A Girona li agrada Firar-se però també disfressar-se

No crec que ningú ho posi en dubte. A Girona li agrada firar-se. Com a ciutat de classe mitjana que és, a la ciutat de Girona li agrada engalanar-se, li agrada sentir-se bella i se sent a gust quan pels volts de Sant Narcís, exposicions de quadres, fires empresarials, paradetes artesanals, atraccions i els millors vestits acabats de sortir de l'armari per abrigar-se de l'hivern que s'aventura, surten al carrerper gaudir de les Fires de Sant Narcís. Com més d'una vegada hem dit, la Girona de postal és bella, captiva, atrau, en definitiva, enamora.

Ara bé, més enllà d'aquesta Girona pulcra, a finals d'octubre també apareix una altra Girona, la popular, la de les matines, els correfocs, els castells, les Fires populars i els que els agrada gaudir de la nocturnitat. Aquella que es concentra, perquè és l'únic espai d'oci nocturn a l'aire lliure permès a la ciutat per aquelles dates, a la Copa quan la resta de la ciutat ja fa hores que ha estat obligada a anar a dormir. I sí, són milers les persones que assisteixen als concerts de les barraques, consumeixen i col·laboren desinteressadament amb les entitats de la ciutat i creen un ambient agradable. Allà hi pots trobar la gent que només veus un cop a l'any amb uns guants i una bufanda demanant una ratafia, un llom amb formatge o un cubalibre que els dos sabeu que us tombarà. En altres paraules, un espai on s'hi troba tothom, un espai popular.

Des de fa anys, aquestes dues maneres de viure la Festa Major de Girona han mantingut un fràgil equilibri. D'un temps ençà, el conservadorisme ha posat el crit al cel perquè resulta que entre la gent que va a l'espai de les barraques hi ha un ínfim grup de menors que any rere any beuen més del compte. Un fet que, segons la Girona oficial, la que no ha trencat mai cap plat, és d'una gravetat extrema que hauria de portar a replantejar tot el model de Fires o millor dit tot el model d'oci nocturn de les Fires que no produeix beneficis directes a l'Ajuntament. Per exemple, com és que mai no he sentit ningú queixant-se de la violència i de la perillositat que existeix a la zona de les atraccions. Com és que ningú escriu articles ni ningú obliga els empresaris d'atraccions a controlar el que passa entre els arbres de la devesa?

Bé, la qüestió és doncs que, segons l'actual govern municipal, els grups municipals de CiU i el PP i alguns opinadors que no deuen recordar absolutament res d'aquella joventut, la seva, que suposadament tant corria de tarda davant dels grisos com es drogava de nit al Canet Rock, cal canviar el model nocturn de Fires per controlar-ho tot molt més, evitar la rauxa i deixar, també aquella setmana, Girona sotmesa en la grisor absoluta.

El meu parer és signíficativament distant d'aquesta visió. Jo, que sóc conscient que els menors d'edat veuen alcohol més enllà de barraques en espais d'oci nocturn, a qui, per cert, ningú denuncia, que contracten guardes de seguretat racistes i espanyolistes, també crec que cal replantejar les Fires, però en una línia diferent. Una opinió que he tingut la sort de bastir parlant amb molta gent ben diversa i que crec que passa per uns eixos que podrien concretar-se en tres punts:

1. Les entitats fan especial la Festa Major. És per això que cal deixar de criminalitzar i controlar les seves barraques com si fossin delinqüents i ajudar-les tant com sigui possible en desenvolupar les activitats que des de fa anys programen així com promoure que sumin nous espectacles i actes a la programació de les Fires. Sense la Fal·lera, Diables de l'Onyar, Marrecs o l'Ateneu 24 de Juny,... les Fires serien encara més pobres i avorrides. En aquest sentit, cal aturar, com ja s'ha sentit a dir, tota mena de boicot i pals a les rodes a les Fires Populars que organitzen des de fa més de 10 anys divereses entitats, al correfoc (reducció dràstica de finançament) o a qualsevol altra activitat sorgida de la societat civil.

2. Cal descentralitzar l'espai lúdic però mantenir l'espai de la Copa. Això significa aprofundir amb el fet que les activitats, concerts, espectacles es facin a tots els barris de la ciutat i que, especialment, al barri vell, s'hi situïin petits escenaris a les places on s'hi facin actuacions (promocionant grups novells) que portin l'ambient i la gent fins a hores limitades pels carrers de la part antiga de la ciutat. Un canvi de model en aquesta línia beneficiaria a les entitats (podrien tenir més espais i més afluència de gent) i també els comerciants i petits empresaris de la zona que traurien rèdits d'aquesta redefinició del model de festa major. Aquest canvi, però, no comportaria que desapereixés l'espai de barraques al Passeig de la Copa on cap a la 1 o 2 de la matinada s'hi concentaria la gent, amb l'actuació d'un grup cap de cartell. Cal recordar que Girona és activa i viva gràcies, en bona part, al fet que les associacions fan els diners de tot l'any amb el que facturen a barraques. Si traiem aquest espai, com organitzaran actes les entitats?

