dilluns, 28 de setembre del 2009

De quan l'Albera ens fa de frontera

Sovint passejo sol per la ciutat que m'acull aquests mesos. És lluny de casa, bé ho sabeu. A voltes, més enllà de pensar en els afers que aquí em sacsegen, em trasllado a casa i penso en com millorar el present, en com construir el futur. El passeig el faig de tant en quan amb un llibre. Darrerament he aprofitat el temps per conèixer la història dels Països Catalans, de Girona, de l'Empordà,... i com sempre, les coincidències han aparegut. El proper 7 de novembre es commemoran els 350 anys de la signatura del 'Tractat dels Pirineus' entre els Estats (en aquell moment difícilment els podríem anomenar així) espanyol i francès que va fer que el que avui és conegut com la Catalunya Nord o el Nord de Catalunya passés a ser administrada per la burocràcia francesa.

Tot i l'acord entre les dues administracions centrals, les relacions entre el nord i el sud de l'Albera, així com entre el Ripollès i el Conflent i la mateixa Cerdanya van perpetuar-se al llarg de les dècades següents quasi tal i com havien sigut des de la creació dels primers comtats catalans. Era evident que més enllà de l'Albera s'identificaven com a catalans. Més tard vingué allò de 'convertir els pagesos en francesos' i altres polítiques uniformitzadores que van posar més impediments a les relacions econòmiques, socials i culturals de les dues bandes de l'Albera. Però no només aquest ha estat el problema en els darrers anys. Tot i els intents fets des del Nord per estructurar un moviment de reivindicació nacional, al Sud la majoria d'actors polítics han evitat el tema. I sembla que, ara, 350 anys després del tractat que va suposar que una de les regions més històriques de Catalunya iniciés un camí cap a la pèrdua de les seves arrels culturals i històriques res ha canviat.

Els mitjans de comunicació callen. No m'estranyaria que arribats al 7 de novembre ens adonéssim que el ressò de la festivitat del 4 de juliol als Estats Units o la del 12 d'octubre a Madrid hagi sigut més important que el de la jornada reivindicativa que cada any es duu a terme a Perpinyà. Els partits polítics convencionals, m'imagino que per la seva manca d'oportunitats polítiques, prefereixen no dedicar esforços del seu aparell a una causa que com tota les justes la deuen veure com 'perduda'. És per això que, tal i com es fa amb les consultes, com es va fer amb la guerra a l'Iraq, amb les fotos del rei, amb la mili i amb tantes altres 'mogudes' ha de ser la societat civil i els moviments socials qui encapçalem la recuperació de la memòria històrica i de la dignitat que els companys i les companyes del nord de l'Albera fa temps que reclamen.

(www.350anys.cat)


divendres, 25 de setembre del 2009

record

Arribar casa, content, despres d'assistir a una autentica classe magistral. Sense saber exactament com, m'apareix un record i gaudeixo d'un divendres a la tarda diferent. Eugenio, un plaer.

dimecres, 23 de setembre del 2009

Escolto les dotze primaveres

Era tardor d’institut i em van conduir a darrere el poliesportiu de la ciutat. Allà, una tarda assolellada i sobre aquell magnífic prat verd vaig fer els meus primers ‘passos’, un dissabte d’octubre. Els meus primers jocs, les meves primeres paraules, la meva metaformosis cap a l’escoltisme. Dotze anys després feia el meu darrer pas ‘escolta’ a fora muralles. Asseguts de forma desordenada, discutíem sobre com ells, els meus ‘nens’, plantejarien el seu darrer estiu abans de fer el pas definitiu. També era una tarda de sol, aquesta vegada calorosa i ni tan sols vaig adonar-me’n que aquell era el meu darrer cau. Entre les dues dates, un mar de sensacions.

Una excursió de xiruques, guitarres, cançoners i moscatell. Qualsevol ruta d’alta muntanya. L’expressió de grup, la convivència de compartir-ho tot, la sensació d’una amistat intensa, La capacitat d’elaborar un projecte, de dur-lo a terme, de revisar-lo. La llibertat de l’adolescència, de la maduresa. La natura. La felicitat.

