La fí del món

‘Aniria amb tu fins a la fí del món’, diuen alguns. Més enllà de no saber si hom es refereix a un espai temporal o a un espai físic quan pronuncia aquesta frase, hi ha un paratge quilomètric que, sens dubte, ens podria ajudar a entendre millor una expressió que acumula tanta transcendència, les Highlands escoceses. Milles i milles de muntanyes, rius, rierols, llacs, racons, ovelles, desert verd, soledat, silenci, pensaments. Recorreguts de Pirineu vora un mar mogut rodejat de castells medievals. Salts d’aigua que inunden la teva vista. Petites cases on es diu que conserven el gaèl•lic mentre manen els ramats. Pluja fina i constant acompanyada de cops de vent que donen un toc més romàntic als paisatges. Foscor, grisor, mar, muntanya, aïllament i bellesa. Si les Highlands són allò que vull pensar que són, no crec que mai em faci por dir alt i clar que ‘aniria amb tu fins a la fí del món’.