3. Les Fires no poden ser un negoci per l'Ajuntament. L'any passat, el consitori gironí va guanyar prop de 200.000 euros amb l'organització de les Fires de Sant Narcís. Dit d'una altra manera, si tots els pobles del país saben que tenen una partida que genera pèrdues (més o menys depenent del que es faci), els governs municipals de Girona han decidit que amb la Festa Major de la ciutat s'hi han de guanyar diners encara que això signifiqui un descens de la qualitat cultural o una reducció dels espais on s'hi fan activitats. Des del meu punt de vista, això és no només trist sinó també molt criticable. I és que el que no podem permetre és que un aspecte bàsic per la ciutat, que serveix per la cohesió i la integració de tothom a Girona es vegi mermat per criteris empresarials.

Totalment d'acord que potser no cal 10 dies de Festa Major. Si cal concentrem-ho a 5 dies. Ara bé, si fem aquest pas, que sigui per donar vida, alegria, qualitat, participació i cultura a la nostra Festa Major. Per què a Girona, a part d'aquells que, per Sant Narcís, els agrada lluir tot allò amb què es van firar dies abans, n'hi ha molts que ens agrada disfressar-nos i viure les Fires com el que és, una Festa Major. Repeteixo, Festa..... Major.....

Les reverències de la Girona oficial al món sionista

a aquells qui mantenen la flama palestina al bell mig del Barri Vell

El Call Jueu de Girona, allà on vivia la gent que practicava el judaïsme a l'Edat Medieval, és un lloc que enamora. Carrerons estrets on perdre's, espais frescos a l'estiu i una calidesa subtil a l'hivern. Qui l'ha visitat sap de què parlo. De fet, el Call Jueu del Barri Vell de Girona té una màgia innegable que desprèn qualitat de vida. Allà hi vaig veure una de les primeres escenes sexuals de la meva vida i també allà m'hi vaig fer el primer petó, la primera pintada de paret i quan tenia 13 anys ens vam difressar amb els amics i vam cremar un drap vermell i groc que a més d'un li faria recordar antics imperis en decadència. El Call Jueu, doncs, és un espai on molts hi fem vida i, per tant, uns carrerons que ens estimem.

Durant els darrers anys, però, el Call Jueu ha patit també un procés de massificació turística, d'anades i vingudes de persones d'arreu del món (darrerament, per exemple, procedents de Rússia) i paral·lelament ha vist com poc a poc s'instal·lava un discurs de positivització de tot allò referent al judaisme així com i, encara més preocupant, a l'Estat d'Israel. No és cap mentida, ni cap notícia nova que en els establiments on l'Ajuntament coparticipa i en locals privats de la zona s'hi poden trobar documents que fan defensa a ultrança de l'Estat d'Israel i que reprodueixen les lleis i la ideologia del sionisme actual. Unes idees que, com bé sabeu, es basen en la imposició d'un Estat jueu a la zona de la històrica Palestina. Unes idees que han portat a cometre un genocidi cultural, polític i humanitari dins d'un Estat dels considerats 'oficialment' democràtic i que dia rere dia provoca morts, misèria i pobresa als ciutadans palestins amb el silenci dels poders d'Occident.

Així és com, a ple segle XXI l'Ajuntament de Girona promou per activa i per passiva que a Girona la visita del Call Jueu esdevingui també un espai de propaganda d'una ideologia, el sionisme, que en les darreres dècades ha representat i representa l'odi, la discriminació i la repressió en termes absoluts. I ho fa, evidentment, amb l'argument de la relació històrica innegable que hi hagut entre el judaïsme i Catalunya. Tant és així que ja corren veus que aquesta promoció del món jueu (només similar a la que es pot fer del món cristià) i d'un Estat que no respecta els drets socials i polítics de bona part de la gent que hi viu es podria incrementar amb el nou govern municipal encapçalat per Convergència i Unió.

Tot plegat és, des del meu punt de vista preocupant. Tant els anteriors governs Tripartit com l'actual de Convergència s'han desentès del fet que a casa nostra i en espais coparticipats municipalment s'estigui oferint propaganda d'una ideologia discriminatòria i xenòfoba. Crec que és hora que la ciutadania de Girona digui prou. Cal que sortim al carrer, que els grups municipals presents al Ple apostin i facin de Girona una capital dels drets humans i que defensin els drets dels palestins i de les palestines a existir. Per què aquest no és un debat sobre turisme o de promoció econòmica com alguns ens volen fer creure. És un debat ideològic sobre model de ciutat i sobre la nostre projecció exterior com a comunitat de ciutadans

Finalment, m'agradaria saber per què la promoció econòmica de la ciutat es basa especialment amb el món jueu (recordem que el judaïsme és una religió en un estat laic) i no amb altres religions amb presència històrica a casa nostra? Per què no actuem com a capital i promovem el coneixement la cultura dels territoris amb qui històricament hem conformat una nació que avui en dia està dividida en dos Estats?. Acabo, de la mateixa manera que començava. El Call Jueu és preciós, cal difondre la seva presència i cal que visquem amb totes les seves petites genialitats. Ara bé, el que no podem permetre és que Girona es converteixi en una ciutat de propaganda de l'extermini israelià sobre Palestina.

