dilluns, 28 de setembre de 2009

De quan l'Albera ens fa de frontera

Sovint passejo sol per la ciutat que m'acull aquests mesos. És lluny de casa, bé ho sabeu. A voltes, més enllà de pensar en els afers que aquí em sacsegen, em trasllado a casa i penso en com millorar el present, en com construir el futur. El passeig el faig de tant en quan amb un llibre. Darrerament he aprofitat el temps per conèixer la història dels Països Catalans, de Girona, de l'Empordà,... i com sempre, les coincidències han aparegut. El proper 7 de novembre es commemoran els 350 anys de la signatura del 'Tractat dels Pirineus' entre els Estats (en aquell moment difícilment els podríem anomenar així) espanyol i francès que va fer que el que avui és conegut com la Catalunya Nord o el Nord de Catalunya passés a ser administrada per la burocràcia francesa.

Tot i l'acord entre les dues administracions centrals, les relacions entre el nord i el sud de l'Albera, així com entre el Ripollès i el Conflent i la mateixa Cerdanya van perpetuar-se al llarg de les dècades següents quasi tal i com havien sigut des de la creació dels primers comtats catalans. Era evident que més enllà de l'Albera s'identificaven com a catalans. Més tard vingué allò de 'convertir els pagesos en francesos' i altres polítiques uniformitzadores que van posar més impediments a les relacions econòmiques, socials i culturals de les dues bandes de l'Albera. Però no només aquest ha estat el problema en els darrers anys. Tot i els intents fets des del Nord per estructurar un moviment de reivindicació nacional, al Sud la majoria d'actors polítics han evitat el tema. I sembla que, ara, 350 anys després del tractat que va suposar que una de les regions més històriques de Catalunya iniciés un camí cap a la pèrdua de les seves arrels culturals i històriques res ha canviat.

Els mitjans de comunicació callen. No m'estranyaria que arribats al 7 de novembre ens adonéssim que el ressò de la festivitat del 4 de juliol als Estats Units o la del 12 d'octubre a Madrid hagi sigut més important que el de la jornada reivindicativa que cada any es duu a terme a Perpinyà. Els partits polítics convencionals, m'imagino que per la seva manca d'oportunitats polítiques, prefereixen no dedicar esforços del seu aparell a una causa que com tota les justes la deuen veure com 'perduda'. És per això que, tal i com es fa amb les consultes, com es va fer amb la guerra a l'Iraq, amb les fotos del rei, amb la mili i amb tantes altres 'mogudes' ha de ser la societat civil i els moviments socials qui encapçalem la recuperació de la memòria històrica i de la dignitat que els companys i les companyes del nord de l'Albera fa temps que reclamen.

(www.350anys.cat)