Avui, quasi sense ser-ne conscient, escolto les dotze primaveres.

diumenge, 20 de setembre del 2009

El silenci inmoral, el silenci políticament interessat

80.000 afganesos i afganeses han mort des que ara fa 8 anys, amb l’excusa de l’atac a les torres bessones, el govern dels EUA, acompanyat de la resta de potències europees i occidentalitzades decidissin envair l’Afganistan. Un estat asiàtic que en aquell moment vivia sota una estricta dictadura de mans del conservador règim talibà. Les explicacions fetes en aquells moments van servir per revestir un cert sentiment de revenja i un evident interès econòmic. Es va parlar de democràcia, de drets de les dones, de progressisme, de transformar un Estat productor d’heroïna en un actor polític ‘net’ i potent al bell mig d’Àsia i per suposat d’acabar amb el que és conegut com a ‘terrorisme islamista’ de caire internacional.

Vuit anys després és hora de recordar totes aquelles paraules i de plantejar quin és el present d’aquella zona asiàtica ja que els mitjans sembla haver-se’n oblidat. I mira que d’especials informatius als anys 2001, 2002, 2003 no ens van pas faltar, no creieu? Ara, però, els mitjans parlen, i només de tant en tant, d’una acció armada d’algun grup de resistència, de la mort de soldats espanyols, britànics o polonesos. Les notícies s’acaben aquí perquè m’imagino que els objectius pels quals es va iniciar la guerra ja s’han assolit i només cal destacar alguna acció intermitent de grups inadaptats a la perfecció afganesa introduïda per les potències occidentals. És així?

Crec prou bé que no. Ahir precisament vaig assistir a una xerrada on un exiliat afganès explicava la situació que es viu al país afganès i exposava algunes de les seves opinions fet que va servir una mica per trencar-me amb el silenci que molts dels mitjans espanyols i catalans semblaven haver-me instal•lat sense ser-ne conscient. Conclusions senzilles i ràpides: de democràcia, poca i malfeta. Les eleccions han estat una autèntica tupinada com els propis informadors internacionals han reconegut però “l’amic” Karzai no tindrà problemes per seguir comandant el govern de la capital Kabul. Les dones continuen guarnint les anomenades burques perquè més enllà dels talibans, la burca és emminentment una qüestió cultural sobre la que cal una lluita profunda i intel•ligent. El fet que ara existeixen perfums, arrecades, i elements de maquillatge occidental no significa un alliberament real de la dona tal i com van defensar en el seu moment les dones de Bush i Blair. El territori està evidentment devastat i les inversions van majoritàriament a armament i exèrcit. Els drets socials quasi ni s’ensumen i com és conegut, les fulles d’opi continuen sent el mercat més senzill pels agricultors afganesos. El ‘suposat’ perill del terrorisme internacional continua igual o amb més força que aquell 2001 si hem de fer cas de les agències de premsa i l’ex-agent de la CIA, Bin Laden, segueix fent un o dos vídeos anuals com si es tractés de qualsevol altre actor de Hollywood.

Vuit anys després d’omplir diaris, tel•levisions, ràdios i internet, l’Afganistan és silenci. Els 80.000 afganesos i afganeses descansen sota les grans canonades que travessaran el gas cap el mar i el petroli cap a regions com Índia, Pakistan i Xina. Txhhht. Deu ser que val més que no en parlem.

alè

Hi ha petits detalls que emergeixen del silenci, de la distància i que no deixen indiferent. Són les petites sorpreses que apareixen un dissabte anònim les que fan que la vida prengui colors més vius

dimarts, 15 de setembre del 2009

i l'art va aparèixer...


Surts per una porta que recorda la part més autèntica de la història escocesa. Passeges lentament, a contravent, fins arribar a un pont gens bonic des d'on enfiles una carrer que baixa amb contundència, valgui la paradoxa, que et condueix fins a un pont, ara sí, preciós, amb encant i sobre un rierol que pocs saben que creua Edinburgh. Visites un veïnat carismàtic, mires el cel, el rellotge i prens el camí que va rierol amunt. Enmig d'arbres propis de l'àrea, una família o, si ets més afortunat, un esquirol t'alegren l'anada. Al cap de breus instants arribes al trencant, et deixes els bessons, superes les escales i arribes a un potent prat verd on s'alcen diverses escultures just davant dels edificis principals. Un cop allà, tranquil per la caminada, et deixes endú per l'art, per la curiositat, per l'aprenentatge. Tant de bo, cada dia tinguéssim el temps, les ganes, l'oportunitat de fer petits creuers d'aquest estil.