La Reforma de l'Estatut, el Pla Ibarretxe, i llurs efectes en el nacionalisme català i basc

Publicat a la revista Lluc, revista de Cultura i Idees (n877). Juliol-Setembre 2011

“Durant molts anys el nacionalisme català majoritari no ha estat independentista. Ha jugat la carta d'un autonomisme que garantís políticament i administrativament un sostre alt, econòmicament viable i amb garantia identitària. I refusava els requeriments que alguns sectors li feien que s'adherís a l'independentisme. Tenia arguments per fer-ho. Ara ja no en té. (...) L'opció espanyola equival a la rendició” ⁱ. Aquestes paraules, expressades per l'expresident Jordi Pujol, van commoure a principis d'any el Principat de Catalunya. Després de molt temps en el qual Pujol havia esdevingut el garant més destacat de l'autonomisme dins el nacionalisme català, l'expresident ha sortit de l'armari i ha definit la independència com el full de ruta necessari per Catalunya si la conjuntura espanyola i, en especial el centralisme polític existent, segueix sense variar en els propers anys. Si dotem aquests fets de la importància que tenen, segurament la pregunta que ens farem de forma automàtica és: què és el que ha dut el senyor Pujol de l'autonomisme ortodox del “això no toca” a l'independentisme relatiu del “això potser comença a tocar”? I per ser encara més precisos, què és el que fa que mentre Jordi Pujol i altres líders destacats del nacionalisme moderat català contemplin ara mateix l'opció independentista en el seu ideari, líders polítics equivalents d'altres nacions històriques dins l'estat Espanyol com és la basca no estiguin seguint processos similars i, en el cas concret de Juan José Ibarretxe, semblin haver preferit guardar certes reflexions sobiranistes en un calaix?

En la meva estada a la Universitat d'Edinburgh vaig tenir la sort de poder estudiar amb deteniment ambdós casos, el català i el basc (entenent-los, no com les respectives nacions històriques que reben el nom de Països Catalans i Euskal Heria sinó com les actuals administracions autonòmiques que com bé sabem són anomenades Catalunya i el País Basc, respectivament). D'aquells mesos de feina en va sortir un petit estudi que duia per nom The effects of further decentralisation processes on nationalist movements: the case of Ibarretxe Plan and the reform of the Catalan Statute. La investigació tenia com a principal objectiu estudiar fins a quin punt la reforma de l'Estatut de Catalunya que es va iniciar l'any 2003 amb la victòria del tripartit i la “Proposta d'Estatut Polític de la Comunitat d'Euskadi” (a partir d'ara Pla Ibarretxe) al País Basc apareguda el 2001 i la corresponent resposta de les institucions espanyoles havien influït directament en les formes, el discurs i els resultats de l'actual nacionalisme català i basc. La resposta, com massa sovint en aquest camps d'investigació, no era definitiva, però sí que deixava entreveure certes tendències que m'agradaria ressaltar en aquest article.

Així, la investigació conclou que l'estudi de quins i com han estat els processos polítics per incrementar el poder autonòmic (reformes d'Estatuts d'autonomia) i la resposta dels poders estatals als mateixos és necessari per entendre la situació de com han evolucionat el nacionalisme basc i el catalanisme els primers anys del segle XXI. Una evolució que es podria sintetitzar en dues idees: d'una banda, mentre l'ideal d'una futura independència ha guanyat adeptes a Catalunya, el suport a la secessió sembla no haver variat substancialment al País Basc. De l'altra, tot i que l'origen d'ambdós moviments nacionalistes és molt diferent ⁱⁱ, els fets succeïts en els darrers temps estarien fent convergir les estratègies dels respectius moviments nacionalistes a l'actualitat. Ara bé, en què ens basem per afirmar, per exemple, que avui en dia a Catalunya l'independentisme ha obert forat sociològicament parlant? O, millor dit, què analitzem per afirmar que més enllà de qui governi a les administracions, hi està havent canvis reals en les opinions polítiques dels catalans i catalanes de forma estructural? Hi ha diversos mètodes per respondre aquestes preguntes, però en aquest cas, ens basarem en dos elements: les preferències constitucionals dels ciutadans que viuen a Catalunya i al País Basc i el contingut dels discursos dels partits nacionalistes d'ambdues nacions.

