dimarts, 23 de febrer del 2010

divendres d'alça manela

Et despertes. A prop, hi tens la font que et cobreix de les inclemències d'aquella ciutat allunyada de casa teva. Passes per sota del raig d'aigua calenta i esmorzes una imitació del teu plat preferit. Passes el matí sol i a casa, fins que t'adones que fa un esplèndid dia assolellat, passeges i et trobes amb un company amb qui decideixes fer un àpat de senyor. Li deus. Musclos amb unes salses delicioses són amanits amb unes converses encara més apoteòsiques sobre les darreres setmanes i, en especial, la nit anterior. Una copa de vi i una cervesa us acompanyen. Us atreviu a fer un cafè poc treballat. Tornes a fer camí amb la calma de qui se sap puntual. Et retrobes amb tres companys i companyes més i enfileu el tren amb un somriure permanent. Durant el viatge fixes els ulls en el paisatge, sorprenentment sec, i en aquella mirada que tant t'agrada. Escoltes i participes aleatòriament a la conversa. No et preocupa res i et sents tranquil. Arribeu a l'Imperial, un pub autèntic de la capital demogràfica del país. Allà continueu la conversa en anglès, beveu cerveses de l'àrea i us llenceu a beure un shot de whisky. L'emoció és present a l'ambient. En Kevin fa riure. Entreu a la sala, us retrobeu amb coneguts i conegudes i us poseu a ballar. La música s'ho val. El concert és divertit, llàstima que el final no és l'esperat. No es pot tenir tot, penses. Llavors, sense deixar de somriure, sopeu, feu la copa i agafeu de nou el tren. Poc després, cansats, arribes a casa i t'adorms feliç.

diumenge, 21 de febrer del 2010

25 anys sense Espriu

Hi ha figures que fan massa per la cultura d'un poble com perquè dies com els d'avui no els hi fem petits homenatges. Tu marxares, les teves paraules i la bellesa de les mateixes, es quedaren. Sent on sóc, i veient el meu futur des d'una petita i desgastada finestra d'un carrer gèlid, no podia escollir cap altre poema teu, Salvador.



Assaig de càntic en el temple (S.Espriu)

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
més informació

dimarts, 16 de febrer del 2010

La felicitat del experiodistes

Fa uns dies rebia una sol·licitud a través de les xarxes socials. Un grup anomenat 'Salvar n periodista' em demanava que em fés fan seu. Escèptic a aquest tipus d'instàncies i, amb poques ganes de fer corporativisme de bandereta vaig declinar el convit. Uns dies després, però, un excompany de facultat m'enviava la invitació de nou i em donava quatre arguments per fer canviar la meva opinió. Dit i fet. Pocs segons després ja era un fan d'un grup del qual ni tan sols havia arribat a visitar la pàgina. Era com aquella darrera cervesa que fas perquè un amic et diu que té mes ganes de festa i tu, per no deixar-lo amb la mel als llavis, et quedes sense saber exactament perquè.

Una setmana després, però, i a través de la mateixa xarxa social, una notícia em sorprèn. La campanya 'salva un periodista' ha aconseguit milers de seguidors, té cert impacte en la premsa digital i, a més, resulta ser una estratègia perfectament organitzada pel company que m'havia convençut per fer-me'n fan. Investigo, ara sí, una mica més, i m'adono de l'extrema originalitat de la mateixa. De la crítica sarcàstica, profunda i punyent de la campanya. Dels colors, de les idees, en definitiva, de la qualitat de la mateixa.

Haig de confessar que, venint de qui ve la idea, res em sorprèn i menys l'èxit que ha tingut. Només puc animar la gent perquè passegi una estona pel web de la campanya, observeu els vídeos i la genialitat dels mateixos. Ara bé, company, si em permets només una crítica te la faig arribar tot seguit: sent d'on ets, hauria estat precís, ja saps com sóc, fer o, com a mínim traduir, tot el contingut en català,...entre d'altres coses perquè el periodisme en català, em penso, que està doblement tocat de mort.

diumenge, 14 de febrer del 2010

a l'amic del cap dret

Un dia em va ensenyar aquesta petita i bonica melodia! Ja feia temps que n'erem d'amics, des de llavors, pero, tinc un ritme per recordar-lo i desitjar-li que recuperi la veu. Company, ens falta molt per cridar, per lluitar, per vencer,... i fins aquell dia, el de la victoria, la teva veu sera especialment necessaria! Una melodia per no defallir i per somriure.

dissabte, 6 de febrer del 2010

i sopes

La panxa et fa rum-rum. Agafes amb precaució el ganivet i comences a tallar verduretes. Primer la ceba. Plores. Llavors, l'esbergínia. Evidentment no t'oblides del pebrot. A mig fer i mentre escoltes música del món, decideixes anar a l'habitació per veure que tot està a punt, al lloc on fa dies que tens pensat deixar-ho. Continues a la teva. Fins i tot, xiules. Tot seguit poses la paella al foc i esperes que l'oli faci aquella fressa per cridar-te l'atenció. És llavors quan sóna el timbre. Tot és a punt: els somriures, les moixaines, el sofregit, l'oloreta de cuina de casa i el petit detall que posa l'emoció sobre la taula. Uns petons, unes mans que acaricien i sopes,...