Liberté (Paul Éluard)

Sur mes cahiers d'écolier
Sur mon pupitre et les arbres
Sur le sable sur la neige
J'écris ton nom

Sur toutes les pages lues
Sur toutes les pages blanches
Pierre sang papier ou cendre
J'écris ton nom

Sur les images dorées
Sur les armes des guerriers
Sur la couronne des rois
J'écris ton nom

Sur la jungle et le désert
Sur les nids sur les genêts
Sur l'écho de mon enfance
J'écris ton nom

Sur les merveilles des nuits
Sur le pain blanc des journées
Sur les saisons fiancées
J'écris ton nom

Sur tous mes chiffons d'azur
Sur l'étang soleil moisi
Sur le lac lune vivante
J'écris ton nom

Sur les champs sur l'horizon
Sur les ailes des oiseaux
Et sur le moulin des ombres
J'écris ton nom

Sur chaque bouffée d'aurore
Sur la mer sur les bateaux
Sur la montagne démente
J'écris ton nom

Sur la mousse des nuages
Sur les sueurs de l'orage
Sur la pluie épaisse et fade
J'écris ton nom

Sur la vitre des surprises
Sur les lèvres attentives
Bien au-dessus du silence
J'écris ton nom

Sur mes refuges détruits
Sur mes phares écroulés
Sur les murs de mon ennui
J'écris ton nom

Sur l'absence sans désirs
Sur la solitude nue
Sur les marches de la mort
J'écris ton nom

Sur la santé revenue
Sur le risque disparu
Sur l'espoir sans souvenir
J'écris ton nom

Et par le pouvoir d'un mot
Je recommence ma vie
Je suis né pour te connaître
Pour te nommer

dilluns, 14 de setembre del 2009

la música en català avança

No només moments com els d'ahir d'Arenys de Munt, ens fan créixer com a país. Cada dia som una mica més madurs, una mica més fets, una mica més lliures. Gràcies també a aquells que fan música, a aquells que fan art en la nostra llengua, que ressegueixen i construeixen la nostra cultura. A ells, com a tots, també cal aplaudir-los. Avui, lluny de casa, va per ells, pels que m'acosten a terra!






divendres, 11 de setembre del 2009

avui, demà, sempre

Diumenge farà dos anys que el Borbó major passejava per Girona de bracet dels empresaris i la universitat. Diumenge farà dos anys que començava una de les onades repressives més grans dels darrers temps contra el moviment anticapitalista i independentista de la capital del Gironès. Diumenge, els feixistes es manifestaran pels carrers d’Arenys de Munt. Diumenge, la democràcia es veurà atacada per una nova decisió judicial contra el dret d’autodeterminació dels pobles.

Avui, 11 de setembre, és moment de pensar, d’adonar-se com l’Estat espanyol continua jugant les seves cartes, legals, antidemocràtiques. I és també moment d’actuar, de sortir al carrer per reclamar el que el poble treballador català es mereix, un país lliure d’injustícies socials i de cadenes d’Estats com el francès o l’espanyol. És hora que els que estem fora també posem el crit al cel i fem al màxim per internacionalitzar el conflicte i generar complicitats. Avui tots tenim el nostre paper, cal que el juguem. Cal sortir al carrer, grans, petits, joves. Però també cal que diumenge tothom sigui a Arenys de Munt per defensar el drets dels catalans i les catalanes a decidir el nostre futur. I cal també que dilluns, quan tothom es posi definitivament a lloc, aquesta alenada reivindicativa no esdevingui altre cop silenci!

Bona diada! A Escòcia, fem un brindis per vosaltres!


dijous, 10 de setembre del 2009

La fí del món

‘Aniria amb tu fins a la fí del món’, diuen alguns. Més enllà de no saber si hom es refereix a un espai temporal o a un espai físic quan pronuncia aquesta frase, hi ha un paratge quilomètric que, sens dubte, ens podria ajudar a entendre millor una expressió que acumula tanta transcendència, les Highlands escoceses. Milles i milles de muntanyes, rius, rierols, llacs, racons, ovelles, desert verd, soledat, silenci, pensaments. Recorreguts de Pirineu vora un mar mogut rodejat de castells medievals. Salts d’aigua que inunden la teva vista. Petites cases on es diu que conserven el gaèl•lic mentre manen els ramats. Pluja fina i constant acompanyada de cops de vent que donen un toc més romàntic als paisatges. Foscor, grisor, mar, muntanya, aïllament i bellesa. Si les Highlands són allò que vull pensar que són, no crec que mai em faci por dir alt i clar que ‘aniria amb tu fins a la fí del món’.