L'independentisme, en creixement

Una de les opinions històriques més argumentades i discutides en el món de la ciència política i la sociologia quan es tracta el tema dels nacionalismes és que els processos de descentralització política com ara l'Estat de les autonomies generen desitjos de quotes més altes d'autonomia política, però no acostumen a incrementar el suport a l'independentisme entre els ciutadans d'una regió ⁱⁱⁱ. Tanmateix, com veurem amb els casos català i basc, aquesta afirmació podria estar més en entredit del que tradicionalment s'ha pensat. Així, si agafem l'evolució de l'estadística dels darrers anys del Centro d'Investigaciones Sociológicas, l'Euskobarometro i el Centre d'Estudis d'Opinió al País Basc i Catalunya referent a la pregunta de quin model d'Estat és el que prefereixen bascos i catalans, podrem treure les següents conclusions:

País Basc: Entre 2001 i 2010 hi ha hagut una constància en els resultats tot i l'existència de petites variacions d'acord amb certs moments històrics que s'han viscut en els darrers 10 anys. D'aquesta manera, les taules ens mostren com la ciutadania basca s'ha mostrat majoritàriament favorable a augmentar el poder polític del seu govern autonòmic en els darrers 10 anys (amb alts percentatges de suport a la secessió), tot i que, no sembla haver-hi hagut un increment estructural del suport a aquesta opció. De fet, només entre els anys 2005 i 2006 (treva d'ETA i prohibició del Pla Ibarretxe), hi va haver un auge de la demanda de més autogovern (70 per cert de bascos veien necessari que el País Basc augmentés el seu poder polític, i prop del 50 per cent d'aquests defensava obertament la independència com a camí a seguir). Tot i això, com hem dit, en els darrers anys les xifres s'han tornat a equilibrar i s'han situat als mateixos nivells de principis de segle. En els propers mesos, caldrà estar atents per veure quins seran els efectes que poden tenir els excel·lents resultats que va treure la candidatura Bildu (amb el suport de l'esquerra abertzale) a les municipals del passat 22 de maig.

Catalunya: L'element més destacat de l'evolució de les preferències constitucionals a Catalunya és que, en línies generals, el nombre d'independentistes al Principat ha crescut de forma progressiva en la darrera dècada i, a l'actualitat, representen ja un 25 per cent del conjunt de la població (7 punts més que l'any 2001). Aquest increment, que ha situat l'independentisme a nivells propers dels que defensen una descentralització política més important dins l'Estat espanyol (opció majoritària) o d'aquells que volen mantenir l'status quo, ha coincidit també amb un lleuger creixement dels que aposten per una recentralització política. Una tendència que si en els propers anys es confirmés podria significar que a Catalunya es pot estar coent un procés de polarització. En un sentit similar, una dada més a destacar és la que, per primera vegada des de la transició dels anys 70, algunes enquestes han situat com a guanyadora l'opció del sí en un hipotètic referèndum sobre la independència a Catalunya ^iv.

Discursos de les organitzacions nacionalistes catalanes i basques

Més enllà de les xifres, si volem conèixer l'evolució dels moviments nacionalistes català i basc cal també fer un estudi exhaustiu de quines són les propostes i les idees que es promocionen a l'actualitat des de les principals organitzacions nacionalistes d'ambdues nacions i quines diferències hi ha respecte els seus discursos deu anys enrere. En aquest sentit, tot fa pensar que hi ha hagut dues tendències divergents a Catalunya i al País Basc que són fàcilment contrastables. Per un costat, al País Basc, el fracàs del Pla Ibarretxe, de la treva d'ETA (2006), el pacte del PSOE i el PP i l'increment de l'ofegament cap al projecte de l'esquerra abertzale ha conduït la gran majoria d'organitzacions nacionalistes a no tibar més la corda. Així, mentre el PNB ha apartat la sobirania política de les seves proclames diàries ^v, l'esquerra abertzale i ETA, sense abandonar la demanda d'independència i d'unificació del conjunt d'Euskal Herria, semblen haver renunciat a la lluita armada com a mitjà d'acció i haver apostat únicament i exclusiva per la via política.

Per l'altre costat, el catalanisme sembla haver pres un camí parcialment diferent al nacionalisme basc en la darrere dècada. Així, de la mateixa manera que el nacionalisme català tenia una base més conservadora en el seus discursos vora l'any 2000 ('el peix al cove, la defensa del federalisme,...), en l'actualitat, hi hagut una radicalització dels postulats del catalanisme polític. De fet, més enllà de la manifestació netament independentista del 10 de juliol de 2010 (la més gran de la història del país), de les consultes independentistes en centenars de municipis catalans i altres esdeveniments secessionistes massificats dels darrers anys, hi ha dos elements constatables que permeten identificar una radicalització en el discurs del nacionalisme català. Primer, la paraula independència ha deixat de ser una rara avis per esdevenir definitivament una proposta política que s'ha situat dins l'agenda política. Segon, partits polítics i entitats cíviques que amb anterioritat es mostraven cauteloses amb l'opció independentista, semblen haver-la assumit com la via per solucionar els problemes del país a mitjà termini. Precisament, és en aquest punt on les paraules de l'expresident Jordi Pujol amb les quals iniciava aquest article o d'entitats com Òmnium Cultural i l'Institut d'Estudis Catalans prenent netament partit pel dret a l'autodeterminació prenen tot el seu sentit.

Contrarguments i conclusions

Tot i les evidències, alguns teòrics s'han atrevit a defensar que les tendències són completament oposades a les aquí esmentades i que l'existència de l'Estat autonòmic ha aconseguit frenar les opcions secessionistes dins les nacions històriques ^vi. En aquesta línia, alguns posen com a argument els resultats electorals de les eleccions autonòmiques a Catalunya el novembre de 2010 on les opcions independentistes van perdre pes strictu senso dins l'hemicicle. Tanmateix i més enllà de la foto d'un instant molt concret que representen uns comicis, les dades ja han demostrat que tal i com s'ha defensat en aquest article l'auge independentista també va aparèixer en les darreres eleccions catalanes; no apostant pels nous partits independentistes o per Esquerra sinó consolidant l'alternativa de govern que representava una Convergència i Unió amb un discurs més radicalitzat que deu anys enrere.

Arribats a aquest punt, és necessari reprendre la idea bàsica de l'article que expressa que els processos de reforma d'estatuts d'autonomia a Catalunya i al País Basc han jugat un paper fonamental per entendre l'actual context sociològic d'ambdues nacions. Així, per explicar les diferents trajectòries d'ambdós territoris em sembla essencial entendre com mentre a Catalunya, la reforma de l'Estatut d'Autonomia va ser presentada des de bon inici com una proposta de país (no de partit) amb un elevat consens dins la majoria d'actors socials i amb un ampli suport popular (enquestes i referèndum), al País Basc, el Pla Ibarretxe va gaudir, segons les enquestes, d'una popularitat mitjana-baixa, i va ser entès i presentat més com un pla de partit o centrat en la figura del Lehendakari Juan José Ibarretxe que com un procés aglutinador (nacional). Únicament entenent aquest context, podrem comprendre que les respostes negatives de les institucions espanyoles als processos d'increment d'autogovern, la prohibició en el cas basc i el triple retoc (en el pacte Mas-Zapatero, en el Congrés espanyol i finalment el Tribunal Constitucional) hagin produït efectes tant diversos en les dues nacions esmentades.

En resum, i més enllà del fet que continua essent necessari estudiar altres elements com ara la crisi econòmica, l'evolució dels principals actors estatals o el context internacional per explicar l'evolució de les nacions sense estat i dels seus respectius moviments nacionalistes, crec que és evident que el principal tema de debat polític a Catalunya i al País Basc en els darrers 10 anys, els processos per augmentar de l'autogovern, expliquen l'actual situació d'ambdues nacions. Una situació que, com hem vist, ve marcada per dos factors: d'una banda, l'increment del secessionisme a Catalunya i l'estabilitat d'aquesta opció al País Basc i de l'altra, una evolució dels discursos i de les actituds d'ambdós moviments nacionalistes que, des del meu punt de vista, els està duent a una convergència d'estratègies que a mitjà termini podria presentar nous i interessants escenaris.

i Ara (2011) http://www.ara.cat/politica/Pujol-expresident-independencia-viable_0_415159616.html. 26 de gener.

iiBalfour, S. And Quiroga, A. (2007) The Reivention of Spain: Nation and Identity since Democracy, Oxford Express

iiiGuibernau, M. (2006) “National identity, devolution and secession in Canada, Britain and Spain” in Nations and Nationalism 12/1, ASEN

ivUOC, (2008) http://www.uoc.edu/portal/catala/la_universitat/sala_de_premsa/noticies/2008/noticia_053.html. 26 de gener

vDiario Vasco (2010) http://www.diariovasco.com/v/20100614/politica/rebaja-caracter-politico-ados-20100614.html. 26 de gener

viMartínez Herrera, E. And Miley, T. Jeffrey (2010) “The constitution and the politics of national identity in Spain” in Nations and Nationalism 16/1 ASEN

Viladamat: treballant perquè la gestió no ofegui les propostes de canvi

Coincidint que comença la festa major de Viladamat us deixo el reportatge publicat al darrer número del Setmanari La Directa.

Viladamat és un poble de 400 habitants situat a la frontera, molts dirien “artificial”, que separa l’Alt del Baix Empordà. Un municipi històricament dedicat a la pagesia i de paisatge agrícola que, en els darrers anys, ha anat patint, com molts pobles del país, una transformació dels seus sectors productius cap a altres sectors com el dels serveis. Un poble corrent del món rural català, d’aquells on CiU aconsegueix més del 40% dels vots a les eleccions autonòmiques, però on, sorprenentment, l’anomenat municipalisme alternatiu gràcies a la CUP va aconseguir la seva primera majoria absoluta (amb un 87% de participació) el maig passat.

