses podia pensar, però tenia la sensació de ser un home nou. Diumenge era l'endemà d'una petita victòria.

diumenge, 13 de juny del 2010

De la comoditat i perserverància


diumenge al matí i faig una xapa!


Tornat a la ciutat dels orígens, passejo pels carrers en busca d'aire fresc i a vegades entaulo converses amb gent que feia temps que no veia, parlava, escoltava,...En una d’aquestes ocasions, fa menys d’una setmana, vaig topar amb una antiga líder política de la ciutat, d’altra banda molt coneguda meva, i amb el director d’un mitjà de comunicació de la mateixa població. De la trobada fortuïta en va sortir un debat sobre un tema força recurrent en les converses intergeneracionals i del que no puc evitar dir-ne tres o quatre coses: la joventut d’ara vs la joventut d’abans o, com molts els agrada plantejar, la comoditat vs la perseverància.

Estareu d’acord amb mi que no són poques les vegades que, si sou joves, us heu hagut de sentir allò de: és que el jovent d’avui en dia no s’esforça, ho vol tot fet i cuinat, no lluita per res, on anirem a parar? i moltes altres expressions d’aquest tipus. Segons ells, pels grans, els experimentats de 40 anys cap amunt, els i les joves hem deixat estar tot un seguit de valors com ara : l’esforç, el treball o la motivació i hem abraçat la comoditat, l’hedonisme i el plaer sense ser conscients del que significa la vida. Com a contraposició de nosaltres, aquest jovent desganat i comodot, existeixen ells, aquells que van lluitar contra la Transició (segons sembla, tots van córrer davant els grisos), aquells que van aixecar un país de les ruïnes o aquells que sortint de la misèria del camp han construït una societat del segle XXI. Per resumir, una generació treballadora, eficaç, perseverant, valenta i conscient a la qual li hem d’estar agraint permanent el que tenim avui en dia.

Una radiografia particular aquesta que s’ha instaurat com a vox populi, no creieu? Mentre el jovent som uns bales perdudes, la gent gran són una generació que voreja la perfecció. No seré jo qui no critiqui algunes actituds de certes persones que formen part de la joventut i que demostren ben poca maduresa i pensament crític. Ara bé, això no em duu a compartir aquesta mena de discurs hegemònic que tenim avui en dia. I és que, sent breu per no fer un text massa pesat, hi ha com a mínim tres aspectes que cal tenir en compte:

En primer lloc, la majoria dels que tenen el discurs de: "els joves no us espavileu," són persones que van tenir la sort de comptar amb milers d’oportunitats laborals, d’habitatge, socials, familiars gràcies al context en el qual van viure la seva adolescència i posterior joventut: la caiguda d’un règim feixista i l’arribada d’una democràcia formal amb un Estat de dret pseudo-social que volia engrandir l’administració pública, la universitat, el món de les finances i de les empreses,... A diferència de llavors, quan tothom arribava amb relativa facilitat (depenent és clar, de la classe social) a professor d’universitat, director de banc, tècnic de qualsevol àrea municipal,... ara, fins i tot aquells que més perseverants són i que no tenen la paraula comoditat en el seu diccionari topen amb una paret quan surten al mercat laboral. Un mur on paraules com temporalitat i precarietat no estan escrites durant els primers mesos de feina scom un petit pas obligatori abans de l'Ítaca sinó que esdevenen lloses que duren tota la carrera laboral.

En segon lloc, el discurs, els mitjans de comunicació i les ments d’aquells que ocupen càrrecs polítics ha patit una severa tergiversació. D’aquelles idees (poques vegades aplicades) obertes, progressistes, de canvi radical encapçalat per un jovent que trobava sorra a sota els carrers, que omplien espais periodístics, hem passat no només a centrar-nos en conceptes com seguretat i privacitat, sinó que també procurem barrar totes les portes a les noves idees, a les reivindicacions dels joves. I tot, per poder mantenir un status quo on les normes les continuïin posant les bases que van consolidar la generació de qualificatiu “quasi perfecte”. Ara ja no està bé protestar al carrer, alçar una pancarta o buscar noves experiències culturals fora dels cànons establerts. Ara, toca fer i seguir el que ja ens ve dictat.

Finalment, i això no és collitat pròpia ja que sempre ho hem comentat amb un company, és curiós que d’una generació tan idíl·lica en puguin uns fills tan desastres, no? Si les mares i els pares van ser tant especials, rebels, trencadors, constructius i treballadors, com pot ser que els fills i les filles siguin tant pèssims, desganats i mimats? Potser algú té una resposta consistent, però, des del meu punt de vista, ni la generació anterior a la nostra va fer una gesta tant espectacular a nivell personal, més aviat al contrari, ni nosaltres, l'actual jovent dels Països Catalans som una espècie de virus que conté tots els mals possibles.