Constància i normalitzar la política. És així com el primer que es pregunta molta gent és com ha aconseguit la CUP, un projecte que s’autodefineix com a independentista i socialista, obtenir-hi aquests resultats electorals. En Robert Sabater, tècnic agrícola i regidor d’urbanisme, explica a La Directa enmig d’una assemblea de govern (oberta) que la victòria electoral és una conseqüència de vuit anys de treball intens amb les associacions del poble i sobretot de la tasca d’explicar dia rere dia, què es cou a l’Ajuntament, i quines propostes poden fer un poble millor. Per la seva banda, Irene Palol, mestra d’una escola de Figueres i alcaldessa, afegeix que el poble ha vist en la CUP una alternativa de govern constructiva, que acostava la política a totes les cases i on “el fet de ser jove ja no és un rèmora pejorativa sinó que és quelcom positiu perquè és sinònim de noves formes de fer política i de no corrupció”

Quants alcaldes i alcadesses hi ha? Fora de l’Ajuntament, la percepció majoritària és que el poble hi sortirà guanyant amb l’aposta de canvi radical que proposa la CUP. Mentrestant, l’assemblea de la CUP (el nou equip de govern) es reuneix tres tardes a la setmana per anar concretant un model de governar diferent al que havia viscut el poble en els darrers anys. Així, han decidit que el que primer que cal fer és fer entendre a les viladametenques que, a partir d’ara, tot el treball municipal es fa en equip, es diversifiquen les tasques i les responsabilitats, es prenen les decisions assembleàriament i es fa un traspàs públic de tota la informació. “Evidentment, ens agradaria que demà mateix Viladamat pogués ser com Marinaleda, amb assemblees populars i gestions municipals col·lectives i obertes, però perquè això funcioni primer cal posar els fonaments d’unes noves dinàmiques d’acció política”, argumenta l’alcadessa Irene Palol.

Referèndums i cooperativa d'habitatges. És així com, en el seu primer mes al govern, l’assemblea de la CUP a Viladamat ha prioritzat la feina per canviar la cultura política del poble i, especialment, ordenar i regular la situació municipal per acabar amb el presidencialisme, el clientelisme i la precarietat que, segons la CUP existia (hi havia treballadors municipals sense contracte, un deute econòmic de milers d’euros,...). Unes tasques que, combinades amb el diàleg i la gestió del dia a dia, haurien de permetre d’aquí a un any iniciar projectes innovadors ja que segons afirma Palol, “un ajuntament de la CUP no pot ser que només faci gestió municipal i apagui focs”. Entre les propostes que estudien pel futur, hi ha la de fer consultes populars vinculants, la d’elaborar pressupostos participatius o la de potenciar cooperatives juvenils d’habitatg. Unes idees que han d’afegir-se a altres propostes que ja executades com ara la renúncia a quasi el 90% del sou dels quatre regidors per evitar la professionalització de la política i la retirada de simbologia espanyola de tots els espais públics del poble.

Incidència i transformacions limitades. Ara bé, la il·lusió que es transmet es barreja amb una sensació agra que la capacitat d’incidència que tindran en els propers 4 anys no serà l’esperada. “La gestió del dia a dia ens ocupa molt, massa espai” creu Robert Sabater. Sabater assegura que obrir les portes del consistori ha provocat consultes ciutadanes permanents i decisions tècniques a prendre que els retalla el temps per plantejar-se canvis més estructurals. “Entenem que aquesta pot ser una crítica que se’ns pugui fer al futur”, afegeix Sabater. Tanmateix, l’assemblea de la CUP es mostra convençuda que canviaran aspectes importants de Viladamat al mateix temps que es mostra més escèptica sobre la incidència que podran tenir més enllà del poble. “Som conscients que tenim la responsabilitat de crear un model nou, just i democràtic” assegura l’alcadessa. Ara bé, afegeix la mateixa Irene Palol “cal ser conscients que el sistema actual no el podrem canviar des d’un petit poble de l’Empordà”. Per Palol, tot seria diferent si hi hagués molta més xarxa, grups i entitats agrupades arreu de la comarca per treballar colze a colze per mancomunar serveis i propostes i teixir petites alternatives. De moment, i abans de revisar la feina feta, dijous 28 comença la festa major que, de ben segur, tindrà alguna novetat especial.

Parar atenció!

Ara fa una setmana vaig assistir a l'acte de commemoració dels 50 anys d'Òmnium. Allò va ser quelcom potent, un pas endavant per molta gent, un record necessari per molts altres, un acostament a les tesis independentistes que fa anys que molts pregonen per alguns de més enllà i, segurament, una simple trobada de cares conegudes per molts dels qui ho van veure per la televisió. Assegut en un racó de l'Auditori de Barcelona, jo, tenia una bona perspectiva de platea.

Com he dit, coneguts, famosos, les juntes d'Òmnium al territori i tots amb un denominador comú més enllà de la #passiópelpaís: l'afany per buscar incentius fora de l'interessant parlament de la Muriel Casals i de l'espectacle curiós d'uns nens i unes nenes jugant a l'escenari. Una estranya necessitat de mostrar-se al món. I és que molts i moltes dels presents estaven compartint dos móns al mateix temps, el del solemne acte d'Òmnium i el de les xarxes socials i els mòbils de la tercera generació. M'imagino que no us explico res de nou, no?

El fet, però, que em va portar a reflexionar que això d'estar en dos espais (un de físic i un de cibernètic) al mateix temps no m'acaba de convèncer és que d'allà i d'observar bona part dels que m'envoltaven, me'n vaig endur la sensació que ja no sabem parar atenció, que ja no sabem estar en un lloc escoltant tranquil·lament, gaudint de l'oratòria o dels moviments que es fan a sobre l'escenari sense piular, en silenci total.

Suposo que tot plegat és una victòria més de les idees i la moral de la competició permanent d'un sistema econòmic capitalista: cal ser millor que els altres i, per ser-ho, ara cal també ser el primer en explicar notícies, sensacions, ximpleries, acudits, o perquè no, mentides. Posar-hi fotografies ràpides, encara que siguin desenfocades. Aconseguir més seguidors que els teus companys per tenir un reconeixement social que et manca,...una simple evolució d'una societat basada en uns valors poc cooperatius.

No us penseu, però, que això és un atac fonamentalista les noves tecnologies. De fet, com amb molts altres temes tot plegat rau més en el sostrat i els valors que potenciem com a societat. I és que evidentment, les xarxes socials a Internet tenen un valor incalculable i han aportat desenes d'elements positius a la nostra societat. Són una bona eina. Tanmateix, observant-ne el seu ús, crec que és una pena, una involució, una pas enrere pel país que, després de tardar segles i segles en poder aconseguir un sistema on tothom és alfabetitzat i té accés a la cultura,...ara nosaltres mateixos siguem incapaços de gaudir en silenci i parant l'atenció d'un discurs simple però ben pronunciat, d'una bonica cançó, o d'una lectura de capvespre d'estiu.

Perquè n'estic segur que, tot i que està científicament provat que es poden fer dues i tres coses alhora, aquells i aquelles que únicament escoltàvem dilluns passat vam poder entendre molt millor els matisos d'Òmnium i del nostre país que, ens agradi o no, són molts.

Pairal

Pairal: dr i hst. Masia o casa adscrita a una finca rústica,
seu d'un llinatge organitzat com a unitat d'explotació rural
amb un patrimoni important acumulat al llarg de generacions
i conservat gràcies a la institució de l'hereu,
que tendeix a ésser econòmicament autosuficient.

Ahir el matí el primer que vaig fer va ser córrer a comprar 'Octubre', de Miquel Pairolí. I ho vaig fer, amb el mateix fetitxisme i la mateixa devoció que devia tenir la mainada a meitat segle XX quan podien obtenir alguna mena d'objecte que els apropés a aquell ídol que sentien per la ràdio, veien als diaris i, a les millors cases, observaven a la televisió. Pairolí era un referent silenciat dins meu. I ho dic així perquè segurament mai m'havia explicat a mi mateix que m'encantava llegir-lo o, millor dit, intuir-lo cada matí a les pàgines d'opinió d'El Punt.

Com la mirada de la teva parella quan sóna el despertador, les frases d'en Pairolí a primera hora eren contingudes, però clares i energètiques. Avançant-se a molts dels teus pensaments, els seus articles eren la cirereta que et permetia tancar l'argument que et donava voltes des que havies començat a menjar el pa amb tomata i pernil de primera hora. Cada matí, et centrava i et posava, sense estridències, les coses al seu lloc i els punts sobre la i. Senzill, sense la notorietat i la necessitat de fer-se veure, els articles de Pairolí eren un lleuger, fresc i agradable sermó abans d'afrontar les tasques diàries.

Ahir vaig dur 'Octubre' tot el dia amb mi. No vaig anar a la cerimònia, però hi vaig pensar molt. Com si alguna cosa em translladès a la infància del meu pare o la meu mare, volia continuar sentint en Pairolí com quelcom llunyà, imaginari, de toc màgic. Per mi, que ni tan sols m'havia plantejat mai quina edat tenia Miquel Pairolí tot i haver estudiat els seus articles en un treball de la carrera, la figura d'en Pairolí és la d'un mestre amb qui no has contactat mai, però de qui has après i has deixat que t'influís sense acabar de ser-ne mai conscient.

A 'Octubre', Miquel Pairolí parla dels seus llinatges, de com cadascú deu la seva forma de ser a com han sigut els seus familiars, al contacte amb ells i en com t'han educat des que ets un nadó. Parla d'avantpassats del Gironès, la Garrotxa i l'Empordà. Esmenta que els Pairolí estan datats a la Creueta, Palol d'Onyar i altres pobles del Gironès des de fa segles on sempre hi havien tingut masos i terres que anaven treballant per guanyar-se la vida. A mi, sens dubte, on em transporta la literatura de Pairolí, el seu fer i el seu escriure és allà, a l'era d'una masia on arrelat a la terra, et sents ple, coneixedor dels voltants i conscient de qui és qui i què estimes en aquest món. Des d'avui, a casa meva, tot aquest reguitzell de sentiments és una nova accepció de la paraula Pairal.

El periodisme és també prendre partit

Un company meu porta sovint una samarreta bonica i moderna on s'hi pot llegir una frase que va utilitzar, entre d'altres, el filòsof italià Antonio Gramsci i que diu alguna cosa com ara "per viure cal prendre partit". Des del meu punt de vista, una veritat com un temple, també pel periodisme.

Fa uns dies que m'he trobat, de nou, al bell mig del periodisme, dels seus dilemes, dels seus debats i del seu estat crític actual. Des que vaig marxar a Escòcia ara fa més de 2 anys i vaig ben retornar al país tot començant a treballar per Òmnium Cultural ara en fa 1, la meva connexió amb el periodisme havia anat minvant. Dit d'una altra manera, les múltiples obligacions havien fet que deixés bastant de banda el meu tèoric ofici, allò pel qual he estat format acadèmicament, el motiu pel qual vaig decidir anar a estudiar a Barcelona.

Ara, però, l'inici d'un parell de projectes personals lligats al món del periodisme han fet com si tot allò que estava aparcat en una petita esfera remota del cervell tornés a brotar amb més força que mai. I ho ha fet paral·lelament a l'increment de l'obsessió d'anàlisi de mitjans que ha provocat el fet de tornar a tenir televisió. Ara torno a mirar els TN de TV3, a parlar-ne, a enfadar-me amb ells, a felicitar-los puntualment, a cridar al cel i als amics que hi tinc demanant-los explicacions per aquell comentari.

I és que, segurament, el que m'ofusca més de tot plegat és tenir la sensació que els periodistes de TV3 cometen molts errors i ells ni tan sols es preocupen d'esbrinar si els cometen. Com autòmates, agafen fil per randa declaracions, notes de premsa, notes d'agència i les reprodueixen directament, sense fer ni tan sols una reflexió sobre el que diran poc després. Exemples n'hi ha molts. Avui, per exemple, a la notícia sobre l'estat de salut del President Veneçolà han dit literalment que "la setmana passada, Hugo Chávez i el seu estat de salut van causar una forta polèmica a Veneçuela" i no han explicat el motiu ni el perquè. Entenc que es devien referir al fet que Hugo Chávez no hagués dit quina malaltia tenia fins fa dos dies. Tanmateix, aquest fet, emparat en el dret a l'intimitat, es podria considerar que generava incertesa, temor però no "una forta polèmica"?

Aquest, però, no és l'únic cas. Minuts abans hi hagut una notícia sobre el Marroc i el referèndum de reforma constitucional i han presentat l'Estat nord-africà com un estat on és una minoria la que el qualifica d'antidemocràtic. De fet, no he sentit mai un telenotícies on es dubtés seriosament de la qualitat democràtica de Marroc. Alguns potser penseu que això es deu al fet que els periodistes de TV3 han arribat a un consens sobre quins Estats són democràtics al món i quins no. Tant de bo, fos aquesta la raó. Com a mínim seria el reflex d'una decisió reflexionada, discutida i consensuada entre els i les periodistes. Em temo, però, que aquesta no és la realitat ni de TV3 ni de la majoria de mitjans de comunicació del nostre país.

Casos concrets que em demostren que com en el dia a dia, els periodistes els pertoca pendre partit. I fer-ho significa tenir una actitud atenta, proactiva en vigilar les fonts, en no reproduir esquemes que no escullen ells sinó les grans maquinàries informatives de governs i agències informatives. Cal que prenguin partit, que reflexionin i que s'adonin que més enllà de l'hedonisme i la precarietat (paradoxa real de l'ofici) de ser periodista, cal evolucionar i ser activament conscient que el periodisme actual no és l'ofici del qual la majoria de periodistes s'omplien la boca quan passajaven per les facultats. Cal prendre partit i fer-ho activament. No fer-ho, caure en la rutina del periodisme actual significa fer-ho, però fer-ho passivament: posar-se al costat dels grans poders, de les multinacionals de la informació i estic segur que, igual com als fusters no els agrada fer un moble igual que Ikea, als pastissers unes galetes igual que les Galetes Trias i als ratafiaires una ratafia calcada a la Russet, els periodistes, tots els periodistes, volem decidir i relatar les informacions de la nostra manera.

És en aquest sentit que valoro molt, moltíssim la feina que ha fet media.cat i el Grup de Periodistes Ramon Barnils en els darrers anys. Tant és així que he decidit posar-hi el meu gra de sorra i col·laborar amb ells per ser un pol d'atracció dels que encara creiem en el periodisme actiu, rigorós, atent, i sobretot valent i sense autocensures. He